ART BRUT / ART NET

L’any 1945 Jean Dubuffet va encunyar la terminologia d’art brut per definir aquell art creat fora del camp artístic creatiu convencional (professional o amateur) i molt especialment dedicat a les obres creades per malalts internats en centres psiquiàtrics que personalment el sorprengueren per la seva vivencialitat absoluta.

Dubuffet  defensava la teoria de que tots posseïm una capacitat creativa que era anul·lada per la societat que ens envolta, un fet que no succeïa en els sers marginals que desenvolupaven sense embuts la seva capacitat artística i creativa. Juntament amb Breton , Tapie i altres va anar recollint obres d’aquest tipus fins assolir-ne més de 5000 que s’exposaren per primera vegada en el Museu d’Arts decoratives de Paris (1967) instal·lant-se a posteriori a Lausanne amb el que el concepte i la força de l’art brut assolia oficialitat de modus i manera que s’aplica a tot art fora de límits socials i en la màxima marginalitat.

A Espanya son els psiquiatres Ramón Sarró i Jordi Obiols qui comencen a aplegar les obres dels seus pacients , aprofundeixen en el concepte, tant en el de psiquiàtric i de teràpia comporta com en la vesant més artística.

Ara la Nau Gaudí , i de la mà del Consorci del Museu d’Art Contemporani Col·lecció Bassat, aplega i presenta una de les exposicions més importants d’Art Brut celebrades en el nostre país que aplega al costat del millor dels psiquiatres abans esmentats, Ramon Sarró i Jordi Obiols, obra provinent de la Fundació Setba , la Fundació Sant Pere Claver i d’Alterarte , organització amb la que el Museu Bassat col·labora periòdicament en l’aplicació de l’art teràpia.

Una exposició que cal visitar amb atenció i òbviament amb una mirada diferent ja que no correspon a un concepte purament artístic i sí a un de terapeútic.. En ella de bell antuvi ja cal oblidar el concepte tècnic i formal, encara que curiosament en el conjunt s’hi apleguen un seguit de peces que sorprenents per la seva qualitat en aquest camp, per centrar-se simplement en les imatges que s’abraonen , - i mai tant ben adequada la paraula-, damunt l’espectador. Unes obres impactants, dures, directes, sense filtres.

Uns treballs absolutament interioritzats que sorgeixen per intuïció i llibertat , sense cap mena de mediatització personal, cultural o estilística. Unes obres plenes de codis personals, de signes inintel·ligibles que moltes vegades esdevenen repetitius fins i tot emprats per creadors diferents. Unes obres apassionades fins el paroxisme, hermètiques i que corresponen a la mecànica interior del creador. Una mecànica per tant difícil de conèixer i més encara d’esbrinar. Una mecànica que aplega tots els estils , amb un cert domini per altre part lògic, de l’autoretrat, element  clau en el psico anàlisi creatiu de l’autor.

Passejar per l’excel·lent exposició és fer-ho per un seguit de sorpreses sense fi. La desconfiança inicial s’esvaeix ràpidament per quedar engabiat davant la proposta artística per intentar entendre , en el possible, el seu significat. Una atracció que augmenta en veure evidents referències amb certs autors , unes referències existent en el formal però no en la causa per el desconeixement propi dels seus creadors. I que culmina en el forçós anàlisi final que comporta un gaudi absolut d’art i un interrogant davant del vist.

Art Brut deia Dubuffet , però potser en un anàlisi més complert hauríem de parlar d’un Art net, absolutament immaculat de pressions, tendències i modismes per ser únicament una font d’on brilla pur un art que vol comunicar allò que amaga la seva ment malalta. Un Art net i pur que encongeix l’ànim i sorprèn per la seva qualitat comunicativa.

Una exposició excel·lent de la que cal una atenta i repetida visita. Un veritable encert per part del Consorci.

Una visita que cap afeccionat s’ha de perdre de cap de les maneres.

ART PRINT RESIDENCE AL MÓN

Hi ha exposicions que honoren a qui les fa i a qui les acull. El cert és que no n’hi ha moltes. Curiosament a Mataró en coincideixen en aquests moments dues , la "Art Print Residence  al món" a l’Ateneu Fundació Iluro , de la que ara en parlarem, i la d’Art Brut a la Nau Gaudí de la mà del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró, de la que en parlarem en el següent post.

El món de l’art gràfic, de l’estampació, del gravat, i el definim així de diverses maneres per establir-lo de la manera més ample possible, és un camp respectat i valorat fins a límits insospitats per arreu del món. Lamentablement ni en el nostre país ni en la resta de l’estat mereix igual atenció a nivell d’un públic en general i sols son quatre art ferits que sí li saben donar el nivell i la vàlua que la qualitat del fer i la dels artistes mereix.

Un refús, el de l’art gràfic, que és difícil d’entendre. Allunyat en la prehistòria el sentit bibliòfil que semblaven mantenir , desmuntat el criteri del paper com element vulnerable amb el pas del temps i superats aquells moments dels anys seixanta/setanta en el que la multiplicitat de litografies , serigrafies i altra mena de reproduccions, fetes sense criteri en el qualitatiu i molt especialment en el quantitatiu, l’art de l’estampació permet  aconseguir obres d’alta qualitat que esdevenen úniques en la multiplicitat, i no és joc de paraules, i a més fer-ho a un nivell econòmic molt més a l’abast de moltes butxaques en una esplèndida relació qualitat / preu.

Ara a l’Ateneu Fundació Iluro, en Jordi Rosés i la Clàudia Lloret ens permeten endinsar-nos en l’ànima del seu taller “Art Print residence” que en el seu indret d’Arenys de Munt aplega de manera constant i permanent a una gran diversitat d’artistes  amb la més ample varietat de conceptes creatius i tècniques de desenvolupament per un costat i orígens i per tant idiosincràsia cultural per l’altre.

Més de 130 gravats pertanyents a 48 artistes provinents de 20 països composen el bigarrat conjunt  ara presentat. Un conjunt que esclata magnificent tant sols en entrar a la sala i fer-ne una mirada global, creant un pol d’atenció tal que fins i tot el poc afeccionat es sent atrapat per la cridòria artística del conjunt destrament estructurat malgrat les limitacions d’espai ( Una ampliació de planta hauria estat molt més escaient per donar l’aire que precisa la diversitat del presentat).

Un impuls que et fa acostar-se a l’obra presentada per deturar-se peça a peça i admirar , - sí, el qualificatiu és absolutament adient -, la potència creativa i la perfecció tècnica encara que per a molts , entre els que m’hi puc incloure , la gran diversitat de procediments a vegades et faci trontollar. Però com que la tècnica és tant sols mitjà, el pes específic de la vàlua del presentat arracona prevencions i converteix en un goig tota la passejada.

Si a més d’aqueta varietat conceptual i tècnica , hi podem afegir la varietat cultural que es descobreix en esbrinar la varietat de països de procedència que van d’Egipte a Nova Zelanda. d’Austràlia als Estats Units, del Japó a Sud-àfrica, de Taiwan a l’Equador, passant per la quasi totalitat d’Europa, el que comporta una manera de fer i de “mirar” ben diferent, haurem de convenir que la passejada per aquesta exposició esdevé lliçó magistral en el tècnic , l’artístic i el cultural, elements que rarament coincideixen en el global d’una exposició.

Una mostra d’obligada i repetida visita. Una mostra que hauria de visitar tot amant de l’art i de la que seria un greu error fer-ne significació i distinció personalitzada en alguns artistes i/o obres. Una distinció que cada visitant ja farà en raó a les seves personals preferències.

Una exposició que sense cap mena de dubtes podria realitzar-se en els millors espais expositius de qualsevol indret. Una exposició que demostra la magistral tasca de Clàudia Lloret i en Jordi Rosés, mestres en el més ample i correcta significat de la paraula, a qui no tan sols cal felicitar i aplaudir fins cansar-nos, ans també cal agrair que hagin tingut l’aquiescència de que sigui Mataró i no un altre indret el que aculli tan magnífica exposició.

Exposició impecable i impagable. Pecat mortal no visitar-la més d’una vegada.

Felicitats.

PS.- Veure aquesta mostra però ens produeix ferida dolorosa als amants de l’art de Mataró. En Jordi i la Clàudia eren els professors del taller de Gravat de Mataró depenent de Cultura, amb una tasca esplèndida. Al inici de l’anterior mandat municipal ja amb Quim Fernández de regidor de Cultura , la col·laboració es va estroncar amb l’excusa de quatre rals que penjaven en l’acord. El cert és però que el desig d’eliminar-lo era molt evident i així va ser i Mataró va perdre miserablement un gran taller amb un magisteri difícil d’igualar.

Com tantes coses de Cultura en el que pertoca a les arts plàstiques tan lamentable com vergonyós.

(Les fotografies d'aquest post han estat extretes del fb d'Art Print Residence)

FRACCIONS D’UN UNIVERS. MIQUEL ORTEGA

Com a guanyador de la primera edició del Premi de Pintura Moldumat que s’atorgà ara fa un any i del que ja s’ha convocat la segona edició en la que seré joiós jurat al costat de quatre grans amics com son la galerista Agit Baqué i els pintors Didier Lourenço, Gerard Rosés i Tomàs Safont Tria, en Miquel Ortega ens presenta els seus mosaics en una exposició que ha titulat “Fraccions d’un univers”.

Aquesta exposició és fruit d’una contradicció per a mi incomprensible, com és el que un mosaic guanyés un concurs de pintura  per més que n’hagués rebut una imprimació. Un sentit, aquest de la contradicció , que a vegades sembla planar en l’àmbit del presentat ja que l’immens treball,-  constant i persistent fins l’extenuació -,  de Miquel Ortega en assolir el seu objectiu sembla moure’s en una personal contradicció en aquesta la seva recerca del camí creatiu.

Fa uns dies parlàvem de l’exposició que el jove Pol Peiró havia realitzat en el mateix espai expositiu i si això de la crítica d’art es tractés també d’un tema ecològic i essencialment sostenible, n’ hauríem tingut prou en tan sols fer un reciclatge de la crítica que varem efectuar ( “Progressa adequadament”  ) que amb uns petits tocs personalitzats serviria perfectament.

I és que encara que no en edat física, Miquel Ortega és un jovencell en això de l’art. Sobren dits d’una mà per comptar els anys d’ençà ha abandonat la tasca del mosaic tradicional i comercial per endinsar-se en un mosaicisme creatiu i estrictament artístic. I en aquestes beceroles creatives , que no tècniques, Miquel Ortega es mou en la mar arrissada dels nous coneixements conceptuals que el trasbalsen i el capgiren dia si, dia també.

Per tant, i com tot creador jove, Ortega té el dret i en aquets casos jo dic també l’obligació, d’errar, d’equivocar-se, i fins i tot fer-ho greument com per ex. no entenent que una exposició sempre ha de crear un nexe comú i unitiu fet que en aquest cas no succeeix, ja sigui per una certa monotonia en els treballs o per l’adotzenat muntatge de “trenet” que genera un clímax avorrit  molt perjudicial. O presentant obres tan poc reeixides com els dos mosaics amb fons pintat que rebaixen perillosament el llistó del conjunt.  I remarco la importància dels errors ja que sols de l’assoliment dels mateixos en pot sortir un camí potent i valuós.

Però és clar aquest camí és lent. Ja podem tenir pressa que per més que vulguem, l’art , com les paelles, tenen el seu temps de cocció. I quan els anys sumen es vol passar per alt el temps creatiu i llavors els resultats no surten.

En Miquel Ortega està en el bon camí. Ha avançat molt en aquests pocs anys però ara el parar i el reflexionar és obligat. No es pot aconseguir un treball acurat amb la desmesurada febre d’una exposició constant ja que llavors ni les exposicions son reeixides ni existeix suficient pensament en el treball de taller com per dibuixar mentalment un futur, esbrinar propostes innovadores , diseccionar fermament el treball dut a terme per fins i tot esclafar algunes obres.

Cal reconduir mentalment la situació. El carnet d’artesà està molt bé però si és vol ser artista cal cremar-lo virtualment per engendrar-se de nou capgirant del tot el concepte. No es pot seguir valorant l’obra , en feina, hores, i de manera proporcional diners , cal canviar de vara de mesura que ha de ser única i exclusivament la qualitat artística , i en conseqüència, amb un valor crematístic proporcional a la mateixa.

I serà en aquesta reflexió silenciosa d’on ha de sortir el definitiu artista Miquel Ortega. I dic silenciosa ja que és obligat que els nous treballs no estiguin com ara, un xic a l’atzar de la inspiració del moment. La manca de temps, la dificultat tècnica, la complexitat creativa , obliguen a que les energies sols s’han d’esmerçar en aquell projecte que mentalment es consideri positiu en l’evolució creativa i en el de l’aportació d’una nova mirada en la seva trajectòria.

Miquel Ortega progressa adequadament però ha de deixar ja les beceroles per començar a definir-se com artista si és que aquest és el seu desig de definició. I això sols és possible mitjançant el concepte i la seva mesura reflexiva i personal. Que la resta és ofici i d’això en Miquel en té un munt.

Una exposició aquesta de Moldumat que ha d’obrir un parèntesi per a les noves fraccions del seu univers artístic. Unes obres, dignes avui per avui, però que sols haurien ser record llunyà ben aviat, en el definitiu pas d’artesà a artista que és el que s’ha d’emplaçar el bon amic Miquel Ortega. Un pas que estic convençut  podrà assolir.

ELS ESCENARIS D’ORIOL DE LA HOZ

Fa anys que conec el treball d’Oriol de la Hoz i he de reconèixer sense embuts que sempre m’ha produït una especial i inquietant atracció. Fa poc més de dotze anys quan s’inaugurà Espai 28, aquella magnífica sala que va desaparèixer per un accident amb ensorrament físic, ja vaig proposar el seu nom per formar part de la col·lectiva inaugural, encara que a l’hora de la veritat la promotora no l’escollís en la llista definitiva d’artistes convidats.

Llavors  Oriol de la Hoz era un artista més inqualificable que ara mateix i a més amb l’afegitó d’un cert tancament en els seus camins d’expressió que convertia els seus treball en un quelcom certament críptic i inescrutable. D’ençà llavors he seguit les seves passes i he pogut seguir la seva evolució que sembla ara haver esclatat definitivament en les darreres exposicions i amb aquestes obres en les que mantenint la seva personalitat sempre difícil d’encasellar, ha millorat molt el llenguatge plàstic i pictòric amb l’entrada d’un component cromàtic que recolza i reestructura en el seu llenguatge fent-lo més atractiu a l’espectador sense abandonar per res la seva idiosincràsia creativa.

Ara, de la Hoz, madurat en el personal ha sabut destrament trametre aquesta maduració en l’artístic afermant-se en una estilística que ell considera expressionista , definició que en el genèric bé val, però que cada vegada entronca més en la pintura metafísica de Giorgio de Chirico que per alguna cosa ell sempre cita entre els seus artistes preferits.

El presentat ara a l'espai capgròs ens acosta a aquesta pintura que algú definia com asexuada per la seva aparença freda i tancada que ens parla d’uns mons interiors que pretenen trencar les barreres mitjançant la reflexió. L’empremta de les pinzellades , clau de volta de la seva pintura segons el propi autor, estructura aquests móns que es mouen en la sempre difícil frontera del real i l’imaginari i provoquen allò que sempre ha de fer una obra d’art , la reflexió i el neguit.

Una bona exposició que ens permet seguir creient amb el futur d’aquest encara massa desconegut artista.

POL PEIRÓ, PROGRESSA ADEQUADAMENT

GEO-GRAPHIES

Vaig conèixer a Pol Peiró de la mà de Josep Mª Codina. Al Capgròs teníem intenció de fer cada temporada alguna exposició donant oportunitat a gent jove i vàrem contactar amb l’amic Josep Mª per si hi havia algun alumne seu al que veies possibilitats. Ens va presentar els treballs de l’il·lustradora Esther Carbonell i el de Pol Peiró i ràpidament varem tenir clara que mereixien una exposició. Una exposició que es va realitzar amb la gran sorpresa en el moment de la veritat, ja que mentre havíem seleccionat a un Peiró figuratiu, ens arribava un Pol Peiró abstracte però amb una qualitat ben remarcable, i més encara amb la seva joventut.

De llavors en ara he seguit fidelment la seva trajectòria que respon fil per randa al títol d’aquest post. I és així ja que mantenint encara la seva dualitat creativa entre figuració i abstracció , com ha anat demostrant amb el seguit d’apunts de caire polític en els que ha treballat en aquests darrers mesos,  el cert és que el seu aspecte creatiu més íntim i intern segueix essent aquesta abstracció complexa i bigarrada que ha presentat en aquestes les seves “geo-grafies”.

Progressa adequadament ja que cau en errades importants ( aquest desig d’omplir tota l’obra de signes i sensacions aconseguint enfarfegaments mancats de llibertat i aire) però alhora s’aixeca amb detalls puntuals que ens demostren la seva capacitat i intel·ligència creativa. Ara mateix per ex, en la mateixa Moldumat i en el conjunt de la col·lecció de la galeria hi ha una peça de gran format del millor que li he vist i en la que demostra la seva capacitat i potència.

Però quan un és jove, i per tant hiper actiu en tot el que de sentiments es tracta, és molt difícil entendre que l’art encara que es mou per impulsos és sempre fruit de la reflexió. I més encara si d’abstracció és del que parlem. Si la figuració és fruit d’un impuls exterior plasmat amb el rerefons de la realitat , l’abstracció és a la inversa. És la plasmació exterior d’un sentiment absolutament interior i interioritzat. Una diferencia que obliga a la meditació, a la reflexió, a deixar madurar el pensament amb l’adequat pas del temps. Un tempo creatiu que massa vegades Pol Peiró no manté.

Però aquests pecats no tan sols son lògics ans he de dir que son obligats. Fregadís encara amb la vintena d’edat, Pol Peiró té una ànima encara poc copejada però alhora amb un desig de sinceritat absoluta en la recerca d’explicar i explicar-se davant del públic. D’aquí aquesta frenètica creativitat que mica en mica anirà minvat, i fins i tot es probable que en algun moment, i obrint un parèntesi, acabi assecant-se temporalment.

Per això mantenim del tot la confiança en el seu fer. De poder un hauria convertit tota l’exposició en un mix de petits detalls extrets de totes i cadascuna de les seves obres. Uns detalls de gran qualitat que ara resten amagats en la “palla” que afegeix al treball i que caldrà anar desbrossant per descobrir dintre d’uns anys a l’artista que clarament s’intueix ja ara.

Per això la qualificació és obligada. Progressa adequadament.

ÍNTIM ALBERT ALÍS

Albert Alís és a bon segur l’artista mataroní de caire figuratiu que més ha estirat la figuració per camins en els que l’anècdota s’esvaeix quasi fins desaparèixer per deixar sols l’essència pura de l’art. Aquest camí, llarg, costerut i fet passa a passa, havia arribat ja a límits com quedava ben clar amb les obres presentades a Tempus Fugit. Sols un petit detall relacionava la imatge mentre que la resta ja era pura abstracció essencial.

En arribar aquest límit, veritable extrem en el que una passa més i el salt de la figuració a l’abstracció esdevenia inevitable,crec que per l’artista era obligada la reflexió. Calia fer el pas, saltar i canviar del tot el registre pictòric, o potser el que calia és fer un pas enrere – o al costat com toca dir ara-, i reinventar-se de nou aprofitant de manera complerta tots els imputs rebuts en aquest camí?. I Albert Alís, que no hi ha cap mena de dubtes és artista d’arrel clarament figurativa, ha escollit la segona opció.

I aquí el tenim en aquest “Íntim” que ha presentat a La Destil·leria, en un retorn als orígens però amb el perfum intens del més darrer. Amb un element referencial com eix i pol d’atracció, en aquest cas generalment una cadira , Alís reconstrueix àmbits i ambients tan sols amb quatre tocs destrament traçats.

Equilibri, color, sensibilitat i poètica generen la nova figuració de l’autor que aprofitant-se de la seva destresa tècnica genera unes obres d’extrema musicalitat que son plaents als sentits i alhora amb la suficient qualitat com per deixar en segon terme l’evident deix comercial que aquesta pintura comporta. Un deix obligat tal i com deia el vell Picasso, “si els artistes no mengessin tots serien uns genis”.

Alís demostra fefaentment el seu nivell i la seva saviesa, però a un , allunyat ja de la crítica i per tant parlant tant sols en el concepte més personal, molt li plauria que aquest retorn millorat al seu fer de sempre no comportés l’oblit a aquella pintura agosarada a límits en la que figuració i abstracció es donaven la mà demostrant que en realitat no son elements contraris i sí capaços de generar un art generador de màxima sensibilitat per a gaudi de paladars exquisits.

D’ANTOLÒGIQUES I RETROSPECTIVES

Per raons que sols els senyors Windows, Google i Blog saben, aquesta finestra de contacte personal que és aquest Transport Públic era impossible d’accedir per a noves publicacions. Per les mateixes desconegudes raons, i després de fer un bon grapat de gestions, ara sembla que ja torna a estar operatiu , però en aquest bon grapat de dies s’han quedat a l’aigüera un nombre de comentaris expositius que si bé no tenen ja vigència doncs algunes exposicions ja han mort, si que tenen el contrapunt històric que pot fer que dintre d’uns anys ens serveixin per a recordar les exposicions. Per això en el decurs dels propers dies anirem publicant el que hauria d’haver estat ja a l’abast de la xarxa.

Així per ex han coincidit dues mostres de caire antològic / retrospectiu com la de Marta Duran ( “Intensitat i densitat”. Ateneu Fundació Iluro) i Ricard Jordà (“Reculls”. Col·legi d’Aparelladors). Dues mostres que curiosament parteixen d’un mateix punt d’inici que no és altre que la celebració d’un aniversari, - 30 anys expositius en el cas de Duran i 50 en el cas de Jordà-, i d’incompliment de la realització d’una mostra antològica per part del Museu de Mataró.

Les antològiques i retrospectives sempre m’han semblant exposicions interessants , i molt més si en l’organització de les mateixes i té mà l’artista, com succeeix en aquest cas. I dic això ja que si la vàlua de les exposicions d’aquest tipus està en la possibilitat d’una clara lectura de l’evolució de l’artista i del seu idioma plàstic, la presència organitzativa de l’autor garanteix que , amb les lògiques absències d’obres de difícil localització i préstec, el conjunt respongui a obres significatives per la seva qualitat o per haver marcat clarament la trajectòria o l’evolució del creador. Així crec ho han fet ambdós, omplint les seves exposicions d’obres importants i definitòries del seu tarannà creatiu i la seva trajectòria.

Duran i Jordà demostren de manera ben fefaent la seva professionalitat, el seu saber fer i principalment la seva fidelitat a uns conceptes esdevinguts el seu idioma plàstic. Mentre Jordà ha apostat per aquest el seu simbolisme social, en una pintura de reflexió, interrogació i denúncia, Duran ho ha fet per la cara més amable com ho és la figuració en uns camins que partint d’un post impressionisme s’han anat movent per diverses contrades a la recerca sempre d’un cert cànon bellugadís, en el que l’apartat comercial hi ha tingut bona part a veure.

Dos artistes importants , dos grans professionals que han merescut abastament l’atenta mirada al presentat i que han obtingut resposta contundent en el nombre de visitants. Uns visitants que han pogut gaudir del “seu” artista de manera ben intensa. I dic “seu” ja que en ambdues tesitures s’estableix un cert deix passional per part de l’espectador i la seva manera d’entendre l’art , segons l’entesa del mateix com element essencialment de bellesa i esteticisme, o en el concepte de que l’art ha d’anar més enllà i crear un cert estat intel·lectual en el sentiment de l’espectador. Més agre Jordà i més ensucrada Duran , han deixat les seves cartes damunt la taula, demostrant que ambdues son guanyadores.

Unes exposicions ambdues que per la seva especificitat no ens permeten baixar a la sorra de la crítica. Son dos exemple de voyeurisme absolut de la realitat de l’artista. Ells son així i així ens ho mostren, per tant per la part del crític sols li queda expressar les seves preferències que en aquest cas han d’anar per el camí més personal possible . Un camí que en el cas de Duran van per les obres més lliures i “despenjades” , en les que l’artista surt del seu escollit encotillament per esclatar exuberant, com per ex les de la sèrie que presideix l’opuscle informatiu i que permeten a Manuel Guerrero expressar la seva impressió, que comparteixo, de que el millor de la seva pintura està per venir.

I que en el cas de Jordà no pot ser tant taxativa degut a la seva fidelitat de fons i forma que converteix en més lineal el seu missatge, però que permet esplaiar-se en aquesta aposta més matèrica i menys barroca  que demostra la seva capacitat d’adaptació a uns nous temps i unes noves circumstàncies.

Duran i Jordà. Jordà i Duran. Dos professionals convençuts que volen fer avinents de manera ben clara les seves capacitats i els seus sentiments plàstics més interiors. Una evidència que com mai han pogut copsar els afeccionats mitjançant aquestes dues valuoses antològiques.