DUES MIRADES

Sota el suggerent títol de “Damunt la mar en calma. Dues mirades”, la sala del Col·legi d’Aparelladors presenta aquesta mostra creativa que és potser el darrer acte de l’any Espriu. Sota l’ambivalent mirada de les fotografies d’Araceli Merino i les pintures sobre cartró de Carme Riera, se’ns ofereixen diverses obres protagonitzades per diferents elements escultòrics del cementiri d’Arenys , tan relacionat amb l’obra d’Espriu.

La proposta de conjuntar mirades complementaries al voltant d’un element comú és una juguesca molt habitual i que generalment obté uns resultats que acaben essent ben agraïts. Succeeix això generalment quan el que es pretén és apostar per la diversitat conceptual dels creadors que jugant en camins i posicions diferents han d’enfrontar-se a un “enemic” comú. Llavors el polièdric de la mirada el que fa és ressaltar aquell element escollit com a punt de partida. Però si la juguesca s’estructura en el paral·lelisme, les possibilitats de ser reeixida restaran únicament en la qualitat dels protagonistes.

Un paral·lelisme que és el que han escollit Merino i Riera en aquesta duplicitat de mirades obtenint un resultat absolutament decebedor. Conjugar fotografia i pintura és sempre molt difícil si es vol jugar amb les mateixes cartes i més encara si aquestes estant marcades per el realisme.

Araceli Merino presenta un conjunt de magnífiques fotografies en les que afageix a la magnífica selecció d’imatges , un treball tècnic de gran qualitat que donen més força encara als conjunts escultòrics escollits. Hauria de quedar clar que davant la potència de les imatges presentades el procés plàstic no podia competir en igualtat de condicions i per tant calia fer una aposta diferent , ja fos en una diversificació estilística de la mirada o en un apostar per una part i no el tot, o per l’accent en algun detall important de l’obra representada.

Però Carme Riera ha preferit apostar per el risc de jugar amb les mateixes cartes i la derrota és estrepitosa. No parlem ja de l’element real en el que la comparança directa és esfereïdora, parlem també del sentit eteri de l’obra en la que mai pot competir amb la profunditat de camp de la fotografia, i parlem com no del sentit plàstic general de l’obra en la que l’elecció cromàtica de les seves pintures en res ajuda a potenciar-los ans més aviat les enfonsa en un distanciament en l’espai i el temps . 

Si afegim a més a més que a la mostra és en excés atapeïda , amb obres que no tenen espai vital per a respirar , haurem de convenir que el resultat general del presentat depassa per baix la mediocritat, i tot això tenint en compte el bon nivell del treball fotogràfic de Merino.

Una exposició fonamentada en una bona idea però absolutament fracassada per la mediocritat i manca de gosadia del seu plantejament.

(Les imatges han estat manllevades del blog de l'Ass. Sant Lluc)