ASSEYEZ-VOUS MADAME NICOTINE. ( J.M.CALLEJA & YAGO VILAMANYÀ )

Estic convençut que de realitzar-se una enquesta entre gent afeccionada a l’art en la que la pregunta fos: Quin és l’artista més internacional de la nostra ciutat? , les respostes serien absolutament variades però ben poques donarien el nom de Josep Manuel Calleja.

Potser succeiria això ja que malgrat que la seva participació creativa s’ha estès no sols per tot el nostre país i la resta de l’estat , ans també ha anat deixant petja per els indrets més diversos dels cinc continents, el fet de conrear allò que podríem definir com a “ poesia visual”, i així tots ens entenem, el col·loca en la sempre difícil frontissa de fàcil indefinició entre art , literatura poètica visual, instal·lació etc.

J.M.Calleja , a més de les seves experiències personals té la gran virtut de parir idees ben aprofitables i saber-les desenvolupar engrescant a qui faci falta.  Amb C.A.P.SA per bandera i des de experiències històriques tan diverses com importants ( propostes conceptuals a la platja , Per Matar-ho, Rosa – Rosae ...) fins a la més propera de 09.09.09 , ha sabut sempre ser l’aglutinador d’unes proposicions amb el concepte com eix i l’acció plàstica o conceptual com a resultat.

Avui J.M.Calleja s’aparella amb Yago Vilamanyà per presentar a l’Ateneu , conjuntament i de manera associada, una mirada polièdrica al voltant del tabac , aquest element  que forma part de manera intensa en la vida d’un d’ells ( en Yago) i que en canvi passa de costat per la de l’altre ( en Josep Manuel), però amb tant de pes en la societat que ens / els envolta que permet tota mena de capgirells intel·ligents que en permetin una reflexió creativa, artística ,cínica , mordaç,  lúdica o festiva , o potser no tant.

Una reflexió essencialment intel·ligent. Recolzada en el domini tècnic dels protagonistes ( cadascun en la seva especialitat) el duet creador va desgranant la seva mirada fent homenatge de pas, des d’artistes com Brossa ( sempre present quan es parla d’aquet tipus d’art) , Villèlia o el cinema, en aquest esquer incisiu que obliga a l’espectador a inquirir-se a si mateix al voltant de la proposta que se li ofereix , ja sigui per desxifrar-ne les claus , ja sigui per gaudir-ne encara més tot donant-li la volta per fer uns muntatges mentals encara més personals.

M’he divertit molt veient l’exposició. Ho he fet intentant acabar el sudoku mental que Calleja i Vilamanyà ens ofereixen i en aquesta diversió he anat comprenent encara més el per que en Yago és un artista amb tota consideració , i en Josep Manuel és aquell creador que des del seu reducte mataroní s’escampa per arreu del món.

Una interessant mostra que us recomano amb tot plaer.

( En homenatge a la mateixa he intentat escriure el post tot fent unes calades a la cigarreta , però no ha pogut ser . està clar que Madame Nicotine no té res a fer amb mi )

FUNDACIÓ ILURO

Avui els digitals mataronins fan bona explicació de la creació de la Fundació Iluro que será l’encarregada de gestionar l’obra social de la desapareguda Caixa Laietana. Una noticia que ha de satisfer al ciutadà en general i ben especialment al món cultural ja que comporta al menys un senyal director per gestionar el futur d’uns elements culturals i patrimonials tan importants com ho son la Biblioteca Popular , els espais de l’Ateneu i la casa Coll i Regàs.

Crec per tant que és hora d’estar contents i de no qüestionar els que hi son i els que no hi son. Vull pensar que els desig general és de globalitat i que per tant hi haurà capacitat d’ampliar el consens i que les figures de reconegut prestigi acabaran d’arrodonir un Consell variat i amb més que suficient capacitat per governar la nau. I entre ells ja sabem que hi estarà en Ramon Manent , fet del que ens alegrem , ja que malgrat comentaris maldients de gent que òbviament la cultura els hi queda lluny , tots sabem el nivell de Manent i la seva reconeguda solvència molt per damunt, amb tota seguretat , dels insultants anònims.

Ara sols ens queda un desig, que no és altre que els patrons i el consell de la Fundació entenguin que cal aglutinar al seu voltant les voluntats culturals de la ciutat. No seré jo qui parli de certs elements, però en el que pertoca al camp de l’art és imprescindible potenciar l’Ateneu i cal fer-ho des d’una estructura solvent capaç d gestionar una programació eclèctica , variada i de qualitat. No estaria de més per tant , la creació d’un ens consultor capaç en primer llos de definir les  línies mestres de l’espai , marcant usos per a cada espai , i generant una programació que correspongui en dignitat , tant a l’ens com a la ciutat.

Rebem doncs amb alegria a aquesta Fundació Iluro a la que desitgem el millor. Nosaltres estarem , com no , al seu costat , el que vol dir que intentarem no escatimar ni elogis ni crítiques , tal i com s’escaigui , ja que creiem sincerament que és el millor per aconseguir que l’Ateneu sigui capaç de donar la veritable importància plàstica que té Mataró, a la que gira permanentment l’esquena el poder de la cultura pública.

Benvinguts doncs, i sort, molta sort.

L’ENLLAÇ

Avui evidentment cal referir-nos a la mort del gran pintor abstracte xinès – francès Zao Wuo-ki.

Resident a París des de finals dels quaranta , va ser amic dels grans artistes de la modernitat  ( Picasso, Miró, Giacometti, Hartung, Vieira da Silva) i estava considerat com el gran creador de l’abstracció lírica, en una peculiar mirada en que feien maridatge els seus fonaments orientals amb la pintura europea.

Malgrat la seva importància  mundial , ha estat un artista desconegut al nostre país, però del que bo és fer-ne una atent mirada en aquest enllaç amb la galeria Malborough on podem gaudir d’un bon resum del seu treball.

ESTAT DE COMA

L’activitat expositiva a la ciutat de Mataró està entrant en un estat de coma altament perillós. Mentre que les sales municipals es mouen sota mínims i amb tendència decreixent , les exposicions quasi semblen desaparèixer de la programació de la nostra entitat d’estalvis i l’única galeria comercial de la que disposem està potenciant el seu fons d’art i no ha realitzat cap exposició en el que va de temporada. Queden dons tan sols els espais dirigits per la gent del Sant Lluc ( Col·legi d’Aparelladors , sala de la presó i sala del Casal ) com única llumeta activa en l’entorn artístic d’una ciutat de més de cent vint mil habitants i que curiosament té un altíssim percentatge de conreadors de l’activitat artística.

SALES MUNICIPALS

El capgros.com editorialitza avui en relació a Ca l’Arenas i ho fa amb la brillantor habitual, en un escrit que un subscriu fil per randa i que no m’estic de reproduir.

El futur de Ca l'Arenas

El centre d’art de Ca l’Arenas es troba actualment als llimbs. Amb el futur pendent de decidir, ja fa mesos que ha reduït al mínim la seva activitat. Tan sols obre els caps de setmana, des del juny que no inaugura cap exposició i només es manté en vida gràcies a les activitats per al públic familiar i les conferències dels Amics de Ca l’Arenas. L’equipament del carrer Argentona es manté en stand-by, a l’espera que el nou govern en decideixi què fer a partir dels pocs recursos municipals de què disposa. La renovació del consistori i els canvis que s’han viscut a la regidoria de Cultura durant els primers mesos d’aquesta legislatura han impedit fins ara que el nou executiu s’enfronti a aquest problema, però ja ha arribat l’hora de prendre una decisió. Arribats a aquest punt d’estancament, cinc anys després de la seva inauguració després d’una rehabilitació que va costar 1,4 milions d’euros, potser toca fer tabula rasa i plantejar el futur des de zero. Convocar el món artístic i cultural de la ciutat, amb els marmessors del llegat Arenas al capdavant, assumir que el pla d’usos que s’ha plantejat fins ara no ha estat el més adequat, i entre tots buscar nous camins més viables, atractius i assumibles econòmicament per al centre d’art del Museu de Mataró. La situació actual de Ca l’Arenas no deixa de ser la constatació del fracàs d’un equipament que havia de jugar un paper molt important en la vida cultural mataronina i que amb el pas del temps ha anat quedant relegat en un segon pla, fins al punt que ben poca gent ha aixecat la veu per protestar contra la paràlisi dels darrers mesos. Però si ca l’Arenas està així, no existeix un futur millor per als altres espais. Acabat el contracte de l’espai f , amb un Can Palauet que fa la viu viu , actualment amb la gent del Taller de Gravat però sense saber que hi haurà al darrera, ni tampoc quin serà el futur del taller ,  i amb  Can Serra deixant fer a contracor i amb tots els pals a les rodes possible , l’exposició “Guardonats 2009” a la que donà sols tres setmanes quan la durada habitual de les seves exposicions es mesuren en mesos. Un desgavell que obliga a una ràpida actuació del regidor Quim Fernández , dons no hem d’oblidar que com no vol la cosa ja ha passat una vuitena part del mandat municipal i de moment el més calent és a l’aigüera. CAIXA LAIETANA No estan pas millors les coses per part de la nostra entitat d’estalvis. En els moments de la fusió (?) en el conglomerat Bankia , el llavors president Sr.Jaume Boter de Palau no s’estava de dir en els darrers parlaments del seu mandat que s’obrien un munt d’expectatives culturals i que tot aniria encara a millor. El cert és que el temps no ha pas fet bones les seves paraules. Tancada a pany i forrellat la sala d’exposicions de la Pça Sta Anna tot indica que l’Ateneu no està disposat a acollir gaires mostres artístiques en el decurs de l’any. Després d’un llarg Sant Lluc ( mes i mig ) ens trobem amb la desgradable noticia de la suspensió de l’exposició de l’artista De Antonio , prevista per tan sols d’aquí una setmana ( 10 de Novembre). Així el passat cap de setmana la direcció de l’entitat comunicava a l’artista que part de l’espai que tenia cedit per a l’exposició ( primera i segona planta de l’Ateneu ) havia de ser compartit amb una altra activitat. Concretament l’espai del primer pis que estaria ocupat en tot l’espai central per una mostra de caire interactiu de juvenil i per a la quitxalla , amb dedicació especial de l’espai a diferents circuits de Scalextric. Davant la lògica i corresponent negativa per part de l’artista a compartir un espai per el que portava lluitant quasi dos anys, i a més, compartir-ho amb un entorn que res lliga amb la seva pintura i que òbviament impediria la seva correcta contemplació i lectura , l’exposició ha quedat ajornada sine die , i ja es mirarà si potser al mes d’abril podem fer un altra tripijoc i aconseguim unes dates ... Una suspensió que s’afegeix a la de l’exposició retrospectiva de caire antològic que s’havia de dedicar a Ricard Jordà , en motiu dels seus 50 anys d’activitat expositiva. Una exposició que tampoc es durà a terme per manca del corresponent suport per a realitzar amb la dignitat que l’esdeveniment mereixia. És a dir , pocs rèdits expositius trobarem aquesta temporada a la Caixa Laietana. ESTAT DE LA QÚESTIÓ

Amb aquests vímets i sense activitat en l’àmbit privat , el pronòstic de l’activitat expositiva local porta el camí d’un estat de coma que esperem sigui induït . Un estat del que caldrà sortir-ne aviat so pena de poder partir danys irremeiables que alterin de manera important el normal desenvolupament de l’activitat. Hora és dons de posar mans a la feina i començar a reanimar al malalt. La crida de Quim Fernández al gruix de les forces vives de l’art local és ara , més que mai, obligada i immediata. Una ciutat i uns artistes com els que treballen a casa nostra, no mereixen de cap de mes maneres un estat com l’actual i més quan es possible trobar unes solucions d’emergència amb bon nivell de qualitat i baixa despesa econòmica. I a més existeix una predisposició positiva per tirar endavant. Quim Fernández , ha arribat l’hora d’arromangar-se. Ha arribat l’hora de passar dels buròcrates funcionarials que sols troben i posen traves de tota mena i anar a l’arrel. De fer-ho, segur que ens en sortirem. Ps.- Curiosament avui és 2 de novembre , dia de difunts. Serà una premonició?

QUATRE ( II )


Enfrontar-se a l’obra de l’artista veneçolana d’arrel catalana Irene Bou (Caracas 1982) i no fer referència mental al concepte pictòric de Jean-Michel Basquiat sembla impossible. Una referència que en aquest cas no és gens pejorativa , tenint en compte el nivell de la imatge cercada com a punt de partida , i menys encara quan Bou intenta , i en bona part aconsegueix , cercar una iconografia personal en la que apareix un desenvolupament tècnic més formal que no l’ abruptament gestual de l’expressionisme del desaparegut artista afro americà.

Irene Bou és una artista de clar concepte humanista . L’home és el seu etern protagonista , però és l’home portat a una situació en bona part extrema. Un home dèbil, desesperançat , agredit i agressor . Un home superat per un entorn que li és hostil i davant del qual no sap com enfrontar-se per tirar endavant. Un home sense passat que camina cap un futur que pot ser pitjor.

Uns conceptes evidents però que a voltes semblen impostats per una línia plàstica volgudament “moderna” que alhora està cercant un punt endolcit i decoratiu. Una pintura de força que a vegades no sembla del tot sincera i més sembla l’obligació d’estar en certa manera en la tendència que no pas ser un concepte veritablement interioritzat.
Aquesta diferència, que s’evidencia tan sols escatar una mica l’abrupta aparença de les obres , limita en molt el global d’una artista que precisa d’una evident depuració i trobar-se íntimament per a partir de la sinceritat establir el diàleg plàstic personal que a bon segur serà del tot positiu vist els vímets tècnics dels que disposa.



Sembla que Kiku Poch, fill del desaparegut paisatgista Poch Romeu , ben conegut per les seves visions menorquines , i de Josefina Ripoll, artista establerta en les flors i que no fa pas tant va exposar a la sala de la Pça Sta Anna , no tenia cap altra opció que dedicar-se a la creació artística , com així ha sigut. Ho ha fet i a més, mantenint el concepte dels seus progenitors que a més del corresponent ADN personal , semblen haver-li traspassat el que podríem dir , ADN artístic.

Kiku Poch és doncs un paisatgista d’arrel clàssica , que té en la figuració, la llum i el color els elements amb els que basteix i vesteix la seva obra , en la que es troba a gust i en la que intenta aprofundir en uns conceptes de sempre , vistos sota la mirada d’ara mateix , però amb el ferm convenciment que la seva és la pintura de sempre i que sempre tindrà un públic fidel, al que s’ha de servir amb honestedat i qualitat.

Per fer-ho , Kiku Poch juga amb les mirades que permanentment han atret l’atenció del pintor, entre les que el mar i si volem anar més enllà, el concepte mediterrani, en son eix , fonament i guia. Amb una pinzellada més densa i gruixuda que el seu progenitor, segueix recolzant-se amb l’acurat contrast cromàtic que li ha de servir per copsar una llum que sempre busca intensa i nítida , per fer unes obres de clara professionalitat i en certa manera amb un deix d’un distanciament que refreda el tot per donar al seu treball el sentit recollit de l’obra pulcrament ben feta, característica que per a molts és una gran virtut , i per altres, entre els que em trobo, un evident vici signe d’una cert buit en l’obligada passió que l’art exigeix.

La mataronina Teresa Vidal és l’artista que tanca el quadrat amb una obra de caire orientalitzant amb la jugant amb el contrapunt d’una estructura tèxtil , s’apunta al realisme de l’obra dins l’obra, en unes peces que calen polir molt tan en el concepte com en la realització final.
No acaba d’entendre Vidal que amb tota la diversitat de conceptes , tècnics , creatius i formals , que un vulgui, sempre serà imprescindible establir una acurada fusió dels mateixos per crear una realitat homogènia en la seva diversitat. No s’acosta Vidal a aquesta fusió i les seves obres queden en certa manera desconnectades de si mateixes , en un un més un igual a dos , quan caldria que la suma tingués coma resultat una sola unitat.

No deixa de ser curiós que el millor resultat es troba en el col•lage “Orient Occident” obra en la que assoleix un concepte compacte recolzant-se en la diversitat. Aquest és el camí al que potser hauria de retornar ( l’obra és de les antigues entre les presentades) per tirar endavant ja que en l’avui presentat hi ha massa elements forçats , massa “carregament” en unes peces que per la seva intenció calen de la ductilitat , sensibilitat i a bon segur senzillesa per tirar endavant.

QUATRE.- Ateneu Caixa Laietana
Irene Bou . Kiku Poch . Teresa Vidal
4 de març a l’11d’Abril de 2010

PS.- A l'acte inaugural no va assistir cap artista mataroní, fet que es qualifica per si mateix , i no pas en l'apartat positiu. Una absència que hauria de fer reflexionar a més d'un i en certa manera a tota la col·lectivitat artística mataronina.