Ho dèiem la temporada passada:¨ L’organització hauria de fer un
pas endavant i d’ençà ara mateix decidir que és el que vol de veritat i
començar a cercar els camins per aconseguir-ho. Si està contenta amb el que hi
ha ara mateix, endavant, res a dir. I mai tan exactes les paraules: Res a dir.
I ho dic ,ja que en el proper any no haurà de merèixer ni un paraula en
aquest blog.
Però si de veritat entén que alguna cosa
passa, que la davallada qualitativa i de participació és tan evident que és
precís fer quelcom per deturar el desastre , és el moment doncs de posar fil a
l’agulla.”
Avui en visitar el Sant Lluc d’enguany,
col·lectiva que es creà com una col·lectiva d’artistes locals, encara que ara s’hagi
obert per artistes sense cap relació amb la ciutat, el resultat és tan patètic
i decebedor que seguint el que afirmava en l’anterior edició, he decidit no
fer-ne crítica, que és alhora la més intensa de les crítiques.
Res a dir doncs. Sort.
Però és obvi que si ha de merèixer opinió l’homenatge
a Angel Heredero Bravo. Un homenatge que essent de justícia, sembla agafat amb pinces.
Fa dos anys s’homenatjà a Diego Guirao, gran
amic i al que vaig seleccionar per “Tempus Fugit”, artista que quasi no havia
participat al Sant Lluc. L’any passat va ser Verònica Aguilera qui va agafar
protagonisme, encara que no sabem per quina raó, i enguany amb la mort de dos
grans artistes mataronins, com Ricard Jordà i Yago Vilamanyà, ambdós assidus
participants en altres temps a la col·lectiva, l’homenatge a les seves figures
artístiques i mataronines era més que obligat, però no , com ja havia passat amb
Antoni Boix que també va ser obviat malgrat que havia estat organitzador de la recuperació de la col·lectiva en temps difícils. Així doncs el silenci plana sobre els artistes que no els han fet el gara gara.
Amb aquesta sensibilitat de pa sucat amb oli
de que qui no m’aplaudeix jo no hi
conto, els homenatges a la sant Lluc sols els salven la vàlua del presentat,
com en aquest cas en que la potència del bon fer de Heredero Bravo , salva fins
i tot el demencial fet de col·locar part de la seva obra sense identificar en mig de la col·lectiva , per intentar donar
to a la mateixa.
Del bon fer d’ Ángel Heredero Bravo en varen
fer acurada mirada en el darrer post d’aquest mateix blog. ara podem
gratificar-nos i gaudir d’un seguit d’obres que reflecteixen en general, la
seva trajectòria.
Així podem fer bona mirada al seus caps , bustos i desenvolupament dels mateixos que ens retrotrauen a les obres de l’escultor Igor Mitoraj, escultor franc polonès ja desaparegut. Unes figures d’aire clàssic però en les que sempre domina la modernitat de la intenció que supera abastament al seu sentit clàssic en la reproducció. Obres que parlen amb segones lectures des d’un realisme perfectament realitzat.
Però com l’ escultor demostra amb la teòrica contradicció entre les dues peces
que conformen el conjunt escultòric de la Plaça Itàlia, aquí també ens ofereix
un seguit d’obres treballades des de uns petits quadrats en els que juga amb
les invaginacions, els trencaments, etc en l’aposta de la provocació envers la
reflexió del laberint en el que es troba l’escultor i el ser humà en el sempre
complex cicle vital que genera les emocions i reflexions.
La varietat creativa i estilística s’accentua
amb el cub en el que s’hi exposen un seguit d’escultures de formes vegetaloides
, molt poc vistes a la ciutat, que son sens dubte un dels elements que més representen
la seva filosofia creativa, alhora que
la seva perfecció tècnica.
Mostra aquesta , la de Angel Heredero Bravo ,
que és d’obligada visita per a qualsevol que tingui amor i/o afecció per l’art.
Una mostra que ens ha emocionat a aquells que el vàrem conèixer i estimar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada