PEPE NOVELLAS


Que en Pepe Novellas està ben a prop de tots aquells que el varem estimar com a persona i el varem gaudir com artista , no és ni dir res de nou, ni tampoc dir una bajanada.
Ja sabem que els artistes sortosament no moren mai ja que perduren amb les seves obres , potser per això a partir d’aquest dijous és un bon moment per retrobar-nos amb l’artista i amb l’amic, gràcies a l’exposició que ens ofereix el Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, amb invitació que presideix el post.

Aquesta mostra , que he tingut el gran honor de prologar amb l’escrit en el catàleg ( que aplega fotografiades totes les obres presents a l'exposició ) i que tindré igual honor en presentar , aplega tota la sèrie dels seus treballs darrers realitzats en la seva hospitalització a Bellvitge , que porten per nom “La Belle E.P.O.C.” que van acompanyats d’un seguit de peces de la seva col•lecció particular que en algún cas no han etat mai exposades.

És cert que en conjunt , l’obra és ben coneguda ja que va ser exposada a la sal del Col•legi d’Aparelladors a Mataró, però us puc ben assegurar que ara en la repetició de la seva mirada , la lectura s’amplia i agafa nous sentits i sensacions. Copejats com estàvem tots per la immediatesa de la seva mort , existia una mirada massa estructurada en el record i en les vivencies d’aquells moments. Ara , despullada per la petita distància del temps , la mirada als seus treballs ens porta més per camins creatius , artístics i plàstics i ens permet gaudir amb més intensitat de la gran qualitat d’aquest gran artista que fou en Pepe Novellas.

Per això vagi des d’aquí la meva convidada. Aquest dijous 22 , vigilia de Sant Jordi , a dos quarts de vuit del vespre i a Can Caralt , seu del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres tenim una cita ineludible amb l’art , mitjançant l’obra d’aquell a qui tant enyorem, el bon amic Pepe Novellas.
En espera de la tan desitjada , justa i necessària antològica , bé es retrobar-se amb les delícies de la seva gran capacitat artística.

GARZÓN



Crec que no caldria ni dir el que penso al voltant de tota a questa història al voltant del jutge Garzón, ja que és difícil no estar al seu costat en aquesta la seva tesitura.

Com tants d’altres no és que sigui allò que en diríem un fan seu. Moltes vegades la seva postura protagonista i arrogant m’ha molestat, i també soc dels que penso que després de la seva fallida estada en el món de la política de la que va sortir per cames al no aconseguir el nivell que suposo pretenia ( Ministre de Justícia , potser ? ) va existir per part seva un cert punt venjatiu en un seguit d’actuacions, però sigui com sigui és tan aberrant la persecució que està patint i que de retruc afecta al sentit de la justícia de l’estat que és obligat recolzar tot acte de protesta davant aquests fets que son exemple d’una involució que no vull de cap manera ni per a mi, ni per als meus , ni per al meu país.

S’han dit ja tantes coses que és difícil dir quelcom més , potser per això m’acosto al meu politòleg de capçalera , en Josep Ramoneda , que ahir publicava un excel•lent escrit , - com tots els seus -, al voltant del tema i amb el títol de “El derecho a ser llorados”. Un article del que destaco els següenst pàrrafs.

“Convertir a los verdugos en víctimas nunca puede ser un acto de justicia. Por esto resulta irritante el procesamiento de Garzón por su intento de reconocer y dar reparación a las víctimas del franquismo. Están convirtiendo el pacto de amnistía en un principio de ocultación del pasado, de negación del reconocimiento a las víctimas y de blanqueo del franquismo. El espíritu de la transición era avanzar hacia adelante desde la exigencia moral de no volver nunca a un enfrentamiento como la Guerra Civil. Para ello, se pactó una amnistía que protegiera a todos los potenciales protagonistas del cambio, los que venían del franquismo y los que venían de la resistencia. Pero esta amnistía no significaba una absolución del pasado.

Era, simplemente, aplazar el duelo para realizarlo cuando la democracia hubiese alcanzado ya su madurez y su equilibrio. Con paciencia, se dejaron pasar los años, pero el tiempo de silencio no podía ser indefinido. Algo falla en la democracia española si, a estas alturas, todavía los verdugos pasan por delante de las víctimas.

Resulta difícil de entender la extraña alianza que se ha trenzado entre la ultraderecha, la derecha y un núcleo muy concreto de la izquierda judicial. Y es inquietante el papel de un Gobierno (con algún portador del virus antiGarzón incrustado) que, amparándose en la no intromisión entre poderes, deja hacer, olvidando que no estamos ante un problema judicial sino político y que será el Gobierno el que tendrá que lidiar con las consecuencias internas y con el descrédito internacional que provocaría una sentencia condenatoria. La prensa extranjera no puede entender que España sea incapaz de encarar la revisión de la dictadura que han hecho ya otros países, como Chile y Argentina. Lo decía The New York Times: "España necesita una explicación honesta de su pasado, no perseguir a aquellos que tienen el valor de exigirla".

Si el primer principio de la Justicia, como dice Amartya Sen, es actuar contra la injusticia flagrante, en este caso hay una clara inversión de los valores: una presunta injusticia -querer enjuiciar a los verdugos con una interpretación de la ley que algunos jueces consideran inapropiada- se utiliza para tapar una flagrante injusticia -la negación del reconocimiento a las víctimas del franquismo-.

Y la equidad dice que la injusticia flagrante no se está cometiendo con los verdugos -que salieron de rositas de esta historia- sino con las víctimas. La justicia no puede decidir que hay víctimas que no tienen derecho a ser lloradas, para decirlo con la expresión de Judit Butler.
La imagen liberal de España va a retroceder varios escalones en el mundo, porque es difícil entender que a estas alturas el franquismo aún tenga protección y los que lo denuncian aún tengan que pagar por ello. Creo que la prensa internacional lleva razón: la democracia española sigue cojeando porque una parte de este país todavía no puede admitir la realidad del franquismo.”

Francament , i valgui la ironia , definitori.