GRÀFICA

Soc un gran defensor de l’obra gràfica , sigui quina sigui la técnica emprada. Una defensa recolzada tant en la gran qualitat que generalment atresoren tota mena d’estampes , ans també per la possibilitat de poder adquirir treballs d’artistes de primera línea i qualitat a uns preus assumibles per al bon afeccionat. Lamentablement però l’art gràfic no acaba d’aconseguir la consideració de molta gent. El desconeixement tècnic i moltes vegades aquesta estúpida consideració del dubte en el sentit d’obra única ha creat una absurda malfiança que fa no existeixi la passió per ell que crec hauria d’existir.

Això passa per arreu i per tant també a Mataró on a més de gaudir d’un dels grans gravadors “clàssics” com és el cas de Rafael Estrany , ben admirat aquí per la seva pintura i en canvi respectat mundialment per els seus gravats, tenim un Taller de Gravat magnífic , amb una tasca de traca i mocador , amb un nivell de resultats excel•lent com ho demostra exposició rera exposició. Un Taller municipal a qui el mateix govern que l’aixopluga , ni li fa cas , ni el potencia , ni molt menys el llueix , tal i com mereixeria.

Potser per totes aquestes prèvies fàcil és pensar que l’exposició d’obra gràfica d’artistes contemporanis catalans que es presenta en aquest mes de juny a l’espai Capgròs , a bon segur pasarà del tot desapercebuda , i seria una llàstima.

Ho seria per un cantó per la qualitat dels artistes signants de les obres presentades amb noms tan llaminers com Miró, Ràfols Casamada , Alcoy, Brossa ,Argimón , Jorge Castillo, Hernández Pijoan , Zush , Victor Mira..., artistes que a més queden dignament representats , no amb obres de gran col•lecció, però sí amb obres personals i de qualitat contrastada.

Però la mostra té a més el valor afegit d’uns preus del tot recomanables, que no superen els 500 euros , en una relació qualitat / preu altament favorable, el que hauria de permetre a tot bon afeccionat disposar d’una obra de qualitat sense necessitat de fer bogeries.
Per tot això hem de recomanar intensament aquesta exposició, i en la diversitat de gustos , estils i tendències que proporciona la visita , remarcar les obres de Ràfols Casamada , i molt especialment el troquelat de Jorge Castillo ( excepcional ) . Una recomanació que és d’aposta guanyadora.

ARTISTES I EL MAR

Dos artistes mataronins prendran part properament en dues exposicions que tenen el mar com a eix central.

Per un costat en Josep M. Jodar , serà uns dels participants de la “Surf art” que del 22 al 25 de juny ocuparà la Galeria Cosmos ( Enric Granados 3. Barcelona ), organitzada dintre del Internacional Surfing Day , essent tots els artistes participants , practicants actius d’aquest esport.

Per altra costat , a partir de demà mateix i fins el proper 6 de juliol , la Sala Parés i en el seu espai 2, presenta la mostra “La ciutat i el mar” , amb la presencia d’onze reconeguts artistes habituals de la galeria , entre els que es troba el mataroní Alberto Romero , que segueix afermant-se com a creador important d’aquest espai.

Finalment , amb el mar com a distància i separació, hem de fer avinent que des de el passat 28 de Maig i fins el 26 de Juny , la galeria “El temple” de Palma de Mallorca ( Ramon Llull 18) presenta la mostra conjunta de pintures de l’argentoní Pep Suari , de fa molts anys afincat a l’illa, que comparteix espai amb les escultures del mataroní Josep M. Gomis.

CARA I CREU

M’arriben bones notícies al voltant de la Nau Minguell, que s’inaugura els primers dies de Juliol. Com tots vostès saben , el projecte de la mateixa res té a veure amb l’inicial que donava protagonisme als artistes. Les reiterades queixes van produir un seguit de converses entre Tecnocampus i diversos artistes i col•lectius de creadors que van anar en orris pel desmesurat preu de lloguer dels espais.

No fa tant , ja varem comentar que hi havia ordres de “les altures” que a Can Minguell hi havia d’haver artistes , “al preu que sigui” , i ara sembla que les demandes han canviat i al final hi hauran artistes a Can Minguell, fet del que ens congratulem , i molt, i del que en certa part ens sentim “ culpables” .

Felicitats dons si al fina tot acaba bé , però volem repetir la nostra queixa pel malament que s’ha dut a terme tota la història i fins hi tot com acabarà. Dic això ja que és Tecnocampus qui ha anat a buscar a “certs” artistes i a “certs” col•lectius , no havent fet , tal i com caldria , una crida a tothom. Aquesta discriminació positiva envers alguns , és un punt que mai hauria de succeir en circumstàncies i indrets com aquest, però tot ha estat de suspens absolut.

I ja que parlem de suspens , suposo que ha etat definitivament suspesa la visita oberta que s’havia de fer justament per a tots els artistes que poguessin estar-ne interessats , i que repetidament va prometre Alícia Romero. És la cirereta en un procés que s’ha dut a terme de manera lamentable, encara que restant encara un mes per la inauguració...

I si aquesta és la cara , m’arriba també la notícia de la quasi segura suspensió de l’activitat artístic / cultural que n’era pròleg de Les Santes. Segons sembla ,l’IMAC ha tornat a fer de les seves.
Com es diu a vegades , ampliarem la notícia.

TRANSPARÈNCIA A L'IMAC
PENEDÈS I PERA , DIMISSIÓ

VOCALS

En el Ple Municipal d’aquest vespre s’haurà aprovat el nomenament de Perecoll, Rosa Codina-Esteve i Josep Serrano com a vocals del Consell General del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró , és a dir del Museu Bassat , com a representants que aporta l’Ajuntament.

Res a dir en el cas dels dos primers , millor dit , penso que és un encert , com ho hauria estat amb altres noms de la mateixa rellevància en l’entorn local de l’art. Cal felicitar al Govern que per una vegada ha donat pas a especialistes de la matèria i no ha col•locat als polítics de torn que res hi entenen, en el sempre estúpid repartiment de cadires en estaments d’aquest tipus.

Ha encertat i crec que cal ,en aquesta ocasió, deixar de costat l’eterna polèmica de la idoneïtat ètica de que artistes que són protagonistes d’un Museu ( com és en aquest cas ) formin part del seu ordre rector. Quan existeix una activitat plena soc partidari d’evitar tota mena de possibles interferències en la programació i demés del govern, i per tant millor que artistes que tenen peces en el mateix ocupin càrrecs en l’organigrama, però ara en uns moments de gestació com els actuals , la seva presència no sols és correcte ans és del tot útil i necessària. Potser així es pot evitar la gran “cagada” dels plafons adquirits per a la Nau Gaudí per ser emprats per a les properes exposicions del Fons Bassat.

Un ocellet m’ha explicat els esgarips quan els que de veritat entenen en el tema varen observar que la llum que il•luminaria les obres seria frontal, posició d’il•luminació que fins el més llec sap que és absolutament perjudicial per a qualsevol obra i més encara per a la seva contemplació.
Dons de moment , aquí tenim els plafons i de bon segur ens els menjarem amb patates , amb tot el de perjudicial que tindran per a obres i visitants de la Nau Gaudí. Una errada que es podria evitar amb professionals en el moment de discutir. Un paper que ara realitzarant de manera excel•lent ambdós artistes mataronins , especialistes com pocs en tota aquesta logística.

El cas de Josep Serrano, evidentment és del tot diferent. No el conec, però les dades que m’arriben és d’un home de partit en el sentit més estricte i que serveix tant “ per un roto como para un descosido”. Que en el tema art no sap si s’escriu amb o sense “h”, però que respon perfectament al perfil d’home de partit que controlarà la situació “tècnica” del consorci. A més la seva figura com a cap de l’entorn municipal en el que es mou l’IMAC inutilitza la pretensió d’aquest de tenir “veu pròpia” i impedeix que algú de l’organisme cultural ( Gisel Noè ? ) en sigui membre. Dit d’altra i ben clara manera , que aconsegueix no tenir l’enemic dintre , sabedors de que ni Penedès , ni molt menys Noè, estant per la labor del Museu Bassat.


Es clar que aquest nomenament no deixa de ser curiós. Perecoll sempre ha mantingut bones relacions municipals. És l’artista amb més obra pública a la ciutat, forma part del Consell del Patrimoni etc. Ara mateix està presentant en el seu “Facebook” la maqueta d’una escultura ( la present en aquest post) que segons el mateix autor té com a sigles provisionals “ E.U.M.”, i deixo descobrir les sigles com un joc ( fàcil, molt fàcil) per als lectors.

En canvi Rosa Codina-Esteve és una artista malhauradament sols coneguda pels art - ferits. Coneguda , reconeguda i admirada , però desconeguda de la resta ja que fora de la gran joia d’exposicióde la temporada passada a la Sala del Col•legui d’Aparelladors , mai ha tingut una exposició com cal a la nostra ciutat essent la darrera presència en aquella petita Sala de l’entrada de l’Ajuntament , és a dir que parlem de fa una vintena d’anys.

No deixa de ser curiós que per un costat es reclamin els teus coneixements per a una responsabilitat com la del Museu Bassat i per l’altra se t’oblidi com artista i per tant s’impedeixi que els convilatans sàpiguen del seu gran saber.

Una incongruència que ha de ser superada ja , malgrat que tots sabem les raons , que ara que ningú ens veu podem resumir amb la incompatibilitat manifesta del gran Gurú de l’IMAC ( és a dir el Cruyff de quarta ) que manega tots els fils titellaires de la institució i l’artista.

Certament cada vegada veig més clar que no és gens bo ser pedant.

CONSONANTS

Les que va acumulant Can Minguell. I tots sabem que quan s’ajunten moltes consonants no hi ha qui pronuncií res.

La gent del Sant Lluc han estat els darrers d’aquesta selectiva processó de publicitació i venda de Can Minguell, i la seva resposta ha estta la mateixa dels demés. Una magnífica rehabilitació, un magnífic casalot , però res existeix en el projecte per a les Arts Plàstiques.

És clar que a la resposta “ encara no està contemplat” que serveix de cantarella davant qualsevol demanda , apareix sempre darrera la veu de qui mana , - Romero , generalment -, insuflant confiança i dient que cap problema , que el que faci falta es posarà. Que una pica , dons tres piques. Que extractors , dons dels més potents. Que..., dons això ja està fet. I hom es queda bocabadat.

Qualsevol amb mig dit de seny , en visitar Can Minguell ( i vull remarcar que jo parlo d’oïdes ja que mai he estat convidat a visitar-la) veu que en el projecte les arts plàstiques ni han estat contemplades , ni encaixen per calçador potent que es vulgui. Però també queda clar que existeixen ordres de dalt i que els artistes han de ser-hi , sigui com sigui, ja que si no.... I si els artistes demanen que Bassas , Baron i Romero facin el pi i després siguin aspirants a La Trinca del segle XXI , dons endavant les haches. Però no és així.

Crec sincerament que a hores d’ara el Govern està fent el ridícul. A hores d’ara disposa de molta informació, - alguna de molt contundent- , com per actuar en conseqüència. Cal dons replantejar el projecte i amb les coses ben clares fer una crida general i veure quina serà la realitat i actuar en conseqüència.

Però també he de dir clarament que el millor seria ser conseqüents i reconèixer que oli i aigua no es barregen de cap manera i que per tant les arts plàstiques no tenen espai a Can Minguell i que caldrà buscar un altra projecte.

A fi de comptes no es tan mala cosa per al Govern. Potser si es presenta un projecte ben fet podran aconseguir algun vot de la cultura plàstica , ja que avui per avui el seu resultat en l’entorn creatiu serà allò de zero patatero, i en ell hi va el meu vot , els dels que m’envolten i la rotunditat més absoluta d’aquesta plàstica mataronina a la que el Govern no deixa de massacrar.

Quina llàstima

JOSEP SERRA


En Josep Serra és un més que interessant artista argentoní que practica un intens expressionisme abstracte, del que hem tingut ocasió de gaudir-ne en diverses ocasions a Mataró ja que és practicant habitual del món artístic local amb el que participa sempre que pot , com per ex. actualment en la mostra de punts de llibre.

En Josep Serra sap perfectament la dificultat de poder fer públic el seu treball i s’espavila per arreu per aconseguir-ho. Justament aquest dijous inaugura una mostra de títol “Gest” i ho fa al sempre interessant espai de “Setba , zona d’art” que es troba a la Plaça Reial 10 1r 2a de Barcelona, justament en el pis que durant molt de temps va residir el cantant Lluís Llach. Una exposició que es presenta altament interessant i que demostra el bon moment creatiu de l’artista i per la qual he fet el següent escrit de presentació:




En Josep Serra mira serenament l’espai en blanc al que s’enfronta. És una mirada de repte i alhora de complicitat. El pinzell sembla expectant en la seva mà. De cop i volta el gest vola i amb intencionalitat i fermesa , però alhora amb un caire dúctil i amorós, la pintura trenca la virginitat de l’espai i estableix una dinàmica d’espais, volums, equilibris, i fins i tot colors , que regirà el desenvolupament del treball artístic del creador.

Convençut, com en Jackson Pollock , mite inabastable, que la font primordial de l’art està en l’esser subjectiu de l’artista, l’autor confia en els seus automatismes creatius , però alhora marca uns ritmes, unes cadències , a les que sembla sotmès per la creació, Ara cal deturar-se per deixar sedimentar el concepte i veure noves vies de sortida. Ara en canvi, convé un ritme frenètic en el que les pinzellades colpegen l’espai i de manera que sembla casual, però que certament és reflexivament cercada , estableixen un concert d’impactes que van molt més enllà de la complaença visual, a la recerca del “jo” més interior.

Josep Serra no és un nouvingut en això de l’art. La figuració i el realisme el van portar en evolució per camins més subjugants com el realisme màgic i el surrealisme , per desembocar després de l’eliminació total de l’anècdota , per uns camins ben propers a aquells que podríem etiquetar com d’un expressionisme abstracte. En ells, l’autor en la seva nuesa explicita els seus plaers, neguits , angoixes , necessitats... Ho fa en una recerca constant d’expressió de les seves sensacions, que sap comparteix en bona part, amb aquells que en la contemplació dels seus treballs es veuran reflectits.

Ho fa amb empenta i amb ductilitat. Amb la força de la intenció que no està pas enfrontada al poder de la sensibilitat. Ho fa amb la capacitat tècnica que li permet expressar plàsticament les seves emocions i sensibilitats , però alhora sabent que sols en la comunicació amb l’espectador aconseguirà veure reeixit el seu treball.

Ho fa principalment amb l’honestedat per bandera , - estri massa vegades difícil de trobar en aquests camps i moments -, per cridar de manera ben potent que a fi de comptes les emocions , els sentiments , la vida en una paraula , no es tan diferent entre uns i altres , i menys encara entre creadors i receptors.

“Només entregant-se completament al mitjà pictòric és possible trobar-se a un mateix i trobar l’estil propi”, Robert Motherwell dixit. . Josep Serra està en aquest camí, el de la sinceritat personal, que amanida amb una qualitat tècnica , conceptual i creativa , més que respectable, ens permet gaudir d’una obra que depassa amplament la simple aparença de la senzillesa per assolir el caràcter de tot aquell treball digne de ser pres molt en consideració.

ENCADENAT

Parlar de Josep Serra i de la seva participació en els diversos esdeveniments artístics mataronins em fa recordança de que ell també participa a l’experiència de “El Casament” que d’ençà dimarts passat està exposada a la Sala Municipal de Pineda de Mar , amb tot èxit.

Ja hem parlat diverses vegades d’aquesta experiència col•lectiva i no és qüestió de repetir el ja dit , el que si es bo estar content de la trajectòria exitosa que està duent a terme que a més ja té nova parada en ferm , que serà en comença la temporada vinent , passat l’estiu , als prestigiosos espais del “Tinglado 4” del port de Tarragona, mentre que cada vegada sembla que hi ha més possibilitats de que la mostra surti del nostre país i pugui ser exposada en algun indret de la resta de l’espai.

I en aquest encadenat , apareix de nou Can Minguell. El cert és que les primeres visites a l’espai han confirmat el que dèiem sense haver-lo vist.

Per un costat està la magnificència de la restauració que ha donat com a resultat un edifici molt en la línia IMPEM / Tecnocampus , és a dir amb tota mena de condicions i amb un nivell elevat en el que pertoca al que podríem dir “infraestructures” pròpies de l’edifici. Però per l’altra es confirma que dintre d’aquestes infraestructures no n’hi ha cap dedicada a l’especificitat de la creació artística en general i plàstica en particular , ja que son d’ús essencialment tecnològic. Dit d’altra manera , que del projecte inicial res de res, i que el mateix ha estat canviat del tot per dirigir-se únicament a l’àmbit de creació audiovisual, multimèdia .. i demés conceptes tecnològics.

Però com que sortosament s’ha destapat el pastel abans de que tot estigui dat i beneït , i han vist que potser sí que l’havien cagada i vist com l’Ajuntament tracta als plàstics , i que s’acosten eleccions , i...
Dons veus aquí que potser sí que encara s’està a temps d’adequar uns espais com a taller d’artistes . Que potser sí que encara es pot fer alguna cosa. Que si hi ha interès es podria replantejar algun tema, etc, etc.

Notícies positives de la que ens alegrem , però que segueixen mancades del rigor que cal exigir, i que no ens cansarem de reclamar. Crida generalitzada , coses clares , preus adequats al fet diferencial de la creació artística a la gestió empresarial, i per damunt de tot un projecte clar , diàfan i en el que tot quedi molt clar ja que els espai creatius comporten unes clares molèsties( soroll, pols , olors ...) que precisen d’unes mesures clares ara per ara no contemplades.

Sigui com sigui , estem ben contents que al menys les protestes públiques hagin servit per moure una mica l’entramat i que al menys el projecte inicial no sigui una fantasia, un somni més dels artistes plàstics , el col•lectiu creatiu de la ciutat , més menystingut des de la Casa Gran.

REFLEXIONS

Sota el títol de “Després de la crisi, documents per al segle XXI" , l’Agàpit Borràs torna a l’activitat expositiva tot presentant els seus darrers treballs a la sala d’exposicions del Col•legi d’Aparelladors.

Agàpit Borràs és tan abastament conegut per la seva tasca professional d’arquitecte , urbanista , coneixedor i defensor del territori i del seu patrimoni en totes les vessants , com poc conegut per la seva faceta de creador artístic malgrat que porta una bona carrera a les seves esquenes amb exposicions a mil i un indrets , i d’entre ells Mataró on fa uns anys va omplir “ d’arquifactes” el Museu de la ciutat.

Ara Borràs renova la seva aposta creativa amb una vintena de peces en les que movent-se pels camins de la instal•lació, la poesia visual , el conceptualisme i la des contextualització dels objectes presenta unes afinades reflexions personals al voltant de la realitat del món que ens envolta i de les macro circumstàncies que dominen la nostra existència.

Agàpit Borràs sembla voler tornar als seus orígens familiars relacionats amb el camp de la joguina, tot creant unes noves joguines mentals en les que al seu enginy natural de pensament , s’afegeix l’habilitat manipuladora , compositiva i tècnica per presentar uns treballs d’arrel brossiana , en els que res és el que sembla i tot és justament allò que ens sembla.

La vintena de peces presentades serveixen per oferir un variat ventall que va de la contundent defensa del territori natural amb unes interessants instal•lacions que ens ofereixen el seu pensament , compartit per molts , al voltant de la destrossa que significa l’abús de les instal•lacions esportives dedicades a esports com l’esquí o el golf , fins a la ductilitat poètica de peces que sota l’aparent simplicitat amaguen una càrrega crítica digne de tota reflexió.


I potser aquesta és la paraula clau de la mostra. Reflexió, que justament és el que intenta provocar amb la seva habilitat, senzillesa , ironia , mala llet , dolçor , amabilitat i .... Ho fa tot divertint-se i alhora intentant divertir a l’espectador. Però el que presenta és molt més que un “divertimento” , és un pensament aprofundit amb el que pretén motivar , incidir , provocar , la resposta d’un espectador que no queda cap moment indiferent , estigui d’acord o no, amb els postulats teòrics que Borràs proposa.

És aquesta una exposició de recomanable visita. Cal fer-la amb els ulls oberts i la ment encara més. Cal gratar més enllà de l’aparença externa de les peces per arribar a reflexió personal que ha motivat al creador. Llavors , i a bon segur , el resultat serà del tot plaent , tant en l’apartat exterior / visual , com en el de la intencionalitat crítica d’un creador que sap molt bé quins son els estris que precisa per expressar la seva denúncia i per aconseguir que aquesta arribi al públic.

Una exposició que sota l’aparença de la diversió ens provoca una profunda reflexió. Per gaudir-la

Agàpit Borràs. “ Després de la crisi , documenta per al segle XXI”
Col•legi d’Aparelladors i ..... Delegació del Mareme
Del 26 de març al 15 de juny de 2010-03-28

CAN MINGUELL

Mentre es manté el silenci oficial al voltant del tema de la presència de l’activitat plàstica en l’entorn d’aquest edifici, ja hi ha alguna altra veu discordant amb la postura municipal.

Així Antoni Luis , president de l’Associació Sant Lluc , ha fet apunt en el post de Ramon Bassas que feia les lloances de l’edifici , tot dient:” Crec que en aquest projecte haveu canviat la promesa original i les arts plàstiques hi queden totalment ignorades . I no serà per manca de projectes, si més no, des d'on un servidor pot treballar.
Estic decebut i disgustat .”


Com veuen , les coses cada vegada queden més clares. El projecte de la Nau Minguell és absolutament diferent a l’inicial , i en el camí s’han desempallegat de la plàstica ja que aquesta no els hi aporta el pedegree de la modernitat que ells volen.
És moment dons de que l’Ajuntament , fent honor a la transparència que segons ells mateixos , domina en totes les seves accions , expliqui ben clarament el per que d’aquesta nova atzagaiada contra els plàstics locals.
Amics Ramon Bassas i Alícia Romero esperem les vostres explicacions