RAFAEL ESTRANY. EL GRAN MESTRE

Si hi ha un artista a la nostra ciutat que mereix el màxim respecte i admiració per la seva tasca creativa , de formació de nous artistes i de conservació del patrimoni aquest no és altre que Rafael Estrany.

Un respecte i admiració que mantenen els afeccionats a l’art i els MTV ( mataronins de tota la vida ) , en especial en la burgesia  dominant de l’època, però que en canvi s’ha convertit en desconeixement per tots aquells més llunyans a la petita història de l’art local. Ara podem gaudir-ne d’un tastet mitjançant la seva presència a Ca l’Arenas a l’entorn de “Mar de fons”, amb un seguit d’obres referents, com no, a la seva mirada marítima i marinera.

Malgrat la seva qualitat , importància i reputació, el cert és que Estrany no gaudeix del coneixement generalitzat de la ciutadania. Pilar fonamental de l’art mataroní en el moment de la seva mort (1958), la figura d’Estrany s’ha anat injustament esvaint amb el pas del temps. Mentre que entre la classe mitja alta i benestant de la ciutat , la seva obra ha estat sempre desitjada , valorada i cobejada en un cert deix de prestigi social, el pas del temps , - 55 anys d’ençà la seva mort -, ha anat diluint la seva excel·lència convertint-lo en un element més referencial que no pas viu , quan per les especials condicions de la seva pintura podria , i estic per dir hauria , de ser un punt de referència per aquells creadors d’arrel més figurativa i paisatgística.

Al fet hi han col·laborat dues circumstàncies. Una és sens dubte la inexistència a la nostra ciutat d’un espai on s’exposi la que hauria de ser pinacoteca d’artistes locals. Aquest fet condemna a l’oblit el treball dels creadors desapareguts , ja que el Museu de Mataró , sempre al·lèrgic al que sigui pintura dels dos darrers segles , ha penjat en comptagotes obres pictòriques en la seva visió general.

A més , i ja que parlem del Museu s’ha de dir , que en l’època actual, és a dir en aquests darrers trenta anys, en ell ha existit un permanent complex edípic , en un afany de “matar al pare” ( Rafael Estrany va ser fundador, creador i director del Museu de Mataró fins la seva mort , i el seu fill Santi en va tenir cura , - amb gran nivell -, de l’època més difícil i controvertida ). Així res ens recorda en l’actual Museu a la figura d’Estrany i la importància cabdal per el Museu i la ciutat, essent nul·la la posta en valor de la seva obra. Un rebuig institucional vergonyós que amb la seva línia d’actuació encara engrandeix més el record directiu de la nissaga Estrany.

( Un rebuig mantingut en la xarxa ja que en el facebook  del Museu , podem trobar penjades fotografies del públic assistent a la inauguració, però cap fotografia de les obres de la mateixa, que és que s’ha de valorar i més quan d’un Museu es tracta).

L’EXPOSICIó

Pocs indrets tan adequats per retrobar-se amb Rafel Estrany que Ca l’Arenas. Ben poca gent sabrà que la darrera exposició que Estrany visità va ser la del seu deixeble Jaume Arenas que exposava a l’espai de “Jaimes” al Passeig de Gràcia. Era hores abans de ser atropellat quan tornava a Mataró després d’haver gaudit de la seva passió del Liceu , amb el “Caballero de la Rosa” de Ricard Strauss.

Ara ca l’Arenas acull una , potser massa carregada exposició,  amb el mar com a protagonista. Una exposició prou representativa del fer de l’autor, malgrat no seguir un criteri n antològic ni tan sols havent cercat peces molt importants. Una mostra variada , d’un nivell mig que hem de considerar correcte però sense excel·lir , i amb algun apunt distintiu que serveix per deixar apunt de la seva alta qualitat. Una exposició que demostra  el per que de la reverència al nom Estrany i que hauria de servir com a full de presentació prou important per aquells que el desconeixen.

L’espai del rebedor ens dona la benvinguda amb dibuixos i les seves tradicional aiguades. Estrany era un bon dibuixant i aquí ho deixa clar en els dos llapis carbó amb múltiples figures en els que dona lliçó absoluta del poder del dibuix , com queda ben palès en la que serveix per esbós d’una aiguada ( situada al costat ) que surt clarament perdedora en la comparança.

Unes aiguades amplament conegudes ja que Estrany les realitzà a centenars. Fonamentades en la taca , l’autor sap potenciar les figures (generalment de nens) que distribueix de manera ben equilibrada per la peça  amb el dibuix com a suport, mentre que un parell de llambregades cromàtiques estableixen els límits de mars i cels , que donant sentit de dimensió i profunditat amb el bon us de la reserva que estableix en la peça. Obres de gran ofici, i més benefici, en les que cerca poques complicacions per aconseguir uns resultats ben reeixits per el públic.

La sala menjador està presidida per un potent autoretrat i en ella senyoregen per damunt de tot, la potència , nivell i qualitat dels seus gravats. Malgrat que per els nostre verals el que es valora d’Estrany és la pintura , el reconeixement internacional del seu fer està en els seus gravats. Uns gravats , essencialment aiguaforts , en els que l’artista s’entrega amb passió. 

Dominador de la tècnica sap potenciar el seu dibuix amb densitats que creïn unes potents tensions que reforcen la intencionalitat de l’obra a la que alhora ajuda la seva aposta per uns cromatismes foscos que reforcen l’ambient de tota la peça. Uns gravats que per si sols mereixen la detinguda visita.

Finalment les sales posteriors estan dedicades a la seva pintura, a l’entorn de la cara més coneguda de la mateixa. Son aquests els espais a bon segur més grats pel públic visitant. El conjunt es homogeni en el nivell i s’ha d’aplaudir que en ells s’apleguin les diferents vessants estilístiques que l’autor practicà en vida. Des de la cara noucentista , amb una clara remembrança de Joaquim Sunyer , fins a aquest postimpressionisme  tan habitual en ell, o seu accent més expressionista , això sí tots ells amb la seva empremta personal, amb aquesta pinzellada llarga i gruixuda que el caracteritza junt amb l’amplitud del seu ventall cromàtic.

De tot el presentat , i posats a triar , ens quedem amb una figura femenina de clars aires de Sunyer i amb dos paisatges que es troben en la cambra. Un, de primera època ( reconeixible per la diferent signatura ) ,molt complex , estructurat amb gosadia trencant en certa manera els cànons habituals, jugant no tant amb la pinzellada habitual i cercant una densitat més uniforme, en la que la llum i les tonalitats acaben d’arrodonir en un treball més inusual però d’alta qualitat.

L’altre ( que reproduïm) sorprèn per la sensació d’estar com inacabat i no ho està. Ho sembla ja que Estrany treballa com d’habitud les primes zones en les que empra totes les seves armes, però en canvi el gruix de la peça es mou en una agilitat  inusual que li dona un aire de  llibertat que la peça agraeix creant un camp vers l’espectador, assolint així la màxima aspiració comunicativa.

Una exposició , aquesta de Rafael Estrany , que malgrat les seves limitacions temàtiques i espaials , s’agraeix i molt. Una exposició que hauria de posar en solfa de nou la potència creativa de l’autor i que hauria de ser una veritable sorpresa per aquells espectadors més joves que no el coneixien.

Però és clar. Si quan hi ha una exposició de caire local de tanta importància i no existeix cap mena de publicitat i ni tan sols els mitjans informatius n’han fet quasi esment , hem de convenir que té tots els números per ser una frustració més en aquest desgavell que és la cultura local quan de plàstica es tracta.

Sigui com sigui , el cert és que cal aconsellar de manera fervent la visita a la mostra , ja sigui per descobrir o mantenir , el coneixement d’un artista cabdal per Mataró, tant per la seva pintura com per tota la seva complexa activitat cultural que hi va dur a terme.

(Ps.- No totes les imatges corresponen a l'exposició)

RAFAEL ESTRANY a Ca L’ARENAS

Demà divendres , a dos quarts de vuit del vespre , s’inaugura a Ca l’Arenas una mostra de Rafael Estrany a l’entorn del cicle “Mar de Fons”.

Encara que tinc el costum de no assistir a les inauguracions en el vell casalot del carrer Argentona com a simbòlica protesta per l’estafa i el robatori que ha significat l’ús i la programació de la que havia de ser , per desig estricte del cedent, casa de i per l’art mataroní i que ha esdevingut en unes veritables PREFERENTS per la plàstica mataronina, demà si que faré tot el possible per assistir-hi. Serà així per l’immens respecte que em mereix la figura de Rafael Estrany i la del seu fill Santi Estrany ,veritable enginyer del que s’hi veurà exposat.

A més a més, sembla que els deus han escoltat la meva súplica de donar importància al camp del gravat , on veritablement Rafael Estrany era mestre de reconeixement mundial. Un camp en el que a més , realitzà un seguit d’obres de tal qualitat que podrien ser exposades en qualsevol de les millors col·leccions d’art gràfic de per arreu.

En el desconeixement més absolut del presentat , em recolzo amb el que diu Cultura municipal que textualment és :

Ca l’Arenas, Centre d’Art del Museu de Mataró dedica una exposició a un dels artistes de més transcendència que ha tingut la ciutat, Rafael Estrany (1884-1958). L’exposició “Rafael Estrany i el mar”mostra la seva passió pel tema marítim a través de diferents tècniques artístiques: dibuix, aquarel·la, oli i gravat.

L’exposició forma part de la temporada expositiva de Ca l’Arenas, “Mar de fons” i s’inaugura divendres 12 d’abril a les 19.30 h. Al llarg de l’evolució estilística d’Estrany el mar hi és molt present i en aquesta exposició mostra els diferents elements que s’hi poden veure: vaixells, grans velers, banyistes i nens a la platja, els molls i els treballadors, gent de mar com pescadors i mariners, entre d’altres.

Rafael Estrany era un artista polifacètic, inquiet i vital que es va formar a Mataró, Barcelona i París. Autor d’una gran i variada producció artística, integrada per olis, aquarel·les, dibuixos i gravats, la seva obra és el reflex de la seva forta personalitat, d’un caràcter inquiet i vital i d’una constant recerca artística. Estrany no encaixa en les classificacions tipificades de l’art català o internacional del seu temps però hi ocupa un lloc destacat en la seva història, sobretot pels seus aiguaforts, una tècnica en la qual en va excel·lir. Durant la Guerra Civil, va realitzar una destacada tasca de salvament del patrimoni artístic de Mataró i del Maresme i, acabat el conflicte, va impulsar la creació del Museu Municipal de Mataró, institució inaugurada el 1942 i de la que ell en va ser el primer director.

 “Rafael Estrany i el mar” es podrà veure fins al 30 de juny.

L’ENLLAÇ

Com a aperitiu i per anar fent boca valgui la pena acostar-se al web “Ciudad de la Pintura” i clickar sobre el nom de Rafael Estrany on ens trobarem amb la gens menyspreable de 170 obres reproduïdes , entre les que hem agafat les que honoren avui aquest post.

Ps.- Certament divertida és la biografia de l'artista , copiada i traduïda de la Wikipèdia. Biografia detallada , amb " detalls" tan peculiars com parlar de Rafael ESTRAÑO o del seus "aceites" , en l'estricta traducció de la paraula "olis"

SEMBLARIA UNA BROMA
SI LAMENTABLEMENT NO FOS VERITAT

Fa dos dies i en un comentari titulat “Rafel Estrany. Tard i malament” us anunciàvem que avui dijous 14 d’Octubre , dia del naixement d’aquest gran artista , es procediria a descobrir una placa commemorativa en la seva casa nadiua del carrer de Sant Francesc d’Assís.

Impossibilitat d’assistir a l’acte, per la coincidència amb la presentació de l’exposició de Josefina Enrich , decideixo passar per l’ indret en el meu retorn a casa i em trobo amb la sorpresa de que la placa roman cortinada i tan sols apareix una petita nota que demana disculpes ja que l’acte ha quedat ajornat sine die , per a tal de donar-li l’oportú relleu.

He de dir que em sembla molt bé. Les meves opinions ja quedaven clares en el comentari però és bo tornar a remarcar que Rafael Estrany es mereix un acte amb cara i ulls i un reconeixement públic que no ha tingut mai , malgrat els petits bocinets de glòria que de tant en tant , li ofereix algú.

Per tant felicitats a qui ha agafat el brau per les banyes i ha estat capaç de decidir que no es realitzava el mateix. Però caldria depurar responsabilitats. Ni en el web municipal, ni en cap mitjà de comunicació, ni en l’àmbit artístic ningú en sabia res. Es a dir, que Premsa de l’Ajuntament , a bon segur del que pitjor funciona a la Casa Gran ,juntament amb la poli i la cultura , s’ha cobert de glòria.
I en el que pertoca als organitzadors, que voleu que us digui, potser que es dediquin a altres menesters.
Amb tot,

Semblaria una broma si lamentablement no fos veritat.

Que un Govern que s’omple tant la boca en que és un Govern 2.0 , en el que els blogs, el facebook, el twiter és una eina que alguns empren desesperadament. Quan les Blackberry els hi cremen a les mans i  alguns estan a punt de ser tractats en teràpia per contrarestar el que ja és quasi una adició, sembla ridícul es permeti en canvi que els webs municipals siguin tan dolents, poc operatius , i el que és pitjor, no estiguin actualitzats ni per casualitat.

Cercant informació al voltant de Ca l’Arenas m’he trobat que en el web oficial de cultura, encara consten les exposicions de la temporada passada i no hi ha borrall de les actuals. A bon segur degut a que de les actuals exposicions , tan sols fa quinze dies de la seva inauguració i per tant no han tingut temps material per actualitzar-ho, ja que com tots sabem a l’IMAC tenen molta , però que molta feina , i estan tan estressats que...

El mateix succeeix amb la resta de sales municipals ja que tant a Can Palauet com a l’espai f , consta que no hi ha cap exposició actualment.

Semblaria una broma si lamentablement no fos veritat.


Fa uns pocs dies vaig retornar al vergonyós tema de l’aparcament indegut a la Pça Joaquim Blume , just al davant del camp de futbol, per part dels papas i mamas que porten els seus nens a practicar l’esport.
Pensava, il•lús de mi , que potser aquesta vegada succeiria alguna cosa, que al menys hi hauria algun moviment però...

Paso sovint per l’indret degut a la proximitat del meu domicili i ahir per exemple a les set de la tarda el nombre d’infractors eren set que havien pujat a nou a les vuit del vespre. Però avui la cosa s’havia superat : vuit a les set de la tarda , i dotze , és a dir tota la plaça envaïda inclosa la zona central, a les nou de la nit.
De poli, grues , multes , accions dissuasòries , res de res.

Semblaria una broma, i de molt mal gust, si lamentablement no fos veritat.

El que no ho semblaria i sí és una broma, que no ens mereixem de cap manera els ciutadans de Mataró,és la manifesta incapacitat d’aquest Govern per tenir cura de certs temes , amb la Cultura a dalt de tot, seguint amb la deficient comunicació i la patètica i esperpèntica actuació de la policia municipal.



PS.- No seria just però, oblidar-se de felicitar als responsables de la neteja viària per la rapidesa i eficàcia en posar els espais a to després de la tamborinada del cap de setmana.

A primeres hores del matí ls’etat de la ciutat era lamentable després de la tempesta de vent i aigua . En tornar a mitja tarda l’aspecte havia canviat de dalt a baix, cosa que per ex. no pot dir Barcelona que avui encara mantenia prous focus de deixadesa.

O sigui que de tot cor felicitats a la brigada i als seus responsables.

ESGRAFIATS

És una excel•lent noticia la que l’Ajuntament de Mataró , per decisió del seu ple , hagi aprovat una modificació puntual del Pla de Patrimoni Arquitectònic de Mataró per a tal de garantir la conservació dels esgrafiats que es troben en nombrosos edificis de la ciutat i que s’han convertit en elements ben personalitzats de la vida de la ciutat. Una mesura que encara que per alguns pugui arribar tard , - algunes peces i ben emblemàtiques , ja han estat destruïdes -, arriba encara a temps de protegir a les restants per fer de les mateixes el que en part ja son ara mateix , elements personalitzats i emblemàtics que ornen i honoren els nostres edificis.

Una modificació que permet actuar al voltant dels 88 edificis amb façana catalogada, de les obres que es troben en els 49 carrers catalogats i també en deu peces de diferents autors ( Estrany , Cuyàs, Alcoy i Parés ) que son prou significatius i que es troben en llocs que no son emparats per la normativa general.

S’ha d’entendre però molt clar , que encara que la normativa ha estat el més estricte possible, el resultat de la mateixa empara tan sols als esgrafiats en cas de reformes de l’edifici , ja que en cas d’enderroc sols en caldrà deixar constància documental.

L’important però de tot , en serà fer complir la normativa. Potser en aquest desig, i no volent ésser negatiu de cap manera , acompanyo l’escrit de dues imatges emblemàtiques. Una és la de l’esgrafiat de Santi Estrany que donà nom a la Pça dels Ninots i l’altra la de les ceràmiques modernistes de l’impremta Vilà, a la Riera , a escassos cent metres de l’Ajuntament , que després va ser ocupada per la sabateria Tolrà.

En primera instància es va mantenir la façana , tal i com queda evident en el magnífic llibre que edità la Diputació de Barcelona , “Un museu al carrer “ de l’Enric Satué. Va ser en la modificació a posteriori , la que es manté en l’actualitat , en que les rajoles modernistes van ser trinxades literalment , amb premeditació i “alevosía” , ja que a hom que havia volgut escoltar als propietaris, aquests manifestaven la seva postura de no tornar l’enrajolat a lloc ja que no els permetia l’aparador que volien. I que era mot menys costós pagar la multa que no pas l’extracció acurada de les rajoles, restaurar-les i tornar-les a posar.

Així va ser, i la ciutat va perdre una peça certament emblemàtica. Per això avui aplaudim la iniciativa municipal, però incitem a la vigilància , no fos cas que de nou , i amb totes les garanties legals ens aixequessin , una vegada més , la camisa.

RAFAEL ESTRANY. TARD I MALAMENT

Pere el blog de la Sant Lluc ens assabentem , - ells en tenen noticies per el seu fill Santi -, que el proper dijous 14 d’Octubre a les vuit del vespre , es farà l’acte oficial de la col•locació d’una placa a la casa nº8 del carrer de Sant Francesc d’Assis , on va néixer Rafael Estrany i Ros, insigne artista , mestre , veritable creador del Museu de Mataró i “aconseguidor” del seu fons , alhora que gran salvaguarda dels tresors artístics en els difícils temps de la Guerra Civil. Un acte al que dificilment podré assistir ja que coincideix amb una presentació.

Certament ens complau , i molt, aquest fet però alhora volem expressar la nostra queixa tot dient que s’ha fet tard i malament.

Que la figura de Rafael Estrany és una figura malmesa en la nostra ciutat és una evidència ( en altres ciutats seria honorat i venerat), i més estranyament ,- i no és joc de paraules -, quan qui més han ajudat al seu menyspreu han estat la gent del Museu , que ell va conformar i gestar , amb el seu innombrable director al cap.

Que comença a ser hora de recuperar la seva honra i el seu honor, també. Però a que bé ara aquesta placa que s’inaugurarà d’amagatotis de tothom , ja que a ningú ho han anunciat ( el cas del sant Lluc i el meu en son prou definitoris)?.

I per què ara ?. Rafael Estrany va néixer al 1884 i morir al 1958, és a dir justament l’any passat s’acomplí el 125 aniversari del seu naixement i en fa dos el cinquantenari de la seva mort. En cap de les dues dates es realitzà cap acte commemoratori , fet que en canvi sí realitzà la veïna Llavaneres amb una magnífica exposició.

Benvinguda sigui la placa i el merescut reconeixement , però quedi constància de que arriba tard i malament , i que ja en seria hora d’una antològica com cal. Que ja que l’Ajuntament regala als visitants il•lustres , un magnífic llibre sobre la seva obra , del que no disposem els afeccionats a peu pel seu elevat cos, millor estaria que l’honorés amb el reconeixement de la seva obra i que aquesta estigués a l’abast de tothom.

Per que en l’hora dels honors , la pregunta és clau. En aquests moments , quantes obres de Rafael Estrany poden gaudir els mataronins de carrer?.

Si algú es dignés a contestar , a bon segur ho hauria de fer amb la vergonya a la cara.

Post escrit a l’ombra d’un magnífic oli de Rafael Estrany, realitzat en directe al Liceu de Barcelona , on gaudia de la seva gran passió, l’òpera. La peça és una escena de Porgy and Bess , de George Gershwin, que és també la que sonava en el meu ordinador.