TRES I QU4TRE. ANNA ALEGRE / ALBERT LLOBET

 

Ens mancaven dos noms per acabar de fer l’anàlisi crític de la mostra “Quatre” que per setena vegada se celebra a la sala de l’Ateneu i no voldríem que el pas del temps la deixes en l’oblit ja que com en dit en altres ocasiones , aquesta mostra és una d’aquelles que sempre val la pena visitar ja que ens presenta una pintura generalment fresca , jove i atractiva.

Uns adjectius aquests que potser son els més escaients per parlar del treball de la terrassenca Anna Alegre (1960) que ens presenta una col·lecció monotemàtica amb la figura de la bicicleta com a protagonista absolut del seu treball.

Resident durant força temps a Holanda com a conseqüència dels seus estudis professionals, l’absolut protagonisme de la bicicleta en la vida quotidiana la va frapar per les sevs múltiples possibilitats plàstiques i es va dedicar a explorar-les en profunditat.

D’aqui que en aquesta ocasió ens enfrontem a ella omplin el més ampla ventall de possibilitats , estètiques, conceptuals, dinàmiques , cromàtiques , etc , en un exercici de depuració de sensibilitats que sorpren en ocasions però que en realitat acaba cansant  i quasi obliga a l’espectador a pensar que molt bé, però i ara , que més ens pot oferir.

Malgrat aquest cansament és evident l’encert ne forces peces , en especial quan la sensibilitat domina a l’efectisme , massa present en les mides grosses. Per això el millor està sens dubte en el conjunt coral d’un bon gruix de peces de mides petita en la que es concentra el bon fer d’aquesta autora a la que potser li manca per una certa depuració i per l’altra una diversitat que avui no ens ofereix.

 

Monotonia que es manté també en l’aparença de l’Albert Llobet ( Figueres. 1988) amb les seves obres rítmiques i sincopades , molt d’estètica gràfica producte a bon segur d’una lògica deformació professional.

Monotonia però que en una observació més propera podem veure que no existeix ja que en realitat practica una pintura complexa en la que manté una estructura potent en la que la línia recta marca espais i distribueix volums per després recombinar els mateixos , tot trencant-los en un ritme molt en el record de l’abstracció gestual de Hartung.. Una contraposició de caràcters que dona vida i atracció a una obra en la que a més demostra bona saviesa en el joc cromàtic i en el bon ús dels oportuns detalls tècnics precisos per assolir un resultat final ben agradable visualment i força interessant en el pictòric.

Una pintura la de l’Albert Llobet amb personalitat i intenció que gustosament ens obliga a augurar-li un positiu camí en al seva tan sols iniciada carrera artística.

SILVANA LOSSI. TROSSOS DE MÓN

Segueix el bon amic Kim Queralt entestat  , - i nosaltres que ens en alegrem -, en mantenir una programació variada en el seu espai d’Art i Gent a Argentona, on en aquest mes ens presenta el treball de Silvana Losi, una veterana artista italiana resident de fa un temps a la nostra comarca.

Certament l’opinió que ens pugui merèixer el treball d’aquesta artista estarà fonamentat en la coneixença prèvia o no del seu fer, i diem això ja que es tan dispersa la seva línia creativa que amb la seva signatura ens podem trobar amb una abstracció amb inclusions objectuals, com succeïa en la seva presentació a la sala del Casal a Mataró en el desembre passat ; com amb una acurada obra al fresc realitzada amb tota mena de fonaments , o com ara mateix i en el cas que ens ocupa , amb un seguit de collages realitzats amb habilitat, grapa i intenció.

Coneixedora del mitjà i amb una certa consciència d’una estètica que podríem dir molt italiana , amb aquest jumellage entre el barroquisme i la decadència , Silvana Losi confegeix unes peces denses, atapeïdes ,- potser massa -,  en les que potser els mil i un detalls que hi diposita converteix a l’obra en massa enfarfegada i pot arribar a distanciar a l’espectador. Però si es supera aquesta barrera , i un intenta entrar en el món de la creadora pot trobar un conjunt prou agraït i amb la suficient tensió creativa com per ser valorable.

 

Però està clar , si retornem al fonament inicial de la diversitat creativa de l’artista , el dubte apareix ràpid. És aquesta la veritable Silvana Losi, o és aquest un exercici tècnic per que la seva veritat està en l’abstracció presentada al Casal, o ni tan sols això i ens hem d’anar als frescos o a ...?.

Heus aquí un problema que cal solucionar. L’artista hauria de definir ben clarament el seu idioma creatiu dons mentre no ho faci sempre ens quedarà el dubte de si el seu art és veritable o fals , i en el dubte sempre hi ha un perdedor que no és cap altra que el mateix artista.

Silvana Losi . Trossos de món
Galeria Art i Gent. Argentona fins el 9  de maig de 2012

QUATRE

Una temporada més , i en van sis, que l’Ateneu Caixa Laietana ens ofereix “Quatre” aquesta mostra que podríem definir com la d’una col•lectiva individualitzada , en la que quatre artistes ben diferents en el que pertoca a estils, tècniques i tendències , s’aixopluguen sota el sostre comú de la sala del carrer Bonaire.

Quatre , com tot cocktail que es preï, dependrà òbviament dels seus components , però alhora agafarà volada o no segons el domini d’un dels dos vectors del tot contradictoris que establiran la seva potència. Per un costat , l’existència d’una cert equilibri de contraris que llavors donarà una valorable homogeneïtat al conjunt. Per l’altra, la presència d’un element destacable per damunt la resta , essent aquest el que marca criteri qualitatiu i d’estima.

Aquest segon cas és el de l’edició d’enguany en la que de menys a més ens trobem amb una poc desenvolupada aposta orientalista per part de la mataronina Teresa Vidal, el realisme paisatgístic tradicional de Kiku Poch i l’expressivitat gestual d’Irene Bou , que queden aclaparats per la potència creativa de l’especial figuració del vigatà Albert Coma , amb un conjunt expositiu d’aquells que deixen petge.

Albert Coma ( Vic 1940 ) és un pintor que té en l’ordre apassionat la seva gran característica conceptual. Però quan diem ordre no vol dir quedar-nos en el concepte estricte d’estratificació de les coses i sí en el concepte més ample de l’equilibri harmònic del tot.

Potser per això Coma ens ofereix les dues vessants d’aquest concepte. Quatre obres estructurades en l’asèpsia externa de la constant repetició d’unes icones com si d’una mostra tèxtil es tractés ( ordre com a concepte quasi matemàtic ) es contraposen amb la resta de quadres en la que exprimeix el concepte contradictori del caos ordenat. Peces en les que les figures s’amunteguen en una llibertat absoluta però que en el seu conjunt aconsegueixen un equilibri d’una força dinàmica certament colpidora.

Dominador tècnic de gran alçada , juga amb l’aparent simplicitat del dibuix sobre tela i amb la figura humana com a protagonista. Amb un traç potent , un ritme gestual continuat , ens ofereix unes obres que traspuen força, dinamisme, sensualitat que sedueixen a la mirada i que en un examen més primmirat ens porten a la capacitat de la que disposen els bons artistes , de que el conjunt de l’obra sembla establir-se per si mateixa , en una facilitat aparent que enlaire més encara el resultat del treball.

Ja sigui en el gran mural políptic que domina l’espai , en la que l’obre respira amb més lleugeresa , com en la resta d’obres en especial una gran estructura cupular que ens permet un concepte circular solventat amb tota destresa, l’obra de Coma demostra una solvència creativa de gran nivell afavorida a més a més, pel fet de que l’artista és posseïdor d’una elegància quasi renaixentista que dona més punts encara a un treball que hauria de merèixer l’atenció de tot bon afeccionat.

Un treball que eleva per si mateix el punt del sempre complex cocktail de “Quatre” i fa que encara que fos per ell sol, la mostra mereixi una atenta visita.

Ateneu Caixa Laietana. “Quatre”
Albert Coma
Del 4 de març a l’11 d’Abril de 2010