ATENEU FUNDACIÓ ILURO. RAÚL CAPITANI. HOMENATGE ???

  

Fa sis anys la gent del Dimarts del Llimoner es va dirigir a Direcció de Cultura per a aconseguir una mostra antològica dedicada a Raúl Capitani. D’ençà aquell moment van repetir la petició diverses vegades, sempre amb el mateix resultat de la negativa o el silenci.

Aquets mes d’agost i vista el molt deteriorat estat de salut de l’artista, Cultura va creure que era el moment. Així mataven dos ocells d’un tret. Per un costat complien amb la promesa d’una mostra anual especial amb un artista plàstic viu de la ciutat ( en el moment del sant Lluc la Fundació Iluro mantenia reserva d’espai però desconeixia el nom el protagonista) i per l’altre feien homenatge a l’artista i evitaven els improperis de la gent de la plàstica local.

Però al final la raó és tossuda i Cultura es tirava un tret al peu. Ni acomplia el compromís de fer mostra especial d’un artista viu ni podia homenatjar oficialment tal i com calia a Raúl Capitani.

I així, el passat 19 de novembre i sota l’estrany comissariat de Raquel Medina que en un acte d’honradesa deia públicament no haver conegut en vida a l’artista i desconèixer bona part del seu fer i la seva trajectòria , s’inaugurava a l’Ateneu de la Fundació Iluro i de la mà de Direcció Cultura una de les més miserables mostres d’homenatge que he vist en la meva vida, - i n’he vist unes quantes-,  i que hauria de fer caure la cara de vergonya, si en tinguessin,  a tots els seus responsables. Una mostra confegida per un centenar de peces , totes elles provinents de la col·lecció familiar, que ens permeten uns pinzellades lliures i sense cap lligam del que va ser una part de la vida i el treball de l’artista.

És clar que potser aquells que han visitat l’exposició diran : ja està en Pic carregant les tintes ja que l’exposició els hi ha agradat i no els hi trec pas la raó. Visualment parlant i en un sentit del tot relatiu la mostra és interessant tal i com calia esperar ja que tots sabem de la qualitat de Capitani i aquesta qualitat domina en tot el conjunt del presentat, ja sigui amb la bona col·lecció de gravats , com en la part pictòrica en la que hi ha unes positives sorpreses de caire més abstractiu d’impressionant nivell, i la presència escultòrica que era desconeguda per a molts. 

Però si deixem el concepte relatiu i alcem el punt de mira, per fer anàlisi absolut, haurem de comprendre que la mostra és un fracàs espectacular.

Començant per el formal l’exposició és un absolut desastre. Lineal, sense punts i a parts, amb una disposició de tren interminable, saturada d’obres moltes d’elles repetitives. Sense cap mena de fil conductor ni estructura de connexió, sense diferenciar èpoques, tendències i estils. Una interminable rècula d’obres que passen davant l’espectador sense entendre ni raó, ni causa. Sense ni tan sols unes mínimes explicacions cronològiques i de currículum. Molt difícil és presentar-ho pitjor.

Però el formal és de matrícula si ho comparem en el conceptual que a fi de comptes és el que s’ha d’explicitar d’un autor en una mostra d’aquest tipus.

Hi ha un concepte mai escrit, però amb el que hom hi està d’acord. Que en una mostra de caire historicista  i en el que pertoca a obres, a l’última font a la que cal adreçar-se és  a la familiar. La raó és obvia. Quasi cap artista té el costum de reservar-se una col·lecció particular amb obres significatives. Llavors el que s’acostuma a trobar en el redós familiar , son les restes de sèrie, l’estoc que no ha estat venut, obres per tant de segon nivell. En aquest cas  i de manera inaudita la totalitat de l’obra presentada pertany a l’entorn familiar cosa del tot inexplicable fora de pensar en el desig de documentar l’obra i que llastra enormement el nivell qualitatiu.

Hom que conegui encara que sigui de manera només superficial la trajectòria de Capitani a bon segur que parlaria de diversos Capitanis: l’etapa argentina , l’arribada a Mataró, el seu paper com educador social, el taller de gravat , l’entorn dels Dimarts del Llimoner, els darrers temps més de llibertat  i tot això recobert per una obra genèrica establerta sempre en el social, fonamentada en una capacitat tècnica fora de mides, i amb el rera  fons que li serveix de substrat actiu de la seva gran intel·lectualitat ,com ho son els seus profunds coneixements literaris, filosòfic, polítics i d’història de l’art.

Doncs bé, res de tot això queda aclarit i explicat en l’exposició.

Un pot entendre que no es puguin presentar obres de la seva primera etapa  a l’Argentina però no pot entendre de cap de les maneres l’oblit dels moments de la seva arribada a Mataró, la seva col·laboració amb la Fuset i les seves primeres exposicions de la mà de Manuel Casahuga. Que no s’exposi el seu gravat inicial de la Coca de Mataró amb el que s’inicia tota la història amb aquest, el nostre país i amb la nostre ciutat. Que no hi hagi cap del seus dibuixos a tinta acolorits de manera aquarel·lada amb lectures molt intencionades de poemes de Lorca, Machado i  Miguel Hernández. Aquestes absències marquen  clarament el acmí pels verals del desconeixement.



I és que un artista mai és sols ell i sí també la seva circumstància que en el cas d Capitani es multiplica per el seu fet d’artista educador i conformador de grups. Com es pot passar per alt la seva etapa d’educador en el departament de serveis socials de l’Ajuntament intentant redreçar a un bon grup de joves en perill d’exclusió per haver abandonat tota mena d’ensenyament?. Com no son visibles aquells “garabatos dabuten” (1992/3) que  va servir per retornar a la vida comú a un bon grapat de joves que fàcilment s’haurien perdut?.

O la carpeta “Mataró Imatges” , realitzada en el II curs de Disseny gràfic i serigrafia a l’entorn dels programes de garantia social , Ajuntament de Mataró 1997/8. O la dedicada en homenatge a Gaudí del curs 1998/99?

I que dir del món del gravat , en el que el seu mestratge va fer créixer el verí del mateix en tants i tants artistes locals. Certament hi ha un munt de gravats en l’exposició, però estan deslligats , com perduts , sense parlar-se. I entre les carpetes presentades, curiosament manquen les dues més importants i representatives i que van tenir major repercussió. Com van ser les dedicades al tango i al Jazz , - aquesta enormement important per el lligam amb els treballs d’Alcoy i Rovira Brull que també havien treballat en el tema.

Qui visita l’exposició entendrà la potència del seu gravat però res podrà saber , ni tan sols intuir del seu paper en el Taller de Gravat del Patronat de cultura. Una cita del tot obligada en l’exposició, a l’igual que la presència nominal i formal dels seus alumnes , rendits sempre al fet i la passió del seu amic i mestre.

I que dir de la seva relació amb els Dimarts del Llimoner de qui va ser pal de paller intel·lectual durant molt de temps. La seva presència en les activitats col·lectives del grup, amb obres tan impressionats com ho és la dels musics del Casament. I més.

Però res de tot això es veu a  l’exposició. Capitani un home que sempre s’explicava , a vegades fins i tot massa, esdevé ara  un home mut, del que res sabem, amb un centenar d’obres que semblen surar en un núvol i sense cap mena de manera per lligar-se , establir connexions , i entendre fer i consideracions d’un gran artista.

És per això que sortim molt entristits d’una mostra tan miserable. I molt  ens temem que encara ho estarem més quan a mitjans de mes es presenti el catàleg de l’exposició, que molt ens temem pot convertir aquest interrogant d’homenatge en una veritable escopinada al seu record. Catàleg en el que espero ni tan sols ser nomenat malgrat que un , orgullosament sigui qui ha parlat més de la seva obra i li ha presentat en nombroses ocasions. I és que un no vol , ni de resquitlló, ser  partícip  en unes mostres que haurien  de ser homenatge al bon fer i acabant essent escopinades pejoratives al damunt d’unes trajectòries envejables.

Capitani a la Fundació Iluro, Res d’homenatge i molt d’insult a la seva memòria. I amb uns clars miserables com a protagonistes.

Exposicions com aquets haurien forçosament de foragitar a impresentables com ho son el regidor de Cultura i els responsables plàstics de Direcció de Cultura.

No pot ser que gent que tant ha fet per al cultura i la ciutat, sigui vilipendiada amb miserables mostres com la que lamentablement acull l’Ateneu de la Fundació Iluro, un altre estament del que caldrà parlar profundament , i gens bé, en properes ocasions. El cul venut fa que siguin possible malèvoles exposicions com aquesta de Capitani que ens ocupa.

Homenatge?. De cap manera. Simplement una escopinada absoluta en el seu bon fer. Del tot lamentable.

Cal urgentment depurar responsabilitats,