dimarts, de març 30, 2010

TRES ANYS

Com a recordatori per aquells incapaços de complir els seus compromisos
i com avis a navegants per que sàpiguen que malgrat el ringo rango d’una signatura oficial, aquesta pot esdevenir paper mullat en qualsevol moment



Aquesta fotografia que encapçala avui aquest post és ben coneguda de tots vostès. És el quart any que en un dia com avui presideix les reflexions d’aquest blog. La raó és ben senzilla , un trenta de març justament de 2007 , és a dir avui fa tres anys, que un servidor acompanyat pels bons amics i col•laboradors, l’Albert Alís i en Josep Mª Codina, vàrem signar amb l’alcalde Baron i el llavors regidor de Cultura , Jaume Graupera , les bases de l’acord per dur a terme un FONS D’ART D’ARTISTES MATARONINS , que s’iniciava amb la cessió per part de quasi un centenar d’artistes d’una obra seva , de les que podríem qualificar com a “significativa “.

Com tots vostès saben , i malgrat que en pocs dies el projecte de Fons d’Art apareixia en el programa electoral de tots els grups i partits polítics que es presentaven a les eleccions , i que a posteriori el mateix apareixia ( i apareix ) en el programa de govern , aquest no s’ha dut a terme i el projecte ha estat vilment assassinat per aquells que manen a la ciutat.

En record i memòria d’un fons que mai va arribar a existir més enllà de la il•lusió dels artistes locals.

CAN MINGUELL


Fa dies que anem amb la història de Can Minguell i el cert és que és molt difícil fer-ho pitjor , encara que si segueixen entrenant-se com fins avui mateix, a bon segur que es poden superar.

Hem parlat diverses vegades de la història del projecte i no cal incidir amb la mateixa. Però d'ençà que s'explicita públicament el mateix , comencen les protestes dels artistes i comença el ball de rectificacions.

Demana un espai Jaume Simon , li neguen , i en fer-se pública la negativa en aquest blog , ràpida trucada , entrevista i desmentit , i a veiam com ho podem arreglar.
Es queixen els del Llimoner , i el mateix del mateix , demà al matí reunió amb la gent del Tecnocampus i ja farem mans i mànigues.
Es queixa Antoni Luis en nom del Sant Lluc, en el blog d’en Bassas i ràpidament mail privat i convocatòria per la setmana vinent , que alguna cosa caldrà fer.

Però, de que anem?. Que és això de que si protestes et tinc en consideració i si no que et donguin?. Que és això de convocatòria a mig matí sols aptes per jubilats o professionals, quan aquests no son pas els destinataris essencials dels possibles espais?.

Tinc un mail de l’Alicia Romero assegurant-me una convocatòria informativa per als diversos col•lectius artístics a realitzar en horari de tarda-vespre , és a dir el més adient per afavorir la presència dels creadors.
I ara de que anem?. Algú pot explicar-me la raó d’uns privilegis que vulneren de manera clara el principi d’igualtat d’oportunitats que hauria de regir en un projecte com Can Minguell, si és que vol ser seriós i no com és fins ara?.

Evidentment no he vist can Minguell per dintre. Ni m’han convocat a cap reunió, ni m’han convidat a visitar-lo, malgrat les promeses de seguiment que es van fer en aquelles reunions inicials. Però és igual. Estic del tot convençut que no s’han dut a terme cap dels elements fonamentals que s’estructuaren en aquells prèvies: Tipus de terra, mínim de metres quadrats , piques per rentar , il•luminació, extractors , espais insonoritzats per escultura, horaris amples amb facilitat per treballar “ fora d’hores” , espai expositiu en planta baixa per poder presentar els treballs al centre .... Dubto molt, però que molt, que res de tot això s’hagi dut a terme.

Un dubte quasi igual al convenciment de que ara han vist que l’han cagada de dalt a baix i que és qüestió d’arreglar-ho de qualsevol manera . I això no pot ser així.

Cal ser seriosos i començar de nou. Fer els arranjaments que siguin precisos i llençar al mercat l’oferta. Definir qui ha de ser el “jutge” que seleccioni els projectes ( avui per avui ningú sap res. Pilar González rebrà demà als del Llimoner , gent del tecnocampus ho farà la setmana vinent amb els del Sant Lluc) i actuar seriosament. Una manera de fer que en el cas de Can Minguell està brillant per la seva total absència.

I així ens va.

diumenge, de març 28, 2010

REFLEXIONS


Sota el títol de “Després de la crisi, documents per al segle XXI" , l’Agàpit Borràs torna a l’activitat expositiva tot presentant els seus darrers treballs a la sala d’exposicions del Col•legi d’Aparelladors.

Agàpit Borràs és tan abastament conegut per la seva tasca professional d’arquitecte , urbanista , coneixedor i defensor del territori i del seu patrimoni en totes les vessants , com poc conegut per la seva faceta de creador artístic malgrat que porta una bona carrera a les seves esquenes amb exposicions a mil i un indrets , i d’entre ells Mataró on fa uns anys va omplir “ d’arquifactes” el Museu de la ciutat.


Ara Borràs renova la seva aposta creativa amb una vintena de peces en les que movent-se pels camins de la instal•lació, la poesia visual , el conceptualisme i la des contextualització dels objectes presenta unes afinades reflexions personals al voltant de la realitat del món que ens envolta i de les macro circumstàncies que dominen la nostra existència.

Agàpit Borràs sembla voler tornar als seus orígens familiars relacionats amb el camp de la joguina, tot creant unes noves joguines mentals en les que al seu enginy natural de pensament , s’afegeix l’habilitat manipuladora , compositiva i tècnica per presentar uns treballs d’arrel brossiana , en els que res és el que sembla i tot és justament allò que ens sembla.

La vintena de peces presentades serveixen per oferir un variat ventall que va de la contundent defensa del territori natural amb unes interessants instal•lacions que ens ofereixen el seu pensament , compartit per molts , al voltant de la destrossa que significa l’abús de les instal•lacions esportives dedicades a esports com l’esquí o el golf , fins a la ductilitat poètica de peces que sota l’aparent simplicitat amaguen una càrrega crítica digne de tota reflexió.


I potser aquesta és la paraula clau de la mostra. Reflexió, que justament és el que intenta provocar amb la seva habilitat, senzillesa , ironia , mala llet , dolçor , amabilitat i .... Ho fa tot divertint-se i alhora intentant divertir a l’espectador. Però el que presenta és molt més que un “divertimento” , és un pensament aprofundit amb el que pretén motivar , incidir , provocar , la resposta d’un espectador que no queda cap moment indiferent , estigui d’acord o no, amb els postulats teòrics que Borràs proposa.

És aquesta una exposició de recomanable visita. Cal fer-la amb els ulls oberts i la ment encara més. Cal gratar més enllà de l’aparença externa de les peces per arribar a reflexió personal que ha motivat al creador. Llavors , i a bon segur , el resultat serà del tot plaent , tant en l’apartat exterior / visual , com en el de la intencionalitat crítica d’un creador que sap molt bé quins son els estris que precisa per expressar la seva denúncia i per aconseguir que aquesta arribi al públic.

Una exposició que sota l’aparença de la diversió ens provoca una profunda reflexió. Per gaudir-la

Agàpit Borràs. “ Després de la crisi , documenta per al segle XXI”
Col•legi d’Aparelladors i ..... Delegació del Mareme
Del 26 de març al 15 de juny de 2010-03-28

CAN MINGUELL

Mentre es manté el silenci oficial al voltant del tema de la presència de l’activitat plàstica en l’entorn d’aquest edifici, ja hi ha alguna altra veu discordant amb la postura municipal.

Així Antoni Luis , president de l’Associació Sant Lluc , ha fet apunt en el post de Ramon Bassas que feia les lloances de l’edifici , tot dient:” Crec que en aquest projecte haveu canviat la promesa original i les arts plàstiques hi queden totalment ignorades . I no serà per manca de projectes, si més no, des d'on un servidor pot treballar.
Estic decebut i disgustat .”



Com veuen , les coses cada vegada queden més clares. El projecte de la Nau Minguell és absolutament diferent a l’inicial , i en el camí s’han desempallegat de la plàstica ja que aquesta no els hi aporta el pedegree de la modernitat que ells volen.
És moment dons de que l’Ajuntament , fent honor a la transparència que segons ells mateixos , domina en totes les seves accions , expliqui ben clarament el per que d’aquesta nova atzagaiada contra els plàstics locals.
Amics Ramon Bassas i Alícia Romero esperem les vostres explicacions

dijous, de març 25, 2010

ACARICIAR

Ahir el Museu Marés va presentar el catàleg raonat de les seves col•leccions del món antic. Ho va fer justament quan aquest magnífic i alhora massa desconegut Museu que es troba a Barcelona a tocar de la catedral, està en obres d’adequació i remodelació. Un Museu que per cert està dirigit amb mà de mestre per la maresmenca Pilar Vélez ( resident a Arenys de Mar), una figura , la de Pilar Vélez , molt poc aprofitada en les nostres contrades quan a més de ser una persona de saviesa més que important, és alhora d’un tracte i disponibilitat fora de mides quan es parla d’aquesta passió tan compartida com molts com ho és l’art.

En Jacinto Antón en fa una excel•lent crítica de l’acte en el diari “El País” i d’ella em quedo amb el concepte general i en el remarcat de la frase d’Isabel Rodà, directora del Institut Català d’Arqueologia Clàssica que afirma sense embuts , - i jo que hi estic del tot d’acord -, el següent : “ Aquest és el mètode infalible per saber si una escultura és bona: Quan la mà se’n va cap ella, quan tens l’irresistible temptació d’acariciar-la”. Poques paraules per a un concepte tan clar i contundent. I a més , absolutament cert.

Un concepte que sempre practico i que us aconsello de tot cor. L’escultura és l’art tàctil per naturalesa. El material, la textura , les incisions , el brunyit, el tall de la pedra , la rugositat.... Sense ells tan sols hi hauria forma , però no hi hauria ànima. Per això sempre que us acosteu a una escultura no dubteu , acaroneu-la, sentiu la seva pell i notareu la vibració de la seva ànima. Acosteu-vos a ella i us parlarà i en la parla si us comuniqueu , no ho dubteu. Bingo!. Heu guanyat. Segur que l’escultura era bona.

És que , encara que sembli mentida , certament les escultures , sí que sempre demanen carícies.

NAU MINGUELL

No fa pas tant que en aquest blog vaig tenir una amable i amigable picabaralla amb l’Alícia Romero al voltant de Can Minguell. Després de les corresponents estira i arronsa , va quedar ben clar l’acord de que es faria una presentació -visita per als artistes , a fi de què poguessin veure les possibilitats d’accedir als espais de lloguer , alhora que quedava igualment ben clar que la seva especificitat havia de fer que la gent del Tecnocampus no entraria en aquesta àrea de creació , per a ells del tot desconeguda.
Va quedar igualment clar que per parlar de Can Minguell , els actes es farien en horari correcte , és a dir , no en hores d’oficina i treball, i sí en les hores en les que els artistes podien assistir-hi.

Dons bé , de nou la cosa gira i queda clar que això dels artistes és una pedra a la sabata , en aquest projecte i no els interessa ni de bon tros la seva participació a Can Minguell. Així la presentació es fa el dia set d’Abril a l’Escola Politècnica , a una hora tan adient per als artistes com dos quarts d’una.

No anem bé senyors del’IMPEM, no anem bé. I no tornem ara a dir que no, que els artistes importen i molt. El no a Jaume Simon va precisar d’una rectificació obligada i a corre cuita. Ara amb aquest acte es confirma el que tots hem sabut sempre, que els artistes no son benvinguts a Can Minguell.

I això que n'eren eix , clau i fonament del projecte.

Quina llàstima. Quina vergonya.

PS.- Per a més inri, cal fer una preinscripció en la que es dada obligada el nom de "l'empresa" del participant. Simplement vergonyòs.

dimecres, de març 24, 2010

SPOTIFY

Tinc el costum d’escoltar música quan estic a l’ordinador , ja sigui per navegar , llegar notícies o escriure. Acostumava a escollir un CD que fos adient a la necessitat d’atenció que precisava el que anava a fer , o escollia algunes de les moltes peces que tenia emmagatzemades en el Pc , o escoltava la ràdio, ja que tenia un ordinador tan carregat i alhora ja un molt decrèpit, fet per el que no havia gosat instal•lar-me aquesta meravella de programa que es diu Spotify.

Ara , amb la recent estrena d’un nou PC , tot es diferent, i he de dir que m’he convertit en un veritable viciós d’aquest programa que posa a les meves mans més música de la que podria acabar-me en la meva vida i a més d’una manera senzilla, útil, amb multiplicitat de possibilitats i... És a dir una meravella.

Començo, en moc en la meva elecció, i així fins al final. Però de tant en tant em surt la vena peculiar i miro si trobo el que menys un pot esperar de trobar, i acabes amb alguna sorpresa.
Vaig buscar la meva icona retro particular , és a dir , el cuplé “El vestir d’en Pasqual “ , i sí, el tenen amb la veu de Guillermina Motta. Llavors vaig buscar la del tramvia de Mataró, i aquesta no , però curiosament si apareix una cançó popular de nom “ De Mataró varen venir “ de l’Eduard Toldrà. Una cançó que desconeixia del tot , fet res estrany vista la meva cultura musical , però que em va fer molta gràcia ja que tinc un bon record del Sr. Toldrà.


Ho dic ja que aquest justament vivia al pis de damunt dels meus avis al Carrer d’Aragó de Barcelona. El fet a més d’haver musicat diverses peces del poeta Tomàs Garcés , pare de la meva tia , feia que no fos res estrany anar a casa dels avis i trobar-se al músic fent-la petar. Un home al que recordo desmanegat , una mica deixat i sempre amb el vestit ple de cendra de la cigarreta. Un home entranyable molt lluny del personatge públic que hom coneixia.

Sigui com sigui , visca Spotify que m’ofereix la millor música i a més em porta bons records com el de l’Eduard Todrà.

dimarts, de març 23, 2010

APARENCES

A tots , d’una o altra manera , ens agrada en certa manera aparentar. Altra cosa és viure sols sota el pes de l’aparença. Però avui per avui aparentar sembla haver-se convertit en llei bàsica per a una gran part de la societat i heus aquí el domini de les grans marques que cada vegada venen més i que alhora son cada vegada més falsificades per arribar a aquells que no les poden comprar , però si volen aparentar el poder que aquestes marques representen.

En aquests dies he pogut llegir dues noticies que es complementen i que demostren aquesta reflexió al voltant del poder de l’aparença. Per un costat el centre comercial de La Roca Village , aquest espai que a bon segur hem trepitjat una gran majoria , està ampliant en un 30% la seva superfície i encara es quedarà curt per acollir el gran nombre de marques que volen estar presents en aquest recinte que augmenta any rera any les vendes , davant l’èxit d’un públic que cerca més el logo, la imatge de marca , que no pas la peça en sí , que ja és de fora temporada , amb l’afegitó de la qualitat que moltes vegades és del tot, l’element menys valorat pel comprador.
L’altra apunt estava en el percentatge monstruós de peces falsificades que e troba en la casa de subhastes e bay, amb un augment percentual escandalós que en casos com el de Hello Quitty superava el dos mil per cent.

Aparentar per aparentar , fet que també succeeix en el mon de l’art , encara que no en el camp de la falsificació. Actualment m’està succeint un fet curiós al voltant de l’obra d’Opisso.
L’èxit de la recent exposició de caire antològic de l’artista , fa que de manera repetida em pari gent pel carrer per dir-me que ell “ sí que tenen un Opisso molt bo. Millor que els exposats” i per preguntar-me que com és que no els hi he demanat per l’exposició. I ho diuen en un to en certa manera ofès , queixosos de no haver pogut lluir la seva possessió
.
Però el cas més curiós ha estat el d’una persona que em va parar pel carrer per demanar-me si sabia d’algun Opisso en venta ja que en buscava un. M’explicà el cas. A casa seva tenia dues obres d’Opisso que no agradaven a ningú i que estaven penjades en un petit quartet. En inaugurar-se l’exposició un fill li va demanar un Opisso en la seva part de l’herència , el que va provocar una petita baralla familiar ja que eren tres germans i tots ara n’eren frisosos. Precisava dons un altra Opisso per evitar la baralla familiar.

Les aparences, un defecte que tots portem a sobre , encara que curiosament sempre acabem dient que el que més valorem és la sinceritat.

APLAUDIMENTS

A la gent de “Valors” per el programa al voltant de l’Art a “Nits estel amb Valors”, amb la presència de Perecoll, Ramon Bassas i Emma Giné.
Una tranqui-la i molt interessant conversa que paga la pena escoltar, fet que us recomano amb insistència.
Ho podeu fer en l’enllaç del post d’ahir (22 de març ) del blog “Coses Meves” del sempre gran Joan Salicrú ( www.joansalicru.blogspot.com ).

Aplaudiment també per l’ habitualment poc encertat Jordi Hereu ( alcalde de Barcelona ), per la destitució de Miguel Ángel Martín , conseller del districte de Sant Martí , que ha aconseguit la fama per els seus insults masclistes a Mònica Terribes per l’entrevista televisada de Montilla. Un aplaudiment que serà encara més fort quan sigui cessat de les seves tasques en el camp del taxi , càrrec que no depèn directament de l’Ajuntament , però del que obligatòriament hauria de ser fulminat.

dilluns, de març 22, 2010

RECONEIXEMENTS

Llegeixo que el proper cap de setmana es celebra una nova edició de la festa de l’esport i no puc negar una certa enveja. Per un costat pel fet de recordar els vells temps en que un practicava l’esport de competició, i encara que ni un mateix ni els seus companys d’equip varem arribar a ser mai seleccionats ,- el futbol sala era encara més minoritari que ara i el fet de jugar a la més alta categoria estatal no significava res -, sí que alguns dels meus companys i amics aconseguiren reconeixements ben merescuts.

Però fora d’aquesta concessió a la nostàlgia , la meva enveja plana pel fet de que mentre els esportistes son merescudament reconeguts pels seus mèrits , en el camp cultural és molt estrany aconseguir un reconeixement oficial. Sigui quin sigui el camí creatiu triat , és igual que sigui plàstica , música , teatre , cinema , literatura , investigació històrica , periodisme , etc... , ja pots aconseguir la més gran de les fites que rarament t’arribarà una felicitació oficial, i molt menys aconseguiràs ser rebut per la Casa Gran , fet que segurament sí succeirà a aquell equip que ha ascendit a la més exigua categoria esportiva, per posar un exemple.

Soc fidel defensor dels reconeixements oficials al bon fer , i a més defenso que els reconeixements han de ser sempre en vida ja que al menys el petit orgull del mateix , recompensi els molts desencisos que a bon segur ha comportat aquella activitat creativa.

Convençut també que a la ciutat son moltes les persones que per la seva trajectòria mereixerien aquest públic i oficial reconeixement, no m’estic de llençar a l’aire la proposta de que Mataró faci com fan moltes altres ciutats i estableixi uns “premis” ( o qualifiquin-los com vulguin ) anyals en que és faci públic honor a aquelles persones del camp de la cultura , en la més ampla varietat de vessants , que amb la seva tasca dignifiquen a la ciutat i de pas a tots els seus ciutadans.

La recent elecció de Mataroní de l’any , amb l’absurda competència entre dos personatges importants que haurien d’haver merescut en vida tota mena d’honor , però que curiosament ha estat en la mort quan han trobat l’aplaudiment públic , penso pot servir de punt de reflexió i inflexió.

La cultura i els seus protagonistes mereixen de totes totes aquell públic aplaudiment que avui encara se’ls hi nega. Potser seria qüestió de pensar-hi.

MIGDIADA


Que cada vegada anem més estressats és fet que ningú gosa negar. Que cada vegada més ens sembla anar més apretats i que ens cargolen en la feina, és una sensació que a bon segur sentim una bona majoria dels que treballem en aquest cada vegada més angoixant món competitiu.
Que molts dies ens agradaria obrir un petit parèntesi i deixar vagar la ment , netejar els pensaments i relaxar-nos allò que en diem 5 minuts , és un pensament que també crec majoritari entre molts treballadors.

Dons bé, sembla que ara ha aparegut la solució. L’anunci que encapçala aquest apunt és del tot realitat i és d’un espai que s’ha obert a Barcelona , en el carrer Pau Claris a tocar amb Provença, just al costat del meu lloc de treball. T’ofereixen un espai per fer una migdiada de mitja hora per 5 euros. “La migdiada de l’ós “ publiciten a l’aparador , amb un magnífic ós jaient en una butaca reclinable i de massatge , ben equipat amb auriculars escoltant , suposo, música chill-out .

Una migdiada diaria de mitja hora, un veritable somni , i valgui el joc de paraules. Serà qüestió d’afegir en el proper conveni que a més del ticket restaurant per a l’hora de dinar , ens ofereixin , al menys un parell de vegades a la setmana , un ticket per a una migdiada reparadora. De bon segur que la productivitat augmentaria.

diumenge, de març 21, 2010

DE CRISI I DINERS PÚBLICS

Tots sabem de la crisi. Igualment tots coneixem que aquesta afecta i de manera intensa als Ajuntaments . A uns més i a altres menys , però no hi ha consistori que s’escapi a la baixada brutal dels ingressos, mentre que en canvi ha de mantenir el nivell de despeses causades per aquells moments d’alegre gastar , quan l’aixeta rajava , i de quina manera , i aquella alegria semblava que seria permanent , per a no dir, quasi eterna.

Una crisi que ha obligat a retallar despeses de tota mena , amb especial incidència en l’àmbit cultural, dons fàcil és veure que lamentablement la despesa cultural és la menys “apreciada” per la comunitat , que massa vegades la entén com una cosa supèrflua i de cara a la galeria.

Tenint en compte que de fa ja forces anys , el punt fort del que podríem dir “industria cultural” ha tingut un alt component de dependència dels ens públics , sota la denominació que vostès vulguin donar-li ( ajuntaments , diputacions , autonomies....) és natural que aquesta industria hagi trontollat de manera escandalosa. I ho ha fet a més de les raons lògiques del diner , pel fet de que en aquests temps la despesa ha estat generosa , sense nivells d’exigència , i apostant a vegades per absolutes bestieses en un afany d’epâter al veí , que feia que sota l’aixopluc de la cultura , hagués crescut un bon grup d’aprofitats del diner públic , fàcil d’aconseguir i que no precisava de justificacions gaire exactes.

Òbviament que ara sembla difícil de trobar un punt positiu a totes les conseqüències culturals que comporta aquesta sagnant retallada , però posats a ser positius cal fer-ne dos apunts. Un , que es diu que en temps de crisi és quan la creació repunta amb més qualitat , ja que existeixen uns nivells d’exigència més elevats. I per l’altra, que la crisi s’endu per davant a aquells menys preparats, deixant en la supervivència a aquells que certament s’ho valen.

Esperem que siguin certes les dues condicions, ja que si és així, en el que pertoca al nostre entorn més proper , no serà res d’estrany veure les rieres plenes de cadàvers creatius , aquells que amb la benvolença municipal han emprat els diners públics com una munyidora de beneficis , sense aportar res a canvi, tot sabent , a més a més , el nul valor de les seves “creacions”. Uns diners que ara ja no apareixen , i difícilment tornaran a córrer amb aquella irresponsable alegria.

Potser l’exemple més evident és Can Xalant , la nineta dels ulls del nostre IMAC. Diners a cabassos per a collita minsa per a no dir inexistent. Encara que cada vegada estic més bocabadat amb el seu poder. No sé quantes vegades hem comentat en aquest blog el tema de que en acabar l’any , acabava la concessió administrativa als seus actuals gestors. Han passat tres mesos i tot segueix igual, és a dir , un mínim de sis mesos de retard en la convocatòria de l’obligat nou concurs amb el que de moment seguim xarrupant de la mamella , encara que aquesta estigui minsa i escanyolida.

Això sí, nova convocatòria i adjudicació de la beca Mataró. Res a dir ni de l’artista escollit, ni del projecte , ni... Tan sols que un no entén que si s’està de prestat , -com és el cas actual -, com es poden realitzar actuacions que poden comprometre a d’altres . O és que de sota mà ja s’ha pactat de que tot continuarà com fins ara?.

Estaria be que no fos així. En moments d’estrènyer el cinturó , cal filar encara més prim , no tan sols en la quantitat de la despesa , ans també en el destí de la mateixa , i la seva transcendència. I el que és igualment important , amb una claredat meridiana davant del ciutadà , que té tot el dret de saber amb que es gasten els “seus” diners.

Potser per això no estaria gens malament que l’IMAC ensenyés de manera clara i entenedora , pressupostos , projectes i despeses. Si així ho fes ( que no ho farà) , al menys podríem dir ben clarament que sí, que a vegades la crisi comporta algunes coses bones, encara que sigui fets com aquest , de clara higiene democràtica , que hauria de ser norma i no excepció.

dijous, de març 18, 2010

"PECCAT"

Aquest blog té per títol “ Transport públic” per dues raons. Per un costat pel fet de tractar-se de traslladar al “ públic “ les meves opinions personals al voltant del que m’envolta , i per l’altra pel fet de que bona part dels seus post s’escriuen o s’estructuren en el “transport públic” , generalment la Casas , en el meu viatge diari de la feina ( Barcelona) a casa.

Avui era un dia més i al tornar he esgarrapat un post al voltant de que ens podia haver tocat en la “loteria” del PECCAT ( Pla Estratègic d’Equipaments Culturals de Catalunya. 2010-2020) que s’havia aprovat fa un parell de dies . M’ho preguntava davant del silenci municipal i que un ja havia desistit d’assabentar-se del llistat d’equipaments atorgats en el mateix , dons he de reconèixer que em perdo en el galimaties oficial d’informes , documentació prèvia , estudis , propostes , resolucions etc. Sortosament just abans de publicar-lo he fet repassada dels meus “favoritos” i en el weeb de Mataró Ràdio he pogut llegir la notícia de que Sergi Penedès havia anunciat que el nou teatre de Mataró, estava entre els agraciats, el que m’ha obligat a canviar en part el comentari previst. I jo que me n’alegro.

Ho faig ja que la necessitat del teatre i del auditori és flagrant en una ciutat com la nostra que no hem d’oblidar és la capital de comarca de tot el país amb més mancances en l’apartat d’infraestructures culturals. I no és opinió , és una dada d’un estudi oficial, que per cert i si no vaig errat , correspon justament als estudis preliminars al voltant d’aquest Peccat.

Estic content pel fet i a més també per que s’oficialitza l’ indret , - al Parc Municipal en l’espai de Velòdrom i Piscina -, que és justament aquell del que un va ser el primer anunciar-ho públicament en aquest blog , el que va causar més d’una emprenyada entre els que manaven / manen , ja que es volia mantenir el secret fins a l’ anterior campanya electoral de les municipals.

Ara però, m’agradaria saber si solament hem estat agraciats amb aquest “premi” , ja que vistes les mancances existien altres prioritats “altes” , entre ells les referents a uns espais expositius dignes. Que hi ha d’això?. Evidentment la informació ha de ser de primera mà ja que entre els “ponents” d’aquest tema estaven Carles Marfà i Gisel Noè , raó més que suficient per témer pel pitjor.

L’Ajuntament ens informarà adequadament , o tot serà com aquell treball de la Diputació que costava no sé quants mils euros per “descobrir” les mancances culturals de la ciutat i del que mai ningú ( volem dir del poble pla, és clar ) ha sabut res ?.

A Mataró el transport públic ( bus ) puntua amb bona nota , però el transport públic de la realitat del que es cou a Riera 48 cap els ciutadans ,( o potser hem de dir súbdits) sembla ben bé que el gestioni Endesa.

PS.- Aquest és el post 800 d'aquest "Transport Públic" , amb 53461 visitants i 72593 pàgines servides en els 650 post que mantinc amb l'actual comptador.
Per tant , moltes gràcies a tots aquells que seguiu les meves opinions , amb accent especial al bon grapat de fidels que l'heu convertit en lectura quasi diaria.
Espero seguir poder gaudir de la vostra confiança , mantenint la independència i l'aposta per l'art , els artistes de la ciutat , i la cultura de Mataró com a eixos fonamentals d'aquests comentaris.
De nouper tant. Gràcies , moltes gràcies , per la vostra complicitat.

dimecres, de març 17, 2010

DE MESTRE

Moltes son les vegades que he comentat els escrits que el mestre Josep Ramoneda publica a “El País” o dicta en emissores de ràdio. La seva lectura crítica , justa i encertada , a més analitzada sota el prisma d’una mirada d’esquerres , com és la seva , és veritable catecisme polític per aquells aprenents com jo, a qui agrada la política però que massa vegades els hi queda grossa i lluny de tota capacitat d’anàlisi.

Com he dit , diverses son les vegades que m’he extasiat amb els seus comentaris , però en poques m’han vingut ganes d’aplaudir per la qualitat d l’anàlisi i la riquesa del contingut , com l’article que al voltant del tripartit i el seu futur ,publicava a l’espai de Catalunya a “El País” d’ahir. Un article que per la seva vàlua ( digne de Matrícula d’Honor) no puc estar-me de reproduir , ja que paga molt la pena seguir les seves atinades i afilades reflexions.

Aquí el teniu

ENTRE TODOS LO MATARON ….

Todo induce a pensar que, antes de final de año, el orden volverá a reinar en Cataluña. Se habrá puesto fin a este Gobierno tripartito de charnegos y menestrales que tan ofensivo resultaba para la sensibilidad de los que consideran que la patria es de todos, pero más de unos que de otros. Volverán el humanismo cristiano y el nacionalismo liberal, dos contradicciones en los términos, pero sobre todo volverán los de siempre, los que han considerado el tripartito como un paréntesis en la normalidad nacional. También volverá la calma a Madrid, donde tanto el PSOE como el PP sabrán que Cataluña vuelve a estar bajo control y a disposición de contribuir sin intemperancias a la gobernabilidad de España. Es más, volverá incluso la armonía perdida entre socialistas catalanes y socialistas españoles; en la oposición, el PSC volverá a tener como prioridad suministrar votos a los socialistas para que no gobierne el PP.

Todo esto ocurrirá porque el tripartito lo ha hecho políticamente muy mal. Tan mal que sólo uno de los tres partidos -Iniciativa per Catalunya- desea fervientemente la repetición del invento. Lo cual no quita que, por razones obvias, si el tripartito sumara, se repetiría. Los partidos están hechos para gobernar. Dado que, como en los viejos tiempos del pujolismo, los cálculos vuelven a centrarse en la distancia de CiU respecto de la mayoría absoluta, el tripartito debe empezar a pensar en los errores cometidos. En política es tan importante lo que se hace como lo que se parece. Y en el caso de que el consejero Maragall tuviera razón cuando dice que el tripartito ha hecho más que CiU en sus 23 años de gobierno, la situación aún resultaría más patética porque la incompetencia política habría convertido en invisible la obra hecha.


El primer pecado del tripartito es haber dejado de creer en sí mismo. ¿Cómo pueden ganar unas elecciones unos partidos que no confían en el Gobierno del que forman parte? No deja de ser curioso que el único de los tres partidos que aguanta en las encuestas sea Iniciativa. Ciertamente, al ser el más pequeño de los tres, su riesgo de pérdidas es mucho más limitado, pero es el único que sigue creyendo en el tripartito y es el que más ideológico ha sido en sus comportamientos.


Esquerra ha conseguido imponer su opción estratégica: la independencia ha adquirido carta de naturaleza en este mandato, pero a un doble precio: la división entre el sector de izquierdas y el sector nacionalista del partido, con escisión incluida, y el retorno a CiU de una parte de su electorado que se podría dividir en dos bloques: los que creen que la independencia es cosa de nacionalistas y los que llegaron a Esquerra en el clima de cambio de 2003 pero que a la hora de la verdad van regresando a la confortabilidad del lugar de partida. La escisión puede ser clarificadora para Esquerra, pero estas crisis siempre se pagan.


El PSC ha fracasado en el objetivo de consolidar una mayoría de izquierdas en Cataluña. Desde el primer momento, se ha sentido inseguro, le ha faltado la autoridad necesaria para imponerse en los momentos en que la sensación de desbarajuste cundía. Ha ido penetrando en la opinión la idea de que Montilla cedía siempre a las presiones de sus socios. Con lo cual, desde sectores no nacionalistas o españolistas se le ha visto entregado a Esquerra y desde los poderes económicos y desde los partidos conservadores, entregado a Iniciativa, que ha sido el malo de la película. Las vacilaciones del PSC ante el Gobierno español -votando o diciendo, a menudo, lo contrario en España que en Cataluña- han acabado de vaciarle de contenido. De modo que hoy ya casi sólo le queda una carta que jugar: la discreta, contenida, seria figura del presidente Montilla. Estos atributos le bastan al presidente para puntuar mucho mejor que sus colegas, pero difícilmente para dar el salto a un resultado electoral suficiente. En el gran debe de Montilla está la incapacidad de movilizar a la parte de electorado socialista de las generales que se quedaba en casa en las autonómicas. Tengo la sensación de que se seguirá quedando.


El problema de fondo ha sido que el tripartito no ha tenido un verdadero proyecto común. La dificultad de formalizar un entendimiento de mínimos obligó a buscar la bandera compartida del Estatuto, pero entre Zapatero y Artur Mas la dinamitaron. El tripartito se rompió y ya no se recuperó de ésta. Ahora ya sólo queda el milagro. La izquierda ha tenido una oportunidad: no ha dado la talla. Vuelve el orden a Cataluña. ¿El tripartito? Entre todos lo mataron y él solito se murió.

dimarts, de març 16, 2010

MIQUEL ARNAU



Fa uns pocs dies que us anunciava la inauguració a la galeria barcelonina “Silvia Sennacheribbo”, d’una exposició de l’argentoní Miquel Arnau. En feia esment tot recomanant la seva visita, en l’absoluta seguretat del resultat satisfactori de la mateixa.

Avui he pogut apropar-me a la mateixa i he de dir sense embuts que si un tingués el més mínim pes, - que no el tinc -, en la programació d’una sala important mataronina ( Municipals, Laietana , Aparelladors ... ) estaria esperitat fent-li trucada i concretant una seriosa exposició seva , ja que el magnífic resultat de l’avui exposat m’esperonaria a intentar apuntar-me el punt de ser aquell que hauria recolzat en el salt definitiu a aquest magnífic artista que a casa nostra sols ha estat present a l’espai capgròs , - amb tot èxit, per cert -, i que ara passeja el seu bon fer per diversos indrets , juntament amb l’Eduard Novellas i en Marc Prat.



( La foto és d'una exposició a Marratxí. Miquel Arnau és l'encorbatat , essent seves les obres cromàtiques que etan al seu darrera ).

En Miquel Arnau és llicenciat en Belles Arts, però la seva activitat principal ha estat durant molt de temps la restauració que va aprendre de la mà del gran mestre Xarriè i que ha desenvolupat amb tot èxit , essent un expert especialista conegut pels millors col•leccionistes del país.
Aquesta “professió” el va allunyar de la creació pictòrica durant molt de temps, en que aquest era tan sols un divertimento que li va servir per anar aprofundint sense presses en la lectura personal d’un significat sentiment pictòric , enormement arrelat.

Sortosament i de fa uns anys, en Miquel Arnau ens va sorprenent amb un treball cada vegada més desfermaten el que expressa bo tan sols la seva filosofia del paisatge, ans també la seva reflexió al voltant del classicisme i la modernitat en el punt de confrontació entre l’art d’avui com evolució del d’ahir i el de sempre.

Ara , en l’inadequat espai de Sennacheribbo , en Miquel Arnau explota de manera definitiva presentant tot el ventall de les seves possibilitats. Comença amb un aprofundiment més que interessant, a un vell treball serigràfic de fa anys, empeltant un renaixentista grafisme arquitectònic amb el més gestual dels plantejaments actuals.



Al seu costat , el paisatge agafa nova volada amb l’aparició d’un desconegut apropament al mar per un costat , mentre que per l’altre intensifica la força de les seves mirades a un paisatge proper en el que aprofundeix la seva passió per la terra , el camp, l’entorn i el territori. Tot per acabar amb uns treballs gestuals, fregadissos amb l’abstracció amb una empremta quasi tachista, que esborrona per la seva força , intencionalitat i resultats.

La mostra d’Arnau és una mostra que en mirada ràpida podria ser considerada com esfilagarsada , dispersa , mancada d’un nexe comú , però jo crec en la seva diversitat està la força per arribar amb profunditat a qualsevol espectador sensible i interessat.


Miquel Arnau és un nom a considerar, i molt. Per això, sabedor que aquest blog arriba a gent de nivell, demanaria que apuntin el seu nom i apostin per la seva qualitat. Estic convençut que de cap manera em deixarà en mal lloc.
I si poden , visitin l’exposició ( fins el 24 de març. Enric Granados 106 , entre París i Còrsega) . S’ho val.

PS.- La foto del començament correspon al flyer de l’exposició, la resta és d’altres exposicions.

dilluns, de març 15, 2010

JOVES ESCULTORS ( II )

INGRID VENTURA


Ingrid Ventura ocupa des de el passat dissabte l’espai expositiu del Museu del Càntir amb una mostra que porta per títol “Essència” conformada per divuit escultures majoritàriament de petit format , en les que el ferro és el material protagonista , encara que en alguns cassos apareixen també la pedra i la plata.

L’artista segueix aquí la línia que va marcar en les seves anteriors presències amb el Sant Lluc com element de referència . Ventura es manté encara en la indefinició , en aquesta franja frontissa entre l’artesania i l’art pròpiament dit. Una indefinició que la perjudica i de la que caldrà sortir ben aviat.

El conjunt general de l’exposició ve marcada per obres en les que l’artista manté el seu treball en sanefa , molt proper al concepte de joieria, amb peces en les que sigui el que sigui el material emprat demostra trobar-s’hi a gust , quedant ben pales el seu domini , el que fa que l’obra quedi endolcida i no aconsegueixi el diàleg oportú entre obra i materials, perdent la juguesca en el que pertoca a la força domada del ferro. Obres ben agradables en l’aparença però molt mancades de força i vivència interior.

Si aquest concepte dominador fos absolut , hauríem de dir que Ventura s’està perdent en una mimètica de si mateixa , quan alhora aquest és un concepte força repetit per altres creadors. Per tant la valoració de l’exposició no hauria de passar del regular ,però sortosament apareixen en la mostra tres obres rotundes , clares , amb força en el concepte i amb duresa i alhora ductilitat en la realització, que ens obren la porta a una mirada diferent.

Es tracta de tres “poms” , tres elements de caire esfèric , realitzats amb betes de ferro ennegrides, en les que Ventura sembla trencar del tot el caire artesà i esteticista per endinsar-se per apostes mes “guerreres” , més viscerals, i essencialment mes agosarades en la recerca d’aquest diàleg materials / formes , essència / espectadors.

En aquest moment , aquestes son tres peces cabdals per esbrinar el futur de l’artista . En ella està la decisió. Si aposta per continuar amb la poètica de la sanefa , ens trobarem amb una artesana que a bon segur agradarà , però que res aportarà al concepte escultòric. Si en canvi l’aposta va per camins de la força i la gosadia , ben aviat podrem dir que tenim en les nostres contrades, una nova escultora que caldrà seguir.

Ara , Ella i sols ella, té la paraula.

Museu del Càntir
Ingrid Ventura. “ Essència”
Del 13 de març a 1’11 d’Abril de 2010

diumenge, de març 14, 2010

JOVES ESCULTORS ( I )

POL CODINA. ESCULTURES 05-09



En aquest cap de setmana han coincidit dues inauguracions d’exposicions de joves escultors en les sales de dos museus de la nostra comarca. Per un costat en Pol Codina ha ocupat l’espai del Monjo aplegant-hi allà tota la seva curta però alhora intensa i profitosa experiència , mentre que el Museu del Càntir presentava els darrers treballs de Ingrid Ventura.

En Pol Codina és malgrat la seva joventut absoluta i també la seva joventut artística un artista ben consolidat. Recolzat en el domini tècnic d’un ofici aprés en les seves dues vessants , és a dir en la teòrica de l’aprenentatge del disseny industrial, i en la pràctica del treball quotidià en la forja familiar, està desenvolupant una carrera artística amb passes mesurades i demostrant en cada cas el tenir un cap del tot moblat i uns afanys artístics en els que vol que tot es desenvolupi quan pertoqui i de la manera que pertoqui.

Ara en Pol Codina aprofita l’especial estructura de l’espai del Monjo per fer recorregut de la seva curta, i alhora intensa carrera artística , fent repassada del seu treball en aquests cinc anys de dedicació professional a l’art escultòric. Així podem anar observant la seva evolució que va des de aquelles espinades vertebrades amb les que ens sorprenia a tots en la seva aparició en el sant Lluc de fa uns anys fins arribar a la força dels seus nusos i maternitats que exploten de manera contundent en el seu camí.



Veiem així l’obligat pas per l’anècdota decorativa , el seu allunyament per trobar la contundència en la simplicitat i podem gaudir d’aquest sentiment sense concessions en els que es mou actualment , amb tanta seguretat com serenor, i acostant-nos a un seguir que es presumeix del tot positiu.

Aquesta exposició es plaent del tot ja que ens permet visionar la carrera de Pol Codina en tota la seva amplitud. Veiem el passat , ens enforteix el present , i el que és més important, ens permet albirar un futur més que prometedor , ja que tota ella regalima de la força d’un ofici , induït a ser aprofitat en el benefici d’una creació artística en la que el concepte apareix senzill i potent , arrecerant en ell una vàlua de primera magnitud que ens ha de deparar grans satisfaccions quan acabi d’explotar del tot.

Pol Codina un artista que mereix de ple dret aquest qualificatiu per la qualitat i potència del seu fer , que no va en res llastrat per la joventut que sortosament atresora. Ho demostra amb una exposició potent , seductora i sensible que ha de fer que tot aquell que no el conegui , apunti el seu nom com una veritable realitat de futur.

Exposició de visita del tot recomanable

POL CODINA. Escultures 05-09
Museu Monjo. Vilassar de Mar.
Març / Abril 2010

dissabte, de març 13, 2010

MILANA BONITA


S’ha mort en Miguel Delibes i vull dir ben clar que m’ha dolgut. Ja sé que de fa uns anys estava mort, literàriament parlant , però per a mi seguia essent un referent personal, no en l’escriure però sí en aquest sentit de fidelitat personal a una manera de ser , a un ideari, que cada vegada veig més inexistent entre els que m’envolten , quan tot canvi s’amaga sota el concepte d’evolució, encara que sigui del més estrambòtic possible i correspongui a allò que abans en dèiem canvi de camisa i ara es diu ves a saber que, i quan el vestit de la importància és valora molt més que no pas la realitat de la pròpia essència.

Vaig tenir la sort d’arribar a Delibes de la mà del lletraferit del meu pare. Juntament amb Cela i Ferlosio vaig saber d’aquesta nova literatura espanyola, a la que ni llavors ni ara vull renunciar. Però entre el neorealisme de Ferlosio i el magicisme de Cela em vaig quedar amb la personalitat d’un Delibes , seductor en la seva postura austera de l’ús de les paraules , i capaç de magnificar al màxim el seu domini dels personatges , a bon segur pel fet de que tots ells estaven estructurats en una part d’ell mateix.

Recordo el blau dels toms de Editorial Destino i la seva col•lecció “ Áncora i delfín” , a la que Delibes va voler ser fidel fins al final. Recordo com no, “La sombra del ciprés es alargada” , “El Camino” , el mític “Cinco horas con Mario” , i el més mític encara “Los Santos Innocentes” , amb la magnífica plasmació cinematogràfica de Camus amb aquells immensos Landa , Rabal i Pàvez, i com no recordo “El disputado voto del Señor Cayo” , que a hores d’ara haurien d’estar llegint tots aquells que comencen a emprar els colzes per assolir un espai de sortida per a les properes / llunyanes eleccions.

Fa ja molts anys que vaig llegir un magnífic assaig que caldrà rebuscar que es deia “Conversaciones con Miguel Delibes”. Allà ell deia que per escriure una novel•la , calien tres coses : Un home , un paisatge i una passió. He aprofitat la reflexió en diverses ocasions per aplicar-ho a presentacions d’una exposició, que si fa no fa , és com una nova novel•la d’un artista. Penso també que la frase va més enllà i que molts la podríem aplicar al nostre fer quotidià.
Ara en Miguel Delibes ha mort. Ho ha fet fidel a la seva família , al seu lloc al que no va voler abandonar no quan li van proposar dirigir “El País” quan aquest anava a néixer. Fidel a uns conceptes , a una austeritat ara difícilment comprensible. A una literatura que ha cercat l’estètica però que mai ha volgut , ni de trascantó abandonar , l’ètica.

Ha mort un literat incommensurable , un home honest i un exemple. I a mi em dol la seva absència i el cert desarrelament que han tingut envers la seva mort els diaris catalans. Un desarrelament molt llunyà al mantingut a amb homes molt més llunyans. Malgrat això penso que el fer de Delibes , per damunt de fronteres i provincionalismes . ens ha de retornar al concepte de la bona escriptura i del bon fer , ètic , estètic i personal.

Un home , un paisatge i una passió. La de Delibes. “Ojalà” , que vol dir “ que Deu ho vulgui” , un pogués dir i fer el mateix.

dijous, de març 11, 2010

PERE MUNNÉ:
PERSONALS REFLEXIONS

SOTA LA VIBRACIÓ DEL COLOR SENTIT

La primera sensació que un rep en travessar la porta de l’Àmbit Zero de l’Ateneu és com si li caigués al damunt una vibrant cataracta cromàtica , tal és la força de l’impacte visual que generen les trenta tres peces de Pere Munné, aquest artista barceloní ben relacionat amb la nostra ciutat per les seves col•laboracions amb la gent del Sant Lluc i les del Llimoner , i que per primera vegada exposa a Mataró en una fita més de la seva internacional carrera.
Apropar-se a les seves obres ens permet però fer una divisió dels diferents àmbits que composen el seu fer , lligats per aquesta intensitat del color íntimament sentit , que li permet treballar alhora els més diversos conceptes pictòrics.



Ens trobem així amb unes obres que reflecteixen la seva mirada exterior dirigida al món que l’envolta. Una mirada urbana i costumista , amb un deix ben personal en el que pertoca a visió general, ambientació i personatges , que s’estableix en un concepte que podríem explicar fent paral•lelisme , en el sentir de les obres de Moscardó, passades pel tamís conceptualment gràfic de Mariscal, però accentuant el seu punt il•lustratiu fent-se fregadís a l’estilística del còmic. Uns potents conceptes que ben garbellats serveixen per encunyar-ne un de personal, únic i inconfusible.


Al seu costat , Munné ens ofereix la seva visió més interior amb la que ens presenta reflexions personalíssimes al voltant de la realitat global de la nostra societat. A voltes ho fa amb el versionat peculiar de grans obres de la història de l’art, en les que capgira personatges i conceptes , destrueix ideologies , manipula el sentit per adequar-lo a la seva forma de pensar, amb uns treballs que amunteguen riquesa , tant en l’apartat de les capacitats tècniques amb una més que reeixida estructura de conceptes , fets i personatges , com amb l’aparició de la seva iconografia personal que ve acompanyada d’un munt d’elements , tots ells perfectament relacionats amb la seva intencionalitat.


En altres, construeix la seva reflexió amb personatges personals , especials, que esdevenen fidel reflex de la societat que vol plasmar mitjançant unes peculiaritats d’escaient lectura crítica.
Però Munné no es queda tan sols amb aquest concepte que si bé no és el clàssic sí que ha estat practicat per altres creadors. Per això en aquesta la seva peculiar juguesca artística , l’autor ens sorprèn amb unes obres pictòriques tridimensionals en les que el volum serveix per accentuar la seva reflexió.



Un volum assolit en obres com quadres amb relleu , en els que aprofita per ampliar el concepte pla del seu treball, mentre que en altres casos son veritables escultures de caire totèmic geomètric que li permet el joc del dintre / fora , del davant / darrera , de veritat / engany. Unes obres en les que la força visual va parella al concepte tridimensional , de manera perfectament aconseguida.

Finalment apareix un petit grup d’obres que semblen ser el repòs del guerrer. Despullades del garbuix de conceptes i personatges , resta sols el dibuix , l’estructura cromàtica quasi serigràfica del color pla, el personatge individualitzat. Tot en un contrapunt que vol cercar més la sensibilitat que no pas la potència de l’impacte que tan destrament desenvolupa en la resta de peces exposades.

L’exposició de Munné esdevé així una exposició si més no peculiar. Però és una exposició que si som capaços de destriar sensacions en el munt d’imputs que ens ofereix en aquesta veritable cataracta cromàtica , no tan sols ens quedarem amb aquest més que brillant aspecte visual , ans també podrem entrar a gaudir del poder de la reflexió d’un artista que vol i aconsegueix apropar-nos a potents reflexions amagades sota la destresa de la força d’un color , absolutament viscut.

Una exposició que cal aconsellar amb la seguretat de que l’espectador sortirà satisfet per la forma i motivat per la intencionalitat d’aquest excel•lent artista que ho és , sens cap mena de dubtes , en Pere Munné.

Pere Munné. Pintures
Àmbit zero. Ateneu Caixa Laietana
De l’11 de març al 2 de Maig de 2010

dimecres, de març 10, 2010

EXPOSICIONS



Demà a la Galeria Silvia Sennacheribbo de Barcelona ( C. Enric Granados106 , entre París i Córcega ) inaugura exposició en Miquel Arnau.

Certament l’argentoní Miquel Arnau no és un artista molt coneguts en el nostre entorn i us puc ben assegurar que és una llàstima ja que és un dels creadors més interessants dels que podem gaudir en els nostres entorns. Encara que ha exposat un parell de vegades a l’espai capgròs i a la seva vila d’Argentona , el seu bon fer queda amagat en la seva bonhomia i tranquil•litat que l’ha portat des de pagès , allà a Can Polsaguera tot just en el giratori d’Argentona,on es troben la sortida de l’autopista i la carretera vella de Mataró.

Allà , en aquell mirador privilegiat , en Miquel ha anat desenvolupant la seva tasca de restaurador d’art del que és un figura , ben reconegut en el gremi i especialment entre l’elitista grup de grans col•leccionistes. L’ofici après de la mà d’en Josep Maria Xarrié ,mentre feia la llicenciatura de Belles Arts li ha permés conèixer de primera mà la perfecció en l’ofici i anar desenvoliopant en silenci el benefici de la seva capacitat artística.

Demà inaugura a Barcelona i us puc ben assegurar que és una exposició que no us podeu perdre. Jo no ho faré i espero d’aquí uns dies poder-ne fer l’oprtú comentari que estic convençut serà del tot positiu.

Ara i com a prèvia val la pena observar amb detall la reproducció de la seva convidada. Qualsevol amant de l’art pot observar que la cosa promet, i molt.

MÉS EXPOSICIONS




Això de les inauguracions ja sabem tots que va a tongades. En els propers dies n’hi ha un munt.
Demà mateix i a l’Àmbit Zero de l’Ateneu exposa en Pere Munné en el que serà el seu debut individual a Mataró ciutat que artísticament ha fet seva amb les seves col•laboracions amb la gent del Sant Lluc i del Llimoner , amb records tan grats com la magnífica aportació que realitzà en l’experiència del Casament.
Munné , un pintor d’una estilística prou personal i peculiar que va molt més enllà de la joiosa aparença del seu treball.

Divendres és l’hora de Pol Codina al Museu Monjo, aquest espai artístic que ha perdut tota la seva força dinàmica després de que Paco Rodon acabés de manera tan lamentable la seva incomparable tasca. Vist el títol tot ens porta a creure que ens trobarem amb un recull dels treballs que ha efectuat en les darreres temporades que és quasi dir . de tota la seva carrera. Serà dons prou interessant fer repassada a la ja interessant trajectòria i veure la seva evolució.

Igualment Santi Clavell s’acosta a la Casa Gòtica amb el seu “home sol” que és el refermament dels seus darrers conceptes creatius en aquesta introspecció personal que ha agafat ja un protagonisme absolut en el seu treball.



Finalment dissabte serà l’Ingrid Ventura qui ocuparà la sala del Museu del Càntir. Sota el títol “Essència” , divuit escultures de petit format, executades bàsicament amb ferro i l’afegitó de pedra i plata ens donaran estat real d’aquesta jove artista que havia presentat unes més que acceptables credencials i de la que fa un temps no teníem notícia.

Tot això per no oblidar l’experiència col•lectiva “Artistes per a la igualtat d’homes i dones” que el proper dissabte de 5 de la tarda fins a les vuit del vespre se celebrarà a la Pça Sta Anna . Un acte que esperem esdevingui una atractiva experiència.

Com veiem nombrosa i diversa activitat que ens donarà feina i material per uns quants post de la propera setmana.

dimarts, de març 09, 2010

CULPABLE JO?, i UN BE

Ahir vaig ser un dels milers de persones que vaig caure en el caos en que es convertí la ciutat de Barcelona a causa de la gran nevada , i a més vaig ser dels que podem dir , va tenir sort. Era d’aquells que esperava pacientment el meu “bus” de quarts de cinc mentre anava nevant de manera constant però sense cuallar quan de cop i volta ens varem trobar amb una nevada digne d’estació d’esquí de primera i tot va anar enfarinant-se i pujant de grau.
Dic que vaig tenir sort ja que el meu viatge de menys de mitja hora es va convertir en un de quasi tres , però jo, i tots els que anàvem en l’atapeït bus , varem copsar de manera directe l’excepcionalitat del fer , i ens varem quedar en aquell “ i que hi farem” tan nostrat.

En arribar a casa el run run comença a variar. Escoltes les notícies i comences a veure que algunes coses s’han fet malament ( cadenes a la Trinitat , com no sigui una performance en record de la vella presó de dones ? ). I acabes de veure el desgavell quan passades les nou del vespre agafes de nou el camí de Barcelona , - ben preparat per a qualsevol emergència -, ja que justament aquell vespre i a quarts de dotze, la teva filla torna a casa del viatge de fi de carrera i cal anar a buscar-la a l’aeroport. Dons bé. mai havia tingut un viatge tan fàcil per arribar a l’estrenada T-1. Ni una ànima. Carretera lliure i en menys d’una hora , a l’aeroport. Tota la disbauxa desfeta com un sucre en el cafè.

Circumstàncies dela vida, o de la meteorologia , ves a saber. Tranquil del tot fins aquesta tarda quan el sr. Hereu es despenja i diuen que la culpa de quasi tot és dels que estudiem i treballem a Barcelona que el que hauríem d’haver fet és quedar-nos a casa i no provocar el daltabaix. Quins collons.

El cert és que no penso malgastar ni un sol esforç, per petit que sigui, per contestar a aquest xitxarel•lo que ben aviat tindrà l’honor de ser el primer socialista en perdre l’Alcaldia de Barcelona , amb el suport del magnífic i mai tan lloable aparell del partit , que va tenir el gran honor de pensar que fora de servir per ser un acudit del Polònia , Hereu podia servir per quelcom més.

Però hi ha qui és capaç de superar la seva caricatura. Hereu n’és un d’ells. I pensar que vol organitzar unes Olimpíades d’Hivern?. Ahir en va tenir la millor resposta al seu acudit.

Però fora d’això, i de molt més. Sr Hereu. Jo culpable?, i un be!

TRES ROQUES

Fa uns dies vaig publicar un post en el que aprofitant el sentit del comentari feia un toc al el projecte formatiu de Tres Roques , una de les grans apostes juntament amb l’Escola de Música, d’aquesta legislatura.

En Gustavo Herraiz , home al que aprecio i al que conec d’ençà la seva primera experiència artística que va celebrar en un Sant Jordi de fa molts anys en l’espai de l’antiga sala Mímesis ( d’en Perecoll i Ramon Tapias ), i al que a bon segur varem assistir ben pocs .
Doncs bé , en Gustavo Herraiz en un gest que l’enalteix com amic ( és amic personal i company d’activitats empresarials amb Joan Chaves, director de Tres Roques , tant a l’Arcàdia com de la cooperativa d’organitzacions culturals posterior) , salta en defensa del projecte , en un fet que repeteixo l’enalteix com amic però no el deixa del tot ben parat com analista polític cultural, que és el que sembla ser és el seu desig en aquests moments , com assessor responsable del tema cultura en el PSC local. Però ja que havíem dit que caldria parlar de Tres Roques , potser és el moment de fer-ho.

Tres Roques és juntament amb l’Escola de Música els grans projectes formatius / culturals d’aquesta legislatura. Uns projectes però que mantenen uns fonaments ben diferents,
Mentre l’escola de Música parteix d’un crit general i parteix d’un gran nombre de practicants teòrics que responen de manera massiva a un projecte professional que sorgeix de la mà de la Diputació i amb una direcció de concepte i de fet , amb reconegut i exitòs criteri , Tres Roques és un projecte que en canvi, apareix en la broma , es sustenta en el somni d’una Casa Elizalde a la mataronina , s’estableix en mans d’aquest sentit pijo / progre de l’esperit que domina la secció local d’IC i es recolza en l’amiguisme en la seva direcció.

Tots aquests elements que ni son bons ni dolents , i que sols es poden jutjar en l’eficàcia dels seus resultats, s’estavellen tan sols passar tres trimestres de la seva arrencada i per raons tan evidents com simples.
En primer lloc la seva ubicació. Entén el govern , i de manera del tot encertada , que cal distribuir les peces de les que disposa a l’ample de tot el territori. Un centre cultural a Cerdanyola és per tant del tot adient. I no cal ni dir que hi estem d’acord. La llàstima és que Tres Roques està del tot amagada en el lloc més inhòspit de Cerdanyola Nord, amb tots els imputs com per no acudir-hi. Aparcament impossible. Dificultat d’accés per mitjans “naturals” ja que es troba al final de la pujada del Turó dels Salesians. Servei públic del tot deficient , amb un ratio espectacularment baix.

En segon lloc està el desconeixement de l’espai, degut en primer lloc a la pròpia novetat , i en segon a la patètica publicitació del mateix.
La demostració de l’errada és molt senzilla. Cal emprar el cercador i veure quantes vegades ha estat notícia Tres Roques en els portals digitals locals. Per estalviar feina he de dir que quatre vegades al capgros.com i set al portal del totmataró, comptant les notícies de la seva inauguració. És a dir, que les activitats al centre no han tingut cap ressò mediàtic i per tant la “importància” del centre no ha arribat a la possible gent interessada. Això per no fer un anàlisi personal entre els lectors d’aquest blog per veure “in mente” quin és el seu coneixement “real” del que es cou actualment a Tres Roques.

A més a més , la comunicació directa de Tres Roques ha estat lamentable. Els cartells són del pitjor de l’Ajuntament , que ja és dir. Mal girbats , poc atractius , plens de lletres i alhora gens explicatius i molt mal distribuïts.

Però pitjor és la informació individual. Els col•lectius res saben de les activitats. Per exemple, no fa pas massa la gent del Sant Lluc deien que mentre estan saturats d’informació de tot tipus que reben de tota mena de d’associacions , no tenen cap notificació dels apartats artístics de Tres Roques. I a nivell individual que hem de dir. Si un vol estar informat cal fer mil i una passes per arribar a descarregar el programa a la xarxa. Un programa que per cert s’edita però que és impossible saber a on va a parar , que deu ser ben lluny dels àmbits amb els que està relacionat el centre .

Però està clar que la mare dels ous està en la programació, i aquesta , recolzant-se en la realitat del tripartit municipal que traduït a la realitat és que cadascun dels partits fan els que li passa per l’engonal , amb l’assegurança del pacte que res tocarem si tu no toques el nostre , la gent d’IC aposta per la seva reflexió pijo/progre que domina a la ciutat i ens ofereix un ventall de programació d’entre la qual una gran majoria hauria de ser eliminada, ja que és d’un dubtós concepte formatiu , i més si és subvencionat en temps de crisi . mentre que per l’altra va per uns camins que en res pertoquen a un centre d’aquest tipus. Una programació que per cert no agrada gens a la resta de Govern , com manifesten en veu baixa i petit comité a poc de que surti el tema.

D’aquí venia la crítica a tres Roques. Cursos de tast de vins , de cervesa , tems d’horts urbans titelles de dit ( deu sessions naturalment) , o ninus de ganxet per més pedegree que li donem amb el nom de la cultura oriental que li correspon , no son de rebut i baixen el bon nivell que ofereixen un altra grapat que si responen a la realitat que hauria d'imperar en el centre.

Qure no, que anem malament. Un , com especialista , s’ha deturat en l’apartat artístic i es troba amb cursos d’iniciació a l’escultura , al col•lage , a l’aquarel•la. Teòricament res a dir , però anem a l'anàlisi pertinent.
En primer lloc caldria veure si aquests cursets son correctes. S’ha contactat amb la realitat artistica local?. Ja us puc dir que no
Son correctes els cursos i els professors?. Dels cursos no en sabem res , però sí dels professors. En el cas d’escultura el nom és de Xavier Dols i en els d’aquarel•les i parells son Rafel Griera i Regina Giménez. Saben els responsables de qui es tracta?.

Xavier Dols és un escultor que va d’un costat a l’altra. Els bons afeccionats recordaran la seva mediàtica mostra de retrats al Monjo. Ara en canvi es mou en els camins del disseny.
De Rafel Griera res adir , fora de que és un mestre octogenari del que tinc un dibuix ben a prop meu. De Regina Giménez , que per cert m’agrada i molt el desenvolupament del seu concepte de viatges del que tant ha copiat Cecilia Postiglioni, una de les apostes de Can Xalant , tampoc res a dir. O potser sí.

Cal que Dols faci ursos d’iniciació a l’escultura quan ben a prop tenim uns quants “mestres” molt superiors?. De Griera i Giménez , ens hem de quedar tan sols amb unes lliçons per aprenents?. No s’haurien d’aprofitar més?. I el que és més important , i la mare dels ous : Algú dels artistes i del món de l’art , saben que existeixen aquests cursos?.

I aquí potser està la gran veritat. Un sempre ha jutjat els espais de responsabilitat en raó de l’eficàcia o no del seu treball, i mai en funció de com ha aconseguit aquell lloc de responsabilitat. L’eficàcia ha estat , i espero que molt de temps , element clau de judici.
I amb aquesta aposta , Tres Roques i el seu responsable, suspèn de manera absoluta i sense perdó posible,I que ningú ens enganyi amb xifres de mal pagador, Julio Iglesias és a bon segur el cantant en espanyol que ha venut més discos , i mai ningú en el seu senderi podrà dir que és el millor cantant espanyol.

Aquí és , en paral•lelisme, el mateix cas. Tres Roques va camí de ser un centre cívic , o d’associació de veïns , de segon ordre , molt llunyà al seu veritable paper, i molts som els que tenim ben clar qui és el responsable del desgavell.
Que el salvin o no, serà qüestió d’amiguisme, de partit , o de no voler la veure la veritat. Aquella que marca camins equivocats i responsabilitats ben clares. Tant , que ni sota l’aixopluc de l’amistat es poden resguardar.

Veritat , Gustau ?.

diumenge, de març 07, 2010

QUATRE ( II )


Enfrontar-se a l’obra de l’artista veneçolana d’arrel catalana Irene Bou (Caracas 1982) i no fer referència mental al concepte pictòric de Jean-Michel Basquiat sembla impossible. Una referència que en aquest cas no és gens pejorativa , tenint en compte el nivell de la imatge cercada com a punt de partida , i menys encara quan Bou intenta , i en bona part aconsegueix , cercar una iconografia personal en la que apareix un desenvolupament tècnic més formal que no l’ abruptament gestual de l’expressionisme del desaparegut artista afro americà.

Irene Bou és una artista de clar concepte humanista . L’home és el seu etern protagonista , però és l’home portat a una situació en bona part extrema. Un home dèbil, desesperançat , agredit i agressor . Un home superat per un entorn que li és hostil i davant del qual no sap com enfrontar-se per tirar endavant. Un home sense passat que camina cap un futur que pot ser pitjor.

Uns conceptes evidents però que a voltes semblen impostats per una línia plàstica volgudament “moderna” que alhora està cercant un punt endolcit i decoratiu. Una pintura de força que a vegades no sembla del tot sincera i més sembla l’obligació d’estar en certa manera en la tendència que no pas ser un concepte veritablement interioritzat.
Aquesta diferència, que s’evidencia tan sols escatar una mica l’abrupta aparença de les obres , limita en molt el global d’una artista que precisa d’una evident depuració i trobar-se íntimament per a partir de la sinceritat establir el diàleg plàstic personal que a bon segur serà del tot positiu vist els vímets tècnics dels que disposa.



Sembla que Kiku Poch, fill del desaparegut paisatgista Poch Romeu , ben conegut per les seves visions menorquines , i de Josefina Ripoll, artista establerta en les flors i que no fa pas tant va exposar a la sala de la Pça Sta Anna , no tenia cap altra opció que dedicar-se a la creació artística , com així ha sigut. Ho ha fet i a més, mantenint el concepte dels seus progenitors que a més del corresponent ADN personal , semblen haver-li traspassat el que podríem dir , ADN artístic.

Kiku Poch és doncs un paisatgista d’arrel clàssica , que té en la figuració, la llum i el color els elements amb els que basteix i vesteix la seva obra , en la que es troba a gust i en la que intenta aprofundir en uns conceptes de sempre , vistos sota la mirada d’ara mateix , però amb el ferm convenciment que la seva és la pintura de sempre i que sempre tindrà un públic fidel, al que s’ha de servir amb honestedat i qualitat.

Per fer-ho , Kiku Poch juga amb les mirades que permanentment han atret l’atenció del pintor, entre les que el mar i si volem anar més enllà, el concepte mediterrani, en son eix , fonament i guia. Amb una pinzellada més densa i gruixuda que el seu progenitor, segueix recolzant-se amb l’acurat contrast cromàtic que li ha de servir per copsar una llum que sempre busca intensa i nítida , per fer unes obres de clara professionalitat i en certa manera amb un deix d’un distanciament que refreda el tot per donar al seu treball el sentit recollit de l’obra pulcrament ben feta, característica que per a molts és una gran virtut , i per altres, entre els que em trobo, un evident vici signe d’una cert buit en l’obligada passió que l’art exigeix.



La mataronina Teresa Vidal és l’artista que tanca el quadrat amb una obra de caire orientalitzant amb la jugant amb el contrapunt d’una estructura tèxtil , s’apunta al realisme de l’obra dins l’obra, en unes peces que calen polir molt tan en el concepte com en la realització final.
No acaba d’entendre Vidal que amb tota la diversitat de conceptes , tècnics , creatius i formals , que un vulgui, sempre serà imprescindible establir una acurada fusió dels mateixos per crear una realitat homogènia en la seva diversitat. No s’acosta Vidal a aquesta fusió i les seves obres queden en certa manera desconnectades de si mateixes , en un un més un igual a dos , quan caldria que la suma tingués coma resultat una sola unitat.

No deixa de ser curiós que el millor resultat es troba en el col•lage “Orient Occident” obra en la que assoleix un concepte compacte recolzant-se en la diversitat. Aquest és el camí al que potser hauria de retornar ( l’obra és de les antigues entre les presentades) per tirar endavant ja que en l’avui presentat hi ha massa elements forçats , massa “carregament” en unes peces que per la seva intenció calen de la ductilitat , sensibilitat i a bon segur senzillesa per tirar endavant.

QUATRE.- Ateneu Caixa Laietana
Irene Bou . Kiku Poch . Teresa Vidal
4 de març a l’11d’Abril de 2010

PS.- A l'acte inaugural no va assistir cap artista mataroní, fet que es qualifica per si mateix , i no pas en l'apartat positiu. Una absència que hauria de fer reflexionar a més d'un i en certa manera a tota la col·lectivitat artística mataronina.

dissabte, de març 06, 2010

QUATRE

Una temporada més , i en van sis, que l’Ateneu Caixa Laietana ens ofereix “Quatre” aquesta mostra que podríem definir com la d’una col•lectiva individualitzada , en la que quatre artistes ben diferents en el que pertoca a estils, tècniques i tendències , s’aixopluguen sota el sostre comú de la sala del carrer Bonaire.

Quatre , com tot cocktail que es preï, dependrà òbviament dels seus components , però alhora agafarà volada o no segons el domini d’un dels dos vectors del tot contradictoris que establiran la seva potència. Per un costat , l’existència d’una cert equilibri de contraris que llavors donarà una valorable homogeneïtat al conjunt. Per l’altra, la presència d’un element destacable per damunt la resta , essent aquest el que marca criteri qualitatiu i d’estima.

Aquest segon cas és el de l’edició d’enguany en la que de menys a més ens trobem amb una poc desenvolupada aposta orientalista per part de la mataronina Teresa Vidal, el realisme paisatgístic tradicional de Kiku Poch i l’expressivitat gestual d’Irene Bou , que queden aclaparats per la potència creativa de l’especial figuració del vigatà Albert Coma , amb un conjunt expositiu d’aquells que deixen petge.

Albert Coma ( Vic 1940 ) és un pintor que té en l’ordre apassionat la seva gran característica conceptual. Però quan diem ordre no vol dir quedar-nos en el concepte estricte d’estratificació de les coses i sí en el concepte més ample de l’equilibri harmònic del tot.

Potser per això Coma ens ofereix les dues vessants d’aquest concepte. Quatre obres estructurades en l’asèpsia externa de la constant repetició d’unes icones com si d’una mostra tèxtil es tractés ( ordre com a concepte quasi matemàtic ) es contraposen amb la resta de quadres en la que exprimeix el concepte contradictori del caos ordenat. Peces en les que les figures s’amunteguen en una llibertat absoluta però que en el seu conjunt aconsegueixen un equilibri d’una força dinàmica certament colpidora.

Dominador tècnic de gran alçada , juga amb l’aparent simplicitat del dibuix sobre tela i amb la figura humana com a protagonista. Amb un traç potent , un ritme gestual continuat , ens ofereix unes obres que traspuen força, dinamisme, sensualitat que sedueixen a la mirada i que en un examen més primmirat ens porten a la capacitat de la que disposen els bons artistes , de que el conjunt de l’obra sembla establir-se per si mateixa , en una facilitat aparent que enlaire més encara el resultat del treball.



Ja sigui en el gran mural políptic que domina l’espai , en la que l’obre respira amb més lleugeresa , com en la resta d’obres en especial una gran estructura cupular que ens permet un concepte circular solventat amb tota destresa, l’obra de Coma demostra una solvència creativa de gran nivell afavorida a més a més, pel fet de que l’artista és posseïdor d’una elegància quasi renaixentista que dona més punts encara a un treball que hauria de merèixer l’atenció de tot bon afeccionat.

Un treball que eleva per si mateix el punt del sempre complex cocktail de “Quatre” i fa que encara que fos per ell sol, la mostra mereixi una atenta visita.

Ateneu Caixa Laietana. “Quatre”
Albert Coma
Del 4 de març a l’11 d’Abril de 2010

divendres, de març 05, 2010

REIVINDICANT MOISÉS VILLÈLIA



Amb Mataró Ràdio mantinc una clara relació d’amor - odi . M’agrada la ràdio, a bon segur inoculat del virus en els vells estudis de Ràdio Maresme , la ràdio oficial del franquisme en la que col•laborava el meu pare i al que acompanyava moltes vegades ( No cal fer comparacions estúpides amb el fet de ràdio franquista , així que per estalviar algun comentari inconvenient, valgui la pena dir que en ella el meu pare s’afartà de parlar de Garcia Lorca o Hernández , aprofitant-se a bon segur de la incultura de l’època).
Un virus que va continuar en aquella mai oblidada Ràdio Mataró de Carlos Herrera , Sílvia Còppulo, Juanjo Cardenal etc , en la que vaig col•laborar d’ençà el primer programa. I amb Cadena 13...

Amb Mataró Ràdio vaig deixar de col•laborar , - molt a pesar meu -, davant la per a mi incomprensible contradicció de que volien els meus comentaris de forma gratuïta ( com sempre han estat ) al voltant d’exposicions organitzades per l’Ajuntament ( amo de l’emissora) quan aquest em cobra sempre els catàlegs que edita. Per tant si ell em cobra , jo cobro. El dia que es normalitzi la situació ( és a dir quan hi hagi gent normal a cultura i al departament de comunicació ) jo tornaré a col•laborar amb l’emissora municipal de la meva ciutat.

Però malgrat això , allà hi tinc grans amics als que aprecio i dels que em congratulo ( i molt ) dels seus èxits, entre els que com no cal afegir-hi el nou portal de notícies “matarónoticies.cat” que òbviament es troba ja en el meu llistat de favorits, és a dir als que faig ullada a diari.
En ell he pogut llegir el post ( gran encert el d’aquests columnes d’opinió) d’en Francesc Ponsa al que Joan Salicrú ( quin goig el retorn de Riera 48) qualifica de nou mataroní.
Francesc Ponsa , al que no conec de res i no tinc ni remota idea de qui és , s’inicia amb un post dedicat a Moisés Villèlia , fet que essent una gran sorpresa em provoca una gran satisfacció i ja em mereix una gran simpatia per el que suposo jove autor, però no deixa de ser un post que potser mereix un parell d’afegitons , i més des de la perspectiva personal de qui justament té a tocar un petit “bibelot” d’en Moisés ( regal personal al pare ) que és un petit exercici escultòric de formes i equilibri constant , sigui quina sigui la posició del mateix. Una peça ben signada en el seu peu i que té la curiositat d’haver estat “vestida” amb una superfície nacarada per part de la seva esposa Magda Bolumar. Una peça que em comprometo a penjar fotogràficament el més aviat possible.

Dons bé , Villèlia no sols és reconegut a l’Amèrica del Sud , ans també ho és abastament en el nostre país on ha estat protagonistes de diverses antològiques ( IVAM , Museo Gargallo,Caixa Girona... ) totes elles ben remarcables i fins i tot a Mataró ha estat objecte d’alguna magnífica exposició com per ex. la que en els començaments de la democràcia va organitzar en Manuel Cuyàs , - en aquells moments director del PMC -, a Can Xammar, o com va ser la seva presència a la ja mítica exposició Mataró – Dürnau , de la que un en va tenir clares responsabilitats.

Cert és també que després de la seva mort es va intentar celebrar alguna exposició d’homenatge , i si no recordo malament , tot va quedar en un acte institucional a la sala de plens , ja que s’ha de dir ben clar , que la família de l’escultor es va negar en rodó a qualsevol acte més ample , ja que estaven molt dolguts ( mai he sabut el per què) amb la ciutat de Mataró.

Sigui com sigui , és bo recordar l’arrel mataronina de Moisés Villèlia amb Mataró, ciutat en la que de la mà amb el seu pare va restaurar tota la fusteria de Sta Maria i Sta Anna , va exposar per primera vegada en el sant Lluc de 1950 , realitzant la seva primera individual en el Museu de Mataró en el 1954 , seguint l’estela dels grans artistes que en aquells anys exposaven en aquets indret ( Tàpies , Cuixart , Tharrats , Alcoy, Rovira Brull, Hernández Pijoan ) , és a dir , com ara.
Una exposició que repetirà a l’any 1959 , després del seu èxit a la Gaspar amb les seves escultures d’encanyissats. Una exposició , la del 59 , que va portar a la nostra ciutat , - i per comprar -, a Joan Miró, Pierre Matisse, Jacques Dupin ,Frank O’Hara o James Johnson Sweeney. És a dir la crème de la crème de la intel•lectualitat artística del moment.


Sigui com sigui és que Mataró no ha acabat de sentir mai que Villèlia forma part de la seva història cultural, i com reclama Francesc Ponsa , és trist i potser caldria dir que lamentable. Per això ara que dintre de poc , espero i desitjo, que la Fundació Bassat ens permetrà tenir algun Villèlia a mà, algú dels que estan a Beneficència potser pensarà en Villèlia , encara que el cert és que és molt difícil ja que en primer lloc haurien de conèixer la seva existència , però...


Sigui com sigui , benvingut Frances Ponsa a la palestra comunicativa cultural a la ciutat , i si de Villèlia es tracta ja saps on tens un aliat.

Benvingut, i endavant les atxes.

dimarts, de març 02, 2010

ANY MARAGALL


Avui s’ha donat el tret de sortida de l’any Maragall que se celebra en motiu del 150 aniversari del seu naixement (10 d’Octubre de 1860).
Per això vull començar aquest post amb uns versos del poemari que il•lustra el mateix i que forma part de la meva biblioteca personal. Corresponen a “Vistes al Mar” ja que consta escrita la Nit del Divendres Sant a Caldetes (1901 )

“Una a una, com verges a la dança,
entren lliscant les barques en el mar;
s’obra la vela com una ala al sol,
I per camins que no més elles veuen
s’allunyen mar endintre....


Oh el cel blau! Oh mar blau, platja deserta,
groga de sol! D’aprop el mar te canta ,
mentres tu esperes el retorn magnífic,
a sol ponent, de la primera barca,
que sortirà del mar tota olorosa. “

PER APROFITAR


Ahir a La Vanguardia , l’Antoni Puigverd escrivia un magistral article de títol “El refugio del MNAC” que us aconsello recupereu a l’hemeroteca del rotatiu.

Aprofitant la reflexió al voltant de moments com els actuals en els que la sensació de desastre s’imposa, Puigverd aposta per callar i no engreixar l’aldarull amb el que emboliquem la nostra incapacitat de trobar sentit al que està passant.
Diu: “Callar: buscar un refugio. Si el mundo no fuera oscuro el arte no existiria. Entre las muchas funciones del arte, está la de ofrecer compañia en la oscuridad”. Un estat de refugi que ell troba en l’exposició commemorativa del 75 aniversari del MNAC, de títol “Convidats d’honor” en el que s’exposen 75 obres mestres de l’art català que no pertanyen als fons del Museu , en un repàs que comença en les esglésies medievals i acaba en les avantguardes del primer terç del segle XX.

Una exposició lloada per tots i que a més és de caire gratuït i cloenda en acabar la Setmana Santa. Una exposició que per diferents raons no he pogut encara visitar , circumstància que espero solventar el proper cap de setmana i així aprofitar per visitar dos altres importants reconeixements culturals com és l’exposició de Fortuny Madrazo ( fill del genial pintor) que s’inaugurà ahir a La Pedrera i acostar-se a la Fundació Tàpies que de demà i fins dissabte ofereix jornades de portes obertes en la seva important remodelació , que ens permetrà fer ullada a la col•lecció particular del genial autor ( obra pròpia i d’altres artistes , cultures i civilitzacions ) i acostar-nos al mític mitjó, que de la mà de Pere Casanovas i en el seu taller del pla d’en Boet , ha agafat vida i protagonisme.

Tres grans exposicions i a més les tres de caire gratuït, és a dir , que no hi ha excuses. O sigui, que ja ho sabeu. Ens trobarem a les cues.

I A MATARÓ?


Si , com diu Puigverd, entre les moltes funcions de l’art està el d’oferir companyia en aquests moments d’obscuritat i desconcert , a Mataró ho tenim cru.
El Museu tancat , a ca l’Arenas molta guerra i poca pau , a Can Palauet el sabor del descafeïnat... Potser per això l’aposta oficialista del retrobament personal, em sembla que passa pel Centre de Formació de les Tres Roques , la gran aposta formativa del nostre govern de la que caldrà parlar seriosament , una vegada ja està engegada la programació del tercer trimestre.

Com dic , crec que n’hauré de parlar amb profunditat en un proper post , però de moment amb quedo amb els cursos “ formatius” ( ben subvencionats per la regiduria d’Educació ) de tast i coneixement dels vins; geografia del vi: tast de vins d’arreu del món o tast i coneixement de les cerveses. Cursos tots ells englobats en l’apartat de “ Humanitats i Ciències Socials”. (?)

Però si ni així aconseguim abandonar l’obscuritat i el desconcert , el nostre Govern ens ofereix en l’apartat de “Salut i creixement personal” un atractiu curs del que us ofereixo l’obligada informació.

Curs de massatge per a parelles. Curs adreçat a persones
de totes les edats interessades a adquirir coneixements
bàsics de massatge per aplicar-los en l’àmbit de la parella.
A través del tacte conscient i l’aprenentatge de tècniques
senzilles la parella podrà incorporar a la seva vida un espai
de comunicació i afecte molt enriquidor. En cada sessió
es treballarà una zona del cos i les parelles es tornaran
per fer-se massatge l’un a l’altre, aplicant les tècniques del
massatge correctiu profund.

Dijous de 19 a 21 h (10 sessions. Inici 15 abril)
Professora: Catherine Hansen (Associació La Nave Va)
Preu: 40 €
Observacions: No és imprescindible apuntar-s’hi en parella. S’ha de
venir amb roba còmoda i una tovallola.

O sigui que ja ho saben. No arribem al nivell d’Extremadura , però estem en camí. Això sí que és formació permanent i el demés són punyetes. Certament d’aquesta manera potser sí que trobarem “ companyia en aquests temps d’obscuritat i desconcert”