OTEIZA I RENOIR. CARA I CREU EN LES GRANS EXPOSICIONS.

No fa pas massa que El País Semanal recollia en una gran reportatge  el tema i la manera de fer en les grans exposicions que cada any i cada cop més es realitzen en els grans museus. Un article que podeu llegir aquí i que us recomano vivament.

Però està clar que tot aquest peculiar món de l’art espectacle, no sempre té uns fruits reeixits. I així al costat de grans èxits  com els ben recent de la mostra dedicada a El Bosco ( Museu del Prado) o l’encara viva de Francis Bacon al Guggenheim de Bilbao, hi ha altres mostres que tenen per collita un fracàs o com a mínim un desencís ja sigui per la minvada respost del públic, com per la vàlua artística del resultat final
.

Ara , a Barcelona , ciutat que lamentablement ha perdut molta pistonada en el circuit de les grans exposicions, tenim ocasió de visitar dues d’aquestes exposicions que es poden qualificar com a “grans”. Dues mostres amb uns resultats del tot contradictoris. Magnífica i espectacular la d’Oteiza a l’edifici de la Pedrera, sota l’aixopluc de la Fundació Catalunya- La Pedrera o la ben decebedora mostra de “Renoir entre dones” a la Fundació Mapfre, a la casa Garriga i Nogués.

La casa Garriga i Nogués , seu de la Fundació Mapfre, acull pagant ara 3 euros, l’exposició “Renoir entre dones”, una mostra que ofereix essencialment una quarantena d’obres de l’artista francès, amb la dona com a protagonista. Una temàtica que va practicar abastament experimentant amb elles  des de l’impressionisme fins el classicisme i amb la influència de grans autors com Ingres, Ticiano, Rubens o Rafael

Una exposició amb la presència d’una peça mestre com és “Bal du Moulin de la Galette”, obra esplendorosa que sols ha sortirt 5 vegades de França ( Nova York, San Petyesburg, Tokio i dues vegades a Barcelona , l’actual i una a 1917).una peça veritablement magnífica digne de ser el que és, una peça important en la història de l’art .El seu magnetisme establert en el ritme, el color i la distribució de plans i protagonismes, en el bigarrat conjunt  fa que fins i tot et sembli sentir el remor de les converses i el fons musical que les provoca, fa que haguem de considerar a Renoir de “gran”, per el que no coincideixo amb els promotors d’aquesta campanya global per fer-lo desaparèixer de la gran història de l’art , considerant-lo un autor mediocre. Sols per aquesta peça, mereix ja tots els honors.

A la resta , la figura femenina senyorejant en totes les formes, estadis i intencions , però sense aquell rampell de comunicació que les faci vibrants.

Potser que la filosofia del femení hagi canviat molt d’ençà l’època de l’autor i els canons de la seva representació també, però crec que a més a més hi ha una certa sensació de soseria en el presentat de la que tant sols algun detall puntual d’algunes obres i la peça de banyista amb reflexes , m’han cridat l’atenció mentre que negativament m’han sorprès les desproporcions , amb unes figures amb caps petits i unes formes que volen ser voluptuoses queden ara del tot desfasades. Tal i com em va dir un bon artista figuratiu amic meu, una mostra esencialment avorrida.

Un avorriment al que el salva les obres que l’acompanyen sense ser de renoir, com ho son els magnífics retrats de Picasso i el conjunt d’obres d’artistes catalans que en aquell mateix temps estaven residint a París (Rusiñol, Casas, Casagemas...)

L’altre punt a destacar és la sorpresa de les escultures presentades realitzades a l’ensem per l’artista en la concepció i per l’escultor català Ricard Guino, deixeble d’Arístides Mallol. Unes  més que interessants obres de les que es fa acurat estudi del concepte en aquest article de El País que podeu llegir aquí, fet que us recomano.

Però tot el desencís capaç de produir la mostra de Renoir es converteix en força espiritual tan sols passejar lentament per les sales de la Pedrera plenes de veritable art , amb el protagonisme del treball de l’excels escultor i mestre que fou Jorge Oteiza.

L'art no transforma res, no canvia el món, no canvia la realitat. El que l'artista transforma de debò, mentre evoluciona, transforma i completa els seus llenguatges, és a si mateix. I és aquest home, transformat per l'art, qui pot des de la vida, transformar la realitat"

Aquestes frases de l’autor son les que encapçalen l’exposició i el catàleg de mà d’aquesta immensa mostra “Oteiza, la desocupació de l’espai”, una mostra que retorna a l’escultor a Barcelona després de més de vint anys d’ençà la seva monogràfica de la Caixa.

Una mostra amb un centenar de pecesq que a més de la seva empremta personal dialoguen perfectament amb el meravellós ambient gaudinià que les envolta. Una selecció acurada que ens pemet intuir tot el desenvolupament mental, filosòfic i creatiu de l’autor, començant amb la seva obra figurativa , o més aviat pseudo-figurativa per passar a la seva dinàmica espaial  des del seus treballs més volumètrics fins a aquesta desocupació de l’espai  en la que la seva obra eclosiona fins a l’emoció més sublim.

Un sentit , aquest de l’espai deconstruit, que permet entendre com l’esberlar certes formes  dona pas a altres en una transformació volumètrica i espacial que ens parla del dinamisme en l’art i en el concepte.

Una mostra que a més de mostrar i ensenyar molt bé la trajectòria creativa de l’artista ens permet aprofundir en l’altre cara del mateix, en la seva vesant teòrica, de pensador i filòsof i el seu magisteri en la ben entesa del concepte de l’art i de l’artista que expressa en les farses inicials i iniciàtics que hem reproduït línies abans.

Una exposició majestuosa, curulla de sensibilitat , de la que un surt resplendent en el goig d’haver fruit d’una dosi de gran art. Mostra d’obligada, lenta i repetida visita. Pecat artístic mortal fer-ne oblit.

(Les fotografies d’Oteiza van ser preses en el seuMuseu d’Alzuza, museu que us recomano vivament,  lloc on si es poden fer les fotos que aquí la Pedrera no permet, com tampoc es permés a la fundació Mapfre quan si es poden fet al Orsay i a l’Orangerie. Coses de drets d’autor diuen, el que és una solemne tonteria, tractant-se de fotografies personals i per tant domèstiques)

(Cal remarcar igualment que a bon segur algunes de les peces hagin estat realitzades a Mataró al taller de Pere casanovas, col·laborador habitual de l'artista com per ex. en els cubs que presideixen el MACBA. Lamentablement la ciutat mai va aprofitar la seva estada entre nosaltres per fer una xerrada,conferència, col·loqui o quelcom semblant)