RAFAEL ESTRANY. EL GRAN MESTRE

Si hi ha un artista a la nostra ciutat que mereix el màxim respecte i admiració per la seva tasca creativa , de formació de nous artistes i de conservació del patrimoni aquest no és altre que Rafael Estrany.

Un respecte i admiració que mantenen els afeccionats a l’art i els MTV ( mataronins de tota la vida ) , en especial en la burgesia  dominant de l’època, però que en canvi s’ha convertit en desconeixement per tots aquells més llunyans a la petita història de l’art local. Ara podem gaudir-ne d’un tastet mitjançant la seva presència a Ca l’Arenas a l’entorn de “Mar de fons”, amb un seguit d’obres referents, com no, a la seva mirada marítima i marinera.

Malgrat la seva qualitat , importància i reputació, el cert és que Estrany no gaudeix del coneixement generalitzat de la ciutadania. Pilar fonamental de l’art mataroní en el moment de la seva mort (1958), la figura d’Estrany s’ha anat injustament esvaint amb el pas del temps. Mentre que entre la classe mitja alta i benestant de la ciutat , la seva obra ha estat sempre desitjada , valorada i cobejada en un cert deix de prestigi social, el pas del temps , - 55 anys d’ençà la seva mort -, ha anat diluint la seva excel·lència convertint-lo en un element més referencial que no pas viu , quan per les especials condicions de la seva pintura podria , i estic per dir hauria , de ser un punt de referència per aquells creadors d’arrel més figurativa i paisatgística.

Al fet hi han col·laborat dues circumstàncies. Una és sens dubte la inexistència a la nostra ciutat d’un espai on s’exposi la que hauria de ser pinacoteca d’artistes locals. Aquest fet condemna a l’oblit el treball dels creadors desapareguts , ja que el Museu de Mataró , sempre al·lèrgic al que sigui pintura dels dos darrers segles , ha penjat en comptagotes obres pictòriques en la seva visió general.

A més , i ja que parlem del Museu s’ha de dir , que en l’època actual, és a dir en aquests darrers trenta anys, en ell ha existit un permanent complex edípic , en un afany de “matar al pare” ( Rafael Estrany va ser fundador, creador i director del Museu de Mataró fins la seva mort , i el seu fill Santi en va tenir cura , - amb gran nivell -, de l’època més difícil i controvertida ). Així res ens recorda en l’actual Museu a la figura d’Estrany i la importància cabdal per el Museu i la ciutat, essent nul·la la posta en valor de la seva obra. Un rebuig institucional vergonyós que amb la seva línia d’actuació encara engrandeix més el record directiu de la nissaga Estrany.

( Un rebuig mantingut en la xarxa ja que en el facebook  del Museu , podem trobar penjades fotografies del públic assistent a la inauguració, però cap fotografia de les obres de la mateixa, que és que s’ha de valorar i més quan d’un Museu es tracta).

L’EXPOSICIó

Pocs indrets tan adequats per retrobar-se amb Rafel Estrany que Ca l’Arenas. Ben poca gent sabrà que la darrera exposició que Estrany visità va ser la del seu deixeble Jaume Arenas que exposava a l’espai de “Jaimes” al Passeig de Gràcia. Era hores abans de ser atropellat quan tornava a Mataró després d’haver gaudit de la seva passió del Liceu , amb el “Caballero de la Rosa” de Ricard Strauss.

Ara ca l’Arenas acull una , potser massa carregada exposició,  amb el mar com a protagonista. Una exposició prou representativa del fer de l’autor, malgrat no seguir un criteri n antològic ni tan sols havent cercat peces molt importants. Una mostra variada , d’un nivell mig que hem de considerar correcte però sense excel·lir , i amb algun apunt distintiu que serveix per deixar apunt de la seva alta qualitat. Una exposició que demostra  el per que de la reverència al nom Estrany i que hauria de servir com a full de presentació prou important per aquells que el desconeixen.

L’espai del rebedor ens dona la benvinguda amb dibuixos i les seves tradicional aiguades. Estrany era un bon dibuixant i aquí ho deixa clar en els dos llapis carbó amb múltiples figures en els que dona lliçó absoluta del poder del dibuix , com queda ben palès en la que serveix per esbós d’una aiguada ( situada al costat ) que surt clarament perdedora en la comparança.

Unes aiguades amplament conegudes ja que Estrany les realitzà a centenars. Fonamentades en la taca , l’autor sap potenciar les figures (generalment de nens) que distribueix de manera ben equilibrada per la peça  amb el dibuix com a suport, mentre que un parell de llambregades cromàtiques estableixen els límits de mars i cels , que donant sentit de dimensió i profunditat amb el bon us de la reserva que estableix en la peça. Obres de gran ofici, i més benefici, en les que cerca poques complicacions per aconseguir uns resultats ben reeixits per el públic.

La sala menjador està presidida per un potent autoretrat i en ella senyoregen per damunt de tot, la potència , nivell i qualitat dels seus gravats. Malgrat que per els nostre verals el que es valora d’Estrany és la pintura , el reconeixement internacional del seu fer està en els seus gravats. Uns gravats , essencialment aiguaforts , en els que l’artista s’entrega amb passió. 

Dominador de la tècnica sap potenciar el seu dibuix amb densitats que creïn unes potents tensions que reforcen la intencionalitat de l’obra a la que alhora ajuda la seva aposta per uns cromatismes foscos que reforcen l’ambient de tota la peça. Uns gravats que per si sols mereixen la detinguda visita.

Finalment les sales posteriors estan dedicades a la seva pintura, a l’entorn de la cara més coneguda de la mateixa. Son aquests els espais a bon segur més grats pel públic visitant. El conjunt es homogeni en el nivell i s’ha d’aplaudir que en ells s’apleguin les diferents vessants estilístiques que l’autor practicà en vida. Des de la cara noucentista , amb una clara remembrança de Joaquim Sunyer , fins a aquest postimpressionisme  tan habitual en ell, o seu accent més expressionista , això sí tots ells amb la seva empremta personal, amb aquesta pinzellada llarga i gruixuda que el caracteritza junt amb l’amplitud del seu ventall cromàtic.

De tot el presentat , i posats a triar , ens quedem amb una figura femenina de clars aires de Sunyer i amb dos paisatges que es troben en la cambra. Un, de primera època ( reconeixible per la diferent signatura ) ,molt complex , estructurat amb gosadia trencant en certa manera els cànons habituals, jugant no tant amb la pinzellada habitual i cercant una densitat més uniforme, en la que la llum i les tonalitats acaben d’arrodonir en un treball més inusual però d’alta qualitat.

L’altre ( que reproduïm) sorprèn per la sensació d’estar com inacabat i no ho està. Ho sembla ja que Estrany treballa com d’habitud les primes zones en les que empra totes les seves armes, però en canvi el gruix de la peça es mou en una agilitat  inusual que li dona un aire de  llibertat que la peça agraeix creant un camp vers l’espectador, assolint així la màxima aspiració comunicativa.

Una exposició , aquesta de Rafael Estrany , que malgrat les seves limitacions temàtiques i espaials , s’agraeix i molt. Una exposició que hauria de posar en solfa de nou la potència creativa de l’autor i que hauria de ser una veritable sorpresa per aquells espectadors més joves que no el coneixien.

Però és clar. Si quan hi ha una exposició de caire local de tanta importància i no existeix cap mena de publicitat i ni tan sols els mitjans informatius n’han fet quasi esment , hem de convenir que té tots els números per ser una frustració més en aquest desgavell que és la cultura local quan de plàstica es tracta.

Sigui com sigui , el cert és que cal aconsellar de manera fervent la visita a la mostra , ja sigui per descobrir o mantenir , el coneixement d’un artista cabdal per Mataró, tant per la seva pintura com per tota la seva complexa activitat cultural que hi va dur a terme.

(Ps.- No totes les imatges corresponen a l'exposició)