L’any 1945 Jean Dubuffet va encunyar
la terminologia d’art brut per definir aquell art creat fora del camp artístic creatiu
convencional (professional o amateur) i molt especialment dedicat a les obres
creades per malalts internats en centres psiquiàtrics que personalment el
sorprengueren per la seva vivencialitat absoluta.
Dubuffet defensava la teoria de que tots posseïm una
capacitat creativa que era anul·lada per la societat que ens envolta, un fet
que no succeïa en els sers marginals que desenvolupaven sense embuts la seva capacitat
artística i creativa. Juntament amb Breton , Tapie i altres va anar recollint
obres d’aquest tipus fins assolir-ne més de 5000 que s’exposaren per primera
vegada en el Museu d’Arts decoratives de Paris (1967) instal·lant-se a
posteriori a Lausanne amb el que el concepte i la força de l’art brut assolia
oficialitat de modus i manera que s’aplica a tot art fora de límits socials i
en la màxima marginalitat.
A Espanya son els psiquiatres Ramón
Sarró i Jordi Obiols qui comencen a aplegar les obres dels seus pacients , aprofundeixen
en el concepte, tant en el de psiquiàtric i de teràpia comporta com en la
vesant més artística.
Ara la Nau Gaudí , i de la mà del
Consorci del Museu d’Art Contemporani Col·lecció Bassat, aplega i presenta una
de les exposicions més importants d’Art Brut celebrades en el nostre país que
aplega al costat del millor dels psiquiatres abans esmentats, Ramon Sarró i
Jordi Obiols, obra provinent de la Fundació Setba , la Fundació Sant Pere
Claver i d’Alterarte , organització amb la que el Museu Bassat col·labora periòdicament
en l’aplicació de l’art teràpia.
Una exposició que cal visitar amb
atenció i òbviament amb una mirada diferent ja que no correspon a un concepte
purament artístic i sí a un de terapeútic.. En ella de bell antuvi ja cal
oblidar el concepte tècnic i formal, encara que curiosament en el conjunt s’hi
apleguen un seguit de peces que sorprenents per la seva qualitat en aquest camp,
per centrar-se simplement en les imatges que s’abraonen , - i mai tant ben
adequada la paraula-, damunt l’espectador. Unes obres impactants, dures, directes,
sense filtres.
Uns treballs absolutament
interioritzats que sorgeixen per intuïció i llibertat , sense cap mena de
mediatització personal, cultural o estilística. Unes obres plenes de codis
personals, de signes inintel·ligibles que moltes vegades esdevenen repetitius
fins i tot emprats per creadors diferents. Unes obres apassionades fins el
paroxisme, hermètiques i que corresponen a la mecànica interior del creador.
Una mecànica per tant difícil de conèixer i més encara d’esbrinar. Una mecànica
que aplega tots els estils , amb un cert domini per altre part lògic, de l’autoretrat,
element clau en el psico anàlisi creatiu
de l’autor.
Passejar per l’excel·lent exposició
és fer-ho per un seguit de sorpreses sense fi. La desconfiança inicial s’esvaeix
ràpidament per quedar engabiat davant la proposta artística per intentar
entendre , en el possible, el seu significat. Una atracció que augmenta en
veure evidents referències amb certs autors , unes referències existent en el
formal però no en la causa per el desconeixement propi dels seus creadors. I
que culmina en el forçós anàlisi final que comporta un gaudi absolut d’art i un
interrogant davant del vist.
Art Brut deia Dubuffet , però
potser en un anàlisi més complert hauríem de parlar d’un Art net, absolutament
immaculat de pressions, tendències i modismes per ser únicament una font d’on
brilla pur un art que vol comunicar allò que amaga la seva ment malalta. Un Art
net i pur que encongeix l’ànim i sorprèn per la seva qualitat comunicativa.
Una exposició excel·lent de la que
cal una atenta i repetida visita. Un veritable encert per part del Consorci.
Una visita que cap afeccionat s’ha
de perdre de cap de les maneres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada