SANTI CLAVELL. TRES ANYS DESPRÉS

En Santi Clavell és un artista en l’expressió més pura de la paraula, aquella que parla de la capacitat d’expressar les sensacions i emocions més íntimes. Però alhora és un artista dels que abans es deia polifacètics i ara es diuen “multidisciplinars”. Per a ell, tot serveix ja sigui  la paraula escrita, la representació escènica i com no l’execució plàstica.

Una polivalència que cal remarcar però que comporta sempre un perill que no és altra que la necessitat d’una dedicació absoluta i concreta en el camp que es vol conrear en cada moment, el que no vol dir que no es puguin conrear diversos però sempre amb nivell d’exigència màxima  i absoluta al triat en cada instant.

Els que coneixem en Santi , i que voleu que us digui  jo ja fa anys que el conec , fins i tot d’abans de que comencés en el seu caminar plàstic en l’aprenentatge amb Albert Alís, tots sabem de les seves capacitats, dels seus alts i baixos, dels seus sotracs, havent confegit amb tots ells una important base creativa que li ha donat unes oportunitats curriculars importants , havent pogut exposar per ex.  A ca l’Arenas  o omplir l’espai zero de l’Ateneu, fet que no han aconseguit autors  més ben considerats , i per que no dir-ho, situats en un nivell superior.



Un ha seguit la seva carrera artística i si no han estat totes, han estat quasi totes  les exposicions seves que he visitat. I com sempre no puc estar de recordar una de les primeres, si no la primera, a la sala del Foment on Clavell es presentava  amb un paisatgisme viscut d’alta qualitat. Recordaré sempre una vista , crec de Praga, amb uns personatges en primer terme, simplement magnífica.

Després he seguit el seu caminar en aquest viatge en aigües que tant han estat de l’abstracció com de la figuració, i ara ens retrobem a Moldumat amb una exposició que lamento dir-ho queda clarament marcat per el sentiment qualificador de decepcionant.

Ho diem així ja que la mateixa està composada per un grapat d’apunts de petit format, amb acurada realització tècnica però amb una absoluta intranscendència d’ànima, sense trempera de cap mena i sense aquella comunicació interior que sempre acostuma a trametre el treball de Santi Clavell.

Al seu costat uns petits quadres de línia abstractiva on es concentra el millor del presentat, encara que la petitesa de mides els deixa ofegats i sense aire, fet al que ajuda unes intranscendents cites literàries afegides.

Una exposició , aquesta de Clavell a Moldumat, absolutament buida de continguts i que fa més mal que bé a l’artista i a qui l’acull, i que demostra una vegada més les reflexions amb les que encetàvem el comentari, de la necessitat del creador de centrar-se i concentrar-se  en la peculiaritat de l’activitat creativa, ja que qualsevol distracció, com en aquets cas és l’escènica, provoca una manca intensa en la capacitat expressiva i comunicativa de l’autor.

Una mostra innecessària per a l’artista i que l’obliga a una potent reflexió interior per veure que la permanència de la seva actuació plàstica no li permet entrebancs com ho és sens dubte aquesta exposició a Moldumat.