"PECCAT"

Aquest blog té per títol “ Transport públic” per dues raons. Per un costat pel fet de tractar-se de traslladar al “ públic “ les meves opinions personals al voltant del que m’envolta , i per l’altra pel fet de que bona part dels seus post s’escriuen o s’estructuren en el “transport públic” , generalment la Casas , en el meu viatge diari de la feina ( Barcelona) a casa.

Avui era un dia més i al tornar he esgarrapat un post al voltant de que ens podia haver tocat en la “loteria” del PECCAT ( Pla Estratègic d’Equipaments Culturals de Catalunya. 2010-2020) que s’havia aprovat fa un parell de dies . M’ho preguntava davant del silenci municipal i que un ja havia desistit d’assabentar-se del llistat d’equipaments atorgats en el mateix , dons he de reconèixer que em perdo en el galimaties oficial d’informes , documentació prèvia , estudis , propostes , resolucions etc. Sortosament just abans de publicar-lo he fet repassada dels meus “favoritos” i en el weeb de Mataró Ràdio he pogut llegir la notícia de que Sergi Penedès havia anunciat que el nou teatre de Mataró, estava entre els agraciats, el que m’ha obligat a canviar en part el comentari previst. I jo que me n’alegro.

Ho faig ja que la necessitat del teatre i del auditori és flagrant en una ciutat com la nostra que no hem d’oblidar és la capital de comarca de tot el país amb més mancances en l’apartat d’infraestructures culturals. I no és opinió , és una dada d’un estudi oficial, que per cert i si no vaig errat , correspon justament als estudis preliminars al voltant d’aquest Peccat.

Estic content pel fet i a més també per que s’oficialitza l’ indret , - al Parc Municipal en l’espai de Velòdrom i Piscina -, que és justament aquell del que un va ser el primer anunciar-ho públicament en aquest blog , el que va causar més d’una emprenyada entre els que manaven / manen , ja que es volia mantenir el secret fins a l’ anterior campanya electoral de les municipals.

Ara però, m’agradaria saber si solament hem estat agraciats amb aquest “premi” , ja que vistes les mancances existien altres prioritats “altes” , entre ells les referents a uns espais expositius dignes. Que hi ha d’això?. Evidentment la informació ha de ser de primera mà ja que entre els “ponents” d’aquest tema estaven Carles Marfà i Gisel Noè , raó més que suficient per témer pel pitjor.

L’Ajuntament ens informarà adequadament , o tot serà com aquell treball de la Diputació que costava no sé quants mils euros per “descobrir” les mancances culturals de la ciutat i del que mai ningú ( volem dir del poble pla, és clar ) ha sabut res ?.

A Mataró el transport públic ( bus ) puntua amb bona nota , però el transport públic de la realitat del que es cou a Riera 48 cap els ciutadans ,( o potser hem de dir súbdits) sembla ben bé que el gestioni Endesa.

PS.- Aquest és el post 800 d'aquest "Transport Públic" , amb 53461 visitants i 72593 pàgines servides en els 650 post que mantinc amb l'actual comptador.
Per tant , moltes gràcies a tots aquells que seguiu les meves opinions , amb accent especial al bon grapat de fidels que l'heu convertit en lectura quasi diaria.
Espero seguir poder gaudir de la vostra confiança , mantenint la independència i l'aposta per l'art , els artistes de la ciutat , i la cultura de Mataró com a eixos fonamentals d'aquests comentaris.
De nouper tant. Gràcies , moltes gràcies , per la vostra complicitat.

MAJORIA D’EDAT CIUTADANA

Era un dissabte de data 29 i mes de febrer de 1992 que vaig passar a residir a Mataró. S’acompleix dons en aquest cap de setmana la xifra de divuit anys i per tant , per dir-ho d’una bona manera , ja he assolit la majoria d’edat com a ciutadà mataroní.

El cert és que Mataró és la ciutat de la meva família per part de pare. Farmàcia des de el segle XVII, diu la capçalera de la Farmàcia que es troba al carrer Nou cantonada amb la Riera, farmàcia de la família i de la que a hores d’ara no bé a res parlar-ne , ni fer-ne història, que potser sí serviria per un culebrot d’aquells històrics que tant d’èxit tenen a l’hora de les migdiades.

El cert però és que vaig néixer a Barcelona, - on vivia la família de la mare -, a la clínica Corachán , allà els límits de Sarrià, parròquia en la que vaig ser batejat. Vaig venir a viure a Mataró fins la mort del meu avi que va comportar un cert terrabastall familiar / hereditari , el que em va fer desplaçar-me a Argentona on vaig passar infància , joventut , m’hi vaig cassar i ...fins fa divuit anys.

És en aquesta dicotomia entre Argentona , poble que sento ben dintre de mi , i un Mataró en el que he certament he viscut , ja que en ell he estudiat , he fet esport, he desenvolupat la meva tasca periodística de crític d’art , he...., en la que s’ha anat confegint la meva vida i la meva història.

Però avui , en aquesta majoria d’edat ciutadana vull dir ben clar allò que molts no gosen dir , que és alguna cosa com que Mataró és una magnífica ciutat per viure, amb tot el de bo ( que és molt ) , el de menys bo ( que també n’hi ha) i el de dolent ( poquet ) que hi ha.

Que és una ciutat a la que especialment ens manca un nivell d’autoestima que ens faci sentir més orgullosos de ser-ne ciutadans ( Santes apart ) i que alhora ens obligui a lluitar per tirar-la endavant , amb tot el de compromís que això comporta , el que obligaria que molts dels mediocres que remenen les cireres en el poder , en bon part gràcies a la deixadesa dels altres , no tinguessin ni la més mínima possibilitat de fer-ho.

Una ciutat carregada d’armes de futur que sols amb la força dels ciutadans ( i dic ciutadans que no pas polítics, que a bon segur i amb les excepcions que cadascú vulgui posar, és l’apartat dels més fluixos dels que disposem) , pot arribar a tenir un pes específic important en el futur del nostre país.

Avui , i espero que no sigui tan sols per un dia, estic enormement orgullós de ser, jo i la meva família , des de fa divuit anys ciutadans de Mataró. Que el poder em permeti amb el seu fer , poder seguir mantenint amb tot honor aquest orgull.


PS.- Encara que si accentuem l’apunt cultural, que voleu que us digui , n’estaria uns quants graus més orgullós encara.

(Les fotografies són de Quico Melero, gran artista , excel·lent persona i home que sent Mataró ben a dintre , tant que fins i tot exerceix de regidor amb tota honestedat)

EL CARTELL ‘ 09



Ni Museu Bassat , ni Ca l’Arenas , ni Can Xalant , ni figuració, abstracció o contemporaneïtat ni ... A Mataró sols existeix un tema artístic que generi debat públic i aquest és el Cartell de Les Santes que com sempre ha arribat puntualment , enguany de la mà de Mònica Vilert que n’és la seva autora.

El cartell de Mònica Vilert respon perfectament a la idiosincràsia artística de la seva creadora. D’ençà el moment en que es va conèixer el seu nom com artista escollida tothom que conegués el seu concepte artístic , abastament estructurat en la seva brillant trajectòria , sabia que el resultat final aniria per camins en els que hi caben moltes de les paraules que ja s’han dit sobre el seu treball com subtil, minimalista , poètic , elegant , rítmic , etc... qualificatius que sempre s’han escaigut en ella .

Ara reuneix tots aquests conceptes als que afegeix el del gest i el ritme per estructurar un treball suau en el fons i la forma, en la que la ductilitat de les ceres i el grafit , difícil de captar en la reproducció fotogràfica , converteix en una mirada poètica de moviment amb tot el tipus de lectures que comporta , que més aviat ens porta a l’altra cara de la festa , la de la suavitat , frescor i tranquil·litat , davant la més habitual de la gresca i la disbauxa.

Deixant de costat l’anecdotari de la capa de la geganta , història oportuna per acontentar al majoritari gruix de ciutadans que erròniament precisen d’una iconografia localista per poder-se fer seu el cartell , Mònica Vilert executa un hàbil exercici plàstic en l’equilibri d’espais , ritmes i colors , amb l’afegitó de la perfecta inclusió , que quasi es podria qualificar com fusió , de la tipografia que reforça el sentit de moviment efectuat amb tota gracilitat.

Potser per alguns l’obra de Vilert , que evidentment es plaent a la vista , pot pecar de sosa o tova en la seva consideració de cartell. Podria ser un element a considerar si no fos que el cartell de Les Santes és un cartell diferent , que quasi es mou en el sentit de l’anti cartell, ja que no respon a les condicions habituals dels mateixos ja que en aquest cas es tracta d’anunciar un acte conegut de tots i fer-ho justament a tots aquells que ja el coneixen.

Potser la clau està en no acabar d’entendre que a Mataró , tal i com es fa en altres ciutats com Barcelona , Lleida ( després de molts anys de concurs) i altres, ha triat d’entre moltes la millor i més intel·ligent opció i alhora la més controvertida, com ho és la d’encomanar directament el cartell a un artista i per tant demanar-li la seva visió personal i particular de la Festa.
Això ens permet saltar del grafisme plagiat de Rosales al rupturisme contemporani d’Anson , passant per la nova figuració de Prat , i arribar avui a la subtilitat poètica de Vilert , confegint una diversitat de conceptes que responen en conjunt a la mateixa diversitat consubstancial de la festa.
Per això cal entendre el cartell com el que realment és , una visió personal, i per damunt de tot defugir d’aquesta derivació errònia de considerar-lo tan sols com element generador de l’estètica de tota mena d’elements encapçalats per la samarreta commemorativa.

És per això que enguany ens trobem davant d’un bon cartell del que estic convençut agradarà més amb el pas del temps i que a més a més permetrà un conjunt d’accessoris farcits de les seves mateixes virtuts.

Per tant , Felicitats Mònica.

( Columna d’opinió que serà publicada a capgros.com)

PS.- Enguany Sergi Penedès ha tingut a bé publicitar els noms de la Comissió d’imatge responsable de l’elecció de l’artista a qui es fa l’encàrrec.
Era una petició de transparència que feia molt de temps que reclamàvem i exigíem i que penso que encertadament al final s’ha tingut en compte , esperant que aquest acte de transparència esdevingui costum i no pas excepció.

RECORDS


De la mà d’en Perecoll m’arriba aquesta emocionant fotografia que encapçala amb tot honor aquest post. Com fàcil és observar el lloc és l’Estadi Olímpic de Montjuïc , actualment Lluís Companys. El dia és aquell en que oficialment en Pepe Novellas va ser anomenat i presentat com “artista olímpic”. L’espai el que llavors s’anomenava “Galeria Olímpica”. Els protagonistes , fàcils d’endevinar , amb les excepcions de dos grans amics de Novellas, però allunyats del mon artístic.

Una fotografia que m’ha portat a mi i estic segur que a tots aquells que vàrem viure aquells moments , un munt de potents records i davant la qual sobren totes les paraules.
D’això en fa ja 17 anys.

REFLEXIONS INFORMATIVES

En aquests dies han estat moltes les vegades en les que se m’ha demanat la col·laboració per parlar de Pepe Novellas. He respost a totes elles i he intentat oferir la imatge de la millor realitat artística del pintor i amic , però el cert és que he quedat bocabadat del nul coneixement i de la nul·la informació que es tenia d’un artista tan important.

Si a nivell de país la cobertura va ser bona , encapçalada per Josep M.Cadena que inclòs va voler acompanyar a l’amic en el funeral , amb Catalunya Ràdio i altres mitjans , és del tot lamentable veure que a nivell local setmanaris de gran tirada i lectura no disposaven de cap fotografia de l’artista i van haver-la de demanar a la competència, que televisions amb pressupost per un tub es dediquessin a robar , i l’expressió és del tot correcte , imatges de “Capgròs,com” per il·lustrar els seus comentaris o copiar fil per randa els articles personalitzats del seu articulista Vern Bueno.
Però el pitjor és que tot era degut a que ningú sabia res de Novellas i el consistori , en forma d’IMAC , tampoc els hi oferia cap resposta ja que no la tenen.

Fa molt de temps que estem lluitant per aconseguir un fitxer actualitzat d’artistes locals. Aquest era un dels grans valors del Fons d’Art , una documentació curricular que permetria a qualsevol aprofundir en la realitat documental dels artistes de casa.
Però no va interessar. Potser la raó és que Ca l’Arenas havia de disposar d’un punt d’informació que donés resposta a aquesta necessitat d’informació. Estava previst per la seva inauguració, han passat quasi tres anys i el més calent està a l’aigüera ja que encara no s’ha demanat aquesta informació bàsica a cap artista mataroní.

Potser per això hom, en parlar de Pepe Novellas s’entestava en parlar tan sols de la seva escultura de Machado i de l’artista olímpic , - dues anècdotes en la seva trajectòria - , i ningú en sabia res més. Era tasca de l’IMAC realitzar una mínima i correcta informació al menys per els seus mitjans informatius ( Mataró Ràdio i Maresme Digital ) que van ser en el cas de Maresme Digital , patètics en el coneixement , misèrrims en la informació, i inútils totals en la selecció de talls de veu, al menys en el que a mi es refereix , el que ha demostrat el que tots sabem , el menyspreu per la cultura en aquest mitjà dedicat tan sols a la lloança política del poder.
Tot per no parlar del mínim pòsit del que disposa la ciutat a la mort d’un artista tan important.

Si un artista de la vàlua contrastada de Novellas , mor i ni la ciutat disposa de peces representatives del seu bon fer i no té ni tan sols coneixemnt de la seva trajectòria, potser és el moment de dir ben clar i ben alt que les coses s’estan fent molt malament.
I sí és així potser seria millor posar fil a l’agulla en començar a arrenjar el tema ,i no dedicar-se a penjar-se medalles per veure qui és el primer que demana un carrer amb el seu nom.

Treballar pel coneixement de l’art i els artistes locals , és a dir el que no fa el nostre Ajuntament , és el llegat que potser hauríem de deixar davant la postura d’un artista que ha tingut i s’ha sentit sempre ciutadà d’aquesta injusta ciutat per als seus creadors i que porta per nom , Mataró.

EDUARD COMABELLA

El passat dissabte , i amb una valorable assistència de públic es presentà a Can Palauet el catàleg de l’exposició dedicada a Comabella. Un catàleg que cal considerar com molt important i que ens va satisfer a quasi tots, ja que juntament a l’esforç de recopilació de Jaume Simon , el nom de Comabella queda de nou en el primer pla de l’àmbit artístic local, amb el petit , i per a mi joiós gra de sorra que ha estat el programa realitzat amb TVM i de la mà d’en Pep Andreu , “Eduard comabella, il·luminant el record”.

He dit que el catàleg és magnífic i en ell cal de nou destacar el paper de Jordi Cuyàs que ha realitzat un treball esplèndid, sense un però. Igualment magnífics els escrits de M.Àngels Ballvé i Josep M. Calleja , però a un li ha quedat l’espineta amb l’escrit de Manuel Guerrero ,
un escrit acurat en l’ofici però malgrat de la passió que crec calia en aquest cas. No sé si per l’excés de feina que significa els seu càrrec en el futur del CASM, si per desconeixement de Comabella , de qui com ell mateix ha explicitat , tenia un coneixement tangencial , o per no voler fer aposta clara del seu treball. Sigui com sigui , penso que l’anàlisi és del tot superficial i , al meu entendre , calia aprofondir en el fer , la trajectòria , el significat i la transcendència de l’obra de Comabella. Però no ha estat així.

Sé que la meva opinió és compartida per altres persones , però no en facin gaire cas. A fi de comptes som artistes de poble, afeccionats de poble i crític de poble, i amb aquests fonaments és difícil ni tan sols acostar-se a qui sembla passejar-se com patum.

Suigui com sigui, un catàleg magnífic que us aconsello aconseguiu per gaudir-lo, Un catàleg que hauria de servir punt de partida per a noves experiències parelles.

QUÒRUM

Malgrat tot el de bo que ha significat aquesta exposició , tinc la impressió d’una imperdonable manca de quòrum en els actes programats , el que no tan sols és trist i lamentable, ans també sembla ser prou demostratiu d’un estat de disgregació de l’ambient artístic mataroní , que al meu entendre és conseqüència de la disgregadora política que du a terme l’IMAC.

M’han sorprès moltes absències , i a més absències de tot tipus. Absències de gent propera a l’Eduard , es especial de gent de can Mañé. Absències dels contemporanis , tancats a la torre d’ivori de Can Xalant. No he vist a cap dels que monopolitzen actes i diners de l’IMAC , movent-se per aquesta exposició, que a bon segur hauria esdevingut una lliçó magistral per a ells.

Però tampoc he vist , o al menys al nivell que crec caldria, als artistes clàssics , als de tota la vida , a la gent del Sant Lluc , a la del Llimoner. I tampoc als poders polítics , als culturals , al representants del meu partit a l’IMAC. I als d’altres.

El trist és que el tema es reprodueix dia a dia. A la mostra de Rosa Codina hi mancava també molta gent. A Ca l’Arenas no hi va ningú. Amb dos anys en el càrrec encara és hora que Penedès s’acosti a una exposició del Capgròs....

I d’aquesta manera el normal és que tot vagi en orris. O canviem de postura , remem en la mateixa direcció , amb totes les divergències estilístiques que vulguem, o Mataró seguirà essent aquesta dissortada cuitat capaç de passar quasi de trascantó davant una exposició tan important com ho ha estat aquesta de Comabella.

GINTRA. UN DESGAVELL TOTAL

En el passat ple Cernuda es va assegurar les garrofes a Gintra. Espero que per dignitat pensi que potser cal fer alguna cosa , encara que sigui tan sols per un sentit d’auto-justificació.
Si vol fer feina n’hi ha i molta ja que pel poc que he vist en l’any en que tinc contacte amb ells, per haver adquirit una plaça de pàrking al c.Terrassa , la incapacitat planeja per tota la cas.

A hores d’ara i després d’haver rebutjat els pressupostos , els “usuaris” del pàrking del c.Terrassa seguim inundats cada vegada que plou ( d’ençà fa vuit dies que tinc aigua a la meva plaça de pàrking ) , no tenim cap punt de contacte , no s’ha acomplert res del que es decidí en la darrera assemblea , i quan s’espatlla alguna cosa (d’ençà aquest dissabte la porta de sortida ), dons “ajo” i “agua” ja que no hi ha manera de resoldre el problema.
I amb un dia laborable per endavant , tot segueix igual, i el motor de la porta a punt de cremar-se ja que li falla l’engranatge.

O sigui que potser sí que Cernuda tindrà feina i treballarà de veritat . esperem que no s’empelti de la inutilitat dels seus subalterns.
I en el cas del responsable màxim , el regidor Batista , potser comença a ser hora de que dongui la cara i expliqui quan començaran les obres per evitar l’aigua , quan es possara fil a l’agulla en els mil pegats d’un parking que sota cap manera es pot lliurar en aquest estat a qui en son els seus propietaris.

Encara que lamentablement penso que encara falta que plogui molt , molt , però que molt.

LA CANDELERA

Ja ho sabem, dos de febrer. Encara que avui ha esta difícil esbrinar la resposta a l’eterna pregunta. Eren les cinc i escaig i a Pça Catalunya mentre plovia feia sol , això sense poder esbrinar a cap bruixa tot pentinant-se.

Aquesta és una data que sempre em porta bons records. En el temps d’estudiant era dia de festa. Un estudiava a Valldemia i aquest la té per patrona ( la verge de la Llum) . Era dia dons de competicions i cinema , cosa que sempre era d’agrair.

Però de més petit encara en tinc millors records. Com si fos ara mateix em veig a la processó pel passadís central de l’església anant a buscar les candeles que et donava el rector. Eren unes candeles llargues i primes, molt semblants a les que donaven en els enterraments , però una mica més llargues i si no recordo malament eren de color blau , mentre que les dels enterraments eren blanques.
Aquestes candeles es feien servir quan s’anava la llum per tempesta, ja que eren beneïdes i protegien dels llamps i trons, juntament amb la jaculatòria a Sta Bàrbara.

Avui de tot això res de res, i és natural. El que potser no ho és tant és que demà en els diaris ningú farà el joc a la dita de l’hivern ( Si la Candelera plora l’hivern és fora i si la Candelera riu l’hivern és viu ) mentre que a bon segur , i ves a saber si en portada , ens trobarem amb la fotografia de la famosa “Marmota”.

Tristos efectes de la Globalització.

SALA DE MÀQUINES

En Joan Salicrú encerta una vegada més en la seva visió municipal. Fa uns dies li tocava el voraviu tot dient-li que havia abaixat el pistó i que estava d’un oficialista desconegut. No per això i sí per la seva capacitat periodística que ara retopa tots els meus esgarips amb un magnífic post a “Riera 48” que us aconsello de totes totes.

Certament existeix un greu problema a la sala de màquines municipal , en la que ningú acaba per concentrar les sinèrgies que sorgeixen dels diferents departaments , per potenciar-les del tot i oferir així un producte final potent i engrescador.

Ho vulguin veure o no , el tripartit és això un ens partit per tres en el que hom vol apuntar-se a la seva facció el triomf d’allò pel que ha mogut poc o molt les cireres , creant una distorsió que bé caldria plantejar-se si de veritat no cal d’una vegada i per totes, foragitar la por al Govern amb minoria , però sincronitzat i treballant en bloc, que no aquesta disbauxa verdulera d’una forma de govern que no va ni en rodes.

I per exemple un de ben proper , en el tema cultural que és d’on disposo de dades del tot fidedignes. Es tracta del centre de formació que s’ubicarà a les Tres Roques , en que la baralla pel control del mateix és total.

La Conchita vol dominar-lo mitjançant l’IME , però la seva companya de partit Quitèria vol apuntar-se el tanto per ella com a persona que és de Cerdanyola i que ha estat constantment criticada per la gent del seu barri. Per l’altra costat la Carmen Esteban en vol dir la seva , sabedora que la seva aposta ha estat el gran fiasco de la candidatura del PSC, i que en moments com els actuals de crisi econòmica , i en els que per tant la seva regiduria hauria de tenir un paper protagonista , ella segueix amagada sota les pedres, de les que ni tan sols va sortir en el cas Legionel·la.

Carmen Esteban , de la que ningú es refia per la seva manifesta incapacitat gestora , veu en l’edifici de “Les tres Roques” el seu darrer punt de salvació, i no acceptarà que l’IMPEM que també en vol part del pastís, li pugui treure el mínim de protagonisme.

Un punt calent aquest , en el que la manca absoluta d’un capità de màquines es nota més que mai. Però qui li posa el cascavell al gat?: Baron , més viatger que mai, i per tant deslligat , no del dia a dia , però si del projecte de futur ?; Bassas amb tants problemes a les esquenes que per ell el futur fora de l’Urbanisme és el caos?. Montse López , fent filigranes per quadrar uns comptes que no surten ni amb boixets , ni punt d’abella?. L’Alícia Romero que sembla un xic caiguda en desgràcia , més en el sentit d’avís per navegants per entendre de que no cal anar de xula que encara et queda molt camí?.

Una sala de màquines massa fantasma , que ni tan sols domina una distribució d’un edifici de formació, tot sabent que a Riera 48 la paraula cultura , la segueixen agafant amb paper de fumar.

GOOD VIBRATIONS

Josep Mª Jodar ens ofereix a l’espai Capgròs la seva primera presència expositiva a la seva ciutat , i ho fa amb l’aval d’haver estat seleccionat el passat estiu per una estada amb Antonio López , un aval important que comporta un cert nivell d’exigència , assolida tan sols en part en una mostra que permet ensumar futurs però que no acaba de concretar presents.

Jodar no és pas un nouvingut en això de l’art. No anàvem errats quan recordàvem unes anteriors experiències de caire més contemporani , arraconades ara en el bagul dels records. Ara Jodar ha trobat el camí en el paisatgista fred d’escola americana. Un realisme estricte , al que fàcil es afegir-hi l’adjectiu d’hiper , és el punt que mou tot el seu treball. Ho fa acuradament , amb habilitat compositiva , un bon gust en el color, i una temàtica dominada per l’ambient marí que tant li agrada i en el que tan a gust es troba.

Així l’artista que comparteix la passió per l’art amb la del surf , està en la recerca de la seva gran ona artística que busca en els seus paisatges de mirada profunda, que tan se val siguin propers o llunyans, volen transmetre un caire vital diferent al paisatgisme més habitual de les nostres contrades.
És per això que en essència la mostra presenta un atractiu cridaner , però també cal remarcar que l’autor ha errat en elements fonamentals en el que és una primera presa de contacte. El petit nombre de peces presentades , el fet de que algunes d’elles siguin de temporades passades amb el que d’asincronia tenen per l’espectador , i especialment el fet de presentar peces petites quan per forma i manera queda del tot clar que serà en les peces de mida més gran on Jodar assolirà els seus millors resultats , fan de la seva exposició un sí però no. Un pensar que hi ha fusta , però que cal demostrar-ho d’una manera molt més intensa.

Potser per això el títol del nostre comentari. Jodar , enamorat del surf , de Malibú i de les costes més anomenades , és sens dubte allò que en diríem un “beach boy” , cosa que per aquells que ja portem un bon sac d’anys a les esquenes ens porta indefectiblement a unes “Good Vibrations”, les que es noten en aquesta exposició i que be faria Jodar de concretar-les el més aviat possible.

MATARÓ BUS

Soc un gran defensor del transport públic , del que en faig ús cada dia.
Penso que en l’aposta per el seu desenvolupament hi ha el futur sostenible d’una mobilitat que cada vegada és més gran i concentrada.
Faig ús diari de l’Empresa Casas , de la xarxa urbana de Barcelona , i sempre cau algun que altra viatge en Metro o amb la nostra estimada Renfe. He de confessar però que la xarxa del Mataró Bus no la uso quasi mai, ja que dintre de la ciutat la gran majoria dels meus desplaçaments son a peu, ja que aixñi ho permeten les distàncies de la nostra ciutat.

No uso el Mataró Bus ja que alguna vegada que ho havia fet , havia quasi perdut els nervis ja que en comptes de ser un servei lògic, més aviat semblava una ruta turística. Per anar de l’Estació a casa , que en el plano estan quasi en línia recta ,un feia un recorregut que semblava establert per Turisme de Mataró, amb un circuit d'aquells d'amunt / avall , esquerra / dreta , que qiasi semblava el mític ball de la "yenka".

Aquest cap de setmana s’han inaugurat les noves línies de la xarxa del Bus. He mirat amb atenció els nous recorreguts i crec que el salt qualitatiu és molt important. Aprofitar uns elements tan essencials i importants com els circuits de Muralles i els de Rondes , que estaven ben oblidats , poden donar una agilitat important al circuit , i més si el públic entén que no es pot arribar arreu d¡un sol pas i que el bitllet integrat afavoreix el transbordament de vehicles , una eina fins ara mai usada i que ara ha de ser decisiva per aquest nou projecte.

Amb totes les observacions particulars que es puguin fer que seran moltes ( jo tinc a la filla emprenyada ja que li han variat la línia que usava per anar a entrenar ) l’ideari d’aquest projecte és prou interessant com per merèixer confiança.

I com que sembla que sempre estiguem estomacant al Govern, no està de més aplaudir quan les coses es fan bé. O sigui que vagi la nostra felicitació per l’Oriol Batista que és a qui tocaran les patacades.

El projecte és bo i encara que a bon segur caldrà algun que altra petit retoc , és aquesta la primera vegada que el Mataró Bus té un circuit amb cara i ulls.

MALS SOMNIS

Avui estic cansat, i no solament degut al tragí habitual, ho estic ja que aquesta nit passada he descansat ben poc. El cert és que vaig fer una cosa que no hauria d’haver fet , però ja se sap la carn és dèbil , la curiositat a vegades és molta i...
Un ja sap que cal anar relaxat al llit. Si no es fa així el cervell barrina , l’esperit s’inquieta i tot acaba bellugant . Però a vegades un pensa que el seu cos i el seu esperit estant enfortits de mil i una batalles i que podrà amb tot i està clar que la realitat no és aquesta.

Ahir després de sopar vaig llegir-me els 269 articles de la Ponència Marc del III Congrés del PSC de Mataró. Dec ser dels pocs de la ciutat , militants i congressistes inclosos, que ha tingut la paciència de llegir-lo de dalt a baix, apuntant , a més a més , allò que pensava dels diferents punts. Espero que ni Baron , ni Bassas ni Montse López , tres persones que aprecio en el personal, s’enfadin , però el resultat va ser del tot negatiu amb la lectura personal de pensar que el document és d’un cinisme absolut.

Dic això encara que potser cal explicar-se. El document està molt ben fet. Està ben estructurat , farcit a parts iguals d’ideologia , populisme i demagògia . És a dir , justament el que volen els “hooligans” de partit que és a qui va dirigit. El resum porta a l’idea que som molt bons i els altres son molt dolents , però que malgrat això cal fer alguna que altra refilada per a ....

Però un encara que sempre ha votat socialista no és militant , - fet que algú em pot retreure amb raó -, no combrega amb rodes de molí i a més , ves a saber si per deformació professional , és absolutament cartesià , pensa que en el document hi ha moltes paraules i molt poques nous. O potser el que és pitjor: Que el projecte és vàlid però que les eines de les que disposa actualment el partit no son vàlides per aquest camí, especialment per la lamentable caça de bruixes duta a terme que ha foragitat a elements pensants en la discrepància , llunyans als dos pols de poder , el clan de l’hòstia i el de les JSC. I actualment si no et mous en aquestes paramètriques ets home mort en els socialistes locals.

Jo del tot, em quedo amb diferents apunts: 1.- El fet de que en els 269 punts en cap d’ells la cultura en sigui protagonista , apareixent sols com element d’un conjunt d’intencions. Mentre que es parla de diferents punts essencials per potenciar la ciutat, la cultura no existeix ni com a valor testimonial.
2.- Punt 120 .- “Obrir-se als que en son propers i així ho han manifestat..... i donar suport a les seves propostes...”. Una absoluta entelèquia.
3.- Punt 222 .- “Hem de refermar el nostre liderat en sectors claus com ara la cultura...”. Una frase que és absolut exercici de cinisme.

El PSC ha abandonat del tot a la gent de cultura. Ho ha demostrat no fet operativa la seva sectorial, no tenint un cap visible amb veritable pes en el partit, refusant una vegada més la regiduria , refusant el poder en l’IMAC i presentant com a representants uns noms de poca acceptació, nul·la en el cas de Xesco Gomar.
Molts punts en contra com per no haver perdut , com així ho ha fet, tota credibilitat en el camp cultural.

Com veieu molt a sucar , encara que vull repetir que el concepte en general és prou vàlid , el que passa és que enlloc veig l’esperit per dur-lo a terme.

I com a postres , fullejada com cada dilluns a “Riera 48” el blog polític d’en Joan Salicrú, un dels millors periodistes de la ciutat i amb el que coincideixo en quasi tot. I dic en quasi , ja que a vegades discrepem , com és el cas del viatge al Perú on és per a mi indiscutible l’operació d’imatge favorable a Carlos Fernández , que ben poc pintava en tot allò com queda clar en les imatges publicades en els respectius blogs , on queda clarament explicitat qui era l’ànima i el protagonista.
La presència dels mitjans públics , - pagats per tots -, estaven no en la notícia i sí en la focalització en un personatge , que per a molts, és sinistre.

Però , deixant de costat la imparcialitat que en el cas d’en Joan està fora de tot dubte , tots , però que tots , començant per qui escriu això, té el cul llogat i cal fer el que cal fer. O sigui que no seré jo qui tiri la primera pedra.

Però retornem al tema. Salicrú aposta per un futur amb Romero a l’alcaldia i Fernández al partit, i un de tan sol pensar-ho li ha vingut un mal de ventre tan intens com espasmòdic.
De l'Alícia Romero com alcaldable se’n ha parlat moltes vegades. Encara que cada vegada defenso més per les grans ciutats una figura d’alcalde representatiu, amb un govern fort tècnica i socialment , penso que l’Alícia no és pas mala aposta. Si aconsegueix dominar aquest “pronto” i limita el seu sentit de prepotència , per a mi més síntoma d’una certa sensible fragilitat que vol dissimular en l’aparença d’una fermesa més aviat fràgil , podria ser una bona alcaldessa, però el cas de Carlos Fernández és altra cosa.

Pensar en Carlos Fernández com a cap del partit a Mataró és un mal son difícil de suportar i demostratiu de que difícilment la política socialista local podria caure més baix.

Sempre he dit , i no ho amago , que penso que un dels grans problemes actuals del PSC de Mataró és la injustificada força que té la gent de les JSC. El poder de Fernández , Gomar, Barerra , Naya ... , amb poc més curriculum que la fidelitat i el palmerisme , tots ells tan espanyolistes viscerals com anticatalanistes d’esperit , han aconseguit un status tan injustificat en el particular com perjudicial en el global.

Espero però que ja hauran llegit el llibre “Rompiendo cristales” de J.C. Rodríguez Ibarra al que deuen tenir com a ídol ja que representa la mateixa postura ideològica que ells duen a terme.
Tant si ho ha fet com si no, els ofereixo unes frases que deia en l’entrevista que oferia el suplement “Domingo” de “El País”:

“Et trobes amb gent d’altres generacions i es possible que això creï un cert distanciament. Posar gent nova no és garantia d’innovació. Vinc d’un temps on la discrepància era norma fonamental: es discutia dur i després sorties i eres amic. Mai vaig pensar que un executiva discutir pogués ser entès com una animadversió. El problema és ara que la fotografia del partit es heterogènia: joves , dones ..., però el discurs és molt homogeni, en front a la heterogeneïtat del discurs de l’època de Felipe. La gent creu ara que la lleialtat és ser homogeni amb el líder, però ningú s’alimenta només de llaminadures; el líde ha de rebre llaminadures i coses que no li agraden. Això l’enforteix.
Ser nou no és ser innovador.”

Amb poques paraules tot està dit,
Ara cal esperar a que Baron , Bassas i demés siguin capaços de començar les reflexions.

NOTÍCIES AMB RERAFONS MATARONINES

L’allau de notícies polítiques d’aquests dies , encapçalades amb l’elecció d’Obama i tot el que la mateixa significa poden haver fet passar desapercebudes dues bones notícies d caire cultural i que tenen en certa manera una relació amb Mataró, agafada per la part que els hi pertoca als seus protagonistes. Son aquestes notícies l’aparició d’un llibre amb fotografies de temàtica barcelonina amb la signatura de Català Roca , i per l’altra la restauració de la casa Amatller.

CASA AMATLLER

La Casa Amatller , així anomenada ja que fou la residència de l’industrial xocolater Antoni Amatller , va ser construïda per Josep Puig i Cadafalch en el 1900 . Edificada sobre una altra anterior i amb tan sols un any conforma juntament amb la casa Batlló ( Gaudí) i Lleó Morera ( Domènech i Montaner) les tres grans estrelles de l’anomenada illa de la discòrdia (Passeig de Gràcia entre Aragó i Diputació).

Fins ara sols era visitable la part baixa on es trobava una sala d’exposicions , un centre d’informacions sobre el modernisme i alguns records turístics i de la pròpia marca de xocolates que en segueix essent la propietària. En el pis existia la magnífica biblioteca de l’Institut Amatller d’art Hispànic ( 26000 títols i 350000 negatius) que dirigeix el professor Santiago Alcolea.

Ara , i amb la col·laboració de Generalitat, Ajuntament i Caja Madrid , es procedirà a restaurar tot el pis, retornant-lo al seu aspecte original de començaments del segle XX , ja que sortosament al ser Amatller un gran afeccionat a la fotografia es disposen d’imatges de tots els espais , el que permetrà una posta a punt quasi perfecte.

Així dintre d’un parell d’anys es convertirà el pis en visitable, en un entorn no agressiu en quant al nombre de visites que ens permetrà recuperar amb tota la força de la naturalitat tots els detalls que Puig i Cadafalch va distribuir en un dels seus treballs més aconseguits, amb la singular barreja del gòtic català amb una lectura del gòtic dels palaus urbans dels Països Baixos , tot amanit amb detalls d’esplendor modernistes i arrodonit amb una façana de clara semblança amb una tauleta de xocolata , en honor a l’ofici del patró.

Una visita que no haurem de perdre per seguir coneixent el treball de Puig i Cadfalch encara massa desconegut entre nosaltres. I diem desconegut per no dir en certa manera abandonat , malgrat totes les rutes que puguem fer , com ho demostra l’estat de la seva casa d’estiueig a la Pça de Vendre d’Argentona.

LA BARCELONA DE CATALÀ ROCA

Editat per La Magrana , amb 400 planes , textos de Ruiz Zafón , - que va escollir una foto de Català Roca per la portada de “La sombra del viento” -, i de Daniel Giralt Miracle i amb un preu de 48 euros , s’acaba de publicar el llibre “La Barcelona de Català Roca” que aplega 400 imatges en blanc i negre que expliciten la relació passional del fotògraf amb la seva ciutat.

Distribuït mitjançant capítol temàtics s’ofereixen cinc dècades de paisatges , retrats i tota mena de sentiments vitals analitzats i immortalitzats en el moment exacte per la qualitat fora de mides del fotògraf, que com ha dit algú tenia el do de posar l’ull per aconseguir l’eternitat de l’instant.

Un llibre que he fullejat i que corprèn en la força absoluta que desprèn cada imatge que quasi respon per si mateixa a una mirada real, sociològica , filosòfica ... d’aquesta Barcelona amb la que va establir nexes tan forts i íntims de comunicació.

Un llibre que pot ser un magnífic regal per aquestes properes festes , tot anat fent lloc en la biblioteca per el llibre sobre New York , - l’altra ciutat que el va seduir -, i que per desig de l’autor no serà publicat fins el 2020 , a més amb tota la nuesa i sense cap mena de suport literari.

Un llibre que alhora ens farà maldir per haver perdut la possibilitat de disposar aquí a Mataró del Fons Català Roca , en aquella proposta final del mandat de Graupera amb l’aquiescència dels seus fills i hereters i que hauria tingut en la Nau Gaudí un magnífic acomodament.

Però ara tenim una Nau Gaudí desaprofitada i no tenim arxiu , malgrat les paraules de Penedès que deien que potser una part ,o....
És a dir , si Penedès dixit, vol dir que res de res. Quina llàstima.

MÉS CA L’ARENAS

Algú s’ha sorprès davant la meva afirmació que el que valia de la darrera llufa de Ca l’Arenas fos la mostra d’apunts de Jordi Arenas i no pas el treball de Josep Novellas. Ho deia ahir i ho mantinc avui , i encara aixeco el to per dir que l’exposició de Novellas és una mostra que no hauria d’haver estat penjada i que és demostrativa de l’absolut estat de degradació expositiva de Ca l’Arenas que havia de ser el centre d’Art dels artistes mataronins , segons marca clarament el desig de Jordi Arenas , i s’ha convertit en ens sense sentit al que no cal ni acostar-se.

Ja vàrem dir en començar la temporada i avançar-se la programació de la mateixa, que pitjor no podia ser ( hem tingut raó) i a més que hi havia un evident desig de donar caramels per a veiam si així tapàvem boques que la cosa feia fàstic. Posem un Santi Estrany per aquí, ho amanim amb un Marc Prat i un Ivan Jordà i de postres posem un Pepe Novellas , i aquí pau i després glòria , i tots a callar, i el resultat ha estat el que havia d’estar amb el final agre d’aquest postre passat que n’és el treball de Pepe Novellas.

Pepe Novellas no és pas un artista d’aquells que podem dir viatger. El seu mon és un mon personal i universal que no precisa de les petites identitats autòctones. Això no vol dir que quan es mou no intenti copsar àmbits i ambients , que a fi de comptes és l’arrel del seu treball humanístic i amb el que va saber-se moure amb gran capacitat en els seus orígens, i amb el que se serveix gaudint del tot amb apunts àgils de carrer que permeten un endinsament personal en el nou espai.

Però el que presenta ara Pepe Novellas no deixa de ser , com correspon al temps, unes rebaixes de fi de temporada , una presentació de resta de stocks, que com tots sabem no significa un demèrit de qualitat , però si significa un cert to menor.

Pompeia va ser tema de la seva exposició a l’Espai 28 (2005) , Guadix del seu treball conjunt amb Manolo Contreras al Capgròs (2006) i Austràlia va ser el tema de la seva exposició a Lolet Comas ( 2007). És cert que de nou tenim ocasió de veure les grans peces mestres de Pompeia i l’Uluru , però tot te el regust al ja vist ( per vist) i el sentiment que Ca l’Arenas mereix més , molt més, però aquest és un concepte que poc importa als ineptes del Museu i de l’IMAC que segueixen tibant de beta en aquesta la seva inexplicable i lamentable actitud.

La mostra de Novellas és dons una exposició que han de visitar aquells que no coneguin ni el seu fer ni la seva trajectòria. En sortiran satisfets ja que tots sabem la seva gran qualitat. Per la resta , res de res , en una exposició que seguim sense entendre com s’ha acabat duent a terme , si no és sota la vessant irònica d’un artista que ha volgut completar el cercle i culminar la venjança del dolç caramel convertint-lo en el més amarg , en una exposició que mai hauria d’haver-se penjat si de veritat es creu que Ca l’Arenas ha de significar un espai important en la vida artística de la ciutat.

PS.- Portem dos anys de Ca l’Arenas i seguim encara sense que enlloc aparegui l’horari del centre i molt menys la programació actual del mateix.
Si no son capaços de fer be coses tan elementals com indicar el ritme vital de l’espai , com podem pensar que sabran omplir-lo? .

De nou valgui la pregunta : algú intentarà fer que al menys l’elemental funcioni?. A veiam si pregant a Les Santes aconseguim el miracle i les tornem al santoral del que van desaparèixer.

LEGIONEL·LA

Bon problema per l’Ajuntament de Mataró i d’aquestes línies , en el meu poc coneixement de la matèria encara que algun que altre en tinc, vull felicitar-los per la seva actuació certera i adequada.

No sé si l’anterior experiència va servir per marcar pautes , però ara s’ha de dir i de manera clara que el protocol d’actuació ha estat l’adequat , la resposta d’explicacions públiques el mateix del mateix , i ara sols queda demanar tenir sort , ja que lamentablement el punt de recerca està moltes vegades en l’àmbit de la mateixa.

No val fer demagògia i demanar responsabilitats municipals quan aquestes no poden existir de cap manera i menys havent actuat com ho han fet. El culpable serà qui serà, ja ho veurem , però el fet fins ara és demostratiu de que hi ha coses que també funcionen be a la ciutat, com ha estat la ràpida resposta davant aquest neguit ciutadà.

I de cor i amb molt de gust , m’agrada dir-ho.

PER PARLAR-NE

Han estat uns dies de monotema. No puc ni vull negar que tot el que ha envoltat Proposta Mataró , Fons d’Art m’ha destarotat per un cert nivell de saturació.
Penso que és lògic i natural. Tot el tema del fons d’Art és el d'un fill parit amb esforç que semblava poder surar davant tants incomprensibles inconvenients. No ha estat així i ho hem d’acceptar. Ara ens queda la part positiva d’aquest gran recolzament al projecte i a la persona , que m’ha omplert i que em converteix en un cert esclau de tornar als artistes mataronins tot el que m’han aportat.

Però el mon segueix girant i en ell m’he quedat amb moltes ganes comentar mil coses.

Per ex. el joc de cartes del PP , que ves a saber com acabarà. Rajoy i Espe per un cantó, i Sirera , Nebreda i Fdez.Diaz per el més proper ens poden oferir un dels més divertits espectacles que es poden imaginar.

És clar que també caldria comentar els nomenaments ministerials. De moment amb ells he guanyat un bon esmorçar al que em van convidar dos companys de feina que de fa temps treballen socialment amb els immigrants a l’Hospitalet. Em van convidar dissabte i divendres havien fet un gran sopar festa per celebrar el nomenament de Corbacho com a ministre , o potser celebraven que Corbacho ja estava fora de L’Hospitalet?.
El nomenament de Corbacho que és un gran favor per Catalunya ja que ens allunya de la vergonya de saber que era el President de la Diputació , és a bon segur un dels grans errors de Zapatero. La seva nefasta política d’immigració ( no hi ha pitjor falca que la de la pròpia fusta , oi Sr. Corbacho?) haurà de ser la vergonya d’un país manat per un partit socialista.
Això per no parlar de les seves darrers declaracions en relació al problema del grup parlamentari del PSC. Si jo no recordo malament Corbacho va fer campanya electoral pel PSC. En el programa electoral d’aquest partit , que diuen independent del PSOE , estava la creació d’un grup parlamentari propi. Si és aixi , pot explicar-me Sr.Corbacho les seves declaracions?.

Certament caldrà anar recordant els vells slogans demanant un PSC com cal, és a dir coal·ligat però independent del subjugador i centralista PSOE.

Però també caldria parlar d’ERC i el seu joc brut en la guerra de l’aigua i de les seves nanifestacions.

I de la bandera a la Pça Sta. Anna, i de....

Carai, quina de coses que m’he perdut en aquest picabaralla infernal amb Penedès i els seus adlàters. Però anem per feina que és qüestió d’anar a dormir d’hora que demà és Sant Jordi .
Per això vull tan sols dos recordatoris :

Demà s’acompleix un any d’ençà disposo d’un fiable comptador de visites. N’he fet mirada just abans d’aquest escrit i em trobo , tot i els importants parèntesi efectuats en aquest any, amb 18198 visites i 25786 pàgines servides. Unes xifres prou considerables com per agrair de tot cor a tots aquells que de tant en tant en feu passada per aquest passatge tan particular i alhora públic.

Però demà és St. Jordi. Un dia molt important i que a casa es celebra per partida múltiple: Dia del Llibre , dia de la Rosa , del Patró de Catalunya , del Patró de l’Aragó i de la seva Comunitat ( per qui no ho sàpiga la meva dona és d’un poble de Teruel ( Monreal del Campo) i jo em sento aragonès de segon origen) . I a veiam si hi ha sort i a més el Barça té el dia , que potser es demanar molt.

Demà a Mataró hi ha molts actes . Un programa continuador al que potser caldria alguna sacsejada però prou potent. Per el cartell s’ha triat una peça del conjunt de ferro forjat fet per Rafel Codina March que es troba al carrer barcelona , a l’entrada de l’aparcament particular , en l’edifici de la Sabateria Castellsaguer .
.
Res a dir del cartell i del programa. Potser tan sols comentar l’anècdota. Hom pensa que l’element representat és el drac , però no. Si us acosteu a la figura , fet que us recomano, podreu observar que la figura representada és la d’una serp o rèptil, que lluita amb el drac.

Son les coses de Mataró. A bon segur justament per les mateixes ens sentim tan mataronins fins a l’arrel.

JOSEP Mª CODINA. SORTINT DEL BLANC

En Josep Mª Codina ens presenta una magnífica exposició a l’Ateneu. Una exposició de les que marca fita , dit d’altra manera , fins ara en Josep Mª Codina era un bon pintor però ara forma part ja de l’élite dels artistes de la ciutat.

Aquells que hem tingut la sort de conèixer dia a dia el treball de Codina , que hem pogut seguir la seva trajectòria i hem vist el seu caminar artístic , teníem in mente aquesta exposició , una mostra rodona, palpitant , enormement viscuda i que crea en l’espectador un sentiment participatiu de sensacions que sols aconsegueixen els grans artistes.

Una exposició de “blancs” però fugint dels mateixos . mantenint així la seva tradició en les exposicions mataronines, ja que en totes elles sembla encetar un nou camí en el que apareixen noves qüestions, noves estètiques , noves plàstiques , noves ambicions.

Una exposició que mereix un ampla examen. Per això publico avui un text inèdit que havia de servir per el catàleg de l’exposició que celebrà en el País Basc, en la passada tardor i que per raons alienes a n’en Josep Mª i a mi es quedà fora del mateix. Fa tan poc , i l’obra es tan parella que crec que serveix perfectament per analitzar el treball de Codina , un artista que assoleix ara la seva plenitud.

OROGRAFÍA PERSONAL

“ Frente a un mundo impalpable
de aire y luz, alzo mi cuerpo
fenómeno que me muestra
hecho visible el misterio.”

La clara soledad
Gabriel Celaya

Josep Mª Codina tiene una mirada firme y clara que parece acentuarse cuando se acerca, pincel en mano, a depositar la dosis adecuada de pigmento en la tela. Aquella que ha perdido su blanca virginidad en una imprimación lenta y pausada con la que conseguir un blanco vivido, es decir lleno de tonalidades rosáceas ,azuladas, ligeramente parduzcas o amarillentas, establecida con mimo en una base plana de la que cual , si procede y a modo de encáustica , recuperará color y volumen según convenga a su proyecto.

El artista deposita su carga y tras dar un paso atrás, con mimo casi cual caricia, apuntala su intensidad mientras busca en el lumínico estudio el adecuado grafito con que completar la acción, a la que quizás ayude a posteriori un espolvoreado capaz de generar aquel halo brumoso, que contrastará con aquella capa cérea del ángulo superior y hará que....

No se puede comprender el trabajo de Josep Mª Codina sin entender su entramado profundo en el conocimiento y amor del oficio de pintor, como elemento esencial para sustentar en él toda su carga artística. Josep Mª Codina es un renacentista actual. Para él el oficio es medio pero también fin. Sin él no podría establecer adecuadamente su intención comunicativa.

Cree que el elemento artístico industrial es materia inerte, adocenada, vulgar, que solo puede volver a la vida tras el procedimiento vital y personal del creador. De ahí una telas trabajadas para no ser únicamente sustento pictórico y sí formar parte de la propia obra. Estos papeles, escogidos tras minucioso estudio o producto de personal fabricación manual, en el deseo de poder conseguir un óptimo de prestaciones que permita asegurar que toda la carga vital que expresa en sus trabajos llegue con la exacta y justa intensidad al espectador. Pinceles, pigmentos, tonos y tonalidades, sombras y claridades, color personal en suma. Y a su vez, gesto, pincelada, grosor, cera, grafito. Densidad e intensidades, ritmos y cadencias.

Todo lo antedicho es imprescindible en el artista para poder establecer las variables adecuadas en cada obra y ordenar las coordenadas móviles de los tres elementos fijos en los que se establece toda su creación: El hombre, la vida, el tiempo.

Por ello enfrentarse a la obra de Josep Mª Codina es recorrer junto a él sus personales e íntimas reflexiones alrededor de las tres preguntas míticas de la existencia: ¿Quiénes somos? , ¿De dónde venimos?, “¿Adónde vamos?. Lo hace de manera tan críptica y personal que a veces parece que no va a dar ninguna pista para penetrar en el entramado vital de su pintura, pero su enorme sensibilidad nos abre resquicio para penetrar en su interior, y poder observar las similitudes con cualquiera de nosotros.

En sus trabajos Codina expresa sus miedos y temores. Lo hace con un evidente respeto de modo que le cuesta explicitarlos plásticamente. Se sirve de este juego al engaño con su apuesta de esencia abstracta, en la que aparecen elementos figurativos claramente reconocibles. Así el autor va desnudándose en su capacidad de saberse débil, para sentirse arropado en la globalidad del conjunto que está en su misma situación.

El paso de la vida y el paso del tiempo. Elementos en apariencia paralelos que sin embargo a veces desincronizan su ritmo, alterando el equilibrio vital. La vida es siempre tiempo, pero a veces el tiempo no conlleva verdadera vida, en el sentido más estricto e íntimo de la palabra.
De aquí este cuerpo siempre presente, en la realidad o en la latencia. Este repasar sin pausa la piel en un escaneo sin fin. La piel, elemento que une y a la vez separa. Rudo y duro, pero de una enorme fragilidad. Elemento textural que en su relieve marca y diagnostica el paso del tiempo, hecho evidencia en una señalética personal, que nos identifica en sus detalles, dándonos aviso del ayer y siendo presagio del mañana, olvidando el presente que como casi todos sabemos, en realidad no existe.

Así las obras de Josep Mª Codina parecen ser reflejo de una orografía personal. Con sus valles y montañas, sus surcos y laderas. Planicies extensas convertidas en inmensos espacios de placer, y a su lado recodos en los que se hacen evidentes los restos de la batalla, con el interrogante añadido de no saber quien ha sido el vencedor y el vencido.
Lucha y victoria. Derrota pero sin resquemor. Incisiones y suturas. Pasado al que no se debe mirar y futuro que se antoja esperanzado a través de estas notas de color que cada vez van ganando terreno, obteniendo no solo más espacio y sí más protagonismo en el ritmo vital de la obra.

De nuevo el hombre, la vida, el tiempo. Y el arte que todo lo preside y lo hace evidente. Como en este surco húmedo y generoso que domina en algunos de sus trabajos. Un surco que parece creado por el caminar de una lágrima. ¿De alegría, de tristeza, de dolor... ?.

Para averiguarlo, solo hay un camino. Seguir el que magnetiza Gabriel Celaya. Alzar nuestro cuerpo para que se nos muestre, hecho visible el misterio. El nuestro y el de todos, el que intenta discernir Josep Mª Codina en la permanente búsqueda plástica e interior de su propia orografía personal.

(escrit fet a Mataró, en el setembre de 2007)


PS.- Magnífic l’editorial de capgros.com. I valgui amb ell una resposta a la pregunta del Sr. Baron del per què la poca presència de Codina i altres importants artistes mataronins a la ciutat.
Si vol resposta tan sols li cal mirar al costat , i veure l’actuació excluient d’un PMC sectari i partidista que ha renegat de tots aquells artistes que no han mantingut una postura artística , per ells definida com a “contemporania” (?).
Sigui coherent i reconegui que malgrat el seu recolzament personal, els artistes mataronins estan essencialment vetats en les seves possibilitats expositives. I bona part és culpa seva. Per un costat per la renuncia del seu partit a dirigir cultura , per l’altra per no fer una politica de govern que fos igualatoria estilísticament parlant i que tingués en la qualitat el raser del seu límit.

RECOBREM LA VEU

Han estat tres setmanes d’afonia escrita voluntària. Ha estat un silenci volgut en el pensament que així calia per aconseguir la fita. Tinc molt clar que acostumo més a ser esclau de les meves paraules que dels meus silencis , encara que d’aquests n’hi ha molts més del que es pugui pensar. No fa pas molt que un polític local em deia que llàstima que no m’agradés l’estil florentí , essent cert que no m’agrada per el de joc de l’engany que comporta. Acostumat a caminar amb cara descoberta em costa aquest tipus d’una certa deslleialtat. Soc en canvi absolutament pactista. No em costa res arribar a acords, això sí, amb les cartes damunt la taula i tenint tots molt clar quina és la veritat i a que renunciem els de la partida. I quan tinc clar que tinc raó, pactaré però demananant el reconeixement de la mateixa.

Vagi aquesta prèvia al fet de l’establiment d’una nova dinàmica en la possibilitat de que sigui realitat Proposta Mataró. Fons d’Art. Tots els afeccionats saben el que ha passat en aquests dies. La posta en marxa del projecte fet de manera unilateral per part del regidor de Cultura va encendre la capsa dels trons. Calia en la intenció de no fer morir definitivament el projecte , apaivagar el terrabastall. Ho hem fet amb silenci i cercant un pacte mitjançant una entrevista , que es va produir el passat dimarts , amb l’alcalde Baron , el regidor Penedès , els artistes Alís , Codina , i un mateix.

Va ser una entrevista tensa i cordial alhora, en la que crec que Penedès va poder copsar la realitat de l’esperit de la proposta de Fons d’Art , el que segons ells mateix va declarar , implicava per ell com un canvi de les regles del joc, mentre que per nosaltres era el manteniment del concepte en el que hem mantingut la proposta d’ençà el seu naixement.

S’ha obert dons un període de reflexió per part del PMC i estem a l’espera d’una nova proposta, en la que esperem poder-nos trobar i pactar , això sí amb serietat , ambició i desig de futur. Si no és així millor deixar-ho estar , ja que seria crear un ens mort en el seu naixement per manca de futur.

En aquesta espera estem. Cal una decisió i cal que sigui ben aviat. I seria magnífic que aquesta fos positiva.

JOSEP PALAU I FABRE

Com homenatge a Palau i Fabre he remirat el llibre “Picasso en Catalunya” , una magnífica monografia d’aquella vella col·lecció de La Polígrafa. Ha estat un record íntim al que hem afegit la lectura d’un parell de poemes.

L’arribada a Caldetes de Palau i Fabre , potser encara no fa cinc anys , ens ha apropat la seva figura. Vaig poder parlar una bona estona amb ell en un parell d’ocasions , i sempre ha caigut alguna paraula en les inauguracions a la seva Fundació , actes en els que apareixia com un veritable gentlemann , gaudint de l’art i de la companyia dels amics amb els que compartia passió artística i cultural.

La seva saviesa , recuperada en aquesta mirada propera , ens ha permès no tan sols recuperar la seva figura i la gran vàlua dels seus treballs, ans ha permès gaudir d’una Fundació Cultural amb tanta empenta , que quasi sense voler i mig d’amagatotis ha esdevingut element clau en la vida cultural de la comarca, i eix de propagació de la mateixa fora dels seus límits.

En la seva mort vagi el record i el desig de poder aprofundir en les seves capacitats i el seu callat mestratge.

EXPOSICIÓ TORRES-GARCÍA

S’han fet públiques les dades de visitants a l’exposició i aquestes son tan vergonyoses que crec que cal fer-ne reflexió pública i demanar responsabilitats a qui calgui.

1085 és la xifra oficial. Esperem que el compte estigui ben fet i no sigui la suma dels dos espais. Essent així i si restem les persones que varen multiplicar les seves visites , ens podem quedar amb uns vuit-centes visitants , essent generosos.
Per tenir una visió clara d’aquesta xifra hem de dir que l’antològica que fa uns anys va realitzar Josep Novellas va aplegar a més de deu mil visitants, que la darrera exposició d’Alís al Foment va depassar els cinc mil o que el Sant Lluc està cada temporada sobre els quatre mil.

Quan hi ha qualitat i no hi ha resposta és que les coses s’han fet malament , i en aquest cas cal dir que s’han fet molt malament. Sense publicitat , sense ressò, sense difusió comarcal , sense aposta escolar , els resultats no podien ser altres que els aconseguits.
Tenir una exposició d’altíssim nivell , com era aquesta , i no aprofitar-la és en certa manera una estafa a la ciutat i de totes totes és un malbaratament de cabdals públics.
Per tant cal exigir responsabilitats i fer-les públiques.

PS.- Mentre que l’exposició Torres-Garcia ( altíssima qualitat ) tenia una publicitat zero , la mostra d’art contemporani que s’ha inaugurat el passat divendres a Can Palauet ( qualitat discutible , però sempre molt inferior a la de Torres-García) , estava publicitada a vessar en el centre de la ciutat .
Les dades i els fets parlen per si sols.

PARPERS

Feia molt de temps que no havia passat per Parpers. Ho he fet aquest diumenge i ha estat tot un plaer que us recomano.

Aquest diumenge tenia la mare a dinar. Quan vaig a buscar-la a la residència acostumo a fer una llarga passejada amb cotxe ,- te la mobilitat molt reduïda -, per que prengui l’aire. Avui ha tocat la N II per veure la nova mitjana separadora , hem seguit fins El Masnou, hem anat per Alella, Font de Cera, Vilanova , La Roca i cap a casa per Parpers.


Ha esta una delícia. Un parell de motos en el trajecte. Un ferm amb bon estat i no aquell desfet per tants camions que anaven amunt i avall. La verdor dels camps. Un cert olor a natura , un silenci absolut al mític “Jabalí de Oro” . I una baixada com cal, reduint, apretant per frenar lleugerament i serrar la corba que amb un lleuger gir de volant ens oferirà una nova perspectiva abans del Pont de l’Espinal i anar enfilant les rectes finals abans d’acostar-nos a Can Navas i enfilar els Quatre Rellotges i Argentona.


Una magnífica passejada recordant tot el que va significar Parpers en la meva joventut , quan amb el 600 d’algun amic anàvem a lligar a Granollers intentant aconseguir convidar algú a ballar al Dingo que era “de parelles” i amb música amb directe.


Temps era temps, com deia Serrat.

PAVAROTTI

Encara que quasi no és el temps, vull fer el meu petit homenatge al gran tenor italià. Ho vull fer, ja que com molts, gràcies a ell vaig retornar a la lírica.


Dic retornar ja que soc un infant “traumatitzat” per l’òpera. M’explicaré. El meu pare en la seva joventut era dels “del cinquè” , és a dir dels puristes que sabien de memòria la partitura i no en perdonaven una.


Sempre em va dir que per adormir-me em cantava allò de “ ... que gelida manina , s’il mi faccio il riscaldare...” de La Boheme. El que si sé és que Ràdio Nacional (d’Espanya, és clar) retransmetia en directe la primera de les tres representacions que allà els 60-70 es feien al Liceo de cada òpera. Eren dos quarts de nou i per tant l’hora de sopar, i calia un silenci absolut.


És fàcil entendre que vaig tenir un cert refús operístic al que Pavarotti amb el seu tarannà, molt llunyà al per a mi sempre estirat Carreras, va ajudar a superar i ara son moltes les vegades en que l’Òpera sona quan escric algun d’aquests post.

La seva mort m’ha dolgut, no sols per la seva gran vàlua com a cantant de la que seguirem gaudint, - és allò de que els artistes mai moren -, ans també per la seva capacitat humana amb tots els ets i uts, els blancs i els negres .

I molt especialment per la seva suor, aquella que s’eixugava amb el seu ja històric mocador blanc, que aquest sí, ha passat ja a la història.

POLÍTICS I DINERS

Fa uns dies que vaig fer un post al voltant del sou dels polítics.
Tot defensant que han de cobrar i força , em lamentava d’alguns polítics amb sous que res tenen a veure amb la seva responsabilitat i que són exemple clar dels que entenen la política com servei propi i no a la comunitat. Un exemple clar és per a mi Celestino Corbacho, alcalde de l’Hospitalet, president de la Diputació, i personatge polític al que fàcil és col·locar l’etiqueta de sinistre.

Dons be , el passat dissabte , a l’edició de “El País” pag.30 explicava que Corbacho al ser incompatibles certs sous, havia renunciat al sou d’alcalde de l’Hospitalet i sols cobrava dietes per actes , amb una “tarifa” com podia ser la de 1800 euros ( sí , han llegit be, 300.000 pessetes) cada vegada que assisteix a un ple municipal.
Si tenim en compte que el seu sou “oficial” de la Diputació és de 144000 euros any, vol dir que com a mínim el Sr. Corbacho guanya més de vint milions de les antigues pessetes / any.

Penso que tot queda tan clar i que res queda per dir. Perdó , menteixo. Queda alguna cosa per dir , l’explicació que m’agradaria tingués signatura en algun del munt de socialistes que ocupen la blogosfera , i que en l’apartat local llegeixen aquest blog. Més que res per tranquil·litzar la meva consciència davant el desgavell.
Hi ha alguna explicació?. L’agrairia.

ALCOY




En Ramon Bassas, suposo que després del neguit que li va provocar la seva condescendència en el Jurat del Sant Lluc , va aplicar-se en el seu blog amb un magnífic post al voltant de l’obra “Passaport” del bon amic Eduard Alcoy. Magnífic si no fos que te com a punt de partida una base errònia. L’obra escollida és el que vulguem, menys un retrat.

La mostra que tenia com a lligam el retrat i que servia de nexe d’unió en la primera temporada de Ca l’Arenas, tenia la curiositat que ni l’obra amb la que obria la mostra , ni amb la que tancava ( la d’Eduard Alcoy) eren retrats. La primera era una figura i en la segona poden triar , però mai es pot considerar un retrat.
He rellegit el que es diu en el catàleg oficial de l'antològica d'Alcoy, en el que vaig ser convidat a participar amb el comentari de dues obres i per el que vaig rebre l’agradable obsequi per part de la família Alcoy d’un penjoll de l’artista que havia estat reproduït per el seu fill, obra que m’honoro en posseir.

Del catàleg de la mostra actual a Ca lArenas res en puc dir. Mentre rebo catàlegs de molts indrets del país , els que produeix l’Ajuntament de Mataró si els vull els he de pagar i ho faig quan m’interessen, que no és el cas de la patètica mostra de Ca l’Arenas. ( A veiam si serà divertit i ara que he abandonat la meva activitat crítica començaré a rebre la documentació municipal que ha arribat al patetisme de ni tan sols enviar-me l’agenda cultural a la que te dret tot ciutadà.)

Però no és d’això el que es tracta. Voldria fer una reflexió més intensa:
La mostra d’homenatge a Alcoy es va realitzar el desembre de 1999. Feia més de dotze anys que havia mort.

De quantes obres de l’Eduard Aloy , disposava l’Ajuntament en el moment de la seva mort?
Quina era la documentació en respecte a l’artist de que disposava l’Ajuntament en el mateix moment?.
Si cal puc afegir més preguntes però no fa falta.

L’intent de creació del Fons d’Art pretenia , entre molts aspectes , l’intent d’aconseguir que tot artista mataroní tingués aquell punt de representació pública que mereix tot creador en la seva ciutat. I no mitjançant una obra qualsevol i sí una de significativa , escollida per el propi autor.
Igualment es pretenia disposar d’un fons documental important que servis d’element idoni per a qualsevol estudiós del tema.

Però ja ho saben vostès, el Fons d’Art ha mort abans de néixer. Espero que el poder al menys tingui la dignitat de no carregar-nos el mort , - valgui l’humor negre -, a aquells que vàrem dedicar moltes energies i esforços a que fos possible, i que ara amb la distància que ens dona estar fora del circuit ens permet preguntar-nos una vegada més ; ... però, què volen aquesta gent?.

PS.- Els catàlegs reproduïts corresponen a la darera exposició de l’Eduard Alcoy ( Hotel Altamira) , l’exposició que no es va arribar a inaugurar degut a la seva mort ( Hotel Llevant. Llafranc ) i l’Antològica organitzada a Mataró dotze anys més tard.
Son exemple de la documentació disposada per ser lliurada al Fons d’Art i que no estarà a disposició del públic,
De qui serà la culpa?. Jo tinc clar de qui, però sigui com sigui , per favor apuntin cap altra costat.

PETITS APUNTS

Apunt 1
La fotografia que encapçala aquestes ratlles te per títol “Mataró 2000” i és del fotògraf argentí Humberto Rivas i va ser exposada en una recent exposició al MNAC. Igualment serveix per il·lustrar l’escrit de Pilar Parcerisas publicat en l’edició de l’AVUI d’aquest dissabte al voltant de la presència de les arts visuala acompanyant a la literatura catalana a Frankfurt.
Per cert entre els anomenats està el fotògraf Joan Fontcuberta que malgrat les seves arrels mataronines ( la seva mare és de Mataró) mai ningú ni tan sols li ha demanat una exposició a Mataró.

Apunt 2
Els bons amics que un te per arreu han sabut investigar be i de moment puc afirmar que ningú recorda que una de les condicions per que es dugui a terme el Fons d’Art és l’existència en el pressupost municipal d’una quantitat dedicada a l’adquisició d’obres d’art .
Ho diem amb temps ja que avui per avui els pressupostos estan en moment de plantejar-se i per tant si de veritat hi ha desig de que el projecte arribi a terme , - que no hi és -, és el moment de fer l’apunt corresponent.

Apunt 3
El proper dijous s’inaugura una magnífica exposició a la sala de la Caixa Laietana ( Pça Sta Anna) Us la recomano amb tot plaer.
El seu protagonista és José Luis Lázaro Ferré, així sense “r” final. Faig aquesta puntualització ja que el PMC en la seva agenda cultural parla de Lázaro Ferrer ( nom i cognom) quan son dos cognoms i a més ho fa amb una “r” final que no existeix.
Ho dic ja que essent dia 8 encara s’està a temps de fer la correcció adequada per l’agenda del proper mes , i com no, fer l’oportuna correcció electrònica ja que en l’agenda del weeb també existeix l’error.
Per cert , vistos els constants errors del PMC en el que es refereix a noms d’artistes , m’ofereixo per fer de corrector. La mesada serà a convenir

Apunt 4
M’agradaria pensar que la gent d’imatge que ha fet el cartell de l’onze de setembre d’enguany ha estat despatxada.
Fa temps que parlem dels patètics resultats d’aquest departament. En converses en temps d’eleccions hom estava d’acord que calia fer foc nou ja que estava molt lluny del desitjable.
Vist el patètic cartell ensumo que com en tantes coses res s’ha fet, el que és inconcebible. El cartell d’enguany ocuparà sens dubte un lloc de privilegi entre els pitjors cartells realitzats per l’Ajuntament mataroní d’ençà el restabliment de la democràcia.

CARA, CREU I “CANTO”

CREU

La de la mort , aquest element que ha estat massa present en les darreres setmanes.
Primer amb Antonio Puerta. A bon segur que tan sols els especialistes i els afeccionats del Sevilla sabien ben be de qui es tractava. A la resta , inclosos aquells a qui el futbol ens fa forces pessigolles , en tenien alguna noticia però estic convençut que difícilment hauríem pogut posar nom a la seva imatge.

Però la mort colpidora, la del jove atleta i suposadament fort i invencible, ens fa encara més dèbils i porucs. A més, una mort explicitada en directe amb imatges que fan fredar, i tot envoltat per la peculiar manera d’entendre els sentiments en aquells verals. Aquella arrel àrab que multiplica el dolor i l’alegria segons els esgarips públics. Aquell dolor de planyidera i llàgrima desbocada que tant ens sobta a aquells de llàgrima interna i dolor callat i íntim, com estem acostumats per aquí.
Però sigui com sigui una mort difícil d’entendre i de pair. I més quan mirem al nostra costat i trobem gent de la seva edat.
La por de la mort. L’eterna por.

Després amb Enma Penella .
Els que sumem anys en el record dels seus grans treballs cinematogràfics . Els més joves amb el seu més que brillant personatge a “Aquí no hay quien viva”.

Iaia rondinaira, amb bata d’estar per casa i pentinat de perruqueria de barri. Imatge de tanta gent que coneixem en el nostre entorn més o menys proper. Amb aquell punt agre d’una amargor de no haver viscut com un voldria, però amb aquell afany de revenja d’arribar a ser, i si de cas de que ningú sigui.
Una imatge que ens porta al passat però massa present en l’avui d’ara mateix encara que sigui amb mòbil, ordinador i tota la pararfernàlia que vostès vulguin.

I seguim amb Francisco Umbral. M’ha sorprès el poc que s’ha parlat de la seva mort ja que sense embuts he de reconèixer que per a mi és un dels grans escriptors espanyols dels darrers anys. He llegit la seva obra i he quedat bocabadat davant la seva habilitat en aquest punt fronterer entre el periodisme i la literatura , aconseguint fent d’un l‘altre , i de l’altra , l’un. Les seves columnes periodístiques eren periodística i literàriament una pura meravella. Altra cosa serà el coincidir ideològicament amb ell.

Paco Umbral, Camilo José Cela i Baltasar Porcel son els tres grans literats que em produeixen la gran dicotomia. M’enduria la seva obra a una illa deserta però difícil seria acceptar un café amb ells.

José Luis de Villalonga tanca el conjunt.

Fa molts anys vaig llegir el primer llibre de les seves memòries que portava per títol “La nostalgia no es un error”, un títol més digne d’una aventura de James Bond. En fa menys que un amic que per raons mèdiques havia estat molt temps allitat em confessava el be que s’ho havia passat llegint tot la resta de memòries. Vaig riure i em va retar a reprendre la lectura. Ho vaig fer i m’ho vaig passar molt bé.

Cínic, intel·ligent, deixant la veritat en un segon terme, captivador, seductor , José Luis de Villalonga va saber sempre quin paper de l’auca volia fer i quin era el paper que li pertocava, i en ell va ser un mestre.
I que voleu que us digui. Com molt be diria la meva filla: Qui es digne de seduir a Audrey Hepburn, es digne de seduir a tothom i sense cap mena d’escarafalls.

CARA

Com no que la vida, que dit d’altra manera és dir l’art.

Un art que segueix donant alegries a Mataró per arreu. Així aquest divendres Josep Mª Codina inaugura mostra a Tolosa , al País Basc, en el que de segur serà un nou èxit en el seu historial.

Per l’altra costat Pere M. Brasó , amb el seu ànim provocador , segueix captivant-nos amb el seu blog, i segueix un bon caminar per Galícia , ara al casino Atlántico de A Coruña , amb la col·lectiva “ Con _ fluencia”.

Finalment l’argentoní Josep Serra exposa aquests dies a la “Crocker Galleria” de San Francisco als EEUA compartint espai amb Alan Mazzetti, mentre prepara la mostra que ocuparà els espais de l’Ateneu tot passat el Sant Lluc.

Puig i Cadafalch per altra costat serà un dels mestres presents a la mostra “Barcelona 1900” que s’inaugura a final de mes al Museu Van Gogh d’Amsterdam. Allà serà un dels grans protagonistes amb Gaudí, Domènech i Montaner, Casas, Picasso, Nonell i d’altres.

Per cert. Alguna vegada alguna institució mataronina ( Ajuntament , PMC, Caixa Laietana , Museu de Mataró... ) o totes alhora seran capaces de fer la gran exposició que es deu a Puig i Cadafalch per un cantó, i als mataronins per l’altra?.
Sempre defensarem menys Museus que de res serveixen i més qualitat.

DE “CANTO”.

A bon segur Mataró.

Mirant portades i fullejant alguna que altra revista i diari ,em trobo amb Mataró com a protagonista amagat de diferents fets, gents i temes.

Així a la revista dDona la bona artista mataronina que n’és Carme Garolera presenta els seus darrers treballs.
Garolera , malgrat de ser de la tendència majoritària en el PMC, és altra del les grans oblidades de l’art mataroní. Sensible , seductora , amb especial apreci i domini de la tècnica, Garolera transmet la gran bellesa interior en els seus treballs que mereixerien una veritable atenció en la que és la seva ciutat. Però que voleu que us digui que tots no sapiguem.

A Sapiens , Mataró es present amb la història dels aviadors australians que varen morir a la costa mataronina en el 1944. Una curiosa història que be valdria ser rescatada amb més amplitud.

Finalment la nova programació de Comràdio ens parla d’un programa ben matiner fet amb col·laboració de Mataró Ràdio , tal i com ja s’ha fet aquest estiu.
Quan una ràdio neix amb tants inconvenients com Mataró Ràdio , cal explicar als quatre vents els èxits i els esforços dels seus protagonistes.

Que trist es assabentar-se dels mateixos, essent xafarder en una presentació de programació.

Com veieu moltes raons que parlen de Mataró, i ben poques en aquest camp per ser defensades oficialment.