El museu del Càntir d’Argentona
sembla haver pres bona nota del seu cosí de Llavaneres i està espavilant i molt
en la seva programació que comença a
estar plena d’agradables sorpreses i amb un 2017 plé d’interessants exposicions
de les que caldrà gaudir.
Ara en aquest mes de Novembre ens sorprèn
recuperant a la nostra comarca el nom del l’escultor navarrés Clemente Ochoa
que ens havia deixat uns gratíssims records allà els començaments dels 80 amb
la seva presència a Tertre i al Museu de Mataró, en uns moments aplanaments àlgids
per a ell quan acabava de fer una grandiosa exposició a La Pedrera i estava
treballant per una escultura per a l’ambaixada epanyola a Paris.
Ara, quasi quaranta anys més tard
el podem retrobar amb una especial exposició de que el retorna a aquells temps
tot presentant un seguit de ceràmiques, en estructura formal de càntirs
antopomòrfics als que acompanyen un conjunt de pintures que corresponen justament
al mateix temps. Una exposició que és mirada enrera en la realitat de la data
de les obres però que manté un deix absolut d’actualitat el que fa palés de
manera ben evident aquesta vigència, en la gran qualitat del presentat que ha
aguantat plenament el pas d’aquests quaranta anys d’ençà la seva concepció/creació.
Els càntirs de Clemente Ochoa, als
que hem de definir com a tals ja que poseeeixen les característiques tècniques
dels mateixos però en realitat son escultures ceràmiques en les que Ochoa
accentua el seu expressionisme amb una deformació profunda i intensment buscada
de les formes externes dels que haurem d’anomenar
“personatges” per crear unes imatges intensament buscades i viscudes , en els
que la deformitat exterior complementa una força interior de gran profunditat
que ràpidament és capaç de general un flux comunicatiu amb l’espectador que obligatòriament
dona vida als personatges i quasi els identifica en paral·lelismes en personatges
rels o imaginats. 
Uns càntirs policromats de forma
intensa per accentuar encara més la seva cridòria, en la màxima amplitud de la
paraula, ja que les figures criden en al forma i ens criden en els fons. Unes
formes que a un personalment el retrotrauen
a certs rostres de la primera eliminació figurativa d’Oteiza, algunes
dels quals estan presents ara justament en la mateixa Pederra que aquestes peces
de Ochoa ocuparen fa anys. O també a la ceràmica de “coz de mulo” de Barceló ,
amb aquests rostres xafats com per un
impacte súbit.
Una exposició que es complement amb
unes pintures de caire més figuratiu , però amb un expressionisme figuratiu
molt de l’època , amb pinzellada ràpida i gestual i amb cromatismes accentuats
i alhora perfectament equilibrats per donar una imatge més de serenor que en
aquest cas serveix d’oportú contrapunt a la força i intencionalitat de les seves ceràmiques.
Un Clemente Ochoa lluny de la seva
faceta habitual d’escultor fi, rítmic i sensual, i acostant-se a un Clemente Ochoa més passional i alhora més desconegut però no per això menys valuós.
Excelent exposició de la ue
recomano una detinguda visita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada