dimecres, d’octubre 27, 2010

IV PREMI BIENNAL DE PINTURA TORRES-GARCÍA



Fa un parell de dies que començava oficialment la nova edició,- i ja en van quatre -, de la Biennal Torres-García , Ciutat de Mataró.

Les bases, que poden ser descarregades del web de l’Associació Sant Lluc , presenten dues sucoses novetats. Per un costat està l’important augment fins a 9000 euros com a dotació del Premi , que ja comença a col•locar a la Biennal entre les notables de tot l’estat i per l’altra la substitució entre els membres del jurat del pintor Julio Vaquero, ni més ni menys que per Juan Manuel Bonet , un dels més importants crítics i historiadors d’art , amb un currículum tan envejable com haver estat director de l’IVAM i del Reina Sofía.

D’aquesta manera el currículum del Jurat és tan impressionant que a bon segur és un dels tres més potents de tots els concursos que se celebren arreu de l’Estat.
Un jurat que sols pot ser discutit des de el desconeixement , l’estultícia o l’ ignorància més supina i que per si sols honora a la biennal essent el més fidel garant d’una decisió ben propera a la perfecció.
O és que hi ha molts concursos que puguin presentar un jurat amb membres que han estat directors del Reina Sofia, el MACBA , l’ Institut espanyol de Roma; amb tres membres de les beques Endesa , amb membres de la Reial Acadèmia de Sant Jordi, etc...?.

Una nova edició que està ja llençada. En el desig , i el convenciment de que serà de nou un gran èxit , voldria esperonar a TOTS els artistes mataronins a prendre part en la mateixa. Tan sols el mèrit de la selecció provinent d’un jurat tan qualificat hauria de ser recompensa suficient per a l’esforç de realitzar una obra digna.

Molt m’agradaria que enguany es superés , i de llarg , l’habitual minça llista d’artistes locals que hi prenen part.

ANSELM CESTER. SORPRESA I INDIGNACIÓ

La notícia del plagi realitzat per Anselm Cester en diverses de les seves obres , que llençàvem a l’aire ahir ha tingut una absoluta repercussió en el món artístic i cultural de la ciutat i de la mateixa se’n ha fet ressò altres mitjans informatius.


Una notícia que ha tingut com a immediata conseqüència l’eliminació de l’obra present a la Col•lectiva Sant Lluc per haver conculcat les bases en el que pertoca a còpies o plagis, i també la immediata clausura de l’exposició que Cester havia inaugurat el passat divendres a l’argentonina galeria “Art i Gent”. Una notícia que ha provocat un petit terratrèmol en els àmbits artístics locals , amb dos elements comuns per a quasi tothom, com ho son la sorpresa i la indignació .

Sorpresa ja que era impossible pensar en que succeís una cosa així. Cester havia passat amb nota la seva primera mostra a la Sala del Casal i prenia posicions com un artista “diferent” , amb una habilitat compositiva en aquest camp de la il•lustració que es presumia interessant. Sorpresa ja que en un mon com l’actual en el que el concepte “global” és absolut , és impossible no arribar a pensar que , tard o d’hora , a un li descobriran la malifeta.

Sortosament ha estat d’hora quan una persona que es mou en el camp de la creació va intuir el mimetisme , va llençar l’alarma i estirant , estirant , s’arribava a la demostració fefaent del frau i , estic convençut, s’aturava el que a bon segur hauria pogut convertir-se en una veritable espiral de plagis , quasi sense possibilitat de retorn.

Indignació per dues coses. Per un costat per el mal fet al col•lectiu. Sembrar el dubte és el pitjor que es pot fer , i descobert l’engany , ara son molts que passen a estar sota sospita , als ulls dels neòfits i allunyats al món de l’art.
A més crea una imatge de desori en el món comercial , en el que sembla és pot passar de tot , quan no tan sols no és cert i sí que ho és que els criteris d’exigència son ara més rígids que mai, a bon segur per l’excés d’oferta.

Però indignació també per que son, som , molts els que ens sentim traïts. Cester va explicar amb tot luxe de detalls el seu concepte creatiu a la trobada d’artistes a la mateixa Sant Lluc , on els creadors expliquen als companys els seus petits secrets. Que els diria Cester ?.

El que si podem saber que va dir és en participar en l’experiència “Procés creatiu” celebrada a Can Minguell el passat 17 d’Octubre. Un discurs particular ( veure imatge ) que va ser gravat per a tal d’editar-se i ensenyar al públic la diversitat de raons que motiven als creadors actuar d’una o altra manera.
Crec que les seves reflexions haurien de formar part de l’editatge final. Ser emeses mentre que un rètol circulant indiqués que pocs dies després s’havia descobert que l’autor es dedicava a plagiar de manera absoluta , l’obra d’altres artistes. A bon segur que podria ser una de les reflexions més interessants de tota la jornada.

Un sentit de traïció que un sent en les pròpies carns , recordant la seva xerrada jut el dia de la inauguració, quan m’indicava que estava molt content dons havia trobat la seva línia , la seva direcció. El que mai podia haver pensat que potser quan parlava de direcció, es referia a una direcció electrònica , la que el portava als seus “mestres”.

DISCULPES

Deia ahir que ara li tocava parlar a Anselm Cester. Sé que ho ha fet disculpant-se amb la sant Lluc, amb en Quim Queralt de la Galeria “Art i Gent” , i també amb mi mateix , mitjançant un correu que transcric literalment:

Sr. Pere Pascual,

Em dirigeixo a vostè perquè les persones cometem errors i jo he comés un de molt gros, potser pel fet de dedicar-me a la moda, sóc dissenyador de moda, i dintre d'aquest món de la moda es fan moltes variacions del mateix model, he caigut en l'error de que per falta de temps per acabar les obres de l'exposició a la Sala Sant Lluch hagi agafat aquestes obres de model.

He de dir que tota la resta d'obres de l'exposició són obra original meva.


Demano disculpes a les persones que hagi pogut fer mal amb aquests fets, realment no era la meva intenció.


He aprés aquest dura lliçó perquè d'ara endavant totes les obres que crei siguin 100% meves.


Salutacions,


Anselm Cester

Aquí la seva veritat que he de dir ,que ni me la crec ni m’ha convençut. La meva passejada per molts indrets de la xarxa a la recerca dels seus plagis , m’ha permès detectar-ne uns quants més , potser no tan flagrants però ben evidents. Coneixedor a més d’un parell d’anècdotes del dia de la inauguració, en referència a obres futures que eren explicades per l’autor , amb unes idees que curiosament s’han pogut veure ja plasmades en el treball dels artistes plagiats , em motiven a pensar que la totalitat d’obres de Cester responen a un plagi total, parcial i en ben poques ocasions tangencial.

Fora d’aquest pensament personal, crec no és de rebut excusar-se en el camp de la moda , tot tenint un bon bagatge educatiu i participatiu, en el que pertoca al camp plàstic.

El que es pitjor però es excusar-se en una manca de temps per a preparar l’exposició de la Sala del Casal Aliança. Acceptant l’excusa , que no es creïble ni harto vino, com diria algun castizo. Per que presentar obra plagiada per el Sant Lluc , quan l’obra es lliurava més de dos mesos més tard?. I el que és pitjor, com s’explica mantenir obra plagiada en l’exposició d’Art i Gent , quatre mesos més tard?. I fer-ho quan l’artista havia presentat obra suficient per omplir la sala i va haver d’endur-se de retorn diverses peces. Afirmació fàcil de demostrar amb el catàleg personalitzat de preus que edita el propi artista.

Vull ser ben franc i dir que no em crec res. Tot em sona a aquell “carinyo , no és el que sembla” , tan típic de vodevils i comèdies barates. Crec que hi va haver-hi premeditació i existien ganes de “seguir” amb el cuento, fins aconseguir fer-se un idioma propi i llavors “independitzar-se” del lligam del plagi. Tot això amb el convenciment de que el seu frau seria indetectable.

Però no ha estat així i la bombolla li ha explotat als nassos, quan crec que ell mateix ja s’havia cregut tant la seva pròpia mentida , que era capaç de raonaments del tipus que realitzara en els actes del Sant Lluc.

No tinc però cap mena d’intenció de fer llenya de l’arbre caigut. La credibilitat de Cester esta per sota terra. Jo diria que és un home “mort” en l’art de la ciutat i entorn més proper. Ara , ell i sols ell, pot aconseguir rehabilitar-se , plàstica i personalment , i tornar a començar. I en aquest intent tingui ben clar que un ni li donarà cap mena d’ajuda , ni tampoc li posarà cap traveta ni pal a la roda.
Ara , ell tot sol, ha de fer la travessa del desert , aquell en el que s’ha ficat per una falsedat irresponsable, de la que no ha pogut excusar-se de cap manera. 

dimarts, d’octubre 26, 2010

EL JOC DE LES DIFERÈNCIES


Qui més qui menys tots ens hem entretingut amb el joc de “les diferències", que com tots sabem es tracta de trobar les petites diferències que hi ha entre dues imatges aparentment iguals.

Aquest joc, entretingut i discret , quan es fa en un diari, revista o semblant es converteix en lamentable , perillós i fregadís amb la trampa , o fins i tot amb l’estafa , quan es fa amb obres d’art. Ens referim especialment als plagis que segons els diccionari és : El fet de donar per pròpia l’obra artística d’altra , o també que existeixi part de l’obra d’altra inserida en la pròpia, sense indicació de la font.

Avui, com aportació especial d’aquest blog cap aquesta mena de distracció us en oferim quatre exemples.

Per començar , heus aquí, quatre obres d’ANSELM CESTER .La primera d'elles ,està exposada en la col•lectiva del Sant Lluc , les dues següents estan a la galería “Art i Gent” d’Argentona , i la que resta va estar exposada a començaments d’estiu a la sala del casal Aliança.












 
Ara, caldrà deturar-se i comparar-les amb les obres de Nicoletta Ceccolini (les tres primeres) i de Benjamin Lacombe ( la darrera ). Ambdós son il•lustradors de nomenada , no tan sols en el seu país ans en el camp de la il•lustració de per arreu. Per exemple, Nicoletta Ceccoli va guanyar al 2001 el Premi Andersen que s’atorga a Itàlia a la millor il•lustradora de l’any al que acompanyen altres importants guardons de per arreu , mentre que Benjamín Lacombe és un jove il•lustrador francès ( nascut al 1982 ) que no havent assolit encara la trentena gaudeix d’un reconeixement unànime.














Valguin aquests quatre exemples trobats en una simple passejada pel google , que en poden ser més si ens deturem en les corresponents planes web , que si els motiva la curiositat son www.nicolettaceccoli.com , www.benjaminlacombe.com , o , www.benjaminlacombe.hautetfort.com , que correspon al seu blog particular. ( Si voleu anar més al gra , tan sols fer cerca en “imatges” ).


Crec que tot queda massa clar com per a dir res més , tot i el convenciment que si augmentem la cerca és molt possible que trobem altres punts “d’inspiració”. Ara li toca parlar al protagonista Anselm Cester i que expliqui el que cregui convenient , encara que penso és difícil negar l’evidència que marca que en aquest cas no hi ha inspiració d’altres , no és una obra a l’estil de..., és simplement una burda còpia i un plagi absolut.
I si a més a més es marca preu per aquestes obres i a uns nivells que es mouen entre els mil i escaig i els quatre mil euros , -veure comentari en aquest blog de data 24 de juny de 2010 , i casualment amb il•lustració de l’obra “Maria Antonieta” -, potser llavors ja cal parlar de fets més greus.

Ara , els hi toca als lectors jutjar. Anselm Cester ens ha aixecat la camisa a molts , entre els que m’incloc , però ara la veritat deixa a cadascun en el seu lloc. I el seu precisament no és pas dels millor i sí més aviat ben galdós.

 Per això, i per a mi,  fins a mai Sr Anselm Cester

dilluns, d’octubre 25, 2010

PER LLEGIR. PER REFLEXIONAR

Els caps de setmana sempre permeten endinsar-se en la lectura dels diaris que acostumen anar curulls d’articles i comentaris entre els que sempre hi ha aquell que et sorprèn i t’apassiona. Aquesta setmana m’ha succeït amb el magnífic article de Bernard-Henry Levi , de títol “Elogio del artista” que ha estat publicat en les pàgines de “Domingo” de “El País”.

Un article dens però que cal llegir amb tota calma per el seu interès i principalment per la seva anàlisi al voltant del sempre mal anomenat, art contemporani. Un article escrit tenint com a eix el treball de l’artista francès Jacques Martínez , - certament desconegut al nostre país -,amb subratllats tan reflexius com “El arte no existe para reptir el mundo , sino para recrearlo. El alma de los dioses no habita las plantas, sino al artista”.

Un article cque obliga a la prèvia de passejar-se per el web del creador (http://www.jacquesmartinez.com) un web magnífic per la seva informació i molt especialment per la seva estructura que bé haurien de copiar els nostres artistes més professionals.

ELOGIO DEL ARTISTA

En el confuso mundo del arte contemporáneo, donde conviven las posturas más enfrentadas, destaca el trabajo de los verdaderos artistas: personajes como Jacques Martínez, Rudolf Stingel o Subodh Gupta
Frente al arte contemporáneo están por un lado los displicentes, convencidos de que el arte ha muerto, o es una nulidad, o, peor aún, carnavalesco, y se extingue lentamente en una última y lamentable mascarada

Por otro están esos pasmados que se extasían ante todo y ante todos, confunden arte y espectáculo, obras y tramoya, y se embelesan ante unas producciones cuya característica, como ya señaló Barthes en un pasaje premonitorio de El placer del texto (1973), es que "su necesidad se agota tan pronto como las hemos visto", pues ya no tienen "ninguna actualidad contemplativa ni delectativa".

Y frente a unos y otros, y negándolos como a las dos figuras gemelas de un idéntico nihilismo, están los artistas, los verdaderos, a los que, por otra parte, no es seguro que haya que seguir llamando "contemporáneos", pues, en el fondo, son indiferentes al tiempo, no tienen edad, sino que atraviesan todas las edades, pirateándolas, agujereándolas, tomándolas en bloque y luego recortándolas en unidades dramatizadas para, finalmente, burlarlas: -en desorden- las abstracciones de Frize o de Twombly, las crucifixiones de los hermanos Chapman y los autorretratos de Rudolf Stingel, los pájaros en relieve de Frank Stella, las vanidades de metal de Subodh Gupta y, hoy, en la galería Yves y Victor Gastou de París, el franco-español Jacques Martínez.

¿Quién es Jacques Martínez?
Un nizardo, ante todo, y un francés, pues su aventura de pintor comenzó a la sombra de César y Arman, sus mayores, en el entorno de lo que se llamó "Escuela de Niza".
Un europeo, después, y más que nizardo, pues pinta -y piensa- en un espacio imaginario ordenado por el rigor de Zurbarán, las ilusiones de Mantegna o el heroísmo de Matisse, que, durante sus últimos días de vida, en Niza, continuaba la interminable historia de la pintura

.

Pero, sobre todo, es un moderno, un moderno definitivo (hace tiempo edité uno de sus libros titulado Moderne for ever...) al que ninguna crisis de las vanguardias, ningún pathos del fin, ningún desengaño ni retorno a los pretendidos "valores verdaderos", disuadieron nunca de pensar que la pintura tiene una historia y que, por ejemplo, después de los fruteros, cuencos y jarros de Cézanne es difícil seguir pintando naturalezas muertas como se hacía antes.


Porque su exposición actual es una muestra de naturalezas muertas.
Es un conjunto -dibujos, fotos y, sobre todo, esculturas- de calabazas gigantescas, de coloquíntidas de bronce modelado, que se dirían extraídas de la "vegetación antivegetal", es decir, reinventada, reanimada, producida y, en resumidas cuentas, pensada, que evoca Malraux en su descripción del taller de Picasso.


Y hay en esta manera de reapropiarse un gesto antiguo, de hacerlo vivir y revivir entre los dedos; hay en esta forma de jugar con un género sin validar necesariamente todos sus códigos (estoy convencido de que, lo mismo que Baudelaire en su carta a Desnoyers, Martínez no cree ni por un instante que "el alma de los dioses habite las plantas" ni que sus "verduras santificadas" tengan "más valor" que su "alma") y, luego, cuando los frutos de ese juego están más o menos seguros de su forma y se ponen, por así decir, al alcance de la vista y de la mano, vaciarlos en bronce (es decir, en un material que, desde la edad del mismo nombre, implica la creencia en la perennidad de las cosas); hay, sí, en el origen de esta empresa, una apuesta que, en estos tiempos de regresión, irrisión y, a menudo, abucheos imbéciles, no carece ni de aplomo ni de virtud.




Que nadie cuente con Jacques Martínez para entonar ese mal peán a la "muerte" o la "decrepitud" del arte -esa "cosa periclitada" de nuestros neohegelianos de fin de semana-: no cree más en ella que, pongamos por caso, en la muerte del deseo de trascendencia de los humanos.


Que otros se diviertan con las vanas paradojas del "arte efímero" -ese oxímoron insensato-, cuyos happenings y demás instalaciones solo pueden tener sentido, en todo caso, en el horizonte de un mundo definitivamente desolado.


El Martínez de estos bodegones piensa que la relación de un artista con el tiempo es siempre un cuerpo a cuerpo, un combate, a veces una victoria, a menudo una derrota, y que, evidentemente, peor que la derrota es el derrotismo de quien se resigna al turismo estético de los posmodernos.


Piensa, como hiciera Bataille sobre Manet, que el gran arte solo puede ser "impertinente" o, mejor aún, "irrespetuoso"; es decir, para ser concretos, desobediente al orden del mundo y de la naturaleza, inventivo, infiel, insolente... Y ese es el sentido de estos homenajes irónicos que son tal escultura de tapones de botella, tal aglomeración de destornilladores (César, Arman...), tal forma afilada, tal forma de champiñón (Chardin), tal calabaza convertida en vasija (otro guiño a Matisse).


Y si hay una convicción que, en los 30 años que llevo observando y comentando su trabajo, no parece haberlo abandonado es que el arte no existe para repetir el mundo, sino para recrearlo. Decididamente, el alma de los dioses no habita las plantas, sino al artista.



dissabte, d’octubre 23, 2010

MENYS SIS



Res més obligat avui que començar donant les gràcies a tots aquells que d’una o altra manera s’han dirigit a mi per felicitar-me, dons sí, és cert que avui justament dia de Sant Pere Pascual , - escriptor de la Bíblia Parva , veritable catecisme dedicat als musulmans que es quedaren al país després de la reconquesta i afavorir així la seva conversió -, és el meu aniversari.
Segons els comptes oficials en son ja 59 , encara que com que de fa anys jo ja faig compte enrere , jo dic que avui n’he fet -6 ( menys sis ) és a dir just els anys que em manquen per jubilar-me , tot esperant que les coses no canviïn.

Per tant , gràcies de nou a tots aquells que ho he recordat , tot apuntant-me les per a mi boniques frases d’una de les meves millors amigues: “ Pere, segueix posant vida als anys i no posis mai anys a la vida. Segueix essent il•lusionat en la lluita i la rebel•lia”. Ho intentarem.

EPPUR SI MUOVE.
ARTISTES I GALERIES




Tots sabem que aquesta frase és , segons la tradició, la que Galileu va pronunciar desprès d’abjurar de la seva teoria heliocèntrica davant del tribunal de la Inquisició. Una frase que simbòlicament s’ha considerat com a paradigma de la tenacitat de l’evidència científica front a la censura de la fe i principalment com a la perseverança del científic davant de les convencions per autoritat.

Valgui ara la frase, i el concepte , com a perfecte definició del que està succeint en aquests dies en les nostres contrades. Mentre l’oficialitat segueix en la seva unidireccionalitat, obviant a la plàstica per activa i per passiva , els artistes mataronins segueixen a la seva ( tal i com ha de ser ) i van aconseguint èxits per arreu.

Ja em parlat de la sorpresa de la mostra de Josep M. Jodar , o del gran èxit d’un altra Josep M., en aquest cas Codina , en la seva exposició a la barcelonina “Àmbit” . Per cert , ja que parlem d’ell bo es començar a apuntar la dat del 12 de Novembre , ja que al capvespre i a Robafaves , J.F.Yvars ens presentarà el seu assaig “Temps en blanc” al voltant de la seva obra. Com també cal recordar el gran èxit que ha assolit en Marc Prat a Vigo , just a l’espera d’inaugurar nova exposició a la Sala dels Trinitaris a l’Ajuntament de Vilafranca del Penèdes.




Ara ens toca parlar de dos nous èxits amb el protagonisme de l’Albert Alís que presenta una vintena dels seus treballs a la sempre prestigiosa Anquin’s de Reus. Tot recomanant que si no us és possible la visita en directa en feu ullada a www.anquins.com , on podreu observar el punt àlgid en que es troba l’artista i com ha aprofitat la seva experiència a l’espai capgròs,- com pocs va entendre el sentit de poder-se aventurar que té la sala- , presentant ara obres en el camí d’aquell tarannà.



Per altra costat Pol Codina , i la seva escultura “Gràvida” es troben exposades a la mostra del . Concurs de Pintura i Escultura Figurativa ’10 , que actualment s’exposa en el magnífic espai de la Fundació Fran Daurel, al Poble Espanyol de Barcelona. La seva obra va estar entre les quinze obres seleccionades en un concurs que en el cas d’escultura va quedar desert

Com en el cas anterior aconsello a tots els amants de l’art figuratiu que entreu en el web www.fundaciondelasartes.org on podreu gaudir de les dues centes peces seleccionades ( entre pintura i escultura ) amb un nivell de gran qualitat. Com anècdota podem dir que la magnífica obra “Duc” que actualment exposa Keiko Ogawa a la sala del Col•legi d’Aparelladors va ser tan sols preseleccionada sense arribar a estar entre les 40 obres exposades per la final.

I potser davant tant moviment és lògic que comencin a aparèixer nous espais expositius. En espera de la inauguració de la Nau Gaudí amb la Col•lecció Bassat , he de dir que he tingut ocasió de poder “trepitjar” els espais físics de les dues noves galeries mataronines, que s’albiren també per començaments de novembre. Son elles:



Galeria Flotats , art i col•leccionisme , que es troba al carrer Unió, just al davant de la coneguda “Rosita”. Un espai que no pretén ser galeria a l’ús en el que pertoca a exposicions individuals periòdiques. La seva intenció està en oferir constantment mostres col•lectives , encara que moltes vegades estiguin agrupades per un nexe comú, en les que estiguin presents, - sense arribar al nivell dels grans mestres -, del bo i millor de la pintura del nostre país dels dos darrers segles.
Una galeria amb desig de fomentar el col•leccionisme , tant per neòfits com per iniciats , amb una visió ampla i eclèctica en el que pertoca a creadors , estils i tendències.
En Marc Flotats n’és el responsable i per el que hem pogut veure disposa de “material” de prou nivell i qualitat com per fer un bon caliu.


“Sònia Hernández. Sala d’Art” , al carrer Sant Benet , serà sense cap mena de dubtes la galeria d’Art més ambiciosa que mai s’hagi establert a la nostra ciutat. De la mà de Blas Gómez i de Sònia Hernández de qui agafa el nom , té la intenció d’alternar exposició d’artistes de primera fila ( per inaugurar estan previstos originals de Picasso, Miró i Dalí) amb exposicions del fons i d’artistes joves , amb personals accents locals.
La primera ullada al seu fons , encara no del tot endreçat , va ser espectacular. Al costat dels noms abans comentats vàrem poder observar una bona col•lecció de Pons , Chillida, Barceló, Plensa, Ràfols etc , que ens deixà bocabadats per el nombre , la qualitat i la signatura les mateixes.
Una galeria que a bon segur es convertirà en espai de referència en el camp artístic i comercial de país.

O sigui que ja ho veuen. L’IMAC segueix en el seu caminar amb orelleres , mirant sense mirar , però a Mataró com dèiem EPPUR SI MUOVE.

Les imatges del post corresponen a obres de l'exposició de l'Albert Alís ( paisatges ) mentre que l'encapçala el post de Juam Moreno Aguado ( Taller ) menció d'honor de l'esmentat concurs d'art figuratiu i la figura femenina és d'Enrique Collar ( Chica con pecas ) , guanyadora del concurs.
Escrit amb el so de fons d’un recopilatori clàssic de Jazz amb Gene Krupa,Lionel Hampton & his Giants, Teddy Wilson , amb el gran concert a l’Apollo Hall ( 1954)

dimecres, d’octubre 20, 2010

JOSEFINA ENRICH. “ IMATGES DEL MÓN ”




Ser artista i dedicar-se essencialment a l’aquarel•la és en certa manera una carta d’intencions prou significativa. Practicar l’art de l’aquarel•la te un punt d’anar contra corrent tant en l’aspecte tècnic com el conceptual i el comercial.

Tècnicament es precisa , especialment en els inicis , d’un major domini del que podríem definir com “ofici”. Les especials característiques de l’aiguada i una certa dificultat afegida en la correcció dels errors , exigeix en aquest camp una cura més important que no pas en les beceroles d’altres procediments més habituals.
Una dificultat a la que s’haurà d’afegir un certs criteris en la sensibilitat temàtica i de desenvolupament de la mateixa , mentre que per altra part no es pot obviar la realitat d’una certa , - i absurda -, resistència per part del públic en general en el que pertoca a tot art que té el paper com a suport , en el manteniment de l’antiga realitat de la poca qualitat dels mateixos, que ara no tan sols està oblidada , ans queda del tot superada ja que pel general la qualitat dels papers, supera en molt al de les teles més habituals.

Enrich va trobar en Albert Alís el millor dels consells i de bon començament s’ha dedicat al conreu d’aquesta tècnica de la mà del mateix Alís , de Marta Duran i darrerament de Francesc López. Amb ells s’ha forjat una personalitat creativa que ha anat pujant graons de qualitat en la seva afecció fins aconseguir amb tot mèrit aquesta primera exposició , que podríem qualificar “seriosa” a Mataró , i com bona part dels artistes novells , l’afany de "mostrar” obra, coneixement i qualitat l’ha portat a un conjunt de l’exposat que crec no és reflex ni de bon tros ,del nivell que atresora.




Erra Enrich en el plantejament de l’exposició. Per un costat , l’excés d’obres impedeix la correcta contemplació de les mateixes , mentre que per l’altra , l’autora ha volgut demostrar els seus coneixements i planteja una mostra més d’ofici que no pas de benefici. Ho fa en escollir com a gruix de les mateixes un conjunt de visions d’aire oriental que no provenen d’una visió personal, amb el que vibracions interiors pròpies significa , i sí en canvi responen a una reproducció artística d’una visió fotogràfica. Amb aquests condicionaments les obres apareixen més que correctes en el que a la tècnica es tracta , - obres d’ofici -, però en canvi queden buides del contingut vital d’emocions , -obres de benefici -, que és en realitat del que es tracta d’expressar en l’obligada comunicació amb l’espectador.

Per això el millor està en aquelles obres més personals i intimistes , en el caire dels seus treballs més habituals. En ells existeix l’ofici però apareix el “benefici” de la seva personalitat com artista i creadora i ens mostra una sensibilitat especial en la que cal aprofundir.

No voldria però que aquesta crítica fos considerada per  Josefina Enrich com una crítica dura i negativa. Penso que encara que li queda molt camí per desenvolupar les seves habilitats, però que existeix ja un substrat important com per aconseguir obres ben reeixides.
Ara , cal depurar el treball, i fer-ho en els dos sentits. Per un costat seria convenient fugir del bigarrament cromàtic dominant en certes peces que queden així enfarfegades , el que exigeix depuració i el que podríem dir “ airejar-se” . Per l’altra, lluitar per crear i fugir de la translació, ja que serà sempre l’ànima de l’artista la que ha de marcar el ritme i el signe de la seva creació.

Josefina Enrich està en condicions de fer-ho i estem convençuts que ens ho mostrarà amb claredat en les properes presències públiques.

Josefina Enrich. Imatges del món
Espai Capgròs. Del 30 de setembre al 27 d’Octubre de 2010

PSOE

Em complau bona part de les eleccions triades en aquest canvi de Govern de l’estat. Em sembla molt positiu aquest cert retorn a la vella guàrdia , en una reflexió que hauria de fer-se també en altres nivells ( Generalitat – Ajuntament ) , cercant eficiència i qualitat i deixant-se de punyetes de paritat, noves generacions etc. El que val val, i el que no..., dons això.

Molt interessant el nou paper de Rubalcaba ,- esperem que li serveixi potser per encapçalar cartell electoral -, magnífic el retorn de Jaúregui, mentre que Mariano Gómez i Rosa Aguilar porten molta mili a la motxilla com per pensar que poden obtenir excel•lents resultats.Altra cosa pot ser el premi donat a Trinidad Jiménez ,- la seva experiència en aquest cap no va ser pas de tot fruitosa -, i evidentment el que és un veritable escàndol és el cas Leire Pajín.

Un com a “client” de la sanitat pública m’he posat a tremolar a l’instant , encara que he intentat sobreposar-ne no fos cas que justament hagués de caure en ella. A més com a treballador en el camp sanitari, encara que en l’àmbit de la privada , els escalfreds han estat molt intensos. Amb els greus problemes existents actualment en el mon sanitari, el nomenament de Pajín és un brindis al sol i un exercici de la més absoluta inconsciència.

Sortosament però, com a simpatitzant socialista , aquest nomenament té una cara molt positiva com és la seva substitució com a Secretaria d’Organització per Marcel•lí Iglesias , un home amb el que pot arribar el seny en els sempre difícils temps de les compteses electorals.

PSC MATARÓ


Veig en el facebook que el proper dissabte a les 12 hores , Celestino Corbacho estarà a la nostra ciutat en el que veritablement serà el primer acte electoral seriós de la campanya .

No penso acudir a l’acte ja que Corbacho no és sant de la meva devoció i encara m’amargaria la diada d’aniversari , però hi ha un fet que em desagrada profundament , com és el lloc en que se celebrarà el mateix.

Un acte com aquest , de partit i amb la teòrica potència del participant , hauria de celebrar-se en un espai públic o en un lloc generalista , però mai en un espai d’una entitat determinada. No és així i la trobada tindrà lloc a la Casa de Andalusia , a bon segur l’indret més inadequat per començar la campanya per el Parlament de Catalunya, però potser en el que més a gust es pot trobar Corbacho.

I no em vull fer mala sang , però estic convençut que per arrodonir-ho, l’acte serà en castellà.

S’admeten apostes ?.


dilluns, d’octubre 18, 2010

SANT LLUC


Avui , dilluns 18 d’Octubre , és Sant Lluc , patró dels artistes. Celebrem-ho dons com cal i si és que això del patronatge serveix, demanem-li que aporti a tots els artistes : capacitats , creativitat i qualitat. Que de tot això a tots , sense excepció, n’ anem ben mancats.

KEIKO OGAWA. LA MÀGIA DEL REALISME




D’ençà la seva inauguració que la Sala del col•legi d’Aparelladors ens ofereix en les seves periòdiques exposicions , unes mostres en les que el nivell qualitatiu és ben significatiu. Cal felicitar per això a la Teresa Roig , responsable de la programació, que va bastint unes temporades en les que els noms consagrats i les apostes per artistes no tan coneguts es donen la mà mantenint un lligam ben afortunat amb la qualitat.

Ara en aquets mes l’aposta ve amb la sorpresa d’un artista japonesa resident a Barcelona , la Keiko Ogawa , que ens sorprèn amb una magnífica exposició en la que conjuga amb tota saviesa el dibuix realista , amb petites composicions en l’aire dels bodegons clàssics , i principalment amb el que podríem definir com “ entorn amb figura” , en els que aposta per el retrat però conjugant-lo en un ambient personalitzat , que li serveix per refermar la personalitat del protagonista.

Keiko Ogawa sembla haver aconseguit la síntesi sempre somiada de compartir la sensibilitat i l’equilibri conceptual i emocional de la filosofia oriental, amb l’aposta més passional i agosarada , tan en el sentit estructural, gestual i cromàtic , present en les arrels de la pintura de caire mediterrània.

Ho aconsegueix de manera ben atractiva tot fonamentant-se en una capacitat tècnica establerta de manera rigorosa en la recerca d’una pintura plana , aconseguida amb una pinzellada curta i prima que li serveix per recobrir la tela de les seves obres d’una manera que podríem qualificar com tan sols superficial , a la que ajuda l’ús d’una paleta cromàtica ben variada que omple així el treball d’una gran riquesa de matisos, que sorprenen en el primer pla però que en canvi creen una imatge òptica més monocromàtica en una visió llunyana, donant força i sensibilitat a les seves creacions.
Elements tècnics als que acompanyen un dibuix perfeccionista i un domini de l’equilibri dels volums de l’obra , amb un encertat ús de les perspectives , els punts de fugues i la situació de la figura protagonista en l’entorn del conjunt de la peça.



Amb tot aixó estableix una mostra de caire realista figurativa, llunyada a un sentit d' hiper-realisme, encara que ho sembli en l'aparença, en la que l'equilibri de les figures i  l'entorn , no tan sols ens permet esbrinar la força de la personalitat de les mateixes , ans també ens acosta a un sentit de la poètica del quotidià, de la vida real del cada dia , convertint l'habitud , el costum , el fer natural, en ànima d'un sentiment artístic i plàstic ben significatiu.

Encara que és d’aconsellar una detinguda visita , be val la pena deturar-se encara més front la intensitat del retrat de “Blanca” , - magnífic en tots els detalls el que el converteix en el millor de l’exposició -, el retrat masculí que li fa parella ,- igualment encertat en la ubicació coral que l’envolta -, el retrat de l’estudi de Kiochi , -amb un enorme atractiu visual per la sensació de profunditat assolida en una visió llunyana -, i el retrat “samarreta en negre” , en el que es pot veure detalladament els tractaments tècnics i cromàtics que empra per aconseguir un resultat tan atractiu.

No s’ha de refusar però les altres línies que presenta , encara que en algunes d’elles la fàcil comparança que podem fer els afeccionats locals , amb treballs parells del mataroní i amic de l’autora , l’Alberto Romero , la perjudiquin de manera evident.

Una exposició doncs , aquesta de Keiko Ogawa , que ens demostra un cop més com la pintura segueix tenint ample espai en les possibilitats artístiques i creatius , amb uns treballs d’arrel clàssica però absolutament actuals i contemporanis , que son capaços de generar en alt nivell, aquell fet fonamental en tota creació artística , com ho és el de la comunicació d’emocions i sensibilitats , i a més a més , amb un nivell de qualitat notable , el que fàcilment ens permet pensar el magnífic futur que se li presenta per davant.

Felicitats.

Keiko Ogawa.- Sala del Col•legi d’Aparelladors. Mataró
Del 15 d’Octubre al 15 de Novembre de 2010

Post escrit amb Thelonious Monks ( Monk’s Music) /2010




diumenge, d’octubre 17, 2010

SÒNIA HERNÁNDEZ


Fa uns dies parlàvem de la sorpresa de veure un Miró, un Tàpies i altres obres de noms d’anomenada penjats al carrer de Sant Benet , quasi cantonada amb la Pça de les Treses , en la que havia estat una botiga de moda, i que tot semblant una galeria ningú en sabia res, i aventuràvem alguna que altra hipòtesi , que ara a l’hora de la veritat han estat en part confirmades.
De fa uns pocs dies , el nom de “Sònia Hernández , sala d’art” , plana a la façana i ara després d’una interessant conversa amb Blas..., veritable ànima màter d’aquest espai , podem intuir per on aniran els trets.

Es tracta d’una galeria d’art que inaugura nova etapa , amb nom nou , a la nostra ciutat, després d’una ampla experiència a la capital, amb afany i desig d’aprofitar del tot dos elements imprescindible en els moments actuals , com ho son per un cantó els avantatges que permeten la globalitat de l’art que ha depassat del tot els petits límits espaials d’una galeria a l’ús i per l’altra el cert desig de discreció que precisen sempre els grans compradors , a bon segur ambdós absolutament més accessibles en un indret com és Mataró que no en el bullit de la gran ciutat.

El desig és d’inaugurar a mitjans dl proper mes de novembre , ja que fins llavors no disposarà dels permisos pertinents ( per cert el protagonista es mostrava sorprès de la immensa burocràcia municipal i del molt que li costava aconseguir uns “papers” que en qualsevol altra lloc costaven tan sols unes poques hores ). Una inauguració que serà a bon segur amb tan sols 6 obres , però quines obres. Tan sols 6 originals, que a parts igual anirien amb la signatura de Picasso, Miró i Dalí. I l’ordre el posen vostès.

Una galeria de nivell que pretén recolzar en tot el que calgui l’ambient artístic local ja que el seu desig és programar exposicions del nivell de l’inaugural ( dos a tres a l’any ) intercalades amb exposicions d’artistes locals , amb aposta principal per a joves o desconeguts valors. Una proposta que a priori ens ha de merèixer totes les consideracions.

Els promotors de la galeria semblen no voler enganyar a ningú quan en un atac de sinceritat es defineixen “especuladors” en el bon sentit de la paraula. És a dir a gent que es juga els seus diners amb els artistes i amb l’art per a tal d’aconseguir-ne uns bons beneficis. Un sentit que aplaudia aquest gran professional que n’és en Perecoll , quan em deia que justament això és el que precisa la ciutat. Homes que consideren els artistes com un actiu , cultural i econòmic , i que apostin per ells, defugint així de tantes bones voluntats que proposen moltes coses però que acaben tenint sempre un vol curt i ras.

Una aposta , si més no peculiar , la que ara arriba a la ciutat. Sincerament penso que de mal no en pot fer cap a la ciutat, i en canvi estic convençut que el profit pot ser gran. Profit en un cantó , en poder gaudir obres d’alt nivell que fins ara eren inaccessibles a la ciutat , i per l’altra en que de retruc algun que altra artista en pot sortir altament afavorit.

Per això vull donar benvinguda ben joiosa a aquells que han pensat en la nostra ciutat com l’espai més adient per iniciar una nova aventura.
Benvinguts dons Sònia Hernández i companyia .

I si se’m permet: Gràcies per la confiança.

PSC


Segueixo amb gran afany totes les notícies al voltant del PSC , en relació a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Ho faig crec que amb el desig intern de trobar aquella espurna que em serveixi per enganyar-me internament i fer-me pensar allò del vot útil. Que arribi a creure que encara que es perdi , la victòria de CiU serà sempre un vot menor. Que el vot en blanc ,- el que ara per ara tinc ben determinat -, no serveix per res , o si de cas per engreixar la diferència dels contraris. Però malgrat la meva predisposició a tirar-me enrera , em trobo cada cop més desenganyat.
Espero demà llegir amb calma totes les opinions al voltant de la Conferència Nacional ( o el que sigui) d’aquest cap de setmana per trobar-hi la llum , però és clar que sempre hi ha una bufetada que em retorna a la realitat.

Per que sempre és una bufetada, per ex. veure les llistes. Fa uns dies un bon amic em deia : “Estaràs content, la Tura de 2”. La meva resposta va ser clara: “El problema no és la Tura de 2. És Montilla com a cap de llista , Corbacho de 3. La Manuela de Madre per allà, i així seguint amb un 80 per cent de membres que mai de la vida podrien estar en una llista del PSC , per la simple i senzilla raó de que no son catalanistes, ans el contrari , quan aquest concepte és un dels pilars essencials del PSC”.

Vaig recordar la meva resposta quan Carlos Fernández , el més ínclit dels regidors mataronins , ahir mitjançant “Facebook” , es mostrava eufòric en el sopar del PSC mataroní, tot explicant la defensa de Baron del PSC com “socialista , catalanista i federalista” , tres adjectius que ens omplen del tot, però que es clar en boca de Fernández , perden tot el seu valor. Acceptem sense embuts el qualificatiu de “socialista”. Més difícil és pensar en la seva cara “federalista” , vistes les seves actuacions. Però Carlos Fernández , catalanista? .Per favor, que un beu poc i de substancies estranyes cap ni una.

Així, amb gent com Montilla, Corbacho,de Madre , Bonet, Collboni, Iceta, Fernández i uns quants més la decisió de qualsevol catalanista que estimi a Catalunya ha de tenir el vot ben clar. A bon segur que per cap altra , però per el PSC impossible.

I ja que vist que al partit li ha agafat el desig de les reunions Tupperwere , estic ansiós de que algú s’acosti a casa, o al bar de la cantonada , per demostrar-me que vaig errat.

I si el partit està de crisi, com jo, que no pateixi. Jo convido.

IMPRESCINDIBLE

Llegir l’article a “Babelia” ( suplement cultural de El País) al voltant del 20 aniversari del Reina Sofía . amb una trobada amb els sis directors que ha tingut el centre en aquests anys i amb la impulsora del projecte. Impagable i imprescindible.

Definicions parells per l’entrevista amb Otegi avui a El País Domingo.

Dos exemples per si algú tenia dubtes de que El País va molt però que molt per endavant dels altres diaris de l’estat . I tot malgrat el pecat del seu antinacionalisme.
Per llegir, examinar , analitzar , reflexionar i guardar.

Post escrit tot escoltant Los Sabandeños

dijous, d’octubre 14, 2010

SEMBLARIA UNA BROMA
SI LAMENTABLEMENT NO FOS VERITAT



Fa dos dies i en un comentari titulat “Rafel Estrany. Tard i malament” us anunciàvem que avui dijous 14 d’Octubre , dia del naixement d’aquest gran artista , es procediria a descobrir una placa commemorativa en la seva casa nadiua del carrer de Sant Francesc d’Assís.

Impossibilitat d’assistir a l’acte, per la coincidència amb la presentació de l’exposició de Josefina Enrich , decideixo passar per l’ indret en el meu retorn a casa i em trobo amb la sorpresa de que la placa roman cortinada i tan sols apareix una petita nota que demana disculpes ja que l’acte ha quedat ajornat sine die , per a tal de donar-li l’oportú relleu.

He de dir que em sembla molt bé. Les meves opinions ja quedaven clares en el comentari però és bo tornar a remarcar que Rafael Estrany es mereix un acte amb cara i ulls i un reconeixement públic que no ha tingut mai , malgrat els petits bocinets de glòria que de tant en tant , li ofereix algú.

Per tant felicitats a qui ha agafat el brau per les banyes i ha estat capaç de decidir que no es realitzava el mateix. Però caldria depurar responsabilitats. Ni en el web municipal, ni en cap mitjà de comunicació, ni en l’àmbit artístic ningú en sabia res. Es a dir, que Premsa de l’Ajuntament , a bon segur del que pitjor funciona a la Casa Gran ,juntament amb la poli i la cultura , s’ha cobert de glòria.
I en el que pertoca als organitzadors, que voleu que us digui, potser que es dediquin a altres menesters.
Amb tot,

Semblaria una broma si lamentablement no fos veritat.

Que un Govern que s’omple tant la boca en que és un Govern 2.0 , en el que els blogs, el facebook, el twiter és una eina que alguns empren desesperadament. Quan les Blackberry els hi cremen a les mans i  alguns estan a punt de ser tractats en teràpia per contrarestar el que ja és quasi una adició, sembla ridícul es permeti en canvi que els webs municipals siguin tan dolents, poc operatius , i el que és pitjor, no estiguin actualitzats ni per casualitat.

Cercant informació al voltant de Ca l’Arenas m’he trobat que en el web oficial de cultura, encara consten les exposicions de la temporada passada i no hi ha borrall de les actuals. A bon segur degut a que de les actuals exposicions , tan sols fa quinze dies de la seva inauguració i per tant no han tingut temps material per actualitzar-ho, ja que com tots sabem a l’IMAC tenen molta , però que molta feina , i estan tan estressats que...

El mateix succeeix amb la resta de sales municipals ja que tant a Can Palauet com a l’espai f , consta que no hi ha cap exposició actualment.

Semblaria una broma si lamentablement no fos veritat.


Fa uns pocs dies vaig retornar al vergonyós tema de l’aparcament indegut a la Pça Joaquim Blume , just al davant del camp de futbol, per part dels papas i mamas que porten els seus nens a practicar l’esport.
Pensava, il•lús de mi , que potser aquesta vegada succeiria alguna cosa, que al menys hi hauria algun moviment però...

Paso sovint per l’indret degut a la proximitat del meu domicili i ahir per exemple a les set de la tarda el nombre d’infractors eren set que havien pujat a nou a les vuit del vespre. Però avui la cosa s’havia superat : vuit a les set de la tarda , i dotze , és a dir tota la plaça envaïda inclosa la zona central, a les nou de la nit.
De poli, grues , multes , accions dissuasòries , res de res.

Semblaria una broma, i de molt mal gust, si lamentablement no fos veritat.

El que no ho semblaria i sí és una broma, que no ens mereixem de cap manera els ciutadans de Mataró,és la manifesta incapacitat d’aquest Govern per tenir cura de certs temes , amb la Cultura a dalt de tot, seguint amb la deficient comunicació i la patètica i esperpèntica actuació de la policia municipal.



PS.- No seria just però, oblidar-se de felicitar als responsables de la neteja viària per la rapidesa i eficàcia en posar els espais a to després de la tamborinada del cap de setmana.

A primeres hores del matí ls’etat de la ciutat era lamentable després de la tempesta de vent i aigua . En tornar a mitja tarda l’aspecte havia canviat de dalt a baix, cosa que per ex. no pot dir Barcelona que avui encara mantenia prous focus de deixadesa.

O sigui que de tot cor felicitats a la brigada i als seus responsables.


CA L’ARENAS




Ca l’Arenas inaugura nova temporada i ho fa amb les mateixes perspectives que les anteriors, que no son
altres que les de l’ensopiment , l’avorriment, la fredor , la insipidesa i així podríem seguir amb qualificatius parells . O el que és pitjor, mantenint un pla d’activitats que és justament el contrari del que marcà i desitjava Jordi Arenas en fer deixa de l’edifici per a ser dedicat especialment a l’art i els artistes mataronins.

Atenció, pot dir algú, que si la temporada anterior sols un quadre de Perecoll va ser la representació mataronina , enguany tota la sala 1 va per artistes de casa. És cert , i a més i per que ningú s’enfadi, ni hi hagin greuges comparatius, n’hi ha un de cada família: Pere Fradera ( independent) , Carlos Soriano ( Dimarts del Llimoner) , Marta Duran ( Sant Lluc) i Jordi Cuyàs ( Can Xalant). Però és igualment cert que no es tracta pas d’això i sí de convertir mitjançant els fets adients , una activitat constant i plena que ompli de bat a bat el vell casalot del carrer Argentona que es manté de fa ja tres temporades, vuit de gent, d’activitat i vida.

En una demostració més de poques ganes de treballar que no pas de manca de recursos econòmics , es repeteix l’exposició central . Una exposició que com no ens cansarem de repetir és d’alta qualitat, però que es troba en un indret inadequat no responen de cap manera al pla d’usos de la casa. I dic que no és qüestió econòmica ja que tan sols exposant el fons del Museu al voltant de qualsevol nucli conceptual, amb molts pocs euros es poden muntar diverses exposicions de gran qualitat i dignitat. Repetim dons la relació art i guerra, que en el que pertoca al petit rebost per a tastets que n’és la sala 1, inaugura amb

PERE FRADERA . MANS CRIDANT



Pere Fradera , tots ho sabem , és un excel•lent creador que aglutina dos elements com el disseny la creació plàstica , íntimament lligats però a la vegada plens de discordances. Diem això ja que potser podríem considerar que el disseny comporta un component alt de racionalitat ja que n’és expressió creativa amb una finalitat molt determinada , mentre que la creació plàstica té un significat més aviat passional, íntim i personal.

Entre el seny la rauxa , que signifiquen ambdues cares , Pere Fradera aposta en aquesta exposició per les dues. Per un costat es referma en el seu paper de dissenyador amb l’elecció de les mans com element clau de les seves obres. Les mans , un element que amb la seva força implícita ha impregnat sempre el sentit del desig de deturar no tan sols la guerra , ans també tota mena de violència.



Unes mans que alhora s’estableixen de forma absolutament gràfica, plenes de força i alhora de sensibilitat , amb l’afegitó creatiu de la seva ductilitat per ser emprades de ben diferents maneres, com realment ho fa en aquesta mostra en la que adquireixen des de la simplicitat d’un sentit escultòric fins al seu ús com element pictòric de les més diverses maneres , com a col•lage , com pintura pròpiament dita , apostant per la identitat , distorsionant-les....
Unes manes que assoleixen en plenitud la intencionalitat comunicativa de l’artista.

Queda clar dons que ens trobem davant d’una bona exposició. Personalment em quedo amb les peces més pictòriques en les que crec rau la màxima força expressiva que justament és el que precisa la intenció d’aquesta mostra . Però sigui com sigui , “Mans cridant” és la demostració de la capacitat creativa d’un creador que massa vegades roman amagat en el silenci de la seva sempiterna discreció.

Pere Fradera. “Mans cridant”
Ca l’Arenas. Sala 1. De l’1 d’Octubre al 12 de Desembre