Si hi ha un problema o millor dit una preocupació en el
context general de la plàstica, és la poca presència de creadors joves disposats
a endinsar-se en l’aventura de la creació .
Els temps han canviat i molt. Ara el predomini del visual és
llum cegadora que atrau de manera irremeiable a les noves generacions. El camp
del disseny, del concepte, de les instal·lacions a ser possible en un entorn multimèdia,
crida molt més l’atenció de les noves generacions que no pas el silent treball
de taller amb la dificultat afegida de l’aprenentatge de l’ofici, molt més lent
i feixuc que no pas el domini de les noves tecnologies.
Aquesta realitat queda palesa a les facultats i escoles d’arts,
en les que els classes de pintura i altres tècniques tradicionals son les menys
demandades , alhora que en canvi son aquelles en les que existeix un pòsit
creatiu i formatiu molt més intens. El desig del domini de la provocació per damunt
de la reflexió en l’obra d’art, és sens dubte un dels grans causants de la davallada
de la transcendència de l’art a les nostres vides i en conseqüència com punt de
mira i objectiu dels nouvinguts a la professió.
Fa menys de quaranta anys, Mataró bullia de joves artistes
que es movien encercles concèntrics a l’activitat dels seus mestres . Els “mañetis”
de Pablo Mañé, pictòrics i evolucionats, la gent de ca l’Arenas, de mirada més
clàssica i tradicional, els de l’entorn de Rovira Brull més endinsats en l’art
com eina carregada de futur i per tant virats cap un art de caire més social. I
al seu voltant grups i subgrups, els de la Biga Blava, o aquells aquí Raúl Capitani
començava a enverinar amb la droga del gravat. Un garbuix de formes i maneres
que omplia tot l’espectre de la creació artística.
Però , i ara?. Ara el silenci domina. Malgrat l’existència
de diversos batxillerats artístics a la ciutat, la germinació de nous creadors
plàstics és quasi inexistent. Sols cal observar els resultats d’aquests batxillerats
que es presenten a l’anyal cita del Sant Lluc. És molt difícil , per a no dir
impossible, nomenar un autor de menys de vint-i-cinc anys amb “maneres”, no apareixen
públicament si és que existeixen.
Si ens fixem el concepte de joves artistes es mou en uns
noms en que els més petits en edat ja estan a la quarantena. És a dir que
tornem als anys 70/80 quan els premis de pintura jove xifraven en aquest 40 el
límit en la participació.
I davant aquest desert, poc hi ha a fer en ser un fet
generalitzat i no local. Sols ens queda esperar a veiam si apareix aquella flor
en mig del no res que il·lumini el nostre futur.
Nosaltres no hi perdem l’esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada