PASSEIG PEL MAR

Torna Marisa Blasco a l’espai Capgròs hi ho fa amb una exposició que a bon segur és la més important de la seva vida artística. I ho és, no per l’ indret ni per qualsevol altre circumstància més o menys aleatòria. Ho és ja que aquesta exposició és decisiva per ella ja que representa el retorn al sentiment de sentir-se pintor i de poder expressar les emocions més sentides mitjançant la plàstica , després d’un llarg silenci producte d’una sequera espiritual i creativa causada per circumstàncies familiars de difícil, per no dir impossible, digestió emocional.

Però quan un pintor és sincer és lògic que qualsevol trasbals , i més si és de gran nivell, provoqui un gir profund en la seva emoció creativa. Un gir que ha de servir com vàlvula expressiva davant la nova realitat interior. I això ni més ni menys, és el que queda palès en aquesta exposició.

Una quinzena son les peces que configuren la mostra . Unes peces amb la presència monotemàtica del mar que esdevé protagonista únic de la mateixa , en una reflexió que vol anar més enllà de la mirada estètica , en un caminar per el que podríem considerar estats d’ànim , en un intent d’evidenciar allò que la pròpia autora considera com a mar interior.

Un mar que vol reflectir alhora la serenor i la ràbia , que vol ser símbol de frustració però també vol copsar aquella serenor capaç d’assossegar l’ànima més torturada. Un mar de colors agressius , però també un mar de tonalitats calmes que porten a la reflexió.

Però queda clar que en l’art el concepte , sigui el que sigui , cal reflectir-lo de manera adient en la forma. Blasco ha apostat per una pintura espatulada , executada de manera valent i vibrant , en uns paisatges concentrats en el propi mar i amb l’absència de qualsevol altra element que el pugui distorsionar. Una tria amb la que encerta ja que elimina els habituals problemes tècnics que tant ella , com quasi tots els autors del seu nivell, tenen quan han d’enfrontar-se a una figuració de caire més o menys realista , en la que els fonaments tècnics son essencials per sortir-ne triomfador.

L’obra queda dons reduïda en la forma al gest , la distribució dels espais , el ritme i el color , i en aquest concepte de tot hi ha en l’obra exposada. Obres equilibrades d’agradable visió, obres en que l’estructura s’esfilagarsa per un joc cromàtic desequilibrat, obres en que el conjunt trontolla per una certa asincronia de components, i obres prou reeixides com per exemple el conjunt d’olis sobre paper que en la seva aparent simplicitat marquen clarament el camí a seguir per part de l’autora.

Quan vaig començar a exercitar la crítica , el meu mestre ( PIC ) sempre em deia que d’exposicions bones n’hi havia de dos tipus : les bones per els espectadors , i les bones per els artistes i que  a vegades inclòs coincidien . Les bones per els espectadors eren aquelles mostres de qualitat contrastada. Aquelles en les que es gaudia de la plenitud creativa d’un artista que actuava com a tal.

Les bones per els artistes eren aquelles que indicaven una millora ne el seu fer. Que mirant l’ahir i l’avui quedava clar que existia un progrés , encara que amb aquest no s’assolís el nivell de veritable artista.

Marisa Blasco està en aquest segon cas. Les circumstàncies vitals la van portar a un atzucac i aquest li ha servit per avançar de manera clara en la seva pintura trencant el cercle viciós d’una obra massa estereotipada, i canviant-lo per uns camins de llibertat que ells i els espectadors agraeixen.

“Passeig pel mar” , un agraït  retorn a l’art d’una autora senzilla que segueix creient en la plàstica com el millor pas per fer avinent les seves emocions. Unes emocions que apareixen a flor de pell en aquesta exposició.

Marisa Blasco . “Passeig pel mar”

Espai capgròs, fins el 4 de juliol de 2012