ELS ESCENARIS D’ORIOL DE LA HOZ

Fa anys que conec el treball d’Oriol de la Hoz i he de reconèixer sense embuts que sempre m’ha produït una especial i inquietant atracció. Fa poc més de dotze anys quan s’inaugurà Espai 28, aquella magnífica sala que va desaparèixer per un accident amb ensorrament físic, ja vaig proposar el seu nom per formar part de la col·lectiva inaugural, encara que a l’hora de la veritat la promotora no l’escollís en la llista definitiva d’artistes convidats.

Llavors  Oriol de la Hoz era un artista més inqualificable que ara mateix i a més amb l’afegitó d’un cert tancament en els seus camins d’expressió que convertia els seus treball en un quelcom certament críptic i inescrutable. D’ençà llavors he seguit les seves passes i he pogut seguir la seva evolució que sembla ara haver esclatat definitivament en les darreres exposicions i amb aquestes obres en les que mantenint la seva personalitat sempre difícil d’encasellar, ha millorat molt el llenguatge plàstic i pictòric amb l’entrada d’un component cromàtic que recolza i reestructura en el seu llenguatge fent-lo més atractiu a l’espectador sense abandonar per res la seva idiosincràsia creativa.

Ara, de la Hoz, madurat en el personal ha sabut destrament trametre aquesta maduració en l’artístic afermant-se en una estilística que ell considera expressionista , definició que en el genèric bé val, però que cada vegada entronca més en la pintura metafísica de Giorgio de Chirico que per alguna cosa ell sempre cita entre els seus artistes preferits.

El presentat ara a l'espai capgròs ens acosta a aquesta pintura que algú definia com asexuada per la seva aparença freda i tancada que ens parla d’uns mons interiors que pretenen trencar les barreres mitjançant la reflexió. L’empremta de les pinzellades , clau de volta de la seva pintura segons el propi autor, estructura aquests móns que es mouen en la sempre difícil frontera del real i l’imaginari i provoquen allò que sempre ha de fer una obra d’art , la reflexió i el neguit.

Una bona exposició que ens permet seguir creient amb el futur d’aquest encara massa desconegut artista.