L’ART IRREDUCTIBLE

 Hi ha exposicions que malgrat la seva durada esdevenen en certa manera invisibles. És curiós que fa una trentena d’anys les exposicions tenien una durada de dues a tres setmanes i tan sols alguna de molt especial tenia una durada superior que depassava en poc al mes. El cert és que era el temps suficient com per rebre visita d’aquells interessats.

Amb el pas dels anys , ha augmentat la durada de les expos i encara moltes queden curtes i hi ha visitants sorpresos per el seu tancament. Certament ara hi ha una diversitat cultural molt superior a la de temps enrere i per tant es podria precisar d’un període superior, però jo segueixo pensant que es millor la diversitat que aquestes llarguíssimes exposicions que per exemple a Mataró, s’allarguen més enllà del trimestre i que fa que després de la fogarada inaugural, el desert campi per les seves sales.

També cal considerar , i en aquest cas ens volem referir a la nostre ciutat, la desaparició de l’art com a fenomen cultural. Amb una absència de publicitat absoluta , una informació en mitjans que sols significa una petita nota informativa abans de la inauguració, sense cap comentari  a posteriori, de cap mena, sense imatges a la tele local, excepte les oficials i preocupats més per que hi apareguin les autoritats que no pas per l’obra exposada, amb els artistes amagats  i silenciosos,... Tot conflueix per que l’art i les exposicions esdevinguin missing en el context cultural mataroní.

Així per exemple ha passat desapercebuda la grandiosa exposició de la col·lecció Bassat que fins aquest cap de setmana es pot visitar a la nau Gaudí a l’entorn de l’art Irreductible.

Tal com ens indica perfectament la Fundació Setba: ““L’Art irreductible” aborda un dels fenòmens artístics més rellevants de l’art del segle xx i la seva evolució fins a l’actualitat: l’art brut.

En la dècada dels quaranta s’encunya l’etiqueta art brut per denominar les creacions artístiques realitzades en àmbits al marge de la normalitat social, tals com centres psiquiàtrics, presons o espais d’aïllament. Aquestes produccions artístiques que germinaven fora del sistema de l’art les realitzaven persones sense consciència de ser artistes, persones guiades només per la pura necessitat de crear.

Tanmateix, l’etiqueta art brut va començar al llarg del segle xx a incorporar noves subcategories, a ser revisada, apropiada i reanomenada outsider art. Així, avui dia s’ha convertit en una amalgama confusa de termes, en un miratge col·lectiu format per intuïcions sobre allò que significa ser brut o outsider. Actualment, l’art brut i les seves mutacions configuren un ventall que pot incloure un nombre enorme de pràctiques artístiques.

“L’Art irreductible” indaga en les entranyes d’aquest gran miratge contemporani i, alhora, subratlla l’origen de l’art brut en l’àmbit de la malaltia mental. Com a resultat, es fa patent que aquesta genealogia d’expressions artístiques radicals i honestes que han intentat ser reduïdes sota diverses terminologies és en realitat irreductible per dues raons: perquè sorgeixen de la necessitat irrefrenable de crear sota qualsevol condició, però també perquè encarnen l’essència pura de la singularitat i són, per tant, irreductibles a qualsevol etiqueta”

En aquest entorn conceptual hem pogut gaudir de deus mostres diferenciades com ha estat la de la Presó Model i la de la Nau Gaudí. A la Model  s’explora la creació asilar, amb material gràfic i documentació històrica de dues institucions: la presó Model i el Frenopàtic de les Corts i les col·leccions mèdiques, amb obres de pacients dels Doctors Obiols i Sarró; i la malaltia mental avui, amb peces de la col·lecció Sant Pere Claver. L’exposició compta també amb la presentació de l’escultura participativa Mil caps, ideada pel creador Marcel·lí Antúnez i realitzada per un col·lectiu de persones que conviuen amb trastorns mentals de l’Hospital de Mataró, AlterArte, el Centre d’Higiene Mental de les Corts, i alumnes de batxillerat de diversos centres de Mataró.

L’exposició de la Nau Gaudí realitzada amb obres de la Col·leció bassat s’estructura en cinc grans conceptes genèrics: Espontaneïtat, primitivisme, necessitat, visions i singularitats. Cinc contenidors perfectament desplegats amb les visions d’excel·lents obres de la Col·lecció Bassat amb el protagonisme de Brotat, Eleazar, Miró, un espectacular retrat de Barceló, una espletada sèrie de treballs de Manuel Molí, així com obres destacades  de Victor Mira o Josep Uclés. O un impagable sèrie d’autoretrats de Jaume Casanovas. Tot en aquesta repassada de les entranyes més profundes del pensament humà, brollades a la llum per obra i gràcia de l’art més pur i sincer.

Tot en una sensacional exposició de la que avui reincidim en el comentari , aconsellant la vista a tots aquells que no l’han tinguda present. Està viva fins el proper diumenge. I és d’obligada visita.