MARTA BASSA. RITMES.

En Aquest mes , la sala d’exposicions de Can Caralt,  la seu del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres ,presenta l’exposició de Marta Bassa, conseqüència d’haver estat la guanyadora del 2on Concurs de Pintura vila de Llavaneres. Una exposició que degut a aquesta circumstància presenta dues lectures.

Tal i com ja vaig explicitar en la presentació de la mostra, una exposició d’aquets tipus implica un doble anàlisi, l’habitual de la de l’artista i la seva exposició, i el particular del jurat que li atorgà el premi.

Ser membre d’un jurat és en teoria molt fàcil. Sols cal triar la que un creu millor obra de les presentades, sabent a més a més  que trií la que trií el resultat serà sempre discutit per uns o altres . El seu encert o fracàs estarà amb el pas del temps veient i analitzant l’evolució de l’obra de l’artista guanyador en el ben entés que tot premi és alhora un aval i una empenta positiva al seu treball.

Ara, dos anys després de que el jurat atorgués el premi a Marta Bassa, una autora en aquells moments del tot desconeguda per el jurat i afeccionats ja que  poca, per no dir nul·la havia estat la seva presència pública, la protagonista ens demostra de manera ben fefaent la intensitat i desenvolupament del seu treball que fonamentat en el que demostrara en l’obra guanyadora marca una més que positiva evolució, tant en l’apartat tècnic com en el més important, apartat conceptual.

Marta Bassa practicava llavors una pintura constructivista  amb un rerefons de caire figuratiu que pretenia remarcar el caire humanista del treball, convertint a l’home en el protagonisme amagat  del seu fer.

D’ençà llavors , i tal com ja s’ensumava en la seva presencia a l’espai capgròs, Bassa ha anat decosntruint el seu entramat plàstic per construir-ne un de nou, parell i semblant , però amb una agilitat comunicativa més visual amb l’afegitó d’una nova paleta cromàtica que es capaç de derivar del blanc com hegemònic  fins a una varietat contrastada sempre en la poètica d’una mirada poc estrident.

 L’autora ens parla avui de ritmes, i és cert que així traspua la seva pìntura , des d’unes obres amb remembrances  al fer de Klee fins a d’altres més en la seva línia personal, en les que l’accent al damunt de certs detalls imposen una cadència  en la que la força geomètrica substitueix  al gest i marca de manera més clara i definida , espais, conceptes i intencions.

I si conceptualment queda molt clara l’evolució, que hem de dir de l’apartat tècnic, on l’autora no dubta en investigar en noves textures i materials, com per ho pugui ser el pladur com suport, a la recerca d’aquell pòsit material que més convenient sigui per desenvolupar el seu concepte plàstic.

Ara sols cal seguir en el camí iniciat , seguir mantenint la lluita per “airejar” les obres, eliminant fullaraca que distorsioni, i avançar encara més en mides superiors, en les que a bon segur Marta Bassa es trobarà molt més còmoda i amb uns resultats finals més plaents encara que en aquesta ben recomanable exposició, on Marta Bassa tot demostrant la seva vàlua, ha insuflat aire a la tasca del jurat que la va escollir.

Feliciatts i a seguir que queda molt camí per conrear.