dilluns, d’octubre 22, 2012

CAN XALANT HA MORT, VISCA CAN XALANT







El passat dimarts  el Consell Rector de l’IMAC , en una de les seves darreres reunions abans no desaparegui definitivament, va ser informat de que Can Xalant acabava la seva vida en finir l’any. Una vegada assabentat l’òrgan rector ,i seguint l’escrupolosa metòdica informativa que ha seguit Quim Fernández en l’IMAC , - metòdica que cal aplaudir ferventment-, el passat divendres l’Ajuntament ho feia públic mitjançant en nota informativa tot explicant que “Mataró repensa la gestió de Can Xalant per procurar-ne la seva viabilitat”.

De Can Xalant n’he parlat moltes vegades i sempre he repetit el mateix, que ha estat la gran estafa cultural de Mataró. S’ha endut la gran part del pastís dotacional de l’IMAC en el que pertoca a “arts” , - amb l’afegitó de visuals per poder menystenir així a la plàstica- , i ho ha fet amb la contribució especial de qui remena les cireres en el departament municipal, sense que la ciutat n’hagi tingut cap mena de retorn.

Parlen els seus “propietaris” , que no ho han estat en el sentit metafòric i sí en el real ja que han fet el que els hi ha vingut en gust i gana , que cal destacar tres punts de la seva gestió: La col·locació de Mataró en el mapa artístic , la importància de la col·laboració amb artistes estrangers vinguts al centre i el paper amb els artistes locals i comarcals i la seva potenciació en les possibilitats d'internacionalització.  Conceptes dels que discrepo profundament.

L’art contemporani és un art absolutament endogàmic i que es retroalimenta constantment. En aquest concepte és cert que Can Xalant ha tingut ressò en el seu propi entorn però sense anar més enllà. Mataró segueix essent tant desconegut com abans de l’existència de Can Xalant , però després d’haver malgastat molts milers d’euros.

No dubto que els artistes residents a Can Xalant han estat de gran nivell , però el que és evident que no han deixat cap mena de petja en la ciutat. El desconeixement absolut de la seva presència , l’absoluta inexistència d’actes en els que compartir el seu fer , i principalment el fet de passar sense deixar rastre , marca l’existència d’un greu error que no és altra que el de la manca de retorn , en forma d’art , a l’esforç econòmic que la ciutat feia vers l’art contemporani , que alhora impedia per manca de diners , altres activitats a bon segur amb més correspondència mútua.

En el que pertoca a la col·laboració amb els artistes locals i comarcals , els resultats canten. Malgrat disposar en exclusiva de Can Palauet i de l’espai “f”, i quasi fer-se els amos de Ca l’Arenas , és quasi impossible trobar un nom que a partit de la institució hagi destacat en el camp creatiu. Exemple fefaent és que la  Biennal d’Art Contemporani  , una mostra oficial feta amb rigor en la convocatòria, selecció i posterior  exposició itinerant, que no ha acollit en cap de les darrers edicions , nom d’artista contemporani d’aquest entorn de qui Can Xalant hauria de cuidar.

Ara Can Xalant ha mort  en el projecte que ha ocupat aquests set llargs anys els seus espais , però Can Xalant ha de sobreviure. Si tenim en compte a més , que per les bases del concurs d’adjudicació, ha de romandre en el casalot tot el material tècnic que s’ha adquirit des dels seus inicis , hem de convenir que de manera ben urgent s’ha de rellançar un nou projecte per que Can Xalant segueixi essent un centre de creació , - per això és va dissenyar -, per aprofitar un material de primera qualitat com el que allà es disposa.
Un centre de creació que òbviament ha d’anar per camins multidisciplinars , abandonant de manera definitiva aquesta  falsa etiqueta de “contemporani”, que serveix com element discriminador però que en sí no significa res.

Cal dons posar ràpidament fil a l’agulla i fer-ho abans de que qui mana a l’IMAC , que tots sabem no és ni Quim Fernández  ni Esther Merino, es tregui de la butxaca un nou plantejament per seguir afavorint als mateixos , segregant i menystenint a tota la resta de creadors.

Per això no estaria gens malament  que algú fes una crida pública per a una pluja d’idees per a tal de poder presentar , o al menys oferir , a l’IMAC un projecte que en la seva varietat , el seu eclecticisme , i especialment sense cap mena de discriminació, donés al casalot de Can Xammar una nova oportunitat per a ser valuós per a la ciutat de Mataró i per a la seva cultura.