RICARD JORDÀ. PRESÈNCIA DE L'ABSÈNCIA

EL SENTIMENT ESCULTÒRIC DE RICARD JORDÀ

Massa vegades emprem la paraula artista de forma maldestre, servint-nos com a qualificatiu pe aquell que si bé té ofici no disposa del component creatiu que cal exigir a tot aquell que desitja ser honorat amb tan noble qualificatiu. Un error a bon segur per el fet de mantenir el sentiment de l’origen grec de la paraula que no és altre que téchne  (tècnica).

Artista és aquell que a més de dominar tècnicament el mitjà de creació és capaç  d’expressar, comunicant les seves sensacions i emocions de la manera més adient en tots i cadascun dels seus moments creatius. Una definició que tots entenem s’escau perfectament a Ricard Jordà.

Recolzat en un esfereïdor domini del dibuix, traslladat hàbilment a la paleta i el sentiment pictòric, Jordà ha elaborat una carrera artística de més de 50 anys , en una fidelitat vers la pintura , i en ella, la pintura crítica i social, confegint un idioma plàstic personal del tot inconfusible.

Ara però, i per diverses circumstàncies, especialment per haver caigut en un cert avorriment pictòric, doncs diu ell que ja ha perdut el misteri de la seva pròpia creació, i ja en començar sap com i de quina manera anirà el camí creatiu, Jordà s’ha llençat desfermat per els camins de la tridimensionalitat , uns camins gens nous per a ell ja que els ha practicat de manera complementaria en el decurs de tota la seva carrera artística.

Una tridimensionalitat afermada ara en l’assemblatge da manera de cert collage dels més diferents objectes que troba i recull a partir dels quasl apareixen màgiques noves lectures .Seguint perfetament els camins definitoris de l’art pobre (Les obres d'art pobre solen ser iinstal·lacions espacials fetes de materials "pobres", és a dir, habituals i quotidians (terra, vidres, trencats, fusta, fils, etc.) i també residus sense valor. Es caracteritzen també per la voluntat d'ocupar l'espai i d'exigir la interacció i participació amb el públic. Miren de provocar la reflexió entre l'objecte i la seva forma mitjançant la seva manipulació i no només l'observació).

Una definició seguida fil per randa per l’artista que juga amb els materials donant-los nova vida  i refent el  seu fer, funcionalitat i llenguatge. I ho fa no de manera amable per convertir-los en elements dulcificats, en bibelots estètics i plaents , ho fa seguint la paramètrica de la seva pintura , del seu context d’entendre que l’art sols ho és quan aconsegueix neguitejar, interrogar i motivar a l’espectador.

Unes condicions que s’acompleixen amb escreix en aquets exposició, i en totes les peces guardades en el seu taller i les que encara no han estat creades. Unes condicions que reuneixen unes obres que demostren de manera contundent la capacitat artística de Ricard Jordà que va més enllà del concepte téchne grec per assolir la capacitat artística plena.

I tot, despullant-se per arribar al moll del sentiment dels espectadors en una atracció i seducció mútua amb una sola motivació comú: l’art.

Aquest és l’escrit per el catàleg de l’exposició “Presència de l’absència” que en Ricard Jordà presenta  aquest mes a l’espai capgròs. una exposició amb la que acaba la trilogia que el propi Ricard s’ha muntat després del mensyteniment oficial  anul·lant la mostra antològica que estava preparada en motiu del seus 50 anys d’activitat expositiva.

Una trilogia que l’ha dut a presentar en un sol anys , la seva obra pictòrica als espais del col·legi d’Aparelladors, la seva reinterpretació deixant els seus treballs en mans dels fotògrafs i ara per acabar la seva realitat més actual en forma d’aquestes estructures escultòriques amb les que manté  no sols la capacitat creativa , ans també el sentit perenne de la seva realitat artística que n’és la mirada cap a l’home i la crítica social inherent a un pensament clarament  humanista i d’esquerres.

Una exposició aclaparadorament atractiva en l’admiració per la capacitat compositiva de l’autor fonamentada formalment tan sols per objectes “trouvées” , en una actualització vital de l’art povera en la seva definició més estricta de reutilització dels elements capgirant el seu sentit i donant-los el que podríem dir la volta al mitjó.

Una exposició definitòria de que malgrat tot, Jordà segueix en plena forma artística i capaç de seguir produint comunicació artística encara que ara des d’una altre frontera en el que pertoca a la forma i els materials.

Una exposició que cal visitar com ja ho va fer el gruix de públic que va omplir a vessar la sala de l’espai capgròs amb els alcaldes Bote i Baron , amics personals de l’artista , al capdavant, i com no sense la presència de ningú de l’Institut de Cultura. Sort que fa quatre dies l’artista els hi havia donat deu obres de diferents moments de la seva trajectòria. Accions que defineixen la línia habitual de menysteniment de l’art i dels artistes locals.