CAMINARS

En aquests dies en la cartellera artística cohabiten dues exposicions de pintores que mantenen un paral·lelisme en la seva trajectòria fins que una decisió personal separa el seu caminar i marca de manera ben clara ,no tan sols el projecte actual ans també el seu futur més proper. Es tracta de Mariona Lizana que exposa a l’espai Capgròs i De Rosa Serra Sanabra que ho fa a la Galería Art i Gent d’Argentona.

Ambdues autores van començar l’afecció a l’art en la seva joventut i la van abandonar per raons de les pertinents obligacions familiars i professionals. De fa un temps , una vegada deslliurades en part de les mateixes,  han tornar amb força i il·lusió a voler fer avinents els seus neguits creatius. Però ho han fet en diferent fonament. Mentre que Lizana va apostar per acudir al taller d’un mestre per aprendre i aprofundir en els seus coneixements, Serra Sanabra va triar l’autodidactisme per aprofundir en el seu fer , i en la comparança es veu clarament qui va errar i encertar en aquesta tria.

Mariona Lizana ens presenta en la seva mostra “50x50” a l’espai Capgròs , un conjunt de peces , totes elles de temàtica vegetal  en el que pertoca especialment a fruits , amb els que conjuga una mena de bodegons vitals de variat resultat i encert .

Però sigui quina sigui la individualització, el cert és que ofereix un concepte estructurat en el cànon , amb resultats desiguals però donant a intuir una clara possibilitat de millora  ja que existeixen els fonaments essencials per aconseguir-ho, obtinguts tots ells en el treball constant del taller , sota l’ull i el mestratge d’un bon mestre, el que converteix aquesta fita en un quelcom que ara queda en les seves mans i el seu esforç.

De moment s'evidencia una certa habilitat compositiva , un bon domini de la paleta cromàtica i un cert estil dolç i intuïtiu que li permet superar amb solvència el nivell exigible com per considerar-la com una digna pintora afeccionada.

No succeeix això en el cas de Serra Sanabra.  En la seva obra hi ha afany , desig i ambició, però tot s’escrostona ja que els fonaments son molts fluixos.

Un dels grans problemes dels pintors figuratius està en que les mancances tècniques salten a la vista d’una manera molt evident i aquest cas n’és un d’ells. En l’art , com en tot en al vida , calen unes paramètriques que serveixin per a bastir tot l’entramat i si aquestes fallen tot va en orris. A Serra Sanabra li maca sentit global de l’obra , perspectiva , dimensió pictòrica i principalment li manca auto reflexió i treball d’estudi.

No sé pas si és funció de la crítica el donar consells , però està clar que a Serra Sanabra ni manquen uns quants . Per un costat , els bons consells tècnics de qualsevol mestre assenyat que sigui capaç de centrar-la en una estructura pictòrica molt més fonamentada , tècnicament parlant,  que no pas la que ara presenta.

Per l’altra el consell tècnic en el que pertoca a l’auto limitació tècnica que significa la pintura damunt metall i l’ús limitat de la gama cromàtica. I finalment l’absoluta necessitat de parar en aquesta desenfrenada carrera expositiva , per assentar en el taller una obra que ,es veu i nota , està gestada en la rapidesa del concepte i la realització, quan avui per avui el que precisa és de la reflexió i la sedimentació.

És en aquest camí on Serra Sanabra pot trobar sortida a l’atzucac artístic en el que actualment està ficada que tot limitant-la,  fa desmerèixer , i molt, el seu treball.

Dos pintores , dos camins. Una divergència que marca el camí encertat i l’erroni. Ara , en els seves mans està aconseguir uns resultats millors.

MONOTEMA

Els artistes per aconseguir  comunicar de manera ben adient les seves sensacions i emocions precisen d’estructurar els seu idioma plàstic mitjançant un doble afermament : el tècnic i el temàtic. Una vegada assolit aquest afermament , el llenguatge creatiu sorgeix de manera més fluida i la corresponent comunicació és més planera . En aquests dies dos artistes presenten les seves obres en aquesta tesitura d’afermar les seves estructures pictòriques. Son Sergi Rabassa i la seva mostra “Àtoms de llibertat” ala sala de la Presó i Ricardo Delgado , ambla seva mostra “Ritme i color” a la galeria “Art i Gent” d’ Argentona.

Sergi Rabassa ja ens havia sorprès de manera ben positiva amb les seves experiències en el camp del gravat i amb la figura de l’àtom com a protagonista. Aconseguia en elles conjugar de manera ben adient el ritme intens que generava la pròpia figura mitjançant un treballat ritme el·lipsoïdal , que amb la contraposició estàtica que comportava la tècnica d’estampació  provocava una dualitat contradictòria enormement agraïda.

Ara repeteix experiències en aquest camp i amb un resultat també ben positiu, configurant la part positiva de l’exposició , però en canvi el contrapunt està en la cara pictòrica en la que els resultats no son reeixits , amb unes obres desequilibrades en la concepció, molt elementals en el sentit pictòric i amb un evident desgavell cromàtic , el que les converteix en obres menors i absolutament prescindibles , com queda clar en la comparança evident de les dues cares de la moneda.

Davant d’això queda clar que alguna cosa ha de canviar. O cercar un altra element pictòric per a la seva iconografia personal que li permeti les avui per avui , fallides interpretacions , o reconsiderar el concepte pictòric per acostar-lo al que presenta en la seva obra gràfica.

En ell, i en la seva decisió, rau el seu futur artístic més immediat.

Sota el títol de “Ritme i color” , l’artista Ricardo Delgado presenta  a Art i Gent una mostra del seu fer amb una pintura personal que s’apropa al concepte del futurisme , aquell isme pictòric  aparegut a Itàlia a finals de la primera dècada del segle XX i que significa el primer moviment de les avantguardes artístiques.

El futurisme , per definició , expressa una nova manera d'entendre la realitat: ja no es tracta de representar el que veiem sinó també tot el que està relacionat amb el que no es visible: un estat d'ànim, les sensacions i emocions de l'espectador, la percepció del temps, de la llum, de l'espai i del moviment.

Delgado es mou en una personal aproximació a aquest concepte però establint la seva paramètrica axial en la figura que esdevé el veritable i quasi únic protagonisme de la seva obra. Una figura a la que aporta aquesta descomposició geomètrica , el ritme sincopat per donar moviment , i aquest cert sentint mecanicista a una personatges que intenten esdevenir distants com enrocats en una certa dimensió màgica.

És obvi que per poder aconseguir uns resultats mínimament escaients cal disposar d’uns plantejaments tècnics correctes , fet que succeeix en el cas que ara ens ocupa , però com no que es precís un quelcom més que serveixi com a nexe d’unió amb l’espectador i aquesta baula no apareix en l’obra de Delgado que es presenta massa densa i enfarfegada , amb un garbuix que demana a crits una intensa depuració , tant en el tractament matèric de l’obra com en el concepte estructural i figuratiu que ofereix.

Una exposició si mes no amb un cert desig d’aventura i una correcció en l’aparença, però mancada de la intensitat que precisa aquest tipus d’aposta pictòrica.

(Les fotografies de l'expo de S.Rabassa han estat manllevades del blog de l'Associació Sant Lluc i les de R.Delgado del blog de la galeria Art i Gent) 

INTERLUDI

Ricard Jordà en presentar l’exposició “La recerca” de Màximo ( ara “Max”) Almeida que es presenta a la sala del Col·legi d’Aparelladors , va dir que aquella exposició era , al seu entendre , un pas enrere en el caminar de l’artista , però el volia valorar no com un pas negatiu i sí com un pas cap enrere per agafar embranzida vers unes noves fites . I no serem nosaltres qui portarem en aquest cas la contraria a Jordà , que a més coneix com ningú a l’artista ja que va començar amb ell les seves beceroles artístiques.

Estem d’acord amb el que diu Jordà ja que avui en Max Almeida ens presenta un gir a la seva trajectòria que sense trair-la, provoca una mutació important del seu concepte plàstic, encara que volen demostrar alhora , mitjançant els seus dibuixos i composicions , que manté ferma la seva aposta per el treball tècnic ben reeixit en aquest camp del realisme que tant bé domina.

Avui però Almeida fa aposta per el camp del retrat que ja ha conreat en diverses ocasions , però defugint ara del realisme més estricte per col·locar els seus personatges , en un ambient més colorista i cromàtic i a l’entorn d’una certa mirada pop que aïllant-los del conjunt , els hi dona una potència visual individual que agraeixen.

És un canvi radical en la resolució, encara que no en el concepte , però el resultat final sembla més lúdic i intranscendent que quan aposta més per el retrat pur , en el que Almeida sempre ha sabut dipositar i concentrar tota la força dels seu bon fer. Tot això emmarcat però en una excel·lent tria de personatges que produeix en la seva varietat un sentiment de globalitat i conseqüentment de polièdrica capacitat del creador.

Com dèiem abans, al costat d’aquest retrats , Almeida dona pas a un sentit més continuista amb uns dibuixos en el concepte dels volgudament inacabats i un seguit de composicions en les que la ma no es mou tan destra com en altres ocasions i alguna peça esdevé coixa , quan no desequilibrada , fet inusual en altres temps.

Està clar però que amb tot el que hem dit no s’ha de considerar , ni de bon tros, com una exposició fallida ,ans el contrari. La mostra té empenta , intenció i qualitat , però per aquells que coneixem abastament el treball de l’artista és obvi que ens deixa un cert regust a incomplert.

Fa quatre anys , Màximo Almeida ens va sorprendre de manera magnífica amb aquell seguit de “Nocturns” que presentà a l’Ateneu. El seu pes i la seva qualitat ara son rèmora evident per jutjar l’avui. En la comparança no hi ha color i l’ahir apallissa a l’avui.

Per això el concepte de pas enrere i d’embranzida. Màximo Almeida té cap i mans com per apostar per una obra més intensa, densa i emotiva que no pas la que avui ens ofereix. D’aquí la nostra petita decepció.

Una decepció que s’esvairà aviat ja que del bon fer de Màximo Almeida cal esperar una nova mostra en que de nou retrobi la potència màxima del seu art.

NOVES EXPOSICIONS

Com un esclat estiuenc , de cop i volta ens trobem amb més inauguracions que no pas les que podem atendre amb la presència.  D’aquí a  dissabte son cinc les exposicions que obren les seves portes i a  les que caldrà fer oportuna visita.

 

No hi ha dubte que la més important és la que se celebra a la Nau Gaudí el proper dijous ( a dos quarts de vuit del vespre ) inaugurant la tercera visió de la Col·lecció Bassat , amb una nova mirada als anys setaanta . una exposició magnífica per entendre l’evolució de l’art del nostre país en els temps de la transició.

 

Com a preludi  aquest dimecres ( avui per a molts dels lectors d’aquets blog) i a la mateixa hora , l’espai Capgròs presenta els darrers treballs de Marisa Blasco ( “Passeig pel mar” ) , en una mirada personal i intimista plena de reflexions , en el camí de la seva pausada evolució.

 

Divendres toca passejar i el camí és divers. Per un costat i a Can Caralt , en el Museu Arxiu de Llavaneres , és Núria Hurtado qui ens fa present la seva evolució en aquest magma peculiar de puntes , ratlles i geometries , que conformen l’idiomàtica del seu treball. Els seus gravats sota la globalitat de “Esclats de llum” ens ofereixen un pas més en el seu valent caminar.

 

Mentre, a Argentona , i a l’espai d’Art i Gent , es presenta una exposició que a un personalment molt em motiva , com és la del retorn de Rodi Tur i el seu “Temps lliure”. Raons que ara no venen al cas han fet que Rodi faci molt de temps que no presenti els seus treballs al públic, però tots aquells que el coneixem hem pensat que ell era , a bon segur , el veritable artista de la família. Ara de la mà de Kim Queralt tindrem ocasió d’examinar el seu treball, i un  que ha tingut ocasió de veure tan sols un parell de peces , està per dir que aquest pot ser un pas molt important per recuperar la capacitat artística d’aquest creador , desconegut per  a quasi tothom.

A priori és una exposició que voldria recomanar i espero no equivocar-me.

Finalment , dissabte i a la sala de la Presó serà Carme López la que amb “Llum i color de la Provença ” ens farà evident el nou pas en la seva carrera creativa.

Com es veu , s’acumula la feina , amb aquest bon gruix de mostres de les que , com no , enfarem oportú comentari.

TRES I QU4TRE. ANNA ALEGRE / ALBERT LLOBET

 

Ens mancaven dos noms per acabar de fer l’anàlisi crític de la mostra “Quatre” que per setena vegada se celebra a la sala de l’Ateneu i no voldríem que el pas del temps la deixes en l’oblit ja que com en dit en altres ocasiones , aquesta mostra és una d’aquelles que sempre val la pena visitar ja que ens presenta una pintura generalment fresca , jove i atractiva.

Uns adjectius aquests que potser son els més escaients per parlar del treball de la terrassenca Anna Alegre (1960) que ens presenta una col·lecció monotemàtica amb la figura de la bicicleta com a protagonista absolut del seu treball.

Resident durant força temps a Holanda com a conseqüència dels seus estudis professionals, l’absolut protagonisme de la bicicleta en la vida quotidiana la va frapar per les sevs múltiples possibilitats plàstiques i es va dedicar a explorar-les en profunditat.

D’aqui que en aquesta ocasió ens enfrontem a ella omplin el més ampla ventall de possibilitats , estètiques, conceptuals, dinàmiques , cromàtiques , etc , en un exercici de depuració de sensibilitats que sorpren en ocasions però que en realitat acaba cansant  i quasi obliga a l’espectador a pensar que molt bé, però i ara , que més ens pot oferir.

Malgrat aquest cansament és evident l’encert ne forces peces , en especial quan la sensibilitat domina a l’efectisme , massa present en les mides grosses. Per això el millor està sens dubte en el conjunt coral d’un bon gruix de peces de mides petita en la que es concentra el bon fer d’aquesta autora a la que potser li manca per una certa depuració i per l’altra una diversitat que avui no ens ofereix.

 

Monotonia que es manté també en l’aparença de l’Albert Llobet ( Figueres. 1988) amb les seves obres rítmiques i sincopades , molt d’estètica gràfica producte a bon segur d’una lògica deformació professional.

Monotonia però que en una observació més propera podem veure que no existeix ja que en realitat practica una pintura complexa en la que manté una estructura potent en la que la línia recta marca espais i distribueix volums per després recombinar els mateixos , tot trencant-los en un ritme molt en el record de l’abstracció gestual de Hartung.. Una contraposició de caràcters que dona vida i atracció a una obra en la que a més demostra bona saviesa en el joc cromàtic i en el bon ús dels oportuns detalls tècnics precisos per assolir un resultat final ben agradable visualment i força interessant en el pictòric.

Una pintura la de l’Albert Llobet amb personalitat i intenció que gustosament ens obliga a augurar-li un positiu camí en al seva tan sols iniciada carrera artística.

SILVANA LOSSI. TROSSOS DE MÓN

Segueix el bon amic Kim Queralt entestat  , - i nosaltres que ens en alegrem -, en mantenir una programació variada en el seu espai d’Art i Gent a Argentona, on en aquest mes ens presenta el treball de Silvana Losi, una veterana artista italiana resident de fa un temps a la nostra comarca.

Certament l’opinió que ens pugui merèixer el treball d’aquesta artista estarà fonamentat en la coneixença prèvia o no del seu fer, i diem això ja que es tan dispersa la seva línia creativa que amb la seva signatura ens podem trobar amb una abstracció amb inclusions objectuals, com succeïa en la seva presentació a la sala del Casal a Mataró en el desembre passat ; com amb una acurada obra al fresc realitzada amb tota mena de fonaments , o com ara mateix i en el cas que ens ocupa , amb un seguit de collages realitzats amb habilitat, grapa i intenció.

Coneixedora del mitjà i amb una certa consciència d’una estètica que podríem dir molt italiana , amb aquest jumellage entre el barroquisme i la decadència , Silvana Losi confegeix unes peces denses, atapeïdes ,- potser massa -,  en les que potser els mil i un detalls que hi diposita converteix a l’obra en massa enfarfegada i pot arribar a distanciar a l’espectador. Però si es supera aquesta barrera , i un intenta entrar en el món de la creadora pot trobar un conjunt prou agraït i amb la suficient tensió creativa com per ser valorable.

 

Però està clar , si retornem al fonament inicial de la diversitat creativa de l’artista , el dubte apareix ràpid. És aquesta la veritable Silvana Losi, o és aquest un exercici tècnic per que la seva veritat està en l’abstracció presentada al Casal, o ni tan sols això i ens hem d’anar als frescos o a ...?.

Heus aquí un problema que cal solucionar. L’artista hauria de definir ben clarament el seu idioma creatiu dons mentre no ho faci sempre ens quedarà el dubte de si el seu art és veritable o fals , i en el dubte sempre hi ha un perdedor que no és cap altra que el mateix artista.

Silvana Losi . Trossos de món
Galeria Art i Gent. Argentona fins el 9  de maig de 2012

EXPLOSIÓ

a uns quants anys els artistes no tenien el costum de titular les seves exposicions que quedaven resumides en la determinació tècnica ( olis, aquarel·les ... ) o en la temàtica ( paisatges , marines , bodegons , figures..).Però amb el pas del temps l’artista, degut  molt especialment a l’evolució creativa que va comportar cada vegada més el treball seriat o continuat al voltant d’un indret o idea , va anar agafant el concepte de que un titular genèric servia per donar més consistència al conjunt del presentat.

Avui en dia el “nom” de l’exposició és en certa manera un element cabdal de la mateixa ja que serveix de prèvia per a l’espectador ja que hauria de correspondre a la realitat del presentat. Un titular que moltes vegades servirà de definitori de la mostra.

Carmen Escribano , l’artista que exposa aquest més a la galeria Art i Gent d’ Argentona , ens va sorprendre amb un títol per la seva exposició tan “especial” com el de : “De la memoria de un bajo vientre” , que de bones a primeres et deixava en una incògnita però amb el run-run de que allò no podia “pintar” molt bé, una premonició absoluta acomplerta en visitar la mateixa.

Kim Queralt , l’abnegat propietari de la galeria , certament té bon ull per anar triant artistes per arreu i confegir una temporada ben atractiva en la seva aparent modèstia , però evidentment  de tant en tant li colen un gol, com el que li han marcat en aquesta ocasió.

Carmen Escribano és obvi que no és una artista , és simplement una persona que juga amb formes i colors d’una manera indiscriminada sense seguir cap mena de paràmetre lògic , aconseguint uns resultats a vegades agradables a la vista i en certa manera amb un cert equilibri , mentre que al costat apareix  un treball que ni tan sols arriba a la característica d’anecdòtica. Tot esdevé una simple explosió de gestos i colors conformant una obra tan bigarrada per fora com buida en el seu interior.

Crec que el que passa és que per l’autora el concepte de creació s’estableix més en una base terapèutica personal que no pas en el sentit creatiu precís quan del que es tracta és d’una exposició en una galeria d’art. El que a nivell personal és plaent , defensable i fins i tot recomanable, en el moment que abandona aquesta esfera de l’íntim, esdevé absurd , inútil i evidentment llunyà al mínim concepte amb el que vulguem agafar el sentit artístic i creatiu.

Exposició dons perfectament prescindible per al públic en general, per més que a bon segur pot haver estat positiva en la intimitat d’una pintora que està massa lluny dels mínims exigibles per a una galeria d’art.

“De la memoria de un bajo vientre”. Carmen Escribano

Galeria Art i Gent. Argentona
Del 10 de febrer fins el 7 de març de 2012