En Aquest mes , la sala d’exposicions
de Can Caralt, la seu del Museu Arxiu de
Sant Andreu de Llavaneres ,presenta l’exposició de Marta Bassa, conseqüència
d’haver estat la guanyadora del 2on Concurs de Pintura vila de Llavaneres. Una exposició
que degut a aquesta circumstància presenta dues lectures.
Tal i com ja vaig explicitar en la
presentació de la mostra, una exposició d’aquets tipus implica un doble
anàlisi, l’habitual de la de l’artista i la seva exposició, i el particular del
jurat que li atorgà el premi.
Ser membre d’un jurat és en teoria
molt fàcil. Sols cal triar la que un creu millor obra de les presentades,
sabent a més a més que trií la que trií
el resultat serà sempre discutit per uns o altres . El seu encert o fracàs estarà
amb el pas del temps veient i analitzant l’evolució de l’obra de l’artista
guanyador en el ben entés que tot premi és alhora un aval i una empenta
positiva al seu treball.
Ara, dos anys després de que el
jurat atorgués el premi a Marta Bassa, una autora en aquells moments del tot
desconeguda per el jurat i afeccionats ja que
poca, per no dir nul·la havia estat la seva presència pública, la
protagonista ens demostra de manera ben fefaent la intensitat i desenvolupament
del seu treball que fonamentat en el que demostrara en l’obra guanyadora marca
una més que positiva evolució, tant en l’apartat tècnic com en el més
important, apartat conceptual.
Marta Bassa practicava llavors una
pintura constructivista amb un rerefons
de caire figuratiu que pretenia remarcar el caire humanista del treball,
convertint a l’home en el protagonisme amagat
del seu fer.
D’ençà llavors , i tal com ja
s’ensumava en la seva presencia a l’espai capgròs, Bassa ha anat decosntruint
el seu entramat plàstic per construir-ne un de nou, parell i semblant , però
amb una agilitat comunicativa més visual amb l’afegitó d’una nova paleta
cromàtica que es capaç de derivar del blanc com hegemònic fins a una varietat contrastada sempre en la
poètica d’una mirada poc estrident.
L’autora ens parla avui de ritmes,
i és cert que així traspua la seva pìntura , des d’unes obres amb remembrances al fer de Klee fins a d’altres més en la seva
línia personal, en les que l’accent al damunt de certs detalls imposen una
cadència en la que la força geomètrica
substitueix al gest i marca de manera
més clara i definida , espais, conceptes i intencions.
I si conceptualment queda molt
clara l’evolució, que hem de dir de l’apartat tècnic, on l’autora no dubta en
investigar en noves textures i materials, com per ho pugui ser el pladur com
suport, a la recerca d’aquell pòsit material que més convenient sigui per
desenvolupar el seu concepte plàstic.
Ara sols cal seguir en el camí
iniciat , seguir mantenint la lluita per “airejar” les obres, eliminant
fullaraca que distorsioni, i avançar encara més en mides superiors, en les que
a bon segur Marta Bassa es trobarà molt més còmoda i amb uns resultats finals
més plaents encara que en aquesta ben recomanable exposició, on Marta Bassa tot demostrant la seva vàlua, ha insuflat aire a la tasca del jurat que la va
escollir.
Feliciatts i a seguir que queda
molt camí per conrear.
