D’ANTOLÒGIQUES I RETROSPECTIVES

Per raons que sols els senyors Windows, Google i Blog saben, aquesta finestra de contacte personal que és aquest Transport Públic era impossible d’accedir per a noves publicacions. Per les mateixes desconegudes raons, i després de fer un bon grapat de gestions, ara sembla que ja torna a estar operatiu , però en aquest bon grapat de dies s’han quedat a l’aigüera un nombre de comentaris expositius que si bé no tenen ja vigència doncs algunes exposicions ja han mort, si que tenen el contrapunt històric que pot fer que dintre d’uns anys ens serveixin per a recordar les exposicions. Per això en el decurs dels propers dies anirem publicant el que hauria d’haver estat ja a l’abast de la xarxa.

Així per ex han coincidit dues mostres de caire antològic / retrospectiu com la de Marta Duran ( “Intensitat i densitat”. Ateneu Fundació Iluro) i Ricard Jordà (“Reculls”. Col·legi d’Aparelladors). Dues mostres que curiosament parteixen d’un mateix punt d’inici que no és altre que la celebració d’un aniversari, - 30 anys expositius en el cas de Duran i 50 en el cas de Jordà-, i d’incompliment de la realització d’una mostra antològica per part del Museu de Mataró.

Les antològiques i retrospectives sempre m’han semblant exposicions interessants , i molt més si en l’organització de les mateixes i té mà l’artista, com succeeix en aquest cas. I dic això ja que si la vàlua de les exposicions d’aquest tipus està en la possibilitat d’una clara lectura de l’evolució de l’artista i del seu idioma plàstic, la presència organitzativa de l’autor garanteix que , amb les lògiques absències d’obres de difícil localització i préstec, el conjunt respongui a obres significatives per la seva qualitat o per haver marcat clarament la trajectòria o l’evolució del creador. Així crec ho han fet ambdós, omplint les seves exposicions d’obres importants i definitòries del seu tarannà creatiu i la seva trajectòria.

Duran i Jordà demostren de manera ben fefaent la seva professionalitat, el seu saber fer i principalment la seva fidelitat a uns conceptes esdevinguts el seu idioma plàstic. Mentre Jordà ha apostat per aquest el seu simbolisme social, en una pintura de reflexió, interrogació i denúncia, Duran ho ha fet per la cara més amable com ho és la figuració en uns camins que partint d’un post impressionisme s’han anat movent per diverses contrades a la recerca sempre d’un cert cànon bellugadís, en el que l’apartat comercial hi ha tingut bona part a veure.

Dos artistes importants , dos grans professionals que han merescut abastament l’atenta mirada al presentat i que han obtingut resposta contundent en el nombre de visitants. Uns visitants que han pogut gaudir del “seu” artista de manera ben intensa. I dic “seu” ja que en ambdues tesitures s’estableix un cert deix passional per part de l’espectador i la seva manera d’entendre l’art , segons l’entesa del mateix com element essencialment de bellesa i esteticisme, o en el concepte de que l’art ha d’anar més enllà i crear un cert estat intel·lectual en el sentiment de l’espectador. Més agre Jordà i més ensucrada Duran , han deixat les seves cartes damunt la taula, demostrant que ambdues son guanyadores.

Unes exposicions ambdues que per la seva especificitat no ens permeten baixar a la sorra de la crítica. Son dos exemple de voyeurisme absolut de la realitat de l’artista. Ells son així i així ens ho mostren, per tant per la part del crític sols li queda expressar les seves preferències que en aquest cas han d’anar per el camí més personal possible . Un camí que en el cas de Duran van per les obres més lliures i “despenjades” , en les que l’artista surt del seu escollit encotillament per esclatar exuberant, com per ex les de la sèrie que presideix l’opuscle informatiu i que permeten a Manuel Guerrero expressar la seva impressió, que comparteixo, de que el millor de la seva pintura està per venir.

I que en el cas de Jordà no pot ser tant taxativa degut a la seva fidelitat de fons i forma que converteix en més lineal el seu missatge, però que permet esplaiar-se en aquesta aposta més matèrica i menys barroca  que demostra la seva capacitat d’adaptació a uns nous temps i unes noves circumstàncies.

Duran i Jordà. Jordà i Duran. Dos professionals convençuts que volen fer avinents de manera ben clara les seves capacitats i els seus sentiments plàstics més interiors. Una evidència que com mai han pogut copsar els afeccionats mitjançant aquestes dues valuoses antològiques.