M|A|C (Mataró Art Contemporani) / JOSEP Mª CODINA

M|A|C (Mataró Art Contemporani)

El passat dijous el regidor de Cultura Joaquim Fernández sorprenia a tothom , menys als de la corda contemporània és clar , tot presentant el projecte de Mataró art Contemporani (M|A|C) juntament amb Jordi Sellas, director general de Creació i Empreses Culturals de la Generalitat. Un projecte aquest del que en dona magnífica notícia el capgròs de la mà de Vern Bueno i que podeu llegir aquí , amb el que obtindreu totes les dades per fer-ne un clar judici.

He de dir que de bones a primeres em va semblar perfecte. Sempre és bo que existeixi un recolzament públic a la creació i si la quantitat és tan respectable en temps de crisi com aquests 75000 euros que l’Ajuntament pregona,  millor que millor. Però és obvi que calia anar més enllà de les paraules oficialistes i de les promeses disposades a ser incomplertes.

Quedava sobre el paper, o millor dit, sobre les paraules dels presentadors , que tot era com un Can Xalant , del que segueix l’estela de més petita escala; sense espai físic estable, amb una major relació amb la ciutat ja que els treballs s’exposaran a Can Serra, Can Palauet i Ca l’Arenas i obert a totes les arts visuals.

Això permetia una petita esperança a la plàstica, en el sentit de que per una vegada fos escoltada la seva veu com a veritable creació contemporània com és la que conreen bona part dels artistes professionals de casa nostra , però el cert és que la curiositat serveix per descobrir allò que els polítics saben però no diuen , i evidentment, nuestro gozo en un pozo, com dirien els “castizos”.

És per això que us convido a visitar el  web del M|A|C. Un web en el que us podeu descarregar el dossier de premsa que es deu haver enviat a molta gent però que un , malgrat ser premsa d’art en dos mitjans de comunicació de Mataró i crític que forma part de l’Associació Catalana de crítics d’Art, no ha rebut ( després seguiran afirmant allò de que Cultura no té vedat a ningú ).

Un dossier en el que queda clar que el M|A|C és estrictament Can Xalant però sense el teòric control ( i dic teòric , ja que mai es va establir) del poder , amb el que el poder dels contemporanis es multiplica encara més, significant una volta més de dogal a la plàstica mataronina que segueix trepitjada en el seu camí a l’extermini.

Per començar el gloriós ens ja s’ha lluït. Tot el tema gràfic i disseny s’ha realitzat en un concurs restringit ( seria bo saber quin ha estat l’àmbit d’aquesta restricció ) i l’ha guanyat Albert Ibáñez amb Judith Rigau. Per aquells que no tinguin memòria Albert Ibáñez ha estat el nen mimat de Can Xalant , havent exposat ell sol en els espais municipals més que tots els artistes plàstics mataronins junts.Recentment ha estat el responsable del molt criticat disseny del catàleg de l’expo de Tàpies. Un catàleg magnífic en els escrits però pèssim per el disseny, convertint-lo en desagradable als sentits , convidant molt poc a la seva lectura.

I aquest fet penso jo que no és anecdòtic. Estic per apostar que dintre d’uns dies, i quan ningú de Mataró sap encara res d’aquest M|A|C, apareixerà un llarg llistat d’activitats previstes , artistes convidats, etc , etc..., que omplirà la guardiola de la despesa dels euros, sense que ningú aliè al poder fàctic dels Noè Systems hagi pogut ni tan sols preparar un projecte per a que sigui refusat.

Així doncs , ja ho sabeu , salteu d ’alegria.: Tenim M|A|C.

Encara que sols serveixi per que alguns facin el MEC ( Beneit, ximple. Fer-se veure ), amb aportacions dignes d’un MIC ( apòcope acceptat de mico), per a l’hora de la veritat presentar un MOC ( que hom sap el que vol dir).

JOSEP Mª CODINA a SABADELL

Potser l’únic aspecte positiu de la persecució a la plàstica que du a terme el departament de Cultura del govern municipal, està en que els artistes plàstics mataronins s’han d’espavilar per a sobreviure. Ho fan mitjançant exitoses exposicions fora de les nostres contrades que curiosament serveixen per donar nom i prestigi a una ciutat que els foragita dels seus cercles artístics en aquesta la seva política anihiladora de la plàstica.

El darrer cas és el de Josep Mª Codina que aquests dies està exposant amb gran èxit als prestigiosos espaïs de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Per que en gaudiu us deixo aquí l’enllaç al catàleg virtual de l’exposició, en el que em complau molt hi apareguin unes frases meves.

DÜRNAU. 25 ANYS

Si anem per Mataró i preguntem als seus ciutadans amb que relacionen la paraula “Dürnau” estic convençut que la resposta serà la mateixa paraula amb un interrogant invers. Molt pocs , però poquíssims, sabran que es tracta d’una petita població alemanya a la regió de Baden- Württenberg , que juntament amb el petit poblet veí de Gammelshausen , es van agermanar amb Mataró a l’any 1988,per la relació que mantenien ambdues poblacions amb la gent de la U.R.Laru.

Però si la pregunta la fem als artistes que ja porten uns quants anys a les esquenes en la pràctica del seu art, estic convençut que per a sorpresa de tots, els ulls s’il·luminaran i ràpidament sabran de que estem parlant. És així ja que l’agermanament va comportar potser l’exposició col·lectiva més representativa de la història de l’art de Mataró.

Com hem dit, l’agermanament va ser degut a les relacions de la U.R.Laru. En els seus dirigents existia una clara tendència artística (fins i tot havien arribat a realitzar una edició d’un concurs de Pintura Ràpida amb premi important) ja que hi havia la gent del grup Penta, creadors de la casa del Llimoner , hi havia l’artista Ricard Jordà i  el galerista Vicenç Sánchez. Per això van creure que  la millor manera de demostra la potència cultural de la ciutat era organitzar una exposició amb el bo i el millor de l’art que havia generat Mataró en els darrers cent anys. Així naixia “Mataró – Dürnau. Art 1888-1988”

Ara fa doncs vint –i- cinc anys que moltes ren les nits que al “Kent” , mítica wiskeria del carrer Barcelona , ens aplegàvem l’advocat Serra, els artistes Perecoll , Ricard Jordà i Pepe Novellas ; en Manuel Casahuga i en Vicens Sánchez, en Vicens Adell , en Martí Bras i algú que altre membre de la Laru com el forner Toni Solà, - i al seu costat el que això signa -, per fer una selecció que responent perfectament al projecte acontentés a tothom i que al final va ser ,seguint uns teòrics apartats temporals , la següent:

PRECURSORS: Josep Cusachs , Josep Puig i Cadafalch i Joaquim Torres García.

INTERLUDI: Rafael Estrany, Lluís Muntané , Ricard Opisso, Alfred Opisso

ARTS I OFICIS: Jaume Arenas, Jordi Arenas, Antoni Boix, Emília de Torres.

AVANTGUARDES: Eduard Alcoy, manuel Cusachs, Parés de Mataró, Josep Mª Rovira Brull, Moisés Villèlia

SANT PERE MÉS ALT: Ricard Jordà, Josep Novellas, Perecoll Yago Vilamanyà

MODERNS: J.M.Calleja, Rosa Codina esteve , Eduard Comabella, Jordi Cuyàs, Marta Duran , Monreal, Jaume Simón, Jaume Vilarrupla

I finalment com a ÚLTIMS VALORS: Domènec , Joan Fernández i Mònica Vilert.

Una selecció amb el bo i millor dels artistes locals i amb algun que altre arreplegat en la ciutadania , com els cassos de Torres Garcia, Ricard Opisso o Moisès Villèlia. Una exposició magnífica que va triomfar a Alemanya quan s’inaugurà en temps de la Fira de Pasqua i que va ser exposada a posteriori a la Galeria Minerva , la per un llavors emblemàtica galeria del carrer Barcelona. Una exposició amb el logo que encapçala el post, realitzat per l'artista Perecoll.Dürnau,

Una exposició que queda per a la història i més encara ja que s’edità un catàleg llibre , amb escrit històric de Francesc Costa i Oller, i amb anàlisi personalitzat dels artistes presents en la mostra del que un n’és orgullós autor. L’única monografia col·lectiva d’artistes mataronins que s’ha fet mai , escrita a tota velocitat en set dies i per la que vaig rebre com a pagament dos xandalls i quatre samarretes. Un catàleg realitzat amb la col·laboració de l’Ajuntament i la Direcció general del patrimoni Artístic de la Generalitat i que ara no deixa de ser un petit tresor per aquells que el tenen en la seva biblioteca.

Una exposició que ara 25 anys més tard encara admirem amb delit i que ens fa pensar si no seria magnífic endegar una mostra com aquesta del tipus “Art Mataró. Segle XX “ , fent mirada als artistes de Mataró, del segle passat.

Una mirada endins que molta falta ens fa, i més ara en el que la necessitat de l’autoestima ciutadana és imprescindible. Un projecte que no seria gens costós ja que estic convençut que gaudiria del beneplàcit dels artistes participants i tenint en compte la disponibilitat dels espais municipals ( Museu, Can Palauet i Ca l’Arenas ) que permetria una bona distribució de les peces , deixaria sols en despesa extraordinària l’ elaboració d’un catàleg raonat.

Ara fa vint-i-cinc anys  es va fer historia. Potser toca començar-ne un altre.

PREMI PER CAN XALANT.

A mitjans de febrer l’Associació de Crítics d’Art de Catalunya va atorgar el premi corresponent a “ Espais de Producció i Creació" a Can Xalant per “la programació dels seus darrers set anys”. En el seu moment , i en aquest  post, en varem fer les oportunes reflexions , alhora que un va comunicar el fet als mitjans en els que col·labora que van respondre a la mida de la seva valoració.

Ara , en motiu de que els premis van ser atorgats fa deu dies , l’Ajuntament n’ha fet nota oficial que ha estat reproduïda en diferents indrets com ho pugui ser el capgròs.com  o el blog de l’Associació Sant Lluc.

He de dir que m’ha fet molta gràcia la nota. En primer lloc per que és la primera vegada que de manera pública , Cultura de l’Ajuntament dona en valor el meu fer i m’honora tot dient : “Els socis de l’associació formada per experts en diferents camps de les arts ...” . Essent com soc , membre de la mateixa , em sento recolzat com “expert” per part del meu municipi , circumstància que crec hauria de servir per aixecar el “veto” a que estic sotmès per part de la cultura oficial de fa un bon grapat d’anys.

Per altre part , donant-se importància , Cultura de l’Ajuntament parla de que el premi va ser acordat per unanimitat dels socis de l’ACCA , el que és del tot incert per no dir mentida.

Can Xalant compatia amb tres altres propostes finalistes que eren, un projecte del centre d’art de Tarragona , un altre de Jordi Canudas del centre d’art ACVIC , i el cicle “Catedrals a la capella” , de la capella de Sant Roc de Valls. En va ser el guanyador , i va ser un just guanyador si així ho van decidir els votants , però crec que hom entén que en aquests tipus de premis mai es dona el resultat final de la votació , fet que fa trontollar l’afirmació, però a més un pot dir que , com a membre de l'associació amb dret a vot , no el va votar i es va abstenir , com en la resta de categories.

Guanyador sí, just guanyador a bon segur que també, però atorgar-se un nivell que no respon a la veritat comporta una ombra de paveria que no es mereix premi tan important i riculitza la ja de per se malmesa, imatge de la responsabilitat artística municipal.

MÉS DIÀSPORA

Escriure directament fa que a vegades dades que tenies molt clares en començar l’escrit després se’n van en orris i cauen en un lamentable oblit si , per les raons que siguin , l’escrit ha quedat interromput en els moments de la redacció.

Això em va passar ahir , i avui toca subsanar-ho de tot cor, quan en parlar del seguit d’autors mataronins que surten de les nostres petites fronteres per anar a exposar més enllà, va quedar en el tinter , o millor dit en les tecles de l’ordinador, la mostra que Alberto Romero Gil i Ana Garcia inauguren ja mateix a la galeria Nolde a Navacerrada. Una galeria important , una de les més importants de la Comunitat de Madrid , amb un ample pedegree i que a més en moments estacionals com aquest està en el seu punt àlgid. Una sala ja coneguda per ells i en la que estem segurs aconseguiran el pertinent èxit.

Un èxit merescut per la seva qualitat i que ens referma en la nostra crida.

Nou temporades sense exposicions de cap artista plàstic mataroní (pintor / escultor ) a Can Palauet, sala d’exposicions municipal. Quina és la raó?. 

Volem explicacions públiques i volem que es corregeixi JA aquesta greu anomalia cultural , depurant alhora les responsabilitats a qui calgui. 

PREMI PER CAN XALANT

L’Associació de Crítics d’art de Catalunya (ACCA)  , de la que formo part , va fallar ahir els seus premis anyals  i en el que pertoca al premi corresponent a “Espais de Producció i creació”, aquest va ser atorgant a Can Xalant “ per la programació dels seus darrers set anys”.

Un premi atorgat doncs a una trajectòria que sembla ja acabada. I he de dir que crec és un premi merescut. Certament Can Xalant ho ha fet molt bé en el seu camp específic de l’art i el pensament contemporani, però la contestació rebuda a Mataró no està en el seu valor absolut, que seria ben lloable si fos sota l’aixopluc absolut de la Generalitat . Esdevé en criticable quan bona part de l’aportació dinerària prové de les arques municipals i la ciutat rep a canvi una misèrrima aportació.

Està aquí , i no en altre lloc, la causa de la seva desaparició, tal i com ha estat fins avui.

I DE CAN XALANT , QUÈ ?

No sé a hores d’ara quin és l’estat de Can Xalant. Desconec si roman tancat , si està en standby, si treballa al mínim rendiment o està amb un funcionament normal. No ho sé,  doncs d’ençà el passat ple de l’Ajuntament  del mes de desembre s’ha establert una nebulosa al respecte del casalot de Can Pilé i el seu futur.

Sobre el paper, l’acabament de l’any 2012 havia de comportar el tancament de l’equipament creatiu de Can Xalant i l’inici d’una reflexió per part de l’equip de Govern per a tal de trobar-hi una sortida molt més utilitària per a la creació en general i a la ciutat en particular , que no pas la que es realitzava en l’actualitat amb l’actual empresa concessionària. Aquesta havia estat la decisió de l’equip de Govern i no semblava havia de patir cap entrebanc doncs contava amb l’aquiescència del PP, però de cop i volta tot canvià.

En aquell ple ICV va fer seva la queixa de la gent de Can Xalant reclamant la continuïtat del centre , recolzada per un important nombre de signatures i defensada per Marti Peran. El tema semblava vist per a sentència quan el PSC va realitzar una proposta alternativa en la que deixava en standby el tancament i mantenir una tasca reduïda als mínims , mentre es realitzava una valoració conjunta del futur de Can Xalant , lligant-lo del tot al concepte cultural global de la ciutat. Una proposta que va ser acceptada per ICV i que sorprenentment rebia també el recolzament del PP i per tant quedava tombat el projecte de CiU.

Ha passat ja un mes , i sembla que el més calent està a l’aigüera i potser comença a ser qüestió de posar fil a l’agulla. Encerta el PSC plantejant Can Xalant com un tema global de ciutat , encara que curiosament mai ho va entendre així mentre va estar en el poder i va permetre que esdevingués quasi un cortijo particular. Però la clau està en trencar aquest status unidireccional sols per uns determinats “escollits” mantenint el criteri endogàmic del centre i fer el possible per convertir-lo en un veritable element entroncat en el teixit cultural i artístic de la ciutat i a més donar-li nivell de puntal.

Per aconseguir-ho però s’ha de partir d’un concepte creatiu eclèctic i  qualitatiu , però  em sembla que la direcció no és pas aquesta. La gent de Can Xalant està contenta i satisfeta de la feina feta i es creu amb el dret de seguir mantenint el seu status privilegiat, quan penso que no ha de ser així. Van guanyar el concurs de la concessió de manera absolutament legal , acomplint unes exigències creatives establertes en unes bases concursals establertes de manera poc ètica ja que van ser realitzades per l’entorn mateix de qui seria guanyador del concurs.

Ha passat el temps i ara Can Xalant s’ha de refundar amb unes altres bases i conceptes , molt menys restrictius en aquesta limitació estricta a l’autodefinició personal d’ells mateixos , del concepte contemporani. Unes bases i uns conceptes que han de ser establerts per tot l’àmbit creatiu mataroní i no pas per aquells que fins avui n’han estat els seus quasi exclusius propietaris.

Certament hi hauran menys diners i ha d’existir un retorn absolut a la ciutat, fet que fins ara ha estat del tot inexistent. Però principalment ha de desaparèixer tot concepte excloent que no sigui aquell que marca la qualitat, un element que massa vegades ha brillat per la seva no presència en forces projectes engegats en el vell casalot, més en l’aprofitament entre uns pocs de l’olla del diner públic que no pas en un veritable projecte creatiu, comunicatiu i artístic.

Cal dons començar a parlar i fer-ho amb totes les cartes damunt de la taula. Can Xalant podria , i m’agradaria dir ha de ser , l’element que cimenti aquest esvoranc sense fons que separa els dos camps creatius mataronins: Els mal anomenats “plàstics” i els pitjor anomenats “contemporanis”.

Aquell trencament que es va iniciar ja fa massa anys , de la ma de Carmina Benito i amb els braços executors de Peran i Bonet, comença a ser hora que cicatritzi , encara que sigui de mica en mica i un espai comú com Can Xalant podria ser en la seva diversitat , i alhora en el comú respecte que hauria d’existir entre les diferents vessants de la creació, un element clau en la potenciació creativa d’una ciutat com Mataró que certament no es pot permetre perdre espais de creació com el que avui ens ocupa, però tampoc es pot permetre l’exclusivitat quasi immoral envers una sola tendència creativa.

Sigui com sigui , s’ha de començar ràpidament a treballar per establir les bases comuns per aprofitar de la manera més adient , un espai de creació singular com és aquest. I aquest treball precisa del comú i de deixar de costat les individualitats i més si aquestes es creuen amb drets o retrets previs que volen confirmar o saldar , respectivament.

Però és clar: I qui li posa el cascavell al gat?

CAN XALANT HA MORT, VISCA CAN XALANT

El passat dimarts  el Consell Rector de l’IMAC , en una de les seves darreres reunions abans no desaparegui definitivament, va ser informat de que Can Xalant acabava la seva vida en finir l’any. Una vegada assabentat l’òrgan rector ,i seguint l’escrupolosa metòdica informativa que ha seguit Quim Fernández en l’IMAC , - metòdica que cal aplaudir ferventment-, el passat divendres l’Ajuntament ho feia públic mitjançant en nota informativa tot explicant que “Mataró repensa la gestió de Can Xalant per procurar-ne la seva viabilitat”.

De Can Xalant n’he parlat moltes vegades i sempre he repetit el mateix, que ha estat la gran estafa cultural de Mataró. S’ha endut la gran part del pastís dotacional de l’IMAC en el que pertoca a “arts” , - amb l’afegitó de visuals per poder menystenir així a la plàstica- , i ho ha fet amb la contribució especial de qui remena les cireres en el departament municipal, sense que la ciutat n’hagi tingut cap mena de retorn.

Parlen els seus “propietaris” , que no ho han estat en el sentit metafòric i sí en el real ja que han fet el que els hi ha vingut en gust i gana , que cal destacar tres punts de la seva gestió: La col·locació de Mataró en el mapa artístic , la importància de la col·laboració amb artistes estrangers vinguts al centre i el paper amb els artistes locals i comarcals i la seva potenciació en les possibilitats d'internacionalització.  Conceptes dels que discrepo profundament.

L’art contemporani és un art absolutament endogàmic i que es retroalimenta constantment. En aquest concepte és cert que Can Xalant ha tingut ressò en el seu propi entorn però sense anar més enllà. Mataró segueix essent tant desconegut com abans de l’existència de Can Xalant , però després d’haver malgastat molts milers d’euros.

No dubto que els artistes residents a Can Xalant han estat de gran nivell , però el que és evident que no han deixat cap mena de petja en la ciutat. El desconeixement absolut de la seva presència , l’absoluta inexistència d’actes en els que compartir el seu fer , i principalment el fet de passar sense deixar rastre , marca l’existència d’un greu error que no és altra que el de la manca de retorn , en forma d’art , a l’esforç econòmic que la ciutat feia vers l’art contemporani , que alhora impedia per manca de diners , altres activitats a bon segur amb més correspondència mútua.

En el que pertoca a la col·laboració amb els artistes locals i comarcals , els resultats canten. Malgrat disposar en exclusiva de Can Palauet i de l’espai “f”, i quasi fer-se els amos de Ca l’Arenas , és quasi impossible trobar un nom que a partit de la institució hagi destacat en el camp creatiu. Exemple fefaent és que la  Biennal d’Art Contemporani  , una mostra oficial feta amb rigor en la convocatòria, selecció i posterior  exposició itinerant, que no ha acollit en cap de les darrers edicions , nom d’artista contemporani d’aquest entorn de qui Can Xalant hauria de cuidar.

Ara Can Xalant ha mort  en el projecte que ha ocupat aquests set llargs anys els seus espais , però Can Xalant ha de sobreviure. Si tenim en compte a més , que per les bases del concurs d’adjudicació, ha de romandre en el casalot tot el material tècnic que s’ha adquirit des dels seus inicis , hem de convenir que de manera ben urgent s’ha de rellançar un nou projecte per que Can Xalant segueixi essent un centre de creació , - per això és va dissenyar -, per aprofitar un material de primera qualitat com el que allà es disposa.

Un centre de creació que òbviament ha d’anar per camins multidisciplinars , abandonant de manera definitiva aquesta  falsa etiqueta de “contemporani”, que serveix com element discriminador però que en sí no significa res.

Cal dons posar ràpidament fil a l’agulla i fer-ho abans de que qui mana a l’IMAC , que tots sabem no és ni Quim Fernández  ni Esther Merino, es tregui de la butxaca un nou plantejament per seguir afavorint als mateixos , segregant i menystenint a tota la resta de creadors.

Per això no estaria gens malament  que algú fes una crida pública per a una pluja d’idees per a tal de poder presentar , o al menys oferir , a l’IMAC un projecte que en la seva varietat , el seu eclecticisme , i especialment sense cap mena de discriminació, donés al casalot de Can Xammar una nova oportunitat per a ser valuós per a la ciutat de Mataró i per a la seva cultura.

DE REALITATS I IMAGINACIONS AUGMENTADES

REALITAT AUGMENTADA

Han passat ja un any d’ençà les darreres eleccions municipals i s’acosta el primer aniversari del govern de CiU. A l’hora del balanç serà difícil, però que força difícil, trobar punts en que el ciutadà hagi trobat una clara millora. Ja sabem que entre la crisi i l’ herència del passat (?), poc marge li ha quedat per aquest massa vegades desnortat govern.

Però hi ha un tema que l’ha treballat i bé, que no és altra que el de la comunicació. Mentre que per el PSC era , i segueix essent , un tema tabú això de comunicar el que es fa , CiU de la mà de Quim Barnola , ha sabut magnificar qualsevol cosa realitzada i fins i tot “apropiar-se” de fets realitzats per altres , tot col·locant la notícia en el web municipal i per tant donant la imatge de ser-ne al menys corresponsable.

Si en l’aspecte general la millora ha estat gran , encara més potser ho ha estat a l’IMAC. La professió periodística no es deixa mai en el calaix i això es nota. J.M.Torrent ha sabut regirar com un mitjó la comunicació de “beneficència” i constantment tens correus indicant-te el que ha passat i el que passarà, fet que és d’agrair , però a més es dona els links de tots aquells espais en que s’han fet ressò d’un acte , o de les conseqüències que el mateix ha tingut.

En els darrers temps no han parat d’informar-nos dels mil i un llocs on s’ha parlat del fet de la “Realitat Augmentada” , experiència que s’ha destapat en el camp artístic en l’exposició “Mar de Fons” de ca l’Arenas. Mil i un llocs en els que s’ha parlat sempre de la tecnologia i no han tingut ni un segon per parlar d’art i de l’exposició , tal i com convindria per un ens que es diu Institut de Cultura.

Nosaltres ja varem dir el que pensàvem en el seu moment. Sempre és positiva la tecnologia ( de fet constantment en aquets blog i en el facebook  comentem notícies tecnològiques referides a l’art ) , però lamentablement l’aplicació en aquest cas era lamentable ja que redirigia a unes fonts d’informació que poc tenien de font i menys d’informació.

Aquest dissabte però Ignacio Vidal Folch ens sorprenia a les pàgines de Catalunya de “El país” amb un magnífic article en el que anava més enlla del fet artístic i tecnològic i en feia una reflexió filosòfica i especialment sociològica. L’article que us recomano llegiu amb atenció, no té  malbaratament.

Per aquells més ganduls i que no us vingui de gust llegir tot l’article , aquí us deixo amb el darrer paràgraf:

“ De la misma manera en artes plàsticas ( en otro tipo de contenidos la AR tiene más sentido ). Ante un Malévitx no quiere más, sino exactamente menos realidad. Quiere meterte en ese cuadrado negro. Quieres el silencio de la realidad ... En algunas cosas ,  cuanta menos realidad, mejor”.

Un article que esperem també ens recomani López Vila en el seu recull setmanal d’informacions relacionades.

IMAGINACIÓ AUGMENTADA

Fa una setmana que hi va haver Consell  Rector de l’IMAC . En ell s’havia d’aprovar la partida de 120.017,22 euros per destinar als actuals gestors de Can Xalant per a un període de 6 mesos de pròrroga. És a dir la gens  menyspreable xifra de 3.328.197 pessetes / mes. Amb l’absència de la gent més relacionada amb l’art , la partida s’aprovà amb tres abstencions.

Va ser una aprovació gestada amb habilitat per part del Govern emprant una mitja veritat , el que si es vol mirar per l’altra costat seria emprar una mitja mentida.

La defensa es va establir en que la partida existia , estava en els pressupostos i que els mateixos havien estat aprovats per el CR , per tant tirar enrere allò que prèviament ja s’havia provat no deixava de ser una incongruència. Cosa que és del tot certa.
Però el que el regidor no va dir , i va amagar amb tota subtilesa , és que aquella partida s’havia aprovat ja que hi havia per part del Govern l’afirmació de que en el seu mandat Can Xalant seria del tot diferent , que no es podia mantenir l’actual estatus econòmic i creatiu i que s’havia d’establir un nou projecte que fos absolutament diferent. És en aquest context i no en el defensat pel regidor en que s’aprovà la partida per Can Xalant.

La pròrroga de la gestió de Can Xalant per un any, va ser el darrer regal enverinat que Penedès va deixar a CiU i irònicament va ser el primer document que Marcel Martínez va signar en ser anomenat regidor de cultura. Una pròrroga amb data de caducitat a primers de maig. Han passat deu mesos i el mes calent a l’aigüera , amb el que els reis de la pròrroga, que son els gestors de can xalant , ja en gaudeixen d’una més. I molt ens temem que d’alguna altra més , ja que acabant aquesta per Tots sants , i amb Santes i vacances pel mig , veig quasi impossible que s’estableixin les bases del nou concurs , per el que a bon segur i dintre de sis mesos , ja veiem als de CR aprovan una nova pròrroga .

És clar que llavors serà curiós quina excusa tindrà el regidor per poder vendre la moto sense explicar que ja seria de quinta mà.

Encara que no cal agafar mals de ventre. Algú de la cultura mataronina dubta que Can Xalant seguirà  en les mateixes mans quan es regularitzi definitivament la seva gestió? Oi que no ?.
Dons ja ho sabem: “ajo” i “agua” que és el que va millor davant els impossibles.

MÉS DESCONCERT. CAN XALANT

Acabava un el post del dissabte passat deixant en el tinter , per ètica i responsabilitat , dos apunts en relació als temes més polèmics en l’art mataroní. Dèiem que ja hi hauria moment per tocar-los ,però sorpresivament, al menys en el que pertoca a un d’ells , el temps ha corregut molt, però que molt ràpid i ja és total actualitat. Es tracta de Can Xalant.

Ho dèiem, ja que el dijous 15  i en la reunió ordinària del Consell Rector de l’IMAC , el seu punt 4 estava dedicat a Can Xalant i en ell el regidor Quim Fernández va explicar al plenari que el Govern Municipal  havia decidit NO RENOVAR EL CONTRACTE DE CONCESSIÓ DE CAN XALANT  , tal i com ja havia marcat CiU en el seu programa electoral, degut a la deficient valoració dels elements creatius que generava que no assolien ni de lluny les expectatives que caldria esperar a tan alt cost econòmic, i molt especialment per el nul “retorn” a la ciutat de tot el que la mateixa invertia en el centre de creació.

Va explicar igualment que s’havien establert contactes amb la Generalitat per establir uns nous criteris per mantenir el Centre que es fonamentaven en tres punts:

1.- Una retallada important del cost econòmic del conveni, dons l’ajuntament ni volia, ni podia assumir l’alt cost econòmic d’un conveni que s’endu  més de la meitat de la despesa d’arts visuals de l’Ajuntament.

2.- Una relació directe entre l’ inversió de l’Ajuntament vers el centre i el “retorn” a la ciutadania de les accions que genera el mateix.

3.- L’obertura conceptual del centre , eliminant el qualificatiu de “contemporani”  i esdevenint un “centre de creació” obert a totes les tendències, tècniques i conceptes .

Davant d’aquestes reflexions , un mateix va intervenir per recordar que tan sols uns dies abans el Conseller Mascarell havia explicat la seva teoria dels “planetes museístics” i que Can Xalant estava en òrbita del MACBA. Res en sabia el regidor que va atribuir l’encaix a lligams anteriors , tot assegurant que aquest no seria el cas.

Diverses intervencions van remarcar la necessitat de mantenir el concepte de centre de creació però aplaudint l’exigència d’obertura del mateix a altres possibilitats i tendències.

Al punt d’acabar, un va preguntar si la gent de Can Xalant estaven assabentats de la finalització del contracte , davant la resposta negativa i malgrat el convenciment de que òbviament ho sabien  ja que a l’IMAC no es mou una fulla sense l’aquiescència de Gisel Noè , valedora i enginyera maquiavèl·lica del poder contemporani en l’ens , un es va comprometre al silenci fins que tot fos públic.

Però arriba el dijous següent , és a dir sols una setmana després, i un queda bocabadat quan veu al capgròs.com que el Govern aposta per mantenir Can Xalant, en l’orbita contemporània al costat de tota la trepa d’amics i coneguts , que a més el regidor, com a tal, entre en la junta de direcció de la Xarxa d’Arts Visuals, i tot això amb declaracions d’elogi i felicitació mútua sense límits ( la retransmissió de l’acte en streaming va fer envermellir a més d’un i impedeix que el regidor pugui negar el que va dir ).

Tot en un entramat que podeu observar detingudament en aquest enllaç

I que si quedava poc clar , en el que pertoca a alegries i joies , queda especificat en la nota de premsa de l’Ajuntament que podeu veure aquí.

I ara , què?. Queda ben clar que Can Xalant queda englobat en la Xarxa de centres d’Arts Visuals de Catalunya coordinada per Conchita Oliver, el que significa certament que s’acaba el contracte amb els actuals concessionaris, que es poden presentar al nou concurs , en els que tenen totes les de guanyar ja que encara queden més remarcades les tendències d’aquests centres de creació ( de fet un grup que tenia previst presentar-se al concurs davant les noves perspectives dictades per l’Ajuntament en el Plenari de l'IMAC ja ha decidit renunciar ).

Un concurs en el que a bon segur no s’acompliran cap de les circumstàncies que venia Quim Fernández , a saber: Econòmicament poca variació hi haurà si no anem a pitjor dons la Generalitat ha anunciat un augment de la dotació global, el que essent el tema econòmic a parts , encara poodria resultar més car.

En el tema de la difusió , el mateix pot arribar a perjudicar encara més a les arts plàstiques dons es probable que davant la necessitat , ocupin encara més els espais públics de Can Palauet i ca l’Arenes, escombrant encara més a la resta de tendències creatives.

Finalment és obvi que l’aposta és “únicament” per l’art contemporani i no una aposta creativa general com defensava el mateix regidor.

He dit per activa i per passiva , i ho vaig repetir en el Consell Rector, que el tema de Can Xalant era un tema polític. L’Ajuntament de Mataró tenia una idea ( tancar el concepte actual del centre i canviar-lo) però la Generalitat , és a dir el seu partit , ha fet l’aposta contraria i aquí s’han baixat els pantalons i no han tingut els nassos d’Olot de mantenir el tancament .

Can Xalant no sols seguirà com fins ara , ans accentuarà el seu poder i la seva línia. I això qui més qui menys ho sospitava , vist els forts lligams amb el poder central d’aquells que tenen la mamella vital ben agafada en el seu “cortijo” particular de can Pilé.

I si aquest punt pot ser acceptable políticament parlant , i un pot vendre la moto de la millor manera possible , el que no pot fer mai és explicar al Consell que dirigeix la política cultural de la ciutat que es va a fer una cosa , i al cap de set dies fer justament el contrari , i no tan sols sense donar cap explicació , ans el contrari intentant fer veure que s’ha fet justament el que ell va explicar.

En el que el bo d’en Quim Fernández erra  és en no pensar que la gent del Consell, al menys al damunt del paper, no som tontos , i tots vàrem entendre el que va dir: Que Can Xalant canviava de dalt a baix en el futur. I els que ho vam escoltar estàvem ben serens i sense cap mena d’element que pogués alterar la nostra capacitat d’entendre les coses.

Per això, per la gestió de l’IMAC totalment a esquenes del Consell rector, que recordem és qui ha de dictaminar la política cultural de la ciutat , he adreçat al regidor la meva carta de dimissió de l’ens , a la que ha respost amb la petició d’una trobada que , com no, he acceptat.

Però les coses penso que estan molt clares , i de mantenir-se Can Xalant en la xarxa d’Arts Visuals de Catalunya amb les condicions que es pregonen, les explicacions públiques del regidor son obligades i de no ser satisfactòries haurien de provocar la seva dimissió.

Mentre , nosaltres restem a l’espera.

ART CONTEMPORANI / CAN XALANT

L’Art contemporani està aquests dies de màxima actualitat, i ho està més enllà d’aquest ARCO que es celebrava la passada setmana. Diversos son els fets que han ocupat notícia d’importància en els camps culturals. Que si la decisió final de no dur a terme el projecte del Canòdrom . Que si l’Ajuntament d’Olot ha decidit tancar de cop i volta , i sense discussions possibles ni marxa enrere , l’espai ZER01 . Que si al situació del Bòlit de Girona és absolutament precària i que en situació semblant està el centre La Panera de Lleida ...

Un munt de circumstàncies que avui analitza de manera detallada  el diari “El País” , el més procliu a aquest concepte artístic , en un article de Roberta Bosco, de títol “Esperando al Godot de las artes”, que us recomano llegir en aquest enllaç

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/02/25/catalunya/1330199852_398870.html

Tot aquest tema , que per a molts pot semblar llunyà , no ho és tant ans al contrari. Sergi Penedès , el més nefast i gandul regidor que ha tingut en democràcia la nostra ciutat i que m’honora cada vegada que em dona l’esquena i em nega la salutació , va voler com últim servei a l’art mataroní , deixar ben lligat el tema de Can Xalant , de modus i manera que el primer paper que va haver de signar Marcel Martínez , que va ser el nou regidor, va ser signar el nou cicle de concessió administrativa als “amos” del centre.
Una concessió de dos anys però que precisa d’una confirmació al complir-se el primer, és a dir , dintre de dos mesos.

Ja anem tard dons. El tema , que té una forta càrrega política , encara no està al damunt de la taula i poc se sap. Certament que tant Alcaldia com CiU han afirmat moltes vegades que Can Xalant no pot seguir així , però el dubte està en si l’Ajuntament tindrà prou valor, - com sí ha tingut l’ajuntament d’Olot també de CiU -,  per discutir-se amb la Generalitat i actuar com cregui convenient.

Sigui com sigui s’ha d’actuar ja. Un centre de creació sempre és convenient, necessari i important , per tant caldria mantenir-lo però ni en els condicions  sectàries actuals , i molt menys amb les actuals condicions econòmiques que s’enduen per davant la gran part del pressupost dedicat a l’art , el que per ex. ha obligat a la notable reducció d’activitats de centres com Ca l’Arenas.

Posem dons fil a l’agulla. Ni l’art ni la ciutat podrien entendre el manteniment d’un conveni tan afavoridor per a un nucli reduït , sectari i exclusivista i tant perjudicial per a la ciutat i la resta de protagonistes de la creació artística.

   

LECTURES

Tan sols veure al capgros.com la fotografia que encapçala aquest post que m’ha vingut al cap els magnífics articles de Millás a EPS comentant una fotografia d’actualitat. Un exercici literari, analític i sociològic que esdevé cada setmana una mirada fresca i punyent a la realitat ( No us perdeu el d’aquesta setmana al voltant de la fotografia de l’alcalde de Getafe recollint les seves pertinences  en abandonar l’alcaldia).

La fotografia d’en Romu és magnífica. Quatre protagonistes i tots presten inequívoca atenció al que diu un d’ells. Pel fet de presidir la trobada i per que tots dirigeixen la mirada a la seva persona , es pot intuir que un és el que mana , i curiosament no tan sols presta gran atenció ans també sembla disposat a prendre oportunes notes. El conjunt respira un àmbit de negociació que sembla molt professional i no denota tibantor.

Per a molts mataronins les cares son evidents , però per aquells que no els coneguin la notícia explicita que els protagonistes son Marcel Martínez , - regidor de cultura -, Toni Grané ,-director de Sala Cabanyes -, Gemma Sancho, - directora de la Coral La Nota -, i Cristina Navarro,- directora de l’Aula de Teatre de l’IMAC-. Igualment explicita que es tracta de la reunió celebrada per a tal d’aclarir malentesos i possibilitar que el treball d’aquestes entitats locals, - i d’altres – tinguin sortida després del maremàgnum del Shakespeare.

La fotografia és tan agradable com el to que sembla seriós però distés , però anant una mica més enllà no deixa de sorprendre la presència de Cristina Navarro, com a directora de l’Aula de Teatre que atenció, és de l’IMAC , de la que ella mateixa n’és treballadora. Dit d’altra manera , el regidor de Cultura dona explicacions d’un actuar a una subordinada seva que és una de les culpables del desgavell ja que segons sembla, la regidoria de Cultura no sabia res d’una programació complementària de la que ella mateixa en formava part. És a dir el mon al revés . El regidor donant explicacions , i la subordinada culpable rebent-les amb tó distés i disposada  a perdonar. Simplement de bojos.

I aquí rau tot l’embolic de l’IMAC. Unes tècniques que fan i desfan al seu gust, sense dir res a ningú i molt menys passar comptes. Un fet que converteix al regidor en titella i a la ciutat en esclava cultural dels desitjos personals de qui remena les cireres.

Una fotografia per emmarcar , i principalment per que el regidor la tingui molt en compte.

O Marcel Martínez evita això o es home mort. I de pas la cultura pública perdrà quatre anys més .

Per pensar-hi.

CAN XALANT I PERE FRADERA

Però potser comencen a aparèixer alguns signes de que les coses comencen a  canviar i que la disbauxa ja no va pels camins de l’absurditat de la darrera dècada .

Així Can Xalant , acostumat a atorgar la beca Mataró a les més absurdes i insignificants parides , sempre i quan la mateixa no servis per a res més que fer bullir l’olla a l’amiguet de torn , ens sorprèn després d’haver atorgat la beca d’enguany a Pere Fradera per a la realització d’un estudi al voltant de la “Topografia de la tipografia de Mataró” , un estudi més que interessant, del que sociològicament es poden obtenir excel·lents resultats , i que a més tots sabem que serà realitzat amb el rigor marca de la casa ,  d’aquest  excel·lent artista i educador que n’és Pere Fradera.

Un estudi del que esperem ansiosos veure el resultat.

MARCEL MARTÍNEZ I LA MALA SORT

Marcel Martínez , el nou regidor de Cultura no ha començat amb bon peu el seu mandat, encara que no sigui per culpa seva.

 L’ínclit Penedès va voler deixar el darrer servei a la ciutat ben lligat. Sabedor que CiU, - com també el PSC -, tenien en el seu programa electoral el tema de Can Xalant i no estaven per la labor de continuar essent els “paganos” dels bons vivants de la casa , era qüestió de dificultar al màxim la més que segura revisió de la funcionalitat del centre.

Amb aquest objectiu, i després d’uns quants anys de fer la viu viu amb el concurs d’adjudicació de la direcció i gestió integral de Can Xalant , domini que es renovava periòdicament sense el pertinent concurs, l’IMAC va convocar, amb totes les legalitats pertinents  però mig d’amagatotis i de manera absolutament sorpressiva ,  en una acció que podríem considerar com d’una certa prevaricació ètica , si se’m permet el concepte , el Concurs per a la gestió integral de Can Xalant , aconseguit el premeditat objectiu , els actuals gestors guanyaven el concurs al que es van presentar en solitari.

Així , el 29 d’Abril del 2011 , a tan sols tres setmanes de les eleccions , Sergi Penedès signava la resolució del concurs en el que adjudicava a Trànsit Projectes S.L. , la direcció i gestió integral de Can Xalant per valor de 240.034,41 euros ( equivalent a quasi 40 milions de les antigues pessetes ), amb càrrec a la partida IMACO 33321.22703- contractes , segons el següent detall: Maig-Desembre 2011  160.022,94 euros

Gener- Abril 2012 80.011,47 euros.

Tota la història ha acabat el passat 16 de juny , dia en el que Marcel Martínez, nou regidor de cultura , i en una de les primeres signatures com a tal, dona validesa al contracte administratiu , per una durada d’un any, renovable per un altra si hi ha comú acord entre les dues parts fet que esperem i desitgem no tingui lloc.

O sigui que el darrer servei de Sergi Penedès a la Cultura de la ciutat ha estat regalar quaranta milions de pessetes de l’ala  a la gent de Can Xalant , mentre que es nega tota petició , per mínima que sigui , per altres activitats culturals.

Penso que el fet és tan flagrant que caldria una resposta i una explicació, que òbviament no hi serà. Però mentre deixeu-me que amb veu baixa , i per a mi solet , passi el rosari de tota meni d’improperis dedicat a tan nefast personatge. Estic segut que per grans i importants que aquests siguin no assoliran el nivell digne de qui ni tan sols mereix esser anomenat pel seu nom.

Passi-ho bé. Bon vent i barca nova i si desapareix d’aquests verals i decideix no tornar , que algú ens avisi. Farem Festa Major , encara que sigui en el més cru de l’hivern.

PAFFARD KEATINGE-CLAY

Avui , en una d’aquells casualitats especials, la contraportada de “El País” entrevista a l’arquitecte Paffard Keatinge-Clay, definit per The Guardian com el Zelig de l’arquitectura i que té l’orgull d’haver treballat amb els tres grans mestres , com ho son : Frank Lloyd Wright, Le Corbusier i Mies Van der Rohe.

De Le Corbusier explica que davant de la pregunta de quan un arquitecte pot trencar amb les regles, el genial arquitecte li va respondre: “Quan serveixi per enfortir l’art. Transgredir per que sí, no serveix per  a res”.

Estaria bé que la gent de Can Xalant llegissin aquesta entrevista i reflexionessin al voltant de la mateixa. I per això si algú que llegeix aquest blog té contacte amb ells, molt em plauria els hi fes arribar la reflexió, ja que un , sabedor del seu maximalisme quasi totalitari ( en el que pertoca a l’artístic ) més els fa com a lectors de “La Razón “ o “La Gaceta” que no pas de “El País”.