TEMPUS FUGIT, JA EN FA VUIT ANYS.

 

El proper divendres 24 de març, farà ja vuit anys que s’inaugurà a la Nau Gaudí, "Tempus Fugit", que va ser la primera exposició fora de les de la Col·lecció Bassat que es realitzà en aquell màgic i mític indret. Una inauguració que segueix essent el rècord d’assistents en el que pertoca a visitants i que va ser la gran revolució expsotiva i artística de la ciutat.

En el post d'aquest Transport Públic , vaig escriure això:

Gràcies, gràcies i mil gràcies a tots aquells que vareu fer del passat dimarts  un dia important en la petita història de l'art local.

Gràcies als 26 artistes que heu gestat la festa ( 24 exposant les vostres obres, més Pere Fradera en el disseny de la mostra i Manuel Contreras que tindrà cura de la fotografia del catàleg). Vosaltres en sou els únics i veritables protagonistes i us heu lluït amb unes obres d'extrema qualitat, que demostrant la vostra vàlua heu lograt emocionar amb tota intensitat , als visitants.

I gràcies , moltes gràcies a les 426 persones que en una tarda plujosa han pensat que valia la pena acostar-se a la Nau Gaudí a veure i fruir de l'art de 24 plàstics convilatans 

I fer-ho llegint passat i present i quasi esbrinant futur. Gràcies a tots per haver pensat que l'Art dels nostres artistes era important i que mostrar-lo com s'ha fet encara més. 

Gràcies, milions de gràcies.

Avui, vuit anys més tard, seguim igual, o  millor dit, molt pitjor.

ART I ESPECTACLE

De fa un temps que les “grans” exposicions  i en general els “grans” actes culturals, son un quelcom més que no pas un simple fet, son òbviament un esdeveniment  cultural, però a més son un acte social i econòmic.

La proliferació dels mateixos, el creixement de la seva transcendència mediàtica , l’aparició del turisme cultural i de la industria cultural, que a més cada vegada agafen més pes en el context del P.I.B., els hi dona un valor afegit que fa que totes les administracions hi dediquin els seus esforços.

Avui el diari “El País” dedica a quest fet un ample i documentat escrit , realitzat per Ángeles García , que no m’estic de reproduir per el seu interès que s’amplia als camps sociològics.

Un article que ve acompanyat del Top Ten d’exposicions més vistes , entre les que podran observar no existeix cap de les celebrades al nostre país. La llista és del tot correcta i no s’ha fet cap distinció autonòmica  , fet que ens demostra que lamentablement en el camp artístic a Madrid ens passen la mà per la cara. Per moltes raons que van més enllà del cultural, és ben cert , però havent de reconèixer que l’interès del públic en general es molt superior allà al pla castellà, que no pas per aquí la mediterrània , per més que ens pesi i ens dolgui, que ho fa. I com exemple l’actual mostra de Miró amb forces cues però que ni de bon tros arriben a les que s’esperava.

Filant més a prop bo és dir que el primer anys de la Bassat a Mataró s’ha acomplert amb més vuit mil visitants , xifra prou valuosa en la comparança amb espais d’igual gramatge. Una xifra que s’espera superar enguany amb escreix en haver-se començat diverses activitats complementaries com ho son les vistes guiades , les visites didàctiques escolars i l’haver entrat en diverses rutes culturals de la ciutat.

EL ARTE QUE LLENA ESTADIOS DE FÚTBOL

Al director del Museo del Prado, Miguel Zugaza, le gusta medir las visitas a las exposiciones comparándolas con el aforo del Camp Nou (100.000 personas). Llenar esos estadios imaginarios es el objetivo no enunciado que persiguen los responsables de los grandes museos españoles. Y lo cierto es que, a diferencia de tiempos remotos, cada vez son más los ciudadanos que optan por el arte como la mejor manera de ampliar conocimientos y pasar su tiempo de ocio. No es un fenómeno específico de España. La exposición Leonardo da Vinci. Pintor en la corte de Milán inaugurada el pasado miércoles en la National Gallery de Londres, agotó todos los pases hasta finales de diciembre 24 horas después de su apertura.

En España, el aumento de visitantes crece de manera imparable. En 2010, el incremento en los museos nacionales fue del 8% respecto a 2009. En lo que va de año es del 11%, sin contar con que en el periodo de vacaciones navideñas se experimenta un alza espectacular en las visitas. La última encuesta de hábitos culturales de los españoles recoge ese crecimiento y especifica que un 90% de las visitas se realizan por motivos no profesionales.

Enrique Varela, subdirector General de Museos Estatales, explica que el perfil del público nuevo que va a los museos es predominantemente femenino, y la edad media es de 42 años: mujer, adulta joven, que trabaja y tiene estudios superiores. Para estas mujeres, se trata de una actividad eminentemente social, realizada de un modo espontáneo, acompañado de pareja, hijos, familiares o amigos. Varela adelanta que, según un estudio que el Ministerio de Cultura dará a conocer en diciembre, la cultura en general y los museos en particular desarrollan una función de refugio, un remanso emocional, estético, ideológico o intelectual frente a las incertidumbres y el bombardeo de lo cotidiano que nos rodea.

La exposición que el Museo del Prado dedicó a Velázquez entre enero y marzo de 1990 resultó ser un acontecimiento sin precedentes en España por su repercusión y por el interés multitudinario que despertó. A lo largo de esos meses, las colas desbordaron el paseo del Prado. Por primera vez, se sobrepasaron los 500.000 visitantes -cinco estadios del Barça, que diría Zugaza- un número que entonces no soñaba alcanzar ningún museo.

Pero 21 años después, especialmente en la última década, las cosas han ido cambiando mucho para beneficio de la cultura. Los directores de museos, entregados a la clara misión de difundir sus colecciones, encontraron un filón económico también en la programación de exposiciones temporales. Aparte las muestras-espectáculo de las que tantas veces se quejó Philippe de Montebello, director del Metropolitan de Nueva York durante 30 años, las exposiciones que en este tiempo han arrasado en España y compiten en las listas internacionales de las más visitadas.

A la cabeza, y en los dos primeros puestos, aparece el nombre de Pablo Picasso. Picasso. Tradición y vanguardia, celebrada simultáneamente en el Prado y en el Reina Sofía, entre el 6 junio y el 25 septiembre de 2006, sumó 785.189 visitantes. La segunda permitió mostrar en España, en la sede del Reina Sofía, una parte esencial de los fondos del Museo Picasso de París. Entre febrero y mayo de 2008 la vieron 547.810 personas. Juan Muñoz, Sorolla, Manet, Goya, Tintoretto, Gauguin, los impresionistas o Antonio López copan los siguientes puestos. El caso del artista manchego -con 318.169 visitantes entre el 28 de junio y el 25 de septiembre de este año- ha supuesto un récord para la Fundación Thyssen. Cuando concluya en el Museo de Bellas Artes de Bilbao, donde se puede ver actualmente, López puede adelantar varios puestos entre los más visitados.

¿Qué ingredientes ha de tener una exposición para lograr el interés masivo del público? Manuel Borja-Villel, director del Reina Sofía, opina que más que el número, que también le interesa, lo importante es crear estructuras de mediación para que el visitante se apropie del relato expositivo. Y añade que los éxitos populares tienen un tirón muy importante porque a la gente le gusta ir a ver nombres que ya conoce. "Van a reconocer, más que a conocer". En el caso de Picasso cree que el pintor malagueño es autor de una obra que puede sorprender una y otra vez.

A la hora de hacer la programación, Borja-Villel reconoce tener en cuenta al público, pero asegura que lo importante es el relato. "El público no es solo la mayoría. Busco al público compuesto por una multiplicidad de minorías. En tres años al frente de este museo, hemos logrado 1,5 millones de visitantes más".

¿Seguirá siendo Picasso el rey de las exposiciones en los próximos años? "Seguramente sí, porque forma parte del imaginario colectivo como un ser sagrado y superior. Algo que también pasa con Van Gogh, por ejemplo", concluye el director del Reina Sofía.

Las diez más vistas

- Picasso. Tradición y vanguardia. (Prado y Reina Sofía). Del 6 de junio al 25 de septiembre de 2006. Visitantes: 785.189 (Prado: 380.310 y Museo Reina Sofía: 404.879).

- La colección del Museo Nacional Picasso de París. Museo Reina Sofía. Del 5 de febrero al 5 de mayo de 2008: Visitantes 547.810.

- Juan Muñoz, retrospectiva. Reina Sofía. De abril a agosto de 2009. Visitantes: 483.156.

- Sorolla. Museo del Prado. Del 26 de mayo al 13 de septiembre de 2009. Visitantes: 459.267.

- Manet en el Prado. Del 14 de octubre al 8 de febrero de 2004. Visitantes: 439.043.

- Goya en tiempos de guerra. Museo del Prado. Del 15 de abril al 13 de julio de 2008. Visitantes: 437.327.

- Tintoretto. Museo del Prado. Del 30 de enero al 27 de mayo de 2007. Visitantes: 424.235.

- Impresionismo. Fundación Mapfre. Del 15 de enero al 22 de abril de 2010. Visitantes: 327.000.

- Antonio López. Fundación Thyssen. Del 28 de junio al 25 de septiembre de 2011. Visitantes: 318.169.

- Gauguin y los orígenes del simbolismo. Fundación Thyssen. De septiembre de 2004 a enero de 2005. Visitantes: 279.591.

(els remarcats de l'escrit son fets per mi )

AMBIGÜITATS

La sala d’exposicions del col•legi d’Aparelladors presenta en aquets mes una exposició de títol "Ex Pari” , - amb paritat , de igual a igual -, en la que comparteixen protagonisme l’escultora Teresa Riba i el pintor Modest Almirall.

Estic del tot convençut que l’anàlisi d’aquesta exposició, tan sols sortir de la seva visita , serà del tot diferent en cas de conèixer prèviament el treball dels seus protagonistes o no. Per aquells que no tenien coneixement previ del fer dels creadors estic convençut que en sortiran amb un pensament positiu , ja que a bon segur hauran quedat captivats per el bon treball escultòric de Teresa Riba amb el protagonisme de la seva mirada als infants , i per l’altre la curosa formalitat d’un Almirall sempre amb un deix d’inquietud en la seva obra , els haurà sorprès en la seva sensibilitat. Però el resultat no pot ser de cap manera el mateix , i essent estrictes ha de ser ben just el contrari, si ja teníem coneixement i visió del fer d’ambdós creadors, com a bon segur succeeix en els bons afeccionats locals que recordaran el pas dels dos artistes per la desapareguda sala “Espai 28”.

Teresa Riba és una excel•lent escultora figurativa que ha trobat en els joves i els infants una font perfecte d’inspiració. Ha sabut contactar amb els seus gests , amb la seva manera de ser , amb les seves postures ..., i de tot això ha sabut establir un marc figuratiu en la que dona amb habilitat i saviesa un to del tot realista a les seves obres . A més ho fa amb un treball tècnic curós i acurat en el que el sentit tàctil i textural, que marca ritmes i signes d’identitat.

Però tots aquests apunts , que son gratificants en una primera mirada , en la seva constant i permanent repetició cauen en la vulgaritat , en un comercialisme tou que un equipararia amb facilitat al Ferrándiz de les postals nadalenques , i que es devalua del tot quan es cau en la vulgarització de la comercialització més poc lluïda , amb el cromatisme d’algunes peces , que deixen de ser veritables escultures artístiques per a convertir-se en èmuls de porcellanes a l’estil Lladró, perdent la seva tesitura artística per entrar en un to decoratiu per a persones amb possibles però amb petita exigència artística.

Unes obres que llavors no tenen la mateix lluentor , que passen desapercebudes i que ens obliguen a cercar la recomanació en els petits detalls d'unes peces més petites , individuals en el llarg d'un petitt suport metàlic, que marquen un camí esperançador en la seva trajectòria.

Modest Almirall és un artista que mai m’ha cridat l’atenció, amb el que no he connectat i del que res rebo de la seva obra malgrat els meus esforços, ja que essent diverses les amistats que han intentant fer-me veure les seves virtuts , el cert és que cada vegada que visiono una de les seves exposicions en surto més decebut.

Encara que reconec , cec seria de no fer-ho, una gran capacitat tècnica en l’abstracció per construir uns reductes independents on textura , pinzellada i color semblen crear un micro-clima plàstic independent, massa vegades veig els seus treballs en una vessant filosòfica / plàstica d’aquelles que jo definiria com de pijo / progre.

Sentiment eteri orientalitzant , cromatismes lounge , dignes d’una decoració chill –out , o potser zen. L’home , representat de forma de stick-stack , mai integrat en el context general de l’obra , en la pretensió d’un sentiment del no res davant l’ immensitat del ..., en una mirada intel•lectual que Cesc , ja fa molts anys , efectuava amb els seus ninots d’una manera molt més adient, intensa i comunicativa.

L’obra d’Almirall és essencialment tova , i penso que és així per por. Li manca valentia , gosadia , per entendre que en realitat ell és un abstracte que ha de renunciar de totes a totes, a aquestes crosses d’una figuració recurrent en la que recolzar-se, quan en realitat el que fa és desestabilitzar tot l’entramat que encara que sols fos per la seva habilitat tècnica mereixeria una millor atenció.

Si Riba aposta per un concepte de Pedralbes , Almirall ho fa per a yuppies de Sant Just , Gavà Mar o Matadepera , i d’aquesta manera un pot quedar emmascarat a la primera , però en la repetició un entén amb facilitat que per ser artista cal una tensió més gran , una aposta per la sinceritat sense embuts i cal vendre l’ànima al diable si s’escau , i mai quedar en el cantó acomodatici que ambdós autors ens mostren amb claredat en aquesta exposició.

Col•legi d’Aparelladors . del 21 de Maig al 25 de juny de 2010

(Fotografies manllevades del blog de l'Associació Sant Lluc)

I com que no hi ha novetats , seguim

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC?
QUINES SON LES DADES DE LA SUBVENCIÓ A MARTÍ ANSON PER A PRENDRE PART EN EL PROJECTE DE L’EMPRESA LATITUDES PER A LA TATE MODERN?
PENEDÈS I PERA DIMISSIÓ.

Fa ja uns quants anys que vaig conèixer a un pintor armeni que feia ben poc que havia arribat a Catalunya i vivia a Canet de Mar. Acabava de guanyar el premi de pintura Guastavino que se celebra a Vilassar de Dalt amb una pintura ben diferent a la que es veia per aquí. Una pintura densa, barroca , orientalitzant. Una obra plena de personatges , símbols i detalls. Es deia Ara Mikaelian.

El vaig entrevistar a TVM , amb el seu germà d’intèrpret i em va sorprendre el sentit del seu pensament i del seu fer. Uns quants anys desprès ( 2004) va sorprendre a tothom amb una magnífica exposició, plenament definitòria del seu estil, a la sala de la Caixa Laietana . Ara , sis anys més enllà , de nou retorna a Mataró per seguir sorprenent amb la seva habilitat tècnica i l’estranya mirada del seu pensament artístic i de la seva creació.


LA INQUIETANT PINTURA DE MIKAELIAN



Si realitzéssim una enquesta entre els visitants de l’exposició que l’artista armeni, afincat de fa temps a Canet de Mar , Ara Mikaelian presenta a l’espai Zero de l’Ateneu Caixa Laietana per a tal de trobar el qualificatiu més idoni per a la seva pintura, estic convençut que aquest seria el d’inquietant o expressió parella.

Dic això ja que passejar-se amb atenció front a la quarantena de peces que composen aquesta interessant exposició, no sols es boca badar-se davant d’un preciosisme tècnic fora de límits , ans també és endinsar-se per uns camins que caldria qualificar com d’un simbolisme realista , o potser més exactament, figuratiu, en els que l’artista es mou amb tota habilitat per escriure plàsticament una història de capítols prou marcats , que queda ben entroncada en les seves arrels , les del seu poble i en la seva personal visió de la vida , fruit d’un passat i a la recerca d’un futur.

El concepte artístic de Mikaelian és en sí un compendi de moltes lectures passades pel seu sedàs personal per donar una obra que és garbuix de moltes influences. S’aprofita del realisme perfeccionista que practica com esquer per cridar l’atenció de l’espectador i llavors llençar-li pel damunt tot un seguit de conceptes que alhora permeten una múltiple lectura.

Surrealista , simbolista , absolutament barroc però també ben proper a la complexa pintura coral renaixentista, amb unes estructures que poden anar de l’amuntegament arccimboldià fins a la fredor serena i inquietant d’una pintura negra clarament influenciada per Goya, Mikaelian uneix totes les opcions mitjançant un ambient personal, en bona part claustrofòbic , impregnat d‘un misteri que semblant-nos aliè i fora del nostre àmbit, sabem alhora que pot ser molt proper.



Un misteri inquietant , tant per la coexistència d’elements antagònics que a simple vista semblen encaixar perfectament, com per un fer i uns personatges que sempre ofereixen un rera fons en la mirada que ens desubica com espectadors i ens desconcerta en una lectura lineal del presentat.

Tot això ben amanit amb un perfeccionisme tècnic de gran alçada. Aquarel•la i oli damunt paper, tela o taula son les tècniques que empra amb un absolut domini de les mateixes , per establir aquest realisme fregadís a l’hiper , tant en la figura humana com en la diversitat d’elements , estris, o essers , que reals o imaginats , obtenen en les seves mans empremta de vida. Fet que s’accentua per una capacitat cromàtica i un enfoc de la llum general de l’obra que ens acosta al seu sentit oriental, eix al voltant del qual confegeix tot el seu treball.

Si l’obra de Mikaelian és atractiva per a tot tipus de públic, jo diria que a la nostra ciutat encara ho és una mica més, ja que ens apropa , encara que amb uns matisos del tot diferents al simbolisme de l’escola de Mataró , especialment amb uns conceptes de Rovira Brull i en el fer de les èpoques de Tertre , per part de Novellas i Ricard Jordà. Igualment presenta una certa similitud amb els practicants d’aquell realisme màgic de Sabillón, Bernardino, Serra i tants d’altres que també varen obtenir un gran ressò allà començaments dels vuitanta.

Ara Mikaelian i el seu especial món que encara que no ho aparenti és ben proper al nostre conformen una atractiva i interessant exposició que és fàcil de recomanar amb tot plaer.

MARC LLACUNA

Que en Marc Llacuna és del més recomanable que corre artísticament per la ciutat no fa falta dir-li a cap bon afeccionat. Potser per això no m’estic de recomanar la seva exposició “Seasonwalls 010” recentment inaugurada a la sala Artloft de Reus.
Una mostra que és el capítol següent de la seductora experiència que inicià fa uns pocs mesos amb l’exposició que va dur a terme en la sala del Col•legi d’Aparelladors.

Una demostració de veritable Art Jove i de qualitat , no com el que es presenta a la 9 Mostra d’Art Jove de la que demà caldrà esplaiar-se amb amplitud, això sí, sense por de rebre cap descàrrega elèctrica.

PS.- El passat mes de març es celebrà en aquesta mateixa gañeria la Biennal de Pintura jove organitzada per Caixa del penedès de la que en va ser guanyador Gustavo Díaz Sosa , nom que a bon segur recordaran els bons afeccionats mataronins , com a guanyador de la Primera Biennal Torres García

VETERANS

Sabedor abastament que demà al vespre ningú llegirà cap blog ni n’escriurà cap paraula que no sigui referent al Barça i com que un té el costum d’escriure aquestes quatre lletres en acabar de sopar i com a digestió ( descarrega d’adrenalina en diuen alguns ) i que per tant demà suposo que enfebri’t per l’emoció de l’èxit estaré assaborint “El Vestidor” i fent zaping d’emissora en emissora per escoltar les declaracions ( de l’altra cara de la moneda , millor no mentar a la bicha ) , aprofito avui per recomanar-vos que us apunteu a la vostra agenda dues exposicions de dos grans artistes “veterans” , - si és que en això de l’art l’edat té alguna importància , que no la té- , com son en Yago Vilamanyà i en Santi Estrany , a qui curiosament de jove els amics més íntims anomenaven també Yago.



En Yago Vilamanyà presenta a partir de dijous ( 19.30 hores) i a l’Espai Capgròs una vintena d’obres pictòriques que ha aplegat sota el sonor i muscial títol de “Arpegis” . Una exposició definida per ell mateix com intimista, amb una doble vessant. Per una part la reinterpretació d’elements externs passats completament pel sedàs del propi creador i per l’altra exposar el seu mon intern , les idees que brollen dedins , sense saber-ne exactament el motiu.

Una exposició molt interessant que ens ofereix la cara pictòrica d’en Yago, una cara massa vegades amagada i que us puc ben assegurar que és de gran qualitat.

L’altra exposició és la que sota el títol de “Santi Estrany. Recorregut vital” ens presenta una mena d’antològica del fer d’aquest altra gran artista. L’exposició s’inaugura a Can Palauet el proper 30 d’Abril a les 20.00 hores i un , encara que té per costum no assistir a les inauguracions de l’IMAC ( higiene obliga ) , és obvi que no pot faltar en aquest obligat recordatori a una trajectòria tan intensa com la duta a terme per en SantiEestrany, home i artista al que aprecio en el que val , que és molt, i del que em sento orgullós de ser-ne amic , com ho demostrà amb l’obsequi d’un particularitzat ex-libris familiar.

Un ex-libris en el que s’apleguen els nostres oficis i les nostres passions. En el meu cas, la meva feina professional amb el microscopi , eina diària al que acarono durant tota la jornada laboral, i la passió, l’arlequí picassià que es trova a la platina, al que "analitzo" ( crítica) . Per part d’ella , el seu ofici ( psicologia ) representada per la seva lletra en l’alfabet grec , i la seva passió ( el cinema ) amb el dentat que limita la peça establerta com a fotograma.

Una peça entranyable que m’estimo molt , i que conforma una d’aquelles coses que et fan content d’haver-te dedicat a la tasca de crític i poder gaudir de l’amistat de tan grans persones i artistes , com ho és en Santi Estrany.

Una exposició que caldrà visitar obligatòriament.

PÈTALS DE ROSA ,

DE SANT JORDI , COM NO.

Ja ha passat Sant Jordi i de nou ha estat un dia magnífic, la veritable diada de Catalunya en el sentit real de la societat. Un dia en que donava gust passejar-se per Barcelona al sortir de treballar i més gust encara fer-ho pels carrers de Mataró, acompanyat de qui estimes, curulls d’ambient , roses , llibres , esperit de festa i si és permès dir-ho, de la veritable catalanitat , aquella que aflora del poble i tan sols a ell li pertany , lluny de les reflexions polítiques d’uns caps que no es mereix ni Catalunya ni els seus ciutadans.

Un dia en que m’agrada no hi hagi hagut guanyador clar en tot aquest merchandaising de les vendes i que la diversitat hagi dominat , amb gustos per a tothom , i m’agrada especialment el petit fracàs dels autors anomenats mediàtics , aquells que desnaturalitzen en certa manera el sentir de la diada.

El cert és però que no m’he comprat cap llibre. Estic al mig de dues lectures que m’acompanyen a la tauleta de nit , com son el primer volum dels articles de Manuel Vázquez Montalbán i per l’altra part la setmana passada em varen regalar el tom IV de la es poesies completes de Guillem Viladot que llegeixo a glops, amb tota fruïció. Per ella si que hi va haver-hi llibre , en aquest cas “Qüestió de fe” de la Donna Leon , una de les seves escriptores favorites en el camp de la novel•la negra que tant li agrada.

Un dia magnífic , aprofitat per tots ben a fons com si fóssim conscients que l’any vinent no serà igual ja que el fet de caure just en Dissabte Sant el convertirà a bon segur en un Sant Jordi una mica “aigualit” , i ho deixo en aquest adjectiu que tantes vegades s’escau per a tan joiosa diada.

SAMARANCH

No puc negar que he quedat bocabadat davant tot el rebombori al voltant de la mort de Juan Antonio Samaranch , i de les seves exèquies.


Com tota persona , Samaranch és una figura de llums i ombres , i penso que de les dues en grau quasi superlatiu. Certament no es pot amagar el seu paper en l’apartat de l’esport i l’olimpisme , havent convertit una competició caduca i desfasada degut a les exigències d’un fals amateurisme, en la veritable festa quadriennal de l’esport , esdevinguda punt de llum que tot ho domina , en el decurs de les tres setmanes i escaig de la seva duració.

Però Samaranch tenia al seu darrera un bon cúmul d’ombres que semblen haver desaparegut de cop i volta ja que en la multiplicitat d’opinions de tota mena , tot nivell i tot color, quasi m’ha semblat que estaven parlant d’un sant.

Per això em va agradar molt el post d’en Joan Safont , - brillant com sempre -, o el d’ahir a “El Periódico” d’en Josep Mª Ureta , amb un final demolidor amb la frase de Marc Carrillo , catedràtic de Dret Institucional , tot llençant , al travessar la plaça de Sant Jaume, la lapidaria pregunta: És avui que el canonitzen ?”.

Del que quasi no s’ha parlat era de la seva faceta de col•leccionista. Per un costat Samaranch disposava d’una col•lecció extraordinària de segells de tema Olímpic, considerada per a molts com la millor del món. Per altra costat era un gran col•leccionista d’obres de dibuixants catalans de començaments dels segle XX. Una col•lecció que segons moltes veus ben autoritzades , va començar tot manllevant-ne un bon gruix de les que estaven al Palau de la Plaça Sant Jaume, en aquells moments seu de la Diputació de Barcelona. Unes obres oblidades , perdudes , emmagatzemades a les golfes , abandonades en qualsevol calaix....


D’aquests temps , en els que Samaranch va fer el gran salt cap el firmament olímpic , essent cap de la delegació espanyola als JJOO de Roma de 1960, en podria parlar , i molt, el mataroní ja desaparegut Josep M. Soler , que n’era el seu secretari particular , en especial en el que pertocava als aspectes culturals.
Un bon treball per al bon gruix de periodistes mataronins que els hi agrada treballar en l’àmbit esportiu , seria fer una aproximació a quest personatge mitjançant els seus descendents. Potser podríem trobar detalls i fotografies prou interessants.

Sigui com sigui , i sense arribar a les barrabassades del cap del PSC de Les Corts , crec que potser caldria posar a Samaranch en l’indret que li pertoca , que ni és el d’aquell que estava per damunt del bé i del mal, ni tampoc el mereixedor de la falta de respecte d’avui a Can Barça. Un minut de silenci , i més quan es fa amb acord, s’ha de respectar , per més que Samaranch tingués l’ànima blanc i blava , un detall que com tants va saber amagar a fi d’obtenir-ne benefici.

LA BELLE E.P.O.C.

Dijous al capvespre i amb la sala d’exposicions de Can Caralt, seu del Museu Arxiu de Llavaneres , plena de gom a gom , es va inaugurar l’exposició d’obres de Pepe Novellas, composada per la sèrie de dibuixos que realitzà en la seva estada a l’Hospital de Bellvitge , i que ell mateix va batejar com “La belle E.P.O.C.” , acompanyat del tríptic que jo anomenaria “ del més enllà” i un petit grup d’obres de la col•lecció particular de l’artista , que en la gran majoria no havien estat mai exposades.

Una exposició que presenta l’afegitó d’un magnífic catàleg amb totes les obres reproduïdes , amb el que de documentació significa , i que ens permet gaudir amb més detalls de la saviesa d’aquest gran artista.

Una exposició que jo us recomanao amb tot plaer. No sols pel fet de que veure obra de Novellas sempre és plaent i satisfactori, ans també ja que encara que per a molts sigui una exposició teòricament ja vista , paga la pena una relectura.
Dic teòricament ja vista ja que encara que bona part s’exposà a la sala del Col•legi d’Aparelladors , en aquells moments , i tal i com vaig dir en la meva presentació, tots teníem els ulls i l’ànima entelats per la seva desaparició, Ara , amb el distanciament que no l’oblit, que dona el temps, se’ns permet una mirada més acurada que ens permet aprofundir en la qualitat d’aquest gran artista i amic que fou en Pepe Novellas.

Com ja he dit abans , la sala va quedar petita per a tant visitant entre els quals per cert hi va haver absència absoluta de polítics locals. Ni del Govern , ni de l’oposició, ni de l’IMAC. Ningú va acostar-se a Llavaneres a veure l’artista al que tantes vegades tenen en boca. Curiosament però, quan encara era viu l’acte inaugural, alguns d’aquest polítics si que enfilaven cap a Llavaneres , però per a un plaer més personal, com ho era el d’anar al sopar de la Festa del Pèsol.

Quan m’he queixat , algú m’ha dit que no havien estat convidats. No ho sé , encara sí que sé que a mi mai em convida l’Ajuntament i jo sí visito les exposicions. El que sí puc dir, ja que això ho vaig fer jo mateix , és que em vaig dirigir-me al Govern, i d’això fa més de dos mesos, per que sabedor que al voltant de Sant Jordi s’amunteguen els actes , l’Ajuntament de Mataró indiqués el dia més convenient per a la inauguració per poder assistir a la mateixa.Per si no saben la resposta , us puc dir que va ser el silenci , no va existir.

És per això que pregaria al Govern de la ciutat , i especialment al seu Alcalde , que malgrat les seves bones intencions s’abstingui de posar-se a la boca el nom de Pepe Novellas. Seria un acte de justícia , vist el flagrant oblit del passat dijous.

ESPAIS I ASSOCIACIONS

Fa uns dies vaig posar el crit al cel, perla sectària adjudicació a quatre entitats d’arrel andalusa , dels locals que ha generat el pavelló del carrer Euskadi.
Sorprenentment per a mi , no vaig veure cap reacció a tan flagrant nepotisme.
Sortosament i en el weeb de Mataró ràdio, en Juli Cuéllar denuncia també l’acte com un fet de clientelisme polític, i en certa manera en demana explicacions.Unes explicacions que Carlos Fernández en particular , i el PSC en general, hauria de donar.

Explicar el com , el qui i el per que d’aquestes adjudicacions justament a aquestes entitats , no sols és necessari , ans també és convenient al voltant d’aquella transparència de la que tan orgullosament en parla el Govern i que tant ens consta observar als ciutadans.

Ens ho expliques, Carlos Fernández?.

JOSEP NOVELLAS. EL SOMNI I LA RAÓ

Sempre és difícil, quan no impossible, intentar definir amb poques paraules el concepte creatiu d’un artista. Si exercitem aquest anàlisi en el cas de Josep (Pepe) Novellas i aprofundim en l’arrel de la seva capacitat, potser podem esbrinar dos idearis que reflecteixen de manera ben adient quins han estat els eixos estructurals que semblen haver-li servit de metrònom, per bastir i per vestir, amb tota potència, la seva creació. Aquests podrien ser elements tan essencials com ho son el somni i la raó.

Uns conceptes que quan van col•ligats amb l’arrel de l’Art ens porten inexorablement a Goya i el seu “Capricho” de títol “El sueño de la razón produce monstruos”. Una peça de complexa lectura , en la qual i en el manuscrit de l’estampa que està exposada en el Museu del Prado diu: La fantasia abandonada de la raó produeix monstres impossibles . Unida amb ella és mare de les arts i origen de les meravelles”. Una idea que encara amplia Goya en el manuscrit de l’estampa guardada a la Biblioteca Nacional quan escriu com a portada de la mateixa : “Quan els homes no escolten el crit de la raó, tot es torna visions”.

Unes reflexions aquestes, que Josep Novellas sembla oferir-nos, tot compartint-les , en una trajectòria en la que ens presenta constant lectura del seu pensament il•lustrat , destacant el poder de la raó per damunt de la foscor de la ignorància, en la permanent lliçó simbòlica que fa avinent en totes i cadascuna de les seves obres, apuntant als conflictes permanents del esser humà , assolint així un valor universal de pensament i art.

Per aconseguir-ho Josep Novellas és fidel al llarg de tota la seva trajectòria creativa a una línea de pensament constant , que li serveix com a permanent nexe d’unió de les seves diverses, variacions, evolucions o canvis. Unes circumstàncies aquestes, més aparents que reals , més en l’exterior de la seva pintura que no pas en la seva essència més íntima i personal, aquella en la que rau la veritat més real, certa i alhora amagada, de tot creador.

Un discurs estructurat en el fonament de dos pilars bàsics mai abandonats. Per un costat el del realisme i la figuració , en aquest sentit d’emprar elements que siguin reconeixibles encara que en les seves mans puguin agafar nova personalitat o volada. Per l’altra , el protagonisme permanent de l’home , convertint tota la seva obra en una experiència humanística de primera magnitud, en aquest sentit filosòfic de col•locar al ser humà en el centre del seu interès comunicatiu.

Uns conceptes que començaven a despuntar ja en les seves primeres exposicions i que s’estructuren amb fermesa a l’entorn de l’anomenada “Escola de Mataró” , amb en Ricard Jordà, en Perecoll i en Pal de protagonistes, sota el mestratge de Josep Mª Rovira Brull i l’Eduard Alcoy. Novellas es troba a gust en aquest concepte que vorejant el realisme màgic, s’endinsa en l’humanisme fantàstic, tot mantenint en el surrealisme el substrat estructural que li dona suport. Un concepte teòric , molt eteri si és vol, però que el creador va saber evolucionar de manera permanent en el decurs de la seva trajectòria , essent bastida de tot el seu fer.

Una trajectòria en la que cal remarcar de nou el paper fonamental de l’home en tots i cadascun dels seus treballs. Un home amb presència real o latent , tant se val, però un home que gestiona el concepte i direcciona la lectura, amb l’oportuna reflexió per a cada moment i circumstància.
Una lectura en la que emocions , sensacions i passions , marquen motius que son revelats amb profunditat, de manera dolça o contundent , sense obviar mai la carga crítica quan s’escau.

Amanit tot aquest personal concepte amb el deix d’una ironia permanent, refermada a vegades incidint pels verals d’un àcid cinisme, que li serveix per afiblar , copejant amb tota força en el més íntim , en la denuncia permanent de tot allò que ataca , trenca o limita , aquells conceptes que per a ell son bàsics i inalterables, com son els de justícia i llibertat.


Un sentit social de la pintura aquest , que no l’impedeix apropar-se també a altres aspectes de l’home potser no tan transcendents , però si igualment valorables. Així per exemple s’enfronta sense escarafalls i aprofundint al màxim a la temàtica del retrat , amb un aprofitament impecable fonamentat en el domini absolut del dibuix i la figura, per aconseguir descobrir la personalitat més interior del subjecte retratat. Un concepte assolit igualment quan tot jugant, aposta per la caricatura com a eina descriptiva, en la saviesa d’aquell que com pocs sap separar el gra de la palla, l’aparença de la realitat.

Ens trobem també amb l’apunt encertat que ens acosta al carrer , a mons més propers i d’altres molt més desconeguts i llunyans. Tot per no fer llistat de la seva anàlisi a d’altres plaers , en una mirada tan hedonista com els mateixos sentits que vol reflectir i sense defugir per res de les reflexions a les grans passions de l’home , amb l’amor i el sexe com puntes de llança. Un retrat en resum , del viure i del conviure.

Una mirada aquesta que com a pocs li serveix per copsar la simfonia de la vida diària , aquella en la que no passant res, deixa circulant una reflexió tant o més profunda que la que puguem trobar en qualsevol de les seves mirades socials més incisives , quan no aspres.

De tot això , i a bon segur més , ens parla avui l’artista en aquesta exposició conformada per el grup d’obres de la seva darrera sèrie titulada per ell mateix en el cúmul de la seva ironia, o potser caldria dir cinisme , com “La belle E.P.O.C. “ , amb el joc de paraules entre el nom castellà de la malaltia que el portà a la mort ( E.P.O.C. = Enfermedad Pulmonar Obstructiva Crónica ) i el sentit de la vida dels també anomenats “feliços 20”. Unes sèrie que ve acompanyada d’un seguit d’obres de la seva darrera època , - de fet alguna està inacabada en el sentit estricte - , que ens permet copsar de manera sintètica però molt ben explicitada , la riquesa del llenguatge filosòfic , conceptual, plàstic i estilístic de l’artista.

Unes notes , aquestes de “La Belle E.P.O.C. “, que han de lluitar contra el fet afavoridor de les peces de mida important que sempre semblen marcar fites, mentre existeix l’oblit del petit dibuix , de la nota , aquest element que en canvi és constant en el seu treball, essent eix fonamental en els seus inicis i alhora mantingut de manera inalterable en tota la seva trajectòria.

Ara a “La Belle E.P.O.C.” , Novellas empra el mirall per convertir-se ell mateix en protagonista de la més propera realitat. A bon segur que com teràpia autodefensiva , però alhora sense defugir d’aquell punt d’ironia que en aquest cas arriba a la darrera volta del cargol amb l’elecció del títol de la mostra . Així ens trobem amb un Novellas fregolinià , capgirant-se i fent capitombes amb els estris i les circumstàncies mèdiques que l’envoltaren i que queden fixades en el paper seguint les seves pautes habituals, en aquest mix de realitat i ficció, d’il•lusió i de coneixement , amb l’esperança estampada en elles, però amb un deix latent del pessimisme de la realitat. Obres en les que manté el seu peculiar i personal idioma plàstic, envoltat de la seva depurada habilitat tècnica que encara destaca més pel migrat dels mitjans dels que disposava.

Son unes peces que de cap de les maneres poden ser considerades com a menors. Limitades en els recursos tècnics, com adormides esperant un salt a altres dimensions , els treballs de Novellas ens mostren , potser més que mai , la realitat de l’artista , amb l’home ,- i per tant amb ell mateix- , com leitmotiv de personals lectures traspassades a la realitat d’una creació artística.

I com acompanyants res millor que el corol•lari que l’envolta. Un tríptic que com sempre en el cas de Novellas , és pedra capitular del moment , i que és una baula més de la cadena de tríptics amb la que es podria resumir la seva trajectòria. Un conjunt iniciat amb el del “Jardí de les Delícies” , al que seguiran els de “El buscador de tòfones” , “ del desamor” , “ de la vida” , “ del circ” , “l’Uluru” .

Un tríptic esdevingut personal i màgic , en el que com si d’una premonició es tractés, l’obra queda protagonitzada pel propi creador que ens ofereix una mirada reflexiva i interioritzada que ens porta en certa manera al seu concepte personal del més enllà.

Arrodonint el conjunt de la mostra, també caldrà gaudir d’ un grapat d’obres que ens permet apropar-nos a diferents cares de la polièdrica mirada del creador i fer-ho amb l’accent en la seva iconografia personal, en els detalls , en les picades d’ullet ,en la profunditat de la crítica a voltes amagada en el concepte fèrtil que sap establir en els seus personatges.

Unes peces que alhora ens permeten arrodonir l’admiració envers la seva capacitat tècnica recolzada en un dibuix perfecte i perfeccionista, establert en un entramat compositiu en el que gruixos , textures i materials incideixen en la recerca del perfecte equilibri que ha de servir per magnificar intencions , i en el que la riquesa cromàtica de la seva paleta , serà capaç de marcar alegries, dolors o esperances , quan no esclatarà exuberant per incidir en l’altra cara de l’home, la de l’hedonisme i el plaer.

Una exposició, aquesta que podem gaudir en el Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, que ens permet sentir viva la realitat de l’artista tot oferint-nos les suficients espurnes del perfum més preuat de la seva creació, com per entendre perfectament l’ideari que el motivà en el decurs de la seva ampla , variada i exitosa trajectòria.

Ara i aquí, amb l’home com a eix i concepte central, entre el somni i la raó, la potència i qualitat de l’obra de Josep Novellas ens demostra la certesa de la perdurabilitat de la vida dels artistes mitjançant les seves creacions. Ens deixa clar , per si no ho sabíem, que la permanència de l’art impossibilita l’oblit.

Inclòs quan l’enyor ho domina tot.

Pere Pascual
Crític d’Art
Mataró, març de 2010

(Escrit de presentació pel catàleg de l'exposició de Josep Novellas que s'inaugura aquest dijous a les 19.30 hores a Can Caralt. Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres. Les fotografies no pertanyen a les obres de l'exposició)

PEPE NOVELLAS


Que en Pepe Novellas està ben a prop de tots aquells que el varem estimar com a persona i el varem gaudir com artista , no és ni dir res de nou, ni tampoc dir una bajanada.
Ja sabem que els artistes sortosament no moren mai ja que perduren amb les seves obres , potser per això a partir d’aquest dijous és un bon moment per retrobar-nos amb l’artista i amb l’amic, gràcies a l’exposició que ens ofereix el Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, amb invitació que presideix el post.

Aquesta mostra , que he tingut el gran honor de prologar amb l’escrit en el catàleg ( que aplega fotografiades totes les obres presents a l'exposició ) i que tindré igual honor en presentar , aplega tota la sèrie dels seus treballs darrers realitzats en la seva hospitalització a Bellvitge , que porten per nom “La Belle E.P.O.C.” que van acompanyats d’un seguit de peces de la seva col•lecció particular que en algún cas no han etat mai exposades.

És cert que en conjunt , l’obra és ben coneguda ja que va ser exposada a la sal del Col•legi d’Aparelladors a Mataró, però us puc ben assegurar que ara en la repetició de la seva mirada , la lectura s’amplia i agafa nous sentits i sensacions. Copejats com estàvem tots per la immediatesa de la seva mort , existia una mirada massa estructurada en el record i en les vivencies d’aquells moments. Ara , despullada per la petita distància del temps , la mirada als seus treballs ens porta més per camins creatius , artístics i plàstics i ens permet gaudir amb més intensitat de la gran qualitat d’aquest gran artista que fou en Pepe Novellas.

Per això vagi des d’aquí la meva convidada. Aquest dijous 22 , vigilia de Sant Jordi , a dos quarts de vuit del vespre i a Can Caralt , seu del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres tenim una cita ineludible amb l’art , mitjançant l’obra d’aquell a qui tant enyorem, el bon amic Pepe Novellas.
En espera de la tan desitjada , justa i necessària antològica , bé es retrobar-se amb les delícies de la seva gran capacitat artística.

GARZÓN



Crec que no caldria ni dir el que penso al voltant de tota a questa història al voltant del jutge Garzón, ja que és difícil no estar al seu costat en aquesta la seva tesitura.

Com tants d’altres no és que sigui allò que en diríem un fan seu. Moltes vegades la seva postura protagonista i arrogant m’ha molestat, i també soc dels que penso que després de la seva fallida estada en el món de la política de la que va sortir per cames al no aconseguir el nivell que suposo pretenia ( Ministre de Justícia , potser ? ) va existir per part seva un cert punt venjatiu en un seguit d’actuacions, però sigui com sigui és tan aberrant la persecució que està patint i que de retruc afecta al sentit de la justícia de l’estat que és obligat recolzar tot acte de protesta davant aquests fets que son exemple d’una involució que no vull de cap manera ni per a mi, ni per als meus , ni per al meu país.

S’han dit ja tantes coses que és difícil dir quelcom més , potser per això m’acosto al meu politòleg de capçalera , en Josep Ramoneda , que ahir publicava un excel•lent escrit , - com tots els seus -, al voltant del tema i amb el títol de “El derecho a ser llorados”. Un article del que destaco els següenst pàrrafs.

“Convertir a los verdugos en víctimas nunca puede ser un acto de justicia. Por esto resulta irritante el procesamiento de Garzón por su intento de reconocer y dar reparación a las víctimas del franquismo. Están convirtiendo el pacto de amnistía en un principio de ocultación del pasado, de negación del reconocimiento a las víctimas y de blanqueo del franquismo. El espíritu de la transición era avanzar hacia adelante desde la exigencia moral de no volver nunca a un enfrentamiento como la Guerra Civil. Para ello, se pactó una amnistía que protegiera a todos los potenciales protagonistas del cambio, los que venían del franquismo y los que venían de la resistencia. Pero esta amnistía no significaba una absolución del pasado.

Era, simplemente, aplazar el duelo para realizarlo cuando la democracia hubiese alcanzado ya su madurez y su equilibrio. Con paciencia, se dejaron pasar los años, pero el tiempo de silencio no podía ser indefinido. Algo falla en la democracia española si, a estas alturas, todavía los verdugos pasan por delante de las víctimas.

Resulta difícil de entender la extraña alianza que se ha trenzado entre la ultraderecha, la derecha y un núcleo muy concreto de la izquierda judicial. Y es inquietante el papel de un Gobierno (con algún portador del virus antiGarzón incrustado) que, amparándose en la no intromisión entre poderes, deja hacer, olvidando que no estamos ante un problema judicial sino político y que será el Gobierno el que tendrá que lidiar con las consecuencias internas y con el descrédito internacional que provocaría una sentencia condenatoria. La prensa extranjera no puede entender que España sea incapaz de encarar la revisión de la dictadura que han hecho ya otros países, como Chile y Argentina. Lo decía The New York Times: "España necesita una explicación honesta de su pasado, no perseguir a aquellos que tienen el valor de exigirla".

Si el primer principio de la Justicia, como dice Amartya Sen, es actuar contra la injusticia flagrante, en este caso hay una clara inversión de los valores: una presunta injusticia -querer enjuiciar a los verdugos con una interpretación de la ley que algunos jueces consideran inapropiada- se utiliza para tapar una flagrante injusticia -la negación del reconocimiento a las víctimas del franquismo-.

Y la equidad dice que la injusticia flagrante no se está cometiendo con los verdugos -que salieron de rositas de esta historia- sino con las víctimas. La justicia no puede decidir que hay víctimas que no tienen derecho a ser lloradas, para decirlo con la expresión de Judit Butler.
La imagen liberal de España va a retroceder varios escalones en el mundo, porque es difícil entender que a estas alturas el franquismo aún tenga protección y los que lo denuncian aún tengan que pagar por ello. Creo que la prensa internacional lleva razón: la democracia española sigue cojeando porque una parte de este país todavía no puede admitir la realidad del franquismo.”

Francament , i valgui la ironia , definitori.

D’EXPOSICIONS

En aquests propers dies en els que esperem que el temps millori per deixar instaurada definitivament la primavera i que per tant ens convidin a la passejada, vagi el meu consell de visitar dues exposicions que ben bé podrien passar desapercebudes i que paguen molt la pena. Son aquestes la de: ” República!. Cartells i Cartellistes ( 1931 – 1939 )” que s’exposa al Centre de Formació Tres Roques i la de Pere Fradera que es presenta en aquests dies de Sant Jordi a la llibreria Robafaves.




La primera d’elles vaig tenir ocasió de visitar-la quan es va presentar a Barcelona com un acte dintre de la commemoració del 75 aniversari de la República. Convertida en itinerant , arriba ara a Mataró per oferir-nos aquesta doble mirada històrica i artística d’un temps cabdal en la història del nostre país.

Per motivar la vostra atenció, ja que repeteixo, encara que no sé exactament quines son les obres que s’exposen a la nostra ciutat , sigui el boci que sigui , la mostra és interessantíssima , adjunto el resum oficial que ofereix el Museu d’Història de Catalunya , promotor d’aquesta exposició.

El cartellisme polític va ser un dels mitjans propagandístics més eficaços de la dècada dels trenta, al costat de la premsa escrita i la ràdio. Va ser una arma ideològica de primera línia, tant per a les dretes com per a les esquerres. Els cartells, editats per tota mena d’institucions, entitats i partits polítics, portaven diàriament i de manera efectiva el seu missatge a milers de ciutadans. Avui són un testimoni excepcional de la intensa activitat política i social, així com dels nous corrents artístics, d’una dècada decisiva en la història del segle XX.

A través dels cartells, l’exposició proposa un recorregut visual per la història del país durant la Segona República i la guerra civil. L’exposició està integrada per dos grans àmbits. El primer està dedicat a 'La República en pau', i parla de la proclamació del nou règim, els estatuts de Núria i del País Basc, les eleccions al Parlament de Catalunya i les institucions d’autogovern, el teixit cultural i associatiu, la premsa, les eleccions a Corts de novembre de 1933, els fets d’octubre de 1934 i les eleccions de febrer de 1936.

El segon àmbit, 'Guerra i revolució', mostra des de la sublevació militar de juliol de 1936 fins a l’ocupació franquista de Barcelona el 1939. Entremig s’escolen prop de tres anys de guerra i revolució que van afavorir una abundant propaganda i contrapropaganda que molt sovint tenia en els cartells un dels principals suports físics. El Sindicat de Dibuixants Professionals, la defensa de Madrid, la premsa, l’Exèrcit Popular, la lluita contra el feixisme, les consignes mobilitzadores, les Joventuts d’Esquerra, la vida cultural al front i a la rereguarda i l’ocupació de Catalunya són, entre d’altres, alguns dels motius que van donar lloc a cartells de gran atractiu visual que han esdevingut icones de tota una època.

L’altre exposició que cal recomanar és la que Pere Fradera presentarà en aquests dies a la llibreria Robafaves com a complement a la seva acció artística d’haver creat el punt de llibre que ofereix la llibreria , seguint anteriors experiències amb els noms de Martí Anson i Ivan Jordà com a protagonistes.

Pere Fradera és un excel•lent pintor , encara que el seu reconeixement públic està més en la cara del seu paper com a dissenyador. Això fa que encara que ha dut a terme exposicions tan interessants com les realitzades al Museu Monjo, al del Càntir ( fotografia) o a Can Palauet, i que una obra seva va ser escollida per l’Alcaldia com a felicitació nadalenca , el seu treball és massa desconegut dels bons afeccionats i dels ciutadans en general.

Potser per això , encara més intensament vull recomanar aqueta mostra especial de la que no vull fer judicis previs ja que encara no he vist el que presentarà , però sabedor del seu fer estic del tot convençut que visitar els seus treballs és una aposta a cegues amb seguretat total.

Una exposició a la que es donarà obertura aquest dissabte a les set de la tarda, en iniciar-se els actes que organitza la llibreria a l’entorn de Sant Jordi. Una inauguració amb la píndola de la sorpresa del seu personal punt de llibre i que un estarà ben joiós de ser-ne el presentador.

Dos exposicions que podrien passar desapercebudes per la seva manca de publicitat. En el cas de Pere Fradera no serà així ja que el lligam Sant Jordi / llibre / Robafaves fa que hom , en un moment o altra ens passarem per la llibreria del Carrer Nou , però que en el cas dels cartells republicans podria quedar absolutament en l’oblit.

No fa molt que expressava la meva opinió al voltant de la poca encertada publicitació dels actes de Tres Roques. Aquesta exposició n’és un exemple ben clar. Cartell molt poc encertat , gens atractiu, molta lletra però poca definició. Però el que es pitjor que no he trobat cap referència a l’exposició, - que es va inaugurar el passat dilluns -, en cap dels medis informatius digitals de la ciutat ( Tot Mataró, Mataró Ràdio , Capgròs ) convertint –la així en inexistent.

Crec que en general, i en aquest cas de manera més intensa encara , caldria fer un esforç comunicatiu per fer que exposicions com aquesta quedin en l’oblit i la inexistència, per una gens adequada difusió de la seva importància. Tres Roques encara és desconeguda d’una gran majoria el que fa que no existeixi la rutina de la visita.

Sigui com sigui , aquí queda el consell: Cartells de la República i Pere Fradera , dues exposicions peculiars que un no s’ha de perdre.

JOSEP SERRA


En Josep Serra és un més que interessant artista argentoní que practica un intens expressionisme abstracte, del que hem tingut ocasió de gaudir-ne en diverses ocasions a Mataró ja que és practicant habitual del món artístic local amb el que participa sempre que pot , com per ex. actualment en la mostra de punts de llibre.

En Josep Serra sap perfectament la dificultat de poder fer públic el seu treball i s’espavila per arreu per aconseguir-ho. Justament aquest dijous inaugura una mostra de títol “Gest” i ho fa al sempre interessant espai de “Setba , zona d’art” que es troba a la Plaça Reial 10 1r 2a de Barcelona, justament en el pis que durant molt de temps va residir el cantant Lluís Llach. Una exposició que es presenta altament interessant i que demostra el bon moment creatiu de l’artista i per la qual he fet el següent escrit de presentació:




En Josep Serra mira serenament l’espai en blanc al que s’enfronta. És una mirada de repte i alhora de complicitat. El pinzell sembla expectant en la seva mà. De cop i volta el gest vola i amb intencionalitat i fermesa , però alhora amb un caire dúctil i amorós, la pintura trenca la virginitat de l’espai i estableix una dinàmica d’espais, volums, equilibris, i fins i tot colors , que regirà el desenvolupament del treball artístic del creador.

Convençut, com en Jackson Pollock , mite inabastable, que la font primordial de l’art està en l’esser subjectiu de l’artista, l’autor confia en els seus automatismes creatius , però alhora marca uns ritmes, unes cadències , a les que sembla sotmès per la creació, Ara cal deturar-se per deixar sedimentar el concepte i veure noves vies de sortida. Ara en canvi, convé un ritme frenètic en el que les pinzellades colpegen l’espai i de manera que sembla casual, però que certament és reflexivament cercada , estableixen un concert d’impactes que van molt més enllà de la complaença visual, a la recerca del “jo” més interior.

Josep Serra no és un nouvingut en això de l’art. La figuració i el realisme el van portar en evolució per camins més subjugants com el realisme màgic i el surrealisme , per desembocar després de l’eliminació total de l’anècdota , per uns camins ben propers a aquells que podríem etiquetar com d’un expressionisme abstracte. En ells, l’autor en la seva nuesa explicita els seus plaers, neguits , angoixes , necessitats... Ho fa en una recerca constant d’expressió de les seves sensacions, que sap comparteix en bona part, amb aquells que en la contemplació dels seus treballs es veuran reflectits.

Ho fa amb empenta i amb ductilitat. Amb la força de la intenció que no està pas enfrontada al poder de la sensibilitat. Ho fa amb la capacitat tècnica que li permet expressar plàsticament les seves emocions i sensibilitats , però alhora sabent que sols en la comunicació amb l’espectador aconseguirà veure reeixit el seu treball.

Ho fa principalment amb l’honestedat per bandera , - estri massa vegades difícil de trobar en aquests camps i moments -, per cridar de manera ben potent que a fi de comptes les emocions , els sentiments , la vida en una paraula , no es tan diferent entre uns i altres , i menys encara entre creadors i receptors.

“Només entregant-se completament al mitjà pictòric és possible trobar-se a un mateix i trobar l’estil propi”, Robert Motherwell dixit. . Josep Serra està en aquest camí, el de la sinceritat personal, que amanida amb una qualitat tècnica , conceptual i creativa , més que respectable, ens permet gaudir d’una obra que depassa amplament la simple aparença de la senzillesa per assolir el caràcter de tot aquell treball digne de ser pres molt en consideració.

ENCADENAT

Parlar de Josep Serra i de la seva participació en els diversos esdeveniments artístics mataronins em fa recordança de que ell també participa a l’experiència de “El Casament” que d’ençà dimarts passat està exposada a la Sala Municipal de Pineda de Mar , amb tot èxit.

Ja hem parlat diverses vegades d’aquesta experiència col•lectiva i no és qüestió de repetir el ja dit , el que si es bo estar content de la trajectòria exitosa que està duent a terme que a més ja té nova parada en ferm , que serà en comença la temporada vinent , passat l’estiu , als prestigiosos espais del “Tinglado 4” del port de Tarragona, mentre que cada vegada sembla que hi ha més possibilitats de que la mostra surti del nostre país i pugui ser exposada en algun indret de la resta de l’espai.

I en aquest encadenat , apareix de nou Can Minguell. El cert és que les primeres visites a l’espai han confirmat el que dèiem sense haver-lo vist.

Per un costat està la magnificència de la restauració que ha donat com a resultat un edifici molt en la línia IMPEM / Tecnocampus , és a dir amb tota mena de condicions i amb un nivell elevat en el que pertoca al que podríem dir “infraestructures” pròpies de l’edifici. Però per l’altra es confirma que dintre d’aquestes infraestructures no n’hi ha cap dedicada a l’especificitat de la creació artística en general i plàstica en particular , ja que son d’ús essencialment tecnològic. Dit d’altra manera , que del projecte inicial res de res, i que el mateix ha estat canviat del tot per dirigir-se únicament a l’àmbit de creació audiovisual, multimèdia .. i demés conceptes tecnològics.

Però com que sortosament s’ha destapat el pastel abans de que tot estigui dat i beneït , i han vist que potser sí que l’havien cagada i vist com l’Ajuntament tracta als plàstics , i que s’acosten eleccions , i...
Dons veus aquí que potser sí que encara s’està a temps d’adequar uns espais com a taller d’artistes . Que potser sí que encara es pot fer alguna cosa. Que si hi ha interès es podria replantejar algun tema, etc, etc.

Notícies positives de la que ens alegrem , però que segueixen mancades del rigor que cal exigir, i que no ens cansarem de reclamar. Crida generalitzada , coses clares , preus adequats al fet diferencial de la creació artística a la gestió empresarial, i per damunt de tot un projecte clar , diàfan i en el que tot quedi molt clar ja que els espai creatius comporten unes clares molèsties( soroll, pols , olors ...) que precisen d’unes mesures clares ara per ara no contemplades.

Sigui com sigui , estem ben contents que al menys les protestes públiques hagin servit per moure una mica l’entramat i que al menys el projecte inicial no sigui una fantasia, un somni més dels artistes plàstics , el col•lectiu creatiu de la ciutat , més menystingut des de la Casa Gran.

Segueix Ca l’Arenas amb la seva insulsa temporada oferint-nos ara en una nova entrega d’aquesta temàtica d’Art i Guerra , eix de la mateixa , en la que al costat d’una nova mirada al treball dels germans Arenas , en aquest cas fent referència al servei militar d’ambdós, ens presenta també un seguit de dibuixos del gran artista reusenc Marià Fortuny, que pertanyen al fons del Museu d’Art i Història de la seva ciutat nadiua.

MARIÀ FORTUNY
CRÒNICA DE LA GUERRA D’ÀFRICA( 1860 )

Parlar d’una exposició de Marià Fortuny al lloc que sigui, seria parlar obligatòriament d’una gran exposició ja que el nivell i vàlua de l’artista i la seva obra impedeix qualsevol altra valoració.
Però una cosa es una exposició a qualsevol població que tingui un mínim respecte a l’art i als artistes i altra cosa és una exposició en un indret tan “malparit” com és Ca l’Arenas en la seva actual disposició expositiva , i en mans de gent com la del Museu que semblen més enemics de l’art que no pas defensors i protectors del mateix.

En aquests dies , la sala 1 de Ca l’Arenas presenta un petit recull de quinze dibuixos de l’artista que pertanyen al grup de treballs que realitzà en viu a la Guerra d’Àfrica a on es va desplaçar quan la Diputació de Barcelona li va encarregar ser cronista gràfic del conflicte armat , per a tal de poder immortalitzar les gestes del General Prim , reusenc com ell.

Son aquestes obres un seguit d’apunts , esborranys , esbossos, estudis previs que com a tals tenien una finalitat única que ren servir de fonament a les veritables “obres” que s’havien de construir amb ells. És per això que la presència de les prèvies però no del resultat final, desnaturalitza el concepte i redueix la mostra a un exercici de domini tècnic certament aclaparador , com no podia ser d’altra manera tractant-se d’un gran academiciste com Fortuny , però sense aquell alè de sentir-les veritables obres d’art. Son obres , volgudament menors , en la intencionalitat de l’artista.

Ens hem de quedar dons sols amb l’apartat formal i tècnic en el que el mestratge és evident i la perfecció s’ensuma darrera cada un dels detalls perfectament plasmats d’espais, conceptes i protagonistes. Lamentablement però, i com és norma i costum en el cas del Museu de Mataró, la il•luminació és tan deficient que impossibilita l’acurada visió de les peces , i més encara tenint en compte les seves lògiques petites dimensions ( eren treballs de camp ) i no diem si el que es pretén és examinar els detalls amb els que Fortuny farceix les seves obres.

Tots sabem la cura lumínica que precisen certes obres , però si els mitjans dels que es disposa no son els adequats , millor no presentar les peces que no fer-ho amb les insuperables deficiències que en aquesta ocasió impedeixen del tot el gaudi dels treballs d’aquest gran artista que n’és Fortuny.

Malgrat tots aquests inconvenients be val la pena anar disposats a esforçar-se per examinar amb detall la perfecció de l’artista , palesa en la individualitat dels seus apunts i en l’equilibri de conjunt de la peça més espectacular , com ho és “Voluntaris catalans a la batalla de Wad-Ras” , que és la que vesteix aquest post.

Ca l’Arenas. Sala 1
MARIÀ FORTUNY . CRÒNICA DE LA GUERRA D’ÀFRICA (1860)
Del 26 de març al 4 de juliol de 2010

GERMANS ARENAS . EL LLARG SERVEI MILITAR

És del tot impossible, artísticament parlant, anar lligant la temàtica anyal de Ca l’Arenas amb les obres dels dos germans. Hi ha vegades en que la amplitud i poca concreció del tema , afavoreix la mirada i permet la màniga ampla i que tot més o menys lligui , però en ocasions com la d’aquest any anar vestint les diverses exposicions és un exercici del que és difícil sortir-ne guanyador.

Ara toca el temps del servei militar i òbviament el resultat queda del tot esgarrat ja que el poti-poti que es presenta és una mescla que no lliga de cap manera. Per un costat tenim uns paisatges ( dels dos germans) que corresponen a Vitòria i Armentia que son uns paisatges estrictes, sense cap mena de referència militar , mentre que per l’altra hi ha algun retrat de cap militar i altres autoretrats que de militar tenen l’anècdota , però que en res respiren el concepte que es pretén.

Ens trobem dons de nou amb un conjunt forçat sense ni la força ni l’ànima que es pretén en l’enunciat , potser fen parella amb el cas de Fortuny, obres menors de reconeguda solvència tècnica però sense el nivell que caldria exigir en una mostra d’aquest caire.

Ca l’Arenas.- El menjador
Germans Arenas. El llarg servei militar
Del 26 de març al 4 de juliol de 2010

La Setmana Santa sempre va bé per descansar del generalment llarg primer trimestre de l’any . Un descans que serveixi alhora per carregar piles per el darrer trimestre de la temporada i per començar a ensumar el flaire d’un estiu que ja comencem a veure a prop.

Uns dies aquests que, al•lèrgic com soc a les processons i demés actes litúrgics públics que em posen així com una mica de mala llet, em serveixen per dormir una mica , llegir, escoltar música i aprofitar un dia , generalment el dissabte , per fer alguna passejada d’aquelles que recuperen l’ànim.

Enguany amb visita matinera a Cadaqués , - feia ja massa que no m'hi acostava-, dinar amb magnífica paella a Roses i passejada per la tarda per la sempre magnífica i envejable Girona. I en ella oportuna visita a la Fontana d’Or , amb dues exposicions que us recomano amb tota intensitat. Per un costat Chillida amb una bona col•lecció de dibuixos i escultures , en aquesta mirada del volum que malgrat tens tan vista , sempre et sorprèn i t’ofereix un nou angle. Per l’altra un magnífic recull del Fons de la Caixa de Girona. Unes exposicions de les que en caldrà oportú comentari.

Però per començar la setmana hem tingut una magnífica doble exposició que també mereix tota recomanació , com ho és la mostra de

PUNTS DE LLIBRE

Ja fa uns quants anys que amb motiu de la Diada de Sant Jordi , l’Associació Sant Lluc fa una crida als seus artistes per presentar, tot aprofitant l’avinentesa, una petita col•lecció de peces de petit forma a modus i manera de “punts de llibre”.

L’experiència que va començar al carrer i va continuar a la sala de l’entitat , agafa enguany més volada amb una mostra conjunta amb la gent del Capgròs, que aplega a una seixantena d’artistes i quasi tres-centes obres que omplen a vessar la pròpia sala de l’entitat al Casal Aliança i la de l’Espai Capgròs , i que van ser inaugurades els passats dimecres i dimarts , respectivament. Unes exposicions , ambdues que us recomano amb tot de gust.

Son aquestes unes exposicions de triple lectura : individual, col•lectiva i ciutadana.
Individualment cal començar per remarcar el magnífic nivell assolit en el conjunt de l’exposició, amb obres que responen al nivell de l’artista tant en el que pertoca a qualitat com a ser representatives del seu tarannà creatiu.

Fer una peça de petit format no és pas senzill. Obliga tant a un exercici de síntesi creativa com a un esforç suplementari en el que pertoca a l’apartat tècnic , ja que la petitesa de les mides obliga a ser més acurat encara en aquest aspecte.

Dos elements que han tingut en compte tots els participants en un esforç de lluir-se, que es nota i s’agraeix. Un esforç resolt de manera diferent , però igualment encertada. Alguns han apostat per la individualització, altres per l’obra seriada i encara uns altres , per la segmentació equilibrada d’una obra. Però sigui com sigui, el resultat és plaent en el visual i atractiu en el creatiu, qualitats a la que s’ha d’afegir uns preus tan raonables que és ben fàcil caure en la temptació de fer-ne adquisició, fet que també us aconsellem.

Col•lectivament l’exposició ens demostra una vegada més el bon sentit de participació comunitària que tenen els artistes mataronins. Sense distincions de nivells , qualitats , estils i coneixences els artistes mataronins han respost de manera magnífica a la crida . Ho han fet , a més a més , de manera seriosa i professional, presentant obres especialment treballades pel concepte que es demanava i sense considerar-ho com una obra menor, ans el contrari amb una especificitat i dedicació altament remarcable.

Com en altres ocasions ( Mirades , 09 09 09 ,El Casament...) , la resposta ha estat contundent com refusant l’etiqueta d’individualistes que sempre acompanya al món dels artistes.

Finalment aquesta exposició té també una lectura ciutadana. Com és de tots sabut , i hem repetit infinitat de vegades , els artistes plàstics estan ambsolutament menystinguts per part del Govern de la ciutat. I no cal de nou repetir el rosari de menyspreus als que darrerament s’ha afegit la disbauxa de Can Minguell.

Malgrat ser considerats creadors de segona , ells segueixen treballant de manera admirable, i amb exposicions com aquesta fan crit silent de protesta , per exigir el que els hi pertoca. Una exigència ressaltada per la qualitat del nivell que presenten i ofereixen.Un crit silent que algun dia , i ja toca , hauria de ser escoltat.

Mentre ens quedarem amb el bon regust d’aquesta especial i específica mostra que us recomanem amb tot plaer.

Exposició conjunta
PUNTS de LLIBRE
Espai Capgròs I Sala Sant Lluc Casal Aliança
Del 30 de març fins al 28 d’Abril de 2010