diumenge, de novembre 30, 2008

LIMONE SUL GARDA


La imatge que encapçala aquest article és la d’aquest població vista d'aprop i des de l’Observatori del Monte Baldo ,just a l’altra cantó del llac de Garda. De Limone en parla l’Albert Guisasola en el seu article de divulgació científica al Capgròs.com , i tot recomanant la seva lectura , vull recomanar l’indret.


El Llac de Garda és un espai poc aprofitat per passar les vacances quan disposa de molts atractius. A més dels naturals que son variats i tots ells aprofitables , es troba a una distància molt assequible de Millán o Venècia , ciutats amb fàcil comunicació via tren. Igualment es pot visitar Verona , Mantova , Brescia , Bassano i fins i tot apropar-se ( a tres hores de cotxe ) a la zona d’Insbruck.
Una zona en la que vaig passar unes magnífiques vacances l’any passat, tot esperant i desitjant que encara que sols sigui en una petita part , alguna cosa ,’ m’hagi arribat del gen de Limone.

TRANQUILITAT

He agafat una bona calipàndria. Una paraula en desús però que a mi m’agrada ben particularment. Devia agafar fred el passat divendres xerrant amb en Josep M. Codina al voltant de la seva propera exposició aquest dijous a l’espai Capgròs que ja us recomano a priori ja que els seus dibuixos de petit format , son una meravella de divertimentos, en el sentit més estricte de la paraula. O potser la vaig agafar després de la magnifica xerrada amb en Joan Salicrú , aquest periodista local de soca-rel que domina tots els intríngulis polítics locals i amb qui tan bé comunico, tot i que podria ser fàcilment el meu fill ( per edat , off course ).

El que sigui és que ahir ja vaig tenir una guàrdia penosa amb el cap ben entabanat , una tarda quasi sense gaudir del magnífic triomf del Barça , i avui quedant-me al llit fins molt més tard de l’habitual i amb aquella fredor interior que sembla que entre els mucolítics i el paracetamol , - i alguna que altra copa de conyac – estan tornat al seu estat natural.

CONGRÉS
Malgrat no estar avui per moltes punyetes, he intentat navegar per saber els resultats del darrer congrés del PSC local. Pel poc que he vist cap sorpresa , però a l’espera de com ha quedat el document marc , - un és curiós de saber com han acabat les seves esmenes culturals -, hi ha algunes reflexions que passegen pel meu , avui poc clar , pensament.

Poc a dir de l’executiva. O milor dit , amb els seus noms esta dit tot. I no pas per bé. Com bé diu el meu amic Don Camilo, - per a ell soc un Don Peppone socialdemòcrata -, i que visqui Giovanni Guareschi a qui caldria reivindicar , hi ha el que hi ha , i la culpa és d’aquells que us queixeu i no acabeu de fer el pas, I potser caldrà ser valent ,fer el pas i començar a plantejar “no” a noms que o sols tenen bona voluntat , o sols tenen ambició, dos elements que caldria eliminar de la política d’una ciutat com la nostra que depassa amplament els cent mil habitants. Llàstima que un els quaranta ja els ha oblidat , no com altres que els acaben d’estrenar. Felicitats un cop més, Ramon.

Però sigui com sigui valguin unes reflexions vistes tan sols a traves de la xarxa:
1.- Segons els comptes d’en Joan Salicrú, acceptats per la Montse López , el PSC de Mataró, tot i mantenint-se en el poder local, ha tingut una pèrdua d’un 16% de militants encara que en realitat és d’un 33% dels antics militants , tan sols compensada per aquest 42 nous militants nous que alleugeren la caiguda.
Unes dades matemàtiques que caldria valorar , i més si en poguéssim veure de quins cantons venen altes i baixes.
Sigui com sigui unes dades altament preocupats.

2.- En les fotografies que s’ofereixen del congrés s’observa una important afluència dels que tenen la menjadora i una gran absència de noms importants que han tingut, i tenen importants espais de poder i convocatòria, i principalment de pensament , en una bona part de la societat mataronina , que potser no combrega amb el partit , però sí en aquesta manera de ser ,avui sembla que esborrada definitivament.

Resumint en un filar prim , - allò que tan poc agrada als actuals dirigents -, s’observa una masiva participació de la facció PSOE i una absència generalitzada del cantó PSC que ha estat del tot eliminat del mapa d’una executiva que ha enterrat del tot a al que podríem dir sector catalanista del partit i que a bon segur s’haurà de plantejat fer les seves reunions en castellà ja que no arriba a una tercera part el nombre de membres que tenen en el català el seu idioma matern i habitual.

Un partit per acabar, que malgrat les seves expressions de necessitat de prendre part en la vida civil i en els actes que en ella es realitzen , va donar la nota per la seva absència més absoluta en la inauguració de la sala d’exposicions del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics , on exposava Marta Duran que curiosament no fa ni un parell d’anys que havia estat escollida pel Govern com imatge de la seva felicitació nadalenca.

Però ja sabem, tempus fugit.

LÍRICA I GEOMETRIA

Marta Duran ha estat escollida pel Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona per inaugurar la seva magnífica sala d’exposicions que es troba en la seva seu de la Pça Xammar 2 de Mataró. Un espai que aplegarà en sintonia exposicions de caire tècnic amb altres de caire artístic , en aquest cas sota la direcció de la gent del Sant Lluc que afegeix un element més en la seva intensa activitat.


Estic convençut que la petició d’aquesta exposició va ser una sorpresa per a la Marta Duran , però ha estat una sorpresa resolta de manera més que hàbil i intel·ligent per l’autora que ha sabut confegir una mostra en la que aposta per la contradicció entre espai urbà i espai natural, mitjançant unes peces que s’aparellen, malgrat l’evident divergència del seus conceptes , d’una manera formal i estètica altament apreciable.

Per un costat Duran aposta per uns paisatges urbans estructurats de manera geomètrica però de cromatismes càlids , que volen apropar-se a un caràcter vital llunyà a l’efervescència actual d’un paisatgisme urbà de to fred i hiper-realista. Uns paisatges vitals, atractius i comunicatius que ens volen parlar més enllà d’ells mateixos , en un concepte més urbanístic del tot.

Obres que contraposa amb altres de caire naturalista i floral, seguint l’esperit de la seva darrera exposició a l’Ateneu , on la natura n’és dominadora amb l’ajut d’una paleta rica en cromatismes que recolza una pinzellada intensa i brillant que ajuda a trencar el fàcil classicisme en que podria caure.

Una exposició atractiva , de fàcil visita , plenament identificadora del concepte creatiu de l’artista i que serveix amb tot honor per inaugurar un espai brillant que tot artista haurà de tenir en compte i al que cal desitjar una ampla volada.

Una exposició a visitar i que curiosament es van perdre tan la gent del Govern com els representants de l’IMAC. Potser serà que davant el gran ventall expositiu del que disposa la ciutat , un espai com aquest no mereix ni tan sols una visita de cortesia. Com sempre tot ben lamentable.

Marta Duran. “ Lírica i Geometria”
Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona
Can Xammar 2.
Exposició del 28 de Novembre al 15 de gener de 2009
De dilluns a divendres de 9a 14 hores i de 16 a19.00 hores.

divendres, de novembre 28, 2008

EXCUSES , DE MAL PAGADOR ?

La meva filla s’està afeccionant als mots encreuats. Jo fa molts anys que no en feia però ara estic recuperant el costum fent-los mà a mà. Han variat molt d’ençà el mític Ocón de Oro. Ara les definicions son més ocurrents i divertides jugant amb el doble sentit. Fa poc vaig riure molt davant la proposta : “ que sirve para convocar otra ” , la resposta era ”reunión”. Si el que va fer el joc hagués filat més prim i hagués afegit una referència municipal , la resposta podia haver estat més variada: que si comissió, informe, sectorial ...

Tot això ve al vol davant el tema de la “desafecció” , paraula de moda en els darrers temps i tema recurrent per una altra volada de coloms, quan el més real, senzill i alhora eficaç es fer vol ras , tocar de peus en terra , gratar una mica la crosta i començar a fer veritable examen de consciència.

Els partits polítics , - tots sense excepció -, d’un temps ençà s’han convertit en uns robots monolítics de fidelitats absolutes en la que ningú es mou sota por de no sortir a la foto. L’aparell del partit , - una definició que indica una absoluta deshumanització amb el de perill que això comporta -, marca directrius a tort i dret segons les necessitats , - les del partit s’entén, que no les de la societat a la que en teoria es deu -, per establir una dinàmica fonamentada en generalitats i vestida de buides frases en un idioma particular , sols intel·ligible per experts. I clar davant d’això , la persona normal, desitjosa d’aportar el seu esforç , capaç de creure en la necessitat social del fet polític i creient que estant en el carro és com es pot avançar , ràpidament es sent induït . quan no adduït , a una dinàmica que ni entén , ni li agrada , i el que es pitjor veu amb la seva mirada neta que va per camins erronis i que al final acaba en una frase : "no es això germans , no és això". I clar, diu senzillament que pareu el carro que un es baixa a la pròpera.

Un ha tingut aquesta setmana un clar exemple. Trucada telefònica demanant la seva presència en un reunió. Una demanda quasi convertida en súplica. Que estaria molt bé que hi anés , que és molt important , que d’ella n’han de sortir les definitives propostes de cultura per al congrés d’aquest cap de setmana.... I un , dèbil i desitjós d’aportar les seves poques coneixences accepta i quan torna d’un dia feixuc de treball es desplaça al centre de la ciutat amb una certa il·lusió a veiam si aquesta vegada sí , per trobar-se que a la crida han fet resposta un militant i ell que es simpatitzant. Que ni tan sols els delegats del partit a l’IMAC , i per tant les persones que han de canalitzar el tema cultural hi assisteixen , Anna Bruguera ja que està treballant i Xesco Gomar no sé per què, però suposo i entenc que Déu sols s’apareix de tant en tant , i sols als escollits. I és clar així no hi ha participació que valgui de manera que un ja se’n ha esborrat definitivament.

Però això sí , un compleix i presenta les seves esmenes i a veure en que quedaran demà en el congrés. M’hauria agradat assistir-hi , però no pot ser ja em toca treballar , per el que resto encuriosit en com deu funcionar , encara que és fàcil de sospitar , els crítics amb poca presència i menys veu , i els palmeros fent de hooligans per arreu i disputant tot el poder que sigui possible.

Però la cosa té el seu morbo. Quin poder obtindrà Alícia Romero? , ja que segons el lloc que ocupi quedarà afavorida o llastrada el seu progrés per a ser la successora de Baron a meitats del proper mandat. Per el que a mi comporta espero i desitjo que aconseguirà un lloc preminent.

I quin poder tindrà Carlos Fernández a qui s’està fent en les darrers setmanes una campanya de rentat d’imatge fora de mides , sortint arreu i per arreu i per a dir el de sempre , és a dir res?. Una campanya culminada pel vergonyant tracte de favor en la seva aparició aquest dijous en el programa “La fàbrica “de TVM , trencant el costum de la no compareixença de regidors en el mateix , com va explicitar el presentador Eloi Aymerich.

El curiós , i la lectura la deixo per a vostès perplex un per l’evidència, que Aymerich va ser el cap de premsa del PSC en les passades eleccions i també ho és ara del Congrés.
Com veieu no sols és l’home el que ensopega dues vegades en la mateixa pedra. Els partits també.

dijous, de novembre 27, 2008

SANTI CARRERAS

Avui cal, i amés m’agrada molt , felicitar a n’en Santi Carreras per haver estat anomenat cap de programes de Catalunya Ràdio.
En Santi és bon amic de fa temps. Vaig col·laborar amb el seu pare , hem jugat en el mateix equip de futbol-sala , i a més les nostres filles han compartit estudis , lleure i esports. Amb ell he xalat molt i me l’aprecio més encara.

No tinc cap dubte que en el periodisme és del millor del que hem gaudit a la ciutat , - el seu currículum és prou explícit -, però en canvi és també el gran oblidat. Malgrat haver estat cap d’esports de Catalunya Ràdio durant un munt d’anys , haver participat en diverses olimpíades , campionats del mon i mil i un actes esportius de primera línia , mai ha estat cridat a participar com a professional en activitats relacionades ni amb el periodisme ni amb l’esport .

Però potser vaig errat i el que ha succeït és que ell no ha acceptat la convidada , dolgut com està amb el poder municipal pel malbaratament que està fent del fons fotogràfic de la família Carreras que va cedir a la ciutat , fet que l’hi ha fet plantejar-se en diverses ocasions reclamar el seu retorn ja que no s’ha complert cap dels pactes establerts en la cessió.

Potser dons seria el moment de posar fil a l’agulla. Moltes serien les ciutats que es donarien cops de cap per tenir en el poder algú capaç de sentir-se , en aquest cas mataroní, fins el moll de l’os. En Santi s’ho sent. Potser , i encara que es vegi el llautó per part del Govern , és el moment de recuperar el temps perdut.

Però potser qui mana , vist els posts del dia , no està gens per la labor.
Sigui com sigui, Felicitats Santi. Tens el càrrec que la teva capacitat mereix.

15 cms de FELICITAT.

Avui mentre comprava el diari he vist la revista “Sexologies “ que segons m’ha informat el bon amic quiosquer , un jove trempat que em tracta amb el ja en desús total “mestre” , és una mena del mític “Ser padres” però al voltant del sexe.

Dons bé , en aquesta revista i en portada apareix amb lletres grans el següent esquer : Us regalem 15 cm de felicitat , mentre que en un lateral apareix una caixa en la que un penis-consolador espera amatent.
No soc pas un estret i m’espanto de poques coses però el cert és que he quedat bocabadat. En diaris i revistes he vist regalar de tot , però no pensava arribar a aquest nivell.

Sigui com sigui el cert és que la revista ha volgut deixar palès que és científica i catalana , d’aquí els 15 cms. Mida científicament correcte i estalviadora en l’econòmic. Som-hi !

dimecres, de novembre 26, 2008

D’OBLIGADA VISITA

Feia temps que a Barcelona no s’aplegaven tantes bones exposicions d’aquelles d’obligada visita per la seva qualitat. Un seguit d’exposicions que no es poden veure en tan sols una jornada , o sigui que els bons afeccionats ja poden anar-se reservant jornades en les properes vacances nadalenques per poder gaudir del molt i bo que hi ha , o si no tan sols cal fer ullada al llistat:

Al Museu Picasso: “Objectes vius: figura i natura morta a Picasso”
Al CaixaFòrum: Alphonse Mucha. Seducció, modernitat i utopia.
Col·lecció d’Art Contemporani. Fundació La Caixa
Col·lecció de la Galeria dels Uffizi. De Botticelli a Luca Giordano
A La Pedrera: Rodtxenko. La construcció del futur.
A la Fundació Miró: Modernitat Americana. Obres de la Corcoran Gallery

Però per damunt de totes elles la meva elecció es decanta perl’exposició de Julio González al MNAC i la presentació de la Col·lecció de la Fundació Godia en la seva nova seu.

JULI GONZÁLEZ

Malgrat ser un dels grans artistes catalans del passat segle i ser reconegut com el veritable iniciador de l’escultura moderna en ferro, Juli González mai ha estat reconegut a casa seva , com es va demostrar ja fa uns quants anys quan va ser l’IVAM qui es va fer a mans amb una important part de la seva col·lecció.

Ara el MNAC juntament amb el MNCARS ens presenten una magnífica retrospectiva que aplega unes dues centes obres que van de la pintura a les escultures en ferro, passant per joies , forjats , dibuixos i peces decoratives confegint la que a bon segur és la més complerta exposició realitzada mai en el nostre , seu , país. Una exposició vestida a més amb un magnífic catàleg , que pot servir d’excel·lent regal de Nadal ( 35 euros i un 5% de descompte presentant l’entrada) que complementa aquella vella monografia de Vicente Aguilera Cerni , editada per La Poligrafa , i que és un veritable tresor per aquells que tenim el goig de posseir-la.

L’antològica ens fa exhaustiu repàs de la seva trajectòria començant en el seu paper artesà en la metal-listeria del seu pare amb uns treballs plenament modernistes , el seu pas com a dibuixant i pintor en una figuració d’ambient noucentista però amb tocs parisencs de Renoir i Degàs, i essencialment tota la seva dimensió escultòrica en aquesta lluita constant entre la figuració i l’abstracció, el realisme i el simbolisme , la forma i el concepte. Tot, bullint en un garbuix d’idees que van i venen , seduint, provocant, captivant a l’espectador que se sent sotmès a la gran capacitat artística del creador.

Una exposició absolutament seductora , de salts endavant absolutament impensats i de retorns a la recerca dels orígens. Un ofici dominat fins la perfecció posat al servei d’uns conceptes absolutament revolucionaris per l’època aconseguint encertar en la plena contradicció del ferro com a material pesant , generador de la gracilitat etèria d’unes obres cinèticament equilibrades al mil·límetre.
Una antològica que a més ens mostra el concepte bàsic de que figuració i abstracció no son incompatibles i que en el fons son elements complementaris com les dues cares de la moneda. Que són simplement conceptes que cal aplicar en el cas i el moment que aquest ho exigeixi i ho justifiqui.

Una exposició tan important que ni tan sols l’obligada absència per raons de conservació, de “La Montserrat” es nota. I és que la passejada és tan plena de sensacions i emocions que no val perdre un gra de satisfacció per l’ absència que de tan coneguda és com si la tinguéssim permanentment al nostre abast.

FUNDACIÓ GODIA

La Fundació Francisco Godia ha deixat el veïnatge del Museu Egipci per establir-se en una nova i brillant seu a l’edifici modernista de la Casa Garriga Nogués , seu fins fa poc de la Fundació Enciclopèdia Catalana.

El magnífic edifici ha estat redissenyat com a Museu per l’arquitecte Jordi Garcés responsable també de les darreres remodelacions del Picasso, que ha fet un treball esplèndid com és habitual en ell , fet que encara m’alegra més vist la relació de parentiu que ens uneix ( és el germà de la meva tia) . En Jordi Garcés ha apostat per enaltir els valors monumentals de l’edifici i fer una intervenció museística neta . en la que continent i contingut estableixin un maridatge de recolzament mutu , amb un resultat que mereix un aplaudiment tancat.

En aquest espai se situa la col·lecció que ofereix un itinerari en el temps que s’inicia en el Romànic , segueix
per l’art medieval, la ceràmica, el Renaixement i el Barroc per seguir amb el Modernisme , tot això en la 1ª Planta oncal també fer ullada a la magnífica escultura de Cristina Iglesias que ocupa el pati i que està perfectament unida amb la porta de les noves dependències del Prado , realitzada per la mateixa creadora.

La planta baixa que estarà dedicada a les exposicions temporals presenta ara la part més contemporània de la col·lecció amb obres específiques de gran qualitat amb noms com Tàpies , Barceló, Miró, Chillida , Fontana, Ponç, Magritte o Karen Appel , com excel·lents paràmetres de qualitat.

Una col·lecció magnífica , en un entorn magnífic que crea unes sinèrgies sensitives de primer grau. Però essencialment una col·lecció eclèctica en que el gust ha dominat a les ganes. En que el talonari no ha estat l’únic element generador de la mateixa i les peces son exquisides per la seva peculiaritat. Un dibuix humorístic de Gris , uns Manolo indescriptibles , un Tàpies d’arrel figurativa, un Magritte ben particular o un Sorolla impressionat per la seva vivacitat.

És en aquest sentit de sorpresa permanent on potser es troba la gran gràcia d’aquesta col·lecció . Una col·lecció que podria ser una més , amb els noms de sempre , que agafa personal volada per l’especificitat de moltes de les obres presentades i que ara en la magnífica seu assoleix una majoria d’edat que es preveu repleta d’èxits , tenint per endavant els magnífics treballs que realitzaren en la seva antiga seu,

La Col·lecció Godia una mostra per gaudir amb tota intensitat i per afermar-se en el concepte essencial de que la qualitat no va aparellada a l’estil. La col·lecció Godia , eclecticisme al més gran nivell , quasi tan alt com la qualitat que atresora.Una exposició que cap bon afeccionat s’ha de perdre.

dimarts, de novembre 25, 2008

ENDAVANT, SUPERANT EL PRIMER ESCULL

Estic molt content. Un missatge em confirma el que una trucada telefònica ja m’avançava aquest matí: “ Si no hi ha res de nou...”. I no hi ha hagut res de nou de manera que ja tornes a estar a Mataró, a sentir el seu flaire , el seu pàlpit, i principalment a sentit l’olor i el calor de casa , tan diferent al ferum especial que domina tots els recintes hospitalaris.

No t’he trucat , he pensat que a bon segur voldries descansar i no he volgut ser un més en el grapat de persones que han volgut demostrar-te el que tu ja saps, que t’apreciem per el que ets i per el que vals, i justament també per tot el contrari , A fi de comptes sé perfectament que jugo amb avantatge ja que demà agafaràs el portàtil , premeràs “favoritos” i llegiràs aquestes línies.

Per això et vull dir que estic, estem , molt contents, però també dir-te que encara no hem guanyat res. Que encara falta molt i la batalla serà llarga i feixuga, i allà estarem. A bon segur en silenci , callats en un racó, però ja sé que no cal més, que la calor arriba i tots sabem , a hores d’ara , per on bufa el vent i per quin costat surt el sol.

PS.- Estic escoltant la ràdio i diu que ha guanyat el teu R.Madrid, em sembla escoltar que et dediquen la victòria. Felicitats.
I per cert, que hay de lo mio ?.

LECTURA DE FUTUR
Deixant de costat el sentit purament temporal, la mirada interior a una exposició ens ofereix alhora un paramètrica de passat , present o futur, segons el sentit interior d’allò presentat.
L’espai d’art “enblanc” segueix la seva temporada presentant el treball de Cristina Comet , una artista gironina encara nouvinguda al camp de la creació, que fa una aposta singular, com és realitzar creacions plàstica mitjançant l’ús de materials reciclats de tota manera sobre els que realitza accions químiques per obtenir així uns resultats estètics, ja que és difícil definir-los com a pictòrics.

Ni l’aposta , ni els resultats son novedosos , ja que si partim de l’art pòvera podem seguir per tot un seguit de moviments artístics d’arrel ben comuna i amb uns resultats igualment satisfactoris, però en aquesta ocasió si apareixen uns apunts de futur que de ser desenvolupats permetrien albirar unes possibilitats interessants.

D’aquí aquesta lectura de futur amb la que titulem el comentari. Per què avui per avui és això , una aposta de futur. Manca un major rigor en el concepte general de l’obra , massa vegades dominada per un entramat central d’arrel mecànica que indica el ritme i la melodia del presentat.
Cal una aposta més agosarada per les formes , les textures , els colors , els resultats de l’acció química en una paraula, per aconseguir uns treballs més intensos , més personals , més íntims en una paraula, eliminant aquest sentit decoratiu que sembla dominar , planant per damunt del presentat.

Una exposició que combina obres intranscendents amb d’altres de plena seducció , però que semblen portar més el sentiment de la casualitat que no pas el del resultat cercat.

Per això parlem de sentiment de futur. En el treball , la investigació , la recerca i l’evolució ha d’estar el futur d’una creadora que ha trobat un camí vàlid i interessant però que alhora li cal encara demostrar que serà capaç d’evolucionar en el mateix.

Cristina Comet
Enblanc, galeria d’Art
Del 21 de Novembre al 12 de Desembre de 2008

dilluns, de novembre 24, 2008

EXPOSICIONS

Fa ja uns quants dies que no parlem de cap exposició. La raó est tan simple com que la programació artística mataronina és del tot sincopada. A dies en que coincideixen un munt d’activitats s’hi contraposen silencis de setmanes sense res que oferir-se a la boca. Per això ara , després d’un parell de silencioses setmanes, es recomposa la situació i les inauguracions van apareixent per arreu.
És clar que el cert és que ja fa uns quants dies ( del 14 de Novembre exactament ) que a Ca l’Arenas han renovat part del seu espectre expositiu. I valgui l’expressió en els variats sentits de la mateixa , tant de distribució de les “freqüències” del fenomen art com en el “fantasmagòric” que és l’aspecte habitual de la casa en la seva permanent buidor de visitants.



Però de les dues exposicions inaugurades ( - Arena Tarrés ( interiors) / Annegien van Doorn (Various perspectives of my rrom) - ) no cal ni parlar-ne. La seva insubstancialitat , la seva buidor , la seva incapacitat de produïr la més mínima sensació , la més mínima emoció, les allunya del sentit real de l’art i per tant és molt millor passar-les per alt , quasi sense anomenar-les

I tot a l’espera de que la Marta Duran inauguri el nou espai expositiu de la ciutat que es troba a la delegació del Maresme del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona que es troba a la Plaça Xammar 2. Ho farà amb l’exposició “Lírica i Geometria” amb durada fins el 15 de Gener i acte inaugural aquest divendres a les set de la tarda.

Aquesta pot ser una mostra que pot servir-li com a petita revenja artística personal , després del disgust, o potser caldria dir emprenyament que ha significat per ella no estar present en la mostra de Pintura catalana celebrada a l’Ateneu, quan havia acceptat la proposta de la comissaria Sara Pajares i des del mes de juny l’obra destinada a tal fi esperava en el seu estudi que fos recollida , fet que no va succeir.
És ben cert que ens va sobtar la seva absència ja que entrava de totes totes en el nivell general, però existint un comissariat vàrem deixar en la nebulosa tota possibilitat , inclòs que no hagués estat convidada. La confirmació de l’oblit no deixa de ser una important taca organitzativa en tan important exposició.

Però com que un pensa que l’important de la mostra estava en la seva finalitat, jo li proposaria a la Marta que presentés aquesta obra en l’exposició indicant el cas i que en cas de venda , els guanys els lliurés a Creamòn. Crec que seria una veritable lliçó de senyoriu.

Igualment cal remarcar dues exposicions més. de caire ben diferents.

Per un costat en Xavier Ubach , acompanyat de l’amic i company durant tants anys d’aventures televisives , en José Luis Barcelona , exposa a “Esart” una galeria que es troba a Diputació 188 , cantonada Montaner.
Una exposició que segueix el caminar ben conegut de l’artista però que en aquesta ocasió ho fa de manera més lliure que no pas en la seva darrera experiència de la Laietana.

Finalment els fotògrafs Manuel Contreras i la seva esposa Maria Clara Sánchez , presenten en el C.A. Layetània la seva mirada al voltant de “L’Atlas : Dunes i Silenci” , una nova mstra del seu tradicional bon fer.



(Aquet post ha estat "penjat" a posteriori de la seva data , degut als sempre coneguts probleme s informàtics)

diumenge, de novembre 23, 2008

LA CULTURA , EL PP, MIQUEL BARCELO I EL “GOTELÉ”

De cultura en parlen molt poc els partits i al seu voltant hi treballen encara menys, ja siguin en àmbits locals, autonòmics o estatals , però curiosament sempre al seu voltant munten unes picabaralles que els acaba definint.
Aquí critiquem i molt, la postura cultural del PSC ,però no hi ha dubte que qui s’endú tots els premis en les disbauxes culturals és el PP com ho ha demostrat un cop més amb la seva actuació davant la cúpula de Barceló.

De nou el PP més caspós , aquest que en el cap de setmana ha aparegut de nou amb Aznar per bandera deixant anar el més ample conjunt de disbarats disparant a tort i dret , va fer el més espantós dels ridículs definitoris amb les seves queixes a Moratinos al que vol portar a la reprovació.

Davant la cúpula de Barceló caben tres mirades , l’artística, l’econòmica i la de la seva necessitat. En el cas primer és obvi que es tracta d’una qüestió de gustos , que alhora han d’anar lligats als coneixements. Pot o no pot agradar el treball de Barceló , però el que no es pot fer mai es caure en la baixesa de definir-la com un “gotelé” ( procediment per pintar parets i sostres mecànicament de manera que es produeixi un relleu en forma de petites gotes) , i fer-ho davant un unànime aplaudiment que ha arribat a definicions com la de Capella Sixtina del S. XXI. Un aplaudiment al que m’afegeixo ja que és una obra que m’ha emocionat fins a la més íntima arrel i coincideixo amb molts en considerar-la la peça més important creada en aquest quasi poc encetat segle XXI.

Encara menys es por parlar dels diners que ha cobrat l’artista ( 6 milions d’euros) , molt inferiors en guanys als que hauria aconseguit amb la seva producció pictòrica habitual, i molt inferiors per exemple a la quantitat que guanyen en el mateix espai de temps la gran majoria dels futbolistes importants que es mouen per Europa , i menys per ex. del que va cobrar Kiko Argüello per fer la bestiesa de la catedral de l’Almudena de Madrid. I si ens posem amb referències més casolanes , molt menys que el que costa el permanent atemptat a l’obra gaudiniana que n’és la continuació de la Sagrada Família.

El tema sempre més espinós pot ser el de la seva necessitat , encara que es pura demagògia fer-ne comparança i referència front rel tema de la cooperació Internacional. ( No he sentit mai aquesta malèvola comparança amb el Barça i el seu “ajut” a Unicef).

Els exemples han sortit per arreu. El Pavelló de la República a la Fira de Paris ha estat el més emprat , però en son molts. Els diners gastats en exhibir el llenguatge de l’art , sigui quin sigui el llenguatge cultural emprat , poden ser els diners més ben gastats per afavorir una millora en la manera de ser i comportar-se la humanitat. Parlar de diners destinats a una o altra partida , - crec que ha quedat ben demostrat quina ha estat la font d’on han brollat -, és voler entrar en una dinàmica del tot errònia que porta a la confusió i serveix més per tapar que no pas per descobrir , ja que n’estic del tot convençut que un treball com el de Barceló pot millorar més la cooperació en el món que no pas l’ús dels diners que ha costat.

JOAN PEIRÓ

En Ramon Bassas ens aconsella en el seu darrer post fer ullada a l’article de l’Hilari Raguer reivindicant la figura de Joan Peiró , tot lloant el llibre póstum de Josep Benet al voltant de la seva figura.
Jo voldria afegir al tema una petita anècdota familiar. El meu avi Pere Pascual Rius , el farmacèutic del carrer Nou , era home de dretes , públicament monàrquic, però amb amistats en tot l’espectre polític , com ho demostra el fet de que va passar la guerra a Mataró sense gaires ensurts , tot i que era públic que havia amagat i ajudat a amagar diversos elements religiosos de la ciutat i havia influït de manera decisiva en el que pertoca al destí del Col·legi Valldemia.

Dons bé , a casa la mare es conserva un càntir de vidre esmaltat amb la bandera espanyola , o potser millor dit monàrquica , que va ser realitzat al Fons del Vidre de Mataró i va ser un regal personal de Peiró al meu avi, en temps de la República.
Evidentment que no tinc documentació del fet , però sí la història oral que sempre se’m va explicar així.

Aquest càntir va ser exhibit en la Farmàcia que tenia el meu pare a Argentona en una Festa del Càntir, tot explicant la història i allà vàrem rebre els exabruptes de la filla de Peiró titllant-nos de mentiders i amb amenaça de denúncia per insultar la seva memòria.

La història és certa i crec que és una magnífica anècdota que remarca els valors personals que atresorava Joan Peiró

dijous, de novembre 20, 2008

I, QUI CRITICA AL CRÍTIC ?

Aquesta frase , en forma de comentari , va ser afegida fa un parell de dies a un post d’aquest blog per una persona a la que aprecio i fins hi tot admiro per la seva disponibilitat i capacitat de dir sí a moltes coses. Suposo que ho va fer dolguda per unes reflexions al voltant de la taula rodona sobre cohesió social que va organitzar el PSC el passat divendres i en la que ella hi va prendre part activa.

Poc després però d’haver afegit el comentari , devia pensar que no valia la pena i ella mateixa va procedir a eliminar-lo. Crec però que es mereix resposta tant en el que pertoca a la pregunta en si , com a les raons que crec van ser caus de que aquesta aparegués.

Qui critica al crític?, dons , a bon segur tothom. O hi ha esport més popular al país que matar al missatger?. Un, porta trenta cinc anys de crítica artística i ja en porta tres amb aquest blog en el que he afegit el que podríem dir crítica política. He rebut de totes maneres i de tots cantons, algunes vegades depassant tots els límits , i no pas els opinables , i sí assolint els límits de l’amenaça i el xantatge . I ho repeteixo així de clar ja que dels casos n’he parlat en moltes ocasions.

Mal crític serà aquell que no està disposat a ser criticat. No soc d’aquests. Tinc les esquenes amples i el cos i l’ànima endurits i soc dels convençuts de que no soc Déu i per tant el meu son tan sols opinions , que poden ser tan vàlides com les dels altres. I en el camí de les opinions sempre ens podrem trobar i en elles intentar esbrinar la veritat , si és que aquesta existeix.
Però per fer-ho cal oblidar-se del crític i centrar-se en el que critica i com ho critica. Apuntar a les opinions i no en l’opinador. I l’opinió de la reunió de divendres passat es manté malgrat les reflexions del bon amic Ramon.

En primer lloc si un vol que una reunió sigui important el que ha de fer és donar-li ell mateix la màxima importància. És estrany que en el PSC. amb tanta gent de missa no entengui el paper cabdal de la litúrgia. La litúrgia del passat divendres era de pa sucat amb oli , en un sentit de desgavell que porta a la minusvaloració.

El tema estava en que la gent assistent fes aportacions al Programa marc , i fer-ho recolzat mitjançant les aportacions de persones especialistes convidades a la taula. Tenint en compte que a bon segur quasi ningú s’havia llegit la documentació oficial, l’escaleta era obligada:
- Postura oficial en el document al respecte del tema de la cohesió social
- Postura dels ponents , afegint els punts a remarcar
- Postura complementaria de la resta d’assistents.

La mala planificació de l’acte , provocà la deslligada moderació que convertí en postura oficial la dels ponents i ser aquests els que contrastaven les opinions dels assistents , convertit en una cara a cara , quan ambdues opinions havien d’anar en la mateixa direcció i la resposta , - si és que es creia convenient que existís -, havia de sortir del propi partit.

I és aquí on cal entrar en discussió . Queixar-se del crític és el fàcil i el poc intel·ligent . El que cal queixar-se és de que les coses es fan com es fan , ja que , al meu entendre , s’estableixen més en la dinàmica de que cal ser participatius per obligació que no pas per devoció.

I quan així succeeix els resultats son tan deplorables com els del passat divendres.

APLAUDIMENT

Si quan es mereix pal es mereix pal, quan es mereix caramel es mereix caramel.
Cal felicitar , i molt , a qui pertoqui , que en aquest cas son molts , variats , i d’entre ells al Govern Municipal per les magnífiques notícies sanitàries que hem rebut a Mataró en aquests darrers dies.
Per un costat la repetició de lloc capdavanter de l’Hospital de Mataró en el TOP de millors hospitals de l’estat. Mai em cansaré de defensar el magnífic paper dels seus professionals. I ho faig sempre que puc davant les injustificades crítiques que sovintegen , en bona part degudes al sobresaturat servei d’urgències , fet causat moltes vegades per la dinàmica dels mateixos usuaris.

Crec que aquest reconeixement hauria de ser destacat com es mereix i ni passar d’amagatotis com està passant. En àmbits tan complexos com els de la salut el sentiment d’autoestima dels professionals i els usuaris és imprescindible , i bé faria el Govern d’esbombar aquesta notícia que és de les millors de les que hem gaudit en la ciutat en els darrers temps.

Per l’altra he d’plaudir igualment el fet de ser acceptat com a membre de tot dret , per dir-ho de manera planera , en la comunitat sanitària dels trasplantaments , i pel fet de la nova col·laboració hospitalària amb l’Institut Guttman , nom davant del qual un quasi s’ha de posar dempeus.

Tres magnífiques notícies no suficientment explicitades i que mereixen el més fort , càlid i intens dels aplaudiments.

dimarts, de novembre 18, 2008

PRESÓ vs. NAU GAUDÍ


La jugada mestre de Bassat , al que per cert hom podia veure el passat dissabte a l’Alcampo arrossegant , al costat de la seva dona , un carro igual de carregat com tots els normals alhora que es deturava per provar-se un jersei de coll alt, fora de tot aquell glamour que alguns volen donar-li , quan els que hem tingut ocasió d’estar amb ell sabem el seu actuar del tot planer.

Dons bé, la jugada mestre de Bassat convidant a l’Ajuntament a moure peça vist l’obligat endarreriment dels treballs que s’han de dur a terme en la que serà la seva seu, ha provocat ràpides respostes en els partits de l’oposició que en aquesta ocasió sí que recolzen al Govern per aconseguir que el museu sigui realitat.
En bona lògica aposten per donar sortida cultural a la Nau Gaudí, defensant l’ús noble d’aquest magnífic espai, deixant enrera el gran error ,- cabuts que han estat -, de la instal·lació d’un telecentre que podria estar col·locat en qualsevol altra dependència municipal.

Sens dubte és aquesta la millor opció ja que les modificacions a realitzar son del tot minses , el cost no seria gens elevat , tot tenint en compte que la gran despesa que seria l’apartat de il·luminació després podia ser reciclat en el mateix Museu o en altres espais municipals, i el presumible resultat seria excel·lent per partida doble , el de gaudir ja , en forma de prèvia , de la col·lecció Bassat i el de potenciar un espai malauradament malbaratat per l’opció triada per el Govern.

Quan han sortit les veus defensant la Nau Gaudí n’han aparegut d’altres defensant com espai idoni , l’espai de la Presó ocupada actualment per un seguit de grups i associacions , i s’ha de dir que no van errats en el tret encara que hagi esdevingut una opció no factible ja que la seva adequació , - llarga en el temps i costosa en l’econòmic -, la fa poc viable en l’actual necessitat.

No és però la primera vegada que es parla de la Presó com un element a tenir en compte en el que pertoca a ser un element dinàmic en la vida artística i cultural de la ciutat.
Toni Segarra , iniciada tan sols la democràcia , ja la col·locava com indret destinat a Museu en aquells plans quatrianuals , - quinquenals menys un, en dèiem nosaltres -, en els que va dissenyar tota l’evolució de la ciutat. Uns plans que el temps i la dura realitat , va convertir en paper mullat, però que eren veritable prodigi de visió política , social i ciutadana.

La Presó és un gran edifici desconegut per a quasi tothom. Un s’ha quedat en la visió de les sales interiors i el patí , però desconeix la realitat de la resta , però és cert que sembla disposar de grans possibilitats per a ser usat com a Museu.

Per això , i per tenir una idea clar de com és aquest espai i albirar així unes possibilitats culturals de futur, adjunto la descripció del mateix que apareix en el B.O.E. del 21 de Novembre de 2001 en el que es declarat bé cultural d’interés nacional, en la categoria de monument històric:

El edificio de la Presó de Mataró, situado en el centro de la ciudad,
se alza en la esquina de la riera de Cirera (la Rambla) con la calle de
la Muralla, también denominada calle de la Presó.
La construcción de este edificio fue encargada en el año 1851 al arquitecto
Elies Rogent y se inauguró en 1863. Fue el primer edificio carcerlario
construido en el Estado español según el concepto panóptico. Es un edificio
urbano que presenta dos fachadas alineadas a la calle sin foso
ni murallas.
Consta de dos unidades yuxtapuestas, una de planta rectangular y la otra
de planta semicircular. Entre los dos cuerpos existe un tercero que hace
de zona de conexión. Presenta planta baja y piso y tiene un patio semicircular
inscrito en el segundo cuerpo y que afecta a toda la altura del
edificio. La cubierta es de tejado a cuatro vertientes para el primer cuerpo
y de 12 tejaditos radiales yuxtapuestos, de doble faldón cada uno, para
el segundo cuerpo. Hay un pasadizo de terrado en el tercer cuerpo que
se amplía con un pasillo de recorrido semicircular perimetral al patio.
Destaca su estructura de grandes muros de cerámica maciza y de mampostería
de piedra combinada con ladrillo macizo. Las oberturas se cierran
con rejas de forja.
Tanto desde el punto de vista funcional como desde el estructural
y compositivo, la Presó es un edificio pionero y único en la tipología de
los edificios destinados a prisión. Incorpora, al mismo tiempo, los principios
funcionales e innovadores procedentes de los movimientos culturales
europeos y las variantes de la arquitectura catalana como son el
valor expresivo de las estructuras, la horizontalidad, el predominio de
lo lleno sobre lo vacío y la ausencia de ornamentación.
La Presó de Mataró tiene un indudable interés por diversos motivos:
Por ser una de las primeras obras del gran arquitecto de la Reinaixença
Elies Rogent; por ser el primer edificio carcelario del Estado español concebido
en el concepto panóptico; por su ubicación en el centro de la moderna
ciudad de Mataró; por su buen estado de conservación; porque, una
vez obsoleta la función para la que fue erigido, puede contener otros usos
sociales sin perder sus características arquitectónicas y continuar ofreciendo
prestaciones en beneficio de la comunidad
.



(El meu agraïment una vegada més a aquest excel·lent fotògraf que n'és en Quico Melero i del que de nou he manllevat les dues magnífiques fotografies artístiques d'aquest pos. Igualemnt per la visió espaial, manllevada al millor fotògraf d'art del pais que n'és Ramon Manent , mentre que la periodistica és de la mà del bon company , i millor fotògraf que nés en Romuald Gallofré)

PS.- Veig el video promocional del Congres del PSC de Mataró. No és cap sorpresa vist el poc , o l res que elsinteressa , però un cop més la paraula cultura no apareix. Per això vull demanar que pleguin ja els responsables d'aquesta campanya que sistemàticament oblida a la cultura com un element que hauria de ser, no important i sí fonamental , en el concepte de fer del partit.

dilluns, de novembre 17, 2008

PRIMERS ASSALTS

El combat continua i pel que podem saber , de moment es va guanyant als punts que és el que importa. I encara que sigui poc esportiu , aquí es tracta de guanyar encara que es facin trampes , en aquest cas cosa ben difícil. Encara que el cos es mantingui dolgut pels cops , la ment i l’esperit es mantenen alts , existint el convenciment en la victòria final.

Per això ens agrada pensar que quan llegeixis aquestes línies , - no saps la felicitat que hem tingut quan hem sabut que ja et movies per internet per seguir amb la teva tradició matinera de visitar aquest blog -, vull que sentis el crit ensordidor de la gent que tens al darrera , dient curiosament , endavant, endavant, i sense defallir.

No saps com, jo i molts, esperem trobar-te ben aviat per fer una abraçada , encara que sigui suau, que les costelles son traïdores , per poder fer unes riotes de tot el que està passant. Per cert, no t’oblidis de la caricatura , ara més que mai és per a mi imprescindible.

Afònic ja de tant cridar per donar-te ànims i força , una vegada més , endavant Pepe i fins molt aviat.

LA CIUTAT QUE SAP ON VA

Aquest és l’eslògan que ha escollit el PSC local per definir les postures que sortiran del seu proper congrés. Un eslògan atrevit , amb gràcia , molt millor que el grafisme que podeu veure aquí mateix , tipus esquema d’àngels de Charlie, - en aquest cas i sense segones intencions, de Baron -, molt poc encertat , és a dir com si els autors fossin d’imatge de l’Ajuntament.
Un eslògan però que porta fàcilment a segones lectures: Manca un interrogant al final?, sap on va , però no sap com anar-hi ?. Diverses lectures de les que a bon segur hi ha en resum una mica de tot.

El passat divendres vaig assistir a una xerrada al voltant de la cohesió social, organitzada pel PSC en la finalitat de rebre propostes per afegir i/o debatre en aquest proper congrés.
El cert és que per a mi va ser molt interessant. Els components de la taula, la presidenta de l’AAVV del Palau, ( Paqui Jiménez) , Santi Arcos ( àmbit social) , Pere Vilaseca (educació) i Maria Rovira ( cultura) van expressar les seves opinions que van ser ben vàlides i interessants , especialment les aportacions de Maria Rovira que no estava prevista en el programa ( es veu que queixar-se és bo i a vegades s’intenten arreglar les coses i així donar a la cultura el paper que li pertoca).

Però la taula no anava dedicada als oients. Sobre el paper els protagonistes erem els assitents i el PSC havia de ser l’encarregat d’aplegar les nostres cuites , però està ben clar que d’això res de res.
Un grapat de regidors al començament , que mica en mica van abandonar l’espai per ser tan sols Monte López la que va resistir fins al final. Però el curiós del cas és que mentre els protagonistes , - i per tant els que feien aportacions -, eren dels àmbits abans esmentats, ni Carlos Fernández ( participació ciutadana) ni Carmen Esteban ( Serveis Socials) eren presents a la sala, i tampoc ho eren els responsables d’àrea de Cultura i Educació. És a dir que cap dels responsables que tenien de prendre nota de les aportacions dels assistents va fer acte de presència, el que significa un menysteniment i un absolut menyspreu per tots aquells que havíem dedicat unes hores , just en acabar la setmana , tot pensant en voler ser útils a la ciutat i al partit, que així ens vàrem sentir , - ho dic per veu pròpia i per la d’altra gent que també hi va assistir -, usats per poder parlar d’una participació que és absolutament inexistent.

Si a més diem que l’organització va ser lamentable. No hi havia megafonia. Les cadires posades així a l’atzar , una moderació que va fer evident que la bona voluntat no s’ha de fer servir mai per ocupar espais i llocs que no pertoca, i... , fa pensar que tot va ser una camama , una pantomima , un engany del que em sento absolutament dolgut i voldria que algú m’expliqués com és possible que un partit que es diu seriós i és de govern, sigui capaç d’organitzar de tan mala manera un acte com aquell , en aparença important, si no és sota el paraigües de poder parlar de participació , molt vocalitzada però en realitat sembla que gens desitjada.

Però potser la realitat és que el tema era la cohesió social , i per aquest nivell ja n’hi havia prou. Aquesta setmana toca el tema econòmic. Curiosament ja no es fa la reunió en un Casal d’Avis i sí a la Nau Gaudí (té collons la cosa) , on evidentment hi haurà megafonia i potser al final vi i pastes.

Sort que parlem del PSC , aquell que té tics tan curiosos com que per parlar d’educació no hi la mirada de l’escola pública i sí en canvi de la concertada i a més d’àmbit religiós. Per molt bé que parli Pere Vilaseca , la seva mirada de la cohesió social en les escoles ( concertades , religioses i de ciutat ) poc té a veure amb la realitat d’una escola pública i de barriada , o per què no dir de ghetto.

Un detall que per uns serà una anècdota i per altres , entre els que em trobo , la demostració d’un partit en certa manera desnortat , molt content d'haver-se conegut , que a vegades dona la impresió de que ni sap cap on ha d’anar ni té idea de quins han de ser els camins per arribar-hi.

dijous, de novembre 13, 2008

PRIMER ASSALT



Avui ha estat un dia molt tens, amb neguit. Tot el dia esperant una trucada i alhora desitjant que les paraules que brollessin de l’auricular fossin positives. Un gran amic començava el primer gran assalt dels que haurà d’anar disputant fins la victòria. Un assalt que essent el primer havia de marcar clarament el caminar dels darrers. Un assalt en el que el sempre indesitjat KO planava pel cap de molts com una possibilitat massa propera.
Al final , després de molta espera el telèfon ha sonat . La veu sonava a cansada però en certa manera distesa i amb un to que denotava una inamagada alegria . Els àrbitres han enviat ja als púgils als respectius racons i de moment la cosa sembla començar a pintar bé.

Queden encara molts assalts. La lluita serà dura i encarnissada però tu , jo i tots sabem que molts estem al darrera . Tots fen força per aconseguir que dintre d’un temps , que esperem sigui ben curt , poder aixecar aquesta copa que metafòricament avui encapçala aquestes ratlles com un gran brindis per la vida , compartit en la llunyania.

Com que sé que en aquest dies a la que has tingut el portàtil a la mà, el primer bon dia era fer passejada per aquest blog , m’agrada pensar que dintre de ben poc , a la que t’obrin la porta , tornaràs a fer el mateix i llavors veuràs el que ara ja sents , la força de tots aquells que empenyem al darrera en aquest combat amb un únic final; el de la victòria.

Força Pepe.

MUSEU BASSAT


Llegim al Capgròs.com , que avui Lluís Bassat s’ha passejat per la magnífica col·lectiva de l’Ateneu i ha adquirit un parell d’obres , (una d'elles en la foto ) de Rosa Codina Esteve per el seu Museu , el que demostra el seu excel·lent gust i el seu olfacte artístic. En el decurs de la visita ha expressat un seguit d’opinions que be mereixen comentari per al que un pertoca i reflexió per aquells que manen.

De la reflexió de Bassat en el que pertoca al temps i a l’espai res a dir, ja que és la lògica en el seu cas. Mataró va aprofitar l’exigència del temps , - naturalment Bassat vol viure ben viu el seu Museu -, per guanyar l’aposta i ara que bufen mals vents li toca resistir a les exigències , i queda clar que en el que pertoca a l’espai poc hi ha per triar.

Que Can Palauet és un desastre com a sala d’exposicions ho hem dit sempre. Per evitar que algú apunti aquesta crítica al govern actual vull explicar el que li vaig dir a Manuel Mas ,que cofoi se m’acostà el dia de la inauguració , després de la gran potinada de Benito/ Bonet / Peran impedint amb l’exposició de Pazos que l’espai fos de lluïment de Rovira Brull. Tot rient em va dir: “Avui estaràs content”. Somrient li vaig contestar : “ I tant. Com que t’aprecio molt he vist que ja tens un punt fonamental en el proper programa electoral.: Prometre una sala d’exposicions , ja que aquesta no serveix per a res”. La cara de Mas i Milà que l’acompanyava se m’ha quedat gravada en la memòria.

Queda dons tan sols com espai adequat la Nau Gaudí , espai excel·lent i que en contra de l’opinió generalitzada , el Govern ha malbaratat amb el seu espai informàtic per a joves. És hora dons de donar marxa enrera , però, com?.
Que Ana Barrera és una figura decorativa en el sí del Govern és evident. Que el seu paper és paupèrrim també . (En cas de dubte , veure les propostes del PAM 2009 en Joventut i Dona). Però que està ben recolzada de portes en fora ( veure el seu paper comarcal) és una veritat que ningú entén ja que en el run run del dia a dia , hom està d’ella fins els nassos davant la seva incapacitat i els desgavells que organitza.

D’aquesta manera es presenten diverses patates calentes a Baron i el seu Govern , com per ex:
Després d’haver defensat conta tot i contra tots, que la finalitat escollida per la Nau Gaudí era la millor, com em tiro enrera sense fer el ridícul i l’accepto com espai idoni per la prèvia del Bassat?. Essent la Nau Gaudí l’únic punt que pot apuntar-se la regidora de Joventut en el seu desastre absolut , de quina manera la recompenso per que li quedi la cara neta i no s’evidencií el seu absolut fracàs?.

Problemes que s’amunteguen per no haver fet bé la feina , i davant dels quals a Baron a qui sortosament no li queda cap solució que claudicar davant les lògiques exigències de Basast , no li quedarà més remei que contentar d’alguna manera a Barrera , encara que esperem no sigui amb una promesa de continuat. La joventut de Mataró no s’ho mereix.

Però m’agradaria que no s’escapés a ningú una altra lectura que jo considera molt important, Bassat ha dit que ha vist "artistes de Mataró que no coneixia i que m’han causat molt bona impressió”.
Un Bassat llunyà a la ciutat podria dir perfectament això, però que un Bassat compromès en un projecte conjunt tan important ho digui , deixa a les clares que ningú s’ha ocupat de vendre la qualitat del que tenim a la ciutat.

Els artistes locals participants en la col·lectiva son del millor que corre per la casa ( Novellas, Perecoll , Marc Llacuna , Romero Gil, J.M.Codina , Pol Codina , Cusachs , Margarita March , Marc Prat , Rosa Codina Esteve, Albert Alís, Ana Garcia ... ) i davant d’ells ha quedat sorprés . Però està clar , qui ha negociat amb ell?. Qui ho ha fet tècnicament amb la seva directora artística?. Ara ha quedat més clar que mai la necessitat absoluta d’un enllaç entre Ajuntament i Bassat , i no un enllaç tècnic des de l’IMPEM , com s’havia dit , - a bon segur necessari -, però també un enllaç artístic capaç d’ensenyar a Bassat el bo que es realitza a casa nostra . I evidentment aquesta figura no pot surgir d’un IMAC que no tan sols no coneix la plàstica mataronina , ans a més a més , la menysprea.

Ara queda dons la pilota a la teulada del Govern. Quina serà la seva postura?. La meva opinió personal queda ben clara. Bassat a la Nau Gaudí i estirant-lo de la corda per potenciar una mirada més propera. M’agradaria pensar que en aquest camí anirà el Govern , però si Baron vol deixar petja , aquesta es més agraida que no pas portar el Corte Inglés.

PS.- Potser després de la visita de Bassat s’animaran les visites a l’exposició de l’Ateneu que paga molt però que molt la pena.
Per cert , dues curiositats: 1.- El passat dimarts “El Periódico” se n’ocupava de manera més que elogiosa en el seu aparta socio-cultural , amb una espai dedicat més que envejable i molt superior a les poques exposicions que es celebren a Mataró i que ells acosnellen.
2.- En el dia de la inauguració ( divendres de poca activitat) , ningú del Govern , ningú de l’IMAC. Felicitats.

dimecres, de novembre 12, 2008

DEU ANYS



M’acosto avui a la Tele Mataró per poder fer una ullada a uns documents antics. No cal ni dir que em sento com a casa i en aquella casa és obligat acostar-se a fer el rendez-vous a l’Ester que em mira seriosament i a continuació em renya: “Tu com tots” comença i a continuació dispara les queixes ( amb raó) de l’oblit generalitzat de que aquest 1 de Novembre s’han acomplert 10 anys de l’entronització de la “Laia l’arquera “ que en aquest temps i com era previsible , s’ha convertit en la veritable icona artística de la ciutat.

La gegantina escultura de Rovira-Brull sortosament ha esdevingut no sols un element artístic que dona la benvinguda als visitants , ans és com un element defensor del membres de la comunitat. La seva fesomia , el ritme innat que desprèn , la peculiar bellesa del les seves formes , confegeixen com un esperit protector de la ciutat , alhora que és el seu símbol més preuat.

Deu anys son poc i molt alhora , però suficient per que la Laia sigui coneguda i estimada per arreu . Felicitem-nos dons alhora que de nou vagi el nostre agraïment a n’en Josep Mª , - estigui on estigui , per la seva saviesa i qualitat.

PS.- Han passat ja deu anys i caldria reescriure aquella part de la història d’aquell dia , i que mai ningú ha volgut tocar.
Es bo repassar fotografies ., - algú en podria penjar algunes en el facebook -, i no estaria de més intentar fer repàs dels presents , i molt especialment dels absents.
Amb el llistat d’absències no tan sols hi ha per sucar-hi pa , ans també queden ben definides certes persones que sempre s’han donat per respectables i potser caldria pensar que no ho son tant.

I qui té memòria sap perfectament de qui parlem. I el que és pitjor , el per què.

MES PSC

Em tranquil·litza una mica veure els declaracions de Ramon Bassas recollides en el capgròs.com , al voltant del projecte de futur del PSC a la ciutat.
Malgrat la seva ambigüitat , ja que la personalització pot anar per un cantó o per un altra , al menys ens dona un percentatge per l’esperança. Però el dilema no està tan sols aquí i és que la renovació sols es pot fer apujant el nivell i sense mirar interessos i famílies.

El cert és que en realitat , i si de veritat vol , es ben fàcil ja que és tant baix el nivell de forces de molts dels que es mouen en el partit, que superar-lo és qüestió d’un tres i no res, fet que agrairien aquells que valen i es veuen frenats per la càrrega afegida.
Però al pregunta queda clara , voldran?.

Vull imaginar que la seva intel·ligència els marcarà un camí de futur en el que molts han de quedar ben enrera.

dimarts, de novembre 11, 2008

MALS SOMNIS

Avui estic cansat, i no solament degut al tragí habitual, ho estic ja que aquesta nit passada he descansat ben poc. El cert és que vaig fer una cosa que no hauria d’haver fet , però ja se sap la carn és dèbil , la curiositat a vegades és molta i...
Un ja sap que cal anar relaxat al llit. Si no es fa així el cervell barrina , l’esperit s’inquieta i tot acaba bellugant . Però a vegades un pensa que el seu cos i el seu esperit estant enfortits de mil i una batalles i que podrà amb tot i està clar que la realitat no és aquesta.

Ahir després de sopar vaig llegir-me els 269 articles de la Ponència Marc del III Congrés del PSC de Mataró. Dec ser dels pocs de la ciutat , militants i congressistes inclosos, que ha tingut la paciència de llegir-lo de dalt a baix, apuntant , a més a més , allò que pensava dels diferents punts. Espero que ni Baron , ni Bassas ni Montse López , tres persones que aprecio en el personal, s’enfadin , però el resultat va ser del tot negatiu amb la lectura personal de pensar que el document és d’un cinisme absolut.

Dic això encara que potser cal explicar-se. El document està molt ben fet. Està ben estructurat , farcit a parts iguals d’ideologia , populisme i demagògia . És a dir , justament el que volen els “hooligans” de partit que és a qui va dirigit. El resum porta a l’idea que som molt bons i els altres son molt dolents , però que malgrat això cal fer alguna que altra refilada per a ....

Però un encara que sempre ha votat socialista no és militant , - fet que algú em pot retreure amb raó -, no combrega amb rodes de molí i a més , ves a saber si per deformació professional , és absolutament cartesià , pensa que en el document hi ha moltes paraules i molt poques nous. O potser el que és pitjor: Que el projecte és vàlid però que les eines de les que disposa actualment el partit no son vàlides per aquest camí, especialment per la lamentable caça de bruixes duta a terme que ha foragitat a elements pensants en la discrepància , llunyans als dos pols de poder , el clan de l’hòstia i el de les JSC. I actualment si no et mous en aquestes paramètriques ets home mort en els socialistes locals.

Jo del tot, em quedo amb diferents apunts: 1.- El fet de que en els 269 punts en cap d’ells la cultura en sigui protagonista , apareixent sols com element d’un conjunt d’intencions. Mentre que es parla de diferents punts essencials per potenciar la ciutat, la cultura no existeix ni com a valor testimonial.
2.- Punt 120 .- “Obrir-se als que en son propers i així ho han manifestat..... i donar suport a les seves propostes...”. Una absoluta entelèquia.
3.- Punt 222 .- “Hem de refermar el nostre liderat en sectors claus com ara la cultura...”. Una frase que és absolut exercici de cinisme.

El PSC ha abandonat del tot a la gent de cultura. Ho ha demostrat no fet operativa la seva sectorial, no tenint un cap visible amb veritable pes en el partit, refusant una vegada més la regiduria , refusant el poder en l’IMAC i presentant com a representants uns noms de poca acceptació, nul·la en el cas de Xesco Gomar.
Molts punts en contra com per no haver perdut , com així ho ha fet, tota credibilitat en el camp cultural.

Com veieu molt a sucar , encara que vull repetir que el concepte en general és prou vàlid , el que passa és que enlloc veig l’esperit per dur-lo a terme.

I com a postres , fullejada com cada dilluns a “Riera 48” el blog polític d’en Joan Salicrú, un dels millors periodistes de la ciutat i amb el que coincideixo en quasi tot. I dic en quasi , ja que a vegades discrepem , com és el cas del viatge al Perú on és per a mi indiscutible l’operació d’imatge favorable a Carlos Fernández , que ben poc pintava en tot allò com queda clar en les imatges publicades en els respectius blogs , on queda clarament explicitat qui era l’ànima i el protagonista.
La presència dels mitjans públics , - pagats per tots -, estaven no en la notícia i sí en la focalització en un personatge , que per a molts, és sinistre.

Però , deixant de costat la imparcialitat que en el cas d’en Joan està fora de tot dubte , tots , però que tots , començant per qui escriu això, té el cul llogat i cal fer el que cal fer. O sigui que no seré jo qui tiri la primera pedra.

Però retornem al tema. Salicrú aposta per un futur amb Romero a l’alcaldia i Fernández al partit, i un de tan sol pensar-ho li ha vingut un mal de ventre tan intens com espasmòdic.
De l'Alícia Romero com alcaldable se’n ha parlat moltes vegades. Encara que cada vegada defenso més per les grans ciutats una figura d’alcalde representatiu, amb un govern fort tècnica i socialment , penso que l’Alícia no és pas mala aposta. Si aconsegueix dominar aquest “pronto” i limita el seu sentit de prepotència , per a mi més síntoma d’una certa sensible fragilitat que vol dissimular en l’aparença d’una fermesa més aviat fràgil , podria ser una bona alcaldessa, però el cas de Carlos Fernández és altra cosa.

Pensar en Carlos Fernández com a cap del partit a Mataró és un mal son difícil de suportar i demostratiu de que difícilment la política socialista local podria caure més baix.

Sempre he dit , i no ho amago , que penso que un dels grans problemes actuals del PSC de Mataró és la injustificada força que té la gent de les JSC. El poder de Fernández , Gomar, Barerra , Naya ... , amb poc més curriculum que la fidelitat i el palmerisme , tots ells tan espanyolistes viscerals com anticatalanistes d’esperit , han aconseguit un status tan injustificat en el particular com perjudicial en el global.

Espero però que ja hauran llegit el llibre “Rompiendo cristales” de J.C. Rodríguez Ibarra al que deuen tenir com a ídol ja que representa la mateixa postura ideològica que ells duen a terme.
Tant si ho ha fet com si no, els ofereixo unes frases que deia en l’entrevista que oferia el suplement “Domingo” de “El País”:

Et trobes amb gent d’altres generacions i es possible que això creï un cert distanciament. Posar gent nova no és garantia d’innovació. Vinc d’un temps on la discrepància era norma fonamental: es discutia dur i després sorties i eres amic. Mai vaig pensar que un executiva discutir pogués ser entès com una animadversió. El problema és ara que la fotografia del partit es heterogènia: joves , dones ..., però el discurs és molt homogeni, en front a la heterogeneïtat del discurs de l’època de Felipe. La gent creu ara que la lleialtat és ser homogeni amb el líder, però ningú s’alimenta només de llaminadures; el líde ha de rebre llaminadures i coses que no li agraden. Això l’enforteix.
Ser nou no és ser innovador.”


Amb poques paraules tot està dit,
Ara cal esperar a que Baron , Bassas i demés siguin capaços de començar les reflexions.

dilluns, de novembre 10, 2008

NOTÍCIES AMB RERAFONS MATARONINES

L’allau de notícies polítiques d’aquests dies , encapçalades amb l’elecció d’Obama i tot el que la mateixa significa poden haver fet passar desapercebudes dues bones notícies d caire cultural i que tenen en certa manera una relació amb Mataró, agafada per la part que els hi pertoca als seus protagonistes. Son aquestes notícies l’aparició d’un llibre amb fotografies de temàtica barcelonina amb la signatura de Català Roca , i per l’altra la restauració de la casa Amatller.

CASA AMATLLER
La Casa Amatller , així anomenada ja que fou la residència de l’industrial xocolater Antoni Amatller , va ser construïda per Josep Puig i Cadafalch en el 1900 . Edificada sobre una altra anterior i amb tan sols un any conforma juntament amb la casa Batlló ( Gaudí) i Lleó Morera ( Domènech i Montaner) les tres grans estrelles de l’anomenada illa de la discòrdia (Passeig de Gràcia entre Aragó i Diputació).

Fins ara sols era visitable la part baixa on es trobava una sala d’exposicions , un centre d’informacions sobre el modernisme i alguns records turístics i de la pròpia marca de xocolates que en segueix essent la propietària. En el pis existia la magnífica biblioteca de l’Institut Amatller d’art Hispànic ( 26000 títols i 350000 negatius) que dirigeix el professor Santiago Alcolea.

Ara , i amb la col·laboració de Generalitat, Ajuntament i Caja Madrid , es procedirà a restaurar tot el pis, retornant-lo al seu aspecte original de començaments del segle XX , ja que sortosament al ser Amatller un gran afeccionat a la fotografia es disposen d’imatges de tots els espais , el que permetrà una posta a punt quasi perfecte.

Així dintre d’un parell d’anys es convertirà el pis en visitable, en un entorn no agressiu en quant al nombre de visites que ens permetrà recuperar amb tota la força de la naturalitat tots els detalls que Puig i Cadafalch va distribuir en un dels seus treballs més aconseguits, amb la singular barreja del gòtic català amb una lectura del gòtic dels palaus urbans dels Països Baixos , tot amanit amb detalls d’esplendor modernistes i arrodonit amb una façana de clara semblança amb una tauleta de xocolata , en honor a l’ofici del patró.

Una visita que no haurem de perdre per seguir coneixent el treball de Puig i Cadfalch encara massa desconegut entre nosaltres. I diem desconegut per no dir en certa manera abandonat , malgrat totes les rutes que puguem fer , com ho demostra l’estat de la seva casa d’estiueig a la Pça de Vendre d’Argentona.

LA BARCELONA DE CATALÀ ROCA

Editat per La Magrana , amb 400 planes , textos de Ruiz Zafón , - que va escollir una foto de Català Roca per la portada de “La sombra del viento” -, i de Daniel Giralt Miracle i amb un preu de 48 euros , s’acaba de publicar el llibre “La Barcelona de Català Roca” que aplega 400 imatges en blanc i negre que expliciten la relació passional del fotògraf amb la seva ciutat.

Distribuït mitjançant capítol temàtics s’ofereixen cinc dècades de paisatges , retrats i tota mena de sentiments vitals analitzats i immortalitzats en el moment exacte per la qualitat fora de mides del fotògraf, que com ha dit algú tenia el do de posar l’ull per aconseguir l’eternitat de l’instant.

Un llibre que he fullejat i que corprèn en la força absoluta que desprèn cada imatge que quasi respon per si mateixa a una mirada real, sociològica , filosòfica ... d’aquesta Barcelona amb la que va establir nexes tan forts i íntims de comunicació.

Un llibre que pot ser un magnífic regal per aquestes properes festes , tot anat fent lloc en la biblioteca per el llibre sobre New York , - l’altra ciutat que el va seduir -, i que per desig de l’autor no serà publicat fins el 2020 , a més amb tota la nuesa i sense cap mena de suport literari.

Un llibre que alhora ens farà maldir per haver perdut la possibilitat de disposar aquí a Mataró del Fons Català Roca , en aquella proposta final del mandat de Graupera amb l’aquiescència dels seus fills i hereters i que hauria tingut en la Nau Gaudí un magnífic acomodament.

Però ara tenim una Nau Gaudí desaprofitada i no tenim arxiu , malgrat les paraules de Penedès que deien que potser una part ,o....
És a dir , si Penedès dixit, vol dir que res de res. Quina llàstima.