2012

Obrim tots els finestrons. Deixem entrar la llum i l'aire fresc del nou any.
Fem-ho aviat , abans de que ningú l'espatlli.
 
Bon 2012.
( Fotografia.- Mataró. Baixada d'en Feliu de la Penya)

ADÉU 2011

Adéu rovellat any 2011 , que t’has menjat les il·lusions i els projectes de tants.

Adéu , i no tornis

NOUS LLENGUATGES

El traspàs d’any es celebra en la sala del Col·legi d’Aparelladors amb una sorprenent i ben positiva exposició de Catherine Lorton , que sota el títol de “Nous llenguatges” ens ofereix el sorprenent viratge creatiu que l’autora està duent a terme en aquests darrers temps.

Fa justament un any que Lorton ja ens sorprenia a “Gal Art” amb un viratge profund i rebel envers la seva trajectòria anterior. Era un camí que s’ensumava prometedor , tal i com deiem llavors en la presentació:

... L’home però no és res sense l’entorn que l’envolta. A la serenor viscuda de les seves figures , Catherine  Lorton ofereix en les seves pintures el contrast d’una intensitat que sorprèn en  el seu impacte. Gruixos , textures , varietat tècnica, diversitat cromàtica ... . Referències naturals  , potencia i vida d’éssers que marquen objectius a vegades oblidats . Lectures que ens porten a anar molt més enllà de la seducció estètica de l’aparença.

Caminant entre l’aventura i l’ordre , encara que amb tendència  vers el primer concepte , Catherine  Lorton comença a afermar-se en la seva realitat plàstica i creativa , aquella que té al ser humà i el seu entorn com a protagonista , i que l’ha de portar indefectiblement a aquell nivell creatiu  que sols els que son considerats com artistes poden assolir.”.

Unes reflexions que marcaven camí però que hem de reconèixer que ni nosaltres , ni crec que la pròpia autora , pensàvem es podrien accelerar i desenvolupar per assolir tot el munt de positives sensacions que exploten de cop i volta en aquesta mostra.

Lorton es posseïdora de diverses condicions. Tècnicament està ben dotada i a més és capça d’absorbir perfectament allò que de nou se li ofereix , i personalment creu en si mateixa i en el que fa , essent el suficientment tossuda com per perseverar en el que creu és el seu camí. Aquests elements en si ni son ni  bons ni dolents , tot dependrà de la manera que es conjuguin. I ara es conjuguen de la manera més adient.

Fins fa no massa , Lorton s’entestava , contra ella i contra tots , en perseverar per camins que no eren els propis. Sortosament la mà o millor dit , les reflexions de Pepe Novellas , - magnífic i emocionant l’intel·ligent l’homenatge que li ofereix en algunes de les seves obres -, li van obrir la ment creativa i van servir per començar a escatar vells atavismes que en res l’afavorien , ans al contrari.

Ara , la seva forta aposta per ser humil i aprendre tot el que calgui a la Pau Gargallo ha estat detonant definitiu per que Lorton esdevingui, potser per primera vegada ella mateixa , i enterri per sempre un passat que en el creatiu poc té a recordar.

Lorton se’ns ofereix encara diversa en aquesta exposició. Però és una diversitat més d’exercici que no pas mental. És una diversitat en l’aparença però que s’intueix lligada per un cordó invisible que travessa tota l’exposició.

Per un costat trobem el brillant exercici al voltant de les “menines”. Un exercici mil vegades repetit i que encara permet noves variacions ( Velázquez serà sempre el més gran) . Un exercici de concepte però també de destresa i habilitat , amb resultats prou notables.

Per l’altra dues vessants pictòriques enllaçades per la mirada i la reflexió dels pensaments apresos amb en Pepe. Una vessant de caire absolutament etrusc i mediterrani ( discrepo , i molt, quan es parla de certes referències escultòriques clàssiques i medievals)  i una altra amb una tendència més d’un cert expressionisme gestual , molt actual, amb un toc urbà en el que pertoca a la figuració , el ritme i el color.

Dues mirades en els que la brillantor de la forma no ens ha de fer oblidar la mirada detinguda al detall que apareix , com afirmació o interrogació, en totes i cadascuna de les seves peces.

L’exposició de Catherine Lorton és molt interessant. Ho és més en el sentit de futur que no pas en l’evidència del present. Avui el que fa l’autora és explotar. L’anàlisi permet observar encara mimetismes , relacions i influències vàries , però alhora , i el que és més important , ens permet albirar , ara si, un futur personalitzat que caldrà indefectiblement seguir.

Moltes felicitats per una exposició que cal visitar.

RECONEGUTS DESCONEGUTS

Moltes son les vegades que es diu que a Mataró, trepitges fort una rajola i en surt de sota un artista, emprant la més ampla i benvolent definició de la paraula.

La Sant Lluc aplega a més de cent aspirants i a més ens queixem de que el pes dels absents és molt i nombrós. Els artistes emergents també sumen una xifra prou important. Rara és la temporada en que no quedem sobtats per l’aparició d’alguns noms desconeguts  que presenten bones maneres. Els batxillerats artístics estan curulls  ... Però a més de tot aquest reguitzell , a Mataró també hi treballen artistes ben reconeguts que ho fan de manera discreta i reservada.

Susana Solano ho va fer durant força temps i altres artistes també sovintegen visita a Mataró, imantats per el taller de Pere Casanovas , culminador tècnic de tants i tants projectes escultòrics.Noms mítics com Palazuelo, Tàpies , Oteiza i molts més han estat partíceps de l'aire maresmenc i quasi podríem dir que algún petit alè  capgrossenc circula per les seves peces.

A entès sempre Pere Casanovas que la presència dels molt importants artistes que s’acostaven al seu taller , era qüestió professional i per tant en requeria el corresponent secret. Aquesta ètica indiscutible , ens ha impedit gaudir als mataronins, encara que no fos ,d’una xerrada , o ves a saber si més , d’aquest mestres indiscutibles de l’art actual.

Son tots ells artistes més que reconeguts per arreu que quan arriben a casa nostra esdevenen en allò que més els hi plau, els més grans desconeguts, com si d’uns principiants es tractés.
Qui hauria de dir dons que una Mataró, a vegades massa grisa per a la vida artística , és l’amagatall ideal per a tants grans creadors.

 La foto que encapçala aquest post  , ocupava el passat divendres espai important en una de les planes de Cultura de “El Periódico”. L’article de Natalia Farré portava per títol “Roqué , l’essència de l’escultura en l’abstracció” , sota una prèvia tan definitòria com “El treball d’un creador internacional”.
Roqué pot servir com exemple d'aquests reconeguts creadors masas desconeguts a casa nostra. és per això, i com a reconeixement, que bé paga la pena fer una mirada a l'esmentat article.

el treball d'un creador internacional

Roqué, l'essència de l'escultura en l'abstracció

L'artista barceloní obre una nova etapa amb el color com a protagonista

Àustria sembla haver adoptat un dels escultors catalans més internacionals: Agustí Roqué (Barcelona, 1942). A Salzburg exposa actualment una antològica amb una selecció de 10 dels treballs més representatius de la seva etapa més coneguda, la de les escultures transitables elaborades amb acer i alumini. I a la mateixa ciutat, el 2013, mostrarà per primer cop les seves últimes peces, una obra radicalment diferent de la feta fins ara però que manté el segell inconfusible de l'artista. Són treballs que incorporen el color i el vidre (foto siluetejada), dues novetats en la carrera de l'escultor, però que mantenen les obertures roqué que identifiquen perfectament totes les peces del barceloní.

La presentació anirà acompanyada d'una retrospectiva que inclourà des de les primeres obres figuratives elaborades amb fang i guix, fins a l'abstracció actual, «la pura identitat i la pura essència de l'escultura», segons assegura el seu autor, representada en diversos materials: pedra, marbre, formigó, alumini, acer i vidre. Per acabar amb Be carefull, que és el treball actual. El títol fa referència als materials utilitzats: vidre i acer, el primer representa la fragilitat i el segon la duresa. I tot plegat, nom i obres, és una al·legoria de la naturalesa dels éssers humans. «L'home és fort, però al seu torn no és res», argumenta Roqué. El color, fins ara totalment absent del seu treball, humanitza una obra que per definició és dura i hermètica. Tot i que també és bonica. «La bellesa és imprescindible», apunta aquest artista barceloní.

Malgrat l'interès per l'estètica i l'afirmació que «amb l'escultura és molt difícil expressar moltes coses», Agustí Roqué no renuncia al component social del seu treball. Ja sigui, parlant de la naturalesa humana, com ara; de la corrupció del poder o del poder de les armes, com a l'exposició que va fer a la galeria Senda de Barcelona, el 2000; o de l'especulació econòmica actual i el poder de la banca, tema que pensa tractar en la intervenció que està preparant per a un museu alemany el 2014.

A BARCELONA / Però amb tantes mostres internacionals, l'escultor no té temps per exposar a casa. L'última presentació de la seva obra a Barcelona va ser a la sala Joan Prats, el 2006. Tot i que ha rebut ofertes: «De dues importants galeries de la ciutat». Però no pot pensar en res, per falta de temps, fins al 2015. Es dóna la paradoxa que, malgrat l'interès actual de les galeries per Roqué, van ser elles les culpables que l'artista abandonés la seva vocació inicial, la fotografia. «Als anys 60 la fotografia encara no es considerava art i les galeries no n'exposaven».

Tot i que per disfrutar de l'escultura de Roqué a Barcelona n'hi ha prou d'anar a l'avinguda de Rio de Janeiro on llueix l'escultura pública més gran d'Espanya, i possiblement d'Europa, un total de 306 metres de formigó pintat de negre projectats per Roqué i que, el 1989, van rebre el premi FAD. Però, potser, abans d'anar de visita, serà millor esperar que l'Ajuntament de Barcelona retiri tots els senyals de trànsit que ha posat a discreció enmig de l'obra d'art. Hi està treballant.

AMADEU CASALS

Aquest passat divendres vaig tenir el plaer i honor de presentar l’exposició homenatge que l’Ajuntament de Vilassar de Dalt ha dedicat , en el Centre Cultural de Vilassar de Dalt ( Caixa de Pensions ), en recordança i memòria del que fou gran aquarel·lista Amadeu Casals, vilatà d’aquesta població.

He parlat moltes vegades de l’Amadeu i de la immensa  qualitat artística que atresorava. De la seva ductilitat creativa i de la seva activa postura revolucionaria, transformant el món de l’aiguada , fugint de l’edulcorat documentalisme descriptiu dels Ayneto, Fresquet, Olivé , Torrabadell i altres , fins aconseguir generar un idioma en el que el gest, el color, la força i la intenció, eren motors d’una creació agosarada que elevà la tècnica de l’aiguada fins als límits de la més gran de les qualitats.

 

Ara , de la mà de la família i de l’Ajuntament del seu poble ( Vilassar de Dalt), tenim ocasió de gaudir durant aquestes festes de Nadal ( fins el 8 de gener de 2012 ) i a la sala d’exposicions del centre cultural, una magnífica retrospectiva , amb aires d’antològica , que fa recull de la seva trajectòria , des dels sus començaments  amb aquella aiguada sèpia, quasi parella a un dibuix perfeccionista , fins el desori cromàtic de les seves obres a Tavira ( L’Algarve. Portugal) que van ser les seves darreres creacions. Tot en un conjunt magnífic que evidencia la gran qualitat de l’artista , si és que era desconeguda per algú.

Per això , i tot recomanant intensament la visita a l’exposició, vagi el meu reconeixement amb les paraules que em demanà la família per aquest homenatge , que va tenir la seva primera parada , al Museu Monjo de Vilassar de Mar.

 

 

AMADEU CASALS. PASSIÓ PER L’AQUAREL·LA

Fa ja un grapat d’anys que responent a la convidada de l’Amadeu Casals per presentar una exposició seva a la barcelonina galeria “Grifé & Escoda” vaig encapçalar l’escrit amb una profunda reflexió del pensador i crític Arnau Puig que diu: “ Crec que crear és jugar a la contra, jugar seriosament a la contra. Però a la contra de què ?”.

M’ha tornat la reflexió al cap quan he rebut la per a mi emocionant convidada de presentar aquesta mostra retrospectiva d’homenatge pòstum. Ha estat així ja que fent repassada mental a tota la brillant trajectòria creativa d’Amadeu Casals s’evidencia un nexe comú , que a l’hora ha estat motor de tot el seu camí evolutiu , com ho és el de la lluita aferrissada a la contra per donar a l’aquarel·la el paper d’importància que mereixia, que no és cap d’altra que al menys el de la igualtat amb qualsevol altra procediment pictòric.

 

De sempre que Amadeu Casals va voler trencar amb l’edulcorat paper il·lustratiu al que semblava haver quedat reclosa la tècnica de l’aiguada , encotillada en una malaltissa ortodòxia tècnica i en una limitació de conceptes creatius. Va entendre com pocs que l’Art és sempre emoció, comunicació, sensibilitat, i per que no dir-ho, estètica i bellesa. Que a partir d’aquests conceptes tot creador ha de cercar els camins més adequats per traslladar-los amb profunditat a les seves obres.

Tot repassant l’acurada i sempre difícil tria que ara se’ns presenta podem veure aquesta passió comunicativa des dels seus començaments amb aquelles aiguades i canyes quasi monocromàtiques fins als intensos ritmes gestuals d’obres en que la figuració s’esvaeix en l’essència , fregadissa quasi en una pseudo abstracció, en una orgiàstica combinació de colors , en els que generalment mai falta el negre com a senya personal inconfusible.

Podrem gaudir de paisatges de tota mena , del “seu” mar i les barques , l’altra passió desfermada de l’autor. De les composicions  destrament estructurades , ja siguin amb aquell “cubisme” seu tan peculiar , o amb l’ esgarrapat intens del desfer per “fer” , a un nivell que sols els grans artistes assoleixen.

 

 

Però principalment ens trobarem amb la creació d’ambients , en una pintura feta amb i per els cinc sentits. Captarem l’olor a salobre i notarem la xafogor de la migdiada d’estiu en una voladissa cortina. Escoltarem el silenci de la mar encalmada i el brogit de la tempesta. Ens arribarà la fragància de l’aire i l’olor a silencis , melangia i solituds.

Diuen que els artistes no moren mai, que perduren entre nosaltres en les seves obres. Aquesta exposició n’és una evidència. Les aquarel·les d’Amadeu Casals segueixen essent una lliçó magistral d’art , alhora que deixen obert el camí d’una aquarel·la revolucionaria , per la que va lluitar , a la contra , molt a la contra , i en la que va aconseguir vèncer.

Amadeu Casals , una lliçó immarcescible d’art i de passió per l’aquarel·la.

Un homenatge just i merescut , per un artista que amb el temps haurà de tenir forçós reconeixement general per la seva tasca en pro de l’aquarel·la i la seva evolució creativa.

A visitar , de totes , totes.

SANT ESTEVE

Nadala de JAUME ARENAS , de la meva col·lecció personal.
Dibuix amb tinta xinesa ( 1979 )

BON NADAL

Nadala de 1956 ,  de  l'artista mataroní / argentoní  JOSEP   TUR , resident de fa temps a terres de Segòvia

(Col·lecció personal)

ESPAI D'ART / PERECOLL

http://m1tv.xiptv.cat/espai-d-art/capitol/perecoll#.TvO3miFj57o.blogger

BONES FESTES

Nadala. F Lloveras ( 1956)

col·lecció particular

GURUS

Tots aquells que com jo, no deixem de ser uns ases en moltes coses, precisem d’altres saberuts que ens guiïn i acompanyin en el camí.

Per alguns serveixen els sermons del cap de setmana o del director espiritual, encara que aquest es digui P.J. o sigui la Gaceta , o simplement Duran Lleida. Però altres , ves a saber si  més exigents , precisem de mirades més profundes.

Com ja he dit moltes vegades , durant molt de temps els articles de Vázquez Montalbán eren una veritable prèdica per a mi. De fa uns anys és Josep Ramoneda qui ha esdevingut per a mi un veritable guru. Ahir l’esperava ansiós per veure que deia al voltant del congrés del PSC. S’ha fet esperar i ha estat avui quan rebíem el seu evangeli, en forma d’article impagable de nivell i profunditat que bé farien de llegir tots , vinguin del cantó que vingui.

Diu així:

JOSEP RAMONEDA

Todo por resolver

Viendo cómo se ha desarrollado el congreso socialista sólo cabe preguntarse si realmente los dirigentes y militantes de este partido son conscientes de la situación en la que se encuentran. El PSC es un partido en caída libre electoral, que está completamente desubicado por partida triple. No se sabe cuál es su posición ideológica, engullido por la crisis de la socialdemocracia europea, pero sobre todo por una estrategia ceñida exclusivamente a la conquista de espacios de poder, que en nombre del pragmatismo renunció a cualquier proyecto propio y a cualquier propuesta en el campo de las ideas. ¿Alguien ha oído alguna reflexión sobre el futuro de la izquierda en la Europa postsocialdemócrata? ¿Alguien ha leído alguna propuesta que vaya más allá de los tópicos sobre las urgencias de la crisis y de breves notas críticas a las políticas de austeridad? El rearme ideológico ha brillado por su ausencia. Agobiados por los hechos, los socialistas han perdido definitivamente las palabras.

La segunda desubicación es en el terreno nacional. ¿Cuál es el lugar del PSC en la Cataluña pos-Estatuto? ¿Es capaz el PSC de ser la izquierda nacional catalana, o por lo menos el motor de ella, después de la desbandada del tripartito? También aquí el resultado es decepcionante. Como principio ideológico se insiste en el federalismo. ¿No está suficientemente demostrado que el federalismo es imposible en España porque, excepto el PSC, no hay nadie más a quien le interese? Después del fracaso del Estatuto, ¿es posible todavía hacerse fantasías federalistas? Pero si decepcionante es la propuesta, no lo es menos el instrumento. El PSC nos anuncia que mantendrá la plena lealtad con el PSOE, a través de un mismo grupo parlamentario, pero que se reserva el derecho a discrepar e incluso a votar diferente que sus colegas en casos excepcionales, como si de una increíble hazaña se tratara, que tengan que ver con Cataluña. ¿Alguien puede tomarse en serio tan cautelosa toma de distancias con el PSOE si en la última legislatura hubo un montón de oportunidades de votar diferente y nunca se aprovecharon, hasta el punto de que se llegó a votar una cosa en el Parlamento catalán y la contraria en el Parlamento español?

La tercera desubicación es el espacio electoral y social que representan. La burocracia socialista ha vivido tan alejada de la realidad que ya no sabe muy bien dónde están y quiénes son los suyos, y ve con perplejidad cómo se le escapan bolsas electorales que consideraban cautivas. Superar este problema empieza por un profundo cambio organizativo. La única novedad es que las personas más señaladas como responsables de los destinos orgánicos del PSC, que son las que han organizado este congreso, han dado un paso al costado. La decisión más llamativa es la organización de unas primarias para la elección de candidatos, abiertas a la ciudadanía en general, conforme al modelo recién estrenado por el PSF. Es una iniciativa que puede ayudar a la emergencia de nuevos líderes, que tendrán en estos ensayos electorales cierta posibilidad de mostrarse y de curtirse, y puede facilitar cierto contacto con la ciudadanía más allá de las fronteras de partido. Pero servirá de poco si no hay realmente una dinámica de cambio en la organización.

Porque quizá lo más decepcionante de este congreso es que no se ha visualizado en absoluto la existencia de un núcleo renovador, capaz de generar propuestas y de ejercer presión sobre las estructuras de un partido que ha tocado fondo. El PSC ha optado por la solución convencional: elegir un nuevo primer secretario, discreto y sin atributos precisos, conforme a la moda del momento, que genere pocos rechazos, transmitiendo a la opinión pública la idea de que a él atañe la responsabilidad de resolver todos aquellos problemas que el colectivo no ha sido siquiera capaz de afrontar. El congreso no le ha dado siquiera una hoja de ruta. Tampoco los nombres que acompañan al primer secretario en el núcleo duro apuntan a nada nuevo: Daniel Fernández, el nuevo secretario de organización, cree sagrado e indisoluble el matrimonio con el PSOE; el alcalde Balmón tiene fama de pactista. Nada que apunte a una estrategia nueva. Históricamente está demostrado que los líderes que han refundado un partido han roto en lo simbólico y en lo práctico con el pasado inmediato, tarea que acostumbran a llevar a cabo personas que se han impuesto por sí mismas, no aupadas por los gestores del pasado; salvo que Navarro nos demuestre lo contrario.

COMENÇA EL FUTUR?

Divendres a la inauguració de l’exposició de Perecoll hi van assistir quatre regidors, a saber: J.A.Baron , Montse López , Quico Melero i Ivan Pera. Ningú més , ni del govern ni de l’oposició.

No puc negar que sorprenent-me l’absència de tota persona propera al govern ( no és de rebut que demanis a una persona un munt de col·laboracions per a la ciutat mitjançant la seva presència en diversos col·lectius municipals  i quan ell realitza un acte puntual tu et facis fonedís en tots els nivells ) , més em va sorprendre la presència d’alguns dels esmentats regidors , - especialment Baron i López -, ja que un els feia per estricta lògica en el congrés del partit. La seva absència i la imatge de Terradas i Carlos Fernández presentant les esmenes congressuals, em va obrir els ulls de cop ( i l’aixeta del mal humor també ) i em va quedar ja tot clar. El poder s’aferra a les cadires quan les capacitats personals estan a nivells de sola de sabates. Alea jacta est. Catalunya havia estat vençuda una vegada més.

Avui , tots els diaris i els comentaristes diuen la seva. Una opinió que variarà segons mitjans o columnista però que en un mix es resumeix  en que si fa no fa hi ha hagut allò de tocar-ho tot per no canviar res , que de manera més planera es resumeix en canviar els maniquins de l’aparador però mantenint inamovible l’estructura general de la botiga.

És obvi que Pere Navarrro pot fer bones coses. Com ahir em deia un company al facebbok , “ al menys pronuncia la “C” correctament”. La gent de Terrassa a la que conec el valora bé, sense excessos, encara que matisa que després del caciquisme de Royes  qualsevol persona amb un mínim d’educació i decència es podia posar-se la ciutat a la butxaca. El que es parla de la seva persona és interessant especialment en el que pertoca a una certa proximitat, concepte que es desconeixia a Nicaragua , en els darrers temps.

Però és clar. Si per un costat t’envoltes de l’espanyolisme ranci de Corbacho, l’espanyolisme municipalista més granat ( Sabadell, Cornellà , Santa Coloma, Salt ... ), l’espanyolisme més tenyit de postmodern de Chacon , l’espanyolisme de retruc de silenci de Daniel Fernández , l’home invisible en els darrers anys a Madrid on no ha piulat ni una sola vegada per defensar com calia a Catalunya front els seus “aliats” , quan en aquests anys hi ha hagut tants greus atacs. Si....

I en canvi limites a efectes decoratius les persones del mal anomenat sector catalanista , quan per definició tot el PSC ho hauria de ser , anem malament. Si et carregues fulminantment a Tura , Castells, Maragall i tot aquell que sàpiga de cor Els Segadors, és que anem més malament encara.

I si la teva primera decisió,- que sempre és de gran importància ja que serveix indefectiblement per deixar petja i indicar ben clarament quin serà a partir d’ara el camí a seguir -, és decidir que no cal grup parlamentari propi , dret fonamental del propi partit , i limites les opcions a una possible discrepància en alguna votació que es refereixi a Catalunya... És a dir , que no, que seguirem mesells i callats a la Carrera de San Jerónimo..., vol dir que l’hem cagada.

Tot això sembla indicar, ni més ni menys , que ja es poden començar a comprar noves pancartes en que desaparegui la “C” final , en referència a Catalunya. O potser m’equivoco i les pancartes serviran però no gran part de la logistica habitual del partit , dons comença a quedar ben clar que a partir d’ara PSC vol dir simplement Partit / Partido ( a gust del consumidor ) Socialista de Cataluña.

O sigui que espero resposta. Aquells , que com un mateix, ens sentim socialistes i catalanistes , és a dir posseïdors de les arrels i les raons del PSC , a qui collons hem de votar?.

Agrairia resposta. De veritat.

CONGRÉS LOCAL

Però queda ben clar que la transcendència d’un congrés com aquest es reflexa ràpidament cap avall , i Mataró , en estat d’interinatge , ha de recuperar la “normalitat” institucional i començar a preparar el futur.

L’elecció que fàcil és definir com “sectària”  , d’eleccions de delegats. El silenci absolut als simpatitzants al respecte de la presència de les diferents opcions a la nostra ciutat en la prèvia congressual. L’elecció d’Esteve Terradas com a membre del gran staff del partit. El moviment dels palmeros ,que començava ja avui  acostant-se a periodistes per  a tal d’aconseguir ( il·lusos d’ells )  comentaris favorables als resultats del congrés ( en general i en clau maresmenca i mataronina ) , oi Xesco Gomar ...

Tot indica que la batalla ja ha començat i l’objectiu és clar. I el pitjor és que vistes com estan les coses ho poden aconseguir amb una certa facilitat.
Un objectiu que ens fa pànic a molts i que d’aconseguir-se seria qüestió d’un exili immediat , encara que sigui interior.

L’objectiu és Esteve Terradas com a secretari local i començar a preparar la carrera municipal  amb la dupla : Carlos Fernández i Ana Barrera com a caps de cartell, deixant la decisió final a la conveniència o no de que una dona sigui per primera vegada alcaldessa de Mataró.

I aquesta és la realitat , es desmenteixi per on es desmenteixi.

Una realitat ni pensada pel pitjor enemic i davant la qual a CiU es deuen estar esconyant de riure.

Com veieu, un mal començament sempre pot  anar  a pitjor.

Esperem que els astres ho adrecin , per que per el que fa als homes....

ELS COLORS DE PERECOLL

El passat divendres  en una galeria Lolett Comas plena a vessar , vaig tenir el plaer de presentar la darrera exposició de Perecoll, de títol “Papers per una exposició” . Una interessant mostra que a més de demostrar la saviesa i capacitat artística del creador, va permetre , i ens va permetre , trencar una mica  aquesta dicotòmica i reduccionista mirada , que redueix a Perecoll a l’artista del negre , quan el seu fer va molt més enllà.

Perecoll ha sabut fer del negre el seu símbol d’identitat , el que està molt bé, però és obvi també que en la mirada a la seva ampla i polièdrica carrera puguem analitzar que el negre no és la seva filosofia , - com tampoc va ser la Malèvitx -, i sí en canvi és un magnífic recurs per explotar de la millor manera la seva veritable filosofia creativa que té en el volum la seva essència , i si de cas i com a segon terme , el moviment.

No hi ha cap dubte que el volum és l’eix creatiu de Perecoll. Ho és en les seves joies que esdevenen petits projectes escultòrics. Ho és com no en les pròpies escultures , ja sigui en les de caire geomètric com en les més magmàtiques. I evidentment ho és en la pintura que esdevé de manera quasi inconscient en una mena de projecte , d’esbós , d’unes escultures que , ves a saber , potser acabaran tenint vida pròpia.

Un exemple clar és el negre sobre negre . La difícil aposta no és més que una agosarada i encertada aposta en la que el negre serveix d’acurat instrument per aconseguir una profunditat fora de mides , difícilment abastable amb els mitjans i els cromatismes habituals.

Avui Perecoll es retroba amb les seves formes humanoides que desenvolupà per primera vegada ja fa un bon grapat d’anys per a uns treballs seriats , que esclataren de forma individual i majestàtica en la seva sèrie al voltant de la guerra del Golf , en la que el blau nit esdevenia color de referència , i que renovava , - ara amb el verd botella com a referència -, en una altra magnífica sèrie que presentà fa quasi deu anys en la ja desapareguda “Espai 28”.

En tots aquesta casos el paper i el color agafen protagonisme per a donar relleu, volum i dinamisme a unes formes dinàmiques que esdevenen protagonistes de les peces i en elles capgiren els conceptes per crear un especial mon de volum i moviment. Un món que li serveix a l’artista per aventurar-se per indrets que en altres verals son impensable, i jugar amb les formes , els volums , i com no amb el color, aconseguint unes resultats plàsticament molt atractius i artísticament ben meritoris.

Una exposició aquesta , que cal mirar a fons. Veure l’habilitat però anar alhora més enllà per aprofundir en els obres més lliberals, en aquelles en les que l’autor va més desfermat que mai i davant de les quals ens trobem amb petites joies , - i valgui el joc de paraules -, en les que la llibertat compositiva i creativa arriba  altes fites.

Una exposició en la que un no pot quedar-se amb l’esquer de la firma del creador ja que si va més enllà es trobarà amb un reguitzell de magnífiques sorpreses artístiques que la converteixen en un veritable i joiós regal de Nadal

CONGRÉS

Fa molts dies que no parlo de política. Entre recuperar-se de la sotragada  que , esperada sí, però potser no amb tanta intensitat  en especial a Catalunya , i el bon volum de notícies de l’àmbit artístic ha fet que no hi hagi hagut pública reflexió al voltant del futur del PSC que es decideix aquest setmana en aquest Congrés , esdevingut la mare de tots els congressos.

Fa dies que cada matí ens llevem amb articles de tota mena , tots ells ben valorables i interessants , al voltant de la realitat actual del PSC , del futur més proper i dels camins més adients per aconseguir una travessa del desert que sigui el menys feixuga possible. Amb uns hi estem totalment d’acord , mentre que amb d’altres hi discrepem per fora i per dins. És adir res d’anormal en unes circumstàncies tan vitals com les actuals.

Per a un , simple simpatitzant del PSC , - apuntat això sí en els fitxers del partit -, és a dir un ser insignificant i sense cap mena de vàlua en la burrocràcia establerta del partit, tot s’estableix en una certa simplesa: Socialisme i Catalunya. Dues paraules ben clares , concises i contundents , de les que curiosament veig que en surt definicions de tota mena , algunes d’elles , - en especial en el que pertoca a Catalunya- , que simplement fan fredar.

És evident que cal mirar enrere per poder anar endavant. És evident que cal triar abans el que volem ser, que no pas per qui volem ser manats. Però és igualment evident que vist el vist , les coses estan força clares.

Autodescartat Iceta , que en el súmmum del cinisme volia dirigir la recuperació d’allò que ha fet naufragar per la seva pèssima direcció, dos noms queden enfilats en la recta final: Pere Navarro i Àngel Ros , dos noms amb dues característiques que queden ben remarcades per els suports que han aconseguit. Navarro , candidat continuista , té el suport  de la direcció que ens ha portat a la debacle i de tot el sector espanyolista , mentre que Àngel Ros manté la flama del socialisme català.

No hi ha dubtes dons . Ningú enganya a ningú. Hora és de prendre decisions i la meva , encara que etèria i personal , no pot ser altra que donar el suport a Àngel Ros i fer-ho a més amb el convenciment que la seva derrota hauria de portar ineludiblement al trencament del PSC tal i com és ara i provocar una regeneració capaç d’entendre que sense catalanisme el PSC és inviable i és mort de l’ànima.

Però seran capaços d’entendre això la munió de compromissaris , triats en la més pura disciplina departit , amb un domini aclaparador d’aparell i per tant de desig de continuïtat , no per fer que el país vagi millor, i sí per que ells puguin anar a millor , o al menys segueixin en el mateix estatus d’ara mateix?.

Aquest cap de setmana en tindrem la resposta , però molt hem temo que el rèquiem del catalanisme està més que cantat.

MAL ACOSTUMATS

Els habituals visitants d’exposicions del nostre país estem molt mal acostumats amb dos dels més grans artistes de la història com son Miró i Picasso.

 Crec dir bé que estem mal acostumats ja que gràcies als fons de que disposen els dos grans museus protagonitzats per ells ( Museu Picasso i Fundació Miró) i principalment a les magnífiques exposicions que temporada rere temporada ens ofereixen al voltant seu , descobrint amb tot detall la seva amplitud artística polièdrica, fa que el grau de coneixença al seu respecte és tan gran que costa quedar-se bocabadat davant d’exposicions que mereixen abastament arribar  a aquest nirvana , com és el cas de “L’Escala de l’evasió” que organitzada conjuntament per la Fundació, la Tate Modern i la National Gallery of Art de Washington, recau ara fins el 18 de març a la fundació barcelonina.

Aquesta reflexió me la feia jo mateix més tard després d’haver sortit una mica fred de visitar-la amb tota tranquil·litat , ja que per a la meva sorpresa i tot essent el passat dimecres  dia de mig-pont, el nombre de visitants era més que escàs amb tant sols un grup de batxillers que enlairaven la xifra.

Dic mig fred per què certament un no va sortir de l’exposició amb aquella sensació d’emoció profunda i intensa , de vibració artística interior , de sentir-se privilegiat per haver pogut gaudir tanta bellesa, com a vegades et passa amb certes exposicions , com amb Antonio López com a darrer i personal exemple.

Però ha estat després en la reflexió íntima , tot repassant el vist mitjançant el catàleg de mà, - enormement útil am explicacions escrites al voltant de les obres dignes de menció -, fent ullada a l’històric i gegantí catàleg de l’exposició del centenari ( 1993 ) on ja varem poder gaudir de quasi totes les obres ara exposades i anant més enrere , amb el catàleg d’una altra exposició històrica la de “Un camí compartit” ( Miró-Maeght) que es realitzà que es realitzà a la seu barcelonina de la galeria el 1975 , amb un magnífic escrit de Pere Gimferrer com a presentació i amb un parell de reproduccions dignes de ser emmarcades, quan m'he sentit sadollat per l'artista.

 

És en aquest repàs de tres exposicions viscudes, curiosament amb un cicle exacte de divuit anys (1975 – 1993 -2011 ), quan un denota el sentiment d’haver absorbit el concepte comunicatiu que l’artista li segueix presentant en aquest temporals glops.  Sols per això un pot entendre que no hagi vibrat de manera quasi fent salts d’obres com “l’esperança del condemnat a mort“La casa de la Palmera”, “La masia”, “El cap de pagès català” , “ Metamorfosi” , “Aidez l’Espagne”, “Autoretrat”, “El vol d’ocell damunt la plana”, la sèrie Barcelona , la sèrie “Blau”, les pintures sobre fons blanc per a la cel·la d’un solitari, les teles cremades , la sèrie de "l'esperança del condemnat a mort", "els focs artificials", i tantes d'altres  , sense afegir-hi el munt d’obres igualment emocionants que conformen la col3lecció habitual de la Fundació.

Com és possible no sortir exultant davant tanta força i qualitat?. Certament estem mal acostumats, ja que una exposició com aquesta es veu molt de tant en tant , - divuit anys sembla ser el cercle -, i sols mereix l’aplaudiment més tancat i la recomanació de la visita més ampla possible.

I més encara si el coneixement de Miró és anecdòtic o tangencial, ja que així i mercès a la disposició temporal de les obres , fa que un pugui observar l’evolució de l’artista i pot entendre amb claredat el seu caminar i l’arribada a la seva personalitat inconfusible.

A més de l’apartat visual , permet alhora observar i entendre el compromís personal de l’artista molt poc immune als efectes dels temps turbulents que li va tocar viure . Com molt bé deia , no hi ha cap torre d’ivori i per tant l’escala de l’evasió ha d’estar ben arrelada en la realitat per conduir a la creativitat..

Una exposició dons d’obligada i detinguda visita , en una mostra cabdal per acaba d’entendre a Joan Miró, un artista front del qual resten exhaurits tots els qualificatius.

RICARD JORDÀ. PINTURES

Celebrar cinquanta anys d’activitat expositiva essencialment pictòrica i no fer-ho amb una exposició de quadres seria una absoluta contradicció. Per això, Ricard Jordà una vegada vista la seva impossibilitat de realitzar una retrospectiva va acceptar la proposta de Gal-Art per presentar en la sala de Rda O’Donnell una petita mostra de la seva habilitat amb els pinzells.

Així una desena de pintures omplen a vessar les dimensions de la sala amb un seguit de peces que serveixen per fer mirada als seus darrers anys d’activitat creativa, una activitat en la que ha mantingut la seva fidelitat al seu especial fer que l’ha convertit en un artista absolutament inconfusible per a qualsevol afeccionat.

En les obres presentades de nou Ricard Jordà ens ofereix repàs a la seva línia tradicional amb aquesta pintura de clara lectura social  en la que de nou , amb la dona com a principal protagonista , l’artista ofereix mirada crítica de la societat que ens envolta.

Tot amb una pintura plena dels seus elements iconogràfics personals que es conjuguen per conformar un ambient dens que a voltes esdevé quasi claustrofòbic, i que a ell li serveix perfectament per estructurar un diàleg obligat amb l’espectador que no pot restar indiferent a la pregunta a la que es veu sotmès al contemplar la pintura.

Si  a més afegim que la tècnica segueix essent per a Jordà un element transcendental ja que el seu domini li permet incidir encara més en la seva intencionalitat pictòrica , haurem de convenir que encara que sigui escàs el nombre d’obres presentades , la força i personalitat de les mateixes converteix a aquesta exposició en un encertat mostroari de les capacitats d’un artista que com pocs ha sabut establir “imatge de marca” amb les seves realitzacions degut a l’estricta fidelitat personal a un concepte desenvolupat al llarg d’aquests cinquanta anys de carrera expositiva que ara joiosament celebra.

Una exposició absolutament recomanable que serveix alhora per tornar a visualitzar el treball que intenten dur a terme la gent de Gal Art.

Felicitats.

DESAPROFITAR

Que ningú és profeta a la seva terra és una dita que s’ha convertit en asseveració. La saviesa   popular ha entès perfectament de la maldat de la petita enveja de veïnatge , del conegut , esdevinguda mesquinesa que s’escampa per arreu. Però potser el pitjor està en l’oblit al que sembla condemnar-se a la persona que ha assolit un reconeixement que massa vegades s’associa a circumstàncies espúries o essent benvolents , casuals. Per això davant d’aquest fet el personatge reconegut sentint-se superior , per que ho és, abandona la batalla amb un ja us ho fareu.

Mataró i el maresme no en son excepció. Cada vegada son més els maresmencs  que obtenen reconeixements  professionals per arreu. No hi ha camp d’activitat on no puguem trobar veïns en el grup capdavanter. A la medicina , l’ensenyament , la investigació, la natura, el periodisme, els esports, la cultura , etc , un munt de personatges propers ens contemplen en la seva saviesa i el nostre oblit.

Com exemple be valgui el cas museístic en el que una mataronina dirigeix el Centre d’art de La Pedrera , mentre un altre n’és el cap de Santa Mònica i un tercer és staff en el Museu Picasso. Tots ells amb el desconeixement dels seus convilatans. Això per no entrar en el camp polític amb ex-ministres ( Joan Majó), consellers de la Generalitat (Antoni Subirà , Salvador Milà ), diputats i parlamentaris varis, de qui s’ha deixat de tenir notícia de la seva existència propera.

Ara, en moments de crisi, i quan apareix resplendent l’eufemisme del “Govern dels millors” no estaria de més que aquells que manen fessin mirada al seu entorn i pensessin , o millor dit creiessin , que tots aquells personatges reconeguts en les seves especialitats,  podrien ajudar amb els seus coneixements  i opinió, aportant noves visons per sortir de l’atzucac en el que tots hi estem  ficats.

Hi guanyaríem tots. Els que manen gaudint d’una assessoria d’alta qualitat. Els “reconeguts” que recobrarien l’estima dels seus propers i a més podrien fer quelcom per la seva terra més íntima i propera i la ciutat que tindria un punt de far i guia de veritable coneixement i vàlua.

Potser comença a ser hora que no ser profeta a la seva terra i el govern del millors siguin tan sols eufemismes. En moments com els actuals no aprofitar-ho seria un malbaratament que no ens podem permetre de cap de les maneres.

(Escrit amb el que debuto com a articulista d'opinió al Tribuna Maresme d'aquest mes desembre)

ESPAI D'ART / RICARD JORDÀ

L'Espai d'Art de m1tv d'aquesta quinzena amb entrevista amb Ricard Jordà , el gran protagonista d'aquests dies amb les seves exposicions a l'espai capgròs i Gal Art , juntament amb la presentació del torró d'autor de "Uñó" del que enguany n'és l'artista protagonista.

A-17

De manera que haurem de qualificar com de quasi clandestina , s’ha inaugurat a Mataró un altra espai d’art . Es tracta de "A-17”  que de la mà d’Esther Aliu obre les seves portes en el seu lloc de treball en l’ensenyament artístic , del que amb habilitat agafa les dades per batejar-lo, ja que es troba al carrer Amàlia 17. “A-17” un nom atractiu que a més ens porta reminiscències d’autopista amb el que comporta de trasllat , contacte amb altres indrets i cultures , i principalment comunicació .

Un espai que inicia el seu caminar amb una mostra a la que jo atorgaria més el qualificatiu de conjunta que no pas de col·lectiva, en la que hi prenen part a més de la mestressa de l’indret , els artistes Anna Carbonell, Dani Montlleó, Teresa Pera, Montse Pons, Ita Puig, Natàlia Rabert, Alex Reig i Gloria Safont-Tria.

I dic conjunta i no col·lectiva ja que en la mateixa no hi el garbuix de l’aigua barreig  i sí en canvi la divisió del conjunt de la galeria en petits espais propis en els que de manera independent cada artista sembla haver-se creat la seva “individual” personal , el que afavoreix la visita evitant les confusions i a més permet accentuar el caràcter divers del conjunt.

Un conjunt de bona qualitat , amb les diferències que hom hi trobarà , formades especialment pel gust personal de cadascun, i més especialment en aquest cas en que la diversitat dels conceptes “contemporanis” ( i empro aquesta paraula amb la que no hi combrego, com tampoc ho fa Aliu, tal i com em comentava en la llarga conversa que vàrem mantenir) és molt evident. Un conjunt en el que sortosament la plàstica hi té també lloc , - jo diria que amb el nivell més alt del presentat -, al costat del bon ventall de diversificació creativa que la contemporaneïtat comporta.

Una diversitat que en una exposició com aquesta , i per tant amb un clar component comercial, ens permet observar com en alguns casos es rebaixen i molt, les ínfules de lectures filosòfiques per oferir una mirada clarament esteticista , justament el gran “pecat” del que s’acusa des d’aquest cantó  creatiu als sempre repudiats plàstics convencionals.

Un espai i una exposició que cal visitar amb la seguretat de gaudir d’un conjunt de qualitat , especialment en el que pertoca a les positives sorpreses que venen de la mà de creadors desconeguts pels nostres verals.

Un espai expositiu que pot fer molt per la vida artística mataronina si sap conjugar amb ambició l’eclecticisme que sols pot portar-se endavant amb la qualitat per bandera.

Estic convençut que la intel·ligència d’Aliu ho farà possible.

ESCULTURES / MUNTATGES.

... “ Però arriba un moment en que sembla que la memòria fixa dels pensaments més conscients , juntament amb l’atzar que acaba donat el punt final a qualsevol treball creatiu, s’adormen cansades de saber en tot moment con s’estructurarà el diàleg . Quan la capacitat de sorpresa es redueix , quan el final se sap ja abans del començament , quan el creador en certa manera s’avorreix de si mateix , és el moment de la mort  creativa o de prendre decisions dràstiques .

Per això ara en Ricard Jordà ens sorprèn amb les seves  “Escultures i Muntatges” , aconseguint ser diferent en la forma per ésser en essència el mateix. En elles els elements substancials de la seva obra agafen volada tridimensional trencant el concepte pla de la pintura per aconseguir esclat interior i una força visual que copegen a l’espectador , desarmat davant la pujança dels seus treballs.

És el punt just en que s’assoleix el nivell màgic. És , com molt bé diu Vicent Verdú, : “ Perquè en aquest moment de la connexió neix , com prou es nota , una altra obra imprevista. La darrera i definitiva potser. Aquella que col·loca a l’artista en el seu lloc, sempre fràgil i necessitat , ansiós com tot ésser humà , per ser comprés i estimat per el personal”. ....

Aquest paràgrafs extrets de l’escrit de presentació que em demanà en Ricard Jordà per el seu catàleg - llibre , que presentà en la inauguració de la seva exposició crec que son la millor definició del concepte d’aquesta exposició que l’artista presenta a l’espai capgròs i amb la que celebra el seu cinquanta aniversari de vida expositiva.

Ricard Jordà és d’aquells escassísims artistes que han estat fidels a una sols línia pictòrica en tota la seva trajectòria, amb la lògica excepció dels seus temps de beceroles i aprenentatge. Una línia que es mou fregadissa al surrealisme , sense ser-ho, que conrea els camps del realisme màgic, sense tampoc ser-ho, que té en el simbolisme el seu millor aliat i que en el seu conjunt pertany a allò que un va definir , i ha quedat com càtedra , “escola de Mataró” , amb els noms d’Alcoy, Rovira Brull, Pepe Novellas i Pal com a protagonistes , amb un afegitó tangencial de certa època per part de Perecoll i Josep Mª Codina.

Aquesta constant repetició “ideològica” , per definir-la d’alguna manera , ha fet que Ricard Jordà, tal i com ell mateix ha confessat públicament , es trobi en certs moments psicològicament cansat d’unes obres que no l’esperonen ja que com molt bé diu ell mateix , ja sap com acabaran tan sols en començar-les.

D’aquí aquestes aventures volumètriques que van molt més enllà d’un simple divertimento. És així ja que l’obra no es gesta en un moment , ans al contrari té ampla història al darrera. Tafanejar en l’estudi del pintor es trobar multitud de caixes i caixetes amb insectes , pedres , branques i tota mena d’elements que resten hivernats en espera de prendre vida de nou , de les mans de l’artista i en un/a del seus muntatges / escultures.

Dos conceptes aquests que queden clarament diferenciats en l’exposició. Per un costat ens trobem amb un recull de muntatges que son veritables composicions volumètriques confegits amb els diferents elements que poblen les seves pintures ,  amb l’excepció de les figures . Son obres denses que demanen mirada llarga i detinguda per copsar els detalls i la intencionalitat potent que es desgrana en cadascuna d’elles.

De lectura més clara i alhora més directa i incisiva son les seves escultures. Si deixem de costat alguna que altra concessió a una certa poètica , és en el conjunt de personatge de clara ressemblança religiosa i militar on apareix el Jordà mordaç, crític amb els poders de tota mena i amb els seus membres.

Son aquestes unes peces plenes de detalls, amb tècnica prodigiosa, amb detalls de pura orfebreria que serveixen per repuntar encara més l’apunt crític , en una litúrgia coral d’intensa seducció, marca de la casa.

Una exposició aquesta de Ricard Jordà a la que cal prestar tota atenció. La seva especificitat no pictòrica no li resta ni un bri de potencialitat , - quasi estic per dir que justament el contrari  -, i ens ofereix en 3D i alta definició aquells personatges integrats de sempre en la seva pintura i que ara agafen embranzida i volada particular.

I no pas de vol curt.

Felicitats.