DE LA MATEIXA MÀ

Que tenen a veure els projectes realitzats de la Ciutat Jardí (1924) o de l’edifici de l’Aliança Mataronina (1926) o els projectes no realitzats del mercat de la Pça Pi i Margall (1925) i del mercat de Santa Maria ( 1926).

amb l’Hotel Palace de Madrid ( 1911) , el Ritz de Barcelona ( 1912) o el Casino d’Estoril ( 1920) ?

Dons que tot venen de la mateixa mà que no és altra que la de l’Arquitecte Eduard Ferrés i Puig , nascut a Vilassar de Mar el 1872, i que ara és actualitat de manera indirecta a casa nostra ja que fou el creador de les cases barates del carrer Goya que justament en el passat ple van veure aprovat el text refós del pla especial d’aquestes cases catalogades.

Eduard Ferrés i Puig va ser un enorme arquitecte d’un amplíssim currículum ,tant en l’aspecte artístic , - les obres reproduïdes son prou demostratives i si podríem afegir varies desenes , totes elles de gran importància -, com tècnic, ja que va ser dels introductors del formigó armat i tamé director d’obres de l’Exposició Internacional de Barcelona.

Eduard Ferrés va tenir al llarg de la seva vida una gran relació amb Mataró. Estudis a Valldemia , arquitecte municipal des de 1898 fins a les Santes de 1916 , quan va ser substituït per Lluís Gallifa. Director de l’Escola d’Arts i Oficis on exerceix de professor de modelat i construccions. Cap de bombers. Casa particular al carrer de Llepant. Realitza el projecte de desviament de rieres ( 1912 ) etc...

Malgrat aquest altíssim nivell el nom d’Eduard Ferrés és ben desconegut a casa nostra i no estaria de més recuperar-lo. L’any 1997 , en motiu del 125 aniversari del seu naixement , es realitzà una gran exposició al Museu Monjo de Vilassar de Mar , de la mà del seu net Xavier Ferrés i de Ramon i Andreu Folch.

En aquells moments vaig proposar a Carmina Benito, regidora de Cultura de l’època , que aquella exposició arribés a la nostra ciutat ja que a més de tot l’aspecte arquitectònic , Eduard Ferrés era un gran i innovador fotògraf i eren diverses les fotografies amb Mataró de protagonista , alguna tan curiosa com les de la visita del Rei. Com és obvi no hi va haver res a fer.

No estaria malament que aprofitant l’avinentesa del tema de les Cases Barates del carrer Goya , peces ben revolucionaries per l’època , algú intentés recuperar la seva figura amb aquella magnífica exposició o una de parella.

Ara que tant es parla de Patrimoni , en seria una excel·lent lliçó.

EL DARRER DESENCONTRE

Les arts plàstiques de la nostra ciutat i els seus poders públics, en especial els representats per la Regiduria de Cultura i els seus ens , ara IMAC , abans PMC, no casen gens bé. O millor dit , estan en un divorci permanent.

Malgrat que les arts plàstiques confegeixen el grup més nombrós de creadors culturals de la ciutat, aquesta mai ha estat receptiva del seu fer. Ves a saber si pel fet de que no ha estat l’afecció cultural de preferència de cap regidor, ni de cap dels directors del Patronat corresponent , amb l’excepció de Manuel Cuyàs que si es va preocupar per a plàstica en aquells primers anys en els que la ciutat , i Cuyàs , no disposaven de cap lloc adient per a realitzar les seves activitats.

Per les arts plàstiques, la ciutat ha estat garrepa fins al màxim, en tots els elements bàsics per a una bona activitat en el camp artístic, com ho son la formació, incentivar la creació, recolzar l’exposició pública i tenir cura del manteniment històric . Dit en altres paraules: Formar , crear , exposar i col·leccionar.

En el camp de la formació, malgrat l’eterna petició ,- avui per avui impossible – de la reedició de l’Escola d’Arts i Oficis , l’única aposta formativa ha estat el Taller de Gravat , creat en temps de Cuyàs. Un magnífic taller que durant molts anys va ser tractat misserament ( època Capitani) i que ara en mans dels grans mestres que son en Jordi Rosés i la Pilar Lloret, mereix una mica més d’atenció, però ni de bon tros la que caldria. Un Taller amb poca repercussió pública i ciutadana , el que és una absoluta llàstima.
No han existit mai beques o ajudes per a que artistes locals puguin formar-se en altres indrets.

L’estímul a la creació ha estat inexistent. No així en el camp contemporani en el que s’hi ha vessat euros a palades amb el concert per Can Xalant. A la resta, res de res.
I en aquest res cal afegir-hi Can Minguell, que si bé en els projectes inicials , pactats amb els artistes , esdevenia un centre de creació amb la possibilitat d’espais per a tallers, aquest projecte ha estat capgirat com un mitjó i ara seran les noves tecnologies lligades a la fàbrica de fum del Tecnocampus , a qui anirà destinat el projecte.

El desideràtum ha estat en el camp expositiu , on cada espai ha estat un gir més del cargol del garrote-vil al que l’Ajuntament té condemnat als artistes plàstics:

Primer va ser el Museu de Mataró, un espai que arrossegava al darrera una magnífica història de relació amb la plàstica. Allà en els anys 50 va ser punt de referència per a tot el país amb exposicions de Tàpies , Tharrats , Cuixart , Hernández Pijoan, Alcoy , Villèlia..... Després va mantenir sempre un excel·lent equilibri presentant obres d’artistes de nivell , exposicions itinerants i la porta sempre oberta als artistes locals de tal manera que si ens fixem la gran majoria d’autors a partir dels 50 anys , tenen el Museu com a punt de partida del seu currículum. Una tasca magnífica la de Santi Estrany i companys.
L’arribada a la direcció de Carles Marfà , - el personatge més nefast de la cultura mataronina en la democràcia -, ho va llençar tot en orris. La desaparició de les exposicions plàstiques de tota mena i nivell va ser norma mentre va poder manar en solitari i aquestes sols han tornat al vell casalot de Can Serra al perdre el seu estatus independent , i encara amb contagotes i sense cap mena de programació i coherència.

Can Palauet va ser el primer gran i seriós desengany dels artistes de la ciutat que van veure com el somni de disposar d’un espai expositiu de cert nivell s’esvaïa en un tres i no res.
Can Palauet , sala d’exposicions de la ciutat , va ser un nyap arquitectònic sense mides , i ho segueix essent . Plantejat amb diverses sales petites i claustrofòbiques en les que les dimensions no permeten l’adequada presentació i observació, es completava amb una sala principal curiosament dissenyada sense espai (parets) per ocupar. Molta és la gent que encara no sap que la paret del fons de la sala és falsa i que en realitat amaga un pati interior que donava el toc important ja que permetia l’entrada de llum natural. Una necessitat per donar “metres expositius” . Després del dia inaugural es va tapiar i mai més s’ha tornat al projecte original.

Can Palauet havia de ser la sala de la plàstica i mai ho ha estat. No ho va ser ni en el dia inaugural on Benito, Peran i Bonet van putejar al màxim a Rovira Brull i la seva antològica , contraprogramant amb Pazos. No ho va ser a continuació ja que les següents exposicions varen ser les dedicades a la novela negra , al còmic , al cinema... que curiosament eren les afeccions del marit de la regidora. I no ho ha estat mai, excepte en el període d’en Remi ,en el que un cert eclecticisme va donar varietat i riquesa al projecte.
Després ja ho saben, contemporani, contemporani, i més contemporani... I si ho dubten tan sols cal preguntar-se quants artistes plàstics mataronins han passat per les seves sales en els dos darrers mandats , o quants anys fa que no exposa un artista plàstic viu en les seves parets.

L’enganyifa de Can Palauet va ser tant gegantina que el poder ja no podia respondre de cap manera a les queixes i els laments dels artistes plàstics. Sols quedava una escletxa escapatòria: Ca l’Arenas. La deixa de Jordi Arenas i les clares intencions de la mateixa , ben explicitades i de tots conegudes, portaven a que la seva casa , una vegada adequada, es convertiria en la veritable casa dels artistes locals i el lloc des de el que irradiarien el seu bon fer.
Han passat més de tres anys d’ençà la seva inauguració i estem en la quarta temporada. En totes elles , i especialment en aquesta , els artistes plàstics han estat trepitjats i els locals encara més. Com ja hem dit en altra post, el quadre de Perecoll que s’exposa actualment serà l’única pintura d’artista mataroní viu que es podrà veure en tota la temporada.

Però el robatori consentit de Ca l’Arenas mereix un tractament detingut i específic, que caldrà fer en els propers dies. Però és tan flagrant que és obligada la resposta i la correcció de la desfeta, tant per part de l'Ajuntament com per part dels marmesors , culpables a parts iguals de que el desig de Jordi Arenas s’hagi capgirat del tot de modus i manera que tots estem convençuts que de ressuscitar es moriria de nou del disgust.

Finalment en el darrer punt bàsic , el que pertoca a col·leccionar, els resultats son patètics. La col·lecció d’art de Mataró en el que es refereix als artistes locals és penosa , pobre , patètica i el que és més important gens representativa. Però l’interès en aquest cas ja sabem tots que és nul , com es va demostrar amb el tema del Fons d’Art.

Sigui tot l’escrit una petita pinzellada de l’estat d’abandó absolut en que té sotmesa a les arts plàstiques el govern de la ciutat que hauria de vetllar-les i protegir-les.
Un abandó personalitzat en el cas de Ca l’Arenas. Bé estaria que el Govern fes ullada al pla d’usos del mateix i es fixés en l’alt grau d’incompliment, no tan sols en les instal·lacions ( res s’ha millorat d’ençà la seva inauguració) , ans també , i el que és més important , en la programació.
Tan sols recordar com aperitiu que Ca l’Arenas és defineix com a Centre d’Art, i que en algun indret diu “... amb una atenció preferent però, en la presentació dels treballs dels artistes de la ciutat.”

Per si algú té dubtes del significat de preferent , en el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana la paraula es troba entre “preferencial” i “preferentment”. De la definició de Centre d’Art , no cal ni parlar-ne. Encara que s’esforcin son incapaços de conèixer el significat de la paraula Art.

MISSIÓ ARQUEOLÒGICA PIRINEUS 1907

L’anterior dijous el Museu de Mataró va presentar l’exposició organitzada per La Caixa al voltant de “La missió arqueològica del 1907 als Pirineus”. Una inauguració que coincidia amb la del Sant Lluc en una coincidència que demostra o el grau de desconnexió de l’IMAC amb la ciutat (absolut ) , o el poder de La Caixa que marca dates ( inabastable), o el pensar que el regidor Penedès es va dir a si mateix que més valia matar dos ocells d’un tret i així ja que havia de complir amb La Caixa feia passejada al Sant Lluc, que ja feia pudor la seva permanent absència ( imperdonable).


Aquesta mostra que a bon segur ja ha visitat molta gent ja que s’ha passejat per arreu del país , - a bon segur Mataró deu ser una de les darrers parades -, fins i tot ha estat exposada a la veïna Premià -, reflecteix amb el segell de perfecció i didactisme que ofereixen aquestes mostres itinerants de La Caixa , la missió científica del Institut d’Estudis Catalans a les valls pirinenques amb l’intenció de recollir tota la informació possible al voltant de l’arquitectura romànica i dels bens artístics i arquitectònics que es trobaven en aquells indrets i que podríem dir estaven “amagats” per a la població en general. Una expedició de caire històric – científic i que va servir per començar a enlairar el poder de l’art romànic , convertit poc després i de la mà de Puig i Cadafalch en el pilar històric-cultural precís per al pensament de país existent en aquells moments noucentistes.

L’exposició formada per pannells amb una bona quantitat de fotografies provinents de la Fundació Amatller d’Art Hispànic , explica de manera clra i didàctica amb l’afegitó de detalls i curiositats , aquesta expedició en la que hi participaren l’historiador del dret Guillem de Broà , el conservador del Museu Episcopal de Vic, Josep Gudiol i el fotògraf Adolf Mas , juntament amb els arquitectes mataronins Josep Puig i Cadafalch i Josep Goday.

El fet de la presència d’ambdós mataronins feia esperar un accent particular sobre els mateixos , però com és habitual la ganduleria del Museu s’ha limitat a muntar l’exposició i ni tan sols organitzar alguna activitat complementario.
Una mancança que el magnífic historiador i amic Joaquim Graupera explicita en el seu més que recomanable blog “Maresme Medieval” (quimgraupera.blogspot.com ) amb uns paràgrafs que no dubto en reproduir:

“Esperava, que aprofitant el fet de portar aquesta mostra a Mataró, el Museu Municipal dedicaria algun espai a ampliar la relació d’aquests membres de l’expedició amb la nostra ciutat, a més de tenir en compte que un d’ells, Josep Puig i Cadafalch, com a membre de l’Associació Artístic Arqueològica Matarones va col·laborar en la creació d’aquesta mateixa institució (Museu de Mataró) l’any 1894. Crec que amb el personal que disposa el Museu i la tradició que hi ha en l’estudi de l’art medieval en la mateixa ( Secció Amics de l’Art Romànic), hi hauria gent amb les capacitats necessàries per tal de fer aquest annex de l’exposició o bé per organitzar un cicle de conferències dedicada a aquest tema.

Un cop més lamentablement es desaprofiten oportunitats. Sembla que ens limitem a anar programant exposicions itinerants llogades a altres entitats, mentre que la ciutat disposa d’un ampli patrimoni que moltes vegades es difon molt poc i d’una gran tradició historiogràfica desaprofitada. Enyorem una etapa passada en que el Museu era un espai obert per fer xerrades, col·loquis, tertúlies i altres activitats sobre la nostra història i el nostre patrimoni i on tots hi érem benvinguts.”

Tot coincidint amb aquestes opinions , vull coincidir també amb ell recomanant aquesta mostra. Malgrat aquesta absència local que tan de bé faria a l’exposició , la resta té prou importància com per que aquells que no l’hagin visitat en altre indret hi facin detinguda passejada. Val la pena.

LA CULTURA , EL PP, MIQUEL BARCELO I EL “GOTELÉ”

De cultura en parlen molt poc els partits i al seu voltant hi treballen encara menys, ja siguin en àmbits locals, autonòmics o estatals , però curiosament sempre al seu voltant munten unes picabaralles que els acaba definint.

Aquí critiquem i molt, la postura cultural del PSC ,però no hi ha dubte que qui s’endú tots els premis en les disbauxes culturals és el PP com ho ha demostrat un cop més amb la seva actuació davant la cúpula de Barceló.

De nou el PP més caspós , aquest que en el cap de setmana ha aparegut de nou amb Aznar per bandera deixant anar el més ample conjunt de disbarats disparant a tort i dret , va fer el més espantós dels ridículs definitoris amb les seves queixes a Moratinos al que vol portar a la reprovació.

Davant la cúpula de Barceló caben tres mirades , l’artística, l’econòmica i la de la seva necessitat. En el cas primer és obvi que es tracta d’una qüestió de gustos , que alhora han d’anar lligats als coneixements. Pot o no pot agradar el treball de Barceló , però el que no es pot fer mai es caure en la baixesa de definir-la com un “gotelé” ( procediment per pintar parets i sostres mecànicament de manera que es produeixi un relleu en forma de petites gotes) , i fer-ho davant un unànime aplaudiment que ha arribat a definicions com la de Capella Sixtina del S. XXI. Un aplaudiment al que m’afegeixo ja que és una obra que m’ha emocionat fins a la més íntima arrel i coincideixo amb molts en considerar-la la peça més important creada en aquest quasi poc encetat segle XXI.

Encara menys es por parlar dels diners que ha cobrat l’artista ( 6 milions d’euros) , molt inferiors en guanys als que hauria aconseguit amb la seva producció pictòrica habitual, i molt inferiors per exemple a la quantitat que guanyen en el mateix espai de temps la gran majoria dels futbolistes importants que es mouen per Europa , i menys per ex. del que va cobrar Kiko Argüello per fer la bestiesa de la catedral de l’Almudena de Madrid. I si ens posem amb referències més casolanes , molt menys que el que costa el permanent atemptat a l’obra gaudiniana que n’és la continuació de la Sagrada Família.

El tema sempre més espinós pot ser el de la seva necessitat , encara que es pura demagògia fer-ne comparança i referència front rel tema de la cooperació Internacional. ( No he sentit mai aquesta malèvola comparança amb el Barça i el seu “ajut” a Unicef).

Els exemples han sortit per arreu. El Pavelló de la República a la Fira de Paris ha estat el més emprat , però en son molts. Els diners gastats en exhibir el llenguatge de l’art , sigui quin sigui el llenguatge cultural emprat , poden ser els diners més ben gastats per afavorir una millora en la manera de ser i comportar-se la humanitat. Parlar de diners destinats a una o altra partida , - crec que ha quedat ben demostrat quina ha estat la font d’on han brollat -, és voler entrar en una dinàmica del tot errònia que porta a la confusió i serveix més per tapar que no pas per descobrir , ja que n’estic del tot convençut que un treball com el de Barceló pot millorar més la cooperació en el món que no pas l’ús dels diners que ha costat.

JOAN PEIRÓ

En Ramon Bassas ens aconsella en el seu darrer post fer ullada a l’article de l’Hilari Raguer reivindicant la figura de Joan Peiró , tot lloant el llibre póstum de Josep Benet al voltant de la seva figura.
Jo voldria afegir al tema una petita anècdota familiar. El meu avi Pere Pascual Rius , el farmacèutic del carrer Nou , era home de dretes , públicament monàrquic, però amb amistats en tot l’espectre polític , com ho demostra el fet de que va passar la guerra a Mataró sense gaires ensurts , tot i que era públic que havia amagat i ajudat a amagar diversos elements religiosos de la ciutat i havia influït de manera decisiva en el que pertoca al destí del Col·legi Valldemia.

Dons bé , a casa la mare es conserva un càntir de vidre esmaltat amb la bandera espanyola , o potser millor dit monàrquica , que va ser realitzat al Fons del Vidre de Mataró i va ser un regal personal de Peiró al meu avi, en temps de la República.

Evidentment que no tinc documentació del fet , però sí la història oral que sempre se’m va explicar així.

Aquest càntir va ser exhibit en la Farmàcia que tenia el meu pare a Argentona en una Festa del Càntir, tot explicant la història i allà vàrem rebre els exabruptes de la filla de Peiró titllant-nos de mentiders i amb amenaça de denúncia per insultar la seva memòria.

La història és certa i crec que és una magnífica anècdota que remarca els valors personals que atresorava Joan Peiró