Com que no es tracta d’una xifra d’aquelles
que el costum ha convertit en commemoratives , quasi ningú parla avui de que en
un dia com aquest , a la població de Mougins ( França ), fa quaranta anys que ens
deixava el pintor més important de la historia de l’art , o si més no de l’art modern
, com ho és Pablo Picasso.
Parlar de Picasso en un soliloqui
personal em sembla absurd. Tots aquells que d’una o altra manera sentim l’art
sabem perfectament que és i que ha significat per a l’art en general i en
particular per a la pintura , l’escultura , la ceràmica , l’art gràfic.... , el
treball i l’obra d’un d’aquells pocs artistes en els que l’adjectiu “genial”
esdevé epítet.
La seva passejada creativa per tots
els ismes , en una curiosa dialèctica que partint de la irreverència assoleix
el màxim de la reverència , no sols ha incidit en tots els creadors que en el
món son i han estat , ans també en tots aquells afeccionats que acostant-se al
mateix des de la teòrica facilitat de les seves primeres èpoques ( i remarco l’apunt
de la “teòrica facilitat” ) han pogut copsar i endinsar-se en altres camins i
estilístiques ben diverses emmarcades per la saviesa suprema de l’artista.
Picasso, un artista davant del qual
ningú pot ser indiferent, i ningú pot quedar indiferent davant de la seva obra.
Un creador que ens deixà ja fa 40 anys però que segueix absolutament viu tal i
com sols passa en els grans mites històrics de l’art.
Per això avui , i com íntim homenatge
, res millor que passejar-se per la xarxa fent parada en els seus Museus emblemàtics
com ho son : Museu Picasso. Barcelona ( www.museupicasso.bcn.cat ) Museu
Picasso Màlaga ( www.museopicassomalaga.org
). No indiquem el Museu Picasso de Paris ja que està tancat per reformes fins a
final d’any i té la pàgina web en standby.
PS1.- L’obra que presideix aquest
post és un dibuix de Ricard Opisso retratant a Nonell i Picasso en la seva estada parisenca a començaments del segle passat.
PS2.- El nom de Picasso era (
segons partida de bateig ) Pablo Diego, José, Francisco de Paula, Juan Nepomuceno, Maria de los Remedios, Cipriano de la Santísima Trinidad, Ruiz y Picasso. El que no es deia ,
ni es va dir mai, ni li van dir , era Pau Picasso.
En els anys de la transició molts
carrers de moltes viles van rebre el nom de l’artista malagueny i en el cas
de Catalunya , molts pobles , - entre ells Mataró-, erròniament van catalanitzar el nom i així
tenim el carrer de Pau Picasso (?) que en estricta realitat no correspondria a
ningú. No estaria dons malament ara que existeix aquest desig nacional, que féssim
les coses bé i es produís el canvi oportú per aquell nom que li correspon del tot ,
mal ens pesi, com és el de Pablo Picasso.
L’ENLLAÇ DEL DIA
.jpg)
Avui us deixem amb el peculiar treball
de Chus Garcia Fraile que exposa a la madrilenya galeria Blanca Soto.
Ambdues protagonistes parlen en
aquest article de l’obligada reflexió al voltant dels símbols socials que en
aquesta societat de consum provoca el món de l’esport.
Amb el realisme , el color i un
deix simbòlic , l’obra de Garcia Fraile exerceix una important poder de
seducció com queda clar amb les imatges que a bon segur ens motivaran a clickar aquí el corresponent enllaç
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada