“800 mts /2300 mts”. MARGARIDA MARCH

 

Fa molts anys que conec a la Margarida March. Ho vaig fer per raons professionals alienes a l’art i a partir de les mateixes vaig descobrir la seva tasca professional ,practicada conjuntament amb la seva germana, en el mon de l’esmalt on eren , i son, reputadíssimes professionals  de tal modus que van ser escollides per una reconegudíssima marca suïssa de rellotgeria per fer un rellotge de col·lecció en motiu d’un important aniversari, fet desconegut per a la gran majoria dels afeccionats a l’art. Això com que a  l’any 2006 van rebre el reconeixement de la Generalitat que els atorgava el títol de mestres artesanes en l’art de l’esmalt.

La seva curiositat creativa el portà al món del gravat  on va treballar i exposar en la segona exposició el taller de Gravat amb companys com Raúl Capitani , que n’ era el mestre director, o en Domènec, en Carlos Soriano o la seva germana. Corria el 1988 , és a dir fa quasi quaranta anys.

Uns anys que han estat de treball constant en la progressió en el domini de la tècnica. El gravat no és tècnica que sigui de domini ràpid i menys quan es practica una creació en la que la fidelitat és l’essencial com en el cas que avui ens ocupa. En aquest temps ha confegit una manera ben peculiar de treballar. Així pel novembre del 2015 a l’espai capgròs presentava un peculiar jumelage en la que la sensibilitat i essència pura del gravat net, del gofrat (aquest relleu en sec sense entintar) , s’enlaira estimulat per la força del color i la forma dels petites esmalts que curiosament desequilibrant la formalitat del conjunt, equilibren l’epicentre de l’obra que en resulta en conjunt, donant-li ritme, repuntant en color i remarcant encara més la puresa de les dues tècniques mercès a l’evidència de la confraternitat del dispers.

Fa ja deu anys, setembre del 2014, que al mateix lloc que ara, a la sala d’Aparelladors, Margarida March presentà una gran exposició de títol “Llum” en la que dèiem que l’autora en el convenciment de que l’arrel i la raó creativa son el que ha de dominar , sense deixar-se emmascarar per la fullaraca ambiental per més plaent que sigui el resultat final en l’apartat visual i per més llaminera que sigui per engrescar a l’espectador.

Ara deu anys més tarda veiem que sortosament segueix en el mateix criteri, però si llavors eren un bon grapat de gravats en sec , gofrats , sense entintar , realitzats sobre planxa de fusta , establerts com una veritable ferida de llum en l’estampació, ara el seu treball és conseqüència de la seva relació amb la natura.

Així, després de més de cinquanta anys de caminar per les terres pirinenques del Ripollès, li ha fet un homenatge a aquesta peculiar terra, llençant-se a l’estampació d’un parell de centenars de plantes que ha trobat per aquells indrets, les ha classificat , les ha dibuixat amb perfecció de botànic i les ha traslladat a l’art mitjançant el gravat, aconseguint un resultat més que magnífic, per acabar-les arrodonint en un llibre de limitadíssima tirada, que es converteix en un homenatge perfecte a l’art i a la natura.

Les obres de Margarida March, ens retrotrauen a altres temps. A aquells en que la presa no existia i calia el treball molt ben fet. Cada un dels seus gravats son un crit de natura pura i alhora son un crit d’art pur, circumstància que rarament trobem en exposicions avui en dia.

En uns treballs en teoria freds, fets quasi solament com a delectació pròpia, Margarida March torna a donar a l’art aquell sentit que massa vegades sembla haver perdut. El de la sensibilitat pura, el del treball ben fet, el del goig de l’autor, el del desig de comunicació amb l’espectador. Elements que semblen més d’ofici que no pas de creació però que son imprescindibles per el gaudi del creador i per la transmissió a l’espectador.

Un espectador que davant d’ells, sols li resta quedar subjugat per la bellesa que atresoren i per la capacitat  i qualitat tècnica que desprenen que els fa esser estimats i valorats en uns moments de dificultat en trobar vàlua en formes d’expressió com el gravat clàssic. Fet especial si està tan ben fet com en aquest cas, amb l’afegitó de la cloenda amb la peça majestàtica dels cinquanta gravats conjunts que és peça d’honor en una exposició que cap afeccionat s’hauria de perdre.

Exposició d’obligadíssima visita i recomanació.

Moltes felicitats.

 

“800 mts / 2300 mts.”. Margarida March

Sala d’Aparelladors de Mataró

Del 17 d’abril al 17 de maig de 2026

 

 

 

LA MATRIU I L’ESTAMPA. CA L’ANTIGA

 

Després de l’estiu i l’èxit amb l’exposició “El rastre i la petjada”, primera exposició del cicle “La creació, l’artista”, en arribar la tardor Ca l’Antiga ens sorprèn amb una nova mostra de títol “La matriu i l’estampa” en la que aplega un variat mostroari d’artistes que s’han mogut amb privilegi , en el món del gravat.

En aquesta temporada , Ca l’Antiga aposta per una tècnica ben particular com és el gravat. Una tècnica amb gran història i amb una ample varietat de tècniques particulars que ha estat practicada per quasi tots els grans artistes . Avui, en aquest ocasió, i de la mà del Studio 46 de Barcelona, ens proposa fer una cap-i-tomba i admirar i enamorar-nos del gravat, no tan sols per el resultat final de la peça i  si en canvi enamorar-nos de la matriu coma principi i causa del final artístic del treball.

Com molt bé se’ns diu a l’exposició “amb aquesta perspectiva es trenca amb la idea històrica que la matriu només serveix per a la reproducció d'estampes i que posteriorment ha de ser destruïda per controlar l'edició. En aquest sentit, la matriu es presenta com una mena d'escultura plana, que mereix ser protegida, mostrada i fins i tot comercialitzada. L'exposició ofereix aquesta oportunitat, destacant la matriu com una peça artística digna d'apreciació”.

Una aposta ben peculiar, però amb una força tan terrible, que després de visionar les obres presentades amb les seves corresponents planxes ( matrius ) l’espectador es troba en moltes ocasions dubitatiu en la tria entre planxa o estampa, ja que la perfecció , la puresa i la intensitat artística que atresoren aquestes, no desmereixen en res, i a voltes donen la volta, al resultat imprès que a nivell artístic i comercial és el veritable treball a avaluar .

L'exposició, per tant, ofereix una nova mirada sobre el paper de la matriu en el món del gravat i ens permet endinsar-nos en un món generalment desconegut per part de l’espectador normal que queda aquí subjugat , i alhora enamorat, de l’encanteri que se li ofereix, en una exposició amb noms tan importants com Miró, Ferdinand Fine, Lorenzo Quinn, Adelina Corominas, Jaume Plensa, Antoni Tàpies, i molt especialment Joan Barbarà, i les gravadores maresmenques Catherine Lorton, Cecília Morales, Lourdes Figuera i el desaparegut recentment Lázaro Ferré.

Una exposició de gran qualitat per aquells que ,com jo, estimem l gravat, i una més que grata sorpresa per aquells que en tenien , fins aquesta mostra, desconeixement. Una explosió de molt recomanable visita en el convenciment de que hom que la visita en sortirà del tot enamorat.

La matriu i l’estampa. Col·lectiva de gravats

Ca l’Antiga. teià

Del 20 de setembre al 10 de Novembre de 2024

 

JOAN BARBARÀ. PINTURA I GRAVATS.

El Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres reinicia la seva activitat expositiva amb una mostra recordatori de Joan Barbarà, gran mestre tant en el relacionat amb l’activitat creativa com en el seu magisteri professional/artesanal en el que pertoca al món del gravat i de l’estampació pròpiament dita.

Repassar la biografia de Joan Barbarà és endinsar-se en la història de l’art del nostre país des de la postguerra. El seu aprenentatge a París, les seves exposicions amb debut a la mítica i exigent sala de les Galeries Laietanes. El seu tracte amb els grans dels grans (Picasso, Miró, Matisse, Dalí... ) i la confiança que obtingué d‘ells. El treball per l’editorial Gili i per la galeria Maegth. Fets tots ells que no poden ser assolits sense un marca de qualitat extraordinària.

Tot això és prou indicatiu el nivell de l’autor del que parlem , al que caldria ajuntar el respecte que en el món d l’art significà el seu taller de Vallcarca, lloc de peregrinació obligada per a tot autor que desitgés una cuidada edició de les seves estampes i al voltant del qual s’estructurà un planeta gràfic d’importància cabdal en l’art del país.

Ara a Llavaneres se’ns ofereix  aprofundida mirada de la seva activitat artística i creativa pròpia amb una selecció més que acurada del seus treballs, posant com no l’accent en la tècnica que l’apassionà i el convertí en gran mestre, el gravat.

Ja sigui com a pintor , ja com gravador, queda ben clar que la mirada de Barbarà és una mirada d’artista en la que l’intent de comunicació emocional amb l’espectador és absoluta. Clàssic i avantguardista alhora, barbarà és un creador natural d’ambients , pot seduir en el paisatge, la composició, en la senzillesa i en la complexitat i aconseguint sempre trobar el camí tècnic adequat per poder plasmar de la manera més adient les seves intencions artístiques

.

 Passejar-se per la sala de can Caralt és un petit i joiós plaer que ens apropa a l’art des de la visió personal i íntima d’un creador que va saber ser subtil i emotiu i alhora dur i complex. Cada peça és una sorpresa i alhora una admiració en una mostra que recomanen ferventment alhora que serveix per fer tornar surar a l’actualitat un nom que no s’hauria d’oblidar, el de Joan Barbarà.

Joan Barbarà. Pintura i gravats.

Del 3 de juliol al 20 de setembre de 2020

Can Caralt. Llavaneres

EMPREMPTES DE DONES

El Museu Monjo està recuperant a marxes forçades, exposició a exposició, el prestigi malbaratat per l’anterior direcció i mica en mica va cridant l’atenció de l’afeccionat amb una acurada i diversa selecció de les seves exposicions que fugint de la cridòria de les grans firmes dona veu a aquesta ingent quantitat de creadors d’alt nivell que tenim al país i que generalment resten amagats sota el silenci i l’oblit per manca de possibilitat d’expressar la qualitat del seu art.

Ni més ni menys és el que succeeix  ara amb l’exposició “Empremtes de Dones” amb el protagonisme de Pilar Masip, Rosa Permanyer, Alicia Gallego i Neus Colet, un petit col·lectiu de dones artistes que comparteixen passió per l’art en general i el gravat en particular, i que ja fa deus anys que comparteixen veus per fer una demostració coral de les seves capacitats mitjançant la diversitat que permet el gravat en la seva diversitat tècnica, adaptable a tota mena  de sentits i sensibilitats.

Diuen que el gravat és droga additiva tant per artistes com seguidors. I jo en dono fe. Des de petit quan m’extasiava davant els gravats de Pau Roig, Raventós, Oriol Muntané i especialment Rafel Estrany penjats a casa, - les “pintures sense pintura” com les anomenava-, fins avui mateix, el gravat m’ha interessat enormement . El gravat implica per una part una concepció tècnica absoluta per part del creador. Saber què vol expressar i encertar la manera més adient per aconseguir-ho. Però pel damunt de tot conjugar de la manera més perfecta possible l’equilibri entre fons i forma, tècnica i creativitat. Però implica també un sentit de socialització de l’art que no hem de menystenir , ans el contrari, de cap de les maneres.

Masip, Permanyer, Gallego i Colet formen un col·lectiu compacte. les individualitats es sometent al sentit coral i global de la mostra, de modus i manera que en visitar-la és molt difícil copsar a vol ras l’autoria de les peces. Però aquesta col·lectivitat no limita per res les característiques personals de les creadores.

Colet, més complexa en el fons, és més iconogràfica en les formes. Gallego manté el seu llenguatge sud-americà, de formes marcades i una certa duresa i contundència en la seva plasticitat. Masip és més poètica en una obra més propera a la natura, mentre que Permanyer ens ofereix una obra més sensorial i intimista i estic per dir passional, amb el cromatisme en que l’executa.

Quatre autores, quatre mirades, quatre maneres d’expressar un sentiment comú, el d’explicitar la seva sensibilitat i fer-la avinent a l’espectador que navega per la mostra cridat , ara per el treball d’una artista ara per l’altre, però sempre amb el convenciment de la gran qualitat de l’exposat, que queda palès en el primer queixal de la sala esdevingut mostroari potent de tot el que està en l’exposició.

“Empremta de Dones” és una magnífica exposició que cal visitar. Amb un acurat muntatge que evita individualitats però alhora interferències conceptuals, l’espectador passeja per un mar de quatre rius a quin més atractiu i asserena la seva ànima amb la potència creativa de les autores protagonistes que han fet del gravat eina i bandera pe expressar la seva gran sensibilitat i creativitat artística.

Felicitats.

PETITS PLAERS , GRANS PLAERS. GRAVATS A LA PRESÓ

Ho he dit moltes vegades i cada vegada n’estic més convençut, que el que més ens motiva a aquells art-ferits , com un mateix , que es dediquen a anar d’aquí cap allà per poder visitar quantes més exposicions millor , sense tenir en compte ni el nom de l’artista protagonista , i moltes vegades sense tenir ni la més remota idea del que hi podrem trobar, és l’aparició d’una mostra que ens complau i ens satisfà, tot permetent-nos gaudir d’art en l’estat més pur.

No es pot negar que això succeeix molt de tant en tant , però quan passa la satisfacció és tan immensa que ens serveix per agafar noves forces per seguir en la nostra passió visitant. Justament una d’aquestes escasses vegades ha estat fa uns dies tot visitant la mostra col·lectiva de Gravat que l’Associació Sant Lluc presenta a la seva sala de La Presó ( fins el 5 de gener ) i amb el protagonisme de Laia Arnau,   Núria Calsapeu,   Núria Hurtado,  Daniel Llin,  Ramon Llinés ,  Margarida March,  Carme Peris,  Marc Prat,  Sergi Rabassa i  David Vergés.

Que el gravat és un món apart en el que una vegada hi has entrat , ja sigui com a creador o coma simple receptor , ja no en pots sortit dons quedes com inoculat per un rar verí , és de tots sabut. A Mataró en tenim un bon grapat d’enverinats  d’aquest tipus degut essencialment al malauradament desaparegut taller de gravat que de la mà, primer de Raúl Capitani i després de Jordi Rosés i Pilar Lloret , no tan sols van formar a una munió de creadors , ans també i com efecte colateral, van apassionar a un gran grapat de receptors/ espectadors.

Ara , deu artistes provinents d’aquell taller i que segueixen mantenint oportuna relació amb els mestres mitjançant els cursos que aquests realitzen en la seva seu professional d’Art Print ens ofereixen una col·lectiva plena d’individualitats com si en la seva diversitat conceptual, estètica , plàstica i creativa ens volguessin acostar al ventall de possibilitats del gravat en el que pertoca a que qualsevol concepte creatiu sempre té en el gravat una possibilitat tècnica per ser estampada / reproduïda.

En ser una mostra de caire col·lectiu potser el més convenint seria el mantenir el judici en la globalitat però crec que en aquesta ocasió s’escau una individualització , per petita que sigui. Així hem de dir que mentre Laia Arnau ens sorprèn de manera gratíssima amb dues peces que s’allunyen del seu camí il·lustratiu habitual, per endinsar-se per uns camps de força i intensitat , absolutament seductores en l’aparença i embriagadores de sensibilitat en l’aprofundiment, la Núria Calsapeu segueix en el seu camí poètic de tendresa ben especial al que tanta sensibilitat i capacitat creativa sap extreure.

Núria Hurtado segueix donant-li voltes a la geometria, el ritme i el moviment , sorprenent-nos un cop més amb un equilibri dinàmic d’excel·lent vibració artística. Daniel Llin demostra que tot és possible en el camp del gravat , inclòs reconstruir la seva vesant pictòrica plena de densitats en una estampa que manté la intensitat formal i creativa del seu habitual fer. Ramón Llinés manté la seva aposta per una investigació en la que el joc cromàtic serveix per apuntalar aquest sentiment volumètric i de profunditats que tant bé sap plasmar.

Margarida March ens demostra fefaentment que l gravat combina amb tot , fins i tot amb una especialitat tan remota i contrària com pot ser l’esmalt. Tot ensenyorejant la peça March  aconsegueix una finor i una intensitat artística certament remarcable. Nivell que també assoleix Carme Peris en un exercici de tècnica i concepte plenament reeixit.

Marc Prat fa veritable estrena en aquest camp mantenint la seva dialèctica plàstica i demostrant que en el gravat té un llarg camí a recórrer i que pot ser l’eina complementària ideal a la seva pintura ,sense perdre ni un gram de qualitat i afegint a més a més , una nova i ben grata mirada  al seu fer. Una alternativa que contrasata amb el seguir fent camí de Sergi Rabassa molt més segur en aquests verals que no pas en els pictòrics. Finalment David Vergés es magnífica a si mateix amb un parell d’obres d’un reduccionisme minimalista que encongeix l’ànim i captiva per la força i serenor immerses en una qualitat d’alt nivell. 

10 Gravadors diferents ,reunits en el cocktail d’una col·lectiva de molt alt nivell que no us heu de perdre de cap de les maneres.

PS.- Acabat d’escriure aquest pot descobreixo entre les notícies de l’Ajuntament de Mataró que el proper mes de gener , el taller de Gravat reinicia les seves activitats , noticia que m’alegra de per se i que ha de merèixer un immediat post.

Però no he volgut que aquesta notícia variï la crítica de l’exposició ja que l’esperit amb el que es va fer i el que respira , correspon exactament al que dic en la mateixa i que concorda del tot amb els comentaris dels mateixos organitzadors , la gent del Sant Lluc.

(Les fotografies han estat manllevades del blog del Sant Lluc)

GRÀFICA

Soc un gran defensor de l’obra gràfica , sigui quina sigui la técnica emprada. Una defensa recolzada tant en la gran qualitat que generalment atresoren tota mena d’estampes , ans també per la possibilitat de poder adquirir treballs d’artistes de primera línea i qualitat a uns preus assumibles per al bon afeccionat. Lamentablement però l’art gràfic no acaba d’aconseguir la consideració de molta gent. El desconeixement tècnic i moltes vegades aquesta estúpida consideració del dubte en el sentit d’obra única ha creat una absurda malfiança que fa no existeixi la passió per ell que crec hauria d’existir.

Això passa per arreu i per tant també a Mataró on a més de gaudir d’un dels grans gravadors “clàssics” com és el cas de Rafael Estrany , ben admirat aquí per la seva pintura i en canvi respectat mundialment per els seus gravats, tenim un Taller de Gravat magnífic , amb una tasca de traca i mocador , amb un nivell de resultats excel•lent com ho demostra exposició rera exposició. Un Taller municipal a qui el mateix govern que l’aixopluga , ni li fa cas , ni el potencia , ni molt menys el llueix , tal i com mereixeria.

Potser per totes aquestes prèvies fàcil és pensar que l’exposició d’obra gràfica d’artistes contemporanis catalans que es presenta en aquest mes de juny a l’espai Capgròs , a bon segur pasarà del tot desapercebuda , i seria una llàstima.

Ho seria per un cantó per la qualitat dels artistes signants de les obres presentades amb noms tan llaminers com Miró, Ràfols Casamada , Alcoy, Brossa ,Argimón , Jorge Castillo, Hernández Pijoan , Zush , Victor Mira..., artistes que a més queden dignament representats , no amb obres de gran col•lecció, però sí amb obres personals i de qualitat contrastada.

Però la mostra té a més el valor afegit d’uns preus del tot recomanables, que no superen els 500 euros , en una relació qualitat / preu altament favorable, el que hauria de permetre a tot bon afeccionat disposar d’una obra de qualitat sense necessitat de fer bogeries.
Per tot això hem de recomanar intensament aquesta exposició, i en la diversitat de gustos , estils i tendències que proporciona la visita , remarcar les obres de Ràfols Casamada , i molt especialment el troquelat de Jorge Castillo ( excepcional ) . Una recomanació que és d’aposta guanyadora.

ARTISTES I EL MAR

Dos artistes mataronins prendran part properament en dues exposicions que tenen el mar com a eix central.

Per un costat en Josep M. Jodar , serà uns dels participants de la “Surf art” que del 22 al 25 de juny ocuparà la Galeria Cosmos ( Enric Granados 3. Barcelona ), organitzada dintre del Internacional Surfing Day , essent tots els artistes participants , practicants actius d’aquest esport.

Per altra costat , a partir de demà mateix i fins el proper 6 de juliol , la Sala Parés i en el seu espai 2, presenta la mostra “La ciutat i el mar” , amb la presencia d’onze reconeguts artistes habituals de la galeria , entre els que es troba el mataroní Alberto Romero , que segueix afermant-se com a creador important d’aquest espai.

Finalment , amb el mar com a distància i separació, hem de fer avinent que des de el passat 28 de Maig i fins el 26 de Juny , la galeria “El temple” de Palma de Mallorca ( Ramon Llull 18) presenta la mostra conjunta de pintures de l’argentoní Pep Suari , de fa molts anys afincat a l’illa, que comparteix espai amb les escultures del mataroní Josep M. Gomis.

CARA I CREU

M’arriben bones notícies al voltant de la Nau Minguell, que s’inaugura els primers dies de Juliol. Com tots vostès saben , el projecte de la mateixa res té a veure amb l’inicial que donava protagonisme als artistes. Les reiterades queixes van produir un seguit de converses entre Tecnocampus i diversos artistes i col•lectius de creadors que van anar en orris pel desmesurat preu de lloguer dels espais.

No fa tant , ja varem comentar que hi havia ordres de “les altures” que a Can Minguell hi havia d’haver artistes , “al preu que sigui” , i ara sembla que les demandes han canviat i al final hi hauran artistes a Can Minguell, fet del que ens congratulem , i molt, i del que en certa part ens sentim “ culpables” .

Felicitats dons si al fina tot acaba bé , però volem repetir la nostra queixa pel malament que s’ha dut a terme tota la història i fins hi tot com acabarà. Dic això ja que és Tecnocampus qui ha anat a buscar a “certs” artistes i a “certs” col•lectius , no havent fet , tal i com caldria , una crida a tothom. Aquesta discriminació positiva envers alguns , és un punt que mai hauria de succeir en circumstàncies i indrets com aquest, però tot ha estat de suspens absolut.

I ja que parlem de suspens , suposo que ha etat definitivament suspesa la visita oberta que s’havia de fer justament per a tots els artistes que poguessin estar-ne interessats , i que repetidament va prometre Alícia Romero. És la cirereta en un procés que s’ha dut a terme de manera lamentable, encara que restant encara un mes per la inauguració...

I si aquesta és la cara , m’arriba també la notícia de la quasi segura suspensió de l’activitat artístic / cultural que n’era pròleg de Les Santes. Segons sembla ,l’IMAC ha tornat a fer de les seves.
Com es diu a vegades , ampliarem la notícia.

TRANSPARÈNCIA A L'IMAC
PENEDÈS I PERA , DIMISSIÓ