dijous, de desembre 31, 2009

2009 / 2010
Si bé està el que bé acaba , hauríem de convenir que l’any 2009 ha acabat de manera esplèndida ja que ho ha fet amb la inauguració de l’exposició de Pere Màrtir Brasó que és per a tots una gran notícia.
Ara sols ens queda desitjar que aquest bon acabemt d’any , amb aquesta i d’altres exposicions ( Opisso, Llacuna) siguin el prefaci d’un nou any curull de felicitat en el personal i el creatiu per a tots aquells que es / ens movem en el món de l’art.
Feliç i creatiu 2010.

CONTINUARÀ....

Ahir dimecres , amb un ple de gom a gom , l’espai capgròs va presentar els darrers treballs de Pere Màrtir Brasó , en una exposició de títol “ continuarà...” amb un acte que ha estat enormement emotiu ja que significava el retorn a l’activitat expositiva de l’artista després d’una llarga i complexa malaltia. Una exposició , que com he dit en l’acte , no tan sols ha estat una satisfacció presentar-la, ans també ha estat una gran alegria.

Deia en Pere Màrtir que aquesta exposició era per ell com una catàrsi, i crec que deia veritat. Un tràngol com el que li ha tocat passar no es pot deixar enrera de puntetes i cal enfrontar-se a tot el que significa. Sols així un restarà net de ment i de cor , per enfrontar-se a la realitat del futur.

Per això , i en aquesta obligada catàrsi, Brasó tanca el cercle i tot reiniciant-lo en aquest retorn a la vida artística, torna als orígens i es presenta davant els espectadors ben nu d’equipatge , amb el llapis , el retolador, l’spray , per seguir amb les seves reflexions que agafen ara el caminar del còmic , - d’igual manera que succeí en els seus començaments-, amb unes histories personals i properes, plenes d’elements que semblen críptics però que s’acosten a la més íntima nuesa de l’artista i que son fruit de les llargues i obligades hores de reflexió davant d’ell mateix , i a soles amb ell mateix.

Brasó però titula la mostra amb l’explicatiu : “ continuarà...”. Una expressió amb dos clares lectures . Per un costat la de la joiosa amenaça de que això no queda així i que continuarà en el desenvolupament de la seva tasca creativa , però per l’altra apareix el sentit de la ironia del còmic ja que aquesta expressió s’empra al final del capítol com interrogant davant d’un futur que haurem d’esperar un temps a esbrinar.

Una exposició aquesta de Pere Màrtir Brasó, íntima i personal , essent aquestes les claus precises i exactes per fer-ne lectura. No hi ha en ella res més que els sentiments i les vivències i no existeix l’intent de que l’espectador les agafi com a pròpies. És simplement el traspuar d’unes sensacions i emocions en aquesta obligada catarsi que el mateix artista pregona.
Però aquest deix absolutament personal de la mateixa , afavorit per l’aclaparador domini tècnic que es fa evident en totes i cadascuna de les obres, no ens eximeix d’una lectura intensa que omplint l’ànima ens evidencia l’alt nivell d’aquest gran artista i millor amic que n’és en Pere Màrtir Brasó.

dimarts, de desembre 29, 2009

I SI EN DESPERTAR ....



descobreixes que t’has convertit en un llangardaix ?. Amb aquest imaginari i críptic títol en Marc Llacuna presenta les seves darrers experiències plàstiques al sempre atractiu espai del Col·legi d’Aparelladors...... Una exposició que no s’ha de passar per alt ja que ens ofereix el nou camí d’aquesta jove “realitat” de l’art local.

La història que presenta Marc Llacuna té l’inici aviat farà sis anys , amb el treball que presentà a l’espai Hartmann en l’entorn de la col·lectiva de Joves Valors.


Llavors era una experiència que no va tenir continuació. Els espais cromàtics que eren una continuació ampliada dels jocs de color amb els que l’havíem conegut , es van anar diluint per esdevenir suports cromàtics a uns entramats de línies , en forma de circuits complexes , amb els que Llacuna va establir el seu imaginari pictòric.
Ara , sis anys més tard , l’autor retorna als seus orígens amb uns treballs que per a molts indicaran un trencament abrupte , però que al meu entendre corresponen de manera precisa a una evolució que sols tenia aquest punt de partida. I caldrà explicar-se.

Repassar la seva trajectòria , i fer-ho amb el suport de les obres presentades en els diversos Torres García , ens permet veure amb tota claredat l’evolució de Llacuna que va difuminant el pes dels seus entramats lineals , mentre que va agafant força el fons cromàtic que arriba a marcar clarament un darrer atac dominador en el cas del Premi de la darrera Biennal.

Mancava dons tan sols un pas. Potser podria haver-se decantat per una abstracció referenciada a Mondrian o a Rothko, però això significava un abandó de la raó cinètica que n’és punt focal del seu treball , per tant el camí obligat era aquell que ha pres.
Un camí establert en el treball i el rigor , i a més amb l’aposta del somni de tot artista en aconseguir que sigui l’espectador el que acabi l’obra mitjançant la juguesca , - que no joc -, de reproduir-la modificant-la al seu bon entendre , el que significa un pas de reflexió obligada per a l’espectador que no es limita doncs a ser tan sols subjecte passiu per esdevenir-ne creador , - o millor dit , recreador -, en potencia.



Un concepte gens fàcil el de la proposta de Marc Llacuna que s’arrodoneix de manera ben adient amb la formalitat del treball presentat , en aquest entramat geomètric d’aparença escamosa , i de mobilitat imaginada i real, que dona uns resultats atractiu en la forma i altament interessants en el fons i la reflexió.

I si en despertar ...., Marc Llacuna ha despertat i ha vist la seva linealitat convertida en mòbil llangardaix , en el que és una agosarada aposta d’un futur amb flaire de certesa en el camí a seguir, que ara i per ara és tant atractiu com interessant, com queda ben clar en aquesta exposició d'obligada visita i aplaudiment.

PS.- Malgrat que Llacuna va ser el darrer guanyador de la Torres Garcia i per tant és ja un jove esdevingut realitat artística de la ciutat , i amb tot nivell, ningú del Govern va assistir a la presentació. Com sempre ningú de l’IMAC , ni del Museu , ni tampoc de Joventut. O sigui que de nou un èxit en el recolzament del bo i millor que tenim a la ciutat.

I ja que parlem de Marc Llacuna. Ja han passat uns messos d’ençà es va lliurar a la ciutat l’obra guanyadora de la Biennal. Algú sap si ja està col·locada en algun indret?. I sí la resposta és positiva , a on?.
Esperem que hi hagi més sort que en l’anterior ocasió ja que el treball d’Antoni Perna està col·locada a la Pompeu Fabra en el lloc que ni tan sols gosaria triar el seu pitjor enemic. La llàstima és que reconegut inclòs per el Govern que aquell és un indret pèssim , ha passat més d’un any i les coses segueixen igual.

Però està clar ni Perna ni Llacuna , son xalanteros, és a dir no mereixen cap mena d’atenció.
Que devem haver fet la gent de l’art mataroní en anteriors encarnacions per a merèixer tal càstig.


(fotografies manllevades del weeb de l'Associació Sant Lluc)

dilluns, de desembre 28, 2009

ALFRED OPISSO


El passat dimarts es va inaugurar a la sala d’exposicions de la Caixa Laietana, a la plaça de Sta Anna , l’exposició retrospectiva de caire antològic dedicada a l’Alfred Opisso ( 1907-1980). L’acte va ser presidit per l’alcalde de Mataró Sr. Baron i pel president de l’entitat Sr. Jaume Boter de Palau , amb la presència de les dues filles de l’artista.
En el decurs dels darrers temps he parlat d’aquesta exposició i del que ha significat per a mi ja que en vaig ser anomenat comissari. Ha estat una mostra que ha ocupat la major part del meu temps lliure en el darrer mes i que ha tingut un part feliç, havent nascut bonica als ulls de tothom.
Era una exposició que per a mi ha significat un triple repte : el professional, el personal i l’artístic , establerts així de menor a major.

Professionalment ha existit un repte interior gran , tot volent demostrar la meva capacitat per dur endavant una mostra d’aquest nivell i característiques. Els resultats han estat tant en el que pertoca al meu anàlisi propi com per tot allò que m’ha arribat, en especial de part de gent que res té a veure amb mi, ben positiu. Crec que els resultats , i més amb la premura del temps, han estat prou bons.

Tot ha sigut una experiència ben fruitosa, i més a l’hora d’enfrontar-me a temes per a mi mes desconeguts , com ho era el cartell i la portada , la distribució del catàleg , o el muntatge de ‘exposició, havent reeixit en tota ella ja que és imposible fallar quan es treballa amb professionals tan seriosos i de qualitat , com ho siguin en Ramon Manent, en Manolo Contreras , en David Vergés , o la gent de Fabrés .

Una experiència magnífica que m’omple d’orgull i que potser em permet dir allò “ de ahí queda eso” , davant d’aquella gent que em té vedat per a qualsevol situació.

Personalment ha estat igualment satisfactori. Tinc l’honor de considerar-me amic d’Alfred Opisso. És clar que el meu cas no té cap mèrit ja que ell i el meu pare eren íntims per raó d’afinitat artística , cultural i de veïnatge, el que va facilitat del tot el contacte. Però a l’Alfred , que potser va ser el primer gran artista que em va tractar de tu a tu , em va ensenyar tantes coses que li devia aquest públic agraïment, i res millor que el de mostrar-lo tal i com era , i no pas tal i com “creien” que era.

Però el punt més important és l’artístic , essència i clau. Penso , - i m’ho diuen els bons afeccionats -, a partir d’aquesta exposició la figura d’Opisso ja no serà la mateixa. Al costat de la seva cara tradicional, costumista i clàssica ja no quedarà amagada una altra vessant més interior del seu fer , amb tot el món màgic i personal , que tan amagat estava de tots.
Tot per confegir una exposició evidentment millorable, però que ha servit per conèixer i/o reconèixer a aquest artista , barceloní de naixement i mataroní d’adopció i fets , a qui la ciutat li devia un reconeixement com aquest.

Per això moltes gràcies a tots els que ho ha fet possible: A la Caixa Laietana per apostar per Opisso. A la família per deixar-nos entrar a casa seva, triar i remenar , sense cap mena de limitació o imposició. A tots els col·leccionistes , amb especial accent per aquells més espacials, que més que mai son els que han fet possible aquesta realitat.
I per aquells que lamentablement s’han oblidat de la mateixa , amb la gent de Cultura i del Museu al capdavant , dons simplement dir que ho sento per ells, Que ells s’ho perden , però que no és de rebut que aquells que haurien de ser els màxims defensors de la cultura i els artistes locals facin fonedís en un acte com aquest. Son situacions que els defineixen perfectament , i no pas per a bé.

En motiu d’aquesta exposició la gent de Capgròs m’ha demanat una columna que serà publicada ben aviat , i que ara presento aquí :

ALFRED OPISSO

“Alfred Opisso, pintures i dibuixos. ( 1907-1980)” , l’exposició retrospectiva de caire antològic que en aquests dies es presenta a la sala d’exposicions de la Caixa Laietana , a la Pça de Sta Anna, és a bon segur la mirada més complerta que s’ha fet mai al treball d’aquest reconegut artista , barceloní de naixement i mataroní d’adopció i fets. Una exposició que ha de servir per descobrir la “veritat” d’aquest gran artista , massa vegades amagada sota una mirada limitada a la part més comercial del seu fer.

Un centenar d’obres que van des de un treball d’infantesa , en una postal de felicitació al seu oncle Joan Cardona , fins a la que podia ser la seva darrera creació abans de morir, abastant tot l’ample ventall de conceptes i tècniques, ens permeten descobrir o redescobrir , segons el cas , la qualitat i importància de la seva obra.

Dic descobrir. ja que difícilment tot aquell que no s’acosti a la cinquantena , en tindrà coneixement directe fora de visions puntuals d’obres en espais particulars, ja que el silenci al seu voltant ha estat quasi total d’ençà la mostra de record celebrada fa ja vint-i-cinc anys. I dic redescobrir ja que a bon segur la gran majoria d’obres presents a l’exposició, provinents totes de col·leccions particulars i que en un vuitanta per cent no havien estat mai exposades , ofereixen ullada a un treball de mirada molt més ampla i polièdrica que no pas la del reduccionisme de caire clàssic , en el que semblava enclaustrat.

Caldrà deturar-se doncs en les obres de formació, amb elements tan poc freqüents en la seva trajectòria com un bodegó o uns magnífics paisatges de la seva primera estada parisenca. Fer-ho també davant el perfeccionisme dels seus retrats a llapis plom i no passar per alt la seva cara més coneguda aquella que va des de les referències dels cafès de Paris i la Belle Èpoque , -que tant regust tenen al seu pare Ricard-, i per tota la temàtica d’aires romàntics , carnavalescs , el mon del circ , els gitanos , els arlequins...

Però caldrà afilar la mirada en els treballs en els que mantenint una arrel clàssica en el concepte , es desenvolupen amb una llibertat total fora de tota rigidesa estructural. Obres d’essència realista però que agafen en les seves mans un sentiment de llibertat , que bé hauríem de considerar revolucionari , vist el temps i el moment.

Tot per acabar amb la sorpresa absoluta que per a molts serà l’aparició d’un Opisso desfermat , llunyà a tot classicisme i radical en un mon ple de màgia i encanteri. Un Opisso curull de conceptes onírics i simbòlics , que generen composicions i personatges que sorprenen per la seva força creativa i cromàtica , en unes peces personalíssimes , realitzades més per gaudi propi que no pas per a la seva exposició pública.
Un exposició que ens apropa a les dues cares de l’artista , la del seny i la de rauxa. La comercial i de portes enfora, i la més interior i personal. Una mostra que obliga a una redefinició del seu fer , mostrant un art que bé podem definir com calidoscòpic. I ho diem en l’amplitud de la seva definició, tant en el que pertoca al tub “màgic” capaç de variar del tot per un simple gir, com en el concepte genèric de ”successió de coses vàries i multicolors, d'impressions o de sensacions que canvien ràpidament”.

Una exposició aquesta que crec que la ciutat li devia i que a més queda completada amb un magnífic catàleg –llibre, - amb fotografies de Ramon Manent-, que reprodueix totes les obres presents a l’exposició.

Una exposició que crec és de més que obligada i recomanada visita i que per a mi ha estat tot un honor, comissariar.

divendres, de desembre 25, 2009

NADAL 2009





Dibuix de Joan Brotat (1953)

Tot és de l'aire

i la petjada fosca

encén estrelles.

Si jo sóc orb tothora

és fruit del teu misteri.

Terri

dimecres, de desembre 23, 2009

dilluns, de desembre 21, 2009

BON NADAL



Jaume Arenas. 1968.
Tinta acolorida

ALFRED OPISSO

Com heu pogut observar porto un temps d’infidelitat total amb el meu blog. Algun apunt a trascantó però cap mena de periodicitat i això que hi ha hagut coses a comentar i per discutir , però el cert és que porto unes setmanes que podríem dir he estat dedicat en cos i ànima al projecte expositiu , en forma de mostra retrospectiva de caire antològic , dedicada a Alfredo Opisso que s’inaugura demà a dos quarts de vuit del vespre a la Sala d’Exposicions de la Caixa Laietana , a la Plaça de Sta Anna, acte i exposició a la que tots esteu convidats.


Cent obres ompliran la sala a vessar ( potser hauria estat convenient fer una petita selecció però hem cregut necessari primar la qualitat a l’atapeïment) , mostrant l’ample ventall de capacitats i sensacions de l’Alfred Opisso.
Cent obres que pertanyen a les més diverses col·leccions particulars , d’entre elles la familiar , i que aproximadament en un vuitanta per cent , no han estat mai exposades.

És dons una exposició per trobar i retrobar a aquest gran artista.
Per trobar-lo ja que tenint en compte que fora del petit apunt expositiu celebrat fa quatre anys a l’Espai Capgròs, la darrera exposició important fou "Mataró recorda Alfred Opisso” , celebrada ara fa justament vint-i-cinc anys, és aquest lapsus de temps prou important com per entendre que cap persona menor de quaranta cinc anys, difícilment en tindrà visió del seu fer , fora d’apunts puntuals.


Per retrobar-lo ja que hom que el coneix té una imatge d’ell decantada vers una estilística clàssica especial, quan en realitat Opisso era un artista polièdric , amb algunes cares que van quedar absolutament amagades de quasi tothom i que ara sortiran a la llum , amb el que de sorpresa a bon segur provocarà.


Una exposició a més que ve acompanyada d’un catàleg llibre amb el recull fotogràfic de tota l’exposició , amb la signatura de Ramon Manent , i els corresponents comentaris biogràfics i estilístics .

Una exposició que m’agrada pensar important , i que més m’agradaria pensar pugui esdevenir en el primer projecte seriós al voltant de l’obra d’Alfred Opisso, per aconseguir situar a aquest gran artista en la justa mida de la seva vàlua , que és , sense partidisme de cap mena , prou important com per ocupar espai rellevant en l’art català del seu temps.

dimarts, de desembre 15, 2009

DUES MAGNÍFIQUES NOTÍCIES

Amb tan sols 24 hores, ens han arribat dues notícies que amb tota sinceritat hem de considerar del millor que ha succeït en aquest any 2009 en el que pertoca al mon de l’art. Son aquestes , la definitiva confirmació de l’arribada de l’arxiu Miralles a la ciutat i l’altra la nova il·luminació del Conjunt dels Dolors ,amb la que assoleix una dignitat monumental de la que fins ara no disposava.

CONJUNT DELS DOLORS


Segons explica magníficament Vern Bueno al capgròs.com, els treballs realitzats han tingut com a finalitat “ ...posar en valor el Conjunt dels Dolors de Santa Maria, el patrimoni arquitectònic i artístic més important de Mataró. Aquest ha estat l’objectiu dels treballs que s’han realitzat en el conjunt barroc i que han culminat amb un nou sistema d’il·luminació i sonorització, la renovació de l’obsoleta instal·lació elèctrica i la creació de dos punts d’informació” .

La nova il·luminació, l’element més destacat de la reforma, ressalta els elements pictòrics, escultòrics i arquitectònics del recinte, integrat per la Capella dels Dolors, el Cor dels cantors, la Sagristia i la joia de la corona, la Sala de Juntes de la Congregació de la Mare de Déu dels Dolors. Un conjunt de gran importància ja que es conserva tal i com el va concebre en el segle XVIII Antoni Viladomat.

Així s’han establert tres nivells d’il·luminació, un de visita, un altre per a actes litúrgics o culturals, i un tercer de pas tot dintre d’una organització lumínica simuladora de llum natural provinent d’una sola finestra , tal i com la concebir l’artista.

Fa temps que no he revisitat el Conjunt dels Dolors però ja llavors gaudia d’una il·luminació , - per dir alguna cosa -, més que lamentable i obsoleta. Ara , aquest important treball ha de permetre veure amb nous ulls i nova mirada aquest cabdal espai monumental, a bon segur el més destacable de la nostra grisa ciutat en aquest apartat.

Ara sols fa falta que la llum obri les portes del conjunt i no deixi a les fosques als ciutadans i vitants. Dit d’altra manera que ningú hagi de comptar si avui és dissabte o no, i si és el primer o el darrer del mes, i si és l’hora o fa tard per visitar el Conjunt.
Ara és el moment d’oferir de nou el Conjunt dels Dolors a la ciutat , que aquesta el redescobreixi, que sigui visitable de forma habitual , i com no, una jornada de portes obertes és del tot obligada.

L’esperem.

ARXIU MIRALLES



Llegim també al capgros.com que al final s’ha firmat el conveni definitiu que ha de portar l’Arxiu Miralles a la ciutat i nosaltres que ens alegrem i molt, encara que crec que un es pot podem permetre mantenir l’ombra del dubte. És a dir , fer de Sant Tomàs.

Diem això ja que mentre l’Ajuntament ha mantingut un silenci absolut al voltant del tema , aquí en aquest bloc, i de manera periòdica hem anat donant les oportunes notícies i també hem anat explicitant els desenganys de Miralles vist que part de l’Imac no existia , i en el fons no existeix, cap voluntat de que aquest arxiu arribi a la ciutat, com ha quedat ben palés en aquest temps i molt especialment amb la deixadesa en que ha actuat el Museu de Mataró ( alguna vegada serà capaç de fer alguna cosa bé) que va , com es diu vulgarment , inflar tant les pilotes a Miralles, que va anar del canto d’un duro de que tot no anés en orris.

Oportunament també vàrem comentar el dinar amb Bassat i Baron on es va establir la possibilitat d’integració de l’arxiu a l’entorn del Museu Bassat al que complementaria , una integració ben vista per part de tots.

Ara , estem en condicions d’afirmar que aquesta integració futura ha estat l’element clau per que l’arxiu quedi finalment a Mataró, ja que Miralles està absolutament decebut del tracte rebut per part de l’IMAC i del Museu, i veu en la integració no sols una sortida , ans també el millor vehicle per a un futur.
Ara sols cal esperar que qui ha de fer la feina ( la gent del Museu, el que tots sabem que vol dir poc, lent i malament) en faci excepció de la norma i ben aviat puguem gaudir d’aquest impagable servei.

PS.- Per cert , crec que el Govern hauria d’explicar les causes d’aquest injustificable retard , i més quan el propi Miralles ha afirmat: que “No ha estat pas per les meves exigències, ja que no he posat cap condició”, en una frase que sona a irrefutable acusació.

diumenge, de desembre 13, 2009

EXPOSICIONS

Encara que en aquestes dates nadalenques el que dominen son les exposicions tipus “superemerc’art” de les que ja n’hem parlat en aquests dies i de les que la darrera en inaugurar-se, ha estat aquest cap de setmana la que se celebra a Lolett Comas, amb l’ocurrent denominació de “Outtlet”, en els propers dies hi ha un bon grup d’exposicions de les que volem destacar ja de vell antuvi, per anar reservant lloc per visitar-les en la sempre atapeïda agenda d’aquest dies .

Per començar, el proper divendres a les 19.30 hores , en Marc Llacuna presenta les seves darreres experiències a la sala del Col·legi d’Aparelladors , Arquitectes Tècnics i demés , amb l’agosarat títol de “ I si en despertar descobreixes que t’has convertit en un llangardaix ? “. Una exposició que n’és alhora evolució i pas endavant en la seva meditada carrera. Les seves obres deixen la línia per passar a l’espai com eix constructor , però mantenint de totes totes el fonament cinètic que el caracteritza i que és raó i causa del seu fer.

Un treball divers, polivalent , de gran atreviment , jugant al màxim amb la complicitat de l’espectador que ara més que mai, certament és el que ha d’acabar l’obra.
Una aposta de gran interès , enormement subjugadora i que una vegada has estat capaç de traspassar el límit de l’aparent discordància que l’autor ens sembla proposar , si un és capaç de llençar-se al joc plàstic , sensitiu i creatiu que l’autor ens proposa , els resultats son del tot afalagadors.

















Quatre dies després , és a dir el dimarts 22 , i a la Sala d’exposicions de la Caixa Laietana , a la Pça de Sta.Anna , inauguració d’una mostra retrospectiva de caire antològic amb el nom d’Alfred Opisso com a protagonista.

Una llarga vuitantena d’obres provinents de diverses col·leccions particulars , obres que en la seva gran majoria no han estat mai exposades, serviran per presentar una mirada diferent al Opisso més conegut. Al costat de les seves obres més típiques i tòpiques , podrem gaudir de tot el ventall de la diversitat d’aquest gran autor , amb alguns treballs que molts hauran de pessigar-se per veure i acceptar que Opisso n’és el seu signant.

Una exposició que esperem i desitgem serveixi per recuperar i enfortir la figura d’aquest gran artista que amagat sota l’ombra del seu pare , no ha assolit el nivell de prestigi i coneixença que en justifica mereixeria per la seva gran qualitat.


Passat Nadal i quasi a punt d’encetar el nou any , el 30 de desembre en Pere M. Brasó presentarà els seus més recents treballs a l’Espai Capgròs, una mostra que l’il·lusiona a ell i ens il·lusiona a tot el món de l’art ja que és el seu retorn creatiu i expositiu després de la dura experiència que sempre significa una malaltia important.

Ara , recuperat en el físic i esperonat en l’artístic , tots tenim ganes de quina serà la seva nova visió de la vida i de la societat, i quina serà la manera d’expressar-la. Una exposició que caldrà visitar i examinar amb amplitud.


I per acabar Raúl Capitani rebrà un homenatge per la seva carrera artística en forma d’exposició retrospetiva a celebrar en el Museu del Càntir d’Argentona. Una exposició que vindrà acompanyada d’una activitat cultural diferent cada setmana i que ens permetrà aprofundir en l’obra d’aquest argentí, esdevingut mataroní i català d’ençà la seva arribada a la nostra ciutat fa més de trenta anys.

Un homenatge que se celebrarà coincidint amb la Festa major d’Hivern d’Argentona i amb inauguració el dia 9 de gener.

Com veieu un gruix de projectes a qual més interessant que caldrà visitar sens falta. Projectes tots ells de gent a la que aprecio personal i professionalment i en els que he estat convidat a fer-ne les presentacions , fet que m’enorgulleix i alhora m’omple de satisfacció.

divendres, de desembre 11, 2009

SENYORA , SENYOR
Si al capvespre heu de fer gestions en

ZONA PÇA ESPANYA / PARC CENTRAL

NO PAGUEU PER APARCAR
NO DONEU VOLTES INÚTILMENT

Dirigiu-vos a

PÇA JOAQUIM BLUME ( davant Camp de Futbol)

El paradís de l’aparcament irregular

Allà trobareu l’aparcament que més us convingui:

- En zona de càrrega i descàrrega
- En carril de circulació
- Trepitjant pas de vianants
- En doble fila
- Damunt la vorera
- En illeta central ....

I tot amb la seguretat de que no sereu multat i la grua no actuarà

( Premi de Viatge al Carib a qui pugui acreditar una multa o enganxina de la grua)

Una gentilesa del departament de Mobilitat de l’Ajuntament de Mataró amb col·laboració de la Policia Municipal i el Servei de grua

S’accepten reserves i abonaments per a pares dels nens que entrenen a futbol o bàsquet
Horari restringit de 19.00 a 21.30 hores
No aparcar sota cap concepte fora d'aquest horari
per perill immediat de multa i actuació de grua



dijous, de desembre 10, 2009

DEFINICIONS



No sé si s’han assabentat d’una curiosa notícia que va succeir l’altra dia a Sigüenza, ciutat que per cert els hi recomano per la seva bellesa monumental , de la que donen fe les dues imatges d’aquest post.
I poso accent en la recomanació ja que a més d'aquesta població , ben propera a l’autovia de Madrid a l’alçada de Alcolea del Pinar , al seu costat hi ha un munt de poblacions com Atienza, Ayllón, Sepúlveda , Riaza etc que mereixen un cap de setmana llarg. Paisatge , cultura , gastronomia... . Prenguin nota per la primavera ja que a l’hivern el cert és que hi fa molt, però que molt fred.


Dons bé , a Sigüenza i en el seu V Festival de Jazz tocava l’anomenat saxofonista Larry Ochs , acompanyat dels Drumming Core , quan en mig de l’actuació un espectador va saltar indignat tot afirmant que alló no era jazz i sí música contemporània , que per cert era un música que tenia prohibida per el metge ( el fet és real) i que per tant era una estafa i s’havia de parar.

Davant de l’escandalera que es formà , va acudir la Guardia Civil que va exigir sentir una mica del concert per acabar decidint que l’espectador tenia raó, que allò no era jazz i sí música contemporània , i davant de la sorpresa de tothom va obligar a suspendre el concert d’aquest músic abastament reconegut com a saxo de jazz d’alt nivell i amb una carrera professional d’ençà 1978.

Òbviament la noticia ha estat la riota de tothom. Avui a "El País" hi havia un enriolat comentari tot remarcant l’alt nivell cultural d'aquest país que té a senzills espectadors capaços de filar tan prim com per establir límits entre el jazz i la música contemporània. Que té metges capaços d’aconsellar i prohibir segons quin tipus de música , i molt especialment que té membres en el cossos policials capaços de peritatges musicals tan extrems.

Comentavem avui la noticia amb un company i ens hem posat a imaginar la mateixa història però amb les exposicions d’art contemporani de Can Palauet. Algú queixant-se de que el que s’exposa allà no és art i que a més aquella estilística la té prohibida pel metge. La policia acostant-se i allà mateix una tècnica discussió entr el caporal de la municipal i el dels mossos d’esquadra , per acabar dient que és cert , que allò no és art i que per tant s’ha de clausurar l’exposició.

Que seria una capgrossada?. A bon segur. Però també ho és fer el desmuntatge i la reconstrucció de Can Fàbregas i s’està realitzant i amb l’aprovació del Ple.

Vist el vist , a que esperen Sigüenza i Mataró per agermanar-se?. Jo hi estic del tot a favor.

dilluns, de desembre 07, 2009

PREMI TURNER

Avui s’ha fallat el Premi Turner d’art contemporani , a bon segur el premi si no el més important , si el més conegut en especial per ser habitual que vagi acompanyat de grans polèmiques per la seva tendència a remarcar més allò que podríem definir com “art espectacle” que no pas per apostar per un art més pur i reflexiu. Enguany però la sorpresa ha saltat i el guanyador ha estat Richard Wrigth amb l’obra que encapçala aquest post i que per tant s’ha endut el taló per valor de 27.730 euros.

Segons explica “El País” en la seva edició digital:

Un enorme y espectacular diseño ejecutado con láminas de oro que acapara toda la pared de la galería sobresale entre los murales de Richard Wright, merecedores del premio Turner de arte contemporáneo, uno de los más prestigiosos de Europa a la par que controvertido. El artista británico se impuso por sorpresa a Roger Hiorns, cuyo apartamento convertido en una espectacular cueva de cristal azulado era considerada la apuesta favorita.

A pesar del inesperado desenlace, la edición de este año no ha presentado asomo de la polémica que aparecía inherente a este galardón desde su establecimiento, en 1984, para reconocer la obra de un artista menor de 50 años que desarrolle su trabajo en el Reino Unido. El grueso de la crítica ha coincidido en que las obras seleccionadas de los cuatro finalistas, todos ellos formados en la pintura aunque sus producciones abarcan diversos formatos, conforman una de las mejores cosechas de los últimos años.

Richard Wright (Londres, 1960) ejecuta intrincadas redes y pinturas en espacios arquitectónicos que son su principal inspiración. Pintor que trabaja en Glasgow, ha sido reconocido por los trabajos expuestos en una galería escocesa que desprenden su fascinación por la arquitectura, la geometría y las matemáticas. Compitieron con sus obras -que beben de fuentes tan diversas como la pintura medieval o la tipografía- el espacio abandonado y en ruinas que Hiorns llenó con 90.000 litros de sulfato de cobre para lentamente fueran cristalizando; con las esculturas y dibujos de Enrico David, entre las que destaca una forma cónica convertida en figura humana gracias al collage (la cara insertada en la pieza es la del propio artista); y con las instalaciones que la dibujante Lucy Skater, la única mujer entre el cuarteto finalista, crea a partir de fotografías.

El conjunto, que se expone en la sede de la Tate Britain hasta el próximo 3 de enero, tiene un punto transgresor y original, aunque alejado de la controversia que define el historial del Turner. Figuras tan asentadas como Anish Kapoor o Steve McQueen cuentan en su currículo la obtención del galardón, pero a la hora de hacer recuento siempre destacan aquellas obras que generaron enconados debates, como la vaca descuartizada y conservada en formol de Damien Hirst (1995), una pintura de Chris Ofilie ejecutada con excrementos de elefante (2008) o las cerámicas ilustradas con imágenes de alto contenido sexual que Grayson Perry ejecuta vestido de mujer. Opciones arriesgadas y valientes para sus defensores, aunque "pantomima cultural" según la legión de críticos convencidos de que el galardón suele primar el impacto publicitario frente a las consideraciones meramente artísticas.

El nombre de Wright, receptor de un cheque por valor de 25.000 libras (unos 27.730 euros), no encabezaba ninguna de las listas de las casas de apuestas británicas que, a decir de los entendidos en la materia, han registrado un volumen inusitado de operaciones en las últimas semanas (se especula que muchas procedentes del propio mundillo del arte).

L’obra , que serà tapada amb pintura blanca el proper 3 de gener , respon plenament a les característiques del guanyador , artista de formació figurativa i que treballa generalment amb pintures al fresc , de clara arrel decorativa i amb una voluntat “ inequívoca” , de cercar sempre els cànons de la bellesa.

L’atorgament d’aquest premi a una pintura , deixant de costat l’habitual parafernalia contemporània , ha obert immediatament el debat de sempre al voltant de la vigència real i efectiva de la pintura , o de sí al contrari aquest és el seu darrer suspir.
Un premi que no estaria gens malament fos motiu de debat i reflexió en aquest IMAC tan nostre, seguidor fanàtic del fet contemporani i genocida de la pintura.

(Les fotografies d'aquest post corresponen a dues obres de Richard Wright.
La imatge superior correspon a l'obra guanyadora)

diumenge, de desembre 06, 2009

MINI ART




Son diverses les vegades que he parlat de les col·lectives d’art que se celebren al voltant d’aquestes festes. Sempre he cregut que encara que el nivell no fos molt elevat , sempre eren prou vàlides ja que permetien l’adquisició i /o el regal d’obres artístiques d’autors professionals.
És evident però que d’aquest tipus de col·lectives ni han de molts tipus i que cal per tant fer-ne oportuna tria. D’entre les que se celebren als voltants , la d’Argentona és a bon segur la que sembla més arrelada en quan a participants i qualitat , però avui vull parlar de la mostra “Mini Art” que organitzada per la gent de la Sant Lluc ocupa les sales del Casal Aliança.

Cal remarcar que aquesta és una col·lectiva un xic diferent. Encara que en esperit respon al concepte global d'aquets supermerc'arts nadalencs, els resultats son diferents ja que els artistes no han de presentar una munió de peces de diferents mides , preus i temàtiques , amb el que a vegades el mimetisme i la petita variació s’imposen , i aquí en canvi es tracta tan sols d’un parell o tres de peces , de mides estandaritzades , que conformen una rècula de treballs heterogenis i que responen perfectament a la identitat de qui els signa.

Ens trobem en aquesta ocasió a un llarg llistat de participants , amb la corresponent diversitat de conceptes , estils i com no, qualitats , però que en tots els casos responen a la justa mida de la capacitat artística dels seus creadors.
Una col·lecció amb peces notables que donen nivell i vistositat a una col·lectiva que cal visitar , en la que és aconsellable comprar , i que serveix per marcar de no uns nivells més que dignes en l’entorn de l’art de la ciutat.

DE POLÍTICA I CULTURA



En aquests dies els diaris van curulls de les picabaralles entre el Conseller de Cultura de la Generalitat i el seu homònim estatal, al voltat de l’adquisició per part de l’administració central de la col·lecció fotogràfica d’Agustí Centelles.

No cal ni dir que molt m’agradaria que les obres de Centelles romanguessin a Catalunya , a bon segur el seu lloc natural però entenc perfectament la postura dels hereus del fotògraf que han vist més interès lluny del seu país que no pas en aquesta Catalunya que, com molt bé han explicat , ha anat donant llargues en un menysteniment absolut de la vàlua del veritable tresor que oferien.


El cert és que aquesta postura de Cultura de la Generalitat és més habitual del que la gent creu, i sembla haver arrelat en molts municipis del país , entre els que , com no, està Mataró.
Per un costat es parteix del convenciment de que l’obra d’un artista pertany al seu país , encara que aquest no l’hagi ajudat en res i fins i tot l’hi hagi girat l’esquena. Sembla que sigui de mal nascuts obviar a la pàtria , gran o petita , en el moment de la deixa, i no és ni ha de ser així.

Però a més hi ha un punt que els ens oficials no contemplen per que no l’entenen de cap manera , com ho és el de la difusió. Per un artista la seva obra és el més important i tot el que serveixi per divulgar-la és la millor de les recompenses que desitja, per damunt i tot d’altres ofertes econòmiques que la superin.
En el cas Centelles s’han conjugat ambdós circumstàncies. Una oferta econòmica escarransida juntament amb un projecte de difusió i custòdia molt poc definit, front d’una oferta econòmica més justa i un projecte consolidat de conservació i difusió. I davant d’això poc es pot fer.

Seria bo que hom , Generalitat i Ajuntaments , aprenguessin la lliçó i valoresin en el que val la realitat dels artistes i de la seva creació. Si no seran moltes les vegades que es quedaran amb un pam de nas.
O algú no s’ha preguntat mai el per que de la més que escassa representació d’artistes locals en certes col·leccions municipals , com per ex. en el cas de Mataró?.
Potser de fer-ho es podrien evitar situacions com les que avui escandalitzen a aquells que tan poc fan per els creadors i menys encara per les seves obres.

dissabte, de desembre 05, 2009

La implicació en un projecte artístic expositiu que ben aviat veurà la llum i que espero , - esperem -, sigui del més interessant de la temporada , m’ocupa bona part del sempre escàs temps lliure. Si a més hi afegim un constipat dels de l’època amb les molèsties corresponents i les obligacions diàries , tot fa el suficient com per haver deixat una mica arraconat aquest blog en el que espero ben aviat tornar a la periodicitat habitual.
Però el retard no em fa oblidar el comentar algunes de les activitats artístiques que succeeixin a la ciutat, o aquelles de les que els creadors locals en son protagonistes. Heu-les aquí.

CLÀSSIC

L’Espai Capgròs presenta en aquest mes de desembre els treballs de l’artista castellonenc afincat a Tarragona, Rafael Català , que es mou segons pròpia definició en el realisme poètic.

Rafael Català és pintor d’ofici. Un ofici après en el llarg de la seva carrera i que l’ha portat a exposar un munt de vegades . Un ofici que intel·ligenment dut a terme li proporciona unes obres acurades , formalment ben executades i amb la suficient vibració com per atraure l’atenció dels amants d’aquesta pintura de reminiscències clàssiques.

L’autor ha après a més que encara que el concepte de l’ànima de l’obra sigui permanent , cal vestir-lo de la manera més adequada als temps en els que es viu. Que encara que juguem amb taules, puntes ,brodats , cadires , porcellanes, etc ... i ho fem en un entorn en el que la llum , o la foscor , provoqui un ambient especial , aquest no pot ser el mateix ara que com ho era fa uns anys.

D’aquí la seva “modernització” externa , aquesta aposta per una pinzellada més àgil , aquesta realització més lliure amb una tendència a l’oblit del reforç de la realitat , intentant defugir del “llepat” tan habitual enre els conreadors d’aquest tipus de pintura,

Una exposició dons que agradarà , i molt , als seguidors de l’art més tradicional i que passarà sense pena ni ni glòria per a la resta . Una exposició fonamentada essencialment en l’ofici, cosa que és cert cal agrair vista l’habitual mancança del mateix , però que ens fa recordar que l’art precisa d’una espurna més per a ser valorat com a tal.

CONTEMPORANI
Entre els diversos actes celebrats a Barcelona en motiu del dia Internacional de la lluita contra la SIDA , els actes artístics han estat dels més cridaners i anomenats. Per la premsa ens hem assabentat de la participació de dos creadors mataronins , emprant aquest adjectiu en el màxim de l’amplitud del seu sentit.

Així Alícia Framis , de la que fa ben poc comentàvem la seva performance a Nova York amb la seva passejada d’astronauta per terra , va ser l’encarregada de l’activitat inaugural amb una acció celebrada a la Fundació Suñol. Per altra costat cal remarcar la participació de Pep Dardanyà, director de Can Xalant , amb un vídeo al voltant de la misèria a l’Àfrica , concepte si més no demagògic vist des de l’opulència i el malbaratament de recursos econòmics que significa Can Xalant.

Per altra part , Martí Ansón està exposant a Toni Tàpies , la seva galeria barcelonina habitual. Ho fa amb la mostra que porta per títol “El preu dels colors i a la que pertanyen les imatges que acompanyen aquest post .

Finalment hauríem de parlar de l’actual exposició de Can Palauet , "El geni de les coses", que recull l’obra de 10 artistes contemporanis com ara Oscar Abril, Kim Adams o Minim ++ (Motoshi Chikamori & Kioko Kunoh). Prenent la quotidianitat com a territori a activar, l’exposició presenta diverses maneres d’observar, d’interrogar i d’actuar sobre aquest escenari, impulsats per l’energia d’allò més proper, accessible i simple: Els objectes i l’espai. L’exposició està comissariada per Rosa Pera i organitzada per l’IMAC i la Diputació de Barcelona.

Una exposició de la que tan sols val fer-ne anomenada de la nota de premsa oficial. Moltes han estat les exposicions d’art contemporani que s’han celebrat a Can Palauet , amb un nivell més aviat fluix. Però de totes elles , una de les pitjors és aquesta que no té el més mínim interès i ni tan sols ofereix aquell esquer com per intentar aprofundir en la mateixa. Simplement patètica.

dimarts, de desembre 01, 2009

FRANCESC BAS


Mig de trascantó m’arriba la notícia de la mort d’en Francesc Bas i l’ànima es trasbalsa i em queda el regust del no poder seguir aprofitant-me de la saviesa d’aquesta gran artista desconegut de quasi tothom que n’era en Francesc Bas.

El cert és que no pas massa que el vaig conèixer. La història no deixa de tenir el seu punt. Cada any allà començaments de temporada em truca en Mateu Ros , el bon amic que mana al Capgròs , i em demana una tarda per planificar la temporada de les exposicions de l'Espai capgròs. No puc , ni vull, negar que la sempre recent mirada al Sant Lluc em permet albirar algun nom al que caldria prestar-hi atenció.

Fa cinc edicions li vaig donar el nom de Francesc Bas i vaig afegir: “no tinc ni idea de qui és , si és jove o gran , però el seu treball és de tan alta qualitat que cal donar-li una oportunitat. Ves a saber si serem els primers”.
Potser olfacte artístic en tinc , però de l’altra...Al cap d’uns dies en Mateu em confirmava que Francesc Bas havia acceptat exposar i ho havia fet enormement content.

Passarien unes exposicions i en una d’ella se m’acosta un Senyor , i valgui el sentit més intens de l’expressió, i dirigint-se a mi , pregunta si soc qui creu i tot presentant-se com Francesc Bas em dona les gràcies per l’exposició del Capgròs i afegeix : “A més a més , si no em coneixíeu de res vol dir que us ha interessat la meva obra i això venint de vostè, - si em permet dir-ho , amb la fama de mala llet que té , encara m’il·lusiona més . I encara que està malament dir-ho ara , sàpiga que coincideixo en quasi tot el que diu i a vegades penso que encara caldria dir-ho més fort”.
D’aquella conversa va néixer una amistat en l’apreci mutu i en el que per a mi pertoca , en l’admiració.

Han estat pocs anys però forces xerrades . A cada trobada , a cada exposició, sempre acompanyat de la seva dona , sempre sorgia la xerrada amatent , l’apunt de concordància i quan s’esqueia el retret per aquell comentari que considerava injust , però al que afegia sorneguer que a vegades una opinió injusta esperona més que la crua veritat que sempre és més fàcil de negar.

He admirat a Francesc Bas per la seva qualitat artística( molta) i per la seva senzillesa ( encara més gran ). Gran dissenyador Gràfic , Professor de l’escola Massana , membre del FAD. Creador publicitari de primera amb imatges com la del nen de Cacaolat que tots coneixem , podia haver-se lluït davant de tots , i més encara davant la munió d’estúpids que es creuen deus en això del disseny i del grafisme. I no sols mai no ho va fer , ans també va amagar a tothom el seu alt nivell. “ Jo ja soc un senzill jubilat” em deia a vegades.

Avui , al vespre , en aquell silenci i de manera quasi desapercebuda , ens ha dir adéu. Sense molestar , com ell volia. I a alguns , entre els que em trobo, ens ha quedat el resquemor de que encara tenia moltes coses més per a dir-nos, per aquell mestratge que sols els grans mestres i les grans persones poden realitzar.

Fa molt pocs dies , tot estant a l’estudi de l’Albert Alís , comentàvem que aquell barri s’estava convertint en refugi d’artistes. En vàrem fer llistat i l'Albert va apuntar ràpid, i en Francesc Bas , per afegir tot seguit :” un dia d’aquests el vull anar a veure per que em dongui un parell de lliçons al voltants de les lletres , la grafia en l’obra artística etc...” per continuar “ i és que en Francesc Bas és massa , llàstima que com sempre ningú el reconeix com el que en veritat és : Un gran mestre”. M’il·lusiona pensar que l’Albert va estar a temps de la darrera lliçó d’aquest artista que deixa petja en la memòria.

Per això el meu personal i petit homenatge. Per un cantó amb l’obra que encapçala el post. És de la meva col·lecció i me la va regalar després de la seva exposició a l’espai capgròs i sempre he tingut per ella una clara devoció.

Per l’altra , rememorar l’obra que va presentar a l’exposició “mirades “ commemorativa dels 25 anys de “Capgròs”. No vaig tenir cap dubte a l’estructurar l’exposició i que en ell ahi tenia un lloc sense discussió. La seva obra i la seva reflexió em van donar tota la raó.

Aquí les reprodueixo com a mostra del meu personal i més sentit homenatge a un home i un artista , en Francesc Bas , que va assolir en ambdues definicions, nivell d’excel·lència . I això, creguint-so tots , no està a l’abast de tanta gent.

Amb tot l’enyor , la més forta de les abraçades , Francesc. I per damunt de tot , gràcies , moltes gràcies


"Tota la vida he estat dissenyador gràfic, així que encàrrecs com els que m’ha fet Capgròs pel seu 25è aniversari mai m’han suposat un trasbals, tot i que quan ja estàs jubilat et sorprenen més. Em demanen una mirada sobre Mataró, i ben aviat penso en el Negritu del Parc. Cada matí faig un tomb pel Parc Central, que em permet connectar amb la Natura, l’element que més m’estimula per pintar. Intento transmetre aquesta estimació per la naturalesa, ja que per a mi l’art és essencialment comunicar emocions.

He escollit el negritu perquè és un tema humil, i això me’l fa més simpàtic encara. És una de les imatges més vives de quan jo era petit, quan anava al Parc a jugar i a beure aigua fresca de la font, que llavors era boníssima. Durant la meva vida he pogut viure Mataró a fons, però també des de fora, des del record. I quan vivia lluny, un dels record que tenia més presents era el del Negritu, segurament perquè està molt arrelat en la meva infantesa.

M’agrada treballar amb la línia blanca, ja que tot dibuix i tota pintura comença amb la línia. És el principi d’un idioma, amb el qual pots arribar a expressar moltes coses. Podria haver carregat l’obra amb més colors i elements, però hauria quedat massa grandiloqüent, i això m’emprenya. El meu objectiu és expressar un seguit d’idees, així que com més fàcil i aviat s’entenguin, millor. L’habilitat és molt necessària, però tot pintor i artista se sent temptat d’utilitzar-la en excés, i això la converteix en una enemiga mortal".

Ps.- Com sempre ,desapareix un bon artista i la ciutat sense saber-ho, i el que potser és pitjor sense cap mena de possibilitat de recordar-lo, ja que la ciutat no disposa de cap obra seva.
És per això que en moments com aquest és pot cridar encara més fort davant la política cultural, artística i de patrimoni d’un govern i una regidoria de cultura dignes tots ells del més grans dels menyspreus i per els que qualsevol concepte malsonant seria suau.
El cert és que a més de ineptes, els que manen i dirigeixen la cultura de la ciutat , i de rebot aquells que permeten aquesta direcció , mereixen ser qualificats com aquells grans imbècils que una ciutat com Mataró no mereix ni de bon tros.

divendres, de novembre 27, 2009

LUIS MELÉNDEZ




Gran i grata sorpresa la que vaig sentir al trobar-me a “El País” d’ahir un magnífic article de Félix de Azúa ( “Una mirada desafiante” ) lloant la magnificència d’un artista tan desconegut del públic en general i d’un bon nombre d’afeccionats, però alhora tan magnífic que n’és obligada ja la qualificació entre els grans mestres de l’art espanyol, com ho és Luis Meléndez ( 1715 – 1780 ).

Vaig descobrir ja fa uns anys a Luis Meléndez tot passejant per El Prado intentant fugir de les multituds que envoltaven Grecos, Velázquez i altres noms ben coneguts. No he de negar que el tema de la natura morta , del bodegó , mai havia estat estimulant per a mi. L’havia considerat simplement com un treball escolàstic, com un exercici d’habilitat compositiva , sense cap mena de transcendència, però l’atenta mirada a la seva obra em va deixar bocabadat per la seva perfecció , fruit d’una obsessió , com molt bé explica el columnista en l’esmentat article.

Em va interessar de tal manera la pintura de Meléndez que vaig cercar la corresponent informació en la que a més de trobar una vida de pel·lícula , vaig poder conèixer que les seves obres no eren composicions a l’ús i si en canvi era un veritable puzzle en el que l’autor col·locava i pintava individualment cada peça , per col·locar-la en l’espai que creia adient , sense una visió del resultat final del conjunt, el que accentuà el meu interès. Un interès que va quedar del tot satisfet amb la mostra de caire antològica que li dedicà El Prado al 2004.

Sempre que algú em demana consell per una visita ràpida a El Prado , al costat dels imprescindibles Velázquez , El Greco i Goya , afegeixo els noms de El Bosco, Zurbarán , Ribera i Meléndez. El resultat és espectacular , quasi tots queden sorpresos per la qualitat d’aquest autor desconegut per a ells.

Avui l’atenta lectura de l’impagable article de Féliz de Azúa me l’ha retornat amb tota vigència i m’he quedat de nou corprès amb les seves obres , aquelles que bé es podrien qualificar com les del Mondrian dels segle XVIII.

dijous, de novembre 26, 2009

Avui cal dir en primer lloc que un dona tot el seu suport a l’editorial conjunta publicada en tots els diaris catalans. Una editorial que és excel·lent reflexió de l’estat vital en el que ens trobem els catalans i que hauria de ser punt de profunda reflexió política, aquí i allà , en l’afany de recuperar el nivell precís de la més afinada de les coexistències.

Una reflexió que vistes les declaracions realitzades al voltant difícilment ni tan sols s’iniciarà , amb estirabots tan repulsius com segur serà el de “El Mundo” que ja anuncia una resposta per aquest divendres i que avui ja encapçala la prèvia amb titular tan sucós com : “Es imposible decir más falsedades con peor intención en menos espacio”.

EL MURAL DE MACHADO

Per diversos cantons m’ha arribat aquests dies la notícia del desig municipal de recuperar el mural al voltant de l’obra d’Antonio Machado que realitzat per Pepe Novellas s’havia d’instal·lar en el passadís del col·legi que porta el nom del poeta.

Per aquells que no recordin la història , aquest mural va ser un encàrrec municipal després de la realització de l’escultura dedicada al poeta realitzada pel mateix Novellas. Va ser un encàrrec d’aquells que en argot es diuen “la torna” i que serveix per compensar als creadors de les mancances pressupostàries que sovintegen en els municipis. Un exemple ben clar estava en l’encàrrec del cartell de l’Onze de setembre encomanat a l’artista que l’any anterior havia realitzat el Cartell de Les Santes.

El cert és que Pepe Novellas va realitzar el projecte amb unes xapes metàl·liques al damunt de les quals s’hi dipositarien personatges i alegories machadianes , amb el nexe unitiu dels seus diversos poemes. Un projecte però que mai es va acabar de plasmar del tot en el paper ni en la realitat de l’encàrrec i que semblava del tot perdut.
El cert és que l’inici de la malaltia de l’artista va accelerar els tràmits i va existir el desig de poder dur a terme el mural però la rapidesa de la progressió de la mateixa va impossibilitat del tot l’existència ni tan sols d’un projecte consolidat.

Ara , de cop i volta , a algú se li ha encès la llumeta i s’han començat les converses per regirar el projecte , donant-li un nou espai d’acollida en el mateix centre escolar però ara en la zona exterior ( molt millor ) i reconstruir l’obra en base als espais marcats per Novellas , seguint el guió pautat per ella mateix , però realitzant els treballs l’artista Ricard Jordà. I aquest bat-i-bull, que voleu que us digui, no m’acaba de convèncer.

Em sembla magnífic que es realitzi un mural artístic dedicat a Machado, que sigui en l’escola que porta el seu nom i que el realitzi el bon artista i millor amic , en Ricard Jordà, però no acabo d’entendre clar ( artísticament parlant) el mantenir l’ideari de Novellas com a fonament del treball.

Jordà i Novellas eren amics , van ser companys d’estudi , varen compartir moltes vivències a nivell personal i artístic , van beure d’una font comú , però els seus llenguatges plàstics son del tot divergents en la formalitat i per tant el resultat serà absolutament diferent. Per això defenso no barrejar les coses , que cagades com lade la Sagrada Família haurien de servir d’exemple. Defenso dons si de cas, un mural de Jordà i per Jordà.

Caldrà dons estar molt a l’aguait de com es plantegin de veritat les coses. Avui per avui el que es ven des de l’oficialitat és que s’ha recuperat el mural de Novellas i s’ha de dir que aquest concepte és absolutament fals. Que hi ha deutes pendents que s’han de pagar ?, dons és fa però d’una manera artísticament coherent i no amb composicions agafades pels pèls .

Però potser el que domina ara és el desig de recuperar una figura important en l’art local i a la que es va tractar força malament , com ho demostra que en tota la seva trajectòria sols va exposar en espais municipals en tres ocasions : Dues en començar la seva carrera i l’altra en motiu de l’antològica en ser anomenat artista olímpic, ja que el pegat de Ca l’Arenas no es pot considerar de cap manera una exposició.

O haig de ser més mal intencionat i pensar que aquesta sorprenent presa de l'oficialitat per recuperar el projecte, és afany de l’Ajuntament per rentar-se la cara davant del silenci a la petició duta a terme ben poc després de morir l’artista , de celebrar una gran antològica a finals de gener de 2010 , coincidint amb el primer aniversari de la seva mort i el que hauria sigut el seu seixanta aniversari?. Un projecte amb el sí de sempre per davant però en el que mai s’ha fet ni tan sols la primera puntada . O millor dit la primera puntada , convertida en la mateixa paraula sense la “n” , sí que es va realitzar amb el vet del comissari proposat per la família.

Un afffaire aquest del mural que sens dubte caldrà vigilar molt de prop. I això que tots els membres de la part artística son de tota confiança , però a vegades el respecte a la figura del mestre i de l’amic , permet acceptar unes malintencionades manipulacions , en allò que en diríem “ a fi de bé”, que en res beneficien a ningú.

dimarts, de novembre 24, 2009

SOC AVI

Permeteu-me que avui no escrigui d’art , ni d’exposicions ni d’artistes.
Que no escrigui de política , ni critiqui a l’Ajuntament , i molt menys a l’IMAC.
Permeteu-me avui que simplement gaudeixi amb tota intensitat d’aquest nou nivell de sensibilitat com és el que s’assoleix en estrenar-se com a avi. I qui hi ha arribat sabrà molt bé del que parlo.

Per això deixeu-me avui simplement somiar en córrer i jugar amb el meu net mentre in-mente vetllo la seva primera nit.

dilluns, de novembre 23, 2009

HIPERMERC’ART

En arribar aquestes dates per arreu floreixen com bolets els anomenats Mercats d’Art , mostres col·lectives de les que tots sabem la seva filosofia: obra individualitzada d’artistes diversos a preus ben raonables .

No puc negar que en soc un bon defensor d’aquest tipus d’activitat. Ja sé que molts em diran que així defenso un art en certa manera adotzenat , ja que encara que es tracti d’obra individual moltes son les vegades en que en realitat es tracta quasi d’una pbra seriada , vistes les mínimes diferències existents entre un i altra treball d’un mateix autor. Però malgrat aquesta evidència , crec que els Mercats d’art tenen una positiva missió.

La tenen ja que adquirir per a ús propi o per a regalar una obra d’art , per petita que sigui , és sempre positiu i és indicatiu d’un sentiment de sensibilitat que bé estaria que fóra ben abundant. I en segon lloc ja que aquesta petita adquisició servirà , a bon segur , com esquer per apropar-se a l’art i per agafar el cuquet davant altres treballs , probablement amb un nivell d’exigència creixent.

És per això que us convido a visitar aquest tipus de manifestacions i tot remenant per aquí i per allà , acabar amb una compra , per petita que sigui , en la certesa de poder trobar alguna que altra peça de valoració més que estimable.
Caldrà passejar-se dons per aquestes manifestacions de les que podem destacar a nivell comarcal la que se celebra a Argentona , mentre que bé valdrà visitar la mostra de “mini art” que organitza els de la Sant Lluc , en un concepte parell. Fora d’aquí cal fer atenció en els diversos que se celebren a Barcelona , amb el de Vinçon com estrella capdavantera , en el que per cert en aquesta edició hi prenen part Margarita Feixas i Regina Puig.

NO ANEM BÉ

Seguim amb la cantarella de que cal regenerar la vida política , afirmació ben encertada per altra part , però alhora succeeix que els grans partits semblen jugar a veure qui la fa més grossa.
No cal ni parlar del PP amb aquest “trio de la bencina “ ( Rajoy- Cospedal – Soraya” ) dignes successors del Gran Teatro Chino de la Manolita Chen.

O de CiU amb el joc de les fundacions i dels prohoms que ho son però que no, ja que eren però potser no tant.

O del tribunal Constitucional que sembla el guirigall digne d’una reunió de comunitat mal avinguda..
O del.....

Però el pitjor és que els que van coalligats amb els meus , és a dir , el PSOE , sembla voler guanyar el concurs de barrabassades.
Ahir a “El País” , entrevista a tota plana amb Leire Pajín. Si algú creia que aquesta noieta tenia alguna cosa a dir fora de rucades , ara ja estarà convençut que això és impossible. Feia temps que no veia una entrevista amb algun responsable de partit polític importat marcant tan poc nivell, omplint-se de més obvietats i jugant al “ i tú més” tot cantant allò de “ que tipo que tengo , que guapa que soy “ , en referència al partit , off course. Unes declaracions que en qualsevol partit seriós haurien provocat una destitució immediata. Però remarco el de “partit seriós”.

I és que aquesta és una expressió difícil d’adjudicar al PSOE. Per moltes coses en general i per una en particular , essent aquesta el lamentable espectacle d’auto afirmació amb el miting d’ahir.
Tots ho hem vist : jazz, catifa vermella, preguntes a l’estil Holliwwood , i presentadors estúpids que encara deuen estar avergonyits del que cal fer per poder treballar i menjar.

Si l’espectacle pseudo-americà era barroer , fora d lloc , inoportú ..., en moments com els actuals tots els qualificatius s’han de resumir amb un : Inadmisible.

I pensar que així volen guanyar les eleccions . Que quan les perdin , que lamentablement i amb molt dolor per part meva , les perdran , que no mirin cap els votants i simplement es mirin al mirall. Allà trobaran la raó de la derrota.

diumenge, de novembre 22, 2009

EN ESTAT PUR

Uns dies de silenci i de repòs per poder-me “recuperar” de l’empatx d’aire pur en forma artística i natural que he acumulat en els darrers dies. Unes visions que han omplert el meu esperit i que en part espero que dintre de poc temps omplin també el vostre.

La tarda de dijous va ser curulla en emocions. Visita a dos col·leccionistes mataronins que m’obren les portes de les seves cases i de les seves col·leccions centrades en una figura al voltant de la qual estic treballant actualment. El plaer és immens i els meus ulls i el meu cap no donen abast davant la intensitat de tants imputs , i el que és més important davant la sorpresa que significa cada nova peça , cada mirada en un racó, cada ....

Unes visites en les que caldrà aprofundir, que t’omplen l’esperit en l’artístic en veure que hi ha gent més enderiada encara que un mateix al voltant de l’art i els artistes locals , i el que és plaer més íntim, que et mostren els seus tresors i els posen a la teva disposició ja que te consideren que ets un dels seus , que a capa i espasa has defensat els seus principis , sense ni tan sols tenir coneixença de la seva existència. I això, que voleu que os digui , es del tot d’agrair.

Al vespre , inauguració de l’estudi de De Antonio que es troba al carrer Argüelles , en la zona que ja s’està convertint en el Montmartre mataroní amb tallers de l’Alberts Alís, l’Anna Garcia i l’Albert Romero, en Josep M. Codina , la Carme Fageda , en Daniel Llin i bona part dels que n’eren alumnes de Pepe Novellas , en Pere Fradera. Com veieu un nucli creatiu important amb ganes de moguda.

Una bonica trobada amb gent d’arreu i amb la sorpresa de la presència del regidor Carlos Fernández a la que a darrera hora s’afegí el també regidor Ramon Bassas. Una trobada amical en la que vaig tenir el petit protagonisme de presentar l’acte , establint una conversa pública amb l’autor que crec va ser prou enriquidora per a tots.
Un estudi , el del bon amic De Antonio que desitgem serveixi per arrelar-lo de manera més ferma si cal , en aquest Mataró que ja és seu i que desitgem sigui protagonista interior de la vivència de les seves emocions i passions esdevingudes obres d’art plenes de pulsions de tota mena.

Com deia en la presentació. De Antonio un artista de Madrid , explosiónat creativament a San Francisco, amb experiències a Dubai i somiant viure a Nova York , però que en el fons sap que Mataró és un bon lloc per crear i que ja mai el podrà deixar de costat.

MURTRA EDICIONS

Divendres a la sala del Col·legi d’Aparelladors ... Murtra edicions va presentar una exposició amb peces del seu segell. Murtra edicions , és a dir Jordi Rosés i Pilar Lloret es defineixen com : ... un taller professional especialitzat en gravat calcogràfic. Fem edicions d'estampes, carpetes d’artista i llibres d’autor; per a editors, museus, empreses, galeristes i artistes individuals “. Ara a Mataró presenten un petit mostroari amb el treball de cinc dels seus creadors.


Sandra Lehnis presenta obres de la seva sèrie “Animus Mundi “ inspirada en el paisatge d’oliveres i ametllers de l’illa de Mallorca. Una sèrie d’aiguaforts i col·lage en la que existeix la recerca d’una unió espiritual entre els elements vegetals de l’illa. Una obra de gran sensibilitat i sentit abstractiu i abstracte , que expressa una serenor espiritual altament comunicativa


Melinda Schawel recerca amb les seves aiguatintes el sentit de la comunicació en un espai ple d’idiomes diferents. Mapes , cartes i postals agafen nova volada de les seves mans , en un cert concepte d’enyors decadent d’una comunicació que a bon segur enriquia el pas del temps, davant la comunicació de la immediatesa d’avui mateix.


Les aiguatintes al sucre amb punta seca i col·lage de la Francine Simonin ens fan aposta per les dues cares de la moneda que tenim tots nosaltres. Per un costat amb suavitat i transparències , amb petits detalls de sensibilitat que atrauen la mirada en la recerca del més íntim. Per l’altra amb peces impactants de cromatismes agosarats en el que no es defuig del contrast entre la força del color i la intensitat de la pinzellada que tot marcant límits , acota espais i centra emocions.

Finalment son Riera Aragó I Perejaume , ambdós amb la seva personalitat i la seva gran qualitat que no anirem pas a discutir aquí, mostren aspectes de la seva ferma personalitat amb uns treballs plenament identificatius que responen perfectament als camps creatius que conreen. Perejaume i el seu paisatge poètic i natural , i Riera i Aragó amb la constatació de l seu peculiar món ple d’artilugis i andròmines que responen sempre al seu pensar.

Una exposició aquesta que cal visitar amb la seguretat que és del millor que podrem veure aquesta temporada i que hauria de tenir continuació amb la visita al seu weeb ( http://www.murtraedicions.com/ ) fet que arrodoniria del tot la visita.

COTLLIURE

Quan cal asserenar l’esperit cadascun de nosaltres te un lloc preferit. Un espai que encara que és ben conegut sempre respira aquell to que permet recuperar la tranquil·litat interior que hom precisa.



Dels diversos indrets que tots tenim in mente , un es queda amb dos poblacions de la Catalunya Nord com son Ceret i Cotlliure. Qualsevol exposició del sempre excel·lent Museu d’Art Modern de Ceret convida a la passejada , - no arriba a les dues hores de trajecte -, especialment en dissabte en el que el mercat setmanal dona un aire especial a la mateixa i més quan el temps és primaveral i es pot r per dinar en algunes de les seves placetes amb encant.

Cotlliure però té un aire més especial si cal. Si en el bon temps el seu punt turístic pot deixar un reragust un xic diferent , endinsar-se per la població en temps com ara mateix , és un plaer indescriptible, com ho ha estat aquest dissabte . Sense res especial, o potser millor dit , amb el seu tot especial , és un indret que cal trepitjar de tant en tant en la seguretat de que la visita és del tot profitosa.

I si apostes per un dinar a Llançà , amb paella de categoria , el resultat esdevé plaer de Deus.

dimecres, de novembre 18, 2009

CREADORS I HEREUS

M’arriba la convidada a la conferència / recital al voltant de Miguel Hernández que Manuel Patricio i Carlos Soriano realitzaran el proper divendres a les 19.03 hores a la sala d’actes del Pla d’en Boet. Tot excusant la meva absència davant la coincidència horària amb l’exposició d’Edicions Murtra , els hi desitjo el més grans dels èxits però potser de manera que no arribi molt lluny el ressò.

Dic això ja que avui apareix en el diari la noticia de les picabaralles que tenen els hereters del poeta amb el seu llegat amb postures que depassen tot l’imaginable. Per un costat està el tira i afluixa per el lloc on s’ha de dipositar el llegat , si mantenir-lo a Elx on el va dipositar la viuda o traslladar-lo a Oriola. Una tria amb fonaments estrictament econòmics , als que de fora si afegeixen els polítics: Elx (PSOE) - Oriola ( PP ).

Però l’increïble succeeix quan es parla de la celebració del centenari ja que la família ha creat una empresa ( Centenario Miguel Hernández S.L.) i vol cobrar de tothom, arribant al súmmum de que Oriola ha de parlar de “año hernandiano” ja que no pot emprar el terme “Centenario Miguel Hernández” o que l’editorial Aguilar ha hagut de modificar un llibre sobre el poeta en el que el catedràtic Eutimio Martin hi havia treballat quinze anys ja que per reproduir els poemes demanaven més diners que no pas el que cobrarà el mateix autor.

Aquest lamentable fet no és l’únic i sí un nombre més d’una llarga llista de la que en vol rasant podem recordar els casos de C.J.Cela , Alberti o els pintors Saura o José Guerrero.

Curiosament mentre que els artistes acostumen a ser generosos en vida, els seus hereus que passen a viure la vida en base a viure del mort , esdevenen uns ferotges recaptadors que massa vegades perverteixen el llegat del creador i el col·loquen en una tesitura que mai es podia haver imaginat.

O sigui Manel i Carlos , a vigilar no sigui que algú vulgui venir a cobrar el dret de cuixa. I és que un veu que de seguir així hi hauran hereus que voldran cobrar pels drets de posar el nom d’un carrer al “seu” creador. I no vull donar idees.

INAUGURACIONS


Després d’una certa tranquil·litat expositiva en dos dies , dos actes als que caldrà acudir.
Per un costat demà dijous , a dos quarts de nou , l’artista De Antonio inaugura el seu taller i convida a amics i afeccionats.
Vist l’estat de crisi i la gran dificultat per dur a terme exposicions , cada vegades més s’estila aquesta intimista presentació en el mateix estudi de l’artista i destinada a gent propera i interessada. Crec que és una tendència altament positiva. La proximitat d’obra i artista que permet aquest acte lluny a l’oficialitat , a voltes burocràtica , de les inauguracions , conviden a entrar més en el treball del creador i a entendre l’inter-relació entre l’artista i la seva obra. Una possibilitat que demà podrem examinar de nou i de la que n’haurem de parlar.















Com també ho haurem de fer de l’exposició que divendres s’inaugura al Col·legi d’Aparelladors i ..... Seguint la bona temporada arriba ara Edicions Murtra i la seva obra gràfica. Dir Murtra és dir Jordi Rosés i Pilar Lloret, és a dir el bo del millor. Si a més afegim que l’obra porta la signatura dels creadors que indica el flyer hem de quedar convençuts que serà una exposició que no es pot perdre de cap de les maneres.