diumenge, d’octubre 17, 2010

SÒNIA HERNÁNDEZ


Fa uns dies parlàvem de la sorpresa de veure un Miró, un Tàpies i altres obres de noms d’anomenada penjats al carrer de Sant Benet , quasi cantonada amb la Pça de les Treses , en la que havia estat una botiga de moda, i que tot semblant una galeria ningú en sabia res, i aventuràvem alguna que altra hipòtesi , que ara a l’hora de la veritat han estat en part confirmades.
De fa uns pocs dies , el nom de “Sònia Hernández , sala d’art” , plana a la façana i ara després d’una interessant conversa amb Blas..., veritable ànima màter d’aquest espai , podem intuir per on aniran els trets.

Es tracta d’una galeria d’art que inaugura nova etapa , amb nom nou , a la nostra ciutat, després d’una ampla experiència a la capital, amb afany i desig d’aprofitar del tot dos elements imprescindible en els moments actuals , com ho son per un cantó els avantatges que permeten la globalitat de l’art que ha depassat del tot els petits límits espaials d’una galeria a l’ús i per l’altra el cert desig de discreció que precisen sempre els grans compradors , a bon segur ambdós absolutament més accessibles en un indret com és Mataró que no en el bullit de la gran ciutat.

El desig és d’inaugurar a mitjans dl proper mes de novembre , ja que fins llavors no disposarà dels permisos pertinents ( per cert el protagonista es mostrava sorprès de la immensa burocràcia municipal i del molt que li costava aconseguir uns “papers” que en qualsevol altra lloc costaven tan sols unes poques hores ). Una inauguració que serà a bon segur amb tan sols 6 obres , però quines obres. Tan sols 6 originals, que a parts igual anirien amb la signatura de Picasso, Miró i Dalí. I l’ordre el posen vostès.

Una galeria de nivell que pretén recolzar en tot el que calgui l’ambient artístic local ja que el seu desig és programar exposicions del nivell de l’inaugural ( dos a tres a l’any ) intercalades amb exposicions d’artistes locals , amb aposta principal per a joves o desconeguts valors. Una proposta que a priori ens ha de merèixer totes les consideracions.

Els promotors de la galeria semblen no voler enganyar a ningú quan en un atac de sinceritat es defineixen “especuladors” en el bon sentit de la paraula. És a dir a gent que es juga els seus diners amb els artistes i amb l’art per a tal d’aconseguir-ne uns bons beneficis. Un sentit que aplaudia aquest gran professional que n’és en Perecoll , quan em deia que justament això és el que precisa la ciutat. Homes que consideren els artistes com un actiu , cultural i econòmic , i que apostin per ells, defugint així de tantes bones voluntats que proposen moltes coses però que acaben tenint sempre un vol curt i ras.

Una aposta , si més no peculiar , la que ara arriba a la ciutat. Sincerament penso que de mal no en pot fer cap a la ciutat, i en canvi estic convençut que el profit pot ser gran. Profit en un cantó , en poder gaudir obres d’alt nivell que fins ara eren inaccessibles a la ciutat , i per l’altra en que de retruc algun que altra artista en pot sortir altament afavorit.

Per això vull donar benvinguda ben joiosa a aquells que han pensat en la nostra ciutat com l’espai més adient per iniciar una nova aventura.
Benvinguts dons Sònia Hernández i companyia .

I si se’m permet: Gràcies per la confiança.

PSC


Segueixo amb gran afany totes les notícies al voltant del PSC , en relació a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Ho faig crec que amb el desig intern de trobar aquella espurna que em serveixi per enganyar-me internament i fer-me pensar allò del vot útil. Que arribi a creure que encara que es perdi , la victòria de CiU serà sempre un vot menor. Que el vot en blanc ,- el que ara per ara tinc ben determinat -, no serveix per res , o si de cas per engreixar la diferència dels contraris. Però malgrat la meva predisposició a tirar-me enrera , em trobo cada cop més desenganyat.
Espero demà llegir amb calma totes les opinions al voltant de la Conferència Nacional ( o el que sigui) d’aquest cap de setmana per trobar-hi la llum , però és clar que sempre hi ha una bufetada que em retorna a la realitat.

Per que sempre és una bufetada, per ex. veure les llistes. Fa uns dies un bon amic em deia : “Estaràs content, la Tura de 2”. La meva resposta va ser clara: “El problema no és la Tura de 2. És Montilla com a cap de llista , Corbacho de 3. La Manuela de Madre per allà, i així seguint amb un 80 per cent de membres que mai de la vida podrien estar en una llista del PSC , per la simple i senzilla raó de que no son catalanistes, ans el contrari , quan aquest concepte és un dels pilars essencials del PSC”.

Vaig recordar la meva resposta quan Carlos Fernández , el més ínclit dels regidors mataronins , ahir mitjançant “Facebook” , es mostrava eufòric en el sopar del PSC mataroní, tot explicant la defensa de Baron del PSC com “socialista , catalanista i federalista” , tres adjectius que ens omplen del tot, però que es clar en boca de Fernández , perden tot el seu valor. Acceptem sense embuts el qualificatiu de “socialista”. Més difícil és pensar en la seva cara “federalista” , vistes les seves actuacions. Però Carlos Fernández , catalanista? .Per favor, que un beu poc i de substancies estranyes cap ni una.

Així, amb gent com Montilla, Corbacho,de Madre , Bonet, Collboni, Iceta, Fernández i uns quants més la decisió de qualsevol catalanista que estimi a Catalunya ha de tenir el vot ben clar. A bon segur que per cap altra , però per el PSC impossible.

I ja que vist que al partit li ha agafat el desig de les reunions Tupperwere , estic ansiós de que algú s’acosti a casa, o al bar de la cantonada , per demostrar-me que vaig errat.

I si el partit està de crisi, com jo, que no pateixi. Jo convido.

IMPRESCINDIBLE

Llegir l’article a “Babelia” ( suplement cultural de El País) al voltant del 20 aniversari del Reina Sofía . amb una trobada amb els sis directors que ha tingut el centre en aquests anys i amb la impulsora del projecte. Impagable i imprescindible.

Definicions parells per l’entrevista amb Otegi avui a El País Domingo.

Dos exemples per si algú tenia dubtes de que El País va molt però que molt per endavant dels altres diaris de l’estat . I tot malgrat el pecat del seu antinacionalisme.
Per llegir, examinar , analitzar , reflexionar i guardar.

Post escrit tot escoltant Los Sabandeños