dilluns, de desembre 23, 2013

NADAL 2013




Tot és de l'aire
i la petjada fosca
encén estrelles.
Si jo sóc orb tothora
és fruit del teu misteri.

Terri


Reproducció de la nadala de la família Terri de 1953. Poema d’en Lluís amb dibuix de Joan Brotat.

Petit homenatge personal a Terri com desgreuge per  el menysteniment oficial en l’exposició “Art a Mataró 1942-1958" , que es pot visitar a ca l’Arenas..

Bon Nadal




diumenge, de desembre 22, 2013

SUITED. EDUARD NOVELLAS






L’Eduard Novellas és un d’aquests joves autors, encara que això de joves ja s’està quedant un xic enrere ,  que tenen molt clar que si volen  ni tan sols surar  en el món de l’art , els hi caldrà no tan sols treballar molt ans també formar-se encara més.

Per això l’Eduard Novellas, inoculat amb el verí de la gràfica per Pepe Novellas i Manolo Prieto , ha entès que si bé la pintura és una finalitat  en moments com els actual potser la gràfica és una sòlida sortida i per això ha seguit submergint-se en els seves diferents possibilitats , ja sigui amb col·laboracions contemporànies amb els grans mestres Jordi Rosés i Pillar Lloret , com apuntant-se a cursos avançats en llocs tan poc glamourosos per un jove  com és el més que centenari cercle de Sant Lluc on ha aprofundit en una nova possibilitat gràfica com ho és substituir la pedra litogràfica per paper polièster.





És amb aquesta novedosa tècnica que Edu Novellas presenta un seguit de treballs de la seva sèrie “Suited” en l’especial espai de Dòria llibres que seguint el seu caminar matxembrat amb la cultura mataronina obre ara la seva finestra plàstica tot col·locant entre la magnificència de l’obra literària present en l’espai, un grup d’obres de Novellas en les que ens fa avinent la seva crítica , dura i potent , a aquest grup de persones que en realitat sons els que maneguen el món. Gent sense cara coneguda , però encorbatats , ben vestits, endiumengeats hauríem de dir, que amagats de tothom decideixen , quasi a l’atzar, la vida de tantes i tantes persones vulgars com cadascun de nosaltres.





Amb un encaix perfecte entre intencionalitat i tècnica , Novellas estructura unes peces atractives en el visual i en el sentit crític que mostren una vegada més la capacitat creativa d’aquets jove artista , destinat sens dubte a ser un dels considerats en el nostre entorn més proper.

Mostra a visitar i estic per dir que per anar més enllà, ja que l’acurat del preu el converteix en una veritable temptació plàstica per aquestes festes que s’acosten.





dimecres, de desembre 18, 2013

DUES MIRADES






Sota el suggerent títol de “Damunt la mar en calma. Dues mirades”, la sala del Col·legi d’Aparelladors presenta aquesta mostra creativa que és potser el darrer acte de l’any Espriu. Sota l’ambivalent mirada de les fotografies d’Araceli Merino i les pintures sobre cartró de Carme Riera, se’ns ofereixen diverses obres protagonitzades per diferents elements escultòrics del cementiri d’Arenys , tan relacionat amb l’obra d’Espriu.




La proposta de conjuntar mirades complementaries al voltant d’un element comú és una juguesca molt habitual i que generalment obté uns resultats que acaben essent ben agraïts. Succeeix això generalment quan el que es pretén és apostar per la diversitat conceptual dels creadors que jugant en camins i posicions diferents han d’enfrontar-se a un “enemic” comú. Llavors el polièdric de la mirada el que fa és ressaltar aquell element escollit com a punt de partida. Però si la juguesca s’estructura en el paral·lelisme, les possibilitats de ser reeixida restaran únicament en la qualitat dels protagonistes.

Un paral·lelisme que és el que han escollit Merino i Riera en aquesta duplicitat de mirades obtenint un resultat absolutament decebedor. Conjugar fotografia i pintura és sempre molt difícil si es vol jugar amb les mateixes cartes i més encara si aquestes estant marcades per el realisme.





Araceli Merino presenta un conjunt de magnífiques fotografies en les que afageix a la magnífica selecció d’imatges , un treball tècnic de gran qualitat que donen més força encara als conjunts escultòrics escollits. Hauria de quedar clar que davant la potència de les imatges presentades el procés plàstic no podia competir en igualtat de condicions i per tant calia fer una aposta diferent , ja fos en una diversificació estilística de la mirada o en un apostar per una part i no el tot, o per l’accent en algun detall important de l’obra representada.




Però Carme Riera ha preferit apostar per el risc de jugar amb les mateixes cartes i la derrota és estrepitosa. No parlem ja de l’element real en el que la comparança directa és esfereïdora, parlem també del sentit eteri de l’obra en la que mai pot competir amb la profunditat de camp de la fotografia, i parlem com no del sentit plàstic general de l’obra en la que l’elecció cromàtica de les seves pintures en res ajuda a potenciar-los ans més aviat les enfonsa en un distanciament en l’espai i el temps . 

Si afegim a més a més que a la mostra és en excés atapeïda , amb obres que no tenen espai vital per a respirar , haurem de convenir que el resultat general del presentat depassa per baix la mediocritat, i tot això tenint en compte el bon nivell del treball fotogràfic de Merino.

Una exposició fonamentada en una bona idea però absolutament fracassada per la mediocritat i manca de gosadia del seu plantejament.

(Les imatges han estat manllevades del blog de l'Ass. Sant Lluc)




diumenge, de desembre 15, 2013

DE MUSEUS, BODES, COL·LECCIONS I APUNTS VARIS






El tancament del MNAC un dissabte per que estigués a disposició de la família Mittal, els grans magnats d’origen indi , per a celebrar el casament d’una parenta ha creat un rebombori considerable.

Les opinions han estat de tota mena. Ja que parlem d’art haurem de dir que n’hi ha hagut de tot el ventall, des de les maximalistes absolutes fins a les més minimalistes. Hi ha hagut ràbia , indignació, pasotisme, comprensió, pensar en mals necessaris. Hi ha qui s’ho ha agafat a la tremda, ja qui se l’agafa amb paper de fumar, i n’hi ha d’altres que han apostat simplement per allò de la pela és la pela  i a fi de comptes , per un dia...  I en tot allò que he llegit he trobat el seu punt de raó, fins i tot en l’escrit de la Rahola que ja és dir, per el que jo hem quedaria amb un mix de tots que potser és el que feia en Miquel Molina a “La Vanguardia” en el seu article “MNAC de la India”.

Certament que un Museu públic, i més si aquest és el Museu al que anomenem Nacional, tanqui les seves portes per celebrar-hi un esdeveniment privat no deixa de ser trist, però no per el fet en si i sí, al meu entendre , per les causes que ho motiven .

La Cultura precisa de diners i aquests actualment no arriben. No arriben de l’estat ( l’espanyol i el català) per un costat per que hi ha altres necessitats, però també pel fet de que no existeix la consciència que la cultura és un pilar fonamental per el desenvolupament de la societat. I aquesta desconsideració no tan sols està en el poder ans també en bona part de les classes populars.

No arriben tampoc de la societat civil i empresarial. La manca d’una llei de mecenatge , els pocs incentius que reben aquells disposats a cessions de col·leccions privades , i fins i tot els entrebancs diversos d’aquells disposats a la col·laboració, han sigut elements prou dissuasoris com per fer que a diferència d’altres països siguin massa minses les interaccions entre els poders econòmics civils i els grans estaments culturals.

Però també hi ha bona part de culpa en el públic, en el ciutadà. Molta ha estat la gent que s’ha indignat per la cessió del MNAC , però tots estem convençuts que bona part d’aquests aïrats cridaners o no havien visitat mai el MNAC o n’eren visitants molt esporàdics . I és que les xifres ho deixen ben clar en el que pertoca al nombre de visitants que té el nostre Museu nacional.

Certament Pepe Serra està endegant un bon camí. Exposicions com la de Tàpies , malgrat el seu fracàs en el nombre de visitants , l’intent d’acostar físicament el Museu mitjançant els nous palaus més propers a Pça Espanya , i altres mesures varies , han de donar resultat , però ha de ser el públic el que ha de decidir apostar per el Museu si de veritat volem no dependre de certs servituds com la del lloguer de l’espai , del que al menys i amb tota premura ja ha produït rèdits en forma d’una obra de Tapiró adquirida amb els 205.504 euros obtinguts per el fet.

És clar que tot això en clau local és inimaginable. Ningú es vol casar a Can Serra, ni a Ca l’Arenas, ni a Can Palauet , ni llogar els seus espais ( altre cosa és la Nau Gaudí). I si algú ho desitgés no hi hauri cap problema. Però si que en clau local cal parlar també de la inter connexió entre entitats privades o pseudo-privades i el cos cultural públic.

Vagi el cas per un fet que succeeix ara mateix. La Fundació Iluro és hereva de la Fundació Caixa Laietana. L’entitat creditícia havia acumulat una col·lecció artística de mig nivell amb algunes peces rellevants. No sé , ni crec sàpiguen molts , quina ha estat la part que ha restat en poder de la Fundació després de totes les peripècies viscudes. Però sigui poca o molt, important o menys , està clar que la Fundació Iluro no disposa d’un espai adient per a mostrar aquesta col·lecció. Cal doncs preguntar-nos quin serà el seu destí. 

Potser per això seria qüestió de començar a estructurar cessions per aconseguir bastir una veritable col·lecció a Mataró amb les obres provinents dels més diversos costats ( Alcaldia, Cultura , Museu ) que completada amb la vella idea del Fons d’artistes locals, aconseguís fer possible que a Mataró poguéssim gaudir d’una digna mirada de l’art del nostre país i del nostre entorn més proper.

Per pensar-ho i si s'escau començar a posar fil a l'agulla.

(Les fotografies corresponen al sostre de la sala oval del MNAC i han estat realitzades per un mateix)


dissabte, de desembre 14, 2013

I SI APOSTEM PER ELS DILLUNS?





Aquest divendres estava convidat a presentar la peculiar mostra que Eduard Novellas realitza a Dòria llibres , en una magnífica interacció entre espai i el que significa i la pròpia reflexió que ofereixen els seus treballs. Vaig fer la presentació amb tot goig però fer-la em va impedir assistir a la inauguració del Col·legi d’Aparelladors , a la que sols em vaig poder escapar en el darrer moment , i com no, també va impossibilitar acostar-me a la que pressuposo magnífica exposició de fotografies de Marga Cruz al voltant de l’obra ceramista d’Elisenda Sala.

El dia abans, dijous , vaig assistir a la magnífica conferència d’ Agàpit Borràs a la Nau Gaudí, just a la mateixa hora en que Carles Maicas parlava de teatre a Ca l’Arenas, els bons amics Soriano , Patricio i companyia recitaven Punsola a la Biblioteca o a Dòria llibres hi estava Joan-Lluís Lluís. En resum, moltes coses i totes a l’hora.
Algú pot pensar: “Però de que et queixes. Aquesta multiplicitat és un símbol de la força cultural de la ciutat”. Sí però no. Seria així si aquesta fos una constant però ni el dilluns , ni el dimarts , ni el dimecres , i si molt m’apureu en el cap de setmana l’orfandat ha esta generalitzada.

No fa pas massa, els dissabtes i diumenges encara recollien algunes inauguracions o actes però ara sols el Museu del Càntir manté el dissabte com dia inaugural. Desapareguts en combat els dimarts i dimecres per raons futboleres de Barça i Champions , tota l’activitat cultural es concentra en el dijous i divendres obligant al sempre petit nucli seguidor de les activitats culturals a dividir-se, aconseguint sempre “miques” d’audiència i mai el sempre somiat ple.

Per tot això, i si fem aposta per els dilluns?. El dilluns va ser rebutjat ja que era el dia de repòs després de la disbauxa del diumenge , però desplaçada la festa a divendres i dissabtes , i convertit el diumenge en dia de passejada tranqui-la pel matí i descans casolà per la tarda, penso que no seria aposta dolenta reconduir cap aquest dia algun dels actes inaugurals , seguint la tradició de molts museus de celebrar les inauguracions oficials en aquest dia ja que és el de festa generalitzada del sector.

I si ho provem?. Pitjor del que passa ara no serà, és clar que potser caldria també reconduir l’habitual ganduleria dels creadors a ser partícips dels actes dels seus companys. Encara que aquest és un tema pelut , de potser més difícil solució que no pas el ja de per  se complex de la coincidència diària i horària.




dimarts, de desembre 10, 2013

ESPAI D'ART. SANTI CLAVELL




Com sempre aquí teniu el darrer “Espai d’Art” , ben calentet dons fa tan sols poc més d’una hora que ha estat emès, com sempre a m1tv.

En el programa d’avui el protagonista és SANTI CLAVELL. Ho és , com no, per la seva exposició, o potser hauríem de dir doble exposició que presenta a l’Ateneu Fundació Iluro , amb un  títol tan atractiu com “Amb la ràbia al cos / Potzuaren barruan” , una expressió basca que significa més o menys en el fons del pou.

Una exposició entre reflexiva , en el que pertoca a la seva lectura plàstica de les més diverses obres de teatre, i visceral amb l’excreció plàstica dels seus dimonis més personals i interiors.


Una exposició de visita ben recomanable i a la que no anirà gens malament la prèvia de les seves sinceres paraules.


diumenge, de desembre 08, 2013

JOAN BROTAT / ENRIC PLANASDURÀ . Primitivisme i abstracció





A l’entorn de “Art a Mataró 1942-1958, els anys de la represa” , la primera de les tres temporades en que Ca l’Arenas pretén mostrar-nos la relació artística de la nostre ciutat amb l’art del país mitjançant el fer del Museu de Mataró com eix, far i guia, i al costat de la mostra “mare” que ja vàrem comentar en la seva inauguració ( exposició de la que us volem repetir el consell d’una múltiple i repetida visita malgrat el menysteniment aberrant amb que es tracta l’art local ) es presenten tres exposicions que pretenen significar mitjançant la individualitat, el sentit global de l’art d’aquells foscs moments.




Per començar se’ns presenta el treball de Joan Brotat i Enric Planasdurà , amb l’afegitó de “Primitivisme i abstraccio”.

Sense entrar en qualsevol disquisició al voltant dels artistes escollits , cosa que farem en un proper post al voltant de com s’ha girbat aquesta temporada, hem de dir que potser el millor d’aquesta exposició és l’apropar als afeccionats els noms de dos creadors en certa manera maleïts en l’àmbit general de la petita història del nostre art més proper , el que els ha convertit en quasi invisibles en les col·leccions públiques i fins i tot en aquelles mostres de caire historiogràfic , realitzades ja sigui per estaments oficial com per galeries privades.




JOAN BROTAT , que exposà al Museu de Mataró l’any 1984 pertany al grup d’artistes anomenats primitivistes , amb una pintura en aparença infantil i ingènua però que assoleix una personalitat especial per la seva aposta per interaccionar l’art del moment amb una mirada estètica lligada al concepte de l’art romànic. 

Una estructura que a Mataró havíem pogut observar ja en una anterior mostra de la Col·lecció Bassat amb un seguit de peces d’aquest tarannà ( que ara de nou s’ofereixen en aquesta mostra) en les que simplicitat i contundència es donen la mà en aquesta aposta per una certa lectura mística i social de l’home , en una línia nítida i innocent que accentuava encara més el contrapunt.

És aquesta la mirada ara recobrada de Brotat , llunyana i molt millor a la que practicà amb el pas del temps i en un oblit quasi generalitzat. 


Un oblit que es va fer palès quan intentant exposar a Mataró ( Caixa Laietana) fou rebutjat i convidat a exposar a Argentona i Arenys de Mar, com si fos una prova de qualitat. Prova que no devia superar ja que no va ser acceptat per exposar a la nostra ciutat. 
Era l’època d’aquelles figures femenines eternament repetides en una línia en que s’havia perdut del tot l’incisiva mirada dels temps que ara tenim ocasió de rememorar.





ENRIC PLANASDURÀ que exposà al Museu el 1955 era en aquell moment un rara avis en l’art català per el fet de practicar l’abstracció geomètrica. Una abstracció de caire racionalista en la que el negre n’era el color dominant i que va practicar durant tota la seva trajectòria , amb ben poques evolucions i quasi cap revolució, fora d’amplair de manera important i agosarada el ventall cromàtic dels seus treballs.

Segons deia Bohigas , justament en l’escrit que es publicà en el diari “Mataró”, “ ... en  Planasdurà està el neoplasticisme de Mondrian,l’experiència fecunda del cubisme, la lliçó dels jocs expressius del col·lage,la lleu insinuació surrealista,els últims decorativistes italians. I Està per damunt de tot el seu criteri ordinador i apassionat...”. Unes definicions impossibles de millorar i que es veu perfectament reflectides en les obres que ara podem gaudir en vell casalot del carrer d’Argentona.




Una exposició ben aconsellable que ha de servir , tant per aquells que no els coneixien com a aquells que si en teníem el gust, per fer palesa la seva vàlua alhora que seguir maldant del fet d’aquest silenci ofegador oficial que margina a l’oblit a un bon munt de grans i desconeguts artistes dels que gaudim en el nostre país.

PS.- Per qui vulgui ampliar coneixements amb aquests artistes , us deixo l’enllaç de la nota de premsa al voltant d’una gran exposició sobre Brotat , organitzada per el museu Abelló i comissariada per el mateix responsable , i amb l’enllaç amb el catàleg de l’obra dePlanasdurà que realitzà fa uns pocs anys la galeria Oriol en motiu d’una ampla exposició de l’artista.




PS II.- Com anècdota personal us ofereixo el dibuix i l’escrit que l’acompanyava que em va enviar Joan Brotat  disculpant-se per el fet de que quan va exposà a Argentona i vaig visitar la seva exposició em va mig esbroncar tot dient-me que esperava que fos millor que el meu pare al que deia recordar per una mala crítica justament en aquesta exposició del Museu. Les paraules ho expliquen tot. 




divendres, de desembre 06, 2013

FOTOGRAFIA I POESIA





A l’entorn dels anys Espriu i Punsola toca ara la mirada artística dels fotògrafs mataronins. Després de les mirades artístiques provinents de les escultures de Cusachs, els gravats de Capitani o el vídeo muntatge de Jordi Cuyàs, , arriba ara la iniciativa de l’AFPM (Associació de Fotògrafs Professionals de Mataró) presentant una vintena de propostes en les que han enllaçat de manera més que brillant la seva visió artística , paral·lela a les visions poètiques d’aquests dos grans autors dels que en celebrem aniversari.




Sergio Ruiz deia de manera ben encertada en el moment de la inauguració a l’espai Capgròs, que els fotògrafs professionals deriven la seva creativitat de manera forçosa als encàrrecs que reben , paper en el que demostren el seu saber tècnic i creatiu, però que aquesta desviació professional, - lògica i plausible-, converteix en residual allò que en podríem dir “creació pura” , i que és justament aquesta la que han tingut de cercar per trobar sortida a la proposta que ells mateixos havien acceptat.



I s’ha de dir sense embuts que el resultat d’aquesta proposta és més que excel·lent, com no podia ser d’altre manera. A Mataró tenim la sort d’estar envoltats d’uns fotògrafs excepcionals que quan es deixen anar donen fruits com aquests que ara podem veure a les sales de l’espai Capgròs i de la sala de la Presó. Tots ells han cercat la relació amb el poema escollit i han obtingut uns resultats tan qualificats com escaients que han de deixar bocabadats , tan als afeccionats  la fotografia com als simples cercadors de sensibilitats creatives que sempre haurien d’estar presents en qualsevol exposició.




Per això el nostre consell ben positiu de visita , en la certesa que en la visió d’aquests excel·lents professionals , no sols sabreu trobar una visió tècnica de gran alçada , ans també podreu entendre la gran qualitat creativa d’aquests membres de AFPM, que demostren una vegada més la seva gran vàlua artística i creativa.

Una vàlua de la que en teniu mostra en el seguit d’imatges que us oferim , provinents de les xarxes socials del Sant Lluc.






PS.- La fotografia que encapçala el post però no és de membres de l’AFPM i sí del que signa aquest blog. Està realitzada aquesta mateix matí i és de l’escultura “La dama del Llac” de Manuel Cusachs , que es troba a la Rda  Sant Oleguer de Mataró.


dimecres, de desembre 04, 2013

LA AUTENTICITAT . ALBERT TRIOLA



D’entre el munt de premis teatrals que es fan i desfan  no hi ha dubte que els Premis Butaca tenen un pedegree especial ja que son atorgats per els espectadors i per el fet de les quasi vint edicions dels mateixos els hi ha donat el pòsit de seriositat i solvència que els ha convertit potser en els premis més apreciats per part dels artistes ja que indiquen el seu grau de comunicació amb els espectadors, el que a fi de comptes és del que es tracta en el cas dels actors i de qualsevol tipus d’espectacle. Enguany el mataroní Albert Triola ha guanyat el premi al millor actor per l’obra “Smiley” fet que ens ha alegrat a tots per el merescut del guardó. 

Per això, i aprofitant l’avinentesa, us deixo el programa realitzat per valors tv que es va emetre fa un parell de temporades, en el que en cada capítol es reflexionava al voltant d’una “virtud”. Vaig col·laborar amb ells en el capítol dedicat a l’autenticitat en el que el protagonista era justament Albert Triola. 

Va ser un immens plaer del que n’he estat sempre orgullós i ara més que mai.
Us el recomano amb tot gust , així com la resta de programes del mateix projecte que podeu trobar a la xarxa. El conjunt va confegir un magnífic projecte assolit amb una gran qualitat i interès, del que aquest n’és una petita mostra que de nou us recomano amb tot orgull i plaer.

< br />

dilluns, de desembre 02, 2013

SANTI CLAVELL. AMB LA RÀBIA AL COS




Segueix la Fundació Iluro amb la programació artística que havia establert la ja desapareguda Fundació Laietana i en aquest llistat, ja que no es pot parlar de projecte artístic i expositiu , arriba l’hora de Santi Clavell que ens presenta una doble mostra de títol “Amb la ràbia al cos / Potzuaren barruan”.

No deixa de ser curiós, si més no, la presència de Santi Clavell ocupant tota la planta baixa de l’Ateneu. I ho diem ja que fa poc més d’un any que l’artista realitzava una performance ben personal regalant tota la seva obra a canvi del que tingués a be oferir el receptor del regal. Un acte simbòlic que deixava bé a les clares la renúncia de l’artista al seu passat creatiu com si digués que ja no combregava amb el mateix. Això per no fer pensar en la seva renúncia a l’activitat creativa plàstica , deixada en segon terme per altres activitats creatives , com per ex. el teatre , actualment molt més vives en ell.




Però per el vist avui, res de res. Santi Clavell segueix en aquest el seu camí creatiu en el que l’obra brolla sense embuts i sense cercar en cap moment una línia o una coherència que pugui implicar un llenguatge unitiu. Per ell l’art son emocions i aquestes apareixen com apareixen i es desenvolupen segons els moments i les circumstàncies. Així l’obra de Clavell es va escampant per l’espai en certa manera com en una ampliació , general i individual, d’aquella la seva exposició de fa unes temporades  a Ca l’Arenas.





Malgrat que la mostra quedi separada en dues parts teòricament diferenciades, la mateixa segueix el personal monòleg de Santi Clavell amb si mateix. Per un costat ens trobem amb “La ràbia al cos” un seguit de representacions plàstiques d’obres teatrals que han motivat en l’artista alguna reacció ben interior. Son peces establertes a modus i manera de possibles portades de cartell o del catàleg de mà. Peces que evidentment son vistes sota el segell i l’emoció personal que per l’autor ha significat l’obra teatral, però que evidentment venen mediatitzades per el sentit de la pròpia obra teatral en sí mateixa. Una mediatització que potser les edulcora en part i fa que en ells predomini més el sentit plàstic i estètic que no pas el visceral, potser en la bona entesa del desconeixement per bona part dels espectadors  del sentit de l’obra agafada com arrel i eix.






Altra cosa és la part de “Potzuaren barruan” , que si el traductor de Google funciona , que ja sabem que generalment no ho fa, vol dir alguna cosa així com enfonsat en el pou.  Son obres que encara que mantenen el sentir de Clavell, es mouen en un intimisme intens i sense cap mena de desig de ser “llegides” i reconegudes per els espectadors.

Son peces críptiques, plenes d’iconografies personals, senyals d’identitat, frases , noms, números... tot en un equilibri inestable que sembla pugui desmuntar-se en cada moment però que en la mirada interior un compren que no serà així ja que responen a la veritat més íntima de l’artista , aquella que de manera ciclotímica i arrítmica , provoca enlairades imprevisibles i fondalades  de les que n’és difícil sortir.





Amb tots aquest elements, lògic és que la mostra quedi en certa manera esfilagarsada. Existeix el lligam d’un fil interior i personal que identifica i arrodoneix el conjunt , però les obres salten i ballen en aquella visceralitat que tant li agrada a l’autor ja que per ell és símbol i senyal d’una sinceritat absoluta i això el complau.

Però clar , l’espectador no ha d’entendre ni copsar aquesta mirada. Sempre s’ha dit que les obres les acaba sempre l’espectador segons el seu sentit personal. Potser per això s’agrairia una mirada plàstica més reflexiva , més meditada , menys impulsiva si es vol, el que no voldria dir que menys sincera. Plàsticament moltes obres queden coixes , l’estructura de la peça trontolla i el resultat no és del tot correcte amb uns evidents defectes fàcils de solucionar amb un treball en el que la cuita tingui el seu temps per obtenir-ne un perfecte sabor. Unes obres a les que cal potser una depuració que els despulli d’anècdotes i les reforci en la seva intensitat comunicativa.





Presumint , una exposició amb un excel·lent text però que precisa d’una interpretació més afinada. Aquella que Santi Clavell sap fer molt bé, però que potser ara està lluny de les seves intencions.

(Les fotografies han estat manllevades de les xarxes socials de la Fundació Iluro)


diumenge, de desembre 01, 2013

COL·LECCIÓ BASSAT.- FRANCESC ARTIGAU




Ara que la Nau Gaudí està buida i llueix en el seu resplendor més pur, sembla ser vox pòpuli que així de nua , la Nau llueix molt més. És evident que arquitectònicament així és. Qualsevol afegitó a  una espai arquitectònic sona a postís, a desnaturalització del propi espai , però aquesta reflexió és un absolut parany. Els espais arquitectònics han estat concebuts com a contenidors i per a tant han d’acollir en el seu interior aquells elements que els hi donin vida. La Sagrada Família té sentit com element arquitectònic religiós i té una vida i un sentit molt diferent a quan era un simple embolcall , massa vegades pretensiós.

Per això ara és el moment de seguir pensant que la Nau Gaudí és un magnífic espai per acollir una col·lecció d’art. Jo diria que quasi sembla ser fet expressament, encara que tots sabem que no va ser així. Per això paga la pena recordar la importància de l’art que en ella s’acull, i res millor que fer-ho mitjançant aquests espais que cada diumenge enes ofereix TV2 i que nosaltres us anem reportant.

Avui recordem la mirada de Francesc Artigau , un dels pintors més interessants dels exposats , en aquesta la seva mirada fresca , jovenívola, en aquesta sintonia amb el pop-art , jo diria que a la mediterrània , que ens ofereix una mirada precisa i puntual en una estilística poc habitual en les nostres contrades.