dijous, de novembre 20, 2008

I, QUI CRITICA AL CRÍTIC ?

Aquesta frase , en forma de comentari , va ser afegida fa un parell de dies a un post d’aquest blog per una persona a la que aprecio i fins hi tot admiro per la seva disponibilitat i capacitat de dir sí a moltes coses. Suposo que ho va fer dolguda per unes reflexions al voltant de la taula rodona sobre cohesió social que va organitzar el PSC el passat divendres i en la que ella hi va prendre part activa.

Poc després però d’haver afegit el comentari , devia pensar que no valia la pena i ella mateixa va procedir a eliminar-lo. Crec però que es mereix resposta tant en el que pertoca a la pregunta en si , com a les raons que crec van ser caus de que aquesta aparegués.

Qui critica al crític?, dons , a bon segur tothom. O hi ha esport més popular al país que matar al missatger?. Un, porta trenta cinc anys de crítica artística i ja en porta tres amb aquest blog en el que he afegit el que podríem dir crítica política. He rebut de totes maneres i de tots cantons, algunes vegades depassant tots els límits , i no pas els opinables , i sí assolint els límits de l’amenaça i el xantatge . I ho repeteixo així de clar ja que dels casos n’he parlat en moltes ocasions.

Mal crític serà aquell que no està disposat a ser criticat. No soc d’aquests. Tinc les esquenes amples i el cos i l’ànima endurits i soc dels convençuts de que no soc Déu i per tant el meu son tan sols opinions , que poden ser tan vàlides com les dels altres. I en el camí de les opinions sempre ens podrem trobar i en elles intentar esbrinar la veritat , si és que aquesta existeix.
Però per fer-ho cal oblidar-se del crític i centrar-se en el que critica i com ho critica. Apuntar a les opinions i no en l’opinador. I l’opinió de la reunió de divendres passat es manté malgrat les reflexions del bon amic Ramon.

En primer lloc si un vol que una reunió sigui important el que ha de fer és donar-li ell mateix la màxima importància. És estrany que en el PSC. amb tanta gent de missa no entengui el paper cabdal de la litúrgia. La litúrgia del passat divendres era de pa sucat amb oli , en un sentit de desgavell que porta a la minusvaloració.

El tema estava en que la gent assistent fes aportacions al Programa marc , i fer-ho recolzat mitjançant les aportacions de persones especialistes convidades a la taula. Tenint en compte que a bon segur quasi ningú s’havia llegit la documentació oficial, l’escaleta era obligada:
- Postura oficial en el document al respecte del tema de la cohesió social
- Postura dels ponents , afegint els punts a remarcar
- Postura complementaria de la resta d’assistents.

La mala planificació de l’acte , provocà la deslligada moderació que convertí en postura oficial la dels ponents i ser aquests els que contrastaven les opinions dels assistents , convertit en una cara a cara , quan ambdues opinions havien d’anar en la mateixa direcció i la resposta , - si és que es creia convenient que existís -, havia de sortir del propi partit.

I és aquí on cal entrar en discussió . Queixar-se del crític és el fàcil i el poc intel·ligent . El que cal queixar-se és de que les coses es fan com es fan , ja que , al meu entendre , s’estableixen més en la dinàmica de que cal ser participatius per obligació que no pas per devoció.

I quan així succeeix els resultats son tan deplorables com els del passat divendres.

APLAUDIMENT

Si quan es mereix pal es mereix pal, quan es mereix caramel es mereix caramel.
Cal felicitar , i molt , a qui pertoqui , que en aquest cas son molts , variats , i d’entre ells al Govern Municipal per les magnífiques notícies sanitàries que hem rebut a Mataró en aquests darrers dies.
Per un costat la repetició de lloc capdavanter de l’Hospital de Mataró en el TOP de millors hospitals de l’estat. Mai em cansaré de defensar el magnífic paper dels seus professionals. I ho faig sempre que puc davant les injustificades crítiques que sovintegen , en bona part degudes al sobresaturat servei d’urgències , fet causat moltes vegades per la dinàmica dels mateixos usuaris.

Crec que aquest reconeixement hauria de ser destacat com es mereix i ni passar d’amagatotis com està passant. En àmbits tan complexos com els de la salut el sentiment d’autoestima dels professionals i els usuaris és imprescindible , i bé faria el Govern d’esbombar aquesta notícia que és de les millors de les que hem gaudit en la ciutat en els darrers temps.

Per l’altra he d’plaudir igualment el fet de ser acceptat com a membre de tot dret , per dir-ho de manera planera , en la comunitat sanitària dels trasplantaments , i pel fet de la nova col·laboració hospitalària amb l’Institut Guttman , nom davant del qual un quasi s’ha de posar dempeus.

Tres magnífiques notícies no suficientment explicitades i que mereixen el més fort , càlid i intens dels aplaudiments.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Efectivament no estem d'acord en tot, i això és bo.

Si fossis un venut no et llegiria. L'encertis o la caguis, sempre independent (i honest).

Endavant.

Per cert, per culpa de la teva crítica em sembla que avui no hi haurà ni vi ni pastes. Mira que ho lamento, em fa una mandra haver de passar pel frankfurt (un altre vegada, més vista Pere)

Ramon Manté