dilluns, de juny 30, 2008

CAN MINGUELL

No fa pas massa que vaig rebre una trucada de gent del Govern per demanar-me si volia assistir en petit comitè a una consulta prèvia sobre el tema de Can Minguell. Volien saber de primera mà opinions al projecte embastat, per poder si era convenient , fer-ne les oportunes esmenes. Dit d’altra manera , que volien que ulls pràctics opinessin en relació a un projecte teòric.


He de dir que en primer moment la reunió em va semblar molt profitosa. Encara que el projecte el vaig trobar molt en les beceroles , molt en la teoria d’aquells de curset d’estiu de qualsevol partit que marca modes i tendències , però enormement llunyà a la realitat del carrer . Ens resum , un estudi molt de disseny però de més que escassa rendibilitat real. Potser per això , jo i els que m’acompanyaven , vàrem defensar una dinàmica diferent a la proposada.

Ara , amb motiu de la contractació de la rehabilitació de Can Minguell , s’ha fet públic el projecte i he quedat sorprès i bocabadat , ja que o soc molt talòs i no vaig entendre res , - el que és possible -, o soc encara més talòs i vaig explicar-me tan malament que res del comentat s’ha pres en consideració, o finalment , i és el que crec més probable , tot va ser un farol de cara a la galeria per apaivagar els exaltats ànims després de la criaturada del Govern envers l’exposició “El Casament” , exposició per cert que els grans poders encara han de visitar.

La nota que l’Ajuntament ha difós diu textualment en un dels seus punts:
L'antiga fàbrica Minguell, situada entre els carrers de Sant Bonaventura, de Pasqual Madoz i de Manuel José Quintana, es convertirà en un centre de creació audiovisual, serà un node aglutinador de les empreses del sector així com d'artistes que fusionen l'art tradicional i les noves tendències en el desenvolupament de nous formats i continguts. Serà un espai obert a creadors, artistes i empreses intensives en creativitat “.

Evidentment , premi per qui ho entengui.
Després continua:

Centre de creació artística i audiovisual
L'Institut Municipal de Promoció Econòmica de Mataró (IMPEM) i el TecnoCampusMataró han estudiat el sector audiovisual emergent que és innovador, flexible i amb una gran capacitat de treball en xarxa per adaptar-se als requeriments de l'economia. A més, el Graduat en Audiovisuals de l'Escola Universitària Politècnica de Mataró (EUMP) és un viver natural per a la creació de nous talents en aquest sector.
Des d'aquest escenari i seguint una de les línies estratègiques del Pacte per al Desenvolupament Econòmic i Social (PDES), l'IMPEM i el TCM han decidit que l'antiga fàbrica Minguell sigui un exemple de reconversió industrial. Aquesta empresa, que en el passat es dedicava a la filatura, el tint i la confecció, passarà al sector terciari com a espai creació audiovisual.

Els objectius

Els objectius d'aquesta actuació són, entre d'altres, localitzar talent, atraure projectes empresarials i empreses intensives en creativitat, vehicular les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) com a motor de canvi cultural, afavorir la diversitat de formats i continguts, fomentar la cooperació entre agents del sector i impulsar la transferència de tecnologia i innovació entre empreses.

Continua....

Distribució per plantes :
La planta baixa (365,25 m²) albergarà un espai de creació, formació i docència, anomenat medialab, que s'organitza com una aula on s'ofereixen els recursos necessaris perquè artistes i creatius introdueixin les noves tecnologies digitals a la seves obres, com un centre de recerca i desenvolupament aplicat al context cultural.
La programació de les activitats que s'hi portin a terme aniran a càrrec del Centre de Difusió Tecnològica TCM Audiovisual i el Patronat Municipal de Cultura (PMC), que posarà a disposició dels creadors un espai equipat que permetrà diferents usos.
Les plantes segona, tercera i quarta es destinaran a un centre per a empreses de creació i del sector audiovisual amb una quinzena de mòduls. En la Nau Minguell s'impulsarà la creació d'aliances entre la creació cultural i la difusió de tecnologia, en un entorn on la cultura es torna economia.


Després de llegir-ho unes quantes vegades , - es segueix optant a premi si algú ho entén -, tot queda en una penombra de clara direcció a un Can Xalant 2, quan de manera clara i contundent es va parlar , i així es va reafirmar en la conversa mantinguda , que en aquest espai els artistes plàstics tindrien lloc especial i capdavanter , fet que ara no s’acompleix , quedant de nou els artistes plàstics abandonats del més mínim aixopluc municipal.

Molt m’agradaria pensar que vaig errat , i res m’agradaria més que en l’incomprensible “jerga” que empra el municipi , un , que repeteixo es sent absolutament talòs davant la mateixa , no hagués esbrinat el recolzament als artistes tantes vegades promès.
Però que voleu que us digui , el meu desencís es tan absolut que em costa molt creure en el desig artístic dels que manen. Malgrat això , si algú del poder és capaç de demostrar el contrari i ensenyar-me la llum en aquest projecte , sàpiga que un , i el bon seguit d’artistes plàstics que demanen com aigua de maig un espai per establir-se , estaran eternament agraïts.

Si no seguirem creient que Can Minguell és un més dels cada vegada més nombrosos compromisos culturals incomplerts per part d’aquest Govern.

diumenge, de juny 29, 2008

ALFA

Potser una de les grans virtuts de l’espai Capgròs està en que any rera any ofereix puntualment el seu indret a nous creadors que tenen així la possibilitat de fer la seva primera experiència expositiva d’una manera que podríem considerar “seriosa”. En aquest mes de juny s’afegeixen a aquesta llista de creadors novells les artistes Eva Casado ,Carme Fageda i Paloma Rodríguez, totes elles partícips de l’estudi Campllonch i el mestratge de Josep Novellas.

Carme Fageda té en la figura l’eix del seu treball , però la seva no és una figura laxa i acartronada com tantes vegades ens trobem en creadors que es mouen en aquest camí. Fageda l’entén de manera contraria i per això la vivifica i dignifica, convertint-la en un element viu i alhora viscut.
Una figura expressada de maneres diverses estilísticament parlant en aquesta recerca personal del seu idioma pictòric , un idioma que sigui quin sigui l’escollit haurà de tenir en el color un element primordial , ja que és amb ell ,en el seu atreviment o cercant el to seré , com l’artista intenta i aconsegueix generar l’ambient idoni per a la seva creació , aquella que se sent passionalment viscuda i que presenta un engrescador camí per davant.

Paloma Rodriguez va ser la gran sorpresa del passat Sant Lluc amb la seva visió de Toledo que ara de nou presenta en aquesta exposició , tot acompanyant un seguit de peces que tenen en el paisatge , en aquest cas el nadiu de Castella-La Manxa , el seu element vertebrador.
De paisatgistes n’hi ha molts i el paisatge es pot expressar de mil i una maneres , però potser el més agraït pictòricament és aquell que defuig de la mirada de a realitat per ser examinat i expressat per la mirada de l’ànima del creador.
Així ho fa Paloma Rodríguez que s’enfronta a elements que potser a priori no tenen aquell toc visual llaminer tant per l’artista com per a l’espectador , però que en canvi ella intenta rescatar per a la plàstica amb un atractiu tractament tant tècnic com visual que donen un altra caire a punts , elements i detalls, que podrien fàcilment passar desapercebuts per a tothom.

Eva Casado ha escollit al jazz i els seus instruments com exercici constant de tècniques , colors i ambients . Menys dúctil que les anteriors cerca un perfeccionisme que refreda el seu treball quan a bon segur un tractament més lliure i menys encotillat podria servir per donar més brillantor a l’obra. De moment sembla haver escollit ser músic de conjunt i ara li cal la individualització de la llibertat del “solo” per esclatar en tot allò del que és capaç.

Ens trobem dons davant una exposició prou interessant en la que queda ben clara la intervenció del mestre ( Josep Novellas) que les acarona. Una exposició que serveix per llençar a la palestra a tres noves artistes , que estan justament on han d’estar , en les seves beceroles , i en elles les hem jutjat, però que ens permeten ensumar un futur que pot ser ben profitós.

Espai Capgròs. “ALFA” (Carme Fageda , Paloma Rodríguez , Eva Casado)
Fins a Les Santes.

PS.- Ha passat un any del nou Govern i encara és hora de que ningú de cultura s’hagi acostat a cap exposició de les que realitza Espai Capgròs, un fet que es defineix per si mateix i alhora defineix a qui mana a cultura que ni tan sols té el detall del públic agraïment a qui efectua una tasca simplement per que així ho vol , quan aquest paper de promoció hauria de ser fonamental en qualsevol programa cultural d’un ajuntament.
Igualment en aquesta ocasió hem trobat a faltar algú de la regidoria de la dona i demostrar així que aquest no és un departament per fer bonic , com així ho sembla vist el poc que ha dut a terme en aquest any de govern.

LA ROJA

Com he dit moltes vegades m’agrada , i molt , el futbol , per això just acabar aquestes ratlles em disposaré amb calma a veure la final de l’eurocopa , i no vull estar-me de dir que m’agradaria que el guanyador fos Espanya.

No soc nacionalista de cap mena. M’emprenya i molt el to caspós que s’ha donat a aquest “podemos” , a la “plaza roja” , el to de ferralla vella de bona part dels comentaristes capaços de les més grans barrabassades com dir “Dios existe” ( en els penals d’Italia) , això per no parlar de l’orgull de ser d’un altra país.
Però el mateix em passa quan sento el nacionalisme de barretina i espardenya quan es parla de la selecció de Catalunya en aquelles patxangues nadalenques , o m’avergonyeixo quan hi ha desideràtums com aquell famós del mundial de tercera divisió de Hoquei patins amb desplaçaments masius a Macao, si no vaig errat.

Veuré dons un partit de futbol , sense samarreta vermella ni res que se li assembli . El miraré tot desitjant que sigui un bon partit i desitjant que guanyi el millor , i si son els nostres veïns , millor que millor , per què a un , que voleu que us digui , els alemanys mai li han caigut massa simpàtics.

Potser tot rau en que soc un descregut del tot , i al final em costa creure en Déus, pàtries i banderes , i quasi sempre l’esport i els esportistes esdevenen déus, pàtries i banderes de masses coses que no m’agraden gens.

SANT PERE

Avui és 29 de juny , Sant Pere Apòstol , el dia del meu sant.
Vull agrair les moltes , - he quedat sorprès -, felicitacions que he rebut , algunes d’elles ben sorpresives per a mi . A tots moltes gràcies , encara que com cada any valgui repetir la petita broma de dir que vist com tenim la cultura a Mataró , i vist el camí de futur, en comptes de Pere Apòstol potser serà qüestió de dir-se Pere Màrtir.

dijous, de juny 26, 2008

MARTÍ I LA FÀBRICA DE FARINA

Martí Anson ha fet realitat el seu repte de transferir Can Fàbregas al desert de Santa Fe , i a més ho ha fet amb ressò important com ho indica l’article de Barbara Celis , realitzat des de el mateix indret i que va ser publicat el passat dilluns a les edicions de “El País” , incloses les internacionals , amb gran sorpresa per exemple com la que rebia el seu germà gran en llegir l’article a primera hora del dia a Brussel·les, tot efectuant un enllaç al tornar d’un viatge oficial a Gàmbia .

Amb fotografia de la fàbrica acabada , que no reprodueixo per problemes tècnics , i que certament fa patxoca , l’article ens ofereix una bona repassada a la biennal, el seu fer , el tarannà artístic de la ciutat , amb declaracions prou interessants per part de l’artista. En raó d’aquest interès que en faig reproducció

La bienal de la utopía
En Santa Fe (Nuevo México) hay una esquina singular en la que se cruzan las calles Madrid y Barcelona. Pero tras la intervención del artista catalán Martí Anson, también Mataró tiene un lugar en el mapa de esta ciudad-encrucijada del suroeste de Estados Unidos, donde la mezcla entre fantasía y realidad crea una de las atmósferas más peculiares e inquietantes de este país de múltiples rostros. Martí Anson es uno de los 25 artistas que participan en la Séptima Edición de la Bienal Internacional de Arte contemporáneo de Santa Fe, titulada Lucky number seven (afortunado número siete) e inaugurada ayer.

El siete será un número difícil de olvidar para los creadores que como Martí, el italiano irreverente Piero Golia o el irónico australiano Nick Mangan aterrizaron en enero en esta ciudad de falsas casas de adobe inspiradas en una mezcla de arquitectura colonial española y de construcciones indio-americanas como las de los llamados "pueblos" de los alrededores (decenas de tribus diferentes que aún hoy viven en casas de adobe reales a la sombra de deprimentes casinos).

"Esta ciudad es un lugar muy absurdo, con ese intento desesperado por rescatar la historia a través de esta arquitectura forzada. Por eso me pareció perfecto hacer algo igual de absurdo: construir una réplica de la fábrica de harina de Mataró, un edificio del siglo XIX amenazado de muerte por un centro comercial. Los políticos primero pensaron en derruirlo. Hubo polémica y entonces propusieron desmontarlo para volverlo a reconstruir a 200 metros. Así que yo decidí hacer algo aún más absurdo y traérmelo a Santa Fe", explica Anson, un artista al que le interesa la "acción de hacer arte", no el producto final. "Creo que en Mataró no les ha hecho mucha gracia la broma. Soy el estúpido defensor del patrimonio local, pero aun así los políticos me siguen superando: lo último que anunciaron es que desmontarán la fábrica ladrillo a ladrillo y la guardarán hasta que encuentren dónde volverla a montar", añade este artista de 40 años. Entre sus proyectos anteriores hay atrevimientos como intentar robar durante un mes el cuadro más barato de la colección del Museo de Bellas Artes de Montreal y después editar un periódico alrededor de la experiencia del robo de obras de arte, incluyendo la suya.

Su trabajo, titulado Martí y la fábrica de harina, por su ubicación frente al Museo de Arte Colonial Español y por sus características llama la atención en esta ciudad en la que reside el mayor número de artistas per cápita de Estados Unidos. Siete mil personas se declararon en esa categoría en un censo reciente (sobre 60.000 habitantes) y aunque en las cercanías viven celebridades del arte como Bruce Nauman, Richard Tuttle o Susan Rothenberg -y hasta el huidizo escritor Corman McCarthy-, el grueso de la población artística abastece más de 100 galerías de arte, Site Santa Fe, el centro de arte que organiza la bienal y aspira a ser "una ventana hacia la realidad del arte contemporáneo", según su directora, Laura Horn.

Si existe un lugar como Site Santa Fe es gracias a la tradición de mecenazgo que desde hace casi un siglo llevó a ricos coleccionistas estadounidenses a instalarse entre los impresionantes desiertos, valles y montañas por los que cabalgó John Wayne en las películas de vaqueros. Georgia O'Keefee fue una de las primeras en aterrizar en el salón de Mabel Dodge Lujan, una millonaria intelectual que quiso imitar en los años veinte a Gertrude Stein y rodearse de artistas de los que poder presumir y con la que arrancó la tradición que aún hoy permite que mecenas anónimos inviten a cenas fastuosas al grupo de artistas emergentes escogidos para esta bienal por el comisario Lance M. Fung. "No quería artistas-estrella, ni grandes nombres, ni productos de mercado. Quería artistas poco conocidos que estuvieran dispuestos a participar en una experiencia colectiva. Echo de menos el espíritu que alimentó el barrio del Soho neoyorquino en otras épocas, donde aunque había comercio, había comunidad artística. Los artistas trabajaban juntos, intercambiaban ideas, se divertían. Hoy el dinero pesa demasiado y se ha perdido esa esencia de comunidad. Si los artistas están más preocupados con el producto que con la creación, el arte sufre las consecuencias", explica Fung.

El comisario invitó a los artistas a explorar Santa Fe durante una semana en enero y después a residir allí durante el mes previo a la inauguración. La misión era realizar con 7.500 dólares (4.800 euros) para cada uno, obras creadas específicamente para el lugar y con fecha de caducidad: al terminar la muestra en diciembre, desaparecerán, o se reciclarán, sin posibilidad de ser explotadas comercialmente. Fung, que no conocía a ninguno de los creadores previamente, trabajó para encontrarlos en colaboración con espacios culturales modestos pero arriesgados como el Centre d'Art Santa Monica de Barcelona o el Ullens Center for Contemporary Art en China, que propusieron a quienes mejor representaban el espíritu de cada centro. Para Anson, "la experiencia ha sido interesante. No sé si el resultado lo es pero el proceso sí lo ha sido. Y muchos hemos conseguido una visibilidad a la que de otra manera no hubiéramos tenido acceso".


Temps hi haurà per aprofundir en el tema i més que en Martí expliqui en directe les seves sensacions. De moment però queda en l’aire una obligada reflexió sobre aquest interès , més en el que ell anomena “acció de fer art” , que no pas en el producte final. Una reflexió que hauria de crear un àmbit de discussió.

Una opció que mereix una molt més ampla discussió i reflexió , que a bon segur farem.

(Les fotografies provenen del blog de Can Xalant )

dimecres, de juny 25, 2008

JO VAIG SER-HI ( V.O.)





Massa vegades els espectadors , i a bon segur més que ningú els crítics , demanem quan no exigim, carn nova per a cada exposició. Una vegada analitzat el pas d’un artista ja volem que aparegui el següent, sense tenir en compte que això de crear en el veritable sentit interior és de cuita i evolució lenta , i per tant que cal que el xup-xup dongui el resultat adequat. Potser per això mateix ens pot deixar regust a poc l’exposició que en Pere Màrtir Brasó presenta a “espai enblanc” , aquest recentment lloc expositiu situat al carrer Lepant.



En Pere Màrtir porta d’un temps ençà un neguit creatiu intens en el que el seu cinisme , la seva ironia i la seva mala llet van per endavant , tot fent tocs a diverses xacres de la nostra societat. Ho fa d’una manera reflexiva però alhora plenament impactant , convertint cada mostra en un constant concert de jabs , uppercut , ganxos d’esquerra ... que copejan sense parar les parts més sensibles de l’espectador , això sí , mantenint un to estètic atractiu que en certa manera pot arribar a desorientar-lo .

Ara Brasó sembla donar-se un interludi en la lluita , i mantenint el to que en aquesta vegada apunta a l’àcid com deix definitori , juga a una crítica més subtil , més recolzada en aquesta arrel de còmic que mai ha abandonat , i amb una iconografia recurrent , personal i personalista , ens va oferint detalls que deixa a la lliure interpretació de l’espectador.

El submarí ( dintre / fora ) , el ciclista ( viatge / moviment / recorregut / infantesa ... ) , tot acompanyat de velles històries de remots indrets en el sempre permanent dubte de la fantasia / realitat , el desig , el somni , la il·lusió.

Pere Màrtir , com molt be deia Hermann Bonnin en la inauguració es reinventa a si mateix , i en un maresmenc exercici fregolinià , ens ofereix cap-i-tomba al voltant de si mateix , per dir el mateix potser ni tan sols dient-ho , però mantenint encesa la llum de la seva veritat crítica , aquella que sempre segueix essent precisa en un mon com el de l’art massa vegades acomodatici.
“Jo vaig ser-hi ( V.O.) és un parèntesi en la trajectòria crítica del creador , però no és un parèntesi inactiu, fred , inerta, al contrari és un parèntesi que ens permet endevinar ja un nou exercici críticament creatiu per el seu nou pas endavant en la seva trajectòria.

Pere Màrtir Brasó.- “Jo vaig ser-hi (V.O.)
enblanc espai d’art - interiorisme Lepant 56, 08301 Mataró (BCN)
del 20 de juny al 16 de juliol de 2008
Horari: de dill. a div. de 10:30 a 13:30 i de 16 a 20, diss. de 17 a 21

dimarts, de juny 24, 2008

TRANQUIL·LITAT

Fa temps que un havia adquirit el compromís intern d’escriure un post cinc dies a la setmana. Va ser com una aposta personal a mantenir una certa disciplina , virtut amb la que em porto de manera disbauxada.
Soc enormement complidor , i d’això en poden donar fer en tots els mitjans en els que he col·laborat ja que és rar la vegada que els he deixat penjats , però alhora sempre tendeixo a fer les coses molt a darrera hora.
Ha estat un repte que penso he complert de manera habitual , per el que mereixia aquest descans que em forma de pont he tingut en el treball ( tinc un pont a l’any) i en aquesta comunicació personal. No per això el meu cap ha deixat de bullir en diversos fets que caldrà anar comentant en els propers dies.


SANT JOAN



Però cal començar per on cal que en dia com avui és fer-ho felicitant de tot cor a tots els que avui celebren la seva diada. Malgrat que soc agnòstic segueixo amb el costum de felicitar el dia del sant , a bon segur per ser més fàcil que no pas l’aniversari . En aquests dies mai m’oblido de felicitar a les Alícies ( 23 de Juny) i com no avui a tots els Joans. i demà dels Guillems.

Felicitats de viva veu els més propers , em queda felicitar com no a Joan Antoni Baron , alcalde i amic malgrat les petites discrepàncies que podem mantenir en el fer cultural. Felicitats també als habituals Joans lectors d’aquest blog com Joan Salicrú , Joan Safont , Ivan Pera i molt especialment a la Joana Torres que potser era ahir que explicava el per què de dir-se Joana i m’ha recordat al meu germà , que havent de ser nena , - no fa pas temps del coneixement previ del sexe del nadó -, s'havia de dir “ Reis”, en honor de la patrona de Sevilla ( el meu pare era un enamorat d’Andalusia) i en ser nen és diu Joan Mª dels Reis.


ÒPTICA

D’entre del molt que vull comentar , el primer ha de ser la meva presència a “ Òptica “ , el programa de Televisió de Mataró que tant ve dirigeix l’Oriol Burgada i del que ja n’he parlat ben favorablement en algun que altre post.
Va ser per a mi una més que agradable sorpresa la seva convidada a prendre part en el de la darrera setmana , compartint taula amb Joan Salicrú i Manuel Roca. Encara que com li vaig dir personalment a l’Oriol, no sé el que hi pintava allà ja que no soc periodista , ell em refutà dient que no soc llicenciat en periodisme , però per ell soc periodista de totes totes , i em va afalagar del tot parlant-me de comunicador i creador d’opinió, com ho demostra , segons ell , aquest blog , llegit per polítics del poder i l’oposició, consultat per periodistes de diversos mitjans , a més de la gent del camp de l’art , i que respon a uns criteris de llibertat i veracitat que ja voldrien molt.

M’ho vaig passar molt bé , vaig intentar aprendre dels dos mestres que m’acompanyaven , vaig opinar en consciència i dient el que veritablement penso, i vaig tenir la sort que en parlar de resums de l'any de mandat el tema Bassat va sortir per natura i potser allà vaig poder ser més explícit, pensant que en genral la cosa va sortir prou bé.

El que he vist que la seva audiència és important. Va ser divendres , i amb les seves repeticions en el cap de setmana , han estat més d’un , de dos i de tres els que m’ha parlat del mateix. Curiosament tots fent apunt en la meva darrera intervenció del programa , comparant a Esteve Terradas amb l’Alfonso Guerra del Govern mataroní , i amb la meva particular comparança entre Terradas i Carlos Fernández. Una comparança suau davant les moltes que he escoltat de gent del PSC , d’altres partits o de ciutadans normals , i que en ser pública quasi es converteix en pedra d’escàndol.

Potser la política d’avui en dia té en els pilars dels seus defectes , el de la submissió absoluta a l’aparell del partit , i el de la hipocresia més absoluta en dir amén a tot , quan de portes en fora , i sobre tot en allò de : això és “off de rècord” i ni se t’acudeixi anomenar-ho ja que ho negaré de totes totes ... " , els mateixos protagonistes diuen coses molt pitjors que aquells que anem amb la nostra veritat per davant gosem a dir.

MÉS

I queda l’exposició de Pere Màrtir Brasó , presentada per Hermann Bonnin i obviament sense ningú de Cultura a la sala , és a dir , com ja és habitual.

I parlar d’aquesta experiència , tan especial, curiosa com discutible , que ha estat aquestes Santes full a Cretèil .

I parlar com no de futbol , la roja i l’eurocopa.

I de Martí Anson i el seu protagonisme a “El País” de dilluns , tot parlant de la seva experiència , que sembla ha estat exitosa del tot , a Santa Fé de Nuevo México , als EEUU.
És clar que en aquest cas no sé si fer-li cas o no a l'article, ja que el mateix Martí Anson , - tal i com vaig comentar en l’oportú post -, es cagava en “El País” al que titllava d’enemic , traïdor , i al que no calia fer cas de cap manera.

Sigui com sigui en parlarem i que cadascú jutgi per si mateix.
Però tot això serà en un altra dia.

dimecres, de juny 18, 2008

JOAN PERE VILADECANS

Tot rellegint un post anterior he pogut observar con anomenava a Joan Pere Viladecans. Ho feia en la seva relació amb el mon aturí , en canvi res havia dit de la seva exposició actual al Palau Moja que amb el títol de “símptomes i malalties” explicita la introspecció més absoluta que aquest artista hagi fet en la seva ben personal carrera, aconseguint amb ella el reconeixent absolut de tot el món plàstic.

No puc negar una bona dosi de debilitat per el treball de Viladecans. Per un costat hi ha una debilitat artística ja que sempre he sabut trobar en la seva personal i iconografica trajectòria aquells elements que han convertit en proper el seu sempre críptic idioma. Però potser també bona part rau en la debilitat personal que tinc per l’artista i la causa és ben senzilla.

Ara fa vint-i-cinc anys que Viladecans exposava a una sala de Vilassar de Dalt (“Niu d’Art”). Per un llavors ,un col·laborava al conservador ( per ser benvolent) “Diari de Mataró” i alhora al progressista “El Maresme”. Feia poc que aquest havia encetat un cuadernet central dedicat a la cultura que dirigia en Rafael Vallbona. Coincidint amb un pont , en Rafael va demanar-me un llarg article sobre Viladecans i la seva exposició per donar pes a aquell suplement que creia seria en aquella setmana molt més llegit.

Va ser una petició d’avui per demà i coincidint amb un ingrés hospitalari del meu fill. Així, aquella nit vaig escriure l’article que començava amb una peregrina tesi al voltant dels nom de pila de Viladecans: Joan i Pere. Un elucubrava de la barreja del poder eteri de Joan ( precursor, llençat , avançat, sense por ... ) i Pere ( home amb peus a terra , fidel però poruc , ple d’il·lusions però també de dubtes...) . En resum un compendi d’home i esperit , de seny i de rauxa.

Quina va ser la sorpresa quan uns dies més tard , en aquella peculiar seu del carrer Amàlia , em feien a mans una carta de Viladecans , no tan sols agraint l’escrit , ans també apuntant-se a la reflexió per a mi encetada.

Potser de llavors vaig accentuar la meva estima per els treballs de Viladecans que ja havien deixat forta petja , tant amb les seves exposicions com amb aquelles portades històriques dels “Llibres del mall”. Així he seguit el seu caminar en el que ofegat per una generació anterior que ha gaudit de totes les prebendes ( Tàpies , Guino , Hernàndez Pijoan , Cuixart etc.... ) la seva obra ha quedat una mica com aliment tan sols per especialistes que fugen de les falses veritats dels nomenats per la història.

Ara , aquest canetenc d’adopció, sembla haver dit prou a aquest sentiment d’artista “guapo” i de lectura essencialment estètica per despullar-se del tot en una exposició sense límits , defugint de tota comparança i on aconsegueix una catarsi personal capaç a l’hora de provocar-ne una de col·lectiva als seus fidels seguidors.

Viladecans en aquest exposició que vull recomanar intensa i càlidament ( Joan Pere Viladecans. “Símptomes i malalties” , Palau Moja ( Portaferrisa / Rambla ) . Fins a finals de mes. ), es despulla fins a límits insospitats tot fent una càlida reflexió de la vida passejant per el cos i amb la por de la mort com excusa.


Una exposició d’una introspecció personal total però que curiosament l’apropa a l’espectador al que convida a fer el mateix sense embuts. Una mostra lluny de la seva iconografia personal però no pas d’un pensament que manté a l’home i les seves circumstàncies com a eix del seu treball.

Una exposició de molt aconsellada visita i lectura , i que un , fos director de l’IMAC o responsable d’exposicions de la Caixa Laietana , ja estava movent mans i mànigues per poder-la presentar a Mataró.

I penso que podria ser ben factible. Ara Viladecans és un maresmenc més degut a la seva residència a Canet. Fa anys i panys que no es veu un treball seu a la comarca ....Així dons l’esquer és fàcil i tot està en l’habilitat i el desig del negociador, aquesta figura cultural de la que tan mancades estan les notres institucions públiques i privades.

Ho faran ?. Permeti’m un escepticisme de primer grau que fàcilment degenera en un més que possible resultat lamentablement negatiu.

dimarts, de juny 17, 2008

D’EXPOSICIONS I CATÀLEGS

Avui tenia la bústia plena , però no de l’habitual. És clar que hi havia rebuts , factures , cartes de banc que m’ofereixen un crèdit sense preguntar-se com el podria pagar etc. , però principalment estava plena degut a dos voluminosos envelops.
El primer amb el remitent de “ enblanc. Espai d’art . interiorisme “ em convida mitjançant un agraït i personalitzat ( 19/20) treball gràfic a l’exposició que en Pere Màrtir Brasó inaugura el proper divendres , l’altra és el catàleg del Museu Modern de Taragona que cada trimestre sens falta arriba puntual a la meva bústia.

PERE MÀRTIR BRASÓ

Fa molt de temps que ens coneixem , tant que la nostra història bé de molt abans que ens trobéssim en trinxeres enfrontades ( artista/ crític) , és a dir que ens coneixem quan ell era un , per que no dir-ho , destraler defensa d’aquell Vilassar de Mar juvenil amb en Tàpies de l’Espinaler , en Fancheli , en Dani Sánchez Llibre.... dirigits per en Ramón , el sogre d’en Santi Carreras , i un jugava de porter a l’Argentona.

Després hem anar ensopegant per la vida amb relacions professionals i d’amistat comunes , de manera que hem mantingut un punt de fricció que ens ha apropat més que allunyat com ho demostra les mostres que li he presentat i el fet que quan vingueu a casa , - hi esteu tots convidats , això sí que amb cita prèvia -, podreu admirar una magnífica obra seva del Nil ( 1991 ) que dona la cara sense desmerèixer ni un borrall d’un magnífic Alfred Opisso fent abstracció dels ocells de les Rambles.

Ara en Pere ens ofereix una visió dels seus darrers treballs que tenen en aquest camp difós el seu protagonisme accentuat. Sempre he dit que en Pere que més m’agrada és aquell de crítica directa sense embuts ( Ronaldinho , Nike i el bosc cremat ) per tant caldrà veure i esperar, però és clar que en aquest cas i sense ell saber-ho m’ha tocat la fibra.

Pel que veig en l’obra que ens presenta i en el seu weeb, la figura d’un ciclista de joguina esdevé leif motiv. La mateixa joguina amb la que un de petit va disputar inacabables “tours” per les rajoles del passadís de casa.
Certament tot està ben clar. El món és sempre un petit mocador.


"enblanc espai d'art" . Lepant 56 Mataró
Inauguració divendres 20.06 a les 19.30 h. amb presentació d'Hermann Bonnin

CATÀLEGS


D’ençà que un mataroní va exposar allà ,- no sé si Rosa Codina-Esteve o Josep M.Codina -, que cada tres mesos m’arriba el catàleg de l’exposició que té lloc en el Museu d’Art Modern de Tarragona . Quan arriba sempre ric ja que mentre que disposo de la seva variada col·lecció , em trobo que el Govern de la ciutat de Mataró , és a dir la meva , entén com del tot marginal el paper historiogràfic del crític d’art i per tant manté la norma de que no disposi dels catàlegs que edita , i que si de cas en vull algun pagant Sant Pere canta , que és el que faig escrupolosament.

Avui el catàleg que m’arriba és un de magnífic de la mostra antològica de dibuixos de Garcianguera ( 1912-1963). No cal fer-ne molta extensió ja que és un artista localista absolutament desconegut en les nostres contrades , però si seria convenient que algú fes contacte amb la gent de Tarragona per assabentar-se com es poden fer coses bones , variades i fer-les bé, i a més amb un clar protagonisme de proximitat.

EL CASAMENT

Demà s’acompleixen dos setmanes d’ençà que es va inaugurar l’exposició de 26 artistes locals que donaren forma a un casament ben peculiar.
Han passat ja dues setmanes i estem en condicions de dir que de manera oficial segur , i de manera oficiosa el mateix del mateix, que ningú dels pesos pesats del Govern ha passat per la mateixa.

A Cultura silenci absolut , i vergonya d’aquella del llindar amb la pocavergonya. A Govern trucada de secretaria d’alcaldia a un artista determinat , no als organitzadors que tenen cap ben visible ( Carlos Soriano com a president i Manuel Contreras i Manuel Patricio com coordinadors de la mostra ) , per dir que quan es podria visitar l’exposició . La resposta de quan vosaltres vulgueu, ha tingut el silenci més absolut com a ressò.

Anem dons cap a la tercera setmana i el buit de l’absència del poder ja porta tuf de revenja de criatura malcriada.

Ho sento, però cal dir que ni amb un fort entrenament el Govern ho podia fer pitjor.
I a més , que ho tinguin molt clar , que aquestes coses tard o d'hora s'acaben pagant. I molt car!!

dilluns, de juny 16, 2008

DE TOROS

No soc pas afeccionat als toros , però tampoc soc furibund antitaurí. Tampoc m’agrada la caça i quan veus aquestes “festes” en vedats en que les perdius venen “ de fàbrica” i son abatudes amb aquestes escopetes de cacera esdevingudes metralladores penses que és un pur assassinat i no per això demano la seva abolició. I penso que tenir un gos gran en un pis és en certa manera una salvatjada i tenir gossos siberians aquí a la calor mediterrània el mateix del mateix , i no per això vaig esbroncant a tots aquells que actuen d’aquesta manera.


Potser pesa en mi la gran plàstica que arrossega “la fiesta” i que ha captivat i segueix captivant a tants artistes , d’entre ells noms mítics amb Picasso al capdavant i acostant-nos més a l’actualitat, Viladecans o Hernández Pijoan que curiosament es guanyà els primers calerons fent apunts de les “corrides” que després publicava “El ciero” ( El Noticiero Universal) que dirigia el seu pare. Per cert , i per arrodonir l’anècdota hem de recordar que un dels seus fidels acompanyants a la Monumental era Eduard Alcoy que per un llavors vivia ben a prop de la plaça.


He assistit a dues curses “serioses” de braus en ma vida. Una a la Monumental de Barcelona i l’altra a Madrid i d’això ja fa molts anys .Una vegada en temps de mili devia anar un xic “content” quan amb tota la trepa ens vàrem tirar a les “vaquillas” a Longares i encara em noto saltant la barrera amb l’esbufegada al cul d’aquell animal que sabia molt be el que es feia.

Ni les tardes de toros en les festes populars , ni el toro “ensogado” , de foc etc , em criden per res l’atenció., però no puc negar que aquests dies he seguit amb atenció tot el cas José Tomás després del seu èxit , diuen que històric, a Las Ventas de Madrid.


Regirant per Internet vaig poder reviure els moments més destacats del seu treball , - la seva ”faena” -, i no puc negar que existia un aroma a mític , a ancestral, a primitiu , a l’intent de domini de l’home sobre la bèstia , però per sobre de tot existia una plasticitat que traspuava emocions de tota mena.

Després he llegit les opinions de la transcendència del seu èxit , el memorable i històric de la jornada i he pogut anar esbrinant la peculiaritat d’aquest torero, que per cert té com apoderat i home de confiança a un català.


Ahir va repetir jornada amb resultats per a uns èpics , per a altres dramàtics i per els de més enllà estúpids. Tres orelles i tres cornades. Però principalment em sorprèn l’ambient quasi de tragèdia grega que sembla es respirava a la plaça.


La crònica de “El País” titula “Una buena tarde para morir” (sic) i en ella existeixen frases tan absurdes com : “ ...José Tomás llegó a Madrid dispuesto a superar lo insuperable; es decir , a dejarse matar antes que perder la batalla contra si mismo. .... Porque , ayer , José Tomás estaba dispuesto a amorir. Y a punto estuvo de conseguirlo.”


Després algú diu no entendre altres tipus de fanatismes , tan llunyanes a la reflexió assenyada com aquell que s’arriba a creure més home , per acostar-se tant i tant al toro que aquest l’acaba empitonant.
Sang i festa , home i animal , la lluita pel poder. Masses reflexions que obliguen a acabar pensant que cal portar la contraria a “El País” , ja que soc del convençuts que “ mai hi ha una bona tarda per morir” , i menys per banya de toro quan encara es tenen molts anys per davant.


LES BONES RAONS DE JOAN SAFONT

En Joan Safont és una bellíssima persona que alhora destil·la intel·ligència en totes les seves reflexions .

Ahir em feia un afinat comentari al meu post al voltant de les respostes del jugador internacional per Espanya , el valencià Albiol. Avui observo que alguna cosa ha passat ja que l’estúpida pregunta ha desaparegut del qüestionari que El País fa als internacionals espanyols.

El que no ha desaparegut és aquesta pressió que darrerament torna a sorgir amb força en aquest periòdic al voltant del català. Ahir era un carta de protesta pel fet de que Marcelino Iglesias , president de l’Aragó, parla amb català quan es entrevistat per TV3 i no ho fa en “chapurreau” que és el que es parla a la Franja. Avui és la importància que dona a la nota de l’Academia francesa que demana que les llengües “regionals” no estiguin incloses en una reforma institucional ja que , segons ella ,atempten contra la identitat nacional.

Però tornant al bon amic Joan no tinc més que aplaudir de manera intensa el seu darrer post que quasi podríem considerar com “confesional”.
Son unes profundes reflexions que un des de la distància política, un signaria en la seva totalitat. En Joan amb el desengany però amb la militància , un no havent arribat a la militància ja que ja fa molt temps que ha entès el gran engany d’aquest fals joc del poder i el servei , dos elements que cada vegada casen menys.

En Joan patint per un executiva trencada que no respon a res més enllà de les ínfules personals. Un mateix, llegint la llista de delegats per Mataró al congrés nacional del partit i veient que està formada per el pinyol i els corresponents palmeros , la majoria de tronc i arrel de les JSC . Tot monolític , ni una veu discordant , no fos cas...
Però, com hi pot haver , ni tan sols discrepància , quan ningú és capaç d’aixecar la veu davant la misèria dels actual dirigents demostrada amb l’actitud que el Partit va tenir amb Pasqual Maragall en el tan recent trenta aniversari.

Cal toca de peus a terra. Els partits han deixat de ser els estris amb els que es podia moure el mon, per esdevenir “aparells” immòbils en que la cadira és molt més important que qualsevol altra cosa. I si s’ha de ballar un pas-doble és balla , que collons !.

Però cal seguir en la lluita i allà ens trobarem. Salut , república i a seguir ja que com sempre el millor encara està per arribar.

diumenge, de juny 15, 2008

PENSAMENTS

Cap de setmana tranquil dedicat a la lectura , posar en ordre quatre coses i descansar que molta falta em fa. De les diverses lectures em quedo amb alguns articles que vull remarcar.
El primer és d’avui a EPS i porta la signatura de Rosa Montero , amb la que per cert discrepo ben sovint. Avui però l’ha clavat.
És un article que haurien de llegir obligatòriament tots aquells que diuen que no son racistes i en especial Celestino Corbacho el més gran exemple de que estem en un país gran. Tan gran que qualsevol , i valgui el sentit més pejoratiu de la paraula, pot arribar a ocupar un càrrec de responsabilitat i fins i tot ser ministre.

CUARENTA AÑOS SIN HABLAR ALEMÁN

La velocidad a la que los humanos olvidamos nuestro pasado es desde luego asombrosa. Recibo dos álbumes, dos libros con el lomo cosido con espirales metálicas, confeccionados por la asociación Arco Iris de Basilea (Suiza). Se trata de una asociación de emigrantes españoles jubilados, es decir, de personas que decidieron quedarse en su segundo país y no volver. Los libros son unos trabajos primorosos y fascinantes. Uno se titula Tal como somos, y es una sólida encuesta sociológica hecha por ellos mismos sobre los residentes españoles de la zona mayores de sesenta años (en total, según sus cuentas, hay 336). El otro trabajo, titulado Tal como éramos: españoles en Basilea 1957-1980, cuenta lo que fue la emigración a través de testimonios personales y de un montón de fotos antiguas y maravillosas, retratos de bodas y bautizos, de fiestas con bailes regionales, del primer televisor comprado con esfuerzo, de la modernidad y La velocidad a la que los humanos olvidamos nuestro pasado es desde luego asombrosa. Recibo dos álbumes, dos libros con el lomo cosido con espirales metálicas, confeccionados por la asociación Arco Iris de Basilea (Suiza). Se trata de una asociación de emigrantes españoles jubilados, es decir, de personas que decidieron quedarse en su segundo país y no volver. Los libros son unos trabajos primorosos y fascinantes. Uno se titula Tal como somos, y es una sólida encuesta sociológica hecha por ellos mismos sobre los residentes españoles de la zona mayores de sesenta años (en total, según sus cuentas, hay 336). El otro trabajo, titulado Tal como éramos: españoles en Basilea 1957-1980, cuenta lo que fue la emigración a través de testimonios personales y de un montón de fotos antiguas y maravillosas, retratos de bodas y bautizos, de fiestas con bailes regionales, del primer televisor comprado con esfuerzo, de la modernidad y el desahogo económico duramente alcanzados.
Y leo los libros y me quedo pasmada. Todo suena tan cercano, tan semejante a lo que ahora estamos viviendo desde el otro lado. Sí, desde luego, siempre que hoy se habla de la inmigración, hay alguien que, con sensatez, intenta recordarnos que fuimos un país de emigrantes hasta ayer mismo. Pero una cosa es decirlo y otra cosa verlo, leer sus testimonios, ver sus caras. En apenas una docena de años, desde finales de los cincuenta hasta principios de los setenta, más de dos millones de españoles salieron del país como emigrantes. Fuimos los ecuatorianos, los rumanos, los subsaharianos de la época. Dice uno de los jubilados de Basilea: “Muchos de nosotros llegábamos como ilegales y teníamos que esperar en una pensión de Saint Louis hasta que encontrábamos un puesto”. Y otro explica: “Yo pasé la frontera de clandestino. Recuerdo que un amigo mío que conocía bien el camino a través del bosque vino a buscarme y me colocó una mochila y unas botas dos números más grandes que me hicieron unas ampollas grandísimas. Así, disfrazados de excursionistas, nos pusimos a andar. Yo creí que me moría de miedo cuando nos cruzamos con un guardia de frontera, pero mi amigo le saludó muy efusivamente con un ‘grüezzi’ y no nos pidió ningún papel…”.

La encuesta señala que la edad media de los jubilados españoles en Basilea es de 69 años. Dos tercios de la población vive de manera desahogada, pero el 30% está al límite o con problemas para llegar a fin de mes, y la mayoría de este grupo son mujeres, por la mayor precariedad laboral en la que se desenvolvieron durante su vida activa. Todos ellos llegaron a Basilea huyendo de una España retrasada y paupérrima: “Un día me contó mi marido: ‘Ayer estuve en casa de Antonio. Oye, tiene que ser muy rico, porque éramos doce y nos tocó silla a todos…”, dice una jubilada. Y otro emigrante explica con agudeza: “Descubrí que los suizos eran distintos cuando me di cuenta de que compraban dos periódicos diferentes del mismo día”. Muchas de las geniales fotos del libro parecen anuncios publicitarios de la época, así de orgullosos se les ve enseñando los trofeos conseguidos. Son como cazadores con las piezas de consumo que han abatido: una motocicleta, un tocadiscos, una cocina inmaculadamente blanca y, sobre todo, ese tótem esencial del éxito que era el coche: “El día en que llegué a la frontera entre Francia y España con mi primer Gordini no pude reprimir las lágrimas: me sentía todo un triunfador”.

Estos emigrantes llevan cuarenta años en Suiza y además, ya ven, se han quedado. La mayoría, porque allí tienen a sus hijos y a sus nietos, pero otros, el 19%, porque se sienten “mejor allí” y creen que en España no podrían adaptarse. En realidad han pasado toda su vida en Basilea. Sin embargo, y esto es lo más increíble de la encuesta, la mitad de los hombres y las tres cuartas partes de las mujeres tienen problemas con el alemán. Nunca consiguieron aprenderlo bien, pese al tiempo que llevan. Y lo más conmovedor es que, aun sin saber el idioma, viviendo como viven bastante aislados y sin poder participar en las elecciones, el 74% de ellos se siente “bien integrado” en Suiza. Cuando contemplemos a los inmigrantes actuales como bichos raros porque farfullan mal el idioma, intentemos no olvidarnos de lo que fuimos.
Rosa Montero

És clar que en Juan José Millás el passat divendres arribava al sublim en la seva columna , amb especial reflexió per aquells que creiem en la cosa pública, i especialment per aquells que ens han de fer creure que val la pena pensar que aquest és el futur.

Una cosa es la crisis y otra la fricción con la atmósfera al entrar en la realidad. Los pisos no valían lo que costaban, el Euríbor era una trampa, el petróleo tenía los días contados, los créditos al consumo llevaban veneno dentro, el coche con tracción a las cuatro ruedas decepcionaba al quinto día, aunque había que seguir pagándolo seis años. Resulta que esto no era jauja. La entrada en la realidad puede ser brutal si carecemos de los revestimientos cerámicos adecuados. En mi colegio, el profesor de gimnasia hizo creer a un compañero gordo que podía trepar por una cuerda hasta el techo del gimnasio, donde había dibujado una luna. Se trataba de tocarla y volver. El chico, espoleado por las promesas falsas del profesor, llegó hasta la mitad y se dejó caer, frenando la caída con las manos. Llegó al suelo (a la realidad) sin manos.
En esas estamos, descendiendo por la cuerda después de haber estado a punto de tocar la luna. Algunos la tocaron, pero a qué precio. Lo malo es que al despertar del sueño, al entrar en la atmósfera, vamos a conocer la crisis de verdad. Acuda usted a Urgencias con las manos abrasadas por el descenso y le darán hora para dentro de veinte meses. Vaya usted al juzgado de guardia para denunciar la situación y su caso se verá dentro de quince o dieciséis años. Busque un buen colegio público donde enseñen a su hijo a distinguir entre el sueño y la realidad y le dirán que la enseñanza pública de calidad ha desaparecido. Mientras subíamos a la luna, las termitas horadaron lo público, lo desprestigiaron, lo vendieron, lo manipularon, se alimentaron de lo público, que era de todos. No va a ser fácil colocar la frontera entre lo que llamamos crisis y lo que son, simplemente, los efectos del regreso a la realidad, pero deberíamos intentarlo, para recuperar el juicio. Y los espacios públicos.


Però com que en el fons el profà és el que domina no puc per més que quedar-me amb una part de la columna de Carlos Boyero:

Veo el careto y la actitud de Luís Aragonés y la alergia crece. Prefería la escandalosa sudorina axilar de Camacho, los pantalones cortos y los calcetines de Clemente, los agravios a la estética. Y te acuerdas de la pinta de Pat Riley, de Menotti, de Valdano , de VaRijkaard , de Van basten. Es cruel. Cada uno tiene su estilo. Y algunos, no siquiera eso.”

Sens dubte és una columna a comentar amb la cabretenca Àngels Barceló a la que mai hauria fet en shock patriòtic per la roja. I dic roja , o quatribarrada , que igual de penós és.

I ja que parlem de futbol felicitats al Mataró que es queda a Tercera , al Girona que puja a segona i al Huesca que també ha pujat i s’enfrontará al Zaragoza en el derby , encara que el Teruel no ha pogut pujar a 2B , eliminat per el Roquetas. No tot poden ser alegries.
I menys quan veus a Albiol , el jugador de "la roja" contestant a un qüestionari de "El País" . En el mateix hi ha la pregunta estúpida de l'any en el camp dels esports : ¿ porqué a los catalanes les llaman polacos ?. La resposta d'Albiol definitiva: "No sé, pero alguna cosa mal habrán hecho".
Certament a vegades els aforismes tenen el seu grau de veritat. En el cas d'Albiol se li esacu perfectament allò de que " valenciant i home de bé no pot ser".

dissabte, de juny 14, 2008

CA L’ARENES

Dijous tinc una d’aquelles entrevistes complicades. No és pas professional, és familiar i els protagonistes som la cap mèdica de la residència on es troba la mare, ella mateixa i jo. A la mare la demència li va augmentant mica en mica , manté bons coneixements i memòria però li està sortint el caràcter , que és molt i prou que ho sé, i per tant apareix un cert deix violent , fet preocupant i bé ho saben molts dels que es troben en circumstàncies parelles.

Cal dons parlar , cal posar-se ferm , cal en certa manera capgirar els papers i si quan un era petit era la mare la que renyava , ara toca just el contrari. Però és tema complex i difícil i encara que en aquest cas sembla podem haver aconseguit algun que altre resultat ,deixa deixes en l’ànima i queda aquella espurna que em retrotrau a una frase que segons sembla deia sempre l’avi de la meva dona . “Que malo que és llegar a viejo”.

A continuació tinc una entrevista cultural per que volen , fet que agraeixo, explicar-me alguns projectes. A la pluja interior s’afegeix un xàfec exterior que m’obliga a refugiar-me a la sala de la Laietana a la Pça Sta Anna on hi ha "El casament" . Pensava estar sol però hi ha diversos visitants ves a saber si fugint de la pluja com jo , encara que quasi tots portent paraigües . La gentil conserge m’explica que la “pluja” de visitants també és constant i que ja s’acosten als 800 , establint dia a dia un nou rècord. I jo que m’alegro.
En la reunicó estic amb gent del PSC que mana en això de cultura, li explico les dades i em sorprèn tot dient “més que en mig any de Ca l’Arenas”. Una frase que em desconcerta , en part per què és veritat , en l’altra ja que essent certa , ningú del Govern ( jo entenc un pacte de govern com una postura comú ) sembla fer res.

Ben aviat es complirà el segon aniversari de Ca l’Arenas. Pressuposo un nou discurs ple de mentides com va ser el de l’any passat. Per cert en ell Baron va prometre esforços i diners per canviar la dinàmica , que no han existit. Penedès va parlar d’obertura i activitats , el mateix del mateix.
Potser caldria discutir-ho prenent quelcom en el cafè ( llàstima que encara no s’ha inaugurat, a bon segur per falta de temps ja que sols parlem de dos anys) o escoltant alguna conferència d’art ( el PMC no n’ha programat cap en aquests dos anys de funcionament).

Tot això m’obliga a parlar de les darrers mostres de Ca l’Arenes , però no ho vull fer sense remarcar la magnifica definició al voltant de la mostra “El Casament” . La diu Alberto Romero Gil en el seu blog: “ Sólo lamentar que haya sido una boda religiosa y con padrino adinerado en vez laica y por lo civil, pero claro, como no son modernos si no unos catetos de pueblo...” . Alberto Romero sempre tan encertat en la pintura i el pensament

DIBUIXOS INÈDITS DE CUBA ( 1895 – 1898 )

La sala 1 de ca l’Arenas havia de ser la sala gran , la de les mostres dels grans astres. La temporada anterior va tenir algun detall com per ex. en les exposicions que vingueren dels Fons del Museu Abelló i de la Fundació Palau. Mostres magnífiques que varen aixecar el nivell però enguany els resultats son paupèrrims.

Santi Estrany va començar amb el seu to , però sense oferir res de nou , Santi Clavell no estava a nivell , el viatge per mar que ens oferí el Marítim era en cabina de quarta i ara els dibuixos de Àngel de San Pedro Aymar es queden en el que en realitat son , apunts i detalls d’un bon dibuixant en un fet circumstancial especial. Tenen dons un regust d’apunt històric personal i viscut que cal valorar , però en canvi el seu valor artístic s’ha de trobar amb l’ajut de la lupa que s’ofereix al visitant per poder visionar-los acuradament.

És aquesta una mostra valuosa en el que explicita però presentada en un espai del tot inadequat , el que la desvaloritza fins nivell d’intranscedència quan a bon segur en altre entorn , físic i conceptual, mereixeria una atenció i un comentari positiu que ara és impossible oferir-li.
Una mostra de molt regust històric , una mica menys d’artístic , i que mai hauria d’haver-se penjat a Ca l’Arenas . Un greu error dons dels seus programadors.

Cuba 1895-1898. Dibuixos Inèdits de la Guerra. Ângel de San Pedro
Ca l’Arenas. Sala 1. Del 9 de maig al6 de juliol de 2008

ÈXODE. IVAN JORDÀ



Arriben a Mataró els darrers treball de l’Ivan Jordà , establerts com sempre amb l’eix i el fonament de la seva figuració personal, i que ara de manera específica ocupa aquest espai de Ca l’Arenas i el seu entorn dedicat al viatge , amb la mostra “Èxode” que ens vol fer memòria visual en forma de reflexió al voltant de l’obligat desplaçament de certs pobles i cultures davant el domini d’un altra poble , en bona part aniquilador.

Jordà encerta amb el concepte , i a bon segur també en el joc que darrerament empra de no respectar els límits estrictes de la tela , en la recerca d’una nova dimensió que serveixi tant per apropar el relat a l’espectador com per fugir d’unes obligades normes de compliment.
D’aquesta manera Jordà vol fer un pas enllà però que no es seguit per el seu treball massa afermat en una figuració estàtica , amb una clara referència a l’estilística del còmic , i a la que falta l’apunt de mala llet que exigeix tant el tema com el seu desenvolupament.
Una mostra amb fonament però que per força amb un desenvolupament plàstic massa edulcorat en el seu realisme.

Ivan Jordà. Èxode
Ca l’Arenas. sala 2 . del 30 de maig al 5 de juliol de 2008


ISMAEL CABEZUDO. “ El viatge digital”.

Ismael Cabezudo està en un moment crucial de la seva carrera. Jo diria que es troba en l’encreuament just per a decidir quin camí vol seguir en el futur , si el de la concepció o el de la creació. Dit d’altra manera , ha de d’escollir si vol ser creador o creatiu , si vol quedar en el pensament o vol seguir estant en l’acció.

Cabezudo malgrat haver aconseguit resultats ben reeixits en el seu treball plàstic , espacialment en el camp del gravat on a bon segur pot aconseguir millors resultats degut al bon domini tècnic dels estris del mateix , no ha acabat de treure el cap en la roda expositiva de la creació.
En canvi i de fa un temps,el seu nom apareix més com a incitador creatiu que com a protagonista , assolint uns punts de mestratge que a vegades el depassen , com és el cas evident del seu protagonisme excessiu en les mostres del batxillerat artístic del centre en el que treballa , quan tota persona amb senderi entén perfectament el paper col·lectiu que obligadament s’ha de generar en una època formativa com és aquesta.

Aquest punt de protagonisme accentuat però alhora com si el defugís, és el que domina en la seva acció de “El viatge digital. Resseguint-me” , però amb uns resultats finals en els que justament en surt el més absolut perdedor.
I diem això ja que queda molt clar que la seva idea esdevé anècdota , el seu nexe inexistent , i son els artistes participants , cadascun anat a la seva, els que en la seva individualització i personalització , donen toc de qualitat a un conjunt col·lectiu que sembla concentrat per l’atzar i no per un concepte unitiu que no es veu i que quan es coneix, un l’entén com sense sentit en el treball col·lectiu i que sols podia tenir la pròpia resposta individual.

Una mostra en la que cal concentrar-se en els noms dels autors , amb un Cabezudo inexistent i un J.C.González al que lamentablement no s’ha donat el protagonisme que caldria . Els seus poemes , acompanyats de manera individual per els treballs dels creadors , haurien estat un resultat més agraït i afalagador que no pas el que ara podem visionar.
Una mostra que potencia a un Ismael Cabezudo intens en el concepte , però escàs en la creació més direcete.

Ismael Cbezudo “El viatge digital. Resseguint-me”
Ca l’Arenas. La galeria / La finestra. Del 30 de maig al 6 de juliol de 2008

dimecres, de juny 11, 2008

EXPOSICIONS

Com seguim dient quasi cada dia , els artistes mataronins segueixen presentant els seus treballs per arreu. Ara podem comentar dues exposicions que ens semblen prou importants que corresponen a dos artistes amb ample currículum i que curiosament (?) no han exposat mai en espais municipals . Son Jordi Prat Pons i Marc Llacuna.

En Jordi Prat pons després de passejar-se expositivament per les capitals més importants d’Europa i mantenir galeria als EEUU , torna mirada a les seves contrades més properes i exposa en aquests dies i fins el 27 de Juny a Platja d’Aro , a la galeria Omnium Ars ( http://www.omniumars.com/ ) , on fa poc exposava l'Albert Alís, amb una mostra en la que cohabiten els seus treballs habituals amb col·lage en els que la publicitat manté l’eix vertebrador i una nova sèrie amb una actualització ben personal d’obres i personatges clàssics i renaixentistes.
Això mantenit alhora la seva mostra al Museu del Càntir d'Argentona , la població on actualment viu.

Mentre Marc Llacuna ocuparà tot l’estiu l’espai de Quiosc Gallery ( art contemporani ) de la Pça del Mercat de Tremp ( http://www.terrazaquiosc.org/ ) amb el seu personal geometrisme que segueix subjugant a propis i estranys , i que aquí a Mataró , la seva ciutat , lamentablement no acaba de quallar. Caldrà mantenir el seguit d’èxits que aconsegueix arreu per fer possible que a Mataró algú aposti decididament per ell , fet que ho mereixen tant la qualitat de la seva obra com la de la seva persona , i que fan de llacuna un dels creadors amb més futur de la ciutat.

Per cert , tot parlant d’exposicions paga la pena recuperar “El casament” que està aconseguint batre rècords de visitants entre els que sembla no trobar-se alguns polítics que acostumen a parlar en els seus escrits cibernètics de les mostres que es realitzen a la ciutat o aquelles de les que en son protagonistes els artistes locals i que a hores d’ara , amb una setmana acomplerta després de la inauguració no li han dedicat ni un borrall a la mateixa. Que deu ser , vergonya per tot el succeït o simplement silenci culpable?.

Espero i desitjo que res de tot això , però queda clar que mantenir aquest silenci segueix essent el pitjor dels errors.

Quasi tant gran com el que manté Cultura de la que encara els organitzadors estan esperant una sola paraula de disculpa. Que trist i que mesquí és la manera d’actuar de l’IMAC.

QUATRE ( III i IV )

Un bon amic em recorda que sols he parlat de dues exposicions de la col·lectiva “Quatre “ que fins el dia de Sant Joan està oberta a la Sala de l’Ateneu. Vaig parlar del millor ( Màximo Almeida ) i del pitjor ( Àngel Martínez), bo és continuar amb les dues artistes que es mouen entre el ni fu ni fa , ans més aviat tot el contrari.

Stella Attal és una artista ugandesa que ens ofereix ventall divers i diversificat d’aquest art africà que es mou en una perillosa frontera entre la creació personal i la comercialització artesanal del concepte primitiu.

Aquest és el neguit que un es troba davant dels seus treballs. Per un cantó existeix l’atractiu que ofereix sempre aquest concepte en certa manera tribal d’un art tan desconegut com ho és l’africà , però ràpidament apareix una contradicció visual davant d’unes peces que s’ofereixen atractivament composades com esquer perfecte davant un espectador de llunyanes fronteres. Si a més un té la sort de poder visitar la mostra amb un amant del continent africà al que sovinteja en les seves vacances i t’explicita unes clares discordances de formes , signes i cultures , un tendeix a veure a Attal com una bona artesana que llestament sap treure profit de la seva habilitat i del desconeixement general del tema.

Una mostra que es perd en la dispersió i que es queda més en l’habilitat que no pas en el concepte més pur i net de la concepció artística.

Laia Bedós Bonaterra és coneguda a Mataró ja que va ser finalista del darrer premi Torres-García. Ara ens ofereix mostra individualitzada mantenint el discurs que oferia en la peça premiada que si bé en la individualització resultava atractiva i en certa manera innovadora , ara en la repetició de tota una exposició baixa de nivell i queda més en una brillant idea que no pas en un encertat concepte o estil.

Bedós vol aprofundir en reflexions importants al voltant de l’home , les seves relacions , la presència , l’absència ... però ho fa amb un discurs massa monocorde al que res ajuda aquesta característica de tipus massa infantiloïde de la seva pintura.

Ben equipada amb una iconografia atractiva , l’obra es va desfilant ja que pesa més l’estètica que no pas l’ètica , el visual domina sobre el concepte , però principalment per la manca de fonaments en una obra que vol ser transcendent i esdevé en anecdòtica. Un treball que es queda massa en la façana quan ella mateixa pretén anar una passa més enllà , sense aconseguir-ho de cap manera.

POLÍTICAMENT CORRECTE

Avui veig la bona batussa que per part de la RAE rep la ministra que va ser capaç de dirigir-se als “miembros y miembras....” , i a més va apuntar a posteriori que “miembras” seria una paraula/ accepció que ben aviat entraria en el diccionari.
Avui rep bronca més que merescuda per part de la gent de l’acadèmia que a més de reivindicar el seu paper al voltant de la llengua fa esment a aquesta postura políticament correcte de dirigir-se als dos sexes de manera igualitària.

La RAE recorda que certs masculins corresponen igualment al genèric i que per tant l’ús del femení és una irregularitat gramatical important i que molt bé farien els polítics de donar exemple i no usar-la.

Estic totalment d’acord. Cada vegada que sento a alcaldes i regidors amb la cantarella de “ciutadanes i ciutadans” em treuen bona part del desig de votar-los en la següent ocasió. Ara que queda ben clar que aquesta bestiesa igualitària no és correcte bo seria de que en prenguin nota. Ja que sempre la tasca del poder municipal és generalment criticada , al menys que per la part de l’oratòria no hi pugui haver punt de queixa.

I si un per exemple val un botó , com és possible que siguem “ciutadans i ciutadanes” , que siguem AMPES , però en canvi mantenim a tort i a dret el concepte de “ geganters “ i el de “castellers” que no prenen gentilici femení malgrat ser forces les dones que hi prenen part . A bon segur curiositats de la vida.

dimarts, de juny 10, 2008

PREU , COST I VALOR

Si et mous d’entre els molts cercadors que tenen a l’art com a eix , en aquests dies potser el nom que més apareix és el de Bob Dylan. L’exposició dels seus dibuixos s’ha convertit , i és en certa manera ben trist, en notícia fonamental del camp de l’art.

Es Bob Dylan un bon pintor?. La resposta és clara i contundent , NO. Dons si és així , que passa?. Dons passa que com en altres noms prou coneguts com puguin ser els que van de Hitler a Xavier Cugat , o de Jhon Lennon a Paul Mac Cartney, el pes de tot està en la signatura i no en l’obra, encara que algun llepafils pugui afirmar : És a dir , com en tota obra d’art.

No fa pas massa que la cap d’art espanyol d’una de les més conegudes cases de subhastes , ara no recordo si Sothebys o Christie’s , deia que un quadre val exactament el que vulguin pagar per ell , i malgrat el parany intel·ligent que ens oferia tenia tota la raó. Una obra d’art ho és en quant ens motiva , ens emociona i és capaç de crear tot aquell moviment d’ones que en certa manera ens capgira.

Preu , cost i valor son tres elements difícils de casar. Quan per un son equilibrats per altra queden coixos, o a la inversa. Però tot queda clar , sempre és difícil posar preu a les emocions , siguin les que siguin.

LA ROJA

He vist els últims vint minuts del partit de futbol d’avui aquell que havia de paralitzar al país més que la vaga de camions. És cert que hi havia una tranquil·litat viària més gran de l’habitual , però tampoc massa.

He vist a posteriori el resum i sembla que tot ha anat prou bé. Felicitats a tots aquells a qui “la roja” els motiva , entre els que evidentment un no s’hi compta.

Però no puc negar que m’agrada , i molt, el futbol ( magnífic ahir l’Holanda-Italia) , per això a l’hora de sopar he intentat veure al menys els gols . He apostat per TVE1 i he pogut veure les jugades , però també he vist en primer pla i tota immunitat, la bandera de la gallina. I he vist imatges i frases dels seguidors que m’han portat a la memòria al nostre més ínclit regidor.

I és que encara que qui dies passa , anys empeny., hi ha imatges com aquella d’unes banyes , una samarreta espanyola i una bandera estatal ( la tinc del tot guardada) que encara tenen el seu pes en or.

Espanya evidentment no té ni punyetera idea de quin serà el seu paper futbolístic en l’Eurocopa , però que la seva afecció serà nombre 1 en “cutrez” és tan evident que ningú ho pot amagar.

dilluns, de juny 09, 2008

FUTUR

Els bons amics del Capgròs últimament encerten en la diana a cada editorial, molt especialment en el que pertoca al tema cultural. La darrera ha estat magnífica i no m’estic de reproduir-la:

El món artístic mataroní ha donat mostres ben clares, en els darrers dies, del seu dinamisme i capacitat d’atracció. Prop de 200 persones van assistir a l’estrena del taller d’Albert Alís, un local sorprenent, com a espai obert a la ciutat i dedicat a l’activitat artística i cultural, una xifra que va sorprendre fins i tot el mateix pintor. La sala d’exposicions de Caixa Laietana, d’altra banda, va batre rècords de públic en la inauguració de l’excel·lent mostra "El casament", organitzada pel col·lectiu Dimarts del Llimoner. Els dos esdeveniments tenen un tret comú i característic: són fruit de l’impuls del col·lectiu artístic local, de la iniciativa personal dels mateixos creadors (en el segon cas, amb l'ajuda de Caixa Laietana), que han de ser al cap i a la fi els més interessats en capitanejar projectes per dinamitzar l’art i el seu entorn. Com diu el mateix Alís, "l’art és fruit de l’artista. És ell qui, amb la seva empenta i entusiasme, pot generar coses". Els gestors d’aquests projectes han entès que l’administració pública i els agents privats tenen uns ritmes i mecanismes propis que, tot i que poden servir d’ajuda, sovint no casen prou bé amb les necessitats del col·lectiu artístic. Es pot protestar contra aquest fet, però aquesta queixa només serà lícita si els mateixos creadors són els primers en tirar del carro.

Poc hi ha afegir en aquesta excel·lent reflexió. Els poder públics han de potenciar la formació ( escoles , tallers ,beques ... ) , ajudar a la creació ( espais per a la creació , mitjans tècnics... ) , recolzar la seva difusió ( espai per exposicions , ajudar a moure l’obra dels artistes , weeb d’artistes locals .... ) i fer que les obres perdurin en la seva transcendència ( museus , col·leccions , fons d’art...). La resta, és a dir el punt estricte de creació i de generar conceptes , idees , modus i manera d’expressar-les i fer-ne difusió ha d’estar en mans dels artistes.

El que curiosament succeeix és que mentre el creador plàstic està acostumat a crear i després , amb el projecte realitzat a la mà , intentar “vendre” o “col·locar” el mateix , l’artista visual es mou quasi sempre en projectes que no esdevenen realitat si no existeix la seguretat de la financiació. Dit d’alta manera un s’arrisca quasi sempre i l’altra no s’arrisca quasi mai.
Exemple fefaent son les mostres d’art .Mentre la plàstica juga i es jutja sobre un treball fet realitat , en les mostres d’art jove dedicats essencialment a conceptes emergents , sempre es presenten projectes que de ser acceptats sobre el paper , i després de la conseqüent ajuda dineraria , es fan realitat.

Potser el quid de la qüestió està en que mentre hi ha gent que creu que tot es un picabaralla entre conceptuals i plàstics , la realitat està en que el que cal és fer una aposta per ambdós amb igualtat de condicions. Ningú ha de dominar a ningú , tot pot i ha de coexistir en uns paràmetres d’eclecticisme i qualitat.
La pregunta però està en l’aire i acaba essent la mare dels ous . De veritat vol l’IMAC aquest equilibri de forces i apostar per la qualitat. Per a molts , a bon segur que per a massa gent , la resposta està clara, i el resultat és negatiu.

Per això cal establir , i de manera ràpida , uns punts de coincidència. L’estat de la qüestió està massa calent , i els artistes massa decebuts, com per anar ara amb pegats de Sor Virginia.
Penedès , sense ni tan sols ensumar-ho , va encetar la caixa dels trons amb la seva postura del Fons d’Art ( per cert han passat dos mesos de la renúncia i encara esperem resposta oficial ) , ha seguit amb el seu menysteniment permanent als creadors plàstics i la seva absència eterna a tots els actes inaugurals, i el Govern cada vegada té més difícil apaivagar l’incendi. Sols el pot salvar una cosa , que els artistes son molt més responsables que els polítics , encara que queda clar que si ens referim al titular de cultura superar la seva responsabilitat es tan poqueta cosa , que mai però que mai pot considerar-se un mèrit.

CAN MINGUELL

M’arriba la nova de que el projecte de Can Minguell sembla que ja està enllestit. Cal alegrar-se’n , i més tot tenint en compte que havia de ser presentat tot just passades les eleccions . Dit d’altra manera , any més any menys , la cosa no ve d’aquí.

Dintre de pocs dies espero poder-ne tenir notícies de primera mà que caldrà comentar . ara , a priori , i per fer que a qui li pertoqui pensi una mica , cal ineludiblement que l’IMPEM que és qui el pregona estableixi un interlocutor que sàpiga que es porta entre mans. Dit d’altra manera , si Can Minguell cau en mans de l’IMAC és projecte perdut i en caldrà cercar un de nou.

Però no ens avancem. De moment , i del tot il·lusionats , anem a dormir tot somiant amb aquest nou projecte.

diumenge, de juny 08, 2008

ACTES

VENTURA AMETLLER

El passat divendres vaig assistir a la presentació celebrada a la sempre petita i incomoda sala d’actes de Can Palauet dels treballs de Ventura Ametller “Summa Kaòtica” i “Resta Kaòtica” , que en el cas de la primera correspon a una reedició de l’obra publicada ha fa molts anys per Laia , i en el cas de la segona a una primera edició.

Tinc una personal estima per Ventura Ametller. Fa anys que ens coneixem i hem pogut parlar moltes vegades d’art , façana cultural que ell molt bé coneix , i hem discutit moltes vegades al voltant de l'art en general ide les meves apreciacions ,en particular encara que sempre d’una manera ben afectuosa , especialment en temps i moments difícils.

Ara era devoció i també obligació estar present en aquest acte al que lamentablement ell no ha pogut assistir degut al precari de la seva salut. Per això, i coneixedor que li arriben els comentaris que es mouen a la xarxa valguin les paraules d’ànim per seguir endavant.
Un ànim al que cal adjuntar la felicitació per poder veure publicada una obra que malgrat la seva raresa estaria publicada de fa temps en un país normalitzat , fet que evidentment no succeeix a casa nostra.

Felicitats Ventura. A cuidar-se , que qualsevol dia la fem petar Riera avall tot parlant del moment immillorable d’en Josep M. o de com està treballant en Pepe i l’èxit que conrea per Holanda.

Una forta abraçada i temps tindrem per comentar les “ kaòtiques”.

ELNA

Aquest matí he fet una llarga passejada pel Parc de la Ciutadella. Feia molts anys que no gaudia de l’estricte passeig en aquest indret i el cert és que està magnífic . Avui a més , la celebració del dia de la ciència l'havia omplert de paradetes científiques i tot convidava a deturar-se per endinsar-se en aquesta ciència lúdica que ara tan explotada està a televisió com per ex a “el Club” ( tv3) o “El Hormiguero” ( Quatro).

A més com que tenia temps m’he acostat al Parlament de Catalunya que els caps de setmana ofereix visites obertes , ja sigui amb guia ( a les hores ) , o lliures ( en tot moment). Feia molts anys que no el visitava i sempre és agradable fer mirada a uns indrets que son nostres per dret de representació i que els sentim coneguts de tantes i tantes vegades que els hem vist en els mitjans informatius.

Però un no ha anat a la Ciutadella així per així, i tampoc fugint de la festa rociera ,el cert és que un ho ha fet exercint de marit . Avui de la mà de la Memòria Històrica i de l’Assumpta Montellà s’ha celebrat una trobada de nenes amb nom Elna per fer-ne una fotografia de grup que en la propera setmana serà lliurada a l’Elisabeth E, en homenatge en el seu 95 aniversari. La ciutat de Mataró s’ha afegit a l’acte tot lliurant un àlbum fotogràfic dels nens i nenes de l’Escola Bressol “Elna”.

I si encara no entenen el fet de que un en comptes de fer pinya i gaudir dels Capgrossos en la seva sensacional actuació, un mantingués el to a la Pça de la Cascada de la Ciutadella , tot és fàcil d’explicar: Acte institucional al que no pot assistir la regidora , conseqüentment corre la pilota i algú ha de fer la tasca. O sigui que per qüestions maritals , cap a Barcelona a passar el matí.

És a dir, el mateix del mateix que a Cultura , que quan el regidor no pot o vol assistir apareix el desert, això tot tenint l’acte a escassos cent metres de la seu. Com ho hem de qualificar?. Es qüestió de vergonya pròpia , professionalitat , sentit de la responsabilitat...?. Però a final de mes la mesada no té mengua.

Coses que passen en una ciutat i una regiduria quan mana qui mana i obeeix qui obeeix,
Com sempre , trist però que molt trist.