L’artista Mario Pasqualotto , de
qui els més vells afeccionats recordem la seva presencia a la ciutat exposant a
finals dels setanta a la galería l’Abast, per un llavors important focus expositor d’artistes d’aquells
que ara en diuen emergents , és d’aquells autors que enten perfectament que una
exposició no és arrenglerar d’una manera més o menys estètica un seguit d’obres
amb més o menys lligam creatiu i sí que en canvi és precís establir un compendi
global, escenogràfic quasi, per enfortir el missatge de les mateixes, entenen
que a voltes no n’hi ha prou amb la força del visual.
Així Pasqualotto ha transformat l’espai
expositiu de la sala d’Aparelladors, atenuant al màxim la il·luminació i jugant
perfectament amb el sempre complex vermell dominant de la sala, en una mena de
capella mística en la que el visitant percep de manera molt més intensa el sentit filosòfic i vital de la pintura de l’artista. Un recurs ben realitzat al que si s’afegís un
fons musical transportaria amb facilitat a l’espectador a un Nirvana
comunicatiu.
Pasqualotto segueix amb el seu ja perenne
diàleg amb la vida, la mort, el pas del temps i ho segueix fent amb una
diversitat de materials que si en moltes ocasions s’estableixen en un concepte d’art pòvera ,en
aquesta ocasió retorna als conceptes fonamentals de la plàstica amb diversitat
de mixtures predirigides al seu objectiu de transmissió.
Comença la mostra amb dues
peces poderoses, en materials i intencions.
Dos bronzes amb pols d’or que ens presenten dos torses en la seva potència
marcant un cert sentit de fortalesa i de vida, que li serveixen de contrapunt als
apunts de fragilitat i espiritualitat que expressa en la resta d’obres
presentades
Per un costat tenim una sèrie de “cors”
envermellits, establerts en unes crisàlides fràgils, ,mantingudes en uns
estructures de filats que semblen sostenir-les ,remarcant implicitament al
fragilitat del ser, aguantada la vida per uns fils que en qualsevol moment
poden trencar-se marcant al fi de tot.
Al seu costat apareixen uns cors i
una obra del tot ennegrida en un sentit de dolor, final i fatalitat. Reflexió en l’enduriment de
la sensibilitat.
Finalment cinc peces de mida
important en la que s’estableix una reflexió de l’espiritualitat , sempre
llastrada per unes plomades que impedeixen l’elevació i aferman el sentit
terrenal de l’home.
Complementa la mostra un parell de “vidrieres”
il·luminades que reforcen el caràcter de l’escenografia mística creada per l'autor.
Una mostra en al que l’artista a més de donar
imatge clara de la seva sapiència constructiva de l’espai i de les intencions
amb el suport d’un domini tècnic aclaparadora avinent la seva permanent reflexió
en el camp de la pròpia investigació de deconstruir els objectes per recrearlos
en un sentit i una intencionalitat ben diferent, alhora que manté l’habitual
lectura en la dicotomía humana cos /esperit , vida /,mort, fortalesa /
debilitat.
Tot en una magnífica exposició d’obligada i ben recomanable visita.
(Les imatges estan extretes del blog de la Sant Lluc)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada