diumenge, de març 07, 2010

QUATRE ( II )


Enfrontar-se a l’obra de l’artista veneçolana d’arrel catalana Irene Bou (Caracas 1982) i no fer referència mental al concepte pictòric de Jean-Michel Basquiat sembla impossible. Una referència que en aquest cas no és gens pejorativa , tenint en compte el nivell de la imatge cercada com a punt de partida , i menys encara quan Bou intenta , i en bona part aconsegueix , cercar una iconografia personal en la que apareix un desenvolupament tècnic més formal que no l’ abruptament gestual de l’expressionisme del desaparegut artista afro americà.

Irene Bou és una artista de clar concepte humanista . L’home és el seu etern protagonista , però és l’home portat a una situació en bona part extrema. Un home dèbil, desesperançat , agredit i agressor . Un home superat per un entorn que li és hostil i davant del qual no sap com enfrontar-se per tirar endavant. Un home sense passat que camina cap un futur que pot ser pitjor.

Uns conceptes evidents però que a voltes semblen impostats per una línia plàstica volgudament “moderna” que alhora està cercant un punt endolcit i decoratiu. Una pintura de força que a vegades no sembla del tot sincera i més sembla l’obligació d’estar en certa manera en la tendència que no pas ser un concepte veritablement interioritzat.
Aquesta diferència, que s’evidencia tan sols escatar una mica l’abrupta aparença de les obres , limita en molt el global d’una artista que precisa d’una evident depuració i trobar-se íntimament per a partir de la sinceritat establir el diàleg plàstic personal que a bon segur serà del tot positiu vist els vímets tècnics dels que disposa.



Sembla que Kiku Poch, fill del desaparegut paisatgista Poch Romeu , ben conegut per les seves visions menorquines , i de Josefina Ripoll, artista establerta en les flors i que no fa pas tant va exposar a la sala de la Pça Sta Anna , no tenia cap altra opció que dedicar-se a la creació artística , com així ha sigut. Ho ha fet i a més, mantenint el concepte dels seus progenitors que a més del corresponent ADN personal , semblen haver-li traspassat el que podríem dir , ADN artístic.

Kiku Poch és doncs un paisatgista d’arrel clàssica , que té en la figuració, la llum i el color els elements amb els que basteix i vesteix la seva obra , en la que es troba a gust i en la que intenta aprofundir en uns conceptes de sempre , vistos sota la mirada d’ara mateix , però amb el ferm convenciment que la seva és la pintura de sempre i que sempre tindrà un públic fidel, al que s’ha de servir amb honestedat i qualitat.

Per fer-ho , Kiku Poch juga amb les mirades que permanentment han atret l’atenció del pintor, entre les que el mar i si volem anar més enllà, el concepte mediterrani, en son eix , fonament i guia. Amb una pinzellada més densa i gruixuda que el seu progenitor, segueix recolzant-se amb l’acurat contrast cromàtic que li ha de servir per copsar una llum que sempre busca intensa i nítida , per fer unes obres de clara professionalitat i en certa manera amb un deix d’un distanciament que refreda el tot per donar al seu treball el sentit recollit de l’obra pulcrament ben feta, característica que per a molts és una gran virtut , i per altres, entre els que em trobo, un evident vici signe d’una cert buit en l’obligada passió que l’art exigeix.



La mataronina Teresa Vidal és l’artista que tanca el quadrat amb una obra de caire orientalitzant amb la jugant amb el contrapunt d’una estructura tèxtil , s’apunta al realisme de l’obra dins l’obra, en unes peces que calen polir molt tan en el concepte com en la realització final.
No acaba d’entendre Vidal que amb tota la diversitat de conceptes , tècnics , creatius i formals , que un vulgui, sempre serà imprescindible establir una acurada fusió dels mateixos per crear una realitat homogènia en la seva diversitat. No s’acosta Vidal a aquesta fusió i les seves obres queden en certa manera desconnectades de si mateixes , en un un més un igual a dos , quan caldria que la suma tingués coma resultat una sola unitat.

No deixa de ser curiós que el millor resultat es troba en el col•lage “Orient Occident” obra en la que assoleix un concepte compacte recolzant-se en la diversitat. Aquest és el camí al que potser hauria de retornar ( l’obra és de les antigues entre les presentades) per tirar endavant ja que en l’avui presentat hi ha massa elements forçats , massa “carregament” en unes peces que per la seva intenció calen de la ductilitat , sensibilitat i a bon segur senzillesa per tirar endavant.

QUATRE.- Ateneu Caixa Laietana
Irene Bou . Kiku Poch . Teresa Vidal
4 de març a l’11d’Abril de 2010

PS.- A l'acte inaugural no va assistir cap artista mataroní, fet que es qualifica per si mateix , i no pas en l'apartat positiu. Una absència que hauria de fer reflexionar a més d'un i en certa manera a tota la col·lectivitat artística mataronina.