POL PEIRÓ. SOLEDAT CRÒNICA

Vaig conèixer a Pol Peiró de la mà del seu mestre i mentor, en Josep Mª Codina. La raó va ser el desig de l’espai capgròs ,de qui en soc assessor, d’apostar per nous i joves artistes. En aquest desig ens va ajudar Josep M. Codina com a membre del professorat del batxillerat artístic de Sta Anna aconsellant-nos algun nom. Un d’ells va ser el seu.

Ens va sorprendre, i molt positivament, el seu treball. El coneixement que a priori tenia d’ell era d’una figuració hàbil amb especial espurneig per el camp del retrat i a l’hora  de la veritat em vaig trobar amb un artista que ens oferia una abstracció intuïda i contundent. Vaig fer-ne la presentació i en ella vaig remarcar un punt per a mi molt important, com ho és l’obligació dels artistes joves a equivocar-se, el que seria demostració d’un treball en llibertat i principalment en l’agosarament i en el desig de fugir de la sempre més agraïda  facilitat acadèmica.

Han passat ja uns anys d’ençà aquell moment i ja han estat unes poques les exposicions de Peiró, entre elles una ben recent , que espero i desitjo hagi estat tan sols un parèntesi  en el seu caminar creatiu. Parèntesi que desitjo tancat i sense intencions de reobrir ja que ha estat un gravíssim error per dues raons. Una,  per el de distracció creativa que ha comportat i l’altre per el que pot haver significat per el seu ego , amb una popularitat inflada no en la seva veritat artística i creativa i sí en la seva anècdota. Pecats de joventut sens dubte , però pecats que s’acostumen  a pagar molt i molt cars. I crec que tots sabem que em refereixo a la seva experiència retratant a polítics sobiranistes.

Ara , a la sala del sant Jaume de Premià de Dalt, sortosament ens retrobem amb l’artista. Retorna Pol Peiró a la seva realitat creativa i ho fa amb una mostra prou contundent i evolutiva envers les anteriors com per seguir atorgant-li vot de confiança.

Una mostra estructurada en la pintura com  a raó i fonament. Una mostra amb alts i baixos com correspon a un artista que encara està en les beceroles, però una mostra amb suficients flaires com pe seguir apostant en ell. Curiosament però, i com si de referències bíbliques es tractés, el millor del presentat no està pas en la sala inicial i sí amagat en el racons del primer pis.

D’entrada Peiró juga amb el cercle om element unitari d’un conjunt d’obres en les que cohabiten alguns problemes tècnics. Per un costat la manca de rotunditat de l’element unitari , no acabat en el gest i sí amb pinzellada auxiliar que trenca la uniformitat i en rebaixa la potència. Un fet a bon segur conseqüència de la petitesa del seu lloc de treball però que no ha de ser excusa.

Les obres d‘aquella sala s’estructuren en el fonament de la potència del gest i aquest no és assolit i el remendo les perjudica enormement. Al seu costat però hi ha unes petites joietes de petit format, que semblen esperar ansioses el seu salt a unes mides superiors. Obres plenes de força, color i sensibilitat que superen en molt a les penjades a les parets.

Passejar-se per la sala superior és un petit plaer en la cacera del millor de l’exposat. Obres més independents i contundents. Més equilibris en el blancs, un del greus problemes de l’autor, i una obertura més potent en la seva sempre reduïda paleta , amb nous tons i intencions que ens parlen d’uns camins a seguir que poden ser ben positius. I també l’aparició contundent del gruix que cal treballar més, per evitar esberlats i dominis no desitjats.

Pol Peiró està molt en el camí, però li cal més que mai, esdevenir cartoixà i tancar-se en el silenci  i la reflexió  per despullar-se definitivament de tota la fullaraca que l’envolta i sols apropiar-se del que li és íntim i proper. Cal defugir ràpidament de la fatuitat literària amb la que vol envoltar els seus treballs. Fugir de títols absurds com el d’aquesta Soledat Crònica que reivindica, i més encara d’estupideses de poètiques pseudoliteràries de certs cantants sud-americans , i menys arrodonir-ho amb frases lapidaries tan estúpides com aquest “Saber perdre és d’hipòcrites” que mostren un pensament que automàticament el desqualifica, per que saber perdre  és sempre postura d’intel·ligents , com ho ha de ser-ho el propi artista , fent un anàlisi exhaustiu de la seva exposició.

Tota mostra ha  de ser valorada en raó de les expectatives que genera. Pol Peiró hauria de moure’s en unes expectatives baixes. És molt jove , està començant i el camí de l’art és llarg i feixuc, però erròniament s’ha muntant en el carro de la fama i està en un ego pujat ( que és això de que l’artista arribi tard a la seva inauguració i mentre, deixi als visitants sota la pluja, si no una manca absoluta de  respecte als espectadors i a piori possibles compradors de la seva obra?). Com em deia fa ben poc en Josep Mª Cadena , el pitjor artista és aquell que va d’artista , i aquest és un camí del que Pol Peiró ha de fugir ràpidament.

Per això avui vull ser potser ,més dur que d’habitud. I ho vull ser per que confio cegament en les seves aptituds . Hi ha art en les seves mans, en el seu fer i ens va deixant pinzellades  aquí i allà, però si no ens concentrem en el que cal, tot pot anar en orris. En aquesta exposició hi ha quatre peces magnífiques, Però hi ha molt enfarinament ( una cosa és tenir influències del mestre i altre es voler col·locar-les amb calçador on no toca), un gest trencat que cal potenciar, i cal seguir alliberant les obres  a la recerca de la simplicitat i no carregar per amagar errades. I cal apostar per aquesta nova paleta cromàtica que sembla albirar-se.

Però cal per damunt de tot, tornar a la humilitat, oblidar el mal son que en veritat ha estat trobar-se en una popularitat immerescuda, per tornar al silenci captiu de la creació íntima i personal. Aquest ha de ser el camí. I allà caminar molt poc a poc, - a les obres actuals encara els hi manca temps de cocció-, i llavors a bon segur seguirem poden apostar per una obra que tindrà en el personal i íntim la seva raó i fonament. Tal i com sempre ah de ser , i més en l'abstracció on les obres han de sortir de dins a fora

Una exposició , aquest de Pol Peiró, al Sant Jaume de Premià de Dalt , de la que aconsello la visita . I ho faig ja que en ella hi ha prou encenalls com per que dintre d’uns anys potser puguem estar orgullosos en dir que vàrem ser presents en una de les primeres exposicions d’un artista que pot ser de referència. Però això sols pot ser veritat si ell mateix desinfla el globus d’aire en el que està muntat i es tanca en el silenci alliberador de la creació. Una creació que té com a grans enemics la cridòria de les xarxes socials, el fals orgull de la foto al costat de... , la necessitat e la presència pública permanent i constant. Si Pol Peiró ho entén així a bon segur podrem gaudir d’un bon artista , si no,  tan sols ens quedarem amb la fatuïtat d’aquell que va d’artista.

Per tant visitin i gaudeixin d’aquesta exposició, amb més que suficients valors , però no li diguin a l’artista. Sols recuperant la humilitat perduda podrà continuar en el positiu camí que l’art sembl haver-li preparat,