La passada setmana , i en petit comitè , vaig poder visionar i de ben a prop, el retrat de l'insigne biòleg Pere Montserrat realitzat per Alberto Romero Gil, destinat a la galeria de mataronins il·lustres. Encara no havia acabat de fer-ne examen que ja sentia dins meu la pregunta que encara no s’havia vocalitzat i que no podia ser altra que la de la meva opinió.
La resposta va ser clara,
contundent i amb tres apartats: Que era
un obra fluixa de l’Alberto Romero, que creia que no havia sabut copsar l’encàrrec
i que malgrat tot, estava convençut que d’aquí uns anys en mostrar els retrats
de la galeria de mataronins il·lustres , es remarcaria tot senyalant-la, que aquella
era una obra d’Alberto Romero Gil.
Avui , una vegada feta pública
la mateixa , encara que amb patètica
publicitació, - quanta feina tens per davant Quim , és hora de fer-ne pública
explicació.
En primer lloc cal dir que crec
, i molt, en l’Alberto Romero Gil, que estic convençut està encaminat a ser un
dels grans de la pintura espanyola d’aquests començaments de segle. Estic ben
orgullós de ser el primer en descobrir-lo , - ai aquell dibuix d’una simple
pipa de gira-sol , al Sant Lluc -, i d’haver pogut seguir emocionat la seva
pujant trajectòria . Però si l’Alberto té un punt dèbil, aquets no és altra que
el de la figura i el retrat. I aquí ho constata una vegada més.
En segon lloc que penso
fermament que Alberto Romero no ha entès el concepte de l’encàrrec. Una pintura amb destinació a
un espai públic s’ha de desenvolupar, sense que calguin renuncies de cap part ,
en relació a la funció i a l’espai que ha d’ocupar. S’ha de fer paral·lelisme
amb el cas de les escultures públiques que han de ser d’una tipus o altra segons
el lloc al que vagin destinades. Una escultura de gran mida quedaria enfarfegada
en un espai de petites dimensions , mentre que al revés, una de petita es pedreria
en un espai de grans dimensions.
Alberto Romero hauria d’haver entès
que la seva obra es col·locaria a ran de
sostre i per tant els petits detalls perdrien tota mena de valor, el que
exigiria una obra potent en el tractament personal i en el tractament
hagiogràfic , fet que evidentment no s’ha plantejat en la realització de l’obra.
Però centrant-nos en l’obra en
si , l’autor ha apostat per seguir fil per randa el concepte del seu ídol i
mestre, amb un treball de gran espai exterior de concepte monocromàtic , en el
que es descentra la figura de l’homenatja’t , en aquest cas i seguint el seu consell, descorbatat i amb vestit de camp.
Un retrat en el que les ulleres
groguenques marquen el punt i en el que l’establiment, molt d’Antonio López , de
l’estructura doblada per a tal d’aconseguir un sentit de moviment , provoca un
trompe l’oeil , potser no del tot aconseguit, que deixa en molt eteri el resultat
, sense aquella transmissió de força, que obligadament hauria de generar el protagonista.
A més , els elements
hagiogràfics , en aquets cas les estructures vegetals, queden esmorteïdes i
impossibles de desxifrar en la distància , més en un cert concepte d’obra inacabada
( metafòricament parlant ja que el
creador és l’únic en saber el punt exacta en que acaba la seva obra i així ho
certifica amb la seva signatura) que deixa com coixa una obra que malgrat el
seu evident nivell, no es pot considerar com emblemàtica en el positiu treball
d’Alberto Romero Gil .
Però tots ho sabem , “ que el
mejor escribano siempre hace un borrón”. I aquest en pot ser un bon exemple.
