diumenge, d’octubre 30, 2016

RICARD JORDÀ. PRESÈNCIA DE L'ABSÈNCIA




EL SENTIMENT ESCULTÒRIC DE RICARD JORDÀ


Massa vegades emprem la paraula artista de forma maldestre, servint-nos com a qualificatiu pe aquell que si bé té ofici no disposa del component creatiu que cal exigir a tot aquell que desitja ser honorat amb tan noble qualificatiu. Un error a bon segur per el fet de mantenir el sentiment de l’origen grec de la paraula que no és altre que téchne  (tècnica).

Artista és aquell que a més de dominar tècnicament el mitjà de creació és capaç  d’expressar, comunicant les seves sensacions i emocions de la manera més adient en tots i cadascun dels seus moments creatius. Una definició que tots entenem s’escau perfectament a Ricard Jordà.

Recolzat en un esfereïdor domini del dibuix, traslladat hàbilment a la paleta i el sentiment pictòric, Jordà ha elaborat una carrera artística de més de 50 anys , en una fidelitat vers la pintura , i en ella, la pintura crítica i social, confegint un idioma plàstic personal del tot inconfusible.

Ara però, i per diverses circumstàncies, especialment per haver caigut en un cert avorriment pictòric, doncs diu ell que ja ha perdut el misteri de la seva pròpia creació, i ja en començar sap com i de quina manera anirà el camí creatiu, Jordà s’ha llençat desfermat per els camins de la tridimensionalitat , uns camins gens nous per a ell ja que els ha practicat de manera complementaria en el decurs de tota la seva carrera artística.





Una tridimensionalitat afermada ara en l’assemblatge da manera de cert collage dels més diferents objectes que troba i recull a partir dels quasl apareixen màgiques noves lectures .Seguint perfetament els camins definitoris de l’art pobre (Les obres d'art pobre solen ser iinstal·lacions espacials fetes de materials "pobres", és a dir, habituals i quotidians (terra, vidres, trencats, fusta, fils, etc.) i també residus sense valor. Es caracteritzen també per la voluntat d'ocupar l'espai i d'exigir la interacció i participació amb el públic. Miren de provocar la reflexió entre l'objecte i la seva forma mitjançant la seva manipulació i no només l'observació).

Una definició seguida fil per randa per l’artista que juga amb els materials donant-los nova vida  i refent el  seu fer, funcionalitat i llenguatge. I ho fa no de manera amable per convertir-los en elements dulcificats, en bibelots estètics i plaents , ho fa seguint la paramètrica de la seva pintura , del seu context d’entendre que l’art sols ho és quan aconsegueix neguitejar, interrogar i motivar a l’espectador.

Unes condicions que s’acompleixen amb escreix en aquets exposició, i en totes les peces guardades en el seu taller i les que encara no han estat creades. Unes condicions que reuneixen unes obres que demostren de manera contundent la capacitat artística de Ricard Jordà que va més enllà del concepte téchne grec per assolir la capacitat artística plena.

I tot, despullant-se per arribar al moll del sentiment dels espectadors en una atracció i seducció mútua amb una sola motivació comú: l’art.



Aquest és l’escrit per el catàleg de l’exposició “Presència de l’absència” que en Ricard Jordà presenta  aquest mes a l’espai capgròs. una exposició amb la que acaba la trilogia que el propi Ricard s’ha muntat després del mensyteniment oficial  anul·lant la mostra antològica que estava preparada en motiu del seus 50 anys d’activitat expositiva.

Una trilogia que l’ha dut a presentar en un sol anys , la seva obra pictòrica als espais del col·legi d’Aparelladors, la seva reinterpretació deixant els seus treballs en mans dels fotògrafs i ara per acabar la seva realitat més actual en forma d’aquestes estructures escultòriques amb les que manté  no sols la capacitat creativa , ans també el sentit perenne de la seva realitat artística que n’és la mirada cap a l’home i la crítica social inherent a un pensament clarament  humanista i d’esquerres.

Una exposició aclaparadorament atractiva en l’admiració per la capacitat compositiva de l’autor fonamentada formalment tan sols per objectes “trouvées” , en una actualització vital de l’art povera en la seva definició més estricta de reutilització dels elements capgirant el seu sentit i donant-los el que podríem dir la volta al mitjó.

Una exposició definitòria de que malgrat tot, Jordà segueix en plena forma artística i capaç de seguir produint comunicació artística encara que ara des d’una altre frontera en el que pertoca a la forma i els materials.

Una exposició que cal visitar com ja ho va fer el gruix de públic que va omplir a vessar la sala de l’espai capgròs amb els alcaldes Bote i Baron , amics personals de l’artista , al capdavant, i com no sense la presència de ningú de l’Institut de Cultura. Sort que fa quatre dies l’artista els hi havia donat deu obres de diferents moments de la seva trajectòria. Accions que defineixen la línia habitual de menysteniment de l’art i dels artistes locals.


divendres, d’octubre 28, 2016

TALLER DE GRAVAT



En motiu de les eleccions municipals  “Públic“ va fer una debat amb els aspirants a l’alcaldia,  amb el tema “cultura municipal”. A David Bote se li va preguntar quin era el seu objectiu estrella cultural per aquest mandat i va respondre “Que el taller de Gravat agafi de nou gran volada” , en Quim Fernández va riure per sota el nas ja que com ja ens havia explicitat a un grup de gent de l’art , ell tenia ja enllestit el tema amb un grup de gent jove , encapçalats per la filla d’un polític dels que talla el bacallà en el món local.

Va passar tot un any , i res de res, silencia absolut en relació al tema, i ara en començar la temporada i de cop i volta , apareix l’anunci d’un taller de Gravat que s’aixopluga a les que eren instal·lacions del vell taller de gravat emprant els seus materials.

I està clar que es crea una confusió, que ves a saber si és intencionadament volguda. El que s’ha fet ha estat una cessió de l’espai i de les eines  de l’antic taller, cosa que és ben positiu abans no es faci tot malt bé si és que en part no ho està.

El que no està tant bé és que hi hagi hagut aquest obscurantisme en la cessió i mai s’hagi publicitat la intenció de l’Ajuntament d’aquesta mena d’externalització i  això no hagi permés a altre gent a optar per la mateixa ( M’he passejat per la ferragosa web municipal i no he trobat enlloc cap avís públic de l’avís d’intenció de cessió. I repeteixo el dir que no he trobat ja que és molt fàcil perdre’s en el guirigall i potsre en algun lloc apareix aquest avís)

Però està clar que per més que porti taller de Gravat i els segells de Cultura Mataró i Ajuntament de Mataró, res té a veure en el sentit de continuació del taller que el malauradament ja desaparegut Raul Capitani va engendrar i marcar amb tanta qualitat i que la gent de Murtra eleva a nivell de Champions.

No es pot començar un taller pròpiament dit amb l’anunci sols d’un curset d’iniciació i sense ni dir qui en seran els professors. Un taller seriós s’inicia amb una programació variada i evolutiva de cursos i amb un un llistat de professors del nivell al que es vol situar el taller. Quan els professors encara serien alumnes en el cas d’haver continuat el cicle passat és que aquest no és el camí.

El que queda clar que  el projecte en sí s’estableix en l’ús indiscriminat de les eines tècniques del taller ( l’anomenat Taller Obert) és a dir l’ús discrecional del material per a l’activitat individual del creador. Per que queda molt poc clar aquest “projecte d’àmbit social amb la força del voluntariat”.

Un taller és essencialment una eina de formació i especialització, i és aquí on s’ha de fonamentar. L’altre sona  a paraules de mal pagador que ha de fer veure objectius llunyans als veritables).

Està clar que desitjo tota la sort del món als seus promotors, la necessitaran . i he d’aclarir que no vaig acudir a l’acte inaugural ja que a la mateixa hora hi havia homenatge al pintor Antoni Boix a ca l’Arenas. Allò de no tenir ni cura d’evitar coincidències és ja un mal punt de partida.

Però ha de quedar molt clar , i en aquest aclariment haurien d’incidir molt les promotores , que aquest taller no té res a veure i no és continuador en res del que inicià Capitani, continuaren Lloret i Rosés, i que assolí tant nivell i prestigi.

I no deixa de ser trist la coincidència del seu inici amb la mort de Capitani. Si de veritat la ciutat volia honorar a l’artista , res millor que haver continuat de manera correcte el seu llegat i no malbaratant el seu prestigi amb aquest projecte de vol ras i escàs encanteri.



dimecres, d’octubre 26, 2016

CA L’ARENAS


Ca l’Arenas va néixer amb mal peu.

Molts van ser els que van dir que el llegat testamentari  d’en Jordi Arenas havia estat un patata calenta , per no dir , una putada per a l’Ajuntament de la ciutat. Haver renunciat a ell hauria significat un menystenment no tan sols a l’artista i al personatge , ans també demostrar una mirada negativa cap al fet artístic i cultural.

Acceptar-lo era endinsar-se en un mon complex , el de la restauració i adequació del vell casalot a una funcionalitat per la que no havia estat concebut i obtenir-ne uns resultats a bon segur minsos en relació als esforços físic i monetaris emprats. Però Montse López se’n va sortir prou bé i el vell casalot va prendre vida.

Una vida que comença llastrada en part en el concept físic (capgrosada és col·locar el magatzem al pis superior) i en el conceptual ( es va fer un pla d’usos que curiosament mai es complí) i amb l’afegitó d’una activitat gens atractiva ( les exposicions han estat nefastes, llargues en durada i sense cap esquer per treure l’atenció) i principalment amb la gran rèmora de no acomplir-se de bon principi amb els dispositius testamentaris de Jordi Arenas que havia decidit que l’espai havia de dedicar-se essencialment als artistes mataronins que n’havien de ser eix i pivot fonamental., i a l’hora de la veritat n’han estat element marginal total i no han tingut cap mena de protagonisme.

Un fet aquest , la manca de dedicació a l’art local, que ha fet que la ciutadania defugi de l’indret amb uns nivells de visites paupèrrims que fan vergonya i tristor de tan sols mirar-los , i ràbia en estudiar-los.

Ca l’Arenas ha acollit unes mostres de caire cíclic i generalista en al es que els artistes plàstics locals han adquirit tan poc protagonisme que podríem dir han estat inexistents. No així  ha succeït amb els autors de caire contemporani a qui s’ha encarregat exposicions, s’han programat fets específics i s’ha donat la lluentor que s’ha negat a la plàstica.És a dir s’ha mantingut el concepte general de la Direcció de Cultura envers la plàstica, recolzament infinit al contemporani i ofegament a la plàstica.

Ara , amb l’arribada d’Anna Capella hi havia una certa esperança de canvi i aquest ha existit però a pitjor, El lamentable catàleg de la temporada farcit d’errades en lla valoració dels fets , però especialment conceptuals, fruit del desconeixement absolut d’una història que n’hi ha viscut ni ha tingut cap mena de desig d’esbrinar, presagiaven el pitjor, i el pitjor ja està aquí.
Quan en l’única vegada que he parlat amb ella, li vaig preguntar quins eren els projectes per Ca l’Arenas, la seva resposta ( hi ha testimonis) va ser : “T´ho podria dir, ja que no és un secret, però no em ve de gust fer-ho. Ja te n’assabentaràs en el seu moment”.

I el moment ha arribat. Ca l’Arenas comença temporada presentant el 18 de novembre i fins el 12 de febrer ( tres mesos) l’exposició ”Els logicofobistes1936. El surrealisme com a revolució d l’esperit”, una mostra de la Diputació de Barcelona i la Fundació Apel·les Fenosa del Vendrell. Una exposició sens dubtes , important i valuosa que caldrà visitar amb tota cura , Una bona exposició però totalment inadequada per a Ca lArenas. Aquesta és una exposició per a Can Palauet o si de cas i vista la seva vesant històrica a Can Serra, però no a Ca l’Arenas, però fent-ja aquí matem dos ocells d’un tret, podem mantenir activitat contemporània a Can Palauet i donem una volta més en l’ofegament i desaparició dels artistes locals.

Per el  que es preveu tornem a l’època del “démelo todo” que és com és coneixia  Mataró a la Diputació, ja que durant molts anys davant les propostes d’expos de la Diputació, Mataró responia indefectiblement marcant-ho tot. No importava l’expo , el que importava era omplir un espai sense haver de treballar en res més que en el muntatge. I ara sembla que hi tornem , avui lògicofobistes, demà ves a saber i més enllà igual. Exposicions que a vegades valen la pena com a bon segur serà el cas, però que acompleixen pel que més importa que la plàstica local sigui inexistent.

I com que davant d’això no passa res. Els artistes locals, mesells i masoques no diuen res i callen no fos pas que perdessin aquell encàrrec que cada deu anys els hi fa l’Ajuntament , els marmessors sense acabar de decidir-se en fer la pública denúncia de l’incompliment de la disposició testamentària , amb al que amaguen ja fa anys. Els amics de ca l’Arenas, demostrant que d’Amics res de res quan toleren la destrucció de l’espai i alhora fan la feina bruta de realitzar les activitats complementaries que hauria de fer el propi Museu.

I així de vergonya en vergonya anem funcionant i convertint en un veritable miratge una casa, Ca l’Arenas, que essent una patata calenta hauria d’haver significat molt per a l’art local i que ha acabat en un esperpent que millor seria que desaparegués per que l’art i els artistes mataronins no haguem de sentir-ne vergonya cada vegadaque parlem d’ella o passem pel davant.

PS. SI voleu tenir un millor coneixement de l'exposició que es prepara , que he de repetir , crec que serà prou interessant, podeu clicar aquí.



dilluns, d’octubre 24, 2016

L’AIXERNADOR. LA COL·LECCIÓ




Escrit per el catàleg de l'exposició del Fons d'Art de l'Aixernador que ocupa els espais de la Casa Gòtica d'Argentona.
Una exposició que ens permet admirar peces primerenques dels que ara ja son consagrats artistes mataronins:, alhora que una mirada a obres d'importants artistes de l'art catlà, amb pertinent mirada al bon fer d'un gruix d'artistes argentonins.
Una exposició de caire històric recent que us aconsello vivament, vista la impossibilitat de veure quelcom igual en les nostres contrades. No us la perdeu.



No seré pas jo qui es dediqui a lloar l’immensa i excepcional tasca cultural que va dur a terme l’Aixernador en el decurs de la seva massa curta història, altres persones amb més mèrits i coneixements ja ho fan en altres escrits d’aquest catàleg llibre , però sí que per a mi és un veritable honor el poder dedicar quatre ratlles a la gran tasca que va dur a terme en el camp artístic i plàstic que queda perfectament plasmada en la col·lecció que va atresorar mitjançant les donacions dels diversos artistes després cada exposició. Una col·lecció esdevinguda municipal per el desig de Joan Pannon i que ara penja brillant i cofoia en les parets i dependències de la casa Gòtica.
Per entendre-la és obligat resituar-se a la situació del moment. Mataró havia renunciat del tot al seu fer de capitalitat artística. Encara sense espais expositius municipals i foragitada la plàstica del Museu després de l’arribada de Carles Marfà a la seva direcció, i amb evidents mancances en el camp de les galeries privades , l’art maresmenc agafà volada al Museu Monjo en el que Paco Rodon començava a deixar petja amb un seguit d’exposicions que haurem de qualificar com històriques i que van servir per recuperar tot el seguit de noms que havien estat cabdals a partir dels cinquanta.
L’Aixernador es va poder aprofitar de moltes d’aquestes exposicions que tingueren en les seves parets una segona edició, el que va permetre que grans noms històrics de l’art (Abelló, Dau al set, Vila grau....)penjaren de les seves parets.
Per l’altre cantó l’Aixernador va fer una doble aposta molt important i agosarada com va ser apostar per l’art local i /o relacionat amb Argentona ( Josep Tur, Amador, Joan Grau, Sixto Albertí,paisatges argentonins de Rafael Estrany...) i amb els artistes de la comarca que orfes d’espais expositius van trobar aixopluc en les seves parets. Artistes  de tot el ventall de l’art, tant en el que pertoca en l’estilístic, com en relació a la seva edat i importància.
Així al costat de noms consagrats com Alcoy , Rovira Brull, Parés de mataró, podem trobar-hi tot el gruix d’artistes mataronins del moment ( Perecoll, Novellas,Jordà, Viada,Simon, Cuyàs, Garolera, J.M. Codina, Comabella, Monreal, Vilamanyà....)i els nous artistes amergents com Domènec, Montlleó, Vilert.....
Tot aquest conglomerat artístic representa , i de manera ben plena i eficient , la veritable història de l’art de proximitat de la dècada dels vuitanta, una història que no està enlloc més reflectida ja que no disposant Mataró d’un fons d‘art dels seus creadors i dedicant-se la pinacoteca de Llavaneres, - la millor i més visitable de la comarca-,a altres verals més històrics i museicistes, fa que sols en aquesta col·lecció puguem gaudir de moments especials per les circumstàncies i el caire d’iniciàtics que tenien, de bona part del gruix d’artistes que ara suporten el pes de la qualitat de l’art de Mataró i comarca.
Una col·lecció molt important, de la que com argentoní de cor que soc n’estic molt orgullós, alhora que com a mataroní de residència em sap greu no poder-ne disposar d’altre de nivell semblant.
Una col·lecció molt important de la que la població d’Argentona n’hauria d’estar ben orgullós, mantenint-la i en ser possible potenciant-la amb altres obres provinents de les exposicions en espais públics, Un orgull semblant al que tinc jo per haver format part del col·lectiu que la va engendrar.
Pere Pascual
Crític d’art
El Maresme, 2016



dimecres, d’octubre 19, 2016

IKER JIMÉNEZ, CUARTO MILENIO I L’IMAC





Estic intentant connectar amb el periodista  Iker Jiménez, expert en temes del més enllà, a veure si em pot fer avinent el que passa amb la meva persona i la pertinent desparició del meu ser i el meu fer a la que intervé l’Imac.
I m’explicaré.

Fa ja uns anys que el meu nom va ser esborrat dels mailings de Cultura. Cansat de les meves queixes, de tant en tant , algun polític intervenia i veia que era cert , el meu nom no estava en els llistats de comunicació de Cultura, llavors ho feia esmenar i m’ho comunicava: No pateixis, Pere , a partir d’ara tot serà normal. I al cap d’un parell de mesos, de nou desaparició. I tornem-hi. Va ser tanta l’evidència que Cultura va acceptar recompensar, responent a la meva petició, el meu treball de Tempus Fugit amb els catàlegs de tota la història del patronat que mai havia rebut en ser un ens inexistent.

En el temps de tempus Fugit, curiosament l’exposició va desaparèixer tan sols inaugurada del web de Cultura. Millor no explicar les excuses que es van donar. però seria parlar de fenòmens paranormals.

Un, serà el que vulgueu però ha estat crític del diari de Mataró durant vint anys, el Cap gròs una xifra semblant, de ràdio Mataró un dotzena d’anys, de Cadena 13,un quinqueni i durant quasi trenta anys va realitzar programa d’art a la televisió local, aportant un fons documental d’imatges i entrevistes de gran relevància històrica, estroncat just en deixar el programa.

Doncs bé en la història  escrita de l’art mataroní dels darrers quaranta anys , tot això s’ha fet fonedissa i no hi ha ni un paraula de  l’existència d’una crítica especialitzada d’art a la ciutat.

 I com que un no pot creure que ningú  dels que hi han a Cultura sigui tan fill de puta com per impedir que s’expliqui la veritat , un ha de quedar-se en el paranormal i pensar que hi ha meigues, bruixots o esperits estranys que fan que cada vegada que apareix el meu nom es produeixi una reacció en cadena i m'el faci desparèixer automàticament.

Per això el meu contacte amb Iker Jiménez. Estic convençut que el programa donaria per a  molt i més encara en el convenciment que un seguit de personajillos de cultura son tan sols hologrames.


El programa promet.

Ps.- Qui llegís aquest post el dia de la publicació i torni a llegir-lo ara mateix, podrà observar que ha desaparegut un paràgraf del mateix. és tracta del que parlava de la desaparició del nom de la familia Pascual Yuste en el llistat d'agraïments del catàleg general d¡'aquesta història (?)de l'art mataroní, tan mal explicada a ca l'Arenas. 
Em vaig equivocar. vaig veure que no constava ni com a Pere Pascual  ni com  a família Pascual Yuste ´i és que d'agraiment l'han fet a "col·lecció família Pascual Yuste" ( divertit agrair a una col·lecció i no a la família propietària), però queda clar que hi ha hagut un error per part meva i quan un s'equivoca , cal fer-ne reconeixement i demanar disculpes, que és  el que faig amb aquest PS):

diumenge, d’octubre 16, 2016

RAÚL CAPITANI, CHE, PIBE


En Raúl Capitani ens va deixar aquest darrer cap de setmana i amb ell  se’n va anar un artista que anava més lluny del propi concepte creatiu de la paraula. Capitani era un intel·lectual enormement preparat que emprava l’art per fer-nos avinent les seves conviccions que anaven sempre en el camí del social, de la cultura, sempre en ona direcció humana i humanista que alguns no van voler veure i escoltar, qualificant-lo tan sols en l’aixopluc de la plàstica que va practicar tota la vida malgrat que la seva professió oficial era la d’enòleg.

Va arribar a Mataró, la terra dels seus avantpassats fa quaranta anys , fugint de la dictadura Argentina. I va venir carregat ja amb un maleta plena de coneixements artístics en el camp del gravat  i de coneixements culturals. Es va apropar al maridatge entre art i literatura , un fet especial en aquells moments i així va anar desenvolupant treballs amb Garcia Lorca, Borges,i Hernández com a referents , als que ben aviat va afegir Espriu. La seva carpeta al voltant de la Pell de Brau , segueix essent peça essencial per entendre  el concepte i el fer de l’artista.

Treballador en el camp social amb joves en perill d’exclusió, va potenciar els seus coneixements gràfics per convèncer a Manuel Cuyàs i establir el taller de Gravat de Mataró que va dirigir durant una dotzena d’anys en els que va injectar el verí de la tècnica a un gran nombre de creedors mataronins.

Conversador infatigable, com bon argentí que era i que mai va renunciar a ser ,els seus amics del Llimoner ho saben prou bé, Capitani era un pou de sapiència sense fons. Les seves històries, mai lineals i sempre derivant-se pels camins més insospitats, et portaven indefectiblement al pensament profund,a l neguit i a la reflexió. Uns verals per els que ell transitava amb la lleugeresa de qui va cap on vol estant alhora de tornada de tot.

El seu mon creatiu, fonamentat en un expressionisme social, en el que l’home sempre n’era protagonista , era alhora el camp d’experiències tècniques de tota mena , amb les que disfrutaba com aquell infant trapella que mai havia deixat de ser.

Ara  Capitani ens ha deixat i encara que sempre diem el mateix i tots sabem que l’artista no mor mai ja que es perpetua en la seva obra, ens queda a tots molt clar que avui ens sentim orfes de la saviesa, del fer i del tarannà d’una gran persona a la que trobarem tots a faltar i jo especialment, doncs qui em dirà aquells: “Che, Pic, com anem” amb el que em saludava indefectiblement cada vegada que coincidíem.

Però tots sabem també que els records es marceixen i el millor homenatge al seu fer no pot ser aquesta exposició espúria i interessada que ara vol muntar a corre cuita Cultura quan l’havia negat rotundament quan era escaient, és a dir en vida. El millor homenatge seria mantenir l’esperit i el concepte del taller de Gravat que va crear i que ara es troba en greu perill. però ja sabem que a Mataró l’art importa molt poc, com bé va patir en Raúl en la seva lluita quotidiana.

Che, pibe, Raúl, t’enyorem



Article escrit per a ser publicat en les planes d'opinió de capgròs.com


dissabte, d’octubre 15, 2016

HA MORT RAÚL CAPITANI






Autoretrat de Raúl Capitani que va realitzar per a la sèrie “autoretrats” que es publicà al la revista Mataró Report)





Aquest matí ens arribava la trista notícia de la mort de Raúl Capitani, gran artista i bon amic. Sabíem del seu delicat estat de salut però no esperàvem el fatal desenllaç.  La seva salut ja fa anys que era més que dèbil  però semblava que el “marcapasos” que se l’hi havia implantat fa uns quants anys li donava prou forces com per tirar endavant amb entrebancs, però endavant, però la setmana passada ja m’arribava la mala nova d’una capacitat pulmonar tan minvada que el seu estat esdevenia preocupant, però no esperàvem que el desenllaç fos tan imminent.



Va ser en Manuel Casahuga , propietari de la sala Fuset qui em va presentar a Capitani quan feia poc que havia arribat de la seva Argentina natal fugint per raons polítiques. Me’l va presentar ja com a gran gravador i em va ensenyar alguns exemples entre ells una exuberant imatge de la coca de Mataró. Em va encisar des del primer moment , cosa que era fàcil, ja que de sempre he estat un gran enderiat del gravat, i allà em trobava per primera vegada front d’un artista que sabia molt bé que es tenia entre mans, amb un domini tècnic aclaparador i a més a més amb una capacitat i un desig d’investigació impressionant.




A més a més em vaig trobar amb un home de gran cultura , amb coneixements literaris, històrics, filosòfics i d’història d’art que depassaven intel·lectualment a l’habitual entre els creedors mataronins d’aquells temps.



D’ençà llavors vaig mantenir amb ell una relació fluida i constant i van ser forces les vegades que vaig tenir el plaer i l’honor de presentar diverses de les seves exposicions.




Capitani va ser del primers autors que van tenir a la literatura i espacialment a la poesia coma font d’inspiració. Quan va arribar a Mataró junt als seus gravats ja presentà un seguit de tintes aquarel·lades amb Garcia Lorca i Hernández com a protagonistes. Integrat ràpidament al país, va ses va acostar a l’obra d’Espriu essent el seu treball al voltant de “Lapell de brau” una veritable revolució plàstica i intel·lectual . Un camí que va seguir amb altres referents poètics, mantenint un potent diàleg entre la potència dels grans poetes i el seu expressionisme plàstic estructurat essencialment en el social.




Una treballs que va compartir amb una mirada pictòrica fonamentada especialment en l’expressionisme  que era l’eina estilística amb la que podia expressar més lliurament el seu pensament clarament social i d’esquerres. Una pintura a la que també va afegir de manera repetida uns camins d’investigació tècnica  amb procediments mixtes que convertiren a la seva pintura en una petita variació del gravat.



Un gravat que va ser sempre el seu eix i far , especialment amb la seva tasca en la creació del taller de Gravat ,que va dirigir durant una dotzena d’anys i que va enverinar apassionadament a un bon gruix d’artistes mataronins que van trobar en la diversitat de tècniques el gravat una nova manera d’expressar els seus neguits plàstics.



Però Capitani era molt més que un artista i un mestre , era un intel·lectual profund capaç d’aprofundir en qualsevol reflexió i discussió en que art , política, literatura o pensament en fos protagonista, com be saben els seus amics de la tertúlia del Dimarts del Llimoner. Com a bon argentí, essència interior a la que mai va renunciar, Capitani era un conversador incansable. Començar una xerrada amb ell significava que el temps desapareixia  i amb la seva parla lenta i meditada i el seu discurs que no o anava mai per camins lineals i sí ampliant i passejant per totes les branques, les idees fluïen i un quedava subjugat per la seva sapiència i reflexió.
Avui ens ha deixat i encara que tota sabem que sortosament els artistes no moren mai ja que romanen entre nosaltres amb les seves obres , tots trobarem a faltar la seva saviesa, la seva passió, el seu gravat i personalment unn trobarà a faltar aquell, Che Pic, amb el que sempre em saludava.
L’enyorarem raúl i moltes, però moltes gràcies per tot el que ens has donat en el temps que hem tingut l’honor de compartir amb tu.










dimecres, d’octubre 12, 2016

OTEIZA I RENOIR. CARA I CREU EN LES GRANS EXPOSICIONS.



No fa pas massa que El País Semanal recollia en una gran reportatge  el tema i la manera de fer en les grans exposicions que cada any i cada cop més es realitzen en els grans museus. Un article que podeu llegir aquí i que us recomano vivament.



Però està clar que tot aquest peculiar món de l’art espectacle, no sempre té uns fruits reeixits. I així al costat de grans èxits  com els ben recent de la mostra dedicada a El Bosco ( Museu del Prado) o l’encara viva de Francis Bacon al Guggenheim de Bilbao, hi ha altres mostres que tenen per collita un fracàs o com a mínim un desencís ja sigui per la minvada respost del públic, com per la vàlua artística del resultat final
.
Ara , a Barcelona , ciutat que lamentablement ha perdut molta pistonada en el circuit de les grans exposicions, tenim ocasió de visitar dues d’aquestes exposicions que es poden qualificar com a “grans”. Dues mostres amb uns resultats del tot contradictoris. Magnífica i espectacular la d’Oteiza a l’edifici de la Pedrera, sota l’aixopluc de la Fundació Catalunya- La Pedrera o la ben decebedora mostra de “Renoir entre dones” a la Fundació Mapfre, a la casa Garriga i Nogués.





La casa Garriga i Nogués , seu de la Fundació Mapfre, acull pagant ara 3 euros, l’exposició “Renoir entre dones”, una mostra que ofereix essencialment una quarantena d’obres de l’artista francès, amb la dona com a protagonista. Una temàtica que va practicar abastament experimentant amb elles  des de l’impressionisme fins el classicisme i amb la influència de grans autors com Ingres, Ticiano, Rubens o Rafael

Una exposició amb la presència d’una peça mestre com és “Bal du Moulin de la Galette”, obra esplendorosa que sols ha sortirt 5 vegades de França ( Nova York, San Petyesburg, Tokio i dues vegades a Barcelona , l’actual i una a 1917).una peça veritablement magnífica digne de ser el que és, una peça important en la història de l’art .El seu magnetisme establert en el ritme, el color i la distribució de plans i protagonismes, en el bigarrat conjunt  fa que fins i tot et sembli sentir el remor de les converses i el fons musical que les provoca, fa que haguem de considerar a Renoir de “gran”, per el que no coincideixo amb els promotors d’aquesta campanya global per fer-lo desaparèixer de la gran història de l’art , considerant-lo un autor mediocre. Sols per aquesta peça, mereix ja tots els honors.





A la resta , la figura femenina senyorejant en totes les formes, estadis i intencions , però sense aquell rampell de comunicació que les faci vibrants.
Potser que la filosofia del femení hagi canviat molt d’ençà l’època de l’autor i els canons de la seva representació també, però crec que a més a més hi ha una certa sensació de soseria en el presentat de la que tant sols algun detall puntual d’algunes obres i la peça de banyista amb reflexes , m’han cridat l’atenció mentre que negativament m’han sorprès les desproporcions , amb unes figures amb caps petits i unes formes que volen ser voluptuoses queden ara del tot desfasades. Tal i com em va dir un bon artista figuratiu amic meu, una mostra esencialment avorrida.

Un avorriment al que el salva les obres que l’acompanyen sense ser de renoir, com ho son els magnífics retrats de Picasso i el conjunt d’obres d’artistes catalans que en aquell mateix temps estaven residint a París (Rusiñol, Casas, Casagemas...)

L’altre punt a destacar és la sorpresa de les escultures presentades realitzades a l’ensem per l’artista en la concepció i per l’escultor català Ricard Guino, deixeble d’Arístides Mallol. Unes  més que interessants obres de les que es fa acurat estudi del concepte en aquest article de El País que podeu llegir aquí, fet que us recomano.









Però tot el desencís capaç de produir la mostra de Renoir es converteix en força espiritual tan sols passejar lentament per les sales de la Pedrera plenes de veritable art , amb el protagonisme del treball de l’excels escultor i mestre que fou Jorge Oteiza.

L'art no transforma res, no canvia el món, no canvia la realitat. El que l'artista transforma de debò, mentre evoluciona, transforma i completa els seus llenguatges, és a si mateix. I és aquest home, transformat per l'art, qui pot des de la vida, transformar la realitat"

Aquestes frases de l’autor son les que encapçalen l’exposició i el catàleg de mà d’aquesta immensa mostra “Oteiza, la desocupació de l’espai”, una mostra que retorna a l’escultor a Barcelona després de més de vint anys d’ençà la seva monogràfica de la Caixa.




Una mostra amb un centenar de pecesq que a més de la seva empremta personal dialoguen perfectament amb el meravellós ambient gaudinià que les envolta. Una selecció acurada que ens pemet intuir tot el desenvolupament mental, filosòfic i creatiu de l’autor, començant amb la seva obra figurativa , o més aviat pseudo-figurativa per passar a la seva dinàmica espaial  des del seus treballs més volumètrics fins a aquesta desocupació de l’espai  en la que la seva obra eclosiona fins a l’emoció més sublim.





Un sentit , aquest de l’espai deconstruit, que permet entendre com l’esberlar certes formes  dona pas a altres en una transformació volumètrica i espacial que ens parla del dinamisme en l’art i en el concepte.

Una mostra que a més de mostrar i ensenyar molt bé la trajectòria creativa de l’artista ens permet aprofundir en l’altre cara del mateix, en la seva vesant teòrica, de pensador i filòsof i el seu magisteri en la ben entesa del concepte de l’art i de l’artista que expressa en les farses inicials i iniciàtics que hem reproduït línies abans.




Una exposició majestuosa, curulla de sensibilitat , de la que un surt resplendent en el goig d’haver fruit d’una dosi de gran art. Mostra d’obligada, lenta i repetida visita. Pecat artístic mortal fer-ne oblit.

(Les fotografies d’Oteiza van ser preses en el seuMuseu d’Alzuza, museu que us recomano vivament,  lloc on si es poden fer les fotos que aquí la Pedrera no permet, com tampoc es permés a la fundació Mapfre quan si es poden fet al Orsay i a l’Orangerie. Coses de drets d’autor diuen, el que és una solemne tonteria, tractant-se de fotografies personals i per tant domèstiques)

(Cal remarcar igualment que a bon segur algunes de les peces hagin estat realitzades a Mataró al taller de Pere casanovas, col·laborador habitual de l'artista com per ex. en els cubs que presideixen el MACBA. Lamentablement la ciutat mai va aprofitar la seva estada entre nosaltres per fer una xerrada,conferència, col·loqui o quelcom semblant)

dilluns, d’octubre 10, 2016

ALBERT GERONÉS.- DOS MIL SETZE





La sala del Casal Aliança acull la primera exposició mataronina d’Albert Geronés, amant de l’art i que arriba al mateix, com tants d’altres , al finir la seva vida laboral fet que li permet esplaiar-se en una afecció de sempre  però mai reeixida en plenitud.

Ens trobem doncs davant l’obra d’un neòfit, ben format en el concepte , història i evolució de l’art , però amb les mancances pròpies d’un aprenentatge que com succeeix sempre en casos semblants , és més ràpid i accelerat del que caldria,degut a la pressa pròpia de l’autor en la necessitat d’avançar en la capacitat d’expressar les seves emocions.



Geronés va començar la seva experiència artística en el camp de la figuració, com és habitual, però ràpidament va fer un gir cap aquesta abstracció que ara ens presenta, una abstracció divergent i convulsa en la que se sent a gust, on el gest, la taca i el color, dominen abastament.




Encara que presenti algunes obres més suaus, frontereres amb un cert abstraccionisme líric, l’obra de Geronés s’estructura pels verals d’un expressionisme abstracte,ben llunyà de l’estructuralisme del dripping americà i molt més proper a l’expressionisme cromàtic de Gerard Richter en el que pertoca a l’expansió del color i la resitualització del mateix ja sigui per zones complementaries, ja sigui en el ritme del gestual, en una volguda combinació de forces contradictòries.



Geronés fa aposta pel visual, intenta cridar l’atenció de l’espectador per l’atracció cromàtica,en  una línia d’aires mediterranis de la que en surt prou airós amb la seva curta experiència.


Però és evident que per parlar d’art cal més, molt més. Podem aconseguir una aparença reeixida, encara que amb prous conceptes tècnics a millorar, però ara falta el discurs , aquell que sols s’aconsegueix enfortint l’ànima de la peça i això sols és posible amb temps i meditació, reflexionant sobre l’obra , daturant-se davant d’ella i introduint-se en la seva profunditat. Un fet que requereix de temps i de paciència, elements que massa vegades no estan a l’abast dels principiants.



Serà aquí on es decidirà el futur del creador. En l’anàlisi, la serenor, en la fredor de l’autocrítica , eliminant i llençant pel barranc més d’una peça i dedicant-se fins l’extenuació en altres.



Ara de moment i com a resum del comentari. cal dir que en un sentit absolut, l’obra de Geronés està on ha d’estar , en les beceroles d’un llarg camí. En el relatiu, mirant el poc que havíem vist d’ell, s’evidencia un progrés  ràpid i efectiu, per el que cal estar-ne satisfet. Però la vàlua de l’avui presentat la tindrà el propi autor, si d’aquí un temps quan faci una nova exposició s’espanti d’aquesta d’ara mateix. Serà el símbol més preclar que hi ha camí per anar més enllà del pintor dominguero o del més simple dels afeccionats.

(Les imatges han estat extretes del blog de la Associació Sant Lluc)