L’ART ( i els artistes ) EN LA CRISI

En aquest desballestament absolut de l’estat del benestar i principalment front d’aquesta inacabable llista de retallades de tota mena que s’estan duent a terme, la ciutadania ha respost , tal i com calia, amb multitud de protestes estructurades de les formes més diverses , principalment en dos camps que es consideren absolutament vitals per a la pervivència del model de vida , com ho son l’educació i la sanitat. Curiosament però, no existeix ni de bon tros una postura semblant vers la tercera branca que hauria de ser innegociable en aquesta defensa necessariament aferrissada de la societat de benestar ,com ho és el cas de la cultura.

La crisi ha provocat un moviment certament pervers. Les retallades culturals , estructurades tant en les ajudes directes per part de l’administració com en l’enduriment de les condicions indirectes , -  especialment per l’augment de l’IVA -, no tan sols no han estat retopades pel general de la societat , ans el contrari s’ha arribat a generar un sentiment arbitrari contra els protagonistes culturals, arribant a considerar a la cultura com article de luxe , - i per tant no primordial en època de crisi -,   dibuixant als creadors culturals com essers privilegiats que sols es queixen per la por de perdre els seus privilegis i beneficis individuals i personals. Una esbiaixada mirada que implica en correspondència que en aquest context la veu dels mateixos quedi desqualificada de vell antuvi , quan possiblement pot ser la que ens hagi de guiar, i qui sap si salvar, en aquest difícil tràngol.

En moment de crisi , més que mai calen referents. Uns referents intel·lectuals que ens serveixin de far i guia en aquest desgavell de desencís i desorientació en el que tots estem ficats. Eliminats els polítics per la seva manca de consciència i credibilitat , concentrats els moviments socials en unes actituds més immediates i directes, discutides les veus crítiques per el seu apropament sociològic a unes determinades tendències,  ha de ser la veu dels artistes de tota mena la que ens pugui marcar unes actituds de lideratge que es serveixin de punts de reflexió i ancoratge, que puguin ser creïbles , tant per la seva profunda reflexió, com per la seva contrastada independència del poder i de qualsevol element contextual de pressió.

Parlar actualment de sociologia de l’art com una disciplina cabdal en l’estudi sociològic de la societat és un fet absolutament acceptat. L’íntima , i alhora complexa relació entre l’art i la societat que envoltant-lo n’és alhora causant i receptora , s’estructura perfectament en la definició d’Arnold Hauser quan parlava “ que tot l’art està condicionat socialment, però no tot en l’art és definible socialment”.

Els artistes moltes vegades han realitzat un art  complaent, de clara funcionalitat estètica , dedicat més a plaers visuals que no a pas al component reflexiu que cal exigir a una obra d’art si vol se considerada com a tal. L’ofici , considerant a com a tal la destresa , ha dominat a l’emoció i al neguit inherent que sempre ha d’estar present en una obra d’art . Tot en un reduccionisme  de caire hedonista , amb el plaer com a veritable causa , raó i ser.

La crisi però sempre ha estat temps fecund, creativament parlant, i més si és de la virulència de l’actual . La virtual desaparició del comerç de l’art que afecta a tots els creadors , des dels més consagrats fins aquells semi professionals que havien aconseguit treure el cap en mig  de la maregassa compulsiva del mercat artístic, ha comportat la purificació del creador.

Ara no existeix l’excusa crematística de renunciar a uns principis artístics i ideològics. Eliminada la raó de la possibilitat d’una prostitució creativa , l’artista es queda sols amb si mateix i l’obra que va apareixent en el seu treball es fruit dels condicionaments més ètics que no pas estètics del creador, i per tant  esdevé element de reflexió per l’espectador. Així l’obra deixa de ser fruit d’uns condicionaments d’arrel clàssica , fonamentada damunt d’una filosofia d’idees més immutables , assolint un concepte en certa manera llibertari que implica a l’art com element de diàleg imprescindible no tan sols en la dualitat entre l’autor i l’espectador, ans també amb tota la societat.

Aquest punt de reflexió personal esdevinguda col·lectiva es inherent amb l’art modern. L’artista com a ser creador , posseïdor d’una sensibilitat especial per captar flaires i sentits que estan lluny de l’abast de la resta de mortals, ha estat veu de reflexió irònica, cínica, mordaç , dolça o brutal, segons s’escaigui, creant no tan sols aquell signe d’avis , ans també  el que és més important en una societat visual com és l’actual, una iconografia que ha esdevingut punt de connexió en la disparitat del grup.

Com més materialista és la societat l’art per desviació es dirigeix més als sentits que no pas a l’ intel·lecte. En moments de crisi però, quan les necessitats primàries surten a primer terme per ser moltes vegades inabordables, l’art abandona la seva desviació sensitiva i estètica per esdevenir fonament del concepte i interpel·lar amb el mateix a la societat desorientada davant d’una situació inesperada i no volguda.

Repassar la recent història de l’art és retrobar-nos amb una multitud d’obres que han servit d’eix incisiu , quan no esquer seductor, per copejar consciències i alhora cohesionar emocions i esdevenir punts de reflexió superior en molt a milers de reflexions propagades des d’altres verals.

Unes obres , a vegades de discutible valor artístic , però que s’han convertit en mites i en veritables banderins d’allistament a causes socials i polítiques. Algú ha pogut expressar millor el sentiment de pàtria com Eugène Delacroix amb “La llibertat guiant al poble” ?. Algú ha arribat més enllà en la descripció dels horrors de la guerra que Goya amb els seus gravats i especialment amb els seus “Afusellaments del 3 de maig” o amb el paradigma més actual del “Guernica” de Picasso , esdevinguda la seva obra més emblemàtica quan cap crític expert seria incapaç de considerar-la entre les seves millors obres ?.

Fent mirada ben propera als nostres entorns , podrem trobar un bon gruix d’artistes compromesos que en temps difícils com aquestos , van saber aixecar la seva veu per fer palesa la seva postura i per reivindicar plàsticament l’ injustícia de la situació. I quan diem això, no ens referim tan sols als grans mestres / Picasso, Miro, Tàpies, Guinovart , Genovés, Chillida , Oteiza ... ) que òbviament van trobar més ressò en la propagació del seu crit, i sí en el munt de creadors menys considerats , i fins i tot , humils i senzills, que van fer de la seva veu plàstica, altaveu potent d’un missatge social que va quallar de manera profunda en els entorns més propers. Exemples dels quals els tenim per arreu.

Ara és el moment de reiniciar aquesta conquesta social de l’art. Els artistes hi estan disposats i en comencen a deixar empremta per arreu. Ara tan sols ens queda escoltar-la. Saber esbrinar els seus signes i fer-los nostres. En ells podem trobar-hi a bon segura la llum i la guia.

Però, estem disposat a fer-ho?. Potser aquí està el dilema.

Pere Pascual

Article de reflexió publicat a la revista Valors. nº 103. Abril 2013

( Reproduccions d'obra de Picasso, Alcoy, Rovira Brull, Manolo Millares, Goya , Tàpies )