PETITES / GRANS EXPOSICIONS. MAGARIDA MARCH /ANDREU PÉREZ “TETE JI”

 De fa un temps que el món expositiu sembla centrat únicament en les grans exposicions , en aquest art espectacle que conforma cues i cues a les seves portes i en les que la seva visita esdevé com un esdeveniment  social, tal i com si no visitar-les fos quedar en fals en la “cartilla” de cultura obligatòria, com ho és acudir a tal concert, llegir tal llibre o visionar aquella pel·lícula, etc.

En canvi les “petites” exposicions , les que omplen mes a mes els espais de tantes galeries, centres culturals o semblants , semblen haver desaparegut del mapa de l’existència real. Un grup de gent a la inauguració, generalment amics i coneguts de l’artista, i en la resta del temps quatre visites puntuals d’aquells artferits incapaços de deixar passar la més mínima ocasió per a poder visitar tot allò que faci possible olor a art, tot intentant esbrinar qualitats , presents i futurs.

A més,  l’art d’habitud , aquest darrer del que parlàvem, ha desaparegut del tot dels mitjans d’informació. La crítica periodística s’ha fet fonedissa i tan sols algun apunt puntual en forma de petit espai setmanal ens sobte de transcantó en algun diari però amb tant poc espai que sols dona per a un parell de noms. Com enyorem el puntual comentari de J.Mª Cadena després d’haver tafanejat per tots els indrets o aquelles pàgines dedicades a l’art en diaris com La Vanguardia !.

És cert que un també es deleix per les grans exposicions. Que a un ja li corca el neguit per que encara no ha visitat l’expo de la Fundació Mapfre ni la d’escultures de Miró. I que veien els anuncis d’altres exposicions que es fan per arreu ja estaria agafant transport per fer-ne oportuna visita. Però també és cert que havent vist tantes exposicions en  el decurs dels quaranta anys de professió la capacitat de sorpresa ha disminuït i que encara  que un segueix fruint, i molt, davant les obres mestres, més d’una i de dues vegades he sortit amb el petit desengany del viatge i les alforges.

Per això segueixo visitant tantes exposicions d’aquelles més petites en la certesa de que allà hi trobaré prou aliment de qualitat com per gaudir de veritables delicatessen artístiques. En el que va de temporada he pogut gaudir de mostres tan interessants per la seva vàlua i qualitat com la de Rovira Brull a Can Caralt de Llavaneres , o la de J.M.Codina a la barcelonina Àmbit. O mostres de caire més comercial però amb el sentit millor entés d’aquest concepte com son les de Perico Pastor al Museu del Càntir d’Argentona o la de Didier Lourenço a Moldumat, de les que obligatòriament haurem de parlar.

Però si anem més enllà i ens acostem a uns espais que quasi podríem qualificar de més tangencials, tenim també ocasió de trobar ben grates sorpreses com son per exemple el cas de Margarita March que podem visitar a l’espai Capgròs o el d’Andreu Pérez "Tete Ji"  que ho fa a la casa Gòtica d’Argentona.

La Margarita March i l’Andreu Pérez  “Tete ji” estic convençut que no es coneixen. I diria més encara , que no saben entre ells de l’existència de l’altre. A fi de comptes un mateix coneix a la Margarita de fa molts anys , i va ser abans el coneixement personal que no pas l’artístic, mentre que a “Tete ji” sols el conec de les xarxes socials del Fb. Poques coses els uneixen en teoria, però potser més de les que sembla.

March i Tete ji son creadors sensibles i a més ho son des de la diversitat i des de la dualitat. Mentre Margarita es mou sempre en el camp estètic plàstic però mitjançant dos procediments que malgrat certes coincidències podrien considerar-se si més no amb certa contradicció (esmalt i gravat) , Tete ji mostra la seva dualitat amb la música en la que es mou en el camí del jazz progressiu i la plàstica en la que es mou mitjançant en un criteri mustidisciplinar en que pintura i volum es donen la mà.

I és en aquest encaix dual on podríem estructura un lligam entre ambdues formes de concepcions creatives que en la diversitat de l’aparença tenen en el fons el desig de confegir un tot mitjançant la cohabitació, - no m’agrada gens la paraula maridatge-, entre aquest elements dispersos i en aparença llunyans per aconseguir un resultat únic i comú, en el que s’aferma el diàleg de contraris i s’estableix el concepte global de cada artista.

La Margarita ens presenta a l’espai Capgròs una veritable filigrana de conjunció anímica del gravat i l’esmalt. Els exemples que ja havíem vist en altres Sant Lluc ara assoleixen un “jumelage" en la que la sensibilitat i essència pura del gravat net, del gofrat ( aquest relleu en sec sense entintar) , s’enlaira estimulat per la força del color i la forma dels petites esmalts que curiosament desequilibrant la formalitat del conjunt, equilibren l’epicentre de l’obra que en resulta en conjunt, donant-li ritme, repuntant en color i remarcant encara més la puresa de les dues tècniques mercès a l’evidència de la confraternatitat del dispers.

Una obra curosa des de les petites peces, veritables flashos visuals del concepte que vol desenvolupar, fins a la serena elegància de les peces de mides més grans on el contrapunt dignifica i magnifica el conjunt de l’obra. Uns “Jocs" , aquests de Margarida March que marquen l’actual estat de gràcia de la seva creació i que llueixen amb tot el resplendor de la seva qualitat creativa a l’espai Capgròs.

“Tete ji” està molt lluny encara de l’habilitat compositiva i capacitat tècnica de Margarita March però en canvi ens demostra perfectament  que en la seva ment s’està gestant un procés creatiu de gestació d’un món oníric i personal capaç de transmetre la sensibilitat íntima del creador no tan sols en el que pertoca als sentiments més personals com puguin ser els afectius, ans també al sentiments socials que mai hauria d’oblidar cap creador.

Desconec del tot els coneixements de la petita història de l’art proper dels que disposa l’autor, però la seva línia creativa es mou amb tota dignitat en el que podríem dir una barreja entre el món simbolista del realisme màgic d’Alcoy i el sentit social dels personatges de Rovira Brull. Això salvant totes les distàncies, que avui per avui encara son moltes en el concepte i moltíssimes en els plantejaments tècnics.

Tete ji ens presenta ara a la Casa Gòtica d’Aregentona,un seguit de collages que podríem dividir en dues parts. Per una part ens ofereix uns collages d’arrel i essència pictòrica en la que diposita tota mena d’elements i materials per a tal de crear una mena de construcció pictòrica en relleu que li serveixi per mostrar-nos un espai màgic i imaginat en el que a bo segur la vida podria ser millor. Un camí agradable, plaent, que interpel·la i obliga a respostes directes, en el que caldrà percudir i aprofundir. 

Per l’altre, el collage ens endinsa envers un camí més escultòric en la representació de peculiars personatges. Una aposta aquesta interessant però en la que cal encara incidir amb intensitat per donar la força que ara i per avui no tenen.

Margarida March i Tete ji, dos artistes ben diferents. Un , la Margarita, amb la serenor d’una carrera a les esquenes i la passió per l’ofici com origen i font de tota la resta . L’altre , Tete ji, amb la força d’un ideari a desenvolupar i amb un munt de temps per davant. Dos artistes capaços , un des de la serenor formal, i l’altre des de la disbauxa compositiva, de demostrar que en l’art sempre es pot trobar l'indret en el que els conceptes i els elements més diversos tinguin punt de trobada i des d’allà siguin capaços de gestar les emociones que sempre ha de trametre l’art.

El plaer de gaudir de la gran qualitat de l’artista ja fet ( March) o gaudir del projecte d’un creador encara poc fet però emanant comunicació i feeling (Tete ji), son fets que sols es poden produir potinejant per aquelles sales amb menys pedegree però capaces de donar aquella sorpresa que és la veritable vida del “gaudidor” de l’art.

 (Les fotografies han estat extrets de la xarxa i en el cas de TeteJi no son del tot representatives dels treballs presentats)

LLUM. MARGARIDA MARCH

Hi ha exposicions de les que és difícil parlar-ne. En general son exposicions que un preferiria obviar , fer veure com si no haguessin existit. Com si cap il·luminat hagués cregut que aquells engendres que no poden ser considerats plàstics mereixien la llum i l’observació per part de ningú. D’aquestes n’ hi ha un bon munt en el decurs de la temporada.

Però sortosament de tant en tant , molt de tant per ser més exactes , n’hi ha d’altres de les que també és difícil parlar-ne i no per manca de paraules i qualificatius , ans per el sentit de que saps que les paraules no faran justícia i afebliran la potència resplendent que exhalen aquells treballs que si han de ser considerats de totes ,totes , veritables peces d’art.  Una d’aquestes rares exposicions en les que millor el silenci i la contemplació que no pas les paraules, és la que en aquest mes de desembre i a la sala del Col·legi d’Aparelladors presenta Margarida March, sota el sempre agosarat títol de “Llum”. Una esplèndida exposició que no us heu de perdre de cap de les maneres.

Margarida March és més que res coneguda per la seva faceta d’artista de l’esmalt, una tècnica en la que és una de les grans. Fa temps però que encuriosida es va endinsar en l’art del gravat de la mà dels grans mestres Jordi Rosés i Claudia Lloret i allà ha trobat aquell punt de rebel·lia , aquella possibilitat d’agosarament que no podia assolir en el camp de l’esmalt , mentre que en canvi podia mantenir aquells sentiments d’ofici, perfecció i mètode , que tan propers li son i que li donen aquella seguretat estructural que tan agraeix.

Ara , després de diverses aventures amb diversos plantejaments tècnics , cercant maridatges atractius amb resultats prou reeixits , Margarida March torna als orígens i es planteja l’essència. La gracianesca definició del bo i el breu en la literatura , March l’aplica en sentit estricte al seu treball, en el convenciment de que l’arrel i la raó creativa son el que ha de dominar , sense deixar-se emmascarar per la fullaraca ambiental per més plaent que sigui el resultat final en l’apartat visual i per més llaminera que sigui per engrescar a l’espectador.

D’aquí i seguint la definició de Bracque que entén l’art com una ferida de llum, March aposta per la nuesa extrema oferint-nos un bon grapat de gravats en sec , gofrats , sense entintar , realitzats sobre planxa de fusta , establerts com una veritable ferida de llum en l’estampació realitzada sobre paper Hahnemühle.

Unes obres franciscanes quasi , establerts en una atmosfera aparentment asèptica que vibra amb tota potència amb el desfermament creatiu que l’autora ens proposa sàviament , entenent perfectament , alhora que ho fa avinent a l’espectador , que la tècnica no tan sols és precisa ans és indispensable , però sempre ha de ser mitjà i mai finalitat.  

Que la finalitat és la creació, és l’art. És l’expressió plàstica de la sensibilitat més íntima del creador que esclata en aquesta ocasió en aquesta perfecta conjunció en la que res falla. Una tècnica perfecta ; una temàtica plenament adient a la intencionalitat per a tal de no distreure en res del conjunt; una tria volgudament acromàtica per potenciar i reforçar l’impacte visual; i finalment una muntatge global de la mostra que serveix per ressaltar al màxim les peces presentades alhora que és una magnífica mostra de sensibilitat i elegància.

Una mostra rodona en l’accessori i en el fonamental, que provoca un veritable plaer estètic, sensible i conceptual en la seva visita i que és veritable lliçó del bon fer d’una artista massa amagada i que ara esclata en tota la seva plenitud.

Una exposició de més que obligada i repetida visita.

Felicitats.

“Llum”. Margarida March

Sala del Col·legi d’Aparelladors. Mataró

Del 5 de desembre al 10 de gener de 2015

(Les imatges han estat extretes de la xarxa)

ESPAI D'ART . MARGARIDA MARCH

Aquí teniu el darrer Espai d'art ,emès aquest mateix vespre a m1tv , amb el protagonisme d'aquesta gran artista de l'esmalt que n'és Margarida March. Amb ella parlem no tan sols de l'esmalt , ans també de la seva altra gran passió com és el gravat. Una entrevista que paga la pena escoltar.

http://m1tv.xiptv.cat/espai-d-art/capitol/margarida-march

CLASSIC-KAS. JORDI PRAT PONS

Ja feia uns quants anys que no gaudíem d’una exposició individual del mataroní, afincat de fa temps a Argentona , Jordi Prat Pons. El nostre record va quasi deu anys enrere en aquella interessant exposició que realitzà a la sala de l’Ateneu Laietana , on sorprenia amb una obra gegantina de la mida d’una tanca publicitària.

Després , petits tastets , alguna que altra notícia de les seves presències als EEUU i a diversos estats d’Europa, alguna imatge de la seva evolució , però poca cosa més. Però, ara després de visionar la mostra “Classic-Kas” que presenta al Museu Arxiu de Llavaneres , Can Caralt , hem de dir que ha valgut la pena esperar aquests anys d’un cert silenci.

Parlar de Jordi Prat Pons en el món de l’art proper referencia immediatament a les ampolles. Aquest objecte ha esta el seu leitmotiv durant molts anys. El seu joc pictòric de volums , amb la juguesca del collage de les més diverses etiquetes, conformant el que en certa manera podríem definir com bodegons del temps del  fi de segle.

Però aquella idea , atractiva i agosarada en el moment , havia perdut pistonada per un cert esgotament conceptual i plàstic, però en canvi mantenia la seva vigència en el concepte creatiu de l’autor . Era dons obligada l’evolució i fins i tot , per que no dir-ho, la revolució. Això és justament el que ha fet Jordi Prat Pons en aquests temps , de modus i manera  que ara esclata resplandent en aquesta magnífica exposició.

Per un costat Jordi Prat Pons ha evolucionat el concepte tècnic. Ha capgirat eles elements i si abans era la pintura la que dominava per damunt de la  matèria del collage , ara son els elements del collage els que esdevenen la que podríem dir “base pictòrica” , mentre que la pintura , pròpiament dita , és la que serveix d’afegitó, de punt de recolzament, per assolir el punt desitjat en el concepte visual i plàstic imaginat per el creador.

Així les obres agafen una intensitat , tan sigui cromàtica , com volumètrica , com conceptual, que no sol els hi dona un atractiu especial, ans també les humanitza fins a uns límits insospitats. Els seus objectes deixen de ser això, simples objectes , per esdevenir elements referencial de tots nosaltres . La xapa de Fanta , el paquet d’Ideales  , l’ampolla de  “tab” ( el primer refresc ligth que es va comercialitzar ), ens retornen , en un concepte vintage , no sols a uns temps passats ,ans semblen recobrar vida portant-nos a imaginar les vivències viscudes al seu voltant, en un exercici d’una certa nostàlgia del passat , vist però mitjançant una plàstica absolutament  viva i actual.

Però a, a més a més , al costat d’aquesta nova mirada al seu concepte de sempre , Jordi Prat Pons vol ara retre homenatge als grans mestres de l’art , que alhora han estat per a ell , els seus grans inductors pictòrics. Un homenatge realitzat mitjançant la relectura personal de les seves obres històriques , passades pel tamís  de la seva mirada plàstica i conceptual.

Un exercici d’agosarament màxim del que en surt amplament victoriós , sigui quin sigui l’artista “interpretat”. I això que no es para en barres i els noms de Miquel Àngel, Velázquez, Modigliani etc .. son els escollits per a l’aventura.

Ens trobem dons davant una exposició que sols pot merèixer el qualificatiu de magnífica. Una mostra de capacitat creativa , tècnica i compositiva , capaç de donar com a resultats unes peces que depassen els nivells que podríem dir d’ofici , per assolir uns nivells artístic absolutament estimables que han de col·locar definitivament , si és que no hi estava , a Jordi Prat en lloc de privilegi entre els artistes del nostre entorn més proper.

Exposició d’obligada i detinguda visita .

Felicitats

Classic-Kas.- Jordi Prat Pons

Museu Arxiu de S.A.Llavaneres

del 26 d’Octubre al 25 de Novembre de 2012

ESPAI D’ART. ARA ELS DIMARTS

L’aparició en la graella de m1tv , de nous programes en xarxa , han provocat una petita reestructuració de la mateixa i amb ella el canvi de “Espai d’Art” que manté la seva periodicitat quinzenal, però que ara és passa a emetre els dimarts a les 21.00 hores , amb les corresponents repeticions al dia següent i en el cap de setmana , i la seva presència a la xarxa en el web de la mateix m1tv a partir de poc després de la seva emissió.

Així aquest mateix dimarts ( avui , per a bona part dels lectors d’aquest blog ) tindrem un nou capítol d’espai d’Art ,amb el protagonisme de l’esmaltadora Margarida March.

A CONTRAPÈL

No feia falta ser molt espavilat , i jo no ho soc , per preveure el que ha passat en aquesta malaurada mini temporada de “Mar de fons” organitzada per la Sant Lluc, que ha tingut com a cloenda la mostra “Dues dones i el blau” , amb el protagonisme de Regina Puig i Margarida March.

Vàrem dir en el seu moment que era difícil d’entendre aquesta mostra en forma de duet i més encara quan l’excusa unitiva era un “blau” que no quallava precisament amb l’evolució creativa d’ambdues. Ara , un cop vista l’exposició , ens hem d’aplaudir a nosaltres mateixos per el nostre pronòstic ja que ni existeix lligam algun entre les protagonistes , ni el concepte “blau” que serveix per “unir” la mostra apareix com element essencial i fins i tot tangencial, i el que és més important , la subordinació de les autores al concepte unitiu del “ mar de fons” les descol·loca del seu i les obliga a unes subjeccions formals que desnaturalitza bona part del seu treball, en especial en el cas de Margarida March.

I cito a Margarida March ja que ella és qui amb la gran qualitat dels seus esmalts manté del tot el nivell d’una exposició , que fora d’ells no deixaria de ser una anècdota no mereixedora de cap manera de ser exposada en un indret com Ca l’Arenas, si és que de veritat volem que Ca l’Arenas tingui nivell i pes específic , i no com hem vist aquest any.

March ens presenta en aquesta mostra les dues cares del seu fer artístic: la de l’Ofici ( els esmalts ) i la més passional ( el gravat). Certament Margarida March és una gran mestre de l’art de l’esmalt , i no exagerem si la considerem una de les millors esmaltistes del país. Aquesta immensa qualitat la ha dipositat en aquesta ocasió en el seguit de peces que ensenyorejen el menjador de ca l’Arenas , tot i que queda ben palesa la seva subjecció interior a aquest concepte marí esdevingut d’obligat compliment.

Però està clar que quan un és un excel·lent artista , i Margarida March ho és , es té la capacitat de convertit la limitació en virtut i reconvertir la juguesca en una recerca personal que doni com a fruit uns resultats reeixits. Així succeeix en aquesta ocasió en la que la sensibilitat , el concepte creatiu i la capacitat tècnica es donen plenament la mà per aconseguir uns esmalts resplendents dignes de l’habitual ben fer de l’artista.

Altra nivell però succeeix en el cas dels gravats. Certament tres gravats simplement gestuals i d’un minimalisme impactant , criden l’atenció i marquen un elevat nivell, però aquest es descomposa ràpid en unes peces massa subjectes a la temàtica i en els que l’habilitat de l’autora poc i pot fer davant de la insubstancialitat del concepte , massa lligat a un univers figuratiu, arribant a un punt de no tornada , en el cas més figuratiu de tots (meduses ), que fora del treball tècnic no comporta cap valor afegit a la línia de l’autora.

El cas de Regina Puig és ben diferent. Excel·lent dissenyadora , està encara en les beceroles del que podríem considerar concepte plàstic , i per tant encara està molt lluny de disposar del mínim de mèrits precisos per exposar al vell casalot del carrer Argentona , si de veritat volem que es prengui de manera seriosa la seva projecció artística i cultural.

Sortosament Regina Puig ha estat llesta i deixant del tot el concepte plàstic ha apostat per el camí que bé coneix i que de manera ben exitosa conrea , com és el cas del disseny. 

Així les seves obres responen únicament a aquest concepte i fan aposta total per una mirada visual parella a la que ens podria oferir un cartell publicitari. Així fàcilment podríem concebre les seves obres com grans  plafons publicitaris en els que en un costat aparegués de manera ben remarcada , el logo d’una cervesa, una beguda refrescant , o qualsevol altra marca relacionada amb l’ambient de platja.

Algú podrà dir , i a bon segur tindrà la seva part de raó , que a fi de comptes això és el que feia Warhol per exemple , però en aquest cas el concepte no és aquest ni de bon tros. L’obra de Puig té una única raó i aquesta està fonamentada en el disseny i li cal urgentment , si és que vol seguir per el camp de la plàstica , fer-ne reducció per establir una nova paramètrica més lliure i personal que l’allunyi d’aquesta dinàmica intranscendent , que a més bé reforçada per un muntatge visual funcional i identitari que en aquesta ocasió frega del tot el ridícul , rebaixant la possible força d’un concepte plàstic que s’ha de revisar de manera urgent.