FRACCIONS D’UN UNIVERS. MIQUEL ORTEGA

Com a guanyador de la primera edició del Premi de Pintura Moldumat que s’atorgà ara fa un any i del que ja s’ha convocat la segona edició en la que seré joiós jurat al costat de quatre grans amics com son la galerista Agit Baqué i els pintors Didier Lourenço, Gerard Rosés i Tomàs Safont Tria, en Miquel Ortega ens presenta els seus mosaics en una exposició que ha titulat “Fraccions d’un univers”.

Aquesta exposició és fruit d’una contradicció per a mi incomprensible, com és el que un mosaic guanyés un concurs de pintura  per més que n’hagués rebut una imprimació. Un sentit, aquest de la contradicció , que a vegades sembla planar en l’àmbit del presentat ja que l’immens treball,-  constant i persistent fins l’extenuació -,  de Miquel Ortega en assolir el seu objectiu sembla moure’s en una personal contradicció en aquesta la seva recerca del camí creatiu.

Fa uns dies parlàvem de l’exposició que el jove Pol Peiró havia realitzat en el mateix espai expositiu i si això de la crítica d’art es tractés també d’un tema ecològic i essencialment sostenible, n’ hauríem tingut prou en tan sols fer un reciclatge de la crítica que varem efectuar ( “Progressa adequadament”  ) que amb uns petits tocs personalitzats serviria perfectament.

I és que encara que no en edat física, Miquel Ortega és un jovencell en això de l’art. Sobren dits d’una mà per comptar els anys d’ençà ha abandonat la tasca del mosaic tradicional i comercial per endinsar-se en un mosaicisme creatiu i estrictament artístic. I en aquestes beceroles creatives , que no tècniques, Miquel Ortega es mou en la mar arrissada dels nous coneixements conceptuals que el trasbalsen i el capgiren dia si, dia també.

Per tant, i com tot creador jove, Ortega té el dret i en aquets casos jo dic també l’obligació, d’errar, d’equivocar-se, i fins i tot fer-ho greument com per ex. no entenent que una exposició sempre ha de crear un nexe comú i unitiu fet que en aquest cas no succeeix, ja sigui per una certa monotonia en els treballs o per l’adotzenat muntatge de “trenet” que genera un clímax avorrit  molt perjudicial. O presentant obres tan poc reeixides com els dos mosaics amb fons pintat que rebaixen perillosament el llistó del conjunt.  I remarco la importància dels errors ja que sols de l’assoliment dels mateixos en pot sortir un camí potent i valuós.

Però és clar aquest camí és lent. Ja podem tenir pressa que per més que vulguem, l’art , com les paelles, tenen el seu temps de cocció. I quan els anys sumen es vol passar per alt el temps creatiu i llavors els resultats no surten.

En Miquel Ortega està en el bon camí. Ha avançat molt en aquests pocs anys però ara el parar i el reflexionar és obligat. No es pot aconseguir un treball acurat amb la desmesurada febre d’una exposició constant ja que llavors ni les exposicions son reeixides ni existeix suficient pensament en el treball de taller com per dibuixar mentalment un futur, esbrinar propostes innovadores , diseccionar fermament el treball dut a terme per fins i tot esclafar algunes obres.

Cal reconduir mentalment la situació. El carnet d’artesà està molt bé però si és vol ser artista cal cremar-lo virtualment per engendrar-se de nou capgirant del tot el concepte. No es pot seguir valorant l’obra , en feina, hores, i de manera proporcional diners , cal canviar de vara de mesura que ha de ser única i exclusivament la qualitat artística , i en conseqüència, amb un valor crematístic proporcional a la mateixa.

I serà en aquesta reflexió silenciosa d’on ha de sortir el definitiu artista Miquel Ortega. I dic silenciosa ja que és obligat que els nous treballs no estiguin com ara, un xic a l’atzar de la inspiració del moment. La manca de temps, la dificultat tècnica, la complexitat creativa , obliguen a que les energies sols s’han d’esmerçar en aquell projecte que mentalment es consideri positiu en l’evolució creativa i en el de l’aportació d’una nova mirada en la seva trajectòria.

Miquel Ortega progressa adequadament però ha de deixar ja les beceroles per començar a definir-se com artista si és que aquest és el seu desig de definició. I això sols és possible mitjançant el concepte i la seva mesura reflexiva i personal. Que la resta és ofici i d’això en Miquel en té un munt.

Una exposició aquesta de Moldumat que ha d’obrir un parèntesi per a les noves fraccions del seu univers artístic. Unes obres, dignes avui per avui, però que sols haurien ser record llunyà ben aviat, en el definitiu pas d’artesà a artista que és el que s’ha d’emplaçar el bon amic Miquel Ortega. Un pas que estic convençut  podrà assolir.