MARISA BLSCO : PROGRESSA ADEQUADAMENT

Desconec si la frase que encapçala aquest post encara s’usa per avaluar el treball acadèmic dels nostres més joves escolars, però si sé que aquesta va ser la frase que em va aparèixer in mente quan com sempre faig, intento resumir en un sol concepte totes les impressiones que he rebut en visitar una exposició, com en aquest cas era la de Marisa Blasco a la sala de Can Caralt del Museu Arxiu de Llavaneres.

Fa molt de temps que conec a la bona amiga Marisa. Tant de temps que llavors encara no pintava , al menys no de la manera que en podríem dir pública. He seguit dons tota la seva trajectòria i he pogut veure el seu afany , el seu esforç i la seva constant millora. Mai vaig pensar quan veia les seves primeres obres certament infumables, que podria assolir el nivell d’avui en dia , amb una pintura cada vegada més desimbolta , fugint del paisatgisme llepat i estereotipat que practicava i intentant cercar una personalitat pròpia. Una pintura certament influïda per el mestratge que ha rebut però que aguanta la primera mirada i segueix oferint uns senyals d’un camí futur, com per exemple es demostra en l'obra que il·lumina el catàleg.

Però si el resultat pictòric de Blasco aprova en el sentit relatiu per l’evident progrés, cal també fer-ne judici en un sentit més absolut i aquest no és tan positiu ni de bon tros. Tots entenem que aquella veu que ens enamora en el cor de l’escola o de la coral propera  està molt bé, però a bon segur desentonaria en un recital en un espai més anomenat. Ni més ni menys és el que passa amb els pintors. El que hauríem de dir relació qualitat / espai expositiu és fonamental. Una exposició que pot semblar més o menys bé en una galeria comercial o de nivell parell, s’enfonsa de manera absoluta quan es realitza en un espai de més dignitat i nivell. I això és ni més ni menys el que l’hi ha passat a Marisa Blasco.

Suposo que la il·lusió va poder més , però ha quedat ben clar que Marisa Blasco va errar acceptant exposar a Can Caralt. D’un temps ençà aquesta sala ha esdevingut senya de qualitat a la nostra comarca. Fer relectura dels noms dels autors que hi han exposat en els darrers anys és prou definitòria i el record de les mateixes també. I és en aquesta comparança on el balanç no és dubtós per a ningú.

Però el bo és obtenir lliçons de tots els nostres fets. I en aquest cas Marisa Blasco pot sortir ben reforçada. I serà així si sap re col·locar-se en el graó que li correspon. Si entén que en espais com Can Caralt cal fer una bona presentació de l’obra i en el seu cas  ,per excés, en sobra com a mínim una tercera part de la presentada que conforma una exposició enfarfegada , sense que en cap moment les obres tinguin l’aire que precisen . També si entén que en un espai de caire seriós o professional el que val és l’obra i aquesta ha de ser l’única protagonista i no distreure-la en un ambient de festa familiar. Son entorns diferents que cal diferenciar de totes, totes.

I serà positiu si observa que el pas a unes mides més grans comença a funcionar. Que malgrat les evidents errades (ai aquella maleïda línia blanca...) en el global el conjunt comença a estructurar-se a l’entorn de les noves dimensions i aquestes ofereixen la possibilitat d’un cert alliberament a una obra potser massa estratificada. Que el color ja no fa por i apareix una valentia que s’agraeix i que donarà bons resultats . Que segueix havent camins , en una paraula , per seguir progressant adequadament.

Per tot això aquesta és una exposició  que en el global mereixeria una valoració en el cas de ser exposada en una galeria comercial o espai equivalent però que en mereix una de molt pitjor, quan parlem  d’un espai del nivell que ha assolit Can Caralt, en un error evident del Museu per proposar-la i de l’autora per acceptar-la.

PASSEIG PEL MAR

Torna Marisa Blasco a l’espai Capgròs hi ho fa amb una exposició que a bon segur és la més important de la seva vida artística. I ho és, no per l’ indret ni per qualsevol altre circumstància més o menys aleatòria. Ho és ja que aquesta exposició és decisiva per ella ja que representa el retorn al sentiment de sentir-se pintor i de poder expressar les emocions més sentides mitjançant la plàstica , després d’un llarg silenci producte d’una sequera espiritual i creativa causada per circumstàncies familiars de difícil, per no dir impossible, digestió emocional.

Però quan un pintor és sincer és lògic que qualsevol trasbals , i més si és de gran nivell, provoqui un gir profund en la seva emoció creativa. Un gir que ha de servir com vàlvula expressiva davant la nova realitat interior. I això ni més ni menys, és el que queda palès en aquesta exposició.

Una quinzena son les peces que configuren la mostra . Unes peces amb la presència monotemàtica del mar que esdevé protagonista únic de la mateixa , en una reflexió que vol anar més enllà de la mirada estètica , en un caminar per el que podríem considerar estats d’ànim , en un intent d’evidenciar allò que la pròpia autora considera com a mar interior.

Un mar que vol reflectir alhora la serenor i la ràbia , que vol ser símbol de frustració però també vol copsar aquella serenor capaç d’assossegar l’ànima més torturada. Un mar de colors agressius , però també un mar de tonalitats calmes que porten a la reflexió.

Però queda clar que en l’art el concepte , sigui el que sigui , cal reflectir-lo de manera adient en la forma. Blasco ha apostat per una pintura espatulada , executada de manera valent i vibrant , en uns paisatges concentrats en el propi mar i amb l’absència de qualsevol altra element que el pugui distorsionar. Una tria amb la que encerta ja que elimina els habituals problemes tècnics que tant ella , com quasi tots els autors del seu nivell, tenen quan han d’enfrontar-se a una figuració de caire més o menys realista , en la que els fonaments tècnics son essencials per sortir-ne triomfador.

L’obra queda dons reduïda en la forma al gest , la distribució dels espais , el ritme i el color , i en aquest concepte de tot hi ha en l’obra exposada. Obres equilibrades d’agradable visió, obres en que l’estructura s’esfilagarsa per un joc cromàtic desequilibrat, obres en que el conjunt trontolla per una certa asincronia de components, i obres prou reeixides com per exemple el conjunt d’olis sobre paper que en la seva aparent simplicitat marquen clarament el camí a seguir per part de l’autora.

Quan vaig començar a exercitar la crítica , el meu mestre ( PIC ) sempre em deia que d’exposicions bones n’hi havia de dos tipus : les bones per els espectadors , i les bones per els artistes i que  a vegades inclòs coincidien . Les bones per els espectadors eren aquelles mostres de qualitat contrastada. Aquelles en les que es gaudia de la plenitud creativa d’un artista que actuava com a tal.

Les bones per els artistes eren aquelles que indicaven una millora ne el seu fer. Que mirant l’ahir i l’avui quedava clar que existia un progrés , encara que amb aquest no s’assolís el nivell de veritable artista.

Marisa Blasco està en aquest segon cas. Les circumstàncies vitals la van portar a un atzucac i aquest li ha servit per avançar de manera clara en la seva pintura trencant el cercle viciós d’una obra massa estereotipada, i canviant-lo per uns camins de llibertat que ells i els espectadors agraeixen.

“Passeig pel mar” , un agraït  retorn a l’art d’una autora senzilla que segueix creient en la plàstica com el millor pas per fer avinent les seves emocions. Unes emocions que apareixen a flor de pell en aquesta exposició.

Marisa Blasco . “Passeig pel mar”

Espai capgròs, fins el 4 de juliol de 2012

INTERLUDI

Ricard Jordà en presentar l’exposició “La recerca” de Màximo ( ara “Max”) Almeida que es presenta a la sala del Col·legi d’Aparelladors , va dir que aquella exposició era , al seu entendre , un pas enrere en el caminar de l’artista , però el volia valorar no com un pas negatiu i sí com un pas cap enrere per agafar embranzida vers unes noves fites . I no serem nosaltres qui portarem en aquest cas la contraria a Jordà , que a més coneix com ningú a l’artista ja que va començar amb ell les seves beceroles artístiques.

Estem d’acord amb el que diu Jordà ja que avui en Max Almeida ens presenta un gir a la seva trajectòria que sense trair-la, provoca una mutació important del seu concepte plàstic, encara que volen demostrar alhora , mitjançant els seus dibuixos i composicions , que manté ferma la seva aposta per el treball tècnic ben reeixit en aquest camp del realisme que tant bé domina.

Avui però Almeida fa aposta per el camp del retrat que ja ha conreat en diverses ocasions , però defugint ara del realisme més estricte per col·locar els seus personatges , en un ambient més colorista i cromàtic i a l’entorn d’una certa mirada pop que aïllant-los del conjunt , els hi dona una potència visual individual que agraeixen.

És un canvi radical en la resolució, encara que no en el concepte , però el resultat final sembla més lúdic i intranscendent que quan aposta més per el retrat pur , en el que Almeida sempre ha sabut dipositar i concentrar tota la força dels seu bon fer. Tot això emmarcat però en una excel·lent tria de personatges que produeix en la seva varietat un sentiment de globalitat i conseqüentment de polièdrica capacitat del creador.

Com dèiem abans, al costat d’aquest retrats , Almeida dona pas a un sentit més continuista amb uns dibuixos en el concepte dels volgudament inacabats i un seguit de composicions en les que la ma no es mou tan destra com en altres ocasions i alguna peça esdevé coixa , quan no desequilibrada , fet inusual en altres temps.

Està clar però que amb tot el que hem dit no s’ha de considerar , ni de bon tros, com una exposició fallida ,ans el contrari. La mostra té empenta , intenció i qualitat , però per aquells que coneixem abastament el treball de l’artista és obvi que ens deixa un cert regust a incomplert.

Fa quatre anys , Màximo Almeida ens va sorprendre de manera magnífica amb aquell seguit de “Nocturns” que presentà a l’Ateneu. El seu pes i la seva qualitat ara son rèmora evident per jutjar l’avui. En la comparança no hi ha color i l’ahir apallissa a l’avui.

Per això el concepte de pas enrere i d’embranzida. Màximo Almeida té cap i mans com per apostar per una obra més intensa, densa i emotiva que no pas la que avui ens ofereix. D’aquí la nostra petita decepció.

Una decepció que s’esvairà aviat ja que del bon fer de Màximo Almeida cal esperar una nova mostra en que de nou retrobi la potència màxima del seu art.

NOVES EXPOSICIONS

Com un esclat estiuenc , de cop i volta ens trobem amb més inauguracions que no pas les que podem atendre amb la presència.  D’aquí a  dissabte son cinc les exposicions que obren les seves portes i a  les que caldrà fer oportuna visita.

 

No hi ha dubte que la més important és la que se celebra a la Nau Gaudí el proper dijous ( a dos quarts de vuit del vespre ) inaugurant la tercera visió de la Col·lecció Bassat , amb una nova mirada als anys setaanta . una exposició magnífica per entendre l’evolució de l’art del nostre país en els temps de la transició.

 

Com a preludi  aquest dimecres ( avui per a molts dels lectors d’aquets blog) i a la mateixa hora , l’espai Capgròs presenta els darrers treballs de Marisa Blasco ( “Passeig pel mar” ) , en una mirada personal i intimista plena de reflexions , en el camí de la seva pausada evolució.

 

Divendres toca passejar i el camí és divers. Per un costat i a Can Caralt , en el Museu Arxiu de Llavaneres , és Núria Hurtado qui ens fa present la seva evolució en aquest magma peculiar de puntes , ratlles i geometries , que conformen l’idiomàtica del seu treball. Els seus gravats sota la globalitat de “Esclats de llum” ens ofereixen un pas més en el seu valent caminar.

 

Mentre, a Argentona , i a l’espai d’Art i Gent , es presenta una exposició que a un personalment molt em motiva , com és la del retorn de Rodi Tur i el seu “Temps lliure”. Raons que ara no venen al cas han fet que Rodi faci molt de temps que no presenti els seus treballs al públic, però tots aquells que el coneixem hem pensat que ell era , a bon segur , el veritable artista de la família. Ara de la mà de Kim Queralt tindrem ocasió d’examinar el seu treball, i un  que ha tingut ocasió de veure tan sols un parell de peces , està per dir que aquest pot ser un pas molt important per recuperar la capacitat artística d’aquest creador , desconegut per  a quasi tothom.

A priori és una exposició que voldria recomanar i espero no equivocar-me.

Finalment , dissabte i a la sala de la Presó serà Carme López la que amb “Llum i color de la Provença ” ens farà evident el nou pas en la seva carrera creativa.

Com es veu , s’acumula la feina , amb aquest bon gruix de mostres de les que , com no , enfarem oportú comentari.