MENTIDERS I COIXOS

No fa tant que des d’aquest blog fèiem avinent el plagi que un personatge que es feia dir artista estava realitzant amb tot el morro ( és a dir a l’estil Busquets ) d’obres d’algun il·lustrador fent-les passar per creacions pròpies.

El descobriment  que va portar força enrenou ara hem vist que va estar prou beneficiós pel plagista ja que justament avui tot passejant per una important llibreria m’he trobat entre les novetats amb la sorpresa que encapçala aquest post.

Editat per “de bols!illo” , ha aparegut una nova edició del llibre “Los niños del agua” del reputat escriptor anglès del XIX, Charles Kingsley , considerat per a molts un dels grans escriptors infantils a l’alçada de Lewis Carroll. Una edició amb portada original de Nicoletta Ceccoli , obra que va ser plagiada per l’ínclit plagista.

S’imaginen l’enrenou que s’hauria pogut provocar ara?

Evidentment , s’agafa abans a un mentider que a un coix.

IMAGINACIÓ I CREACIÓ

En aquest mes de Novembre , l’Espai Capgròs presenta una exposició, si més no peculiar. El protagonista és el jove artista i dissenyador gràfic Àlex Valls que ens ofereix , de juganera manera , una visió de diversos indrets , elements , conceptes , etc.. que en el seu conjunt configuren el que en diem “Mataró”.

Tal i com ja es va dir en el moment de la inauguració , la proposta expositiva que es va fer en el seu moment a Àlex Valls anava relacionada amb la seva vesant plàstica. Les seves pintures que havia tingut ocasió d’exposar en el Sant Lluc i com a conseqüència en la col•lectiva de joves seleccionats , encara que es movien en una certa densitat creativa que calia depurar , permetien pensar que en el temps entre l’acord expositiu i la data fixada haurien presentat suficient variació com per fer més que atractiva l’exposició. El que ningú podia arribar a pensar que tant.

Confessa l’autor , que angoixat en certa manera al veure que no acabava de rutllar en la seva vessant plàstica , va rebre de Martí Anson , - company amb qui comparteix espais encara que no treballs -, el millor dels consells: “sigues tu”. Així que Àlex Valls per apostar decididament per la seva tasca de dissenyador i d’aquí sorgeixen una vintena de pictogrames referents a la ciutat. Unes peces àgils, alegres , realitzades amb intel•ligència , bon humor i un deix de sornegueria que sorprenen a l’espectador, tot captivant-lo, i que el motiven a participar en la juguesca d’anar endevinant la resposta de tots i cadascun dels “jeroglífics”.

Una aposta que hem de considerar creativa de totes totes. I amés artística ja que en ella es conjuga la sensibilitat , l’estètica i la comunicació de sensacions i emocions amb l’espectador.

Una exposició de la que aconsellem la participativa visita ja que a més va acompanyada d’una aposta olfactiva , amb perfums i olors relacionats amb cada indret.

Però mentre , i com entreteniment , us deixem amb el resum de les obres presentades. Cal començar a trencar-se el cap per trobar solucions “ mataronines” a cadascun dels mateixos. Us donem un parell de dies i llavors us oferirem les solucions , encara que el millo sens dubte és acostar-se a l’Espai Capgròs i gaudir de la joiosa i creativa aposta de l’Àlex Valls.

SENSE IMAGINACIÓ NI CREACIÓ

La fotografia que encapçalà aquest apartat del post correspon a Mª Antonia Soler , una coneguda artista d’Hostalets de Pierola, resident a Barcelona , d’ampla currículum comercial, amb estudis amb Roser Vinardell i Martínez Lozano, d’entre altres i que és ben coneguda dels afeccionats mataronins ja que obra seva està en permanència a la galeria Lolett Comas .

Soler és una artista que amb les seves “peculiaritats” ha sabut fer-se un lloc en el camp del que podríem dir “Figuració i vaixells” per el seu estil personal i inconfusible. Les seves obres , amb clientela fidel, es mouen en un màxim de 3000 euros.

Aquesta altra obra, a vol ras i tapant la signatura , hom diria que és de Mª Antonia Soler, ja que respon a la totalitat de les seves característiques, i de les seves mans han sortit obres ben parelles, o ves a saber si iguales. I diem això ja que la signatura correspon a Anselm Cester , de qui fa no res vàrem descobrir la seva faceta de plagiador. Sigui com sigui , el preu marcat a artbreak.com , lloc del que està treta la imatge , és de 4200 euros i porta el títol de “The lighthouse”. Deixem el qualificatiu al gust del lector.

I voldria que aquesta sigui la darrera vegada que aquest nom apareix en aquet blog. Però avui cal parlar de nou d’ell davant una sèrie de fets que ens han , - a mi i a altres -, deixats bocabadats , amb una dinàmica de disculpa envers el plagiador al que es reconeix s’ha equivocat , però que no n’hi ha per tant i que els periodistes ens hem passat tres pobles i que ja estava bé de ser jutges de la situació, i més quan l’interfecte havia demanat disculpes. En resum, l’etern tema de matar al missatger. Del callem i amaguem, que la roba bruta es renta a casa, que així en sortirem tots perjudicats , i a més el bon home és molt sensible i ho està passant molt malament... Quins pebrots.

Per això i per acabar definitivament el tema vull dir:

Que el tractament periodístic ha estat impecable. En el cas del meu blog penso que va existir fins i tot un to de distanciament no habitual. En el cas de l’article de Judith Vives per el capgròs.com , sols es pot qualificar amb un mot: irreprotxable.

Però no és pot dir el mateix per part de Cester, que executa una disculpa plena de mentides i en la que poc apareix el penediment precís i mínimament exigible.

Enganya quan diu que sols existeixen aquelles quatre peces plagiades. N’hi ha més de detectades i la similitud amb MªÀngels Soler , en aquet cas d’altres obres antigues, detectada per altres persones que també formen part del món de l’art , és simplement punyent i colpidora, i favoreix el pensar que quasi tota la seva obra porta una còpia a l’esquena.

Té clara intenció d’enganyar , quan sabent-ho exposa obres plagiades, i quan s’oblida com si no hagués passat res que l’obra que podríem titolar “M.Antonieta” , va ser venuda , - segons pròpia confessió de l’artista -, pocs dies abans de la inauguració argentonina i per això no va poder-se exposar malgrat estar en el llistat de preus. Per mes dades , el lloc de la venda fraudulenta va ser Vic i el preu 4000 euros.

Enganya quan diu que la resta d’obres son 100% seves i en canvi ràpidament elimina totes les entrades al seu blog , el converteix en blog per invitació, i de pas elimina també TOTES les obres del seu espai a Artelista , i en deixa tan sols una d’antiga per no perdre el registre.
Si les obres eren 100% seves , a que ve aquesta fulminant neteja. No serà que hi ha molt a amagar?.

Certament el que no faré és llenya de l’arbre caigut. Després d’aquest comentari no perdré un minut del meu temps ni per ell, ni per seguir investigant al personatge. Per mi està tan eliminat com les seves obres a Internet. Però avui calia la puntualització.

Si hi ha un dolent , aquest està ben clar. I voler confondre amb queixes a les més altes instàncies en ares del que podríem dir “caritat cristiana” no està de lloc en aquest cas i d’aquesta manera. Cadascú a casa seva fa el que vol. A mi no m’ha agradat gens com ha gestionat “la crisi” , alguna de les parts implicades. Si jo hagués format part d’aquell col•lectiu la meva queixa hauria estat airada pel silenci i per l’ocultació. Però si ells han cregut que era precís actuar així, res a dir i aquí pau i després glòria.
Però en aquest cas , de lliçons les mínimes .I més quan l’escut és algú que ha fet tan mal a l’art local en tots els seus camps ( artistes , públic, galeries ) i que com si res, pensava que d’aquí uns dies farà un any.

La història ja està. Trista com a bon segur ni ha d’altres. El perdó tot, però l’oblit .....Ara ell té a les mans el seu futur. Que triï el que triï i que sigui per a bé. De cor que li desitjo


ART A PANTALLA OBERTA

Aquest dimecres i en el popular debat de la Teleivisó local “Pantalla Oberta” el tema triat ha estat l’Art a Mataró i el Maresme. Al costat del presentador habitual, el bon amic Pep Andreu, estarem per debatre el tema Núria Poch , directora del Basast , Lluís Albertí, director del Museu de Llavaneres , Josep Mª Codina , artista pintor , Teresa Roig , programadora d’exposicions i membre de la directiva del Sant Lluc , i el que això escriu.
Un debat que esperem sigui ben atractiu i profitós.

I ja que parlem de Núria Poch he de dir que he rebut una trucada personal interessant-se per l’affaire de la presentació del Museu Bassat als artistes , de la que parlàvem ahir.
Ha entès perfectament el tema i m’ha indicat que farà tot el possible per reconduir la situació, amb la possibilitat d’una segona visita en hora vespertina com a més possible solució al conflicte. Una actitud la seva que com sempre ha estat al nivell de la seva professionalitat exquisida i que un ha acollit amb tot plaer.

IV PREMI BIENNAL DE PINTURA TORRES-GARCÍA

Fa un parell de dies que començava oficialment la nova edició,- i ja en van quatre -, de la Biennal Torres-García , Ciutat de Mataró.

Les bases, que poden ser descarregades del web de l’Associació Sant Lluc , presenten dues sucoses novetats. Per un costat està l’important augment fins a 9000 euros com a dotació del Premi , que ja comença a col•locar a la Biennal entre les notables de tot l’estat i per l’altra la substitució entre els membres del jurat del pintor Julio Vaquero, ni més ni menys que per Juan Manuel Bonet , un dels més importants crítics i historiadors d’art , amb un currículum tan envejable com haver estat director de l’IVAM i del Reina Sofía.

D’aquesta manera el currículum del Jurat és tan impressionant que a bon segur és un dels tres més potents de tots els concursos que se celebren arreu de l’Estat.

Un jurat que sols pot ser discutit des de el desconeixement , l’estultícia o l’ ignorància més supina i que per si sols honora a la biennal essent el més fidel garant d’una decisió ben propera a la perfecció.
O és que hi ha molts concursos que puguin presentar un jurat amb membres que han estat directors del Reina Sofia, el MACBA , l’ Institut espanyol de Roma; amb tres membres de les beques Endesa , amb membres de la Reial Acadèmia de Sant Jordi, etc...?.

Una nova edició que està ja llençada. En el desig , i el convenciment de que serà de nou un gran èxit , voldria esperonar a TOTS els artistes mataronins a prendre part en la mateixa. Tan sols el mèrit de la selecció provinent d’un jurat tan qualificat hauria de ser recompensa suficient per a l’esforç de realitzar una obra digna.

Molt m’agradaria que enguany es superés , i de llarg , l’habitual minça llista d’artistes locals que hi prenen part.

ANSELM CESTER. SORPRESA I INDIGNACIÓ

La notícia del plagi realitzat per Anselm Cester en diverses de les seves obres , que llençàvem a l’aire ahir ha tingut una absoluta repercussió en el món artístic i cultural de la ciutat i de la mateixa se’n ha fet ressò altres mitjans informatius.

Una notícia que ha tingut com a immediata conseqüència l’eliminació de l’obra present a la Col•lectiva Sant Lluc per haver conculcat les bases en el que pertoca a còpies o plagis, i també la immediata clausura de l’exposició que Cester havia inaugurat el passat divendres a l’argentonina galeria “Art i Gent”. Una notícia que ha provocat un petit terratrèmol en els àmbits artístics locals , amb dos elements comuns per a quasi tothom, com ho son la sorpresa i la indignació .

Sorpresa ja que era impossible pensar en que succeís una cosa així. Cester havia passat amb nota la seva primera mostra a la Sala del Casal i prenia posicions com un artista “diferent” , amb una habilitat compositiva en aquest camp de la il•lustració que es presumia interessant. Sorpresa ja que en un mon com l’actual en el que el concepte “global” és absolut , és impossible no arribar a pensar que , tard o d’hora , a un li descobriran la malifeta.

Sortosament ha estat d’hora quan una persona que es mou en el camp de la creació va intuir el mimetisme , va llençar l’alarma i estirant , estirant , s’arribava a la demostració fefaent del frau i , estic convençut, s’aturava el que a bon segur hauria pogut convertir-se en una veritable espiral de plagis , quasi sense possibilitat de retorn.

Indignació per dues coses. Per un costat per el mal fet al col•lectiu. Sembrar el dubte és el pitjor que es pot fer , i descobert l’engany , ara son molts que passen a estar sota sospita , als ulls dels neòfits i allunyats al món de l’art.
A més crea una imatge de desori en el món comercial , en el que sembla és pot passar de tot , quan no tan sols no és cert i sí que ho és que els criteris d’exigència son ara més rígids que mai, a bon segur per l’excés d’oferta.

Però indignació també per que son, som , molts els que ens sentim traïts. Cester va explicar amb tot luxe de detalls el seu concepte creatiu a la trobada d’artistes a la mateixa Sant Lluc , on els creadors expliquen als companys els seus petits secrets. Que els diria Cester ?.

El que si podem saber que va dir és en participar en l’experiència “Procés creatiu” celebrada a Can Minguell el passat 17 d’Octubre. Un discurs particular ( veure imatge ) que va ser gravat per a tal d’editar-se i ensenyar al públic la diversitat de raons que motiven als creadors actuar d’una o altra manera.
Crec que les seves reflexions haurien de formar part de l’editatge final. Ser emeses mentre que un rètol circulant indiqués que pocs dies després s’havia descobert que l’autor es dedicava a plagiar de manera absoluta , l’obra d’altres artistes. A bon segur que podria ser una de les reflexions més interessants de tota la jornada.

Un sentit de traïció que un sent en les pròpies carns , recordant la seva xerrada jut el dia de la inauguració, quan m’indicava que estava molt content dons havia trobat la seva línia , la seva direcció. El que mai podia haver pensat que potser quan parlava de direcció, es referia a una direcció electrònica , la que el portava als seus “mestres”.

DISCULPES

Deia ahir que ara li tocava parlar a Anselm Cester. Sé que ho ha fet disculpant-se amb la sant Lluc, amb en Quim Queralt de la Galeria “Art i Gent” , i també amb mi mateix , mitjançant un correu que transcric literalment:

Sr. Pere Pascual,

Em dirigeixo a vostè perquè les persones cometem errors i jo he comés un de molt gros, potser pel fet de dedicar-me a la moda, sóc dissenyador de moda, i dintre d'aquest món de la moda es fan moltes variacions del mateix model, he caigut en l'error de que per falta de temps per acabar les obres de l'exposició a la Sala Sant Lluch hagi agafat aquestes obres de model.

He de dir que tota la resta d'obres de l'exposició són obra original meva.


Demano disculpes a les persones que hagi pogut fer mal amb aquests fets, realment no era la meva intenció.


He aprés aquest dura lliçó perquè d'ara endavant totes les obres que crei siguin 100% meves.


Salutacions,


Anselm Cester

Aquí la seva veritat que he de dir ,que ni me la crec ni m’ha convençut. La meva passejada per molts indrets de la xarxa a la recerca dels seus plagis , m’ha permès detectar-ne uns quants més , potser no tan flagrants però ben evidents. Coneixedor a més d’un parell d’anècdotes del dia de la inauguració, en referència a obres futures que eren explicades per l’autor , amb unes idees que curiosament s’han pogut veure ja plasmades en el treball dels artistes plagiats , em motiven a pensar que la totalitat d’obres de Cester responen a un plagi total, parcial i en ben poques ocasions tangencial.

Fora d’aquest pensament personal, crec no és de rebut excusar-se en el camp de la moda , tot tenint un bon bagatge educatiu i participatiu, en el que pertoca al camp plàstic.

El que es pitjor però es excusar-se en una manca de temps per a preparar l’exposició de la Sala del Casal Aliança. Acceptant l’excusa , que no es creïble ni harto vino, com diria algun castizo. Per que presentar obra plagiada per el Sant Lluc , quan l’obra es lliurava més de dos mesos més tard?. I el que és pitjor, com s’explica mantenir obra plagiada en l’exposició d’Art i Gent , quatre mesos més tard?. I fer-ho quan l’artista havia presentat obra suficient per omplir la sala i va haver d’endur-se de retorn diverses peces. Afirmació fàcil de demostrar amb el catàleg personalitzat de preus que edita el propi artista.

Vull ser ben franc i dir que no em crec res. Tot em sona a aquell “carinyo , no és el que sembla” , tan típic de vodevils i comèdies barates. Crec que hi va haver-hi premeditació i existien ganes de “seguir” amb el cuento, fins aconseguir fer-se un idioma propi i llavors “independitzar-se” del lligam del plagi. Tot això amb el convenciment de que el seu frau seria indetectable.

Però no ha estat així i la bombolla li ha explotat als nassos, quan crec que ell mateix ja s’havia cregut tant la seva pròpia mentida , que era capaç de raonaments del tipus que realitzara en els actes del Sant Lluc.

No tinc però cap mena d’intenció de fer llenya de l’arbre caigut. La credibilitat de Cester esta per sota terra. Jo diria que és un home “mort” en l’art de la ciutat i entorn més proper. Ara , ell i sols ell, pot aconseguir rehabilitar-se , plàstica i personalment , i tornar a començar. I en aquest intent tingui ben clar que un ni li donarà cap mena d’ajuda , ni tampoc li posarà cap traveta ni pal a la roda.

Ara , ell tot sol, ha de fer la travessa del desert , aquell en el que s’ha ficat per una falsedat irresponsable, de la que no ha pogut excusar-se de cap manera. 

EL JOC DE LES DIFERÈNCIES


Qui més qui menys tots ens hem entretingut amb el joc de “les diferències", que com tots sabem es tracta de trobar les petites diferències que hi ha entre dues imatges aparentment iguals.

Aquest joc, entretingut i discret , quan es fa en un diari, revista o semblant es converteix en lamentable , perillós i fregadís amb la trampa , o fins i tot amb l’estafa , quan es fa amb obres d’art. Ens referim especialment als plagis que segons els diccionari és : El fet de donar per pròpia l’obra artística d’altra , o també que existeixi part de l’obra d’altra inserida en la pròpia, sense indicació de la font.

Avui, com aportació especial d’aquest blog cap aquesta mena de distracció us en oferim quatre exemples.

Per començar , heus aquí, quatre obres d’ANSELM CESTER .La primera d'elles ,està exposada en la col•lectiva del Sant Lluc , les dues següents estan a la galería “Art i Gent” d’Argentona , i la que resta va estar exposada a començaments d’estiu a la sala del casal Aliança.

 
Ara, caldrà deturar-se i comparar-les amb les obres de Nicoletta Ceccolini (les tres primeres) i de Benjamin Lacombe ( la darrera ). Ambdós son il•lustradors de nomenada , no tan sols en el seu país ans en el camp de la il•lustració de per arreu. Per exemple, Nicoletta Ceccoli va guanyar al 2001 el Premi Andersen que s’atorga a Itàlia a la millor il•lustradora de l’any al que acompanyen altres importants guardons de per arreu , mentre que Benjamín Lacombe és un jove il•lustrador francès ( nascut al 1982 ) que no havent assolit encara la trentena gaudeix d’un reconeixement unànime.

Valguin aquests quatre exemples trobats en una simple passejada pel google , que en poden ser més si ens deturem en les corresponents planes web , que si els motiva la curiositat son www.nicolettaceccoli.com , www.benjaminlacombe.com , o , www.benjaminlacombe.hautetfort.com , que correspon al seu blog particular. ( Si voleu anar més al gra , tan sols fer cerca en “imatges” ).


Crec que tot queda massa clar com per a dir res més , tot i el convenciment que si augmentem la cerca és molt possible que trobem altres punts “d’inspiració”. Ara li toca parlar al protagonista Anselm Cester i que expliqui el que cregui convenient , encara que penso és difícil negar l’evidència que marca que en aquest cas no hi ha inspiració d’altres , no és una obra a l’estil de..., és simplement una burda còpia i un plagi absolut.
I si a més a més es marca preu per aquestes obres i a uns nivells que es mouen entre els mil i escaig i els quatre mil euros , -veure comentari en aquest blog de data 24 de juny de 2010 , i casualment amb il•lustració de l’obra “Maria Antonieta” -, potser llavors ja cal parlar de fets més greus.

Ara , els hi toca als lectors jutjar. Anselm Cester ens ha aixecat la camisa a molts , entre els que m’incloc , però ara la veritat deixa a cadascun en el seu lloc. I el seu precisament no és pas dels millor i sí més aviat ben galdós.

 Per això, i per a mi,  fins a mai Sr Anselm Cester

PER SANT JOAN , ESPETEC DE COLORS


Si el fet artístic fos com el de la moda , i per tant per a cada temporada estacional correspongués un tipus determinat de concepte artístic , és evident que en la temporada estiuenca , i més encara , en aquets dies de solstici , l’esclat de color en la seva màxima intensitat en gaudiria de màxim protagonisme. El cert és que en aquests dies exposen en les nostres contrades dos artistes que tenen en el color un dels seus punts de màxima atracció. Es tracta de l’alemanya Elke Daemmrich que exposa al Museu del Càntir d’ Argentona i de l’Anselm Cester que ho fa a la sala del Casal.

Elke és una alemanya del nord ( nascuda a Dresden en el 1964 ) que de fa temps manté residència a la costa mediterrània francesa i que del col•lapse entre dos móns creatius i cromàtics que es troben a les antípodes ha aparegut un esclat de força i color descomunal, encetant un concepte que un definiria com a pop – mediterrani ( que per cert li va semblar molt escaient a la protagonista ) , en el que desenvolupa de manera orgiàstica tot el seu concepte plàstic en el que sense embuts aboca pel broc gros la força i el contrast més agressiu d’uns cromatismes intensos que tot ho dominen.

I el cert és que el color és el punt que frapa en una primera mirada. I estic per dir que frapa amb excés de tal manera que inclòs provoca un cert distanciament. Però si superem el shock i ens endinsem , - en el cas de l’exposició argentonina , ens capbussem -, en el que Elke ens ofereix, ens trobarem envoltats d’un paisatge que en les seves mans adquireix un concepte màgic , potent i abassegador , a bon segur ja que ha de ser l’espai que ha d’aixoplugar tot el conjunt de les seves mirades a l’interior del nostre entorn més preuat , - el Mediterrani -, tot convertint en protagonistes els seus habitants que en les seves mans adquireixen forces augmentades que copsen però que captiven , tot seduint en aquest joc de formes i colors que ens porten més enllà de la mirada habitual.

Acostar-se a la pintura d’Elke Daemmrich ens obliga a una suspensió dels paràmetres pictòrics habituals per anar per uns camins que alguns consideraran potser de caire indigenista per la seva referència a un folklorisme primari , però que al meu entendre tenen molt més a veure amb una raó tangencial amb l’essència d’un pop , que en aquest cas agafa un flaire clarament mediterrani i paisatgista.

Una exposició, aquesta de l’Elke Daemmrich que recomano amb tot de gust per la seva gosadia i per aquest concepte trencador que s’emmarca en el seu treball. Una exposició que amb temes més grans lluiria del tot en l’espai de la Caixa Laietana amb la que sembla ,i de fa temps, manté converses. Si la meva opinió pot servir d’alguna cosa , he de dir clarament que jo donaria un sí amb el convenciment de l’atractiu d’una pintura que aposta pel tradicional sota un angle de visió diferent i contradictori però amb la marca d’una qualitat que sens dubte posseeix aquesta alemanya de naixement però que ara ja és mediterrània de tot cor.

Altre cosa és la mostra “Somnis” que amb la signatura d’Anselm Cester ocupa en aquest mes la sala del Casal.

Cester ens presenta la un seguit d’obres de caire il•lustratiu en el que barreja conceptes fantàstics , onírics.. , amb la creació d’unes imatges amb personatges que semblen sortits d’un compte infantil però al que afegeix una dosi de misteri , crítica o simbologia que l’eleven a un nou estrat.

Son obres seductores en l’aparença, amb unes certes i evidents mancances tècniques ja que l’estructura de pintura plana no acaba de ser resolta de manera correcta en moltes ocasions, però que en el seu conjunt piquen l’ullet a l’espectador que se sent atret per aquestes segones lectures i per l’habilitat compositiva d’un creador que sembla haver trobat en aquest , un excel•lent camí per progressar en la seva carrera artística.

Ara sols li queda perfeccionar-se en les mancances , desenvolupar una depuració del concepte per accentuar el punt màgic i simbolista d’alguns dels seus treballs i per damunt del tot, tocar de peus a terra i saber qui és i en quin nivell es troba ja que els preus marcats per aquesta exposició son tan fora de mides que ja de per se el desqualifiquen .

Però com que el que importa és el concepte interior i pel vist , Anselm Cester n’és prou ric en aquet camp, tot esperant les correccions pertinents , no estarà de més apuntar aquest nom per a properes ocasions.

PS.- I avui , dia de Sant Joan , valgui la meva felicitació per tots aquells que avui tenen festa personal. A n'en Joan Antoni Baron, l'Ivan Pera , en Joan Safont , en Joan Salicrú, en Joan Catà, la Joana Torres , l'Ivan Jordà... i tants d'altres.

A tots , Felicitats!.