…
En Raúl Capitani ens va deixar
aquest darrer cap de setmana i amb ell se’n va anar un artista que anava més lluny
del propi concepte creatiu de la paraula. Capitani era un intel·lectual
enormement preparat que emprava l’art per fer-nos avinent les seves conviccions
que anaven sempre en el camí del social, de la cultura, sempre en ona direcció
humana i humanista que alguns no van voler veure i escoltar, qualificant-lo tan
sols en l’aixopluc de la plàstica que va practicar tota la vida malgrat que la
seva professió oficial era la d’enòleg.
Va arribar a Mataró, la terra dels
seus avantpassats fa quaranta anys , fugint de la dictadura Argentina. I va
venir carregat ja amb un maleta plena de coneixements artístics en el camp del
gravat i de coneixements culturals. Es
va apropar al maridatge entre art i literatura , un fet especial en aquells
moments i així va anar desenvolupant treballs amb Garcia Lorca, Borges,i
Hernández com a referents , als que ben aviat va afegir Espriu. La seva carpeta
al voltant de la Pell de Brau , segueix essent peça essencial per entendre el concepte i el fer de l’artista.
Treballador en el camp social amb
joves en perill d’exclusió, va potenciar els seus coneixements gràfics per
convèncer a Manuel Cuyàs i establir el taller de Gravat de Mataró que va
dirigir durant una dotzena d’anys en els que va injectar el verí de la tècnica
a un gran nombre de creedors mataronins.
Conversador infatigable, com bon
argentí que era i que mai va renunciar a ser ,els seus amics del Llimoner ho
saben prou bé, Capitani era un pou de sapiència sense fons. Les seves històries,
mai lineals i sempre derivant-se pels camins més insospitats, et portaven indefectiblement
al pensament profund,a l neguit i a la reflexió. Uns verals per els que ell
transitava amb la lleugeresa de qui va cap on vol estant alhora de tornada de
tot.
El seu mon creatiu, fonamentat en
un expressionisme social, en el que l’home sempre n’era protagonista , era
alhora el camp d’experiències tècniques de tota mena , amb les que disfrutaba com aquell infant trapella que mai havia deixat de ser.
Ara
Capitani ens ha deixat i encara que sempre diem el mateix i tots sabem
que l’artista no mor mai ja que es perpetua en la seva obra, ens queda a tots
molt clar que avui ens sentim orfes de la saviesa, del fer i del tarannà d’una
gran persona a la que trobarem tots a faltar i jo especialment, doncs qui em
dirà aquells: “Che, Pic, com anem” amb el que em saludava indefectiblement cada
vegada que coincidíem.
Però tots sabem també que els
records es marceixen i el millor homenatge al seu fer no pot ser aquesta
exposició espúria i interessada que ara vol muntar a corre cuita Cultura quan
l’havia negat rotundament quan era escaient, és a dir en vida. El millor homenatge
seria mantenir l’esperit i el concepte del taller de Gravat que va crear i que
ara es troba en greu perill. però ja sabem que a Mataró l’art importa molt poc,
com bé va patir en Raúl en la seva lluita quotidiana.
Che, pibe, Raúl, t’enyorem
Article escrit per a ser publicat en les planes d'opinió de capgròs.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada