IV PREMI BIENNAL DE PINTURA TORRES-GARCÍA
Fa un parell de dies que començava oficialment la nova edició,- i ja en van quatre -, de la Biennal Torres-García , Ciutat de Mataró.
Les bases, que poden ser descarregades del web de l’Associació Sant Lluc , presenten dues sucoses novetats. Per un costat està l’important augment fins a 9000 euros com a dotació del Premi , que ja comença a col•locar a la Biennal entre les notables de tot l’estat i per l’altra la substitució entre els membres del jurat del pintor Julio Vaquero, ni més ni menys que per Juan Manuel Bonet , un dels més importants crítics i historiadors d’art , amb un currículum tan envejable com haver estat director de l’IVAM i del Reina Sofía.
D’aquesta manera el currículum del Jurat és tan impressionant que a bon segur és un dels tres més potents de tots els concursos que se celebren arreu de l’Estat.
Un jurat que sols pot ser discutit des de el desconeixement , l’estultícia o l’ ignorància més supina i que per si sols honora a la biennal essent el més fidel garant d’una decisió ben propera a la perfecció.O és que hi ha molts concursos que puguin presentar un jurat amb membres que han estat directors del Reina Sofia, el MACBA , l’ Institut espanyol de Roma; amb tres membres de les beques Endesa , amb membres de la Reial Acadèmia de Sant Jordi, etc...?.
Una nova edició que està ja llençada. En el desig , i el convenciment de que serà de nou un gran èxit , voldria esperonar a TOTS els artistes mataronins a prendre part en la mateixa. Tan sols el mèrit de la selecció provinent d’un jurat tan qualificat hauria de ser recompensa suficient per a l’esforç de realitzar una obra digna.
Molt m’agradaria que enguany es superés , i de llarg , l’habitual minça llista d’artistes locals que hi prenen part.
La notícia del plagi realitzat per Anselm Cester en diverses de les seves obres , que llençàvem a l’aire ahir ha tingut una absoluta repercussió en el món artístic i cultural de la ciutat i de la mateixa se’n ha fet ressò altres mitjans informatius.
Una notícia que ha tingut com a immediata conseqüència l’eliminació de l’obra present a la Col•lectiva Sant Lluc per haver conculcat les bases en el que pertoca a còpies o plagis, i també la immediata clausura de l’exposició que Cester havia inaugurat el passat divendres a l’argentonina galeria “Art i Gent”. Una notícia que ha provocat un petit terratrèmol en els àmbits artístics locals , amb dos elements comuns per a quasi tothom, com ho son la sorpresa i la indignació .
Sorpresa ja que era impossible pensar en que succeís una cosa així. Cester havia passat amb nota la seva primera mostra a la Sala del Casal i prenia posicions com un artista “diferent” , amb una habilitat compositiva en aquest camp de la il•lustració que es presumia interessant. Sorpresa ja que en un mon com l’actual en el que el concepte “global” és absolut , és impossible no arribar a pensar que , tard o d’hora , a un li descobriran la malifeta.
Sortosament ha estat d’hora quan una persona que es mou en el camp de la creació va intuir el mimetisme , va llençar l’alarma i estirant , estirant , s’arribava a la demostració fefaent del frau i , estic convençut, s’aturava el que a bon segur hauria pogut convertir-se en una veritable espiral de plagis , quasi sense possibilitat de retorn.
Indignació per dues coses. Per un costat per el mal fet al col•lectiu. Sembrar el dubte és el pitjor que es pot fer , i descobert l’engany , ara son molts que passen a estar sota sospita , als ulls dels neòfits i allunyats al món de l’art.
A més crea una imatge de desori en el món comercial , en el que sembla és pot passar de tot , quan no tan sols no és cert i sí que ho és que els criteris d’exigència son ara més rígids que mai, a bon segur per l’excés d’oferta.
Però indignació també per que son, som , molts els que ens sentim traïts. Cester va explicar amb tot luxe de detalls el seu concepte creatiu a la trobada d’artistes a la mateixa Sant Lluc , on els creadors expliquen als companys els seus petits secrets. Que els diria Cester ?.
El que si podem saber que va dir és en participar en l’experiència “Procés creatiu” celebrada a Can Minguell el passat 17 d’Octubre. Un discurs particular ( veure imatge ) que va ser gravat per a tal d’editar-se i ensenyar al públic la diversitat de raons que motiven als creadors actuar d’una o altra manera.
Crec que les seves reflexions haurien de formar part de l’editatge final. Ser emeses mentre que un rètol circulant indiqués que pocs dies després s’havia descobert que l’autor es dedicava a plagiar de manera absoluta , l’obra d’altres artistes. A bon segur que podria ser una de les reflexions més interessants de tota la jornada.
Un sentit de traïció que un sent en les pròpies carns , recordant la seva xerrada jut el dia de la inauguració, quan m’indicava que estava molt content dons havia trobat la seva línia , la seva direcció. El que mai podia haver pensat que potser quan parlava de direcció, es referia a una direcció electrònica , la que el portava als seus “mestres”.
DISCULPES
Deia ahir que ara li tocava parlar a Anselm Cester. Sé que ho ha fet disculpant-se amb la sant Lluc, amb en Quim Queralt de la Galeria “Art i Gent” , i també amb mi mateix , mitjançant un correu que transcric literalment:
Sr. Pere Pascual,
Em dirigeixo a vostè perquè les persones cometem errors i jo he comés un de molt gros, potser pel fet de dedicar-me a la moda, sóc dissenyador de moda, i dintre d'aquest món de la moda es fan moltes variacions del mateix model, he caigut en l'error de que per falta de temps per acabar les obres de l'exposició a la Sala Sant Lluch hagi agafat aquestes obres de model.
He de dir que tota la resta d'obres de l'exposició són obra original meva.
Demano disculpes a les persones que hagi pogut fer mal amb aquests fets, realment no era la meva intenció.
He aprés aquest dura lliçó perquè d'ara endavant totes les obres que crei siguin 100% meves.
Salutacions,
Anselm Cester
Aquí la seva veritat que he de dir ,que ni me la crec ni m’ha convençut. La meva passejada per molts indrets de la xarxa a la recerca dels seus plagis , m’ha permès detectar-ne uns quants més , potser no tan flagrants però ben evidents. Coneixedor a més d’un parell d’anècdotes del dia de la inauguració, en referència a obres futures que eren explicades per l’autor , amb unes idees que curiosament s’han pogut veure ja plasmades en el treball dels artistes plagiats , em motiven a pensar que la totalitat d’obres de Cester responen a un plagi total, parcial i en ben poques ocasions tangencial.
Fora d’aquest pensament personal, crec no és de rebut excusar-se en el camp de la moda , tot tenint un bon bagatge educatiu i participatiu, en el que pertoca al camp plàstic.
El que es pitjor però es excusar-se en una manca de temps per a preparar l’exposició de la Sala del Casal Aliança. Acceptant l’excusa , que no es creïble ni harto vino, com diria algun castizo. Per que presentar obra plagiada per el Sant Lluc , quan l’obra es lliurava més de dos mesos més tard?. I el que és pitjor, com s’explica mantenir obra plagiada en l’exposició d’Art i Gent , quatre mesos més tard?. I fer-ho quan l’artista havia presentat obra suficient per omplir la sala i va haver d’endur-se de retorn diverses peces. Afirmació fàcil de demostrar amb el catàleg personalitzat de preus que edita el propi artista.
Vull ser ben franc i dir que no em crec res. Tot em sona a aquell “carinyo , no és el que sembla” , tan típic de vodevils i comèdies barates. Crec que hi va haver-hi premeditació i existien ganes de “seguir” amb el cuento, fins aconseguir fer-se un idioma propi i llavors “independitzar-se” del lligam del plagi. Tot això amb el convenciment de que el seu frau seria indetectable.
Però no ha estat així i la bombolla li ha explotat als nassos, quan crec que ell mateix ja s’havia cregut tant la seva pròpia mentida , que era capaç de raonaments del tipus que realitzara en els actes del Sant Lluc.
No tinc però cap mena d’intenció de fer llenya de l’arbre caigut. La credibilitat de Cester esta per sota terra. Jo diria que és un home “mort” en l’art de la ciutat i entorn més proper. Ara , ell i sols ell, pot aconseguir rehabilitar-se , plàstica i personalment , i tornar a començar. I en aquest intent tingui ben clar que un ni li donarà cap mena d’ajuda , ni tampoc li posarà cap traveta ni pal a la roda.
Ara , ell tot sol, ha de fer la travessa del desert , aquell en el que s’ha ficat per una falsedat irresponsable, de la que no ha pogut excusar-se de cap manera.